Les idees d'en Josep Maria

Què farem ens divertirem o ens evadirem?

2009-10-24T19:09:00.001+01:00

"Diga'm com et diverteixies i et diré qui ets”, José Ortega y Gasset

El temps d'oci és un tresor molt preuat per qualsevol ésser humà. Després de cinc dies d'intensa activitat laboral, el cap de setmana es veu com un oasi. És un espai aconseguit amb esforç. Però quan arriba el moment de gaudir-ne, en què l'invertim? La majoria ens dediquem a realitzar un reguitzell d'activitats que prometen, d'una forma o d'una altra, allò que col·loquialment anomenem “diversió”.

Les opcions són d'allò més variades, aptes per tots els gustos. I en general tenen com a denominador comú el verb fer. En consonància amb la societat accelerada de la qual formem part, omplim el nostre temps lliure consumint entreteniment, és a dir, fent coses. D'aquesta manera intentem fugir de l'avorriment. Tot i que, tot i la nostra perseverança, no sempre ho aconseguim.

No en va, l'avorriment és un símptoma que indica que alguna cosa no marxa prou bé en el nostre interior. Pot sorgir el qualsevol context, situació o companyia, i sol ser el preludi d'una paulatina i tediosa sensació de buidor. I ja sigui per por o per inseguretat, per comptes d'enfrontar-nos a aquest malestar, optem per anar fent. Així és com convertim la diversió en evasió, posposant al màxim el moment d'enfrontar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos: de què estem avorrits? O dit d'una altra manera, quina necessitat tenim d'entretenir-nos?

La cultura de l'entreteniment

“La fugida no ha portat ningú enlloc”, Antoine de Saint-Exupéry

La cultura de l'entreteniment en la qual vivim immersos deixa poc espai per la reflexió. Així, un dia qualsevol, després d'una intensa jornada laboral, decidim que no ens ve bé pensar en res. I la incomoditat que a vegades ens genera el fet d'estar-nos sols amb nosaltres mateixos ens porta a acomodar-nos en el sofà, i a anestesiar-nos amb les imatges que flueixen ininterrompudament a través de la televisió. Altres vegades, a l'arribar el cap de setmana, optem per abandonar-nos a la inalterable inèrcia d'escapar de la realitat mitjançant el consum d'alcohol i l'ús i l'abús d'altres tipus de drogues.

Però, perquè tenim aquesta tendència a fugir de nosaltres mateixos i de la nostra realitat? Probablement perquè a l'entrar en contacte amb l'avorriment i la buidor ens porta a connectar amb les nostres pors, inseguretats i dolors reprimits. Tot i això, també ens ajuda a fer-nos conscients de les nostres veritables necessitats, que solem obviar en la nostra eterna búsqueda de satisfacció immediata. Estem tan acostumats a fer que ens espanta parar i dedicar temps a escoltar-nos.

Ens han venut que el dolor, el patiment i la incomoditat desapareixen quan l'entreteniment entra en l'equació, però la realitat és que només queden enterrats. I per evitar que tornin a emergir, seguim cumplint els dictats de la cultura de l'entreteniment, apostant pel plaer momentani que proporciona l'evasió. Això sí, pel camí deixem en un segon pla el goig que proporciona la veritable diversió. La diferència entre ambdues radica en l'actitud amb la qual es viu l'experiència: mentre que la diversió és un fi en sí mateixa, l'evasió és només un mitjà per escapar del malestar.

Diversió sana i sostenible

“Qui coneix l'art de viure amb si mateix, ignora l'avorriment”. Erasme de Rotterdam

La fugida i l'autoengany no són sostenibles. Són el problema, no la solució. Per molt que intentem omplir el buit amb més i més dosis d'evasió, mai en tindrem prou. I és que l'única manera d'aconseguir un benestar intern durable és enfrontant-nos al nostre malestar. Al final, la trobada amb nosaltres mateixos, amb la nostra realitat interior, sigui la que sigui, és ineludible i inevitable.

Així, per aturar la inèrcia que ens mou a viure en la hiperactivitat, és imprescindible aprendre a estar a gust i còmodes amb nosaltres mateixos. I per aconseguir-ho, hem d'assumir i acceptar el que sentim i experimentem a cada moment. Aquest exercici d'honestedat és el primer pas per deixar de fer i començar a ser. Només així entrarem en contacte amb la veritable diversió, que neix de la capacitat d'astorament i gaudi davant les coses senzilles de la vida.

Una vegada abandonem el respir temporal que ens proporciona l'evasió i ens comprometem a cultivar el nostre benestar intern, prenem consciència de que connectar amb la diversió que ens omple d'alegria només depèn de la nostra actitud. I és que l'autèntica diversió, que és sana i sostenible, no es compra ni es ven. I tampoc conviu amb l'avorriment i la superficialitat: suposa llibertat, imaginació i creativitat. Avui podem fer una nova elecció: diversió o evasió?

La setmana 42/2009

2009-10-17T15:15:00.003+01:00

Aquesta setmana ha tingut dos pics.

El primer, començar la setmana amb un "Dia de la Hispanidad" aigualit pels espanyols per la no designació de Madrid com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 2016. Aquest fet, que semblava que a Madrid ja tenien coll avall que serien els designats, encara no entenc com no van fer els números que el 2016 tocava fer-los fora d'Europa, tenint en compte que el 2012 seran a Londres.

Personalment estic content que Madrid no s'hagi endut els Jocs sobretot perquè la caverna mediàtica aprofita cada oportunitat que té, i aquesta era molt bona, per aprofundir en la grandesa del país veí i per aprofundir en la negació de les cultures "perifèriques". Per altra banda, segur que haurien aprofitat que el Pisuerga pasa per Valladolid, per eixugar els deutes de la ciutat de Madrid i del Reial Madrid. Per tant, que n'aprenguin!

La gran notícia de la setmana ha estat, sense cap mena de dubte, la concessió del premi Nobel de la Pau a Barack Obama. Una concessió no exempta de crítiques per la rapidesa en la seva concessió, quan el Sr. Obama no fa més de vuit mesos que té la presidència dels Estats Units.

Quan s'han posicionat a favor gent tan heterogènia com Fidel Castro, el ministre d'exteriors de l'Iran Manuchehr Mottaki, Lula da Silva, Michelle Bachelet, l'OEA, Nicolas Sarkozy, Angela Merkel, Durao Barrosa, Benjamin Netanyahu, el Dalai Lama, Hugo Chávez, Lech Walesa, ... crec que sobren les paraules.

Personalment, estic d'acord en la concessió i dels arguments que giren a l'entorn que en vuit mesos aquest senyor ha refredat el planeta en dos sentits: el bèl·lic i el mediambiental. Un dels aspectes més destacats per polítics de tot el món ha estat l'aposta d'Obama per un món sense armament nuclear.

És un Nobel a l'esperança, com va dir Robert Oppenheimer, "un geni és la resposta abans que la pregunta". I en aquest cas hem d'aplaudir que alguna decisió hagi estat en aquest sentit. Potser les crítiques venen perquè no hi estem acostumats a aquest tipus de decisions. El Comitè noruec que atorga el premi ha reconegut allò que Obama ha proposat al món: acabar amb el terrible superpolicia en el qual la majora d'antecessors van convertir els Estats Units, una tasca èpica si es té en compte els interessos i els segles que ha tardat corrompre un poder com aquest.

La importància de les paraules no pot ser negada perquè amb elles construïm primer la realitat. Obama no només ha pronunciat magnífics discursos. Estan en procés temes com les propostes concretes sobre el clima, el desarmament nuclear i el tancament de Guantánamo. La qualitat més important que té per la pau no és la seva oratòria, sinó els seus principis democràtics a prova d'insults i crítiques de vol gallinaci que li permeten governar amb justícia.

És curiós que els temes que li costen més tirar endavant siguin els domèstics com la implantació de la seguretat social universal o la reforma sobre la immigració. El tractament de la política a l'Amèrica Llatina també és un tema en el qual haurà de parar més atenció si se'n vol sortir de tot plegat. Que tingui sort. La nostra sort va lligada a la seva molt més del que ens pensem.

Les coses com són

2009-10-13T18:49:00.002+01:00

A continuació publicaré un article que m'ha cridat l'atenció perquè sovint costa dir les coses pel seu nom i més quan una persona d'origen musulmà critica els seus. Però crec que és important que expliquem les coses tal com són.

"El Porsche y el fantasma.

El choque de civilizaciones se evidencia a veces en situaciones ridículas, en comportamientos estúpidos provocados por la arrogancia y la ignorancia. Hace unos días, en el sur de Marruecos, asistí a esta escena:

Un coche descapotable llega a toda velocidad por una carretera estrecha, por una pista llena de baches. Un vehículo deportivo, quizá un Porsche. Lo conduce un joven con la cabeza rapada, a la moda, gafas negras, un cigarrillo en los labios y un teléfono móvil en la mano. Un coche caro, que cuesta el precio de un terreno, el precio de una vida de trabjo en el extranjero o el salario de un príncipe. El coche se para a nuestra altura. El joven está orgulloso de su máquina. Enseña el país a una muchacha sentada a su lado, pero es una mujer envuelta completamente en un velo negro, con guantes negros en las manos, y con unas gafas negras sobre la única abertura que lleva para poder ver. Un fantasma, algo que apenas se mueve y que no habla. Me recuerda las últimas páginas de Voix de Marrakech, de Elías Canetti, donde habla de algo negro que se mueve pero de lo que no ve ni el cuerpo ni ningún miembro. Quizá allí haya algún ser humano.

El joven sale del Porsche, enciende un cigarrillo y dice en francés: "¡Qué bonito es mi país!". La mujer secuestrada en ese sudario negro mueve la cabeza. No pronuncia ninguna palabra. Sin que yo hable, el joven me dice: "Me he casado y me marcho con ella, pero quieren una foto suya para el cartnet de identidad con el rostro descubierto, están locos. En fin, ¡Dios es el más Grande!". Pasa varias veces la mano por el lado del coche como si acariciara la pierna de una joven desnuda. Por su acento constato que es del Rif, país donde se cultiva el kif con el que se hace el hachís. Dinero fácil. conduce una máquina como si estuviera a punto de partir hacia la Luna y trata a su mujer, o a aquella que se supone es su mujer, como a una esclava, como a un bulto, un paquete envuelto en un servicio funerario. Telefonea con su móvil y habla en holandés. Viene de Rotterdam, de donse es la matrícula del coche. ¿Le seguirá "la cosa" a su país de emigración o és encargará a sus padres que le envíen el paquete por correo?.

Al partir, se las arregla para que no nos alcance una nube de polvo. Ya no se ve la cosa negra.

No le dirigí la palabra, no hubiera servido de nada. Debe de tener miedo de las mujeres. Es un problema de orden íntimo y concierne a la psiquiatría. Tiene miedo de que le quiten a la mujer, que la violen con la mirada, que la deseen en sueños. De modo que la retiene esperando que un día la pobre se despierte y se tome la revancha. Y ese día ha llegado.

Este individuo encarna en sí mismo todas las contradicciones de una mentalidad de la edad de piedra con un pie en el siglo XXI. Utiliza los medios técnicos más sofisticados y al mismo tiempo trata a su mujer como ganado.

