Les idees d'en Josep Maria

Que m'ho expliquin

2012-01-08T22:16:00.000+01:00

Darrerament només sentim que males notícies: retallades, acomiadaments, pujada d'impostos, ... i no sembla que això s'hagi d'acabar. Els polítics, per un motiu o per un altre no acaben d'explicar-ho mai tot.

Dies enrera, el President Mas deia que no volia que el tractéssin com un mal alumne i que el renyin d'allò que ha fet malament. Doncs bé, jo em queixo del mateix: considero que a Catalunya tenim una societat prou madura i assenyada com perquè el nostre Govern ens expliqui el perquè de les seves mesures i on vol arribar.

Jo sóc un gestor públic i a mi no s'ha adreçat ningú per dir-me què retallaran i molt menys el motiu. Em trobo que de cop i volta, on deia 100 em diuen que seran 85, quan ja portem sis mesos vençuts. I a sobre no ens paguen. Després ens diran que som un desastre i que no ens sabem administrar. Així és molt dificil.

En aquest moment tant complicat, més que mai necessitem que el nostre Govern ens expliqui on anem, on ens vol portar i els motius. I a més, el país necessita un gran pacte d'una majoria àmplia de les forces polítiques al Parlament de Catalunya. I que deixin d'especular que ja som tots grans.

Tant de bo m'equivoqui, però aquestes situacions comporten que la societat de cop i volta diu prou i ens saltem tres passos de cop. Temps al temps.

Tinc una idea

2011-10-30T22:35:00.000+01:00

Fa pocs dies era en una reunió on assistien uns quants empresaris, d'aquells que mouen activitat econòmica i per tant, dels que es mouen pel món. Parlàvem de l'economia tant malmesa de la nostra comarca i del que han de fer ells per adaptar-se a les circumstàncies actuals i al nou model productiu que en sortirà. La veritat és que m'agraden aquest tipus de xerrades informals, on tothom té la possibilitat d'explicar experiències i posar les idees personals a discusió.

Em quedo amb dues. La primera, que per continuar essent una destinació turística de primer ordre mundial, ens cal posicionar-nos i que tots els empordanesos podem explicar què és la nostra comarca i què val la pena veure. Com ha de ser el nostre desenvolupament econòmic, urbanístic i turístic. Que la marca "Empordà" porti inherents uns atributs en què tots els empordanesos ens hi sentim identificats i que els podem explicar a qualsevol. Certament hi hem treballat en aquest sentit, i segurament no s'ha sabut explicar. Doncs haurem de fer-ho i picar pedra, perquè de mitjans no ens en sobraran.

La segona idea, és més una experiència però que m'ha fet pensar molt. Un empresari explicava que per adaptar-se als nous mercats buscava un punt on centrar la seva distribució. I que per sorpresa seva, agradable, es va trobar amb una professionalitat molt gran, al punt on es va adreçar, afirmant que fins i tot li havien fet part de la seva feina. Li havien trobat l'espai físic, les empreses interessades i li havien fixat tot un dia de reunions per tancar els tractes! I això m'ha fet pensar.

En aquest moment estem pensant què hem de fer per activar la malmesa economia de la nostra comarca. I pensem que amb els pocs mitjans que tenim a l'administració local ens hem centrat en la formació dels aturats. Segur que no ens equivoquem i que la formació és important, però em penso que hauríem de concentrar els esforços en un altre aspecte.

Hauríem de constituïr un consorci, amb Consell Comarcal i ajuntaments, empresaris i Cambra de Comerç. I hauria de tenir una finalitat concreta: esser capaç de captar inversions, empreses que vulguin desenvolupar la seva activitat a l'Alt Empordà. I nosaltres els ajudarem amb els tràmits davant l'administració, a trobar l'espai físic on desenvolupar-la, els treballadors amb la formació que els calgui i els proveïdors que els subministrin allò que els calgui.

Però per això no ens cal només posar-nos-hi. Cal un veritable esperit de treball en equip i deixar-nos de les polítiques de vol gallinaci per intentar apropiar-nos d'una inversió i que acabi marxant fora d'aquí per no parlar-ne amb el nostre poble veí. Hem d'entendre que la competència en aquest moment és la resta del món, i que geogràficament estem en un lloc clau, on tot hi pot passar, però encara no hi passa res.

En aquesta eina de desenvolupament també hi hauríem de concentrar totes les polítiques actives i passives d'ocupació, així com hauríem de ser capaços de captar les aportacions d'aquelles persones que volen legar recursos a la societat, com diverses fundacions que ja hi ha.

També seria important captar emprenedors. Tenia la temptació d'escriure "joves empresaris", però l'emprenedoria no té edat. I no se'ns hauria d'escapar ni un. I se'ls hauria de facilitar la posada en pràctica de les seves idees.

La qualitat només surt de la quantitat. La resta és sort. I no m'agrada jugar a la ruleta. De fet, no hi he jugat mai.

Tot va molt de pressa

2011-10-15T18:57:00.010+01:00

Feia dies, mesos, que no escrivia al meu blog. No era per una sola raó: absorbit per la feina, cansament físic i intel.lectual i que per l'entorn en el qual em moc crec que em complicaria la vida si expressés públicament la meva opinió. Per tant pensava que per escriure sobre trivialitats, no valia la pena escriure res. També tinc clar que el meu blog té un abast reduït; seria molt pretenciós per la meva part pensar que el que escric provocaria una mobilització com la dels indignats. Bàsicament no volia complicar-me la vida.

Però avui tinc sensacions més bones, i la panxa em fa rau-rau de pensar que no escric. Així que ja hi torno a ser.

Del segle XIX en diuen el segle llarg perquè es considera que va començar el 1789, després de la Revolució Francesa i que va acabar el 1914, quan va escatar la I Guerra Mundial i va acabar amb l'imperi Àustro-Húngar. Per contra del segle XX en diuen el segle curt perquè va començar el 1914 i va acabar el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, que va posar fi a la guerra freda i va deixar els Estats Units com la única potència dominant.

L'11 de setembre de 2001 a aquest gegant li van tremolar les cames i alguna cosa més quan va ser atacat al cor mateix per Al Qaeda. I el 2008 va començar la gran tormenta financera de les hipoteques que va contaminar Europa i que encara no sabem com treure'ns de sobre.

Hem entrat en una època, que no sé com la definiran, però els canvis se succeeixen molt ràpidament. Com si cada deu anys canviéssim de segle. I en aquest entorn, en l'era d'Internet i de la informació, on tenim tantes dades a la nostra disposició i la generació més formada de la història de la humanitat, no entenc com no som capaços de prendre les decisions encertades per sortir d'aquest sotrac. Aquesta ferida ens deixarà una marca profunda.

Segur que hi haurà un abans i un després d'aquesta situació, sobretot a Europa. Aquí hi ha un parell de mesures que espero que es prenguin immediatament: harmonització fiscal i lideratge polític.

Defensa pròpia

2011-06-03T16:00:00.001+01:00

Dimecres passat, dia 1 de juny de 2011, es va fer públic que un jurat popular ha absolt del càrrec d’homicidi al membre d’una família de la classe alta catalana. Aquesta absolució arriba per la interpretació que el jurat ha fet de la defensa pròpia. Algun jurista s’ha afanyat a declarar que amb una interpretació jurídica estricta d’aquest concepte, mai de la vida s’hauria d’haver absolt la persona jutjada.

Un periodista també ha escrit “en la justícia ideal, que la vida t’hagi donat bones cartes t’hauria de fer més culpable. Però en la real, t’ajuda a ser absolt”.

En l’altra banda n’hi ha que pensen que el fet que el mort era un lladre albano-kosovar ha predisposat el jurat popular en contra i ha defensat la propietat privada.

Arribats aquí, sembla que ningú sigui capaç de jutjar sense prejudicis. I que es dubti de la capacitat de prendre decisions judicials d’un tribunal popular, i per tant, no professional de la judicatura.

Però el que és evident és que quan contrasto la decisió del tribunal popular sento que un percentatge molt elevat de la població està d’acord en la decisió presa. Evidentment, sense haver estudiat a fons el concepte de defensa pròpia ni les proves presentades per uns i altres. Però la conclusió és senzilla: uns lladres van entrar a robar a una propietat privada, i un membre de la família en va matar un d’ells. D’aquest desenvolupament dels fets a que el mort hagués estat el gendre, segurament la ratlla va ser tan fina, que tothom entén que en aquesta situació, algú pugui disparar sense contemplacions.

No defenso la violència, però estem en un temps molt convuls en el qual la inseguretat ciutadana ens preocupa molt a tots.

Però per sobre de tot, el que m’agradaria deixar clar és que si ja pels professionals de la judicatura deu esser complicat jutjar una persona i declarar-li la innocència o la culpabilitat, no voldria posar-me en la pell del tribunal popular. Per tant, i considerant que ningú discuteix que van argumentar molt bé el veredicte, no m’agrada que es posi més en entredit la seva decisió.

Els problemes energètics

2011-03-27T16:34:00.000+01:00

El desenvolupament econòmic actual està basat en l'energia procedent del petroli i de les centrals nuclears. En aquests darrers dies, entre les conseqüències del terratrèmol del Japó sobre la central nuclear de Fukushima i de les revoltes en el món àrab, s'ha reobert el debat sobre la dependència energètica.

Comentant-ho amb una bona amiga, molt preocupada sobretot per les conseqüències de les explosions a les centrals nuclears, vaig expressar el meu convenciment que tenim prou base científica per haver inventat altes fonts energètiques. Altra cosa són els interessos creats a l'entorn del petroli. Molts i poderosos. No serà tan fàcil canviar això.

Un parell de dies després d'això, em va portar un document, del qual en transcriuré alguns paràgrafs i que té molt a veure en aquest tema. Es tracta d'un escrit fet pel Dr. Eugene F. Marlowe, enginyer per partida doble en el MIT i doctorat en Salut Pública a Harvard. Fou president de la Fundació Nova Energia i editor de la Revista Energia Infinita. Sens dubte, un dels científics més valents del segle XX i començaments del XXI en el desenvolupament d'un nou escenari.

Aquesta és la seva darrera carta:

"A totes les persones de món que són curioses i de ment oberta, amb tota la meva bona voluntat, i amb la capacitat que teniu vosaltres de jutjar aquestes coses. Per als científics i enginyers, per als filàntrops, els ecologistes, els experts en energia, els inversors en alta tecnologia, als professionals de la salut, als periodistes, artistes, escriptors, financers, empresaris i líders polítics mireu la realitat. Tant si sou conservador, liberal, demòcrata, republicà o anarquista, poc importa, fins i tot no importa si sou agnòstic, budista, cristià, jueu, hindú, musulmà, ateu, o de qualsevol altra creença espiritual, aquest missatge va adreçat a totes les persones de bona voluntat com sou vosaltres.

Estimats amic:

Comencem amb la memòria per aquells homes savis, que han lluitat des de sempre per portar el coneixement a la humanitat, i que han estat ignorats fins que el futur els va donar la raó, aquesta és una crida sincera, vull que es recolzi la investigació i el desenvolupament de les noves formes d'energia perquè són viables i de ben segur marcarà un nou començament i albada per la humanitat.

(...)

La física és lliure i a vegades s'endinsa en territoris aparentment acotats a causa dels interessos d'una pocs que no renunciaran als seus actuals beneficis.

En nombroses ocasions, tot i els resultats favorables, es desestimen amb facilitat projectes viables per no ser rendibles econòmicament per les multinacionals o els interessos d'uns quants. Les noves generacions s'han de despertar i veure les coses amb ulls nous, han de ser capaços d'assumir amb entusiasme i capacitat crítica el tancament economista dels seus predecessors, han d'erradicara la dependència de certes institucions que només pretenen esclavitzar la humanitat en tots els ordres de la vida. Els joves físics no poden oblidar el passat, i els prego que prenguin com a tasca trencar amb les incerteses del present. Percy Bridgman W., premi Nobel de Física (1946).

Per exemple, el premi Nobel de Física de 1988, Leo M. Lederman, no és partidari de la búsqueda de formes radicalment noves d'energia. És un escèptic "patològic", però tot i això, ell sent que d'alguna forma ens trobem en el llindar de la revolució de la física.

(...)

Les solucions als nostres problemes d'energia estan a l'abast, i sens dubte requereixen d'investigació i de la necessària inversió inicial, però no es tracta de milers de milions de dòlars.

La ciència moderna ha passat per alt i ha ignorat importants descobriments científics que serien puntals en tecnologia, i que resoldrien pràcticament en la seva totalitat els problemes principals de la nostra civilització? Sí, ho ha fet. No entraré en la llarga llista d'horrors innombrables als quals pot conduir la tecnologia si aquesta és utilitzada per finalitats bèl.liques. Prefereixo parlar d'aquells que poden ajudar la humanitat a assolir un nou paradigma i ajudar a resoldre els problemes.

O tal vegada heu pensat que tot això no existeix en absolut? Us puc ben assegurar que existeix, i en aquest moment milers de científics estan encaminada en aquest sentit. Segurament no hem assolit encara els nostres objectius, però gràcies a una investigació científica i minuciosa que exigeix un enorme sacrifici i treball, els objectius són ara molt més a prop d'aconseguir-se. El camí, en sentit científic, ja està marcat. Ara necessitem el recolzament de tothom per tirar endavant i arribar al nostre destí comú: un món amb energia abundant, neta i segura, lluny del control geopolític centralitzat. Sisplau, presteu atenció a aquesta crida, no us quedeu creuats de braços.

(...)

La investigació que cobreix la revista de divulgació Energia Infinita suggereix que hi ha almenys tres grans categories de radicalment noves fonts d'energia que la civilització està a punt de ser capaç de d'aprofitar i reduir a tecnologies pràctiques:

- Categoria 1: Física de l'hidrogen, més coneguda com a fusió freda. Aquest energia seria no contaminant, no tindria radiacions perilloses i que a més té un cost combustible zero. Només un quilòmetre cúbic d'aigua de mar proporcionaria l'energia equivalent a totes les reserves de petroli conegudes a la Terra.

- Categoria 2: Energia del buit, o Zero Point Energy.

- Categoria 3: Energia ambiental o energia tèrmica sensible.

Què passa amb l'energia solar, l'eòlica o les piles de combustible d'hidrogen? Aquests estan molt bé i l'Energia Infinita també les dedica un espai petit per escriure sobre elles, però en un futur on es necessitarà energia en abundància, l'energia neta no té gairebé cap possibilitat de sortir de les bones intencions, beneficioses, però extremadament limitades d'aquestes energies i d'altres energies renovables convencionals.

(...)"

Dies enrera saltava a les portades dels mitjans alternatius l'intent dels mitjans de comunicació i algunes revistes científiques de ridiculitzar la fusió freda plantejada per Andrea Rossi i Sergio Focardi. La magnitud d'aquesta investigació suggereix que hi ha una tecnologia viable que usa comunisme materials disponibles i que no produeix CO2 ni radioactivitat i té l'avantatge de ser molt econòmica, tant des del punt de vista de la producció com de la implementació.

La raó per la qual aquesta demostració ha estat censurada i rebutjada per la seva publicació en revistes científiques és que no interessa a les grans corporacions assumir un sistema d'energia basat en la gestió de l'abundància.

Sempre acabem topant amb aquesta oligarquia que té tot el poder. Però les noves tecnologies ens han obert un canal de difusió barat i gairebé universal. Això vol dir que igualment com sense pressupost la població s'ha carregat els règims autoritaris d'Egipte i Tuníssia, que disposaven d'un pressupost immens per la seva cronificació, en el tema de les noves fonts d'energia podria passar alguna cosa semblant. I són moltes llebres que corren alhora.

Terretrèmol al Japó

2011-03-13T10:15:00.000+01:00

Avui fa un dia plujós, fred, d'aquells de finals d'hivern, en els quals les persones només tenim ganes de fer el mandrós al sofà, embolicats amb una manta. Si no he fet això més estona és perquè tenia feina. Però quan a la tarda m'he posat a escriure alguna cosa he pensat que només podia fer-ho del terratrèmol del Japó.

Resulta que ahir dia 11 de març, va haver-hi un terratrèmol de 8'9 graus a uns 200 km de la costa del Japó, a 10 km sota terra, amb moltes rèpliques i un posterior tsunami que ha causat milers de morts, una devastació de proporcions incalculables i una alarma nuclear que no sabem fins in pot arribar. Diuen que és el setè per ordre de magnitud des de que es mesuren els seïsmes.

Les imatges en directe del tsunami, veient com cinc quilòmetres d'aigua de mar avançava de forma lenta, però imparable, són esgarrifoses. Veure el poder devastador de l'aigua com s'emporta cases com si fossin barcos i com doblega edifics com si fossin de paper. Centenars de cotxes arrossegats amb una facilitat esfereïdora. I posteriorment, en la reculada, emportar-s'ho tot mar endintre, deixant barcos com edifici de sis plantes enmig de carrers i, en general, un panorama desolador.

Evidentment, el Japó ja ha demanat ajut internacional per fer front a les milionàries pèrdues, que tardaran anys a recuperar-se. De tota aquesta gran desgràcia m'han cridat l'atenció dues coses.

La primera, la disciplina amb la qual la població va encaixar el terratrèmol i les actuacions posteriors. És una població plenament conscient que la seva situació geogràfica els ubica geològicament a dos passos d'una zona de fredament de dues plaques tectòniques. I com que han decidit viure allà, han pres totes les mesures constructives que han pogut i després s'han preparat per fer-hi front d'una manera molt disciplinada. Això per una banda és fruit de la seva cultura, però per altra banda també mostra la capacitat que tenim la humanitat d'adaptar-nos a les circumstàncies. Per això hem arribat fins aquí.