Este tipo de situaciones ha sido denunciado de manera clara y valiente por una mujer árabe, una psicóloga que vive en Los Ángeles y que debatió hace unos meses con un teólogo egipcio en la cadea Al Jazeera. Fue el enfrentamiento del año. Transcribo lo que ella dijo en algunos párrafos: "A lo que asistimos hoy en día no es a un choque de civilizaciones, sino a una oposición entre mentalidades de la edad media y mentalidades del siglo XXI; entre la civilización y el retraso, entre la barbarie y la racionalidad, entre la democracia y la dictadura, entre la libertad y la represión; es un choque entre los derechos humanos por un lado y la violación de estos derechos por otro; es un choque entre los que tratan a las mujeres como bestias y los que las tratan como seres humanos..."

Esta mujer, por supuesto con el rostro descubierto, habla calmadamente, amartilla sus palabras y dice verdades a un mundo donde reina la hipocresía y el oscurantismo. Cuando dice alto y claro que es laica y que la fe corresponde a la esfera privada, su interlocutor grita, enloquecido: "¡Atea, atea, enemiga del islam!".

Se quiera o no, hoy en día hay dos mundos que se enfrentan: el de la libertad y el de la barbarie, el que hi zo demoler las estatuas budistas en Afganistán y prohíbe a las mujeres ir a la escuela o enseñar, ser curadas por un médico masculino, reír de modo audible, escuchar música, maquillarse (hay mujeres a las que se les han cortado los dedos porque tenían esmalte en sus uñas), etcétera. La barbarie que envía a jóvenes a hacerse estallar en lugares públicos, que amenaza la paz mundial reclamándose de un islam que no tiene nada que ver con esta brutalidad y esta locura. Como dijo la mujer valiente: "Los musulmanes deben preguntarse lo que pueden hacer por la humanidad antes de exigir que la humanidad les respete".

Se ha dicho y repetido que Afganistán y sus talibanes no representan el islam, que lo que haces es totalmente contrario al espíritu y la letra musulmanas, que en nombre de esta religión intentan contaminar a una parte de la juventud de origen musulmán, esté en Europa o en los países del Magreb.

El joven inmigrante del Porsche negro con la joven de negro desapareció convencido de que es un buen musulmán, un hombre de su tiempo y probablemente un marido que nunca será un cornudo."

Tahar ben Jelloun

Escriptor, membre de l'Acadèmia Goncourt

La Vanguardia, dissabte 3 d'octubre de 2009

Amèrica es torna verda (II)

2009-10-11T17:25:00.001+01:00

Seguint la proposta de Barack Obama de que l'any 2025 el 25% de l'energia consumida als Estats Units procedeixi de fonts renovables, a Atlanta ja hi ha iniciatives puntuals enfocades a un consum responsable d'energia i a millorar l'entorn, sobretot en centre relacionats amb la investigació com són la Universitat d'Emory o l'Institut de Tecnologia de Georgia (GaTech).

Desgraciadament, iniciatives d'aquest tipus no abunden fora de l'ambient acadèmic. A Atlanta, per continuar en el mateix lloc, les energies verdes són poc palpables. Els supermercats continuen donant moltes bosses de plàstic, no hi ha contenidors de reciclatge i la gent continua comprant cotxes de gran cilindrada i alt consum, tot i que es comencen a veure alguns híbrids. Sobre això dels cotxes híbrids, els entesos diuen que tot i la crisi, la gent preferirà comprar cotxes de gasolina perquè les reparacions són més barates i a més, és difícil trobar un taller, fora del propi concessionari, on es pugui arreglar un híbrid.

Una altra opinió que comença a prendre cos entre els nordamericans és que, partint de la idea que han pres consciència que hi ha un problema ambiental, però que els volen vendre una altra causa, fins i tot una altra guerra, la guerra verda. Les dues administracions Bush es van embolicar en guerres a l'Orient Pròxim. L'administració Clinton va tenir Somàlia i va treballar molt per intentar pactar una solució al problema entre jueus i palestins. Reagan va tenir la URSS. Obama haurà de retirar les tropes d'Irak i els deu una causa contra la que lluitar. És la història dels Estats Units.

Molts treballadors tenen grans esperances dipositades en la indústria verda degut a la pitjor crisi de la història del país per la qual estan travessant. Aquesta vegada a l'atur hi ha molta gent preparada que només està mancada d'experiència, per la resta estan preparats per treballar en empreses verdes.

Amèrica es torna verda (I)

2009-10-03T17:52:00.008+01:00

En el seu discurs al congrés del dia 24 de febrer de 2009, el president Barack Obama va proposar que el 2025 el 25% de l'energia consumida en els Estats Units procedeixi de fonts renovables. Obama també va proposar un sistema de regulació ambiental que estableixi un límit en l'emissió de determinats contaminants. Aquest sistema serà flexible de manera que una empresa amb facilitats per no excedir d'aquest límit pot vendre crèdit a altres a les quals els resulta difícil. La idea és que de promig, el màxim en emissions contaminants no se superi. L'aposta d'Obama per l'ús d'energies netes ha impulsat la legislació de nous estàndars en energia que substituiran o s'afegiran als ja existents. Per exemple, una llei encara pendent d'aprovació en el congrés americà requerirà a les companyies elèctriques que el 2012 un 6% de l'energia produïda sigui de fonts renovables, arribant al esmentat 25% el 2025.

L'objectiu de l'administració Obama no és purament mediambiental. El passat mes de gener es va crear un grup de treball encapçalat pel vicepresident Joe Biden, amb l'objectiu d'impulsar "llocs de treball verds" per reforçar l'economia i la situació actual de la classe mitjana nordamericana. Per a Biden, "invertir en llocs de treball verds representa sincronitzar-se amb l'economia moderna. En un moment en el qual treballs ben remunerats són més i més difícils de trobar, hem de buscar oportunitats noves i innovadores. Hem començat a fer les inversions necessàries per deixar un món més net als nostres fills al mateix temps que crear llocs de treball". En declaracions del propi Obama, aquesta és una via per ajudar a desencallar la situació econòmica dels Estats Units ja que "pel govern és el moment d'actuar i assistir a la classe mitjana de manera ràpida i eficaç".

Tot i que encara està en fase d'implantació, aquest nou concepte que hi ha qui el qualifica d'"economia verda" ha estat ben rebut per part de diferents sectors dels Estats Units. Així, John Podesta, que va ser cap de personal del president Clinton durant tres anys i que ara representa un corrent americà de progrés va manifestar que "els desafiaments actuals en energia i clima ens ofereixen una oportunitat d'invertir en noves infraestructures, nous edificis, nous models de negocis i noves habilitats pels treballadors americans".

El que és cert és que tornar a energitzar i transformar una nació és un repte mai complert amb anterioritat. És un repte tecnològic, és un repte legislatiu, és un repte empresarial i industrial, però també és un repte moral.

Les set vides dels gats

2009-09-18T18:30:00.005+01:00

Hi havia una vegada una nena que tenia un pare molt malcarat i amb una mala bava impressionant. Aquesta nena tenia una gata que li deien Muffin. Es veu que la gata un dia es va enfilar a la taula i va llepar la mantega. El pare ho va veure i la va ofegar, posant-la dintre una saca amb pedres i tirant la saca al mar.

La nena se'n va anar de casa plorant desconsolada. En això que un carruatge que passava pel camí, massa de pressa, va anar d'un pèl que no atropella la nena. El cotxer es va aixecar del seient i va començar a maleir-la, però el passatger (un home molt gros, amb un abric fosc i amb el coll de pell) va saltar de l'interior. Va dir al conductor que callés, es va ajupir davant la nena i li va preguntar si la podia ajudar.

La nena va dir que no, que no, que no s'hi podia fer res. Que el seu gat ja no hi era! Que el seu papa havia ofegat la Muffin, i que ara la Muffin era morta; era morta i no tornaria mai més.

L'home va dir: "És clar que no és morta, la Muffin. Ja saps que els gats tenen set vides, no?" Quan la nena va dir que sí, que alguna vegada ho havia sentit, l'home va dir: "Doncs resulta que jo sé que la teva Muffin només es trobava en la seva tercera vida, o sigui que li queden quatre vides."

La nena va preguntar com ho sabia. Ell va dir que ho sabia i punt, que ell sempre ho sabia, que havia nascut amb aquell do. No sabia com ni per què passava, però que els gats sovint li venien a la ment i li xerraven. Bé, evidentment no en paraules, sinó en imatges.

Llavors es va asseure al costat de la nena i li va dir que es quedessin quiets, molt quiets. Que veuria si la Muffin volia fer-li una visita. Van estar-se asseguts en silenci durant uns quants minuts, quan de sobte l'home va arreplegar la nena de la mà!

"Ah, sí! Aquí la tenim! Està naixent ara mateix! En una mansió. No, en un castell. Em sembla que és a França, sí, a França. Hi ha un nen que l'amanyaga, li acaricia el pèl. Ja se l'estima, i li posarà un nom. Que estrany, li posarà Solange. És un nom ben estrany per a un gat, però vaja. Viurà una vida llarga, rica i arriscada. Aquesta Solange té empenta, té nervi, ja se li veu!".

La nena va quedar tan embadalida amb el nou destí de la Muffin que va deixar de plorar. Però li va dir a l'home que tot i així trobaria a faltar molt la Muffin. L'home li va dir que això era normal, però que ell cridaria la Solange de tant en tant per esbrinar com li anava i quina en duia de cap. Va preguntar a la nena la seva adreça i se la va apuntar en una llibreta.

Aquella nena va rebre al llarg d'un any vuit llargues cartes, totes sobre la vida de la Muffin com a gata francesa Solange. Era, aparentment, una mena de mosquetera felina. No era una gata mandrosa, de les que s'escarxofen en coixins i beuen a llepades. Va viure una aventura perillosa rere una altra: era la única gata a qui se li va atorgar la insígnia roja de la Legió d'Honor.

Les cartes eren signades amb les inicials O.F.O'F.W.W.

L'anècdota s'atribueix a Oscar Wilde, el nom autèntica del qual era Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde.

Jo que sóc una persona que m'agrada fer contents els que tinc al meu voltant, comprendreu que aquesta anècdota la gravi per sempre més en la meva memòria. Ah, i a la nena li podem posar nom: Mireia, Xènia, Paula o fins i tot Helena també li estarien bé.

Cal més regulació bancària

2009-09-11T18:08:00.004+01:00

M'hauria agradat veure que després de la decisió inicial del govern dels Estats Units de rescatar les institucions financeres, s'hagués concentrat en estudiar la reforma de les regles del mercat financer. Als Estats Units, el shock va venir per la fallida de les institucions bancàries, dels intermediaris financers en els quals els clients van deixar-hi de tenir confiança. Alguns van fer fallida i a altres els hi va venir la por i senzillament, van deixar de prestar diners. Si aquesta és l'arrel del problema, és aquí on s'ha d'aplicar el remei. El problema inicial no va ser una frenada brusca en la demanda de béns i serveis. El problema fou financer.

Si abans del shock hi havia enormes fluxes de diner fresc procedent dels països emergents cap Europa, però sobretot cap els Estats Units, perquè tenien confiança en els nostres sistemes financers. I aquesta confiança estava basada en el nostre entorn legal i polític que és bàsicament bo, tot i que alguna cosa va funcionar malament. Per això cal canviar algunes regles.

Sempre he defensat que la llei de la selva no és bona i per tant cal certa regulació. El mercat lliure no pot existir de forma aillada, necessita estar recolzat per un entorn legal i polític adequat, que ara mateix necessita esser retocat.