La segona, veure com afecta una catàstrofe un país del món desenvolupat. Avui en dia estem acostumats a veure, gairebé en temps real,tsunami s'emporta barraques de vora el mar d'Indonèssia, com l'aigua arrasa faveles al Brasil o de com una sequera afecta algun païs de l'Àfrica. Però quan es colpeja Nova Zelanda o el Japó, que són països igual o més desenvolupats que nosaltres, i especialment els japonesos, preparats per aquestes eventualitats, a Occident ens en fem més ressó i redescobrim que no som res, que la nostra vulnerabilitat és molt gran.

El major seïsme de la història, des de que es mesuren, es va produir a Xile el 1960, i mirant les reaccions d'aquella època veig que amb prou feines s'hi dedica una columna, molt més preocupats en qui era el campió mundial de boxa i, per descomptat, en la cinquena Copa d'Europa consecutiva de l'equipatge oficial del Régimen. Certament, les noves tecnologies han democratitzat la xarxa.

Què en fem del talent?

2011-02-27T18:25:00.000+01:00

Ahir vaig anar a veure un partit de futbol de mainada de categoria infantil, que tenen entre 12 i 14 anys. El partit va ser sensacional perquè va ser molt igualat, emocionant i net. La mainada no especulen amb les forces. Feia temps que no gaudia tant d'un espectacle amateur. Només un punt negre quan un pare no va estar a l'alçada de la mainada al final del partit. Sempre els pares ...

Però no era d'això que volia escriure. Volia escriure sobre el talent, perquè damunt del camp hi havia 22 nens que jugaven, però només un parell que sobresortien de manera exagerada. Dos nens amb talent per jugar a futbol, i quan vaig arribar a casa el meu cap va començar a donar-hi voltes.

Als 14 anys un nen és una criatura, com a persona és allò que diguem un meló per obrir. Però en realitzat ho és tant?

Centrant-me en un dels dos nens, vaig veure com treballava, com animava la resta quan encaixaven un gol, com s'esforçava per robar la pilota, com treballava per fer una bona passada a un company quan probablement, per la força que se li veia, tenia més possibilitats d'èxit tot sol. Després com calculava força i distància per xutar. I finalment com celebrava els tres gols que va fer. Li vaig veure responsabilitat, esforç, humilitat, solidaritat i finalment, encert en les decisions. Va fer un gol amb la dreta amb un xut ras i fort, sortint d'una driblada, un gol amb l'esquerra després d'un control dintre de l'àrea i un gol des del mig del camp per sobre del porter, que només la va poder tocar amb la punta dels dits. Lluny de ser casualitat, en va provar una altra des del mig del camp que no va ser gol de miracle.

Però el que jo em pregunto és: i ara què poden fer aquests nens? En aquest país ens omplim la boca de talent però què fem per estimular-lo. Amb aquestes virtuts sembla clar que aquest nen pot triomfar en allò que es proposi. Però si li proposen pujar un graó i anar a un equip que el faci entrenar cada dia, ja hi serem. No hi ha tradició de compaginar estudis i esport i haurà de triar. A menys que sigui tant i tant bo, que vagi directament a un club de primer nivell on li facin un pla s'estudia a mida. Però això deu passar a un de cada 50.000 esportistes.

De casos com aquest en conec un munt, perquè bon estudiant i bon esportista sol anar agafat de la mà. Quan han de triar, només triomfen en l'esportista els mals estudiants. Lamentable.

Em venen al cap dos companys meus, un era un gran futbolista i ara és un endocrí de referència. L'altre era un gran jugador de hoquei patins i ara és un professor reconegut de física a la Universitat de Santiago de Compostela. Van prioritzar els estudis. Però no hauria de ser així. El talent l'hauríem de protegir en totes les seves expressions.

Sincerament, primer em vaig emocionar. Després va passar pel meu cap allò de plànyer els pares per trobar-se amb aquest dilema. Però finalment he conclós: benvinguts siguin els maldecaps a causa del talent, encara que siguem a Catalunya.

Viatge en tren

2011-02-26T08:48:00.000+01:00

Avui he anat en tren a Barcelona, i com que no hi estic gaire acostumat, he observat un seguit de situacions que em ve de gust explicar.

Primer de tot, només d'arribar a l'estació de Sants em refermo en que la senyalització a aquest nostre país està pensada per aquells que saben on van: veig un munt de gent que no sap d'on sortirà el seu tren, ni on han d'anar a preguntar. En aquestes situacions sempre em sap més greu per la gent gran.

La situació a les andanes és diferent perquè aquí ja no hi ha gent perduda, hi ha gent tirada. I dic tirada perquè la zona d'espera la trobo molt abandonada, incòmode i amb la semblança d'una obra permanentment inacabada. Tan bon punt hi arribo, la gent s'esperava en un punt i el tren de rodalies que arriba, es para uns metre més endavant d'on hi ha els pocs bancs d'espera. Per la qual cosa, els passatgers cames ajudeu-me i a córrer, els que poden fer-ho.

Arriba el segon tren, el de Figueres, pocs segons després d'haver-lo anunciat per una megafonia que no se sent res i que funciona així des de que en tinc record. Curiosament arriba a l'hora i es para en el lloc correcte. Mentre pugem, ajudo a pujar les maletes unes noies joves de l'Europa de l'Est perquè l'accés als vagons continua sense estar pensat per la gent gran, els que van carregats, o en general, per qualsevol que tingui problemes de mobilitat. Altra vegada penso en la pobra gent gran.

Ja dalt del tren, el primer problema de convivència apareix quan una dona gran mena la pressa a un jove d'aspectes magrebí i aquest li replica de males maneres, tot encarant-s'hi. Em penso que no havia entès bé el que li deia la senyora i s'ho ha agafat malament. A vegades estem predisposats a determinades actituds i tenim respostes fora de to quan no hi ha lloc.

El que passa seguidament em preocupa més. Una de les noies de l'Est comença a buscar nerviosament i va un parell de vegades amunt i avall del vagó com si hagués perdut alguna cosa. El bitllet, penso jo. Mouen i remouen abrics i maletes i explica a un senyor català de prop seu, en un castellà molt rudimentari, que ha perdut el mòbil, que està segura que el portava quan ha pujat al vagó, que és un iPhone que val 600 euros i que creu que li ha robat algun dels tres nois d'aspectes magrebí que estan asseguts al fons del vagó. La veritat és que ho diu en un to força tranquil.

Un dels nois s'hi encara i li diu que perquè els acusa sense saber res, quan hi ha tanta gent al vagó (una trentena de persones). Aquí si que la noia no s'acovardeix, al contrari, li planta cara i li diu que per l'aspecte que té només pot haver estat ell o algun dels seus amics. La situació es tensa, peró no passa d'aquí.

Quan arribem a Caldes de Malavella, els tres nois baixen i des de l'andana s'acomiaden de les tres noies diguent que ells no tenen el mòbil i que els sap greu que s'hagi malfiat d'ells. La noia, molt fredament, sembla haver-se fet a la idea que s'habilita quedat sense mòbil i se'ls mira amb cara d'incrèdula. Trobo curiós que el primer que es malfia d'un immigrant sigui un altre immigrant.

En aquesta estació de Caldes sento el comentari d'un senyor que parla per mòbil i que comenta que aviat serem a Girona perquè ja som a Caldes de Boadella. Penso dintre meu que espero que el tren no ens deixi aquí perquè el GPS de qui l'hagin de venir a buscar es tornarà boig, tant el pot portar a Ventallops com a Sant Martí de Llépara.

M,ha semblat molt curiosa la poca intimitat que hi ha al vagó on jo he observat tot això mentre treballava amb el meu flamant iPad i no em treia els auriculars de les orelles.

Quan he arribat a Figueres, l'Empordà m'ha semblat més preciós que mai.

La democratització de les dades

2011-02-13T10:57:00.000+01:00

Divendres dia 11 de febrer vaig assistir a una sessió a ESADE sobre el que s'anomena Open Data, o en català, les dades obertes. És a dir, totes aquelles dades que es volen obrir al públic en general des de qualsevol organització. Aquesta és una tendència cada vegada més estesa. Em va cridar l'atenció les diverses tendències que hi ha.

Per una banda els nord-americans, que amb una desregulació total, com és norma en ells i la base de la seva societat, són capaços d'obrir-ho tot i mostrar totes les dades. Però no tan sols des de les empreses, sinó fins i tots les administracions. Així per exemple, se'ns va mostrar una aplicació que en temps real, i funcionant sobre el GPS, mostra la perillositat de la zona per la qual estem circulant, calculada sobre el nombre d'atracaments i robatoris que s'estan donant. Evidentment, les dades han estat penjades directament per la policia. Quan li vam preguntar perquè es feia això, perquè a Catalunya ens pot semblar això una forma de crear alarmisme, el conferenciant va dir que no era una manera de fer més creïbles les dades de la policia, sinó que era per democratitzar les dades. Tenen molt clar que els contribuents paguen uns impostos i que les administracions estan obligades a mostrar la realitat del que hi ha, sigui bo o no. I que cadascú actuï en conseqüencia.

El conferenciant nord-americà també va mostrar la seva preocupació perquè cadascú que penja dades ho fa d'una forma molt personal i creu que s'haurien de trobar la fòrmula per unificar criteris a l'hora de penjar les dades, per tal que si circulem per Nova York o per Paris, el que ens trobem sigui similar, o fàcilment identificable per part de l'usuari. Ara, com a qualsevol tema incipient, això no és així.

A l'altre costat de l'Atlàntic, a Europa, les coses es veuen de diferent manera si som europeus del nord o europeus del sud. Van parlar conferenciants de Helsinki i de Berlin per una banda, i catalans per l'altre. Quant als nord-europeus van mostrar unes tendències semblants als nord-americans, però amb algunes precaucions. Els finesos per exemple, no tenen cap problema en mostrar totes les dades. Així ells comenten que no hi ha cap problema en saber els ingressos que ha tingut l'any anterior el veí del tercer tercera. Però ells tenen tendència a socialitzar més les dades, en el sentit que les dades que posen a disposició de tothom són més aviat les demogràfiques. A Helsinki pots trobar dades de qualsevol barri i la seva composició demogràfica: edat mitjana de la població, dades d'immigració, estudis de la població, ... perquè creuen que quan una persona decideix viure en un indret ha de saber què es trobarà.

Els alemanys, en canvi, també creuen que s'ha de socialitzar les dades però de moment només hi pengen dades que donen serveis directament a la població. Per exemple van parlar d'una eina que permet als sord-muts disposar de la informació de qualsevol edifici en llenguatge de signes, mitjançant una aplicació del telèfon mòbil.

Tant finesos com alemanys són molt respectuosos amb els impostos que cobren dels contribuents i consideren aquestes aplicacions molt interessants pel seu baix cost. Ambdós van explicar que convoquen concursos d'idees entre els joves estudiants, que son els majors usuaris d'aquestes noves tecnologies, amb uns premis d'uns 1000 euros, però que ajuden a generalitzar i posar de moda el seu ús.

A l'altre extrem de tot plegat hi som nosaltres els catalans, i per extensió, els espanyols. Resulta que tenim una llei de protecció de dades que protegeix sobremanera els drets dels particulars quant a la publicació de certes dades. Tothom està d'acord en considerar que això és una exageració perquè el conferenciant nord-americà va replicar que en dues hores seria capaç, a través de tot el que hi ha publicat a la xarxa de donar el perfil complet de qualsevol que estés a la sala. I si algú té fills adolescents usuaris de facebook, després ens podria donar en mitja hora fins a la fe de baptisme.

La meva opinió és que el món va cap a una democratització de les dades, però que evidentment les administracions no es poden saltar la normativa vigent. Però que hem d'anar pensant com utilitzem el que internet posa al nostre abast per tal de facilitar informació a la població que l'ajudi a prendre decisions. I això no farà que la població confïi més en l'administració, però certament se situarà més clarament en l'entorn on viu.

A l'altre extrem de la situació hi ha el Partit Popular que arriba a demanar l'obligatorietat de tenir en territori espanyol els servidors que continguin dades de caràcter personal de les persones d'Espanya. Valga'm Déu, això sí que és anacrònic. En un món un el mòbil és capaç d'enderrocar en deu dies un règim dictatorial de 30 anys, i algú demana això. I si no us ho creieu, mireu-vos això.

La crisi d'Egipte

2011-02-06T20:41:00.000+01:00

Com que el tema de la setmana, i suposo que de força mesos és la crisi originada a Tuníssia, però que ha tingut a Egipte el ressó més gran, m'he posat a buscar informació sobre el que penso que és el més important d'aquesta crisi.

Causes de la crisi a Egipte

Les raons de la revolta egípcia són les mateixes que les que van explicar l'aixecament popular a Tuníssia. No es tracta d'una revolta de caràcter religiós, és una revolta social per la pobresa, l'atur, l'absència de llibertat i l'horitzó sense futur que tenen els joves. Això en un país amb 80 milions d'habitants i on el 50% tenen menys de 25 anys

Alguns han anomenat wikirevolucions a aquests aixecaments. Però no són les revelacions de wikileaks les que han provocat això, perquè aquests pobles no necessiten ningú de fora que els expliqui la corrupció dels seus règims. Quan aquell jove tunecí, venedor ambulant, es va autoimmolar en protesta per la humiliació diària a què el sotmetia la policia local. En aquest gest de morir per la dignitat s'hi van veure reflexats molts joves. La revolta es va estendre fins que el govern ordena l'exèrcit a disparar contra el poble, els caps militars s'hi neguen i a partir d'aquí la història ja està explicada.

Com es propaga

La propagació ha seguit una pauta semblant a la de Tuníssia, on en un mes es van carregar un règim sòlidament assentat des del 1987. Un fet dramàtic va desbordar la indignació continguda pel temor, genera manifestacions que reprimeix la policia i immediatament les imatges de represió i els missatges de protesta es difonen en les xarxes socials d'internet, amplificant el moviment fins que els mitjans de comunicació no controlats pel govern informen i retransmeten les imatges i els missatges que pengen els manifestants a Youtube o a altres webs. Conforme es difon la protesta, l'activen les xarxes mòbils, els SMS, els twits i les pàgines del facebook i altres xarxes, fins a construir un sistema de comunicació i organització sense centre i sense líders, que funciona amb una gran eficàcia, desbordant censura i represió.

A Egipte, en pocs dies, desenes de milers de persones es van unir a Facebook i altres xarxes socials. El grup més popular es deia “la seva gent s'esta cremant, senyor President”. I tot i que els governs estan avisats i posen en marxa mecanismes de guerra cibernètica, el poder internauta es difícil de contenir. I és que la connexió entre la joventut i la cultura d'internet és a l'arrel del nou poder popular.

Perquè dura tant el president Mubárak?

Aquesta permanència no és deguda a la seva resistència. El que passa és que la situació és tan complexa que les parts implicades tant internes com externes el mantenen al poder de forma artificial. Per una banda, els dirigents occidentals que juntament amb Turquia diuen que s'ha d'escoltar el poble. En un altre extrem hi ha els dirigents saudíes que han arribat a dir que els manifestants són uns infiltrats (com si fossin quatre caps escalfats). Una altre posició diferent és la d'Israel, on els seus governants temen la caiguda de Mubarak ja que aquest senyor va ser el primer de signar un acord de pau amb Israel. I en els trenta anys que ha estat al poder, ha respectat els acords de pau.

La continuïtat de Mubarak s'explica per l'absència d'un lideratge clar. Fins ara tota l'oposició s'ha mostrat disposada a formar d'un govern de transició, però sense cap figura rellevant al capdavant.

I ara què?

Fins ara s'ha acusat la societat egípcia de ser passiva, algú l'ha comparat amb una fusta que sura sobre el Nil i es deixa portar pel corrent suau. Però ara resulta que de cop aquesta fusta ha saltat per una cascada. I això és perquè més de la meitat de la població no ha conegut cap més cap d'estat que Mubarak. I el perfil de la població ha canviat. Els joves tenen més educació, són altament urbanitzats, molt més exposats al món exterior i molt menys pacients. Només un parell de dades: les línies de telèfon han passat de 2,8 per mil, l'any 1990 a 79,1 l'any 2009; i que la mortalitat infantil ha passat del 78,5 per mil al 34,8 entre els mateixos anys.

El pla del govern per perpetuar-se en el càrrec, a través d'un galimaties electoral tradicional, és probable que segueixi endavant. El país s'enfronta ara a tres possibilitats principals. La primera és seguir el camí de Rússia i trobar un home fort des de dins del sistema. El segon és el camí de l'Iran, i que la ira arrasi tot el sistema actual, amb unes conseqüències mundials l'abast de les quals no es pot predir. O seguir el camí de Turquia i convertir-se en una mica menys fràgil i que tots els concernits fossin una mica més feliços.

Fonts: La Vanguardia, Ara, The Economist, Manuel Castells

El mur de Berlin, segona part

2011-02-01T21:04:00.000+01:00

Aquests darrers dies estem assistint, una mica astorats, a la caiguda de les dictadures de Tuníssia i Egipte, i ja veurem si en cau alguna altra perquè sembla que Jordània també trontolla i el Marroc comença a tremolar.

De tots aquests països, el més important quant a la seva situació geoestratègica, nombre d'habitants i potència econòmica és Egipte. Un país on semblava que els Estats Units ho tenien tot ben lligat, i ves per on, el poble ajudat per les xarxes socials, en una setmana s'han carregat una dictadura de 30 anys.