Penso que una economia moderna necessita de l'existència dels intermediaris financers, però alhora hem de fer un esforç per conèixer-los. Tinc la sensació que, com en molts altres aspectes de la vida, la realitat és molt més ràpida que les mesures que els governs hi poden posar. Però, certament hem de reflexionar sobre l'impacte que la caiguda d'aquests intermediaris ha tingut en l'economia mundial.

Vàries idees que penso que servirien com a mesures anticrisi:

1. Modificació de la legislació de fallida de les entitats financeres. Així, quan les autoritats tinguin clara una alta probabilitat de crisi, els reguladors governamentals tinguin la capacitat d'obligar els bancs a recapitalitzar-se, ja sigui col·locant més accions per augmentar el seu capital, o tenir fins i tot algun tipus de fòrmula segons la qual, una part del deute sigui convertit en accions, de forma que les persones que tinguin obligacions a curt termini, per exemple, les puguin convertir en accions i així, passar a controlar i supervisar aquest procés, com a accionistes. En aquest aspecte, l'inversor tindria més seguretat i a Catalunya, per exemple, les caixes no haurien hagut de passar per les fusions, que tanta por em fan.

2. El percentatge d'exigència de capital hauria d'estar relacionat amb la mida de l'entitat. S'hauria de crear unes regles segons les quals quan les autoritats considerin que una entitat bancària té una mida massa considerable respecte a la capacitat del país, en el cas d'aguantar una fallida, les exigència de garanties serien més que proporcionals. Això incentivaria perquè faria més rentable l'existència d'entitats financeres de mida més petita.

Un petit problema, que és el de sempre. Les autoritats reguladores (qui legislen són els polítics) estan sotmeses a presions per les poderoses autoritats financeres i per tant, les seves decisions sempre estan sota sospita.

Recordem el Tractat dels Pirineus

2009-09-11T16:57:00.005+01:00

El Tractat dels Pirineus va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Això pel rei espanyol, només van ser danys col·laterals. Pels catalans la partició per sempre més.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no es va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.

Sovint es considera el Tractat dels Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es consideren una conseqüència.

Antecedents

França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640 França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la revolta de la Fronde el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.

Després de 10 anys de guerra, França (aliada amb Anglaterra) va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.

Les negociacions

En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos, assessorats per dos experts en la geografia i la història de les terres que es trobaven en litigi (Pèire de Marca i per Ramon Trobat), van presentar una línia fronterera molt favorable al bàndol francès. Finalment, els representants castellans, ignorants de les caracterísitiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació, pel Jurament per les Illes, van preferir defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.

El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de la Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquenes al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya, pel desconeixement del territori pirinenc que això suposava. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.

El tractat va establir que, del comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret, on es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i en què Llívia es va mantenir en el Principat pel fet de ser vila i no poble.

En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana. Si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais (en el Franc Comtat) i les conquestes d'Itàlia.

El tractat també previa el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació econòmica no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.

Conseqüències per a Catalunya

Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la moarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues gran potències de l'època.

Els territoris de la Catalunya Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.

El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent la única llengua oficial, i la única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 "la llengua de la república és el francès". Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.

Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684, 1689-1697. En tots aquests períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.

A la Cerdanya, fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.

L'Estat i els serveis públics universals

2009-08-13T19:02:00.004+01:00

Normalment, les grans discusions político-econòmiques es podrien arribar a resumir en els models d'Estat i el paper que té aquest en l'economia. Identifiquem un partit polític o un altre en funció del paper preponderant i el caràcter que pretenen implantar en les seves lleis i decrets, si arriben al poder.

El ciutadà mitjà assalariat veu en la figura de l'Estat un protector del seu benestar i de l'economia en general. Contràriament, l'emprenedor de forma majoritària vol un Estat de mínims, que no afogui l'economia productiva amb la sobreregulació legislativa i l'excessiva recaptació d'impostos, que és la que permet, finalment, el sosteniment global del sistema.

En el fons, el votant assalariat pretén un Estat vigilant, regulador i administrador de l'economia, que proporcioni serveis públics universals i gratuïts. Mentres que l'emprenedor vol un Estat inversor en educació, seguretat i infraestructures, que deixi en mans del mercat la seva pròpia regulació en un marc jurídic que doni seguretat a la inversió i al retorn dels capitals invertits. Tots dos models tenen els seus riscos i les seves virtuts:

a) El model proposat pel ciutadà mitjà assalariat garanteix uns serveis socials universals, probablement a un cost d'execució superior al que s'obtindria en el sector privat.

b) El model de l'Estat de mínims que proposa l'emprenedor, és un model que deixa l'assalariat relativament desprotegit i pretén reduir el paper de l'Estat en un simple organitzador dels sectors i serveis no rentables per a la iniciativa privada.

Per a l'emprenedor, l'Estat proposat pel ciutadà és ineficient, paternalista i inviable, ja que resta recursos de l'economia productiva que el mercat gestionaria de forma més eficient. Per al ciutadà assalariat, el model de l'emprenedor és una amenaça a l'Estat del benestar i una porta oberta a la pèrdua de drets i llibertats obtingudes pels treballadors durant el segle passat.

Desgraciadament no hi ha, o no conec, un model desenvolupat i flexible, suficientment provat, que agrupi les dues tendències. La seva possible implantació aixeca temors entre tots dos grups ideològics.

El repte d'aquesta situació de crisi podria o hauria de ser arribar a un punt de trobada. A mitjà termini els serveis de l'Estat hauran de reformular-se si volem un manteniment sostenible i viables d'aquests. Ens agradi o no, la supervivència de la nostra sobirania econòmica com Estat depèn de l'adaptació del model econòmic a un entorn en el qual podem competir amb els capitalismes més liberalitzats (Estats Units, Gran Bretanya) o els més centralitzats (Xina, Índia). Sense canvis que ens facin més eficients, no podrem competir en condicions. Elevar els impostos a la classe treballadora i als emprenedors no sembla la solució definitiva a llarg termini, si no va acompanyada d'una formació superior de riquesa.

La crisi econòmica representarà, en la meva opinió, un canvi sense precedents en la percepció del risc financer, de la seguretat econòmica-jurídica i del paper de l'Estat. L'Estat del Benestar té els dies comptats amb l'actual model econòmic. Ens agradi o no. Ens ho diguin ... o no. Els números manen i no menteixen. S'imposa a mig termini una redefinició dels serveis públics bàsics, del seu cost i de la repercussió impositiva respecte a l'economia privada. No veure-ho o no voler-lo veure és parlar amb el cor i no amb el cap (i tots tenim cor):

Quan els comptes de l'Estat o de les Administracions Públiques en general, no surtin, s'haurà de decidir què es prescindible i què es vol mantenir. El debat hauria d'estar servit ... perquè en democràcia si el Poble no opina, ho fan d'altres en el seu nom.

Seria aquest un tema per resoldre via referèndum? Potser si.

Corporativisme

2009-07-13T18:38:00.003+01:00

Avui els diaris i els informatius en general van plens de l'acord del finançament per la Generalitat de Catalunya. I els polítics, tots, s'estan esbatussant de valent sobre el gran acord aconseguit per uns, i la pantomima que ens pinten els altres. Modestament, no estic en condicions d'afirmar si l'acord és bo o dolent. I suposo que la majoria dels que s'esbatussen, tampoc. El que ja fa temps que m'han deixat molt clar tots plegats és la manca de corporativisme entre la classe política.

Quan parlem dels metges, els arquitectes, els mestres, ... entre tots, ben poques vegades he vist públicament parlar malament de la seva classe en genèric. Únicament hi ha dos col·lectius que contínuament es desprestigien, amb una manca de corporativisme increïble: els polítics i els periodistes.

Els periodistes perquè, per comptes de limitar-se a descriure els aconteixements acostumen a prendre-hi part. I llavors es posicionen descaradament. Per tant, quan llegim les notícies hem de ser conscients de cap a quin costat carrega aquella persona. Aplicar-hi el transportador d'angles i dividir-ho per dos. A partir d'aquest moment tindrem una descripció més o menys ajustada a la realitat. Hi ha excepcions. Poques.

Al mateix costat de la balança hi ha els polítics. Es queixen del seu desprestigi, però no perden l'oportunitat d'augmentar el del rival, sense tenir en compte que el rival fa el mateix amb ell. I per tant queden tots a l'alçada de les sabates.

Amb aquesta darrera qüestió del finançament, resulta que el Govern de la Generalitat ens vol fer creure que estaven negociant el finançament de Catalunya! Valga'm Déu, quina mentida més gran. El que s'ha pactat és el finançament de la Generalitat de Catalunya, que és un ens territorial que presta serveis per delegació del Govern Espanyol. I que durant molts anys els catalans hem estat pagant els serveis que rebien altres comunitats autònomes. I que no em crec que s'hagi canviat gaire res.

Quant al que s'ha pactat si és millor o pitjor, crec que només amb el pas del temps podrem tenir elements d'anàlisi. Que no hi entenguem res ja se n'encarregaran entre els polítics i els periodistes.

Culé

2009-06-01T18:13:00.004+01:00

Copiaré un article que m'ha fet arribar una companya malaguenya, que va sortir publicat ahir el Diario Sur, sobre el Barça.

"Tenía once o doce años y buscaba impresionar a una niña de ojos marrones, profundos y un poco bizcos. Y el mejor modo que se me ocurría para hacerlo era quitarme delante de ella un viejo jersey de lana y lucir mi camiseta azulgrana, como si a través de ese símbolo la niña pudiera captar no sé qué mensaje, una declaración secreta de amor. Quizá pretendía transmitirle era mitología de nombres sonoros, Montjuic, las Ramblas, el Raval, que se amontonaban en mi cabeza gracias a las cartas de mi hermano mayor y por los que luego tantas veces se perderían mis pasos. Fue un fracaso de la telepatía. Ni la camiseta ni los regates por el campo terrizo impresionaron nunca a la niña, ya madura, ya apegada a la tierra y capaz de discernir entre las quimeras de un soñador y aquellos tipos, menos rápidos, pero más director y contundentes que iban con ella. Era el tiempo de los vencedores absolutos. Y aunque uno no asociaba política y futbol sí sentía un natural desapego hacía aquella épica grandilocuente que lucían los vencedores de entonces.

La niña desapareció, pero la camiseta se quedó pegada a la piel para siempre. Dicen que el fútbol es la proyección de los deseos imposibles, de lo que no pudimos vivir y otros ejecutan. PUede ser. Pero, ¿qué otra cosa es sino la literatura? Albert Camus dijo que todo lo que sabía sobre la condición humana lo había aprendido gracias al fútbol. Uno lo ha aprendido gracias al fútbol y a Albert Camus. Una metáfora de la vida o la guerra, un lenguaje, una pasión, el fútbol también es un código ético. Y ahí es donde el triunfo del Barça de Guardiola ha sido más alto. En ese mundo de muchachos millonarios y propensos a la frivolidad ha salido victorioso el esfuerzo continuado, la humildad y el respeto al adversario. Mientras otros al marcar un gol se señalaban su nombre en la espalda, aquí se rendía homenaje al trabajo colectivo, al equipo, al compañero.