Estic una astorat perquè em pensava que aquestes dictadures, si alguna dia havien de caure seria per causa de la religió. I altra vegada, qui ho havia de dir, la religió no hi té res a veure. El poble vol democràcia, vol llibertat. I aquí és on internet, les xarxes socials, la televisió, han fet molt mal a aquestes dictadures que, tot i utilitzar la censura i anar tan enllà com han pogut en la limitació de les xarxes socials, no han pogut aturar el boca - orella, o potser ara hauríem de dir el teclat – pantalla, i amb l'efecte bola de neu han quedat atrapades i s'han plegat a l'evidència.

De moment, sembla ser que no hi ha hagut vessament de sang. Cosa insòlita fa uns anys, on un procés així hauria acabat amb morts a dojo. Recordo Tiananmen. I l'efecte dòmino ha fet que després d'un país insignificant en l'ordre mundial com és Tuníssia, hagi caigut Egipte, que ja són figues d'un altre paner. I a partir d'avui què passa?

Doncs el que ha passat aquests dies no és el final d'un procés, sinó el principi. Ara cal articular transicions d'un sistema a un altre. Hi ha teories per tots els gustos, des d'aquells que pensen que sense sang no hi ha transició ben feta, fins a l'extrem contrari amb lleis de “punt i final”, o la mateixa transició espanyola. El meu avi, que era una persona molt sàvia i que havia fet la guerra civil espanyola sempre ens explicava que quan es va acabar la guerra i tothom va tornar a casa, “si no haguessim oblidat i personat, no hauríem pogut viure”, en clara alusió a les denúncies creuades que hi havia hagut en el període bèl·lic.

La transició espanyola també és un bon exemple, conduïda per una persona que penso que no ha estat mai prou ben tractada com és Adolfo Suárez. Suposo que d'aquí a uns anys es valorarà com li pertoca.

El que queda clar és que per poder començar la transició el dictador ha de ser fora. Les paraules de l'El Baradei m'han agradat: “que un dictador ens porti a la democràcia és un oxímoron”. I parlo d'aquest senyor perquè sembla ser qui té millor imatge exterior per conduir aquest procés. En el seu currículum hi ha el premi Nobel de la Pau del 2005 i la direcció general de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica. A partir d'aquí, el que també és important és que no tinguin la sensació de ser tutel·lats per les potències estrangeres, sobretot els Estats Units, molt menyspreats per la seva històrica política exterior.

Els motius que hi veig en aquesta revolució global del món islàmic són bàsicament la comparativa d'aquests pobles amb la resta del món. Les xarxes de telecomunicacions els mostren un món on es viu amb més o menys angoixes, però amb llibertat. I en els seus països hi ha una oligarquia que acumula riquesa i una grandíssima majoria que ha de passar amb dos dòlars al dia. I s'han fet grans, han madurat, i han dit que ja n'hi ha prou.

També em sobta que aquests processos agafin els Estats Units desprevinguts. No sé què hi pinta la CIA i el seu servei d'espionatge. Com tampoc van saber preveure la caiguda del mur de Berlin. No val la pena la despesa que els suposa aquest servei per la mala qualitat de la informació que pren.

I una pregunta que em ve al cap mentre observo tots aquests processos tan interessants és el que passarà amb la Xina. Si seran capaços de mantenir ferma la seva població sota un règim dictatorial, on la informació se subministra filtrada totalment. I m'ho pregunto perquè les coses que passen a un país que arribarà als 1.400 milions d'habitants el 2015. Aquí no es pot despreciar res. La primera vegada que hi va haver algun moviment no van dubtar d'utilitzar l'exèrcit, però no sé si l'exèrcit sempre estarà a disposició del govern. Potser algun dia se n'adonarà que el mateix exèrcit és poble, i que no està per anar en contra del poble.

Per acabar, el que li va dir Don Quijote a Sancho Panza: “La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierran la tierra y el mar: por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida.” I així ho han fet.

El futbol com una obra d'art

2011-01-31T20:07:00.000+01:00

Fa temps que explico que des de fa un parell d'anys em miro els partits del Barça de Guardiola com si es tractés d'una òpera o d'una orquestra simfònica.

Segueixo un ritual: la televisió pel canal que sigui, la locució d'en Puyal de Catalunya Ràdio, i el sopar al principi, a la mitja part o al final, però no durant el partit. Mentre transcorre el joc, la meva concentració és 100% pel joc del Barça. Pels canvis tàctics, pels moviments ofensius, per la pressió defensiva. I com que ho executen amb una rapidesa brutal, tot i així a vegades em perdo algun moviment. I quan s'acaba el partit necessito ben bé un quart d'hora per païr el que acabo de veure. Em sento com aquell que acaba de menjar un plat tan excel·lent que no vol que el sabor se'n vagi de les papil·les gustatives.

Tampoc no parlo gaire o gens durant els partits, ni expresso les meves emocions que interiorment són moltes. Tota la intensitat la dirigeixo cap a la vista i les sensacions. Si hagués d'escriure el que passa pel meu cap durant un partit, ompliria unes quantes webs.

I tampoc és que em senti tan estrany, perquè som molts que compartim aquestes sensacions. He llegit les opinions de quatre persones del món de l'art i coincideixen que probablement amb el pas del temps encara valorarem més com a art aquest Barça.

Per una banda, Cesc Gelabert, un dels ballarins més prestigiosos del món que afirma que un dels aspectes més difícils del futbol i que el Barça domina com ningú és què s'ha de fer quan no es té la pilota. Veure en directe com es mouen i es col·loquen els jugadors del Barça quan perden la pilota és una cosa fantàstica. Considera que en aquest aspecte Xavi és únic, que la grandesa d'aquest jugador només es veu bé en directe. És comparable al que fan els ballarins, en què el 70% de la seva feina és escoltar i mirar què estan fent els altres. De jugadors de futbol que sàpiguen fer això n'hi ha pocs perquè és molt difícil. I el Barça els té.

Gelabert afirma que el més difícil és quan Xavi o Puyol prenen la decisió de passar una pilota o d'anticipar-se en instants de segon, i fer-ho sempre bé, és perquè psicofísicament ho tenen interioritzat.

Afirma també que la segona part del 5-0 al Madrid va ser memorable, una coreografia perfecta. El futbol és bípede, com altres esports, però el que el fa diferent és que els altres agafen la pilota amb les mans, i en el futbol has de ser bípede i conduir la pilota amb els peus. Per exemple, la manera que té Messi de moure's i portar la pilota alhora l'ha de tenir totalment interioritzada perquè si no, és impossible que pugui pensar-ho. La tècnica del control dels moviments en la qual has de saber alliberar el pes és una coreografia molt complexa, com en la dansa.

Joan Pere Viladecans, un dels pintors catalans vius més reconeguts afirma que el Barça actual està marcant una època, res serà igual a partir d'ara. Afirma que la forma física és molt important, ja que hi ha moments concrets d'un partit en què et preguntes perquè un jugador ha fet això i no allò altre, i és perquè s'ha quedat sense aire. El Barça esgota els rivals, un a un.

Viladecans també opina que hi ha la creença equivocada que de futbol hi entén tothom, però ell creu que no tothom està capacitat per comprendre la sofisticació del futbol.

Rosa Novell, una de les actrius i directores de teatre amb més pes de l'escena catalana afirma que Xavi, que és el pal de paller de l'equip dintre el camp, té una virtut i és que en teatre, quan fas de protagonista en una obra de teatre, a vegades no ets tu qui diu la frase graciosa i s'endú els aplaudiments del públic. En futbol passa sovint que un fa tota la jugada perquè al final arribi el crac i marqui el gol.

Per Novell el líder del Barça és Pep Guardiola. Ell fa tota la seva feina durant la prèvia del partit, però un cop s'aixeca el tel·ló s'ha de retirar i deixar que la funció vagi sola. També afirma que el més important en el futbol com en el teatre, és la tècnica. Primer cal saber dominar la tècnica perfectament, saber-se el text i respirar bé. Així tens el cap lliure i clar per crear, per fer art.

Cesc Gay, un dels directors de cinema amb més present i futur opina que no totes les arts tenen la mateixa transcendència històrica, ja que mentre que la pintura i el cinema perduren en el temps, el teatre i la dansa són més efímers. De la mateixa manera que d'aquí uns anys hi haurà gent que dirà “jo vaig veure ballar en Cesc Gelabert o actuar la Rosa Novell”, també n'hi haurà que diran “jo vaig veure jugar el Barça de les Cinc Copes o el Barça de Guardiola”. Per Gay, els jugadors del Barça sempre estan atents cosa que també passa amb els actors: tant important és que diguin bé la frase com que escoltin després els companys per donar-los bé la rèplica.

Tots quatre artistes coincideixen en que un valor afegit a tot el que fan els jugadors del Barça és que la majoria d'ells són catalans o formats a Catalunya, i que són gent normal.

Com va dir l'anglès John Ruskin (1819-1900): “Cada vegada que les facultats humanes assoleixen la seva plenitud, necessàriament s'expressen mitjançant l'art”.

Una Catalunya independent és viable

2011-01-26T19:03:00.003+01:00

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.

JORDI PUJOL

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer. Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col·lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat. Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.

Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya. Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?

En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència. Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.

Article publicat al diari Ara el dia 26 de gener de 2011

La sortida de la crisi

2011-01-22T10:25:00.000+01:00

En una entrevista publicada al diari “Libération”, l'economista ex-cap del Banc Mundial i Premi Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz, afirma que el camí d'austeritat triat per la Unió Europea retardarà la sortida de la crisi.

Sense dibuixar cap escenari dramàtic, assegura que el 2011 no serà un any fàcil per la zona euro perquè hi ha la mateixa incertesa que sis mesos enrera. El fons d'estabilitat, tot i que és essencial, no és suficient, només és un remei temporal per les petites economies atacades. Però si Europa s'aflebeix encara més, la soga apretarà més i l'ansietat creixerà per sobre de les seves possibilitats de fer front als deutes.

El que li fa més por és la via de l'austeritat escollida per Europa, sota la pressió dels mercats. Això retardarà la sortida de la crisi, afeblirà els lligams més febles de la zona euro i de la Unió Europea. L'any 2009 es va començar una resposta global coordinada, ràpidament aturada el 2010. Les divisions se l'han emportat i han reaparegut les velles idees ortodoxes. La ideologia del lliure mercat que ha permès les bombolles financeres, lliga les mans dels polítics; l'austeritat és la única resposta als desequilibris actuals. La majoria de líders europeus no han entès la necessitat d'atacar la regulació del sistema i tornar a donar energia a les finances, que no en saben res d'economia, del que s'ha de fer. El món del diner influencia tant els processos polítics ...

Per canviar aquesta dinàmica negativa, Stiglitz aconsella una acció concertada a Europa, però tamb als Estats Units per invertir i garantir que els més pobres, castigats per taxes d'atur mai vistes i les generacions futures no paguin el preu d'una crisi de la quan no en són els responsables. Només cal veure que la mitjana dels salaris americans és més baixa que fa deu anys. La gent amb menys estudis ha vist caure un 25% els seus salaris en 30 anys. Cal doncs, reiniciar la màquina i injectar fons a l'educació, la salut, la recerca i les infraestructures.

Stiglitz posa com a exemples d'actuacions encertades les de la Xina i de l'Argentina. En el cas de la Xina, es va fer un pla de rellançament tot i ser un estat menys tocat per la crisi que els països rics. El resultat ha estat que el país n'ha sortit enfortit i serà la primera potència mundial abans del que estava previst.

Quant a l'Argentina, va reestructurar el deute i va fixar un tipus de canvi fix amb el dòlar. Del 1999 al 2002 van ser anys de rescat pel FMI i d'austeritat, però en l'actualitat la taxa de pobresa s'ha reduit en un 80% i tot i que l'atur és elevat, no supera el 8%. Per la qual cosa està superant la crisi millor que els Estats Units.

Per tant, la conclusió és que no cal retardar les decisions, perquè el temps que perdem ara el podem trobar a faltar després.

La revolució de Wikileaks

2011-01-15T11:54:00.001+01:00

Una de les notícies del 2010 i que segurament s'allargarà força temps, ha estat la publicació de suposats “secrets d'Estat” de nombrosos estats a la pàgina web anomenada wikileaks, creada per l'australià Julian Assange. L'impacte mundial que han tingut aquestes publicacions i la posterior detenció del seu propietari obren moltes incògnites, sobretot en la forma en què ha de circular la informació “top secret” dels governs, l'intervencionisme de determinades potències i les actuacions quan són descobertes.

Per intentar seguir el fil de tot plegat, tinc unes quantes preguntes que intentaré anar explicant.

Què és wikileaks?

És una pàgina web dedicada a treure a la llum documents secrets. Ofereix anonimat a les fonts, verifica la informació i la publica a la xarxa, sovint filtrant-la primer a diaris de referència, que n'acrediten l'autenticitat. S'ha guanyat fama mundial per haver publicat material sensible de governs, sobretot dels Estats Units. Com a wikipedia, l'enciclopèdia digital de qui va copiar el format, són els internautes els qui alimenten el portal enviant documents secrets als quals tenen accés. D'aquí el nom de la web, que afegeix el prefix wiki a la paraula anglesa leaks (filtracions).

Com funciona?

Un nombre indeterminat de voluntaris (els experts creuen que poden ser més d'un miler) s'encarreguen de llegir els documents que envien els internautes, verificar-los i donar-los forma. També són voluntaris els que defensen la infraestrucutra dels ciberatacs. Només un equip reduit treballa a temps complet per Assange. El sistema està protegit amb la millor tecnologia digital, i molts dels seus membres només es coneixen a través de xats. Wikileaks treballa amb servidors de diferents països, com Suècia i Islàndia, on les lleis de protecció dels drets digitals són més estrictes. Quan reben un atac ràpidament es mouen a d'altres països. Amb tot l'enrenou per l'empresonament d'Assange, Wikileaks no ha deixat de difondre cables diplomàtics secrets ni un sol dia.

És periodisme?

Tot i no cenyir-se a les formes convencionals (en procés de canvi per la ràpida irrupció de noves tecnologies) les filtracions de Wikileaks són una manera de difondre informació que, prèviament, s'ha contrastat (cal remarca que fins ara no ha aparegut cap freu) i són, també, una bona base informativa per als mitjans que en treuen el suc.

Què en penso de tot plegat?

Per al degà de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, Josep Maria Català, no hi ha dubtes que “és una forma periodística que forçarà a evolucionar estructures massa ancorades en el passat”. Per tant, segur que d'entrada forçarà canvis en el sistema d'intercanvis de cables diplomàtics cap a sistemes encriptats i que assegurin la confidencialitat. Per altra banda, també sobta determinada informació que circula en aquests cables basada en anàlisis subjectius molt superficials i les importans decisions que se'n poden derivar. Finalment, també vull destacar l'intervencionisme dels governs afectats per les filtracions en forma de la detenció de Julian Assange basada en una acusació de poca consistència per delictes sexuals a Suècia. Segur que en continuarem sentint a parlar.

Font: Ara

El corredor mediterrani

2011-01-11T20:13:00.000+01:00

La Comissió Europea ha elaborat un Document de Treball corresponent a la Consulta sobre la política futura en relació a la Xarxa Transeuropea de Transport.

FERRMED es tracta d'una associació de caràcter multisectorial, creada a iniciativa del món empresarial, per contribuir a: la millora de la competitivitat europea a través de la promoció dels anomenats "Estàndars FERRMED", la potenciació de les connexions dels ports i aeroports amb els seus respectius "hinterlands", la impulsió del Gran Eix Ferroviari de mercaderies Escandinàvia - Rin - Ròdan - Mediterrànea Occidental i a un desenvolupament més sostenible a través de la reducció de la polució i de les emissions de gasos que afecten el canvi climàtic.

El punt de vista de FERRMED, pel que fa a l'esmentat Document de Treball, es concentra bàsicament en el transport de mercaderies per ferrocarril. Per tant, el Manifest de FERRMED fa referència tan sols a la Xarxa Transeuropea ferroviària de mercaderies.

CONSIDERACIONS DE FERRMED

1.- Doble xarxa: xarxa global i xarxa principal

Els ports i aeroports "hub" i intercontinentals que interrelacionen la Unió Europea amb tercers països, les àrees industrials més importants, els ports fluvials i les terminals logístiques haurien d'estar interconnectades amb l'anomenada "Xarxa Principal".

La definició de Xarxa Principal i el desenvolupament gradual dels corredors que la configuren s'ha de dur a terme amb criteris econòmics, socials i mediambientals.

D'acord amb el criteri establert pels "Estàndars FERRMED", la configuació d'aquesta Xarxa Principal ha de ser reticular i policèntrica, incloent-hi els corredors de major impacte socioeconòmic i intermodal, amb dues línies "paral·leles" a cada corredor, una per a trens d'alta velocitat (bàsicament per a passatgers) i l'altra per a trens convencionals de passatgers i de mercaderies amb idèntica prioritat.

Cal emprar mètodes d'avaluació eficaços per definir la Xarxa Principal: Cost-benefit Analisis (CBA), Spatial Computed General Equilibrium Models (SGCE) and System Dynamics Modelling (SDM).

La metodologia emprada en l'"Estudi Global Oferta / Demanda, Tècnic i Socieconòmic del Gran Eix FERRMED i la seva àrea d'influència", hauria de ser tinguda en consideració.

2.- Estàndars comuns per al transport ferroviari de mercaderies en la Xarxa Principal

Aquest tema és un aspecte bàsic per aconseguir que la Xarxa ferroviària transeuropea sigui altament competitiva. La interoperatibilitat és un punt clau, però cal fer possible que aquesta interoperatibilitat permeti augmentar significativament la capacitat i la rendibilitat de la xarxa.

De fet, tal com es demostra en l'"Estudi Global" esmentat anteriorment, l'aplicació dels Estàndars FERRMED és la única manera capaç d'invertir la participació decreixent del ferrocarril en el transport terrestre de mercaderies a la Unió Europea i d'augmentar la seva competitivitat.

Per totes aquestes raons, recomanem rotundament la implantació gradual dels Estàndars FERRMED a la Xarxa ferroviària principal de la Unió Europea, amb terminis definits i ple compromís dels Estats membres.

En l'"Estudi Global" esmentat en l'apartat primer, s'ha analitzat l'impacte d'aquests estàndars en la xarxa ferroviària de la seva àrea d'influència inclosa la resolució dels colls d'ampolla, les circumval·lacions en les grans ciutats, noves línies, terminals, adaptació de material rodant, etc. Els resultats socioeconòmics de l'estudi són altament significatius donat que, malgrat la exhaustivitat de les inversions contemplades, s'aconsegueix una taxa de rendibilitat (Economic Internal Rate of Return) de l'11,1%, amb la possibilitat de passar de 266 mil milions de tones transportades per any en el 2005, a 524 mil milions de tones per any el 2025 i amb una reducció d'emissions de CO2 de més de 145 milions de tones en el període 2016-2045.

3.- Coordinació estratègica, operativa i de governament de la Xarxa Principal

Cal establir una coordinació global a nivell de la Unió Europea basada en estructures de coordinació definida a nivell de Megaregions i de corredors principals.

Aquesta funció ha d'incloure: identificació de necessitats de tràfic en la Xarxa Principal, gestió de la capacitat (balanç entre demanda i oferta), "monitoring", assignació de solcs, estandardització, coordinació del manteniment, polítiques per incentivar l'ús eficient de les infraestructures, aspectes tecnològics i d'innovació, etc. A més, ha d'incorporar un organisme líder a nivell de la Unió Europea pel que fa a la coordinació de l'assignació de fons econòmics per al desenvolupament de la Xarxa Ferroviària Principal i la implantació de Estàndars comuns.

4.- Xarxa Principal del Gran Eix Ferroviari FERRMED

Es tracta d'una xarxa ferroviària que uneix Escandinàvia amb l'Europa Central i la Mediterrània Occidental, amb una columna vertebral constituïda per les valls del Rhin i el Roine i la seva perllongació cap el Nord fins arribar a Suècia i Finlàndia i cap el Sud enllaçant tot l'Arc Mediterrani des de Gènova i Livorno fins a Algesires.

Donat el seu gran impacte socioeconòmic i intermodal (54% de la població, 66% del PIB i 80% del tràfic marítim de contenidors de la Unió Europea) FERRMED considera que tota la Xarxa Principal d'aquest gran eix ha de ser declarada "Projecte prioritari" i inclosa en la Xarxa Principal TEN-T, conjuntament amb les línies que uneixen els seus nuclis més importants amb la resta de la Unió Europea, fonamentalment països de l'Est i de la zona Mediterrània.

Particularment, és important tenir en compte les línies següents que, a dia d'avui, encara no han estat considerades "Projecte Prioritari" i que haurien de ser incloses en la Xarxa Principal Transeuropea:

- Bothnian Corridor

- Hamburg - Berlin

- Bremen - Münster - Duisburg

- Duisburg - Hannover - Berlin - Warsaw

- Koblenz - Luxembourg / Apach

- Calais / Dunkerque - Lille - Metz - Dijon

- Le Havre - Amiens - Reims - Dijon

- Avignon - Marseille / Fos - Toulon

- Tarragona - Castelló - València - Alacant - Murcia / Cartagena - Almería - Motril - Málaga - Algeciras

- Lorca - Granada – Antequera

- Enllaços amb els països balcànics

Això és més important del que tots plegats ens podem pensar. Només una dada: les infraestructures qualificades de “prioritàries” tenen possibilitats de finançament per part del Banc Central Europeu. En cas contrari no. Fins ara tothom s'omplia la boca del corredor mediterrani d'infraestructures i no tenia ni tan sols possibilitats de finançament. Això sol ja és raó suficient per donar-hi suport.

Els secrets del Barça, de Lluís Canut

2011-01-09T08:00:00.003+01:00

Per primera vegada en la meva vida, un llibre que diu que treu secrets a la llum, ho fa.

El periodista esportiu Lluís Canut, tant estimat pels barcelonistes com odiat pels espanyolistes, exposa com es van arreglar aquells apassionants finals de lliga del Dream Team, perquè s'emocionava tant Josep Lluís Núñez, per quins motius Koeman no ha arribat, de moment, a ser entrenador del Barça i, en canvi, Guardiola sí, quin tècnic va dir que Messi era un “jugador de futbolí”, quin era el feeling entre Guardiola i Eto'o, o per què les eleccions no les guanya mai el favorit.

En el periodisme esportiu, la immediatesa dels resultats comporta que no s'aprofundeixi en les notícies que ens superen de forma vertiginosa, Lluís Canut ho fa en aquest llibre utilitzant tots els seus coneixements i contactes de tants anys exercint la professió al costat del club blaugrana.

Escrit en llenguatge periodístic, és molt ràpid de llegir. A mi personalment em va bé insertar llibres com aquest, de literatura “divulgativa” entre tanta literatura més “culta”.

La corba de la felicitat

2011-01-06T09:27:00.000+01:00

Tinc un amic meu que va tenir una malaltia coronària. Va visitar 10 cardiòlegs. Els 9 primers li van dir que s'havia d'operar, el desè li va dir que no. I es va creure aquest darrer. Uns mesos més tard, va tenir una aturada cardíaca i el van haver d'operar a cor obert amb urgència. D'això fa més de vint anys i encara corre per Figueres. Jo he fet una cosa semblant perquè escric aquesta entrada quan estem tancant l'any 2010 i tot són estadístiques negatives, números vermells, hipoteques, crèdits impagats, governs endeutats, empreses en fallida, ... Mirant entre tota aquesta maranya de notícies de mal empassar n'he trobat una de positiva, i d'aquesta en vull parlar.

Si preguntem a la gent què opina sobre l'envelliment, motl probablement ens contestin com va fer Maurice Chevalier: “la vellesa no es tan dolenta si tenim en compte l'alternativa”. La rigidesa de les articulacions, la debilitat dels músculs, la decoloració de la vista i la pèrdua de memòria, juntament amb el menyspreu creixent del món modern cap a la vellesa, sembla una terrible perspectiva no gaire millor que la mort. No obstant això, la humanitat s'equivoca de tenir por de l'envelliment. La vida no és un llarg i lent declivi des de les terres altes assolellades cap a la fosca vall de la mort. És més aviat un sifó.

Quan la gent enceta la vida adulta és, de mitjana, molt alegre. Les coses van costa avall des de la joventut fins a l'edat madura, arribant al seu punt més baix en allò conegut com la crisi de la mitjana edat. Fins aquí, tot més o menys conegut. La part sorprenent ve a partir d'aquí, perquè tot i que en el camí cap a la vellesa es perden coses com la vitalitat, l'agudesa mental i visual, el cert és que es guanya en allò que ens passem al vida perseguint: la felicitat.

Aquesta curiosa troballa ha sorgit d'una nova branca de l'economia que tracta d'una mesura del benestar humà més satisfactòria que els diners. L'economia convencional utilitza els diners com a mesura d'utilitat, però en cap cas fa referència al benestar. No obstant això, alguns economistes convençuts de la relació directa entre diners i benestar, han decidit anar al moll de la qüestió i mesurar la felicitat mateixa.

Aquestes idees han penetrat en el camp de la política, a partir del Bhutan, on el concepte de Felicitat Nacional Bruta forma part del procés de planificació (algú amb mala bava ha dit que és perquè els diners els acumula el seu rei absolutista). Totes les noves polítiques han de tenir una avalució del FIB, similar a l'impacte ambiental que fem servir aquí. L'any 2008 el president Sarkozy va demanar a dos economistes premis Nobel, Amartya Seu i Joseph Stiglitz, una mesura més àmplia del benestar que el PIB nacional. En el mateix sentit, el mes passat, David Cameron, va anunciar que el govern britànic començaria a recollir dades sobre el benestar.

Hi ha un munt de dades sobre aquest tema recollides pel General Social Survey, l'Eurobaròmetre i Gallup. La qüestió és trobar la resposta a la pregunta: què fa feliç a la gent?

Hi ha quatre factors principals que influeixen en la felicitat: el gènere, la personalitat, les circumstàncies externes i l'edat.

Em centraré en l'edat. Si es demana a un grup de gent de 30 anys i a un grup de 70 anys (com ja s'ha fet als Estats Units) qui creieu que és més feliç, tots dos grups coincideixen en que és el grup de 30 anys. Però quan s'avalua el seu propi benestar, els de 70 són el grup més feliç. Aquesta corba anomenada “sifó” (té forma d'U) es repeteix en tots els països, amb variacions. Així en la part superior de la taula hi hauria els ucraïnesos que arriben al punt més baix de benestar als 62 anys. A l'altre extrem hi ha els suïssos que assoleixen el mateix punt als 35 anys, però en la gran majoria de països aquest punt se situa entre els 40 i els 50 anys. La mitjana mundial és de 46 anys.

Per la qual cosa, i posats a estrenar aquest any 2011 i que jo en tinc 46, a partir d'aquest moment la meva felicitat / benestar només ha de fer que augmentar. Hem de ser optimistes. Bon any 2011 a tothom.

Fonts: The economist, Jean Paul Fitoussi

Anuari econòmic de "la Caixa" 2010

2011-01-01T10:42:00.000+01:00

“La Caixa” té un anuari econòmic al qual podeu accedir clicant aquí. D'aquest anuari n'he fet una extracció de dades, les primeres per comparar l'evolució de les dades de Figueres amb les de Girona, Olot, Blanes, Lloret i Salt, pel nombre de població i pel pes que tenen dintre del seu espai comarcal. Aquest document també el podeu veure en aquest enllaç.

Anàlisi per municipis

Població. Aquests augments de població no s'han produit gaire vegades a la nostra història i menys en el cas de Figueres on la població d'espanyols s'ha reduit. Veient el percentatge d'immigrants (aproximadament 30%) hem de tenir molt present la integració d'aquesta població: “O ens integrem o ens desintegrem”.
Atur. Aquest aspecte ha colpit especialment les poblacions on l'augment de la població estrangera ha estat més elevada.
Quota de mercat. Cal remarca la pèrdua de quota d'Olot i el guany espectacular a Blanes i Lloret. En conjunt les comarques de Girona quanyen quota de mercat.
Variació de vehicles a motor. No ho he tingut en compte.
Oficines bancàries. No ho he tingut en compte.
Nombre d'activitats industrials. Aquest important increment de l'activitat industrial, molt concentrat en la construcció ha provocat que la crisi del sector ha colpejat especialment Figueres. Hem posat tots els ous a la mateixa cistella.
Nombre d'activitats comercials. Molt important el creixement de figueres i Blanes i els minoristes al mateix Blanes i a Salt.
Superfícies m2. No s'aprecien dades remarcables.
Índexs. Cal analitzar la pèrdua d'activitat econòmica a Figueres i sobretot a Girona.

Anàlisi per comunitats autònomes

Hi ha una sèrie de dades conegudes, o comentades per tothom a Catalunya. Però amb números a la mà, ja és escandalós.

Catalunya és el motor de l'Estat Espanyol. Tenim una quota de mercat paral·lela a Andalusia, amb un milió menys d'habitants. I això que les transferències internes els fan augmentar quota de mercat i a nosaltres ens la fan disminuir. I ens diuen que no som solidaris!

I quan comparem amb el País Basc, anem amb compte. Perquè quadripliquem la seva quota de mercat, tripliquem els índexs d'activitat econòmica i d'activitat comercial i dupliquem l'índex d'activitat industrial. Quant a l'activitat industrial dupliquem el de Madrid, la Comunitat Valenciana i Andalusia.

Com podem pretendre la independència. Amb aquests números, si marxem Espanya deuria quedar a l'alçada de Xipre o de Bulgària.

La llar de foc

2010-12-30T18:48:00.000+01:00

Ara que som a l'època freda de l'any, recordo les sensacions agradables que genera una llar de foc. Dies enrera parlava d'aquestes sensacions amb un bon amic i les compartíem totalment. La llar de foc m'evoca sensacions d'escalf, de companyonia, gairebé hipnòtiques com relata algú.

Recordo les escenes de la vora del foc, amb l'olor de la llenya cremant, el soroll de les flames i els espetecs de l'escorça o de les pinyes. Les xerrades, llargues, al seu voltant. Fer torrades o coure la carn, tot sentint xiular la tramuntana a través de la xemeneia. O senzillament estar sol contemplant els remolins de fum que marxen xemeneia amunt i el caliu de les brases. Alguna cosa màgica deu tenir el foc, que a la llar provoqui aquestes sensacions. Llàstima que, com va dir Esquilo al segle V abans de Crist "ni tan sols estant assegut davant del foc de la seva llar, les persones no poden escapar del seu destí".

Simplificant, el que fem a la llar de foc és alliberar en forma de calor l'energia emmagatzemada a la fusta. El foc no deixa de ser una reacció química exotèrmica, és a dir, que allibera calor.

Els components de la fusta són productes del metabolisme de les cèl·lules vegetals, amb un grapat d'enllaços químics a nivell molecular. En encendre el foc, el que fem és donar prou energia com perquè algun d'aquests enllaços es trenquin. En fer-ho alliberen energia que en part surt en forma de calor, però hi haurà una part que farà que els enllaços de les molècules veïnes també es trenquin.

Això genera una reacció en cadena. La calor generada pel trencament d'unes molècules fa que se'n trenquin més i així la flama s'anirà mantenint mentre quedi fusta per cremar (mentre quedin enllaços químics per trencar).

Les plantes capten energia del Sol i la guarden en la seva estructura. Després l'aprofitarem en forma de fusta, carbó o petroli. Així podríem dir que dins la llar de foc hi tenim un petit fragment del Sol. Potser d'aquí ve la seva màgia.

El Rellotger de Creixell

2010-12-18T15:56:00.000+01:00

Aquest matí he d'anar a una casa que va ser propietat d'un cèlebre personatge empordanès de finals del segle XIX. Se m'ha ocorregut buscar la seva història perquè n'havia sentit a parlar, però no la coneixia exactament.

El Rellotger de Creixell va ser un bandit que va actuar en terres empordaneses durant la tercera guerra carlina. Quan el van executar a l'areny de l'Onyar a Girona, el 1882, estava acusat de gairebé una vintena d'assassinats, a més de nombrosos robatoris. Pla va escriure sobre ell un treball ameníssim, barreja de reportatge i assaig històric. Entre els aspectes de l'enigmàtica personalitat del Rellotger, li interessava a Pla, sobretot, esbrinar les causes que van portar a un menestral de bona reputació, visitant habitual de les famílies més honorables de la comarca, que els arreglava i mantenia en funcionament els rellotges, a convertir-se en un criminal temible que va comptar amb la complicitat d'una xarxa d'informadors. Pla descarta les motivacions polítiques: el Rellotger era un conservador espontani, sense simpaties carlines ni federals. Les seves tendències sanguinàries, però, haurien trobat un àmbit propici per manifestar-se en la situació d'anarquia i desordre que va travessar la regió sencera des de la revolució de 1868 fins a la Restauració. Una de les frases preferides del Rellotger era: "els morts no parlen".

Sembla que el van atrapar perquè durant un dels robatoris, mentre assassinava els masovers d'una casa, una nena va quedar dintre d'un armari i el va reconèixer, fent-ho saber a la policia.

El seu principal col·laborador fou el Menut de Pins (veïnat prop de Camallera), de Cal Menut, una masia propera a la carretera de Vilopriu a Camallera. Fou executat amb el seu cap. Les reunions per preparar les malifetes les feien a Can Vinardell de Malpàs, una masia de Valldevià, també a prop de Vilopriu.

És evident que Pla tenia en compte el que ha passat en temps més recents. Com ell mateix reconeix, "després de l'última guerra civil, la qüestió de la criminalitat se'm va presentar en termes d'una gran permptorietat". No essent un moralista, a Pla li interessava menys la criminalitat en general que l'aparició de l'individu criminal, i, simplificant al màxim, va establir una tipologia molt senzilla. Hi ha dues classes de criminals: els que ho són per naturalesa i "els que acaben aquí perquè el medi social, o bé polític, els dóna una determinada situació que creuen d'impunitat". Sembla que Pla s'inclinava a pensar que el rellotger de Creixell era d'aquesta segona classe, encara que no podia assegurar-ho perquè les notícies sobre el personatge eren ja molt escasses i vagues quan va començar la seva indagació, i es va trobar més amb una curiosa propensió a l'omertà, a la llei del silenci, entre els que donaven indicis d'haver sentit alguna cosa (setanta anys després de la mort del bandit!).

Reduint més encara, podríem parlar, i això és molt actual, de "monstres" i d'"oportunistes". El Rellotger, segons Pla, participava de les dues condicions. Sóc del parer que, en general, i per sort, abunden més els oportunistes que no pas els monstres; és a dir, els perpetradors del mal pel mal. La resta només és qüestió d'habilitat. Certament el Rellotger fou hàbil. En cas contrari, tot i l'anarquia, no s'explicaria la perdurabilitat de l'acció criminal del bandoler.