Germinó la semilla de Cruyff, se demostró que además de lo apuntado el fútbol también puede ser un tratado de belleza o de geometría. La quimera, el sueño convertido en realidad. Sí, pero, con todo, lo mejor ha sido el ejemplo que aquel 4 mágico y valiente le ha regalado a una sociedad deslumbrada por el éxito llovido del cielo. ¿Es inteligencia o es el seny elevado al cubo? Es voluntad y es talento. Un culé sabe de travesías del desierto, pero también de tesón. Quizá lo uno vaya unido a lo otro. Lo aprendimos ya entonces, cuando los domingos tanían aquella tristeza profunda del túnel, aquella melancolía de transistores y luces de pocos vatios alumbrando unas calles por las que volvíamos de jugar, y a pesar del cansancio sabíamos que el domingo siguiente estaríamos allí, otra vez, pegados a la banda, con la misma camiseta, corriendo con el mismo o más empuje. Aunque ninguna diosa, altiva y un poco bizca, se dignara mirarnos."

Antonio Soler. Diario Sur. 31.05.09

Valors

2009-05-10T10:10:00.002+01:00

Faig aquesta entrada quan el Barça encara no ha guanyat cap títol, però és més que evident que algun en caurà. No vull parlar dels títols del Barça (ja en parlo prou en la intimitat) sinó de l'eufòria que ha desfermat el seu joc i les seves victòries.

Ha estat una eufòria generalitzada. Dimecres passat, quan van empatar al camp del Chelsea i aquell gol al darrer segon representava la classificació per la final de la Lliga de Campions, l'eufòria es va desfermar. Jo era a Figueres, i semblava que hi havia un terratrèmol, però amics i parents de Girona, de Ventalló, de pertot arreu em deien que havia passat tres quarts del mateix.

Jo que soc una persona més aviat freda en aquestes circumstàncies també em sentia en un estat catatònic. L'endemà tenia la sensació d'haver begut més del compte, quan no havia begut res de res. Un gran amic meu de Ventalló em va explicar que li va passar el mateix, i encara és menys apassionat que jo mateix.

He pensat perquè crec que ens passa això i em sembla que hi ha dos motius. Un de conjuntural i un d'estructural.

El conjuntural és que estem immersos en una situació econòmica molt complicada. I aquests moments ens ajuden a no pensar, al menys durant unes hores, en els problemes quotidians. Això es veu en la quantitat d'immigrants àrabs, de color o sudamericans que van amb samarretes del Barça i que vibren amb les victòries.

El motiu estructural és que aquest equip, els seus components i el seu entrenador ens han recuperat els valors del poble català que havíem oblidat en gran manera: la cultura de l'esforç, la perseverança i l'estima a les nostres arrels. I és aquí on ens toquen la fibra sensible de persones, com jo mateix, més aviat fredes.

Quan veiem l'entrenador amb el seu discurs assenyat i culte, que s'explica tan bé en català com en castellà com en anglès, amb una elegància fora de discussió, en contraposició als cromanyons de Madrid. Quan veiem en Carles Puyol fer un gol al Bernabeu i fent un petó a la senyera tot mostrant-la a aquell públic enfurismat. Quin no va somiar en canviar-li els papers a en Puyol aquella nit? O bé jugadors tan "normals" com l'Andrés Iniesta o en Xavi passejar-se per un camp així, divertint-se com si fossin al pati de l'escola. I en Gerard Piquè, que també ens representa a tots, amb els seus pares a la grada i el seu germà a Canaletes. L'elegància d'en Titi Henry, la fam de l'Eto'o, les curses de l'Alves, la discreció d'en Valdés i la modesta diferència d'en Messi. A la grada, discret, un mestre ja de tornada, en Manel Estiarte, tot un model per tots. Amb el seu treball en equip han arribat els triomfs. N'hi ha que diuen que amb una mica de sort. Em venen al cap les paraules d'un gran jugador de golf que deia: "És curiós, quant més entreno més sort tinc".

El millor regal que ens poden fer a tots plegats aquest grup majestuós és la recuperació dels nostres valors en un moment difícil: per sortir del forat només podem treballar, perseverar i no oblidar les nostres arrels. La resta és aferrar-se a la sort.

Llibertats

2009-04-25T08:51:00.004+01:00

La Diada de Sant Jordi, en una de les parades de la Rambla de Figueres, un grup de persones, petit, molt petit, van exposar un fotomuntatge amb la cara de l'alcalde, Santi Vila, sobre un cos nu. Era la reivindicació de la pèrdua de la centralitat de la futura estació de TGV. Després, la guàrdia urbana va interventir, va desmuntar l'escena i va cursar una denúncia cap una sèria de gent. Fins aquí l'explicació dels fets, molt per sobre.

Ja té nassos que un diada d'explossió de catalanitat i de llibertat d'expressió algú se'l passi segregant sucs biliars i expressant odi amb qüestions que no tenen res a veure amb catalanitat, llibres, roses, amor, somriures, llibertat, cultura, ...

On comença i on acaba la nostra llibertat, i fins on podem arribar amb la llibertat d'expressió? En general, els fets que es denunciaven deriven d'una decisió presa fa uns quants anys molt lluny de Figueres i que ningú sabrà mai si per manca de capacitat de negociació o per impossibilitat real, va acabar amb la via del TGV per fora del teixit urbà de Figueres i, per extensió, la via convencional al mateix lloc. En Santi Vila, no va participar en aquella decisió i per tant, ara s'ha trobat en un moment en el qual no hi havia marxa enrera, tot i haver plantejat la possibilitat.

Quins errors ha comès en Santi Vila? Escoltar tothom? Deixar intervenir qui va voler al Ple? Creure que potser hi havia alguna possibilitat de marxa enrera? Postures de persecució personal com la de la diada de Sant Jordi fan pensar que d'altres polítics que han tingut com a forma d'actuació la de "tirar pel dret", més pròpies d'una dictadura que d'una democràcia, són les que finalment donen més rèdits. Perquè acabarem allà mateix, sense tan soroll.

Per altra banda, amb la caricaturització de la persona, del càrrec, nosaltres mateixos ens estem ridiculitzant. Jo com a figuerenc, quina visió he de tenir del meu alcalde i finalment, de la meva pròpia ciutat? La llibertat d'expressió té el límit de la ridiculització. Una cosa és demanar allò amb què tenim fortes conviccions, i una altra cosa és demanar-ho ridiculitzant els demés. Potser és que aquests mateixos tenien clar que demanaven un impossible i per tant el que perseguien era desgastar en Santi Vila, polític.

Per altra banda, aquestes postures per part d'una minoria porten a la radicalització de les postures, i em consta que una gran majoria silenciosa mostren postures de suport a l'actitud d'en Santi Vila, i per tant un aïllament d'una posició ciutadana determinada. Jo mateix era dels que creia que l'estació al centre de Figueres era el millor per la ciutat i que potser era possible. Ara tinc clar que el millor és l'estació a ponent, amb les vies de TGV i convencional juntes, i amb unes bones comunicacions i aparcaments.

Finalment, dono el meu suport incondicional a en Santi Vila, perquè és una bona persona, un bon demòcrata i el millor alcalde per portar Figueres al lloc on es mereix: una gran ciutat.

Malalties de la "modernitat"

2009-04-21T18:47:00.002+01:00

Darrerament sento a dir més sovint que mai, que els pares de la meva generació (sóc del 64) som uns mals pares perquè no hem sabut repartir pinyes als nostres fills. De fet, jo em penso que a les meves filles no les hi n'he donat cap ni una. A nosaltres ens en van repartir les que ens tocaven, i les que no ens tocaven. I hem sortit "arregladets". Ara cada pinya que repartim diuen que representa un mes de psicòleg pel nen. Si no denuncien al pare/mare per maltractador.

Bé això, només és una introducció perquè de fet volia parlar de desviacions modernes, i no sw filla malcriats.

A principis del segle XVII, en un to pressumptuós tot i que avorrit, el baró de Münchhausen gaudia explicant les seves grans "batalles" inventades d'aventurer mercenari. Un amic li va publicar les històries i el va fer famós. Asher, un metge anglès, va fer desaparèixer una "h" de Münchhausen i va utilitzar el cognom per descubrir per primera vegada el 1951 una síndrome consistent en que el propi malalt, amb diferents mètodes, es causa i autoinflingeix els símptomes i senyals d'una malaltia inexistent, que pot semblar real i enganyar durant molt temps els professionals de la salut, o fins i tot a vegades esser impossible de detectar.

La síndrome de Münchausen sol impactar als nous practicants de la medicina més que qualsevol altre trastorn, però resulta definitiu pel que s'hi troba, per no posar mai més en dubte que els essers humans som capaços de tot, per molt incomprensible que pugui semblar. És un fenomen estrany, tot i que no tant (millor dit, és infradiagnosticat perquè molts casos passen desaparcebuts). En un hospital del Vallès Occidental van tenir entre mans el cas d'una senyora amb anèmia de llarga evolució per pèrdues de sang d'origen desconegut. Sovint es trobaven compreses i roba tacada, i els ginecòlegs no estaven segurs de la seva procedència. Això afegit a algunes incongruències clíniques van fer sospitar alguna cosa estranya, per la qual cosa van demanar consulta als psiquiatres. La pacient havia passat per altres hospitals abans d'aquest, però això no van saber-ho fins que van revisar la història clínica a fons. Un dia va ser sorpresa per l'equip d'infermeria "recolectant" menstruació i sang pròpia d'una ampolla. Amb això tacava la roba quan li convenia per insistir en les seves pèrdues continuades. Tot i haver-la atrapat "in fraganti", la pacient va seguir negant aquestes conductes.

Però hi ha un subtipus de síndrome de Münchausen molt més terrorífic. Aquell en el qual els adults (sobretot dones), són els que inflingeixen danys als seus propis fills per fer "veure" a tothom "el patiment" de tenir un fill amb una malaltia dramàtica. Poden arribar, per exemple, a injectar excrements a la sang dels seus fills o a mig afogar-los perquè semblin apnees. Els nens, sovint, arriben a morir. I hi ha algun cas en el qual la "mare Münchausen" torna a quedar-se embarassada i repeteix el mateix en el nou nadó, com si fos una "assassina en sèrie" del seus propis fills.

Costa entendre com algú pot, premeditadament, voler fer mal un fill, però hi ha casos així i ha d'haver-hi alguna explicació no transcendental sinó bàsica. Se sospita que els cervells d'aquestes persones tenen una constitució d'un o més greus trastonrs de personalitat que dispararien una mena de "gaudi" adictiu de tota la parafernàlia que suposa ser atès en el context de la infraestructura mèdica, així com del reconeixement social que rep quan fan el paper de "mares abnegades" amb fills greument malalts. Això i una fredor emocional monstruosa facilitaria aquestes conductes.

A la pregunta de si un desig de reconeixement i cura social transtornat pot arribar a matar un fill, la resposta, per bèstia que sembli és que sí.

Cap on caminem

2009-03-31T18:26:00.002+01:00

Diumenge a la tarda vaig veure la darrera pel·lícula del gran Clint Eastwood, "Gran Torino". Una grandíssima pel·lícula. En aquesta pel·lícula es planteja el problema que genera la gent gran, pel sol fet de fer-se gran. Així, arriba un punt on el protagonista principal s'identifica més amb uns immigrants asiàtics que amb la seva mateixa família. "No conec els meus fills" i "tinc més en comú amb aquesta gent que amb la meva pròpia família" arriba a dir el protagonista.