Pla no s'esglaia del final del Rellotger. Era, en certa manera, un final cantat. S'entén que Josep Pla era partidari de la pena capital, amb una particularitat: que els reus fossin assistits espiritualment per la Confraria de la Puríssima Sang del Nostre Senyor Jesucrist. D'aquesta forma, se suposa, sempre hi havia la possibilitat del penediment i, per tant, de salvació, no pas terrenal sinó eterna. Trist consol, al meu entendre, per als condemnats, que ja l'havien feta.

Menys mal que el meu amic és molt bona persona, amb aquests antecedents qualsevol s'hi fica a Cal Rellotger.

Wasichu

2010-12-16T19:54:00.001+01:00

Wasichu és una paraula de l'idioma dels lakota que significa dues coses: per una banda la utilitzen per anomenar "l'home blanc", per altra banda vol dir "aquell que pren la millor carn per sí mateix".

Veient aquest vídeo colpidor, podem veure com hem actuat els que "prenem la millor carn per nosaltres mateixos" vers els que s'han quedat sense carn.

Cliqueu sota de view subtitles per triar l'idioma en què voleu els subtítols, ja que la xerrada és en anglès.

Arsènic per a la vida

2010-12-11T20:18:00.001+01:00

"A la pel·lícula “El presidente y Miss Wade”, en Michael Douglas feia d’un president dels Estats Units que acabava embolicant-se amb l’Annette Bening. Quan arriba l’escena en que s’han de ficar al llit per primera vegada, al president li agafa un atac de nerviosisme, típicament masculí, i li puntualitza que “les expectatives que ella pugui tenir, tenint en compte que ell és l’home més poderós del món, doncs que recordi que això només és una distinció política i…”

I és que això de crear grans expectatives acostuma a resultar en decepcions. Passa en llibres, pel·lícules i fins i tot persones de les que potser hauries valorat més les virtuts si no n’haguessin parlat tant. Doncs diria que el mateix li va passar ahir a la NASA.

Realment va crear moltes expectatives. Dilluns va convocar una roda de premsa per fer un anunci“de gran importància en la recerca de vida extraterrestre”. Home! Que la NASA digui això fa pensar com a mínim que han trobat algun organisme alienígena. Potser no hem contactat amb homenets verds, però un simple bacteri extraterrestre ja seria una bomba.

Però quan va arribar l’hora de la veritat, amb conferència de premsa emesa en directe per la xarxa, la notícia va causar un cert desencís. Una llàstima, perquè el descobriment és històric. Farà canviar els llibres de text i ens mirarem la vida d’una altra manera des d’ahir. Però amb les expectatives que van aixecar, sembla que la cosa sigui un bluf. Crec que haurien d’haver-ho anunciat amb menys rebombori.

El que han descobert no és cap bacteri extraterrestre (com en alguna noticia s’anuncia) sinó un d’aquí de la Terra. Un bacteri, anomenat GFAJ-1 que creix en un llac de Califòrnia i que tenen una particularitat mai vista fins ara: “Poden substituir el fòsfor per arsènic en les seves biomolècules”. No sembla una gran bomba informativa, oi? Doncs creieu-me, ho és. Però és una bomba encara a nivell molt acadèmic i que requereix unes quantes explicacions. No és la troballa d’un alien com esperàvem i la NASA semblava suggerir.

Quan s’estudia la vida una de les coses que més gràcia fan és que malgrat les immenses diferències que hi ha en formes, mides i estils de vida, la base química que tenen tots els organismes de la Terra és gairebé la mateixa. Des de les balenes fins els bacteris, les reaccions químiques que passen són les mateixes o molt semblants. El DNA, codificat amb el mateix codi genètic, és la molècula que fem servir per guardar la informació genètica. Les proteïnes, fetes amb els mateixos aminoàcids, son les peces amb que construïm els cossos. Els sucres els cremem per obtenir energia i molècules més especialitzades com una anomenada ATP és la que fem servir tots per transferir energia.

I tot aquest ventall és fa combinant uns pocs àtoms. Malgrat que hi ha molts elements químics disponibles a la natura, la vida, tal com la coneixem (coneixíem) es basa en sis tipus d’àtoms. Els estudiants fan servir la paraula CHONPS per recordar que la vida es basa en Carboni, Hidrogen, Oxigen, Nitrogen, Fòsfor i Sofre. Notareu que la P correspon al fòsfor perquè P és el seu símbol químic (per Phosphorus).

El fòsfor és un dels imprescindibles i forma part del DNA, del RNA, de l’ATP, i de molts processos biològics. És molt freqüent que es faci servir com “interruptor” i hi ha proteïnes que estan inactives i que comencen a funcionar quan fa falta simplement enganxant-hi un grup fosfat. Per això els fosfats són importants com fertilitzants. Les cèl·lules necessiten fòsfor, normalment en forma de fosfats, per sobreviure.

Doncs el que han descobert és un bacteri que pot sobreviure fent servir arsènic enlloc de fòsfor. No és només que pugui sobreviure en un indret amb arsènic. Aquest bacteris poden fer servir arsènic enlloc de fòsfor per fabricar coses com el DNA. Enlloc d’ATP (per adenosín trifosfat) fan ATAs (per adenosín triarseniat). Mai havíem vist una molècula de DNA que fos diferent de les altres. Però ara n’hem trobat una que funciona amb una química diferent.

Després venen els detalls. El bacteri fa servir preferentment el fòsfor, però si només té arsènic, doncs l’incorpora. Això vol dir que tindrà un metabolisme, uns enzims, ben particulars. L’arsènic per nosaltres és un verí perquè s’assembla força al fòsfor. Si el mengem, pot ocupar el seu lloc, però aleshores fa que la nostra maquinària bioquímica deixi de funcionar. En canvi, aquests bacteris han trobat la manera de sortir-se’n, incorporar-lo i seguir funcionant. Per tant, si volem buscar vida extraterrestre, fins ahir, un indret sense fòsfor i amb arsènic l’hauríem considerat poc prometedor. Però ara l’arsènic acaba d’incorporar-se als elements que poden sustentar la vida. Tenim al davant tota una nova química de la vida, amb la que fins ara només especulàvem.

Com a biòleg ho trobo extraordinari. Els editors de llibres de ciències ja poden començar a reescriure alguns capítols. I això té moltes implicacions alhora de buscar vida fora a l’espai. No tinc dubtes que pot ser el descobriment de l’any. Però la manera com la NASA va fer l’anunci potser va ser una mica massa desmesurada. Que faran el dia que finalment trobin un organisme alienígena?"

Article publicat el divendres dia 3 de desembre de 2010 al bloc Centpeus, per en Daniel Closa.

Nudo de sangre, d'Agustín Sánchez Vidal

2010-12-09T19:50:00.001+01:00

"Nudo de sangre" és sobretot una novel·la d'aventures. Adornada amb un autèntic manual de quipus, els nusos que els inques van convertir en símbol d'identitat i que els historiadors comencen a interpretar com una forma de llenguatge, alternatiu a l'escriptura, atesa la seva complexitat.

Sánchez Vidal fa d'un quipu el protagonista de la seva novel·la, guanyadora del Premi Primavera de l'editorial Espasa, i amb ell ens porta en busca del mític tresor dels inques. La llegenda diu que després de trenta anys resistint els atacs espanyols a Vilcabamba, la ciutat perduda, els inques van caure derrotats sense desvetllar a ningú on s'amagaven les seves inimaginables riqueses. L'or del Perú que els espanyols van buscar incansablement, tot i que per això haguessin de destruir una forma de vida mil·lenària.

A cavall de la llegenda i de la història, l'autor desenvolupa una trama d'amor entre un espanyol i una mestissa en ple segle XVIII. El blasó familiar de Sebastián, amb un misteriós nus, sempre li ha fet sospitar que hi havia alguna cosa misteriosa entre els seus avantpassats, però fins que no s'embarca en l'aventura que relata "Nudo de sangre" no sabrà fins a quin punt. És una novel·la entretinguda, fàcil de llegir tot i que en alguns punts abusa de paraules tècniques del món de la navegació o quant a simbologia inca. Destacaria els recursos que utilitza per captar els lector, que no són gaire diferents de "El món perdut" de la Matilde Asensi, o del famós "Codi da Vinci" de Dan Brown: intriga a dojo, barreja d'historia i fantasia i una parella mantenint la tensió sexual pàgina a pàgina. M'hi ha sobrat algunes pàgines excessives en la persecució entre els bons i els dolents.

El caos aeri a l'Estat Espanyol

2010-12-04T20:06:00.000+01:00

La notícia d'aquest cap de setmana ha estat el caos aeri a tot Espanya provocat per la vaga encoberta, o no tant encoberta,dels controladors aeris. Aquests senyors, a conseqüència de la postura del govern de no acceptar les seves propostes, han efectuat un abandonament massiu dels seus llocs de treball, al·legant en alguns casos malaltia, en d'altres sense al·legar res.

Més que posicionar-me a favor o en contra de les seves reivindicacions, crec que aquestes queden totalment desvirtuades a partir del moment que aprofiten aquest pont festiu per realitzar-les i a més en la forma en què ho han fet. Conec la postura xulesca del Ministre Blanco que en els seus cercles més propers havia comentat que "posaria ferms tots aquests controladors", mesos abans del succés present. Res més enllà de la realitat perquè les forces armades han pres el control de la situació i, segons han comentat determinats periodistes, a l'aeroport de Palma de Mallorca, fins i tot han amenaçat a punta de pistola els controladors per tal que es disposessin a efectuar la seva feina.

Tal com està el país, amb una crisi gravíssima estic totalment en desacord en aquest tipus de protestes i sobretot deixant tanta gent abandonada en els aeroports en unes dates especials que la majoria volien aprofitar per fer visites familiars. No hi ha dret en la forma, i espero que més d'un d'aquests controladors hagi comès l'error de la seva vida. Un col·lectiu que disposa d'unes condicions laborals extraordinàries no pot posar un país al caos més absolut. Suposo que en uns quants dies sabrem totes les qüestions relacionades amb aquesta història, però a molts ens sembla una desmesura l'actitud dels "vaguistes".

També n'hi ha que critiquen la decisió del govern de militaritzar el servei, és a dir, de declarar l'estat d'alerta i per tant les forces armades prenen el control dels aeroports. A mi em sembla una decisió contundent i encertada. Només de veure el caos que es pot generar pel cessament absolut de l'activitat aèria al país, això ja ho justifica.

Penso que hi ha determinats serveis públics bàsics en la prestació dels quals el govern concernit n'és el responsable, per la qual cosa no es pot perdre el temps en pensar-se massa la decisió a prendre. Ja veurem com deriva aquesta situació.

"Hoy no me puedo levantar"

2010-11-23T18:31:00.001+01:00

Dissabte passat, dia 20 de novembre, vam anar a veure el musical "Hoy no me puedo levantar" al Teatre Tívoli de Barcelona. Un grandíssim espectacle de més de 3 hores de durada. Aquest musical fa un repàs dels anys 80, a través de la música del grup Mecano. I a mi em van venir al cap un munt d'històries.

Vaig començar els anys 80 amb 15 anys i els vaig acabar amb 25, casat i amb una filla en camí. Déu n'hi do, quanta feina en 10 anys!

Van començar amb una hipertensió general per l'entrada de la democràcia a Espanya, després de 40 anys de dictadura. Recordo les manifestacions diàries a Girona, amb els grisos repartint garrotades a tothom qui es posava al davant. Repartir propaganda per aquells partits que tenien unes inicials que jo no entenia: CDC, PSC, PSUC, UDC, ERC, UCD, PSP, ... Anar a aquells locals que tenien on allà dintre tenia la sensació agradable d'estar cometent alguna ilegalitat, al local de CDC a la Rambla, del PSUC a la carretera de Barcelona, ... veient aquells senyors per allà que més tard veuria a cada telenotícies.

Vagues generals, vagues estudiantils, aprovats generals, que com sempre es van acabar quan em tocaven a mi. Què hi farem, sempre m'ha tocat treballar, cosa que fins i tot m'ha arribat a agradar.

I evidentment, ve venir el 23F del 1981. Aquella tarda que un dels meus germans va arribar a casa, del seu passeig per la Rambla, content perquè hi havia hagut un cop d'estat. El meu pare gairebé l'empastifa a la paret. L'endemà a classe el professor d'història s'hi va poder lluir, amb la ràdio engegada. Semblava que tornava la normalitat.

I l'any següent, el 1982, vaig aprovar COU, selectivitat, carnet de conduir i cap al servei militar. Vint mesos m'hi vaig passar! Quin encert quan en van treure l'obligatorietat.

L'aparició de les drogues, que va començar poc a poc i es va anar accelerant. Dels porros a l'aparició de la cocaïna, i després de l'heroïna que va arrasar entre un segment de jovent. I finalment, la SIDA, que va acabar amb els que encara quedaven drets. Recordo un bon amic que un dia li van regalar un sobre amb un polsim blanc, perquè ho provés "i així posaria a la seva xicota a cent". És un paio valent. Va posar la paperina sobre la tauleta de nit i no la va tocar. La seva mare li va preguntar què era allò: "Cocaïna" va dir. La mare no el va creure, però li va llençar la paperina. Tampoc l'hauria tocat. Era valent, i llest. Però tots coneixem algú que no va saber passar de les drogues.

Per cert, vaig descobrir que la cançó "Barco a Venus" es referia a un viatge al·lucinògen per les drogues. Mai de la meva vida me n'havia adonat que tenia aquest missatge. Com tantes d'altres.

Tot això va fer que aquella dècada la visquéssim molt intensament. És com aquell cafè tan fort que et fan a segons quins llocs i que amb un passes tot el dia com un coet. Vam passar del blanc i negre a veure-les de tots colors en deu anys. I no teníem l'estómac preparat per una digestió tan pesada.

En el musical em van recordar que algú havia dit que dels 80 no en quedaria res. Doncs en vam quedar molts i van quedar moltes coses, molts records, moltes vivències. La meva filla gran, ve d'aquells anys. Va néixer el maig del 1990. Quina gran manera de tancar una dècada.

Història d'una superació. Biografia de Ferran Sunyer Balaguer

2010-11-13T20:46:00.001+01:00

Nascut a Figueres amb una discapacitat física pràcticament total, Ferran Sunyer i Balaguer fou confinat per vida a una cadira de rodes que no podia moure ell sol, essent doncs constantment dependent de la cura dels altres. El seu pare va morir quan Ferran tenia només dos anys, deixant la seva mare, la senyora Àngela Balaguer, sola en la cura i atenció del seu fill, per la qual cosa es traslladaren a casa de l'àvia materna, on va conviure amb els seus cosins Maria, Àngels i Ferran. Posteriorment, es desplaçaren tots a Barcelona, constituint una família exemplar, plena de virtuts, en la qual va crèixer i madurar el nostre cèlebre matemàtic.

Com que el metge va considerar que el més prudent era apartar el jove malalt de possibles fatigues com l'educació i els mestres, a Ferran no li quedava altra opció que aprendre ell sol o a través de les lliçons de la seva mare, que pel seu esperit amorós i delicat no podien fer perillar la seva salut. En aquesta instrucció i educació hi va influir directament, sens dubte, la convivència amb els cosins, que foren més que germans per a ell durant tota la vida. Després d'un període d'àvida lectura, en el que se li despertà l'interès per l'astronomia i la física, va despertar la seva vocació matemàtica, que l'ocuparia la resta de la seva vida.

L'any 1938 Ferran Sunyer va comunicar els seus primers resultats al professor Jacques Hadamard de l'Acadèmia de Ciències de París, que va publicar un dels seus treballs als “Comptes Rendues” de l'Acadèmia i el va encoratjar a continuar pels camins de la investigació. A partir d'aquest moment, Ferran Sunyer va mantenir un intercanvi constant amb l'escola francesa d'analistes, en particular amb Szolem Mandelbrojt i els seus deixebles, i començà a publicar regularment. Les seves condicions físiques tan limitades no li permetien escriure ell mateix els seus articles. Els dictava primera a la seva mare fins a la seva mort l'any 1955 i, després d'un període de tristesa i desesperació, reprengué la recerca amb vigor i foren les seves cosines qui escrivien els treballs de recerca.

La continuïtat en el treball, unida a unes admirables dots intel·lectuals, donaren com a resultat una abundosa i valuosa producció reconeguda pel seu alt valor científic, que fou guardonada amb diversos premis: Premi Agell, de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcleona (1948); Premi Prat de la Riba, de l'Institut d'Estudis Catalans (1949), Premi de l'Academia de Ciencias de Zaragoza (1950), dos premis “Torres Quevedo” i “Francisco Franco” (1956) del Consell Superior d'Investigacions Científiques; Premi de l'Academia de Ciencias de Madrid, i Premi Martí d'Ardenya, de l'Institut d'Estudis Catalans (1966).

Malgrat el reconeixement dels seus mèrits, li fou molt més difícil assolir la posició social i professional que li corresponient pel seu treball i la seva posició econòmica, en algunes èpoques, no estigué exempta de dificultats. No fou fins el 9 de desembre de 1967, 18 dies abans de la seva mort, que es va confirmar el seu nomenament com a investigador científic de la Divisió de Ciències Matemàtiques, Mèdiques i de la Natura del CSIC.