Es presenta la confrontació entre la societat americana i la societat, en aquest cas, immigrant asiàtica. Per una banda, en la societat americana els fills se'n van de casa, i en el moment que els pares es fan grans, independentment de la seva autonomia, ni es plantegen tenir-los a casa, sinó que la única sortida és portar-los a una institució que en tingui cura. Per altra banda, la societat immigrant asiàtica integra la gent gran en la mateixa família, convivint dues o tres generacions en la mateixa casa, fins que es moren.

Aquesta evolució també l'hem fet a casa nostra. Quan els meu pares es van casa, en la mateixa casa hi vivien tres generacions i quan vaig nèixer jo, quatre generacions. És evident que amb les mides dels nostres pisos ara això és impensable, per impossibilitat d'espai físic. Però d'aquí a gairebé desfer-nos dels "vells" potser hi ha altres opcions.

Penso que si aquesta ha de ser l'evolució d'una societat moderna la tenim mal encarada. Després dels grandíssims esforços que han fet els nostres pares, durant una bona colla d'anys per portar-nos fins on som, potser en podríem fer algun per portar-los a ells a la línia d'arribada. Únicament es tracta de l'esprint final.

Cal intentar que la gent gran tingui tota l'autonomia del món, fins que la perdin. L'autonomia és qualitat de vida, però també és qualitat de vida que els fills t'estimin i tinguin cura de la teva persona fins que no siguis d'aquest món. Altra cosa molt diferent és quan una persona perd totalment el seny i no coneix ningú ni sap què es pesca. Aquí la caritat humana potser passa per un altre camí, que m'estimo més no haver de prendre mai, ni per mi ni per cap dels de casa.

Si és veritat això que diuen que la nostra generació arribarem als 120 anys, es plantejaran una sèrie d'opcions que la nostra societat s'ha d'espavilar en resoldre. I no tots són de tipus tècnic o d'intendència, els morals tenen molt més pes.

Com deia el meu avi, segurament és molt millor no arribar-hi. Em penso que me l'escoltaré.

Eliminar l'IVA

2009-03-21T11:14:00.003+01:00

Una de les conseqüències tràgiques de la present crisi financera és que se n'ha anat en orris tot allò que els economistes hem estudiat i predicat durant dècades. Sembla que ara tot val: qualsevol polític que vulgui augmentar la despesa, només ha d'explicar que la crisi actual s'assembla a la del 1929, pronunciar la frase màgica "com va dir Keyness" i alehop! ja té carta blanca per dilapidar diners.

És clar que els llibres de macroeconomia diuen que durant les recessions econòmiques el dèficit fiscal ha d'augmentar. I també sé que s'associa aquesta expansió fiscal als postulats keynessians. El que els textos no diuen, és que una crisi obre les portes al dispendi il·limitat i indiscriminat per part de la classe política. I és que hi ha dues maneres d'incrementar el dèficit: una, augmentant la despesa pública i dues, reduint impostos perquè qui amplïi la despesa sigui el ciutadà.

Quina de les dues opcions és millor per lluitar contra la crisi? En termes econòmics es diu que aquella que tingui un millor efecte "multiplicador" i exerceixi un major impacte sobre el PIB. És a dir, si augmentar la despesa en 10.000 milions genera un augment del PIB del 20% i, en canvi, reduint els impostos un 10% es genera un increment del PIB del 10%, llavors diuen que és millor augmentar la despesa pública que reduir els impostos. Tot i que aquest raonament és molt corrent, no és cert del tot perquè no hi ha res que impedeixi al govern reduir els impostos un 40% per aconseguir un increment del PIB del 20%.

Per analitzar quina política fiscal és millor, s'han d'analitzar dos aspectes clau. Per un costat l'eficiència, fins i tot en època de crisi els contribuents ens hem d'assegurar que els nostres diners no són malgastats. En aquest sentit, quan se li dona al Govern la possibilitat de gastar, de seguida surten ministres, diputats, presidents de comunitats autònomes, de diputacions, alcaldes i tot tipus de malgastadors patològics que trobaran les maneres més pintoresques de malbaratar els nostres diners i que prendran decisions, no amb criteris d'eficiència econòmica, sino amb criteris polítics i electoralistes (per no ser acusats, per exemple, d'haver fet poc o res). Això fa que acabin adquirint coses que només interessen a ells mateixos. Pel contrari, quan es rebaixen els impostos són els propis ciutadans els que decideixen on van a parar els diners perquè ells son els que el gastaran. Així doncs, segons el primer criteri, el retall impositiu és superior a l'augment de la despesa pública.

El segon criteri que s'ha de tenir en compte és la immediatesa: quina política tindrà un efecte més ràpid sobre l'economia? La immediatesa és important perquè les necessitats tenen una durada curta i una política fiscal anticrisi que tingui efectes després de la crisi és inútil. En aquest sentit, l'augment de la despesa pública en infraestructures requereix concursos públics, adjudicació d'obres, escriptures de contractes, negociació de comissions (legals), etc... Un procés llarg que fàcilment pot retrassar la despesa en anys. I potser llavors ja serà massa tard... a no ser que el govern dugui a terme precisament aquest pla anticrisi perquè pensa que la recessió durarà varis anys.

Alguna cosa semblant passa amb la reducció de l'IRPF: quan els ciutadans ens adonem de que el Govern ens treurà menys diners (això passarà el juny, quan fem la declaració de renda) la crisi ja podria haver-se acabat.

En canvi, una reducció de l'IVA no té el mateix problema: si demà a les 10 del matí s'elimina l'IVA, a les 10 i un minut la gent veuria que allò que abans costava 100 ara costa 90, per la qual cosa, els 10 restants els podria destinar a comprar altres coses. De la mateixa forma, les empreses que han de guardar diners per pagar l'IVA, de cop tindrien recursos per gastar. S'ha parlat del Fons Estatal d'Inversió Local que ha insuflat 8.000 milions d'euros en inversions als ajuntaments. L'IVA representa 1.100 milions d'aquests. Per la qual cosa, sense l'IVA aquests diners haurien anat directament a despesa pública.

Conclusió: s'hauria d'anunciar la desaparició de l'IVA durant el 2009 (o fins que s'acabi la crisi) i la seva reaparició en el futur. Això induiria els ciutadans a gastar ara, que és quan es necessita. Tant l'argument de l'eficiència com el de la immediatesa suggereixen que la millor política fiscal per lluitar contra la crisi és la reducció o eliminació temporal de l'IVA.

Problema: Que la Unió Europea obliga els seus membres a mantenir un IVA mínim del 15%, per la qual cosa la decisió s'ha de prendre a Brusel·les. Però bé, potser ja va essent hora que tots aquells que són a Brusel·les demostrin que hi son per treballar i no en un cementiri d'elefants amb uns sous d'or i prenguin, finalment, una decisió útil i valenta que pot contribuir fermament a amortiguar la crisi: eliminar temporalment l'IVA.

Motí al Bounty

2009-03-21T10:41:00.003+01:00

Dades del llibre

Títol del llibre: Motí al Bounty

Autor: John Boyne

Traducció: Jordi Cussà

Novel·la d'aventures

Editorial Empúries

506 pàgines

Síntesi del llibre

Narra les aventures i desventures de John Jacob Turnstile, un jove orfe de catorze anys que sobreviu a base d'escurar les butxaques dels altres i buscar-se seriosos problemes amb la llei. Quan és a punt d'entrar a la presó, però, una oferta temptadora i arriscada fa que se n'allunyi: el capità d'un vaixell a punt de salpar en una missió molt important s'ha quedat sense criat. Així serà com Turnstile, un encantador i desvergonyit antiheroi amb el cor d'or i la paraula àgil, s'embarcarà al Bounty cap a unes terres llunyanes i un futur incert.

Comentari del llibre

Molt bon llibre. Basat en una història real, ara en interpretació nova, tal i com ho diu al mateix llibre, és una novel·la absorbent. Narra la convivència a bord d'un barco en una missió mercantil, que intenta sense èxit creuar el Cap d'Hornos per anar a Tahití i ha de fer marxa enrera per fer-ho creuant el Cap de Bona Esperança. La missió es tracta de portar esqueixos de l'arbre del pa a Indonèssia i d'allà a Anglaterra. Una aventura de dos anys on apareixen les capacitats i incapacitats del capità per mantenir l'ordre durant el trajecte i en els períodes on el vaixell està amarrat. Les aventures succeeixen als volts del 1789, on encara hi havia una part del món per descobrir i qui s'embarcava en la majoria de vegades era per fugir endavant, com és el cas del narrador.

El llenguatge és fresc i àgil. Molt agradable de llegir. Em feia mandra posar-m'hi perquè la història és prou coneguda, sobretot per la pel·lícula protagonitzada per Marlon Brando. Però no m'ha decebut gens.

La meva puntuació és de 81 punts sobre 100.

I tú què hauríes fet

2009-03-15T20:51:00.002+01:00

Acabo de veure a casa la pel·lícula "The reader", "El lector", perquè compaginar l'atenció d'una criatura de set mesos i l'afició al cinema és difícil, per la qual cosa m'he convertit amb un "pirata" més. Així que em baixo les pel·lícules amb l'ares i ens les mirem tranquil·lament, o no, a casa.

És una bona pel·lícula, a més el fet de veure-la sol a casa m'ha donat temps a anar reflexionant sobre el tema que tracta. I a sobre venia avisat del tema.

En el decurs de la pel·lícula es jutja la protagonista per col·laboracionisme amb el règim nazi. Ella s'adreça al jutge del tribunal i li demana: "I vostè què hauria fet?".

Ho tenim molt fàcil per opinar sobre aquest tema, o en el cas del nostre país, sobre els col·laboracionistes amb el règim franquista, però clar una cosa és fer-ho quan han passat més de quaranta anys i des del sofà de casa i una altra de molt diferent és trobar-t'hi pel mig. L'esperit de supervivència fa fer moltes coses i alhora justifica moltes actuacions. Al final, d'herois n'hi ha molt pocs.

Per descomptat que jo mai de la vida he hagut de demostrar la meva heroïcitat, sortosament. Però la situació la veig comparable amb quan vaig fer el servei militar, a Girona, entre el novembre de 1982 i el juny del 1984. La vida dintre del quarter no tenia res a veure amb el que estava passant al carrer en aquells mateixos anys. El primer dia d'entrar ja ens ho van dir: havíem de deixar els pebrots penjats a l'entrada i recollir-los quan sortíssim llicenciats. Ni una paraula en català i a sobre veure que erem manats per una colla d'analfabets que feien vida al bar del quarter.

Però tot i això, la majoria acabàvem parlant-nos en castellà entre nosaltres, portant algun pernil al coronel i saludant a una pedra que hi havia per allà en honor "a los caídos por la patria". Portant la bandera espanyola al braç i cantant l'"Ardor guerrero" o l'himne d'artilleria que honora uns tals Velarde i Daoiz, dels quals no n'he sentit parlar mai més. Quèiem en l'error de copiar les novatades i d'anomenar els nous o els que estaven a punt de llicenciar-se amb els noms de jerga que es donaven allà dintre. I els que havien de tallar els cabells ho feien i els que havien d'arrestar ho feien. I tots ho enteníem, i mai ho he discutit.

Al cap de vint anys (i això és rigorosament cert) encara tenia pesadilles en què m'arribava un escrit que havia d'acabar un parell de mesos de mili que havia deixat penjats. No m'imagino com acaben els que viuen situacions límit o es juguen la pell.

Per tant, considero que ens hem de posar en el lloc de les persones que van viure aquestes situacions, que no és fàcil.

Per altra banda he vist les declaracions d'un gran esportista, en Manel Estiarte, en les quals explica que ha escrit un llibre. Un gran esportista i una millor persona. Segur que valdrà la pena llegir-lo.

Ensenyar

2009-03-01T21:50:00.003+01:00

Una vegada era un forner. Assajava farines i més farines per a fer pans cada cop millors. Diàriament enfornava milers de barres. Mentrestant, estudiosos diversos que no havien fet mai un trist llonguet, escrivien sobre el tema. Un dia van demanar al forner de fer la ponència inaugural d'un congrés sobre panificació. "No puc", els va dir. "Estic molt enfeinat fent el pa que us menjareu tot parlant".

Qui sap fer les coses, les fa, qui no les sap fer, només les explica. I qui no sap ni explicar-les, les ensenya. És un acudit maliciós que ha corrigut tota la vida entre els estudiants. Injust amb tants professors competents i esforçats com hi ha. Però descriptiu de la mediocritat real que, al llarg de la història ha campat per càtedres, tribunals, escoles i acadèmies.

Què en devien saber d'astronomia aquells ara obscurs inquisidors que condemnaren Galileu?. Com es pot exercir el magisteri des de la ignorància? Doncs molt fàcil: amb aplom.

El mateix aplom amb què els analistes financers comentaven un món que no entenien abans que se'ls quedés als dits fa només quatre dies, per exemple. Per què ens hem de continuar refiant de gent que s'equivoca tan clamorosament, siguin bisbes, banquers, catedràtics o sociòlegs? Els forners d'obrador ja comencem a estar cansats de tanta errada de saló.

Qui sempre ensenya mai no aprèn. Aprendre és una actitud. Una actitud lligada a l'experimentació, a més. Aquesta és la grandesa del mètode científic. Tot és revisable, qualsevol certesa provisional ha de ser recomprovada. Aprèn el bon forner que millora la mescla ja excel·lent, assajada el dia abans. No aprèn l'acadèmic que refregeix especulacions. I si pares d'aprendre, comences a ignorar.

Aprendre costa. Per començar, és un acte d'humilitat. En segon lloc demana esforç. Esforç, sobretot, per a subvertir els propis convenciments. He penjat aquest video perquè demostra que aprendre passa per desaprendre tics i mals costums, o bons costums obsolets.

Sobre la crisi

2009-02-28T16:25:00.002+01:00

En la nostra societat de diaris impressos, digitals, blocs, setmanaris, revistes, tertúlies de ràdio o de televisió ... tothom es veu en cor d'opinar sobre qualsevol tema que se'ls plantegi. Veig escriptors de novel·les romàntiques, sociòlegs, filòlegs, poetes parlant d'economia, fins i tot els futbolistes s'hi atreveixen, bé tan potser no però gairebé. Ningú contradiu ningú perquè passem per sobre del 99 % dels escrits que ens passen per davant amb la sobredosi que tenim d'informació.

Però de tant en tant ens parem i n'analitzem algun en concret. Llavors ens esgarrifem. Jo m'he parat en un escrit que parla de l'origen de la crisi i, més o menys diu que "en bona mesura aquesta crisi econòmica en la que estem immersos té l'origen en l'abandonament dels valors del treball, l'esforç i el sacrifici, i és tornant a aquests que ens en sortirem".

De bones a primeres ja em pregunto si l'autor de l'escrit n'està patint alguna de crisi i si alguna vegada n'ha aplicat algun d'aquests valors, però aquest no és el motiu de la meva reflexió.

Per descomptat que en la nostra societat catalana aquests valors eren un dels trets diferencials i en el moment present estan en crisi. No els hem sabut transmetre a les generacions que ens segueixen. Però d'aquí a ser la causa d'alguna crisi hi ha un bon trajecte.

Aquesta crisi està provocada pel creixement basat en l'especulació i no en el valor afegit dels productes. D'aquí que quan la roda s'ha parat resulta que la criatura tenia el cap més gran que la resta del cos, no ha mantingut l'equilibri i ha caigut. Amb els bancs pel mig i la globalització de l'economia això ha provocat el tsunami que ara estem patint.

L'economia és com la naturalesa, que ella sola es posa al seu lloc, degudament adaptada. En aquests moments l'adaptació passa per l'estabilitat financera i la moderació dels preus. L'estabilitat financera només s'aconseguirà amb la deguda regulació del control sobre les entitats financeres. D'aquí que alguns diguin que és la fi del liberalisme. Quant a les entitats bancàries, molt probablement sí. Quant a la moderació dels preus, probablement haurem de passar per una deflació (decreixement dels preus) en algun sector (immobiliari) per tal d'adaptar els costos a la realitat.

Hi ha un tercer factor molt important que no puc deixar de banda en l'anàlisi que és l'energia. En aquests moments el descens de la demanda ha provocat una estabilitat a la baixa en els preus del petroli, però no podem oblidar que la dependència mundial d'aquesta font d'energia pot provocar fortes tensions si no es treballa per aconseguir fonts alternatives. Aquesta és la gran batalla que hauríem de lliurar una vegada haguem encarrilat la situació present.

I els valors. No me n'havia oblidat però és que crec que és la nostra obligació transmetre'ls. I la millor forma és predicant amb l'exemple, i no tan sols escriure-ho.

Amb Espanya o sense

2009-02-22T10:29:00.002+01:00

Ramon Tremosa és un sòlid professor universitari amb una trajectòria marcada pel seu nacionalisme i el seu coratge intel.lectual, però la seva designació com a cap de llista de CiU en les pròximes eleccions europees i les reaccions de l'eurodiputat Ignasi Guardans, dolorosament desplaçat per aquesta decisió, han tornat a posar damunt de la taula la doble ànima del catalanisme: la que veu compatible el ple desenvolupament de l'autogovern dins d'una Espanya que visqui amb naturalitat la seva diversitat, i la que considera que Catalunya només pot assolir la plenitud separant-se d'Espanya.

En realitat, aquest debat de fons arrenca ja fa molt de temps i fins i tot alguns el podrien remuntar al Compromís de Casp, després de la fi de la dinastia catalana amb la mort sense descendència de Martí, l'Humà, o al matrimoni de Ferran II d'Aragó i Isabel de Castella, que suposarà la unió dinàstica, tot i que no pas la dels regnes, que mantindran les seves respectives institucions i lleis. Aquesta doble ànima --sovint en tensió-- la trobem des dels inicis de la formulació del catalanisme polític durant el segle XIX, es va manifestar tant en el període de la Mancomunitat com sobretot durant la Generalitat republicana i s'expressa avui amb claredat, tot i les inevitables contradiccions, dins de CiU.Jordi Pujol va aconseguir fer-les confluir en un projecte capaç d'aglutinar una part considerable del país en què sobiranistes i no sobiranistes treballaven junts per rellançar la Catalunya il.lusionada que deixava enrere el franquisme.

En el cas dels partits d'esquerra, és prou notòria la divisió que es produeix entre l'opció que encarna el PSC, un partit que representa majoritàriament l'aposta decidida per la reformulació d'Espanya, i la que propugna ERC, que directament aspira a trencar-la. És probable que CiU no torni a tenir la majoria suficient per governar si no aconsegueix tornar a sumar territoris del catalanisme propers encara que no coincidents, com es proposa, al capdavall, el projecte de l'anomenada Casa Gran. No obstant això, seria un error descriure el catalanisme com un moviment polític amb fronteres internes nítidament marcades, i podríem caure fàcilment en la temptació de simplificacions reduccionistes.

Perquè hi ha desplaçaments, com el que es va produir com a conseqüència de la duresa i l'agressivitat del segon mandat de José María Aznar com a president del Govern espanyol, que van empènyer segments significatius del catalanisme cap a posicions més partidàries de la ruptura amb Espanya. A hores d'ara, l'escenari d'aquesta relació queda marcat per un sentiment indefinit i ambivalent. D'una banda, la presidència de Rodríguez Zapatero ha permès de fer un pas endavant en l'autogovern arran de l'aprovació del nou Estatut, però al mateix temps els catalans no es poden sentir ben tractats a causa dels ajornaments successius en la negociació del nou sistema de finançament i per la manera com s'hi ha diluït el paper de Catalunya. I no cal dir també que, segons l'orientació que acabi tenint la persistentment ajornada sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut, es pot consolidar o afeblir la voluntat d'un sector del catalanisme compromès a implicar-se en la construcció d'un projecte comú per al conjunt d'Espanya.

Els estudis d'opinió i les dades de l'atur coincideixen a situar la crisi econòmica com la principal preocupació dels ciutadans. Les crisis són períodes on es fa difícil defensar la moderació i on l'alarmisme i les radicalitats troben un context propici per tenir ressò i expandir-se. Els polítics imprudents poden aprofitar els moments de crispació per estimular la confrontació, amb l'esperança de treure'n rèdits electorals. Ho veiem, per exemple, a l'afrontar el fenomen de la immigració. Un dels aspectes en què s'imposa la necessitat que els dirigents polítics facin servir discursos responsables i constructius és precisament el de la immigració, que, en un entorn de crisi, pot ser vista com un perill per als treballadors autòctons i pot acabar patint un tracte injust. Ja n'hem tingut indicis inquietants a la Gran Bretanya.

Sense la immigració no es pot explicar el desenvolupament econòmic català durant el segle XX i l'inici del segle XXI. El creixement demogràfic derivat de la immigració ha acompanyat el progrés econòmic. En etapes de crisi, la societat es torna més vulnerable i receptiva davant de missatges que promouen comportaments xenòfobs i actituds intolerants. Per això, resulta especialment important treballar per enfortir els valors cívics i el compromís ètic en moments d'adversitat. I cal reclamar de les formacions polítiques que assumeixin la cohesió i la construcció de confiança com un objectiu prioritari.

És per això que resulten especialment inoportuns i lamentables els moviments que des formacions com el PP, Ciutadans i la UPD de Rosa Díez es porten a terme amb l'objectiu de promoure votacions en el si del Parlament Europeu contràries a la política d'immersió de la Generalitat o d'organitzar manifestacions en les quals es difonen missatges com "el gallec és per parlar amb les vaques". Cap guany electoral no justifica perjudicar la cohesió en temps adversos i obrir ferides que afavoreixen confrontacions internes. Al capdavall, a més a més, amb aquest discurs de menyspreu al pes històric, a la funció institucional i a la dimensió social de la llengua catalana, es donen arguments als qui des de Catalunya consideren que el futur passa per allunyar-se d'Espanya.

Carles Duarte. La Vanguardia 22/02/2009

Europa i els diners

2009-02-21T19:02:00.002+01:00

El divendres dia 20, vaig assistir a la conferència que va donar a Girona, en el marc del Cercle d'Infraestructures, el Sr. José Luis González Vallvé, Director de la representació a Espanya de la Comissió Europea. El títol de la conferència era "Xarxes transeuropees de transport".

La conferència va ser molt amena perquè el Sr. José Luis González va exposar la temàtica amb molta claredat i alhora va anar al gra perquè ho va fer en una mica menys d'una hora.