Per les seves condicions físiques, els títols acadèmics per als estudis oficials arribaren molt tardanament. Quan va obtenir el títol de batxiller, ja havia estat guardonat per diverses acadèmies. Llicenciat l'any 1960, va obtenir el títol de doctor després del requisit legal de dos anys com estudiant. Encara que des l'any 1948 estava en la nòmina del Seminari Matemàtic com a “col·laborador eventual”, no va esdevenir-ne un membre de ple dret fins l'any 1962, malgrat que durant anys la seva feina no fou de col·laborar, sinó de dirigir.

Els seus articles apareixien regularment a la revista del Seminari Matemàtic de Barcelona Collectanea Mathematica, de la qual en fou referee i assessor. En diverses ocasions fou consultat com a assessor pels edtiros dels Proceedings of the American Mathematical Society. Participava activament en els cursos i conferències impartits a Barcelona per professors invitats, molts d'ells suggerits per ell mateix. En ocasió d'unes conferències l'any 1966, H. Mascart, de la Universitat de Toulouse, va manifestar que se sentia honorat per la presència de Sunyer i Balaguer, “le premier, de loin, parmi les Mathématicienes espagnols”.

En tot moment es sentí vinculat al moviment científic del seu país i acceptava amb humilitat les limitacions resultants d'aquesta actitud, resistint diverses ofertes de l'exterior, en particular de França i d'algunes institucions dels Estats Units. L'any 1963 fou contractat per la US Navy i en els anys següents els seus resultats de recerca foren més respectats. “His value to the prestige of the Spanish Scientific community was outstanding and his work in mathematics was of a steady excellence that make his loss difficult to accept” (carta de condol de T. B. Owen, Rear Admiral de la US Navy).

Les circumstàncies en les quals Sunyer va aconseguir els seus èxits revelen ja les seves remarcables qualitats humanes. El seu tracte era d'una gran amabilitat i la seva conversa reflectia alegria, una alegria de viure, de treballar i de cultivar l'amistat, que era molt més que l'acceptació de les dificultats que la vida li deparava. Les seves opinions eren tan fermes com prudents, i al mateix temps tenia un delicat respecte per a les opinions i les obres dels demés. Amb humilitat autèntica procurava que es reconegués el seu treball, però les seves peticions sempre estaven exemptes de tota exigència o sobrevaloració. Però la més sorprenent de les seves qualitats era l'absència total de preocupació o de complex per les seves condicions físiques, que ben segur fou deguda en gran part a la sàvia educació rebuda de la seva mare, un model d'adaptació d'un discapacitat en la nostra societat.

El 27 de setembre de 1967, encara plenament actiu, moria Ferran Sunyer i Balaguer. El record d'aquesta destacada personalitat és una font constant d'estímul per al nostre propi treball. Extreta i traduïda de “Fernando Sunyer Balaguer (1912-1967), de Juan Augé. Gaceta Matemàtica, 1a serie, tomo XX, números 3 y 4, páginas 3-7.

Estudi sobre ocupació pública

2010-11-01T18:37:00.002+01:00

A principis del mes d'octubre, la patronal PIMEC va publica el seu estudi sobre l'ocupació pública en una fase de crisi econòmica. No escriure gaire res perquè en el mateix estudi queda tot dit. Només tres apunts:

1. Catalunya és la comunitat autònoma amb menys funcionaris per cada mil habitants, en oposició a Extremadura que és la comunitat amb més funcionaris. Això em fa pensar en allò de "cornuts i pagar el beure", en què tan sovint hi penso.

2. L'increment més alt de funcionaris a Catalunya es produeixen a les forces de seguretat (desplegament de Mossos), conselleries i els seus organismes autònoms (?) i la docència no universitaria (augment del nombre d'escoles).

3. Per contra es produeix un descens en el nombre de funcionaris universitaris (?).

No comento res, només deixo aquestes dades aquí perquè em penso que aquest no és el camí correcte per sortir de la crisi.

La Llei de Costes i Empúriabrava

2010-11-01T10:12:00.000+01:00

Aquesta notícia apareixia a la Vanguardia d'ahir, 31 d'octubre de 2010:

La aplicación de la ley de Costas es un mal sueño para miles de propietarios deEmpuriabrava (Alt Empordà). La plácida imagen de la urbanización navegable, con yates amarrados al pie de parcela, ha quedado fulminada por los planes para aplicar la ley con un nuevo deslinde. El futuro de Empuriabrava, según los propietarios, está hipotecado con la delimitación costera en marcha.

OTROS TIRA Y AFLOJA EN LA GEOGRAFÍA ESPAÑOLA

La Junta andaluza rechaza el deslinde en el litoral de Doñana

Al Gobierno se le ha ido la mano en el deslinde de la franja costera de Doñana, lo que ha provocado las iras de la Junta de Andalucía y de los propietarios particulares. El dominio marítimo terrestre se mete hasta casi cinco kilómetros tierra adentro. La principal afectada es la Junta de Andalucía, que gestiona el parque, aunque también la estación biológica de Doñana (dependiente del CSIC) y la familia González Gordon. El Gobierno andaluz espera conocer la posición de la nueva ministra de Medio Ambiente, Rosa Aguilar, antes de recurrir a los tribunales. Con la aplicación de la ley de Costas, Medio Ambiente pretende recuperar el control de una buena parte del parque de Doñana, cuya gestión tuvo que ceder a la Junta por una sentencia del Constitucional. Al trazar la línea de delimitación se adentra en algunos puntos 4,8 kilómetros; en la parte oriental se queda en poco más de dos kilómetros. La longitud es de 35 kilómetros, lo que suma un total de 9.200 hectáreas, casi el 12% del parque nacional. En ese territorio nadie podría hacer nada sin la autorización del ministerio, aunque el uso queda atribuido durante 30 años a los actuales propietarios. La causa del enfrentamiento no es a cuenta de la mayor o menor protección de la zona, sino del control que ejercen una y otra administración. Existe el temor de que esa franja sea utilizada para la batalla política. No ahora porque las dos administraciones son del mismo signo político. En la memoria está la lucha a brazo partido por el control de Doñana, con el vertido de Aznalcóllar inundando el Guadiamar, cuando José María Aznar mandaba en la Moncloa y Manuel Chaves en Sevilla.

Unas 800 familias afectadas tratan de salvar sus casas en Elx

"La ley de Costas ha destrozado la vida a más de 15.000 familias valencianas". Lo afirma así José Ortega, secretario, portavoz y asesor jurídico de la Plataforma Nacional de Afectados por la ley de Costas. Este abogado asegura que la relación de casos es "tan increíble" que se puede hablar de "desastre humano en grandes tramos de la costa valenciana". Se trata de historias como las de 800 familias de Los Arenales del Sol, en Elx (Alicante), a las que hicieron un deslinde del dominio público en sus fincas y que siguen luchando por salvar sus viviendas. Son familias que viven casi todo el año en apartamentos de primera línea de playa que fueron construidos en los años 70. Otro caso son las 140 familias de Santa Pola que viven en viviendas unifamiliares edificadas a finales de los 60. Pero hay más, como las 74 viviendas de El Saler; una serie de chalets y de edificios pequeños de tres plantas que fueron construidos por el Ayuntamiento de Valencia y el Ministerio de la Vivienda en los años 70. En ese mismo lugar, el emblemático hotel Sidi Saler lucha ahora en el Tribunal de Estrasburgo para evitar la expropiación por el deslinde promovido en la zona sur de Valencia. "Los casos son innumerables y han brotado en los últimos años en poblaciones con gran ocupación turística como Torrevieja, Cullera o Gandia", añade el letrado. Un sector muy activo contra la ley de Costas, con el apoyo de la Generalitat Valenciana e incluso del PSPV-PSOE, es el de los propietarios y concesionarios de chiringuitos de playa. La batalla, con fuerte apoyo de los medios locales, ha provocado que se incorpore al discurso político y victimista del PP frente al Gobierno Español.

El nuevo deslinde del Ministerio de Medio Ambiente marca un dominio público que alcanza el último confín entre los canales de este puerto interior situado un kilómetro y medio tierra adentro. La raya verde de la frontera de lo público serpentea los canales, sigue una traza en zigzag en este laberinto de parcelas y entra hasta los últimos embarcaderos (garajes náuticos domésticos cubiertos).

Se mete casi hasta las entrañas de cada parcela. Los propietarios perderán el carácter privado de su amarre o embarcadero; y, además, sus parcelas quedan tocadas por una zona de servidumbre de tránsito, franja de seis metros prevista en la ley para facilitar el acceso directo al mar. La zona de servidumbre cruza el jardín, las piscinas y las pérgolas con barbacoa, y "te pasa por mitad de las camas en la casa", dice Tim Pelters, secretario de la Asociación de Propietarios de Empuriabrava.

Varios miles de propiedades están afectados. Toda parcela inundada con agua pasará a ser dominio público. Unos 2.000 amarres situados en los canales, inscritos hasta ahora como propiedad privada, perderán esta condición. Y lo mismo decenas de embarcaderos de interior de parcela o los amarres situados en los minipuertos privados situados a final de canales y junto a las casas pareadas.

"Todas estas propiedades y sus amarres están legalmente inscritas en los registros de propiedad como parcelas sin cargas ni limitaciones", explica Pelters. Se han ido comprando y vendiendo legalmente mediante escrituras notariales durante cuarenta años. "El Estado español ha legimitado todo esto. Ha habido centenares de operaciones de compraventa.

Notarios y registradores han ido legalizando de facto la situación. Se han hecho ventas sin advertencia alguna. Han intervenido tasadores y los bancos han hecho hipotecas. Además, hemos pagado impuestos a todas las administraciones por la totalidad de la parcela. Y nunca se nos ha advertido de la afectación", apunta Pelters. "El Estado ha cobrado por nuestras propiedades y dice ahora que esa propiedad no es nuestra", agrega otra propietaria, Brigitte Anquetil.

Centenares de propietarios (con el apartamento o la casa a pie de canal) están alarmados por las consecuencias de la zona de servidumbre de tránsito que se reservará en el interior de las parcelas para un posible y futuro paso público. Esta servidumbre no supone en sí una pérdida de propiedad legal, pero comporta drásticas restricciones. En esa franja no se podrán hacer obras de consolidación, aumento de volumen o modernización. No obstante, los técnicos del Ministerio de Medio Ambiente que ultiman el deslinde destacan que no será necesario tirar vallas en las parcelas (para habilitar el paso) si existe una servidumbre de tránsito alternativa.

Pero los propietarios temen el sacrificio de esos seis metros de parcela. Para ellos, es un expolio. La consecuencia de todo esto es el desplome económico. Las ventas y los precios de las casas se han hundido. La inseguridad jurídica hace que muchos desconfíen a la hora de comprar. "¿Qué pasará con el valor de nuestras casas, qué pasará con el valor de las hipotecas?", se pregunta Susana Hoffmann, dueña de una inmobiliaria. Hay gente que ha pedido una hipoteca a cuarenta años. ¿Usted compraría?

Mientras tanto, los notarios empiezan a advertir de la posible afectación por el deslinde; y los registradores se echan atrás ante escrituras conflictivas. Otro riesgo es la degradación de la zona por falta de inversiones. Las empresas constructoras dejarán de tener encargos. ¿Arreglar, conservar, para qué si ya es una propiedad marcada? Estigmatizada.

"Colocar una servidumbre de tránsito no tiene sentido. Esto no es la costa, es una urbanización artificial. No nos oponemos al espíritu de la ley de Costas, pero no es de aplicación en este caso", dice Pelters. Los propietarios han promovidos diversas iniciativas en el Congreso para modificar la ley –la última, instada por Pere Macias, de CiU– para que se admita esa excepción.

Los técnicos de Medio Ambiente destacan que la concesión dada en su día a los promotores de Empuriabrava (31 de julio de 1980) ya señalaba que la tierra ocupada por el agua formaba parte del dominio público. "No sabemos por qué se registraron los embarcaderos. Los registradores de propiedad debieron hacer mejor su trabajo; pero la legislación anterior ya decía que eso era zona de dominio público", indican.

Sobre la zona de servidumbre, las mismas fuentes señalan que "generalmente" la afectación se da sobre jardines y piscinas. El reglamento de la ley de Costas no obliga a abrir al paso de manera inmediata la zona de servidumbre de tránsito, sino que permite dejar la situación tal como está "si hay una servidumbre de tránsito alternativa", es decir, "si está garantizado el paso por detrás de todas la parcelas". No obstante, la zona de servidumbre (en mitad de la propiedad) sí tendría que habilitarse en caso de que "sí se hiciera en la zona una nueva marina".

"Compramos de buena fe. Confiamos en notarios y el registro. ¿Cómo podíamos imaginarnos que iban a aplicar la ley de Costas veintidós años después de aprobarla", dice desolada Susana Hoffmann.

Evidentment, això no acabarà així perquè dubto que una llei pugui carregar-se o expropiar el domini privat, sense més. Suposo que encara en parlarem molts anys més, però ho trobo fort.

Dades de l'aeroport de Girona

2010-10-23T18:00:00.001+01:00

Dijous passat, dia 21 d'octubre, es va presentar a la seu de la Cambra de Comerç, l'estudi realitzat a l'estiu del 2010 sobre els indicadors del comportament dels visitants a l'Aeroport Girona Costa Brava. Aquest estudi està basat en 1620 enquestes fetes a passatgers de l'Aeroport de Girona. Amb la qual cosa, la sèrie és molt gran i en conseqüència el percentatge d'error és molt petit (a l'entorn del 5%).

Si us el voleu baixar, cliqueu aquí.

L'Aeroport de Girona presenta un 41,6% de viatgers emissors (que surten des d'aquest aeroport), una 52,1% de receptors i un 6,3% en trànsit. Aquesta darrera dada és molt elevada respecte al sector. Això és símptoma d'aeroport “madur”, que actua com a hub de comunicacions.

La franja d'edat majoritària dels passatgers és de 18 a 35 anys (per sobre del 60%) i de 36 a 50 anys (a l'entorn del 25%). L'edat mitjana és de 34,79 anys.

Quant a l'origen dels turistes receptors, el 27,4% són de la Gran Bretanya, el 20,3% d'Itàlia, el 9,2% d'Espanya, el 8.8% d'Alemanya i el 7,8% d'Holanda. Cal remarcar aquest nombre pel que representa en relació al nombre d'habitants d'Holanda que és molt més petit que la resta dels països anomenats.

Respecte d'anteriors enquestes realitzades l'any 2005, cal remarcar l'increment en percentatge dels passatgers anglesos o italians respecte dels espanyols.

Quant a les destinacions, els anglesos van preferentment a l'Alt Maresme, Sud de França i la Costa Brava. Els italians a Barcelona ciutat, els espanyosl a Girona i a l'interior i muntanya, els alemanys a Barcelona i els holandesos a la Costa Brava i l'Alt Maresme.

Quant a les preferències, les visites familiars són les principals motivacions pels anglesos i els espanyols. El sol i platja també és preferit pels anglesos. La cultura té una tirada significativa pels italians i els francesos. Quant al turisme urbà és el preferit pels italians i els anglesos. I l'oci nocturn, de forma molt remarcada pels italians.

Una dada molt curiosa i que ha sobtat especialment els experts en turisme ha estat les motivacions especials i secundàries dels receptors. Així, el sol i platja és la motivació principal del 22,4%, però això representa que el 77,6% ve per altres motivacions, i aquesta no és una qüestió menor. També representa un percentatge important les visites familiars que representen un 20% del total de motivacions principals, però la resta estan molt repartides i sense cap percentatge significatiu. Això ens fa veure que l'aeroport ha estat capaç de captar microsegments de mercat.

Quant al nombre de nits d'estada, la veritat és que des del 2005 hi ha una disminució perquè en l'actualitat l'estada mitjana és de 7,62 nits (el 2005 aquesta dada era de 9,57 nits). Evidentment la motivació principal es considera que és la crisi econòmica mundial, però caldria veure una sèrie més llarga per poder justificar aquest raonament. La dada important és que el 99,1% dels receptors pernocten.

Quant a la identificació de la destinació, una gran majoria (63%) identifiquen clarament la localitat de destinació. Un 13,5% diuen que venen a Espanya i un 11,7% l'identifiquen com a Costa Brava.

Quant al procés de decisió de compra, també és significatiu que únicament un 9% de receptors i un 14,6% d'emissors ho fa en base a la companyia aèria. Una gran majoria (63,4% de receptors i 69,9% d'emissors) ho fa en base a la destinació. I la resta (27,6% de receptors i 15,5% d'emissors) en base al tipus de vacances. Per la qual cosa això representa la baixa fidelització de les companyies aèries.

Quant al temps de decisió de compra, una gran majoria (27,3%) van prendre la decisió fa un mes i entre 1 i 3 mesos sumen el 61%. Aquesta estadística es manté en el temps de compra efectiva, el que revela que la compra és immediata al procés de decisió. És una compra per impuls, de forma majoritària.

Per veure l'efecte “low cost” es va preguntar directament “si no hi hagués vol de baix cost a aquesta destinació, l'hauria escollida?”. I de forma majoritària, més del 67% dels receptors i el 59% dels emissors van contestar que segur que sí o probablement si. La qual cosa reafirma la maduració de l'aeroport.

Entre els factors d'elecció de l'aeroport els percentatges estan repartits, però sobta que no es remarca de forma especial el preu o la facilitat d'aparcament. Els factors més valorats són: preu del bitllet (8,5%), temps d'arribada a destinació (6,8%), horaris (6,5%), temps de les operacions i freqüència (6%). Quant a l'aparcament (molt més barat que l'aeroport del Prat), només ho valora un 3,5%.

Les ditxoses llistes d'espera

2010-10-16T09:21:00.000+01:00

Quan vaig anar a Cuba, deu fer quatre o cinc anys, li vaig demanar a un cubà què feia tanta gent fent cua pertot arreu. Em va dir que els cubans sempre esperen, uns una cosa i els altres altres coses, però finalment sempre esperen. Ara ens toca a nosaltres esperar.

Aquests darrers mesos he pogut comprovar en la pròpia carn el mal funcionament del nostre país i la manca de previsió en la qual ens movem. Resulta que per una banda el president Zapatero diu que a l'hora de comptabilitzar l'atur no s'ha de tenir en compte els que s'estan formant perquè no estan aturats, sinó que s'estan preparant per entrar al mercat laboral. Però per altra banda, quan una persona que està a l'atur i decideix reemprendre els estudis es troba en llistes d'espera i manca de places en general.

Avui he llegit la notícia que hi ha una mancança d'unes 6000 places de formació professional. Jo diria que són moltes més. Però si tots estem d'acord en que falten professionals en tots els àmbits: lampistes, fusters, hostaleria, educació infantil, infermeria, ... com és que hi hagi gent disposada a entrar en aquests cursos de formació i que no hi hagi places! Manca de previsió.

Tampoc acabo d'entendre que hi hagi la limitació que hi ha a estudis universitaris com per exemple medicina i que per altra banda, els nostres hospitals estan plens de professionals d'altres països per la manca de titulats nacionals. Manca de previsió.

Si el Govern ha de tenir un paper, aquest ha de ser de regular i equilibrar oferta i demanda i dirigir els estudiants cap a les noves titulacions i a la idea que tenim de país. Aquí potser no tenim idea de cap on han d'anar el país ni de què ha de fer el govern.

Rescatats els miners a Xile

2010-10-14T15:29:00.001+01:00

Avui ha acabat amb èxit la gran notícia del dia, i probablement de l'any 2010, a menys que en passa encara una de més grossa. Avui ha acabat de sortir el darrers dels 33 miners que portaven 69 dies atrapats a la mina San José, al desert d'Atacama de Xile. Aquests miners havien quedats atrapats dintre la mina, a uns 700 metres de profunditat per un despreniment dintre la mina. Eren dintre una habitació de seguretat de 50 m2, on els 33 miners s'han hagut d'adaptar a les condicions de 35 graus i una humitat del 95%.

A partir d'aquest moment sortiran moltes històries sobre l'estada d'aquests pobres 33 miners, a més provocades per les ofertes que els plouran de la multitud de cadenes de televisió que ja els estaven esperant a fora. Però abans de saber res de tot això, em quedo amb la teoria de tot plegat. Segur que hi va haver alguna gran història de lideratge, de repartir les tasques, de rigidesa en l'aplicació de normes de convivència. Segur que hi va haver històries de rivalitats, de confrontació de personalitats. Però finalment, per sobre de tot, segur que allà dintre hi va triomfar l'esperança, sobretot a partir del moment que van tenir notícies regulars de l'exterior i saber que s'estava treballant per treure'ls.

Certament en aquest rescat s'hi ha abocat tota la tecnologia de què disposem al món. Ara diuen que tota aquesta operació ha costat 22 milions de dòlars americans. Però segur que aquestes persones, fossin 33, 450 o 2 s'ho mereixien. Sinó què en pensem fer de tota la tecnologia que tenim al nostre abast si no ha de ser en profit de les persones?.

L'aïllament de les persones pot portar a extrems impensables en condicions de normalitat, però en condicions extremes com són aquesta, l'home pot sobrepassar de quilòmetres els límits que ens suposem. He recordat, més de quatre vegades la tragèdia del 13 d'octubre de 1972, on van sobreviure 16 uruguaians, durant 72 dies en condicions extremes, a l'accident del seu avió al bell mig dels Andes.

Segur que en trobaríem unes quantes. Però segur que sempre hi ha lideratges que empenyen la resta i sobretot, l'esperança. En el moment que es perd l'esperança la gent s'abandona i es perden de vista els lideratges.

La història s'escriu així

2010-10-11T17:34:00.001+01:00

No pot comparar-se amb el descobriment de la tomba de Tutankamon per l'arqueòleg Howard Carter, o de la ciutat perduda dels inques, o de les piràmides maies, però en termes de la història anglesa resulta significatiu saber, tot i que sigui amb més de cinc-cents anys de retard, que la llegendària batalla de Bosworth Field que va posar fi a la Guerra de les Roses (vermella els Lancaster, blanca els York) no va tenir lloc a l'indret que es creia fins ara, sinó a tres quilòmetres de distància.

Més important encara, al menys per als historiadors, ha estat descobrir que els exèrcits de Ricard III i el que aviat seria Enric VII no es mamaven el dit i lluitaven encara amb llances, espases i escuts com suggereixen els dibuixos que reconstruïen el fragor de la batalla, sinó que ja utilitzaven artilleria amb mosquets i canons primitius que segurament resultaven molt difícils de moure en el fangar de la campinya de Leicestershire.

Bosworth Field està considerat com una dels quatre grans aconteixements bèlics de la història anglesa, juntament amb la batalla de Hastings (entre normands i saxons), de Naseby (en la qual l'exèrcit parlamenteri de Cromwell va derrotar al realista de Carles I) i Anglaterra (el frustrat intent de la Luftwaffe d'obtenir superioritat aèria sobre la Royal Air Force a la Segona Guerra Mundial). D'aquí l'emoció suscitada pel descobriment del lloc exacte on Ricard III va oferir desesperat el seu regne per un cavall, com va immortalitzar l'obra de Shakespeare que porta el seu nom.

Precisament la literatura de Shakespeare és el prisma a través del qual la història d'aquella època s'ha transmès a través de generacions, i hi ha la percepció de que Ricard III era un sanguinari tirà a qui al final van trair fins i tot alguns dels seus més fidels escuders. A la reconstrucció encertada dels aconteixements tampoc ha contribuit massa el cinema, ja la icònica pel·lícula de Sir Laurence Olivier (1955) no fou rodada en el comtat de Leicestershire ... sino a Espanya!. Les qüestions pressupostàries ja llavors eren importants.

En un capvespre de tardor, amb els arbres colorejats de vermell i groc i els prats del camp de batalla recoberts per una catifa de fulles humides, és com si el temps no hagués passat en un paisatge etern de pujols ondulats, ovelles, bales de palla i l'església d'alguna torre normanda a la distància. No gaire lluny hi ha, per descomptat, les granges, els tractors, els parcs eòlics i les autopistes que representen el progrés d'aquest racó de les Midlands angleses. La importància històrica de Bosworth Field és que va tancar el forrellat de l'Edat Mitjana a la Gran Bretanya i va obrir les portes a la modernitat.

Després de setmanes de buscar en va restes arqueològiques a la zona on se suposava que s'havia lliurat la batalla, un matí l'arqueòleg Glenn Foard va convocar els seus ajudants i els va dir: “No queden més llocs on rastrejar. Hem arribat al final del camí, o trobem alguna cosa avui o ens donem per vençuts”. Unes hores més tard, un company li va posar a la mà un bocí de munició de plom. De moment no es revelarà el lloc exacte de Bosworth Hill abans de negociar amb els grangers l'accés, al menys una vegada l'any dels turistes, perquè els curiosos no expolïin els camps a la recerca d'objectes de valor, i perquè diversos pobles de la zona portaven segles reclamant com a seu el camp de batalla.

Quina diferència amb l'entrada que vaig fer ahir sobre la procedència de Colom. A mi m'agrada aquest rigor. Potser tinc algun gen saxó.

Mentides piadoses

2010-10-10T18:31:00.000+01:00

Dies enrera sortia al diari la notícia de que l'alcalde de Felanitx (Mallorca) proclamava Cristòfor Colom com a felanitxer. D'altres ho havien abans això. Un dels que ha anat més enllà és Gabriel Verd Martorell, historiador.

Segons Verd Martorell, que ha dedicat més de vint-i-cinc anys d'intenses investigacions a l'assumpte, Colom hauria nascut a la possessió felanitxera de Son Ramonet, fill natural del príncep Carles de Viana, germà de Ferran el Catòlic, i de Margarida Colom, amb qui el príncep hauria mantingut un afer amorós durant el seu confinament a Mallorca. Això explicaria, entre d'altres coses, el suport dels Reis Catòlics a la seva visionària expedició marítima.

L'alcalde Biel Tauler, del Partit Popular, no es basa en fets tan ben argumentats, sinó que a l'hora de justificar la seva ferma proposta de convertir Colom en fill il·lustre de Felanitx diu: “Estic convençut que és felanitxer perquè el simple fet de fer-se a la mar sense saber amb certesa on aniria a parar, i de descobrir després una cosa tan grandiosa, indica un cert grau de bogeria que caracteritza els habitants del nostre municipi”.

De boigs (jo pronuncio boits) n'he conegut molts i de diversos indrets. A Girona hi havia una senyora que es declarava heredera de la Corona d'Aragó, hi havia l'home foca que es feia aguantar una cadira per una pota sobre el nas i el “tonto de Sant Josep” que es posava a dirigir el trànsit, a l'inrevés del que tocava. N'hi havia un altre que recitava la història universal de memòria a l'entrada de la facultat de lletres de la UdG. Un altre que deia que era la reencarnació de Jesucrist i anava només amb una túnica i sandàlies pel carrer.

A Figueres hi ha el que es creu l'hereu d'en Dalí, en piano man, i fa anys hi havia el sabater d'Ordis que dirigia la tramuntana com si fos una orquestra, i tants d'altres que ara no recordo. Per tant, de bojos n'hi ha per tot arreu. Altre cosa és que un arrauxat sigui capaç d'aconseguir tres barcos, una tripulació, travessar un mar desconegut i després tornar. Descobrir el continent americà podria ser, més o menys una casualitat, però la resta sembla lluny de la bogeria i de la rauxa.

Evidentment, la raó final és que l'alcalde busca que això contribueixi a fer anar fins a Felanitx turistes americans a carretades. I aquí és on entro a preguntar-me si finalment tot val. Allò que diuen que la finalitat justifica els mitjans. Home, doncs jo crec sincerament que no. El que és cert és que tenim una tendència a banalitzar històries com aquesta que poden treure pes a tota una investigació rigorosa d'anys i panys.

President d'honor

2010-04-10T18:30:00.001+01:00

Abans d'ahir en Johan Cruyff va ser nomenat President d'Honor del FC Barcelona. Aquest càrrec, que només és representatiu i no té res d'executiu, ni és remunerat, ha aixecat controvèrsies en l'entorn blaugrana perquè algun dels candidats no és partidari d'aquesta persona, i per tant, considera que en el tram final de Joan Laporta aquest reconeixement és un excés més del president sortint.

Més enllà d'estar a favor o en contra d'un o de l'altre, considero que en Johan Cruyff s'ha fet mereixedor d'aquest reconeixement per dos motius:

1. En la seva època de jugador, curta i poc exitosa, aquest senyor ens va treure la caspa i amb la seva forma de ser moderna i oberta va canviar la mentalitat d'un país que encara estàvem en un govern de dictadura (1974). Ell que va ser batejat com el cinquè Beatle, amb els seus cabells llargs, pantalons de pota d'elefant i el seu agosarament que ens permetia anar a guanyar al camp del Madrid ens va permetre treure'ns de sobre aquell etern victimisme que patíem.

2. En la seva època d'entrenador, molt més llarga i exitosa, ens va fer una aportació cabdal: la forma de jugar. Va aportar un sistema de joc obertament a l'atac, anar a guanyar tots els partits a tots els camps i en totes les competicions. A més, va fer aplicar el sistema a tots els equips del Barça, de totes les categories. Això va fer que qualsevol nen que jugava al Barça sabia què havia de fer si el seu entrenador li deia avui fas de 4, de 7 o de 10. Un sistema de joc atractiu per l'espectador i que ens ha comportat que des del 92 ja haguem guanyat tres Champions Leagues, quan en els 100 anys anteriors no n'havíem guanyat cap. A més aquest forma d'organització ha permès que la pedrera del Barça hagi esclatat i que el primer equip estigui format per un munt de jugadors formats futbolísticament en aquest sistema. L'han mamat des de sempre, i això es nota.

Evidentment el futbol modern és canviant i la tàctica actual no és exactament la mateixa, però el fet d'anar pels partits, per les eliminatòries, per les competicions senceres, ha fet que el Barça com a club ha crescut de forma il·limitada. I aquesta forma d'entendre el futbol ha trencat totes les fronteres. Només cal anar un dia de futbol al Camp Nou i veureu que al costat us pot tocar una persona de qualsevol racó del món que ha vingut a veure què passa exactament per aquí.

Dies enrera, jo mateix tenia un senyor anglès de veí que em va comentar que venia sovint perquè no es podia perdre un espectacle d'aquest nivell. Més endavant hi havia japonesos, alemanys, ...

Si això no és suficient per donar un reconeixement d'aquest tipus, em penso que ja es poden començar a retirar medalles i reconeixements.

L'edat de la por

2010-03-31T18:56:00.000+01:00

“Vaques boges”, grip porcina, aliments transgènics, tabaquisme, terrorisme d'Al Qaeda... Les acomodades societats occidentals viuen esgarrifades per esglais contínus, sovint més virtuals que reals.

És concebible, tot i que poc probable, que hi hagi hagut una altra època en la qual les vaques, els ocells i els porcs hagin estat motiu de tanta alarma per tanta gent com en la primera dècada del segle XXI. La cosa que no és possible és que s'hagi generat més fressa, o pres més mesures defensives, que avui a l'entorn dels riscos associats amb aquestes tres espècies.

L'anomenada malaltia de les vaques boges, la grip aviar i la grip porcina han generat una grau d'histèria col·lectiva i de despesa econòmica en vasta desproporció al seu perill real. Veiem la mateixa patologia de por, juntament al seu germà bessó, una obsessiva aversió al risc, en tots els terrenys de la vida contemporània. El terrorisme global, els telèfons mòbils, els fumadors passius, l'alcohol, els pedòfils, el canvi climàtic, l'islam, els aliments transgènics, la contaminació ambiental, la velocitat en les carreteres, representen alguns de la infinitat de pretextos que ens busquem per poder gaudir del pervers plaer que desperta viure la nostre breu estada a la Terra en un estat de gairebé permanent ansietat. A això s'hi afegeix la creença implícita de que si un mateix s'arma les defenses de manera eficaç, si hi ha un bon pla, els perills es poden evitar.

Aquesta tendència a la paranoia i a creure en la fantasia de que podem controlar els nostres destins solen tenir els seus origens en els Estats Units o en els països del nord d'Europa, però, com motivats per un antic i insuperable trauma, per una trista necessitat, potser, de sentir-se plenament “moderns” i “europeus”, els governants espanyols se sumen a ella entusiasmats. José María Aznar, paradigma de l'espanyolet acomplexat davant els gegants anglosaxons, es va menjar amb patates allò de les vaques boges. L'esglai es va originar en el Regne Unit. “Milions moriran”, cridaven els titulars, amb la qual cosa van exterminar, pels dubtes, a cinc milions de vaques. El llavors president del Govern espanyol va dir que, amb l'excepció de la bogeria del País Basc, aquesta era la crisi més greu que amenaçava Espanya. Les seves paraules van ser profètiques: el consum espanyol de carn va baixar un 30% i els ramaders van viure un malson. En el Regne Unit van morir més ramaders a causa de suicidis que de la tan temuda malaltia cerebral.

Avui, el Govern vol replicar a Espanya l'il·limitat terror al tabac que consumeix els britànics, alemanys, escandinaus, estadounidencs. No satisfets amb haver (molt responsablement) advertit la ciutadania sobre els perills que representen els cigarrets per la salut, ara prohibiran fumar en tots els bars i restaurants del país. El possible suicidi, o al menys la mort econòmica, d'una bona part dels propietaris de bars i restaurants no és un factor que es tingui en compte.

Els generadors de la por solen tenir bones intencions. Com en el cas del tabac. O el de les fruites i els vegetals transgènics, l'impacte dels quals sobre la salut, diuen alguns sense saber de ciència certa si és veritat, serà desastrós. O el dels telèfons mòbils i el suposat risc que el seu ús repetit pot tenir en la incidència del càncer cerebral. O la por a que si els musulmans continuen emigrant a Europa, els habitants del continent es despertin un dia d'aquí a 30 anys i descubreixin que estan vivint sota la sharia. O (una tesi més arrelada) la dels perills del canvi climàtic.

John Adams, professos emèrit de l'Universitu College London, ha dedicat la seva vida a estudiar el fenòmen del risc i a assessorar Governs i empreses sobre el tema. Adams distingeix entre riscos concrets, visibles, palpables -”He de creuar el carrer abans que arribi aquell autobús?” - i a allò que ell anomena “riscos virtuals”. Un risc virtual no és mesurable o visible, segons la definició d'Adams: “Els científics no estan d'acord. No hi ha proves demostrables”. En una reunió que Adams va tenir recentment amb un grup de psiquiatres, un d'ells va postular que es definís una nova malaltia amb el nom de “Psicosi d'avaluació de risc compulsiu” (CRAP en anglès que vol dir “merda”). “La veritat és que aquesta malaltia abunda i creix cada dia” diu Adams, que sosté: “Hi ha el perill de caure en una actitud absolutament desproporcionada quant als riscos que comporta una vida normal”.

Per Adams, el tema del canvi climàtic, que penetra més i més la vida normal de la gent, cau dintre de la definició de risc virtual, perquè no hi ha consens científic sobre la qüestió crucial del paper de l'home en l'escalfament planetari. Amb la qual cosa, diu Adams, “per als que no son científics nuclears o epidemiòlegs o experts sobre el medi ambient, acaba essent una qüsió no de veritat objectiva, sinó d'allò que un mateix creu”. Per això, el debat sobre el tema pren tonalitats més polítiques, o religioses que científiques.