Del que va explicar em van cridar l'atenció algun dels missatges que va deixar anar, i més es veia que ho feia a consciència. El primer de tots, quan parlava del finançament del tram Madrid / Barcelona / frontera francesa del TAV. Va dir que el 72% anava finançat amb fons comunitaris, concretament amb fons de cohesió. No creia que fos tan elevat, certament. Però el missatge que em va quedar va ser quan deia que la competència per redactar programes i projectes és dels governs regionals. A partir d'aquí es va de baix a dalt, i per tant un projecte impulsat pel territori, Europa l'executa. I per aquí arribem on sempre petem de caps, no tenim cap sintonia amb el govern espanyol, ni som capaços de generar-hi cap empatia per aconseguir els nostres objectius en infraestructures.

Una altra de les idees que em va sobtar va ser quan va parlar de les xarxes elèctriques. Va comentar que el model energètic actual és un model que té pocs punts de producció, molt grans, amb grans línies de transport i a partir d'aquestes s'enganxen les línies de subministrament. Aquest model provoca colls d'ampolla a l'hora de posar a la xarxa l'energia produïda per renovables (eòlica, fotovoltaïca, ...) a punts dispersos. En aquests moments s'està canviant de model per un model comparable als autos de xoc, on la xarxa sigui molt extensa i permeti enganxar-hi a tothom, independentment del lloc on es generi l'energia. No vaig fer cap pregunta, però el meu cap ja es preguntava si la línia de la MAT quan estigui acabada ja estarà obsoleta... Aquest país acostumem a fer les coses així de malament.

Una altra de les idees que va deixar anar va ser que en l'Agenda de Lisboa, que és com es coneix el pla de desenvolupament de la Unió Europea que es va aprovar a Lisboa el 23 i 24 de març del 2000, es va marcar com a objectius augmentar la inversió en investigació, desenvolupament i innovació (I+D+I) per tal de reforçar la competitivitat exterior de la Unió Europea. La seva opinió és que en aquests moments aquests acords s'estan revisant a la baixa perquè així com les inversions en infraestructures tenen un impacte directe clar, la inversió en I+D+I és més difícil de veure'n la seva rendibilitat. Jo aquí discrepo totalment. La meva opinió és que la Unió Europea només podem competir en investigació, desenvolupament i innovació. La crisi financera actual ha demostrat que no hi havia base financera pel creixement mundial del consum i per tant de la producció, així que el nostre compromís ha d'anar encaminat cap el coneixement, on podrem competir amb avantatge.

El darrer missatge que em va cridar l'atenció va ser quan va comentar que del 70 al 80% de les decisions que ens afecten es prenen a Brusel·les. Els governs estatals cada vegada tenen menys pes decisori i que els fons europeus són molts i molt aprofitables. Que Europa és una gran desconeguda i que a nivell d'estat espanyol es presenten poc projectes i dolents. La seva opinió és que aprofitem poc les oportunitats que ens brinda Europa. És cert que aquesta sensació fa molts anys que la tinc, perquè crec que no s'explica a les administracions locals les possibilitats de finançament que tenim. En va posar una per mostra: el programa MEDIA, amb una dotació de 750 milions d'euros per a la producció de pel·lícules. Quanta gent el coneix? Jo era la primera vegada que en sentia parlar.

Finalment va exposar que en el moment present a Europa s'està treballant pel procés de construcció europea, després de la crisi provocada pel "no" d'alguns països al projecte de constitució europea, però que hi ha una manca de lideratge polític evident i que la situació econòmica mundial tampoc ajuda gaire. Ja vindran temps millors.

Crisi, Darwin i Lincoln

2009-02-15T15:40:00.003+01:00

En aquesta entrada barrejaré tres temes que aquesta setmana estan d'actualitat. Bé, el tema de la crisi ja fa mesos que ho està, i per desgràcia de tots crec que ho estarà durant força temps.

Els aturats que deixaran de cobrar la prestació d'atur

Ja fa unes setmanes advertia que el pitjor de la crisi a casa nostra ens arribaria amb el seu allargament. Doncs ja hi som. Segons les dades dels sindicats, extretes del Ministeri de Treball, en els propers sis mesos 300.000 aturats deixaran de percebre les prestacions de l'atur. Si allarguem el càlcul a 12 mesos, el nombre arribarà a 600.000 persones. A aquestes persones cal afegir els 800.000 aturats que a dia d'avui ja no perceben el subsidi. Així, amb la perspectiva de destrucció d'ocupació a 12 mesos vista, vol dir que el nombre de persones sense subsidi assolirà la xifra d'1.400.000!.

Per tant, ara sí que ha arribat el moment que les persones amb capacitat de decisió deixin de banda les seves postures més personals i partidistes i es posin d'acord per remar tots plegats en la mateixa direcció. Quan el president Montilla aposta per "presionar positivament" els bancs, la idea em sembla genial i a l'hora poruca. Genial perquè ja era hora, i poruca perquè ho diu amb la veu molt baixa i deixant de banda la resta de grups polítics. Artur Mas demana un canvi d'orientació i li diu que no el deixi de costat. Doncs, parleu junts amb la veu ben alta, i deixeu-vos de postures que en el moment present no donen cap rèdit. Feu el que calgui, però feu alguna cosa. El poble, l'empresariat, comença a estar cansat de no saber cap on anem. Ara veurem de quina talla són els nostre polítics.

El perill és que històricament, en moments com el present és quan passen coses. Però també de les dificultats més grans en surten les millors idees.

Charles Darwin

El dia 12 de febrer de 1809 va nèixer a Anglaterra Charles Darwin, pare de la teoria de l'origen de les espècies que va transformar la visió creacionista que es tenia fins llavors del naixement de la humanitat.

La teoria sobre l'evolució de les formes es concreta en quatre punts:

Primer, les formes de vida no són estàtiques, sinó que evolucionen; les espècies canvien contínuament, unes s'originen i altres s'extingeixen.

Segon, el procés de l'evolució és gradual, lent i continu, sens salts discontinus o canvis sobtats.

Tercer, els organismes semblants estan emparentats i descendeixen d'un avantpassat comú, un origen únic de la vida.

Finalment, en quart lloc, s'ha utilitzat la selecció natural per explicar tot el sistema. I aquesta selecció es fa de dues maneres: la variabilitat o generació de modificacions espontànies en els individus; i la selecció a través de la supervivència en la lluita per la vida. Així, els individus més ben dotats, amb modificacions espontànies favorables per fer front al medi ambient, tindran més possibilitats de sobreviure i de reproduir-se.

El que em fascina més d'aquest personatge és que mai va involucrar-se obertament en la polèmica que va generar la seva obra. Ell va estar sempre concentrat sobretot en els seus estudis de botànica.

Abraham Lincoln

El mateix dia que Charles Darwin, però a l'estat de Kentucky, als Estats Units, va nèixer Abraham Lincoln, el president dels Estats Units entre el 1861 i 1865 i unificador del país després de la Guerra de Secessió nord-americana. Més de moda que mai pel flamant president, Barack Obama, s'ha de tenir en compte els detalls i és que Obama no l'ha exalçat mai per haver tornat la llibertat a la població de color, als esclaus, sinó per trobar-se una nació dividida, similar a l'actual.

Quan va esclatar la guerra entre les dues parts en conflicte, era una guerra de dos sistemes productius diferents, el nord amb un sistema clarament capitalista, industrial i enfocat a la producció, i el sud amb un sistema esclavista, agrari i de grans extensions de terres. Lincoln va derivar el motiu del conflicte cap a la lluita per l'aboliment de l'esclavitud per evitar que França i Anglaterra es podessin posicionar amb el sud, cosa que hauria fet decantar la guerra cap aquell costat. La victòria del nord, però no va poder evitar que en aquells estats, encara 100 anys més tard els drets d'uns i altres no fossin els mateixos.

A l'acabar la guerra, les paraules de Lincoln són d'una emotivitat que val la pena ser recordades: "... A nosaltres ens pertoca dedicar-nos a la gran tasca que ens queda per davant (...) prendre la decisió ferma de que aquests morts no hagin mort en va, de que aquesta nació emparada per Déu tingui un nou naixement de llibertat i que el govern del poble, pel poble i per al poble no desaparegui de la Terra". Va ser assassinat 5 dies més tard, el 14 d'abril de 1865, no per un boig homicida, sinó fruit d'una conspiració.

Revelacions sobre l'Holocaust / 1

2009-02-10T22:26:00.002+01:00

Avui començo una edició d'una sèrie de documents sobre l'holocaust jueu durant la II Guerra Mundial. És la meva traducció d'uns documents que han sortit a La Vanguardia al llarg del 2008. Espero que serveixin per cultivar-nos una mica a tots plegats, sobretot per no tornar a caure en els mateixos i horrorosos errors.

“Els jueus són bactèries”

El règim de Hitler elaborà el 1944 un “tractat coherent” de 30 tesis per justificar l'holocaust. Entre els arguments per l'assassinat de jueus van sostenir que aquests tenien “instints de lladre”. “Els gangsterisme modern dels Estats Units és típicament jueu”, van escriure els ideòlegs del Reich.

El divendres 11 de gener de 2008 a George Bush el va trair el subconscient. Aquell dia el president dels Estats Units concloïa la seva primera visita a Israel i Cisjordània. El matí va visitar el Yad Vashem, el Museu de l'Holocaust de Jerusalem en memòria del assassinat pels nazis de sis milions de jueus. Tocat amb la kipà, un Bush emocionat, amb llàgrimes als ulls, recorria els passadissos del museu quan es va parar davant unes fotos aèries d'Auschwitz preses durant la Segona Guerra Mundial per la US Air Force. En aquell instant no es va poder reprimir i va cridar a la seva secretària d'Estat, Condoleezza Rice, a la que li va dir: “Havíem d'haver bombardejat Auschwitz per posar fi a l'extermini nazi. Havíem d'haver bombardejat les seves línies de tren ...”.

Amb aquella frase George Bush va desvetllar que el seu país tenia informació que li permetia considerar que els aliats no van fer tot el que podien per evitar l'holocaust, és a dir, l'assassinat industrial a mans del règim de Hitler del poble jueu i altres minories. Un genocidi que va començar a forjar-se el 30 de gener de 1933 quan el president d'Alemanya, el mariscal Von Hindenburg, va nomenar canceller a Hitler.

Aquest any es compleix el seixantè aniversari de l'Estat d'Israel, nascut just després de la postguerra mundial mentre la mala consciència de l'holocaust encara flotava sobre la humanitat. Una efemèride que ha servit de pretext per furgar entre documents secrets guardats en el Regne Unit, entre els que hem trobat un tardà compendi – és de 1944, en la recta final de la guerra – de demencials raons sostingudes pels nazis per odiar allò jueu. Un tractat de despropòsits que demostra com fins l'últim moment el III Reich va voler justificar el genocidi. Però anem per parts.

L'odi nazi als jueus va assolir la seva màxim expressió a partir del 20 de gener de 1942, quan 15 jerarques nazis es reuniren, sota la presidència de Reinhard Heydrich i amb assistència d'Adolf Eichmann, en un casalot del barri berlinès de Wannsee i en menys d'una hora i mitja van posar en marxa la solució final (Endlösung der Judenfrage) amb la finalitat d'eliminar onze milions de jueus. Per això van activar el símbol de la degradació de l'ésser humà: els camps d'extermini i les seves càmeres de gas.