És tan gran la desesperació per persuadir i la dificultat en explicar, que aquells que s'han convençut del paper de l'home en el canvi climàtic recorren a l'alarmisme; es veuen obligats a utilitzar adjectius com “catastròfic”, “irreversible” i “caòtic” a l'advertir sobre el daltabaix que ens espera. Com s'ha vist a les darreres setmanes, els científics responsables de l'informe oficial de Nacions Unides sobre el tema no van poder resistir la temptació d'inflar les dades a favor de la seva tesi. El propi Al Gore, en el seu cèl·lebre documental Una veritat incòmode, va caure en varis errors, en tots els casos adreçats a augmentar l'alarma general. Un d'ells fou que el desglaç en la zona de Groenlàndia faria pujar el nivll del mar de sis metres “en un futur proper”, quan el consens científic és que això no podria ocòrrer fins passats més de mil anys.

El més notable de l'època en què vivim, independentment de si el risc és virtual o real, de si Al Gore té raó o no, és la predisposició de la gent a creure's sempre el pitjor. Al Qaeda ha sabut treure'n profit. Un confús fill de papà nigerià fa un patètic intent de fer esclatar un avió amb una bomba als calçotets i, de cop i volta, es contempla la possibilitat d'instal·lar màquines als aeroports que permetran els agents de l'autoritat a sotmetre a escrutini les nostres parts més íntimes. Tota una victòria per Al Qaeda, una banda de fanàtics que està en davallada però que aconsegueix un impacte sobre la ment col·lectiva occidental admirablement desproporcionada si es considera la capacitat real que té per matar infidels. Osama Bin Laden, que serà un boig per no té un pèl de tonto, va dir en una entrevista el 2001 que els mitjans “implanten la por i el neguit en els pobles d'Europa i els Estats Units”. Bin Laden agraeix, per descomptat, que això sigui així. Si hi hagués més seny a Europa i els Estats Units la propaganda del terror d'Al Qaeda no només passaria més desaparcebuda, sinó que la guerra de l'Irak segurament s'hauria evitat.

D'on ve aquesta propensió a la por? Adams pensa que de la prosperitat. En el Congo i a Bangladesh hi ha massa riscos immediats com per donar-se el luxe de preocupar-se pels riscos virtuals també. La prosperitat d'Occident, la victòria que s'ha aconseguit sobre les penúries materials de la vida, també genera la noció de que el destí humà es pot controlar, que si un mateix es prepara bé i fa bons plans, evitarà el patiment; evitarà, fins i tot, la mateixa mort.

De totes formes, afegeix Adams, un senyor serè i rialler, l'obsessió per evitar el risc és una malaltia en la qual no tots han de caure-hi. L'individu pot elegir sucumbir o no al bombardeig d'emisions CRAP. El pessimista prendrà l'actitud de que “si no es pot comprovar que és segur, suposaré que és perillós”; l'optimista, que “si no es pot comprovar que és perillós, suposaré que és segur”.

L'optimista, reconciliat a la terrible veritat de que la vida és curta, s'encomana a la sort o, si és creient, a Déu. A proposit de tot això, Woody Allen va fer una pregunta: “Com fas riure a Déu?”. Resposta: “Explicant-li els teus plans”.

Solucions territorials a problemes globals (o no tant)

2010-02-16T20:09:00.002+01:00

Tothom parla de la crisi econòmica global i molts de les particulars d'Espanya, Portugal i sobretot Grècia, però ningú no dona solucions. La "intel·ligència" busca les causes però ningú sap dir les fòrmules que ens n'haurien de treure.

A més, hem tingut la mala sort que aquesta conjuntura ens ha caigut a sobre en un moment de nivell polític baixíssim. Els nostres polítics han pres totes les decisions errònies i cap d'encertada. Això perquè ha primer l'electoralisme, el tactisme i sobretot la ideologia al pragmatisme i la suma d'esforços.

Quins són els problemes crítics de Catalunya en aquest moment?

1. Economia basa en el sector de la construcció i el turisme

2. Endeutament alt o molt alt

3. Dependència del sector energètic exterior

4. Política educativa i formativa inexistent

5. Sector públic / despesa pública sobredimensionada

Quines mesures hem d'adoptar per agafar el camí adequat? Aquesta no és una recepta màgica i no n'hi ha cap que soluciona el problema a curt termini, però si ara prenem el camí correcte, el futur serà molt més clar.

1. Diversificar l'economia

Estem en un país geogràficament ben ubicat. Hem d'aprofitar les infraestructures que tenim i que hem de construir i millorar per mantenir aquest avantatge competitiu. Les mercaderies arriben als ports de Barcelona i València i s'han de dur a Europa. A l'entorn d'aquest fet hi ha un volum de negoci considerable que cal aprofitar, intentar quedar-nos tots aquells negocis que generin valor afegit i que minimitzin l'ús del sòl.

2. Reduir l'endeutament

Un endeutament excessiu dels particulars provoca necessitat de finançament extern per les empreses. Cal incentivar i estimular l'estalvi de les famílies.

3. Explorar nous sector energètics

En el camp de les energies renovables encara queden molt per córrer. Si en alguna cosa som excedentaris és en sol i vent. També cal explorar l'aprofitament de la biomassa, que en aquest cas redundaria en la millora de la gestió forestal i la reducció dels incendis. Una altra energia en la que queda molt cap per córrer és l'energia geotèrmica. En aquests moments la dependència del petroli és total, i tothom sap que el seu preu augmentarà molt tan bon punt l'economia mundial es reactivi.

4. Reforma de la política educativa

Prop d'un 90% de la població aturada a Figueres no supera els estudis secundaris. Em penso que és una dada prou eloqüent perquè la prenem en consideració i ens adonem que alguna cosa està fallant. També la mala premsa de la formació professional provoca que no hi hagi una correlació entre oferta laboral i oferta educativa. L'administració ha de reaccionar més ràpid als moviments de l'economia. I això ja fa molts anys que dura.

5. Redimensionar el sector públic

Tenim un sector públic sobredimensionat i ineficient. Cal reduir el volum del conjunt i adequar les prestacions que rep la ciutadania. L'anomenat "estat del benestar" ens ha portat a un extrem que no és sostenible ni competitiu.

Bé, i als que els toca que hi pensin. Aquí hi ha algunes receptes.

Tendències globals 2025

2010-01-17T21:53:00.001+01:00

El National Intelligence Council (NIC) dels Estats Units, va desclassificar, el mes de novembre del 2008, el quart informe sobre les tendències mundials en el futur amb el nom de Global Trends 2025: a Transformed World, el qual fa una prospectiva sobre les principals tendències mundials en els propers 17 anys. Els tres primers informes van tenir una visió pels anys 2010, 2015 i 2020. Aquest és un esforç que inclou un nombre major d'experts no governamentals, estadounidencs i estrangers.

El marc general del canvi el 2025

D'acord amb aquest informe, el sistema internacional que va sorgir de la Segona Guerra Mundial canviarà totalment per l'any 2025 degut al sorgiment d enoves potències emergents, a una economia globalitzada en expansió, la transferència de riquesa del món occidental a l'oriental, la transició energètica, el canvi climàtic i la influència creixent d'acotrs no governamentals com les empreses privades, organitzacions religioses i organitzacions criminals transnacionals. S'espera que, a l'any 2025, el sistema internacions sigui un sistema global multipolar que en varis sentits portarà a escurçar la diferència entre el món desenvolupat i en desenvolupament.

L'Informe assenyala que el món tindrà una població més envellida en els països desenvolupats, un constrenyiment de les fonts d'aliments, energia i aigua potable que generarà tensions socials i internacionals; un món amb greus preocupacions sobre el canvi climàtic que limitarà una era de prosperitat sense precedents. El món del 2025 serà també un món de riscos. Les rivalitats estratègiques es veuran reflectides en el comerç, la inversió i la innovació tecnològica. Tot i que es preveu que els Estats Units continuïn essent l'actor internacional més poderós, el seu poder disminuirà, fins i tot en l'esfera militar.

Els escenaris específics

En l'àmbit econòmic, s'espera un ambient on la riquesa flueixi sense precedents i de manera àgil d'occident a orient. Aquest canvi se sustentarà en l'increment en els preus del petroli que beneficiarà els estats del golf i a Rússia. Les projeccions pel Brasil, Rússia i la Xina i la Índia demostren que col·lectivament empataran la participació del G7 en el Producte Interior Brut projectat entre 2040 i 2050. L'Informe també assenyala que la Xina serà el país que més influirà en el món dels propers 20 anys. Si aquesta tendència persisteix, la Xina serà la segona economia del món i es consolidarà com una de les principals potències militars. També es preveu que la Xina es converteixi en el primer importador de recursos naturals i en el primer contaminador del món. En el cas de la Índia, s'espera que continuï amb un alt nivell de creixement econòmic i que contribuirà a la construcció del món multipolar en el qual Delhi es convertirà en un pol d'atracció. Tant la Xina com la Índia hauran de decidir el seu nivell d'involucrament com a líders mundials, amb les responsabilitats que això comporta, i la manera en la qual es relacionaran entre ells.

L'Informe assenyala que Rússia té el potencial de convertir-se en un país més ric i poderós, si inverteix en capital humà, expandeix i diversifica la seva economia i s'integra en els mercats globals. No s'espera que altres països creixin a aquest ritme, tot i que països com Indonèsia i Turquia creixeran de forma notable. En el cas d'Amèrica Llatina, l'Informe assenyala que la majoria dels principals països de la regió, com Mèxic i l'Argentina, es convertiran el 2025 en països amb un nivell d'ingressos mitjà. Tot i això, nacions com Veneçuela i Bolívia es quedaran enrera i Haití serà una nació més pobre i menys governable. Amb tot, la competitivitat econòmica d'Amèrica Llatina estarà per darrera dels països asiàtics.

En l'àmbit demogràfic, l'Informe assenyala que el 97% del creixement de la població mundial es concentrarà a l'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, i només el 3% ocorrerà en el món desenvolupat. Els Estats Units serà l'únic país que no experimentarà l'envelliment de la seva població, en virtut del creixement de la immigració. S'espera que la demanada mundial d'aliments s'incrementi el 50%, la qual cosa generarà incertesa, tensió social i econòmica.

El terrorisme i els conflictes regionals seguiran essent un problema el 2025. En absència d'oportunitats laborals i mecanismes d'expressió política, la insatisfacció entre els joves creixerà, la qual cosa es podrà traduir en un major nombre de cèl·lules terroristes. Pel 2025 s'espera que els grups terroristes siguin organitzacions transnacionals, ben establertes, amb sòlides estructures pel control de les seves accions i amb capacitat per realitzar atacs d'alta sofisticació. L'ús de les noves tecnologies per part dels terroristes serà una de les grans preocupacions del món.

En l'àmbit de les armes nuclears, el món veurà com l'Iran esdevé propietari d'armes nuclears. El risc en l'ús d'armes nuclears en els propers 20 anys, tot i que es percep de baix nivell en l'escala global, serà major a l'actual. El desenvolupament de tecnologia nuclear genera expectatives sobre el sorgiment de nous estats amb armes nuclears i de la possible adquisició d'aquest tipus d'armes pels grups terroristes. La preocupació sobre el conflicte entre la Índia i el Pakistan o sobre Corea del Nord seguirà vigent, perquè es qüestiona la capacitat dels estats políticament dèbils per controlar i assegurar els arsenals nuclears.

Un sistema internacional més complex

El sistema internacional del 2025 serà molt més complex. Hi haurà una major desconcentració del poder internacional, que es preveu que es farà de forma més accelerada com a conseqüència de l'arribada de nous actors, l'empitjorament del dèficit institucional, la consolidació dels regionalismes econòmics i de l'enfortiment dels actors no governamentals. La multiplicació dels actors internacionals podria, en un sentit, enfortir el sistema mundial a l'omplir buits deixats per les institucions creades després de la Segona Guerra Mundial i, per altre, podria fragmentar el sistema i debilitar la cooperació internacional. Les institucions multinacionals, com la ONU, tindran dificultats per adaptar-se a les noves condicions internacionals.

El 2025, el regionalisme asiàtic tindrà impactes globals, a l'enfortir els regionalismes econòmics que s'han format a Nordamèrica, Europa i Àsia oriental. Per una banda, aquesta situació podria convertir-se en un impediment per aconseguir acords comercials en el si de l'OMC i, per altre, propiciar guerres comercials de major envergadura.

Quina classe de futur tindrem?

L'Informe suggereix que el món travessarà per grans intermitències, shocks i incerteses. Alguns exemples inclouen l'ús d'armes nucleras o l'expansió de pandèmies. La transició energètica de components fòssils a fonts alternatives és inevitable i la única pregunta és si serà de manera gradual o de forma sobtada. En els casos de la Xina i Rússia, la pregunta és si transitaran per un règim democràtic o no. Hi ha indicis que suggereixen aquesta possibilitat. Si és així, es generaria una nova onada de democratització que tindria impacte en altres països en desenvolupament.

Una incertesa addicional és el resultat dels reptes demogràfics que enfronten Europa, Japó i Rússia. La disminució de la població pot reduir el poder polític d'aquestes nacions. Tot i això, factors com la tecnologia, les migracions, l'increment del paper de la dona en el cicle econòmic, les millores en els serveis de salut i en l'expectativa de vida podrien canviar el curs de l'actual tendència que apunta a un menor creixement econòmic i a l'increment de tensions socials. Una incertesa més es relaciona amb l'adaptació i la supervivència de les institucions multinacionals a les noves condicions, ja que s'espera que la desconcentració del poder generi un dèficit global en la governança. La complexitat del món i la capacitat dels estats i institucions per adaptar-s'hi serà la major incertesa.

X6 Team (Persistim)

2009-12-20T12:32:00.001+01:00

Ahir l'equip de futbol del FC Barcelona es va proclamar campió del món, tancat així un cicle triomfal i immaculat, inèdit en la història del futbol mundial. Després dels tres títols principals, Lliga, Copa del Rei i Champions League, han vingut els tres secundaris, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs. Mai ningú ho havia aconseguit fins ara. Així podem dir que el Barça del 2009 ha estat el millor equip de futbol de la història. Aquesta gesta es pot igualar, però no superar.

Al final del partit, escoltant la retransmissió d'en Puyal per Catalunya Ràdio parlava de miracle, i algun oient va enviar un SMS batejat l'equip amb aquest nom amb el qual he titulat aquesta entrada. Molt hàbilment aquell oient ha barrejat l'equip de les sis copes amb les paraules d'en Pep Guardiola, l'entrenador i el gran artífex d'aquests triomfs, quan va dir que no podia prometre títols però sí que persistirien. I ho han fet.

Aquesta persistència, o fe en el treball propi s'ha manifestat sobretot en dos moments puntuals, a Stamford Bridge on vam empatar en el descompte amb el celebrat gol d'Andrés Iniesta i ahir, en la final del Mundial, amb un gol de Pedro en el minut 87. Van picar pedra fins que la roca es va partir pel mig.

Evidentment, per guanyar-ho tot també hi ha hagut la dosi de sort necessària, però no més. La resta, treball i persistència. En aquests dos ingredients són els únics en els quals es pot basar la feina ben feta. La meva pregunta és fins quan aguantarà aquesta implicació en Pep Guardiola? Perquè si ens asserenem tots tindrem clar que l'èxit és a l'entorn de la seva persona i com ho ha fet per aïllar el grup de la borratxera d'èxits.

La seva implicació és tan gran que tinc por que caigui per sobredosi. No sé com està organitzat tot el club per poder aguantar això, però si em baso en un altre club triomfal, el Manchester United on tenen un entrenador que fa més de 25 anys que és el manager general, crec que el Barça és força més caòtic. Per tant, sisplau, qui pugui que organitzi això perquè podem mantenir en Pep durant 25 anys. Si no és així, se n'anirà cap a casa. I ho entenc perfectament.

Les consultes independentistes

2009-12-12T15:55:00.000+01:00

No volia escriure sobre el tema, però és que estic molt esverat amb els aconteixements i no puc fer-hi res perquè el cor m'estira a fer el que no volia.

Resulta que demà, a molts municipis d'arreu de Catalunya hi ha la primera onada de votacions sobre la independència de Catalunya, després de la votació d'Arenys de Munt del passat 13 de setembre.

El que va començar com una consulta folklòrica, reduïda i tendenciosa té els aires de prendre forma de moviment massiu popular. I això fa mal, sobretot a tots aquells que hi estan en contra. De la independència, perquè de que es facin consultes sobre d'on ve el mal de cap de les dones, això ningú ho trobaria malament. Però aquesta va agafant embranzida i pren forma de bola de neu.

Estem en una democràcia del segle XXI. Això vol dir que el poder el té el poble, a través de les urnes. Doncs el poble, a través de les urnes pregunta si estem d'acord o no en esdevenir un estat lliure i democràtic dintre de la Unió Europea. Què té això de dolent? Pels catalans i per la resta del món res, però pels espanyols, ailàs! aquí sí que la fem grossa. Què ens hem pensat? Fer-nos aquest tipus de preguntes. Això per ells és com si els anys cinquanta algú hagués preguntat què eren les esquerres o sobre el sexe abans del matrimoni. Pecat mortal.

El president Zapatero ja s'ha afanyat a dir que no serveixen de res aquestes consultes. I per darrera, la càmera li marcava el cul apretadet