Aquell pla criminal va tenir el seu suport teòric previ, tractat i difós àmpliament en els manuals d'història sobre aquest període del segle XX. Tot i això, el que no és tan conegut és que a mesura que avançà la guerra i la victòria alemanya es tornà inviable, el III Reich va seguir teoritzant sobre les qüestions que als seus ulls justificaven el genocidi. I així s'arriba fins el document alemany “Gfm33/2516-A/12”, interceptat pel servei secret britànic, redactat a Berlín el 28 de juliol de 1944 i titulat “Model per a 30 tesis antijueves”.

Una antologia del disbarat que La Vanguardia ha trobat desclassificada en els Arxius Nacionals del Regne Unit i que fou escrita a penes una setmana després de l'atemptat frustrat contra Adolf Hitler, en un temps en que els anglo-nordamericans avançaven per França després del desembarcament de Normandia i l'exèrcit roig destrossava els exèrcits alemanys del centre europeu.

Un document que s'inscriu en un pla anomenat “acció antijueva a l'estranger”, dispositiu repressiu que va motivar vàries reunions prèvies d'intel·lectuals nazis. Entre elles, destaca la celebrada el 14 de març de 1944 a Berlín sota l'auspici del Ministeri d'Afers Exteriors i fou seguida amb “un gran interès del Führer”, segons reflexa l'acta, que també s'ha trobat a Londres.

Aquest text, del qual els seus autors afirmen que “no es tracta d'una relació de tesis individuals sinó d'un treball coherent”, apareix com una guia de suposades raons per justificar l'assassinat massiu de jueus. Així, en els punts 19 i 20 els nazis apunten a “l'eliminació dels jueus” com “una mesura necessària” per que Alemanya assolís “una economia nacional a prova de crisis amb la creació de l'ordre nacionalsocialista econòmic i social (...) sense la participació dels jueus en la vida estatal”.

El nacionalsocialisme va veure als jueus (i a altres minories ètniques) com “bactèries paràsites” que contaminaven el món i en les que niava una maldat intrínseca. Un exemple el constitueix el punt número 4 de l'escrit, que diu: “instints paràsits de lladre: El judaisme representa una barreja de raça cohesionada per instints heretats de lladre. Per això seria més correcte anomenar el judaisme conspiració herètica contra la humanitat i no nació. El judaisme pretén que la destrucció de l'Estat jueu pels romans fou la cusa de la dispersió jueva. Degut a aquella dispersió, els jueus haurien desenvolupat necessàriament el seu esperit regatejador”.

I un altre bon exemple d'aquest malsà ideari es troba en el sorprenent apartat número 0. “Criminalitat jueva. El seu tret parasit predestina el jueu també en altres àmbits de la vida a ser antisocial i criminal. No es casualitat que l'argot de lladres estigui ben ple de paraules jueves. Qualsevol persona desperta sap que els jueus exploten criminalment les debilitats i vicis dels no jueus a l'hora de fer negocis: negoci de plaers, alcohol, narcotràfic, avortament, tracta de blanques, prostitució, falsificació de passaports, contraban de persones, etcètera (...). El gangsterisme modern als Estats Units és típicament jueu. És fals que la criminalitat jueva no provoqui vessaments de sang”. En fi, una visió tan peculiar de la criminalitat als Estats Units que es podria considerar fins i tot graciosa de no incloure un drama de proporcions còsmiques. El mateix podria dir-se de les estranyes teories que als seus ulls explicaven un desenvolupament “nociu” del poble hebreu. Els punts 1 i 3 del document analitzen aquest extrem.

“Des de 1800 fins el principi de la guerra actual el judaisme mundial ha augmentat moltíssim (...). El 1800 hi havia 2,5 milions de jueus purs i avui n'hi ha 17 milions. Quasi set vegades més. No obstant, el 1800 tres de cada mil persones eren jueves i el 1936 ho eren vuit de cada mil. Si s'hi afegeixen els jueus de sang mixta (a partir de 1800 aproximadament hi ha matrimonis mixtes), resulta que els jueus s'han reproduït tres vegades més que els no jueus. L'era de l'emancipació i la pretesa democràcia fou molt favorable pels jueus. El 1800 tots els jueus vivien a Europa i la regió mediterrània. Des de llavors el judaisme oriental ha creat un segon centre als Estats Units”.

“El gran poder econòmic jueu és un fet inqüestionable (...) i el poble rus està políticament sotmès als jueus i la potència mundial britànica i els Estats Units ho estan també pels seus líders estatals. Davant la instintiva aversió mundial que sempre s'ha manifestat contra els jueus, el poder actual dels jueus seria inexplicable si el seu èxit no tingués un secret. Aquest consisteix en aprofitar els seus instints paràsits, dels quals els no jueus no en sospiten res, i en l'existència de centres ocults sota comandament jueu, amagats sota la tapadora religiosa judaica (rabinat, Talmud). Els dos factors van íntimament lligats”.

Potser el raonament que mostra millor el pensament nazi és als punts 17 i 18: “Es pot fer inofensiu al jueu desemmascarat: el paper del paràsit mundial jueu en la vida quotidiana s'assembla al del bacteri en la naturalesa. També els gèrmens patògens viuen de la destrucció del seu hostatjant. Condició per vèncer una malaltia és conèixer l'agent. El món sanarà quan s'hagi reconegut al virus de pesta jueu (...). Alemanya, el país de la bacteriologia, s'ha avançat a les demés nacions quant a alliberar-se material i mentalment dels jueus. Aplica les lleis d'estrangeria als jueus (...). Perquè els jueus són com l'oli sobre l'aigua, que impedeix el moviment propi de l'aigua”.

Les lleis alemanyes antisemites que respiraven l'ideari descrit no van distingir entre els jueus alemanys i els que vivien en territoris ocupats encara que procedissin de països amics del III Reich. Com veurem més endavant, el seu pla s'aplicà als espanyols des d'abril de 1943.

Del Zyklon B a l'Estat d'Israel

Un dels fets que caracteritzen la Segona Guerra Mundial és la matança industrialitzada d'éssers humans. La creació pel règim nacionalsocialista alemany dels camps d'extermini, veritables fàbriques de mort, constitueix una fita en la història de la crueltat humana. Aquella mesura suposà l'assassinat d'al menys sis milions de jueus sense distinció d'edat o sexe. Al contrari, quan més dèbils i inadequats per a treballar com esclaus, abans els van matar. I ho van fer buscant eficàcia i rendibilitat. Les bales eren cares i el monòxid de carboni poc eficient. La solució final la trobaren en l'insecticida a base de cianur Zyklon B. Matava poc a poc, però barat. Les víctimes eren tancades en una habitació hermètica i una dutxes escampaven el gas. Llavors patien sufocació, pèrdua del control dels esfínters, inconsciència i la mort, que arribava als més forts uns 25 minuts després. Per això els cadàvers es trobaven per capes. A sota els més dèbils (ancians i nens), després les dones i en la part més alta del munt humà, els més joves.

Els fets que conduïren a aquest horror es remunten al 30 de gener de 1933 quan el president d'Alemanya, el mariscal Paul von Hindenburg, nomenà a Adolf Hitler canceller d'Alemanya. Poc després (27/02/1933) es produeix l'incendi del Reichstag (el Parlament alemany) i l'anul·lació dels partits polítics. Començava així la vertiginosa caiguda lliure cap a l'horror d'Alemanya.

A penes un mes després (20/03/1933) es crearen a Dachau el primer camp de concentració per a polítics i dissidents, mentre que el boicot als comerços jueus va arribar l'abril. Dies més tard la llei establí qui era jueu. Fou la primera de cents de lleis antisemites. Tres anys després, una Alemanya rearmada ocupà Renània i el setembre de 1938 es va annexar Àustria, on van estendre les seves lleis antisemites.

L'octubre es va produir el progrom conegut com Kristallnacht (la nit dels vidres trencats), que es va saldar amb el saqueig de botigues, vivendes, escoles, hospitals, sinagogues i cementiris, i amb la deportació de mils de jueus als camps de concentració, mentre que els diners que havien de pagar les companyies asseguradores pels danys a la propietat fou requisat.

A començaments de 1939, Adolf Hitler va acusar els jueus de portar a les nacions a una guerra mundial i va esmentar “l'aniquilació total de la raça jueva a Europa”.

El maig, la Gran Bretanya va restringir l'arribada de jueus a Palestina a 10.000 l'any, durant 5 anys, i l'1 de setembre de 1939 Hitler envaïa Polònia. Dos dies després la Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya. Després de cinc anys llargs de guerra, el 8 de maig de 1945 es va celebrar l'acabament de la Segona Guerra Mundial a Europa. Balanç: uns 60 milions de morts, 11 milions de desplaçats i 6 milions de jueus assassinats. L'agost d'aquell mateix any es va celebrar el segon Congrés Sionista, que va proposar l'admissió de 100.000 supervivents a la terra d'Israel, és a dir en el territori de Palestina administrat pel Regne Unit.

Font: Eduardo Martín de Pozuelo

La Vanguardia 25/05/2008

Inversions estratègiques

2009-02-01T18:37:00.004+01:00

Aquests dies, una de les notícies més rellevants al nostre país és la compra de Spanair per part d'un grup format per empresaris i institucions catalanes. Aquesta és una bona notícia, una gran notícia, que ve a confirmar allò tan dit i escrit, que si no ens ho fem nosaltres, els altres no ens ajudaran mai de la vida.

L'alcalde Hereu ha estat el mestre de cerimònies, i la persona que més s'ha mogut per trobar una solució a l'Aeroport del Prat. Ara la Generalitat de Catalunya ha de fer la resta per tal d'aconsegir la gestió de l'aeroport. Bé, d'aquest i de la resta dels aeroports de Catalunya: Girona, Reus i Sabadell. Aquest és un bon model i s'hauria de poder copiar als altres tres aeroports.

El fet de la participació pública en l'aerolínia no és més que participar en la gestió de l'aeroport perquè a partir del moment de la posada en comú de les dues accions: la compra d'Spanair i de la gestió de l'aeroport, aquesta companyia seria la que portaria el gruix de l'activitat del propi aeroport.

Un aeroport és una infraestructura estratègica de transports. En entorns econòmics com el present queda clar que si el sector públic i el privat no van agafats de la mà, la situació es pot col·lapsar. D'aquí que si el Govern de l'Estat ha fet mans i mànigues perquè Iberia consolidés Barajas com el seu aeroport de referència, deixant de banda el Prat, és molt lògic que nosaltres ens espavilem per la nostra part. De la mateixa manera que hauríem d'aconseguir que d'altres companyies, amb iniciatives mixtes amb les nostres administracions, consolidéssin els altres tres aeroports catalans: Girona, Reus i Sabadell.

No entenc com el govern balear ha fet vista i no hagi aconseguit cap iniciativa semblant amb les empreses illenques. Fins i tot tinc la sensació que ni han fet l'esforç. Per la geografia de Mallorca, l'aeroport encara és una infraestructura més estratègica que al continent. En qualsevol cas, aquest no és el nostre problema.

Quant a les crítiques dels sindicats per la inversió pública en l'aeroport, aquestes deuen tenir algun altre motiu que no entenc, perquè és indiscutible l'estratègia de país. En aquest cas la inversió va destinada al funcionament d'un aeroport, i no únicament d'una empresa privada.

El meu aplaudiment per l'alcalde Hereu i per aquells polítics valents que emprenen accions de risc, encara que al final no surtin bé. Per voluntat que no quedi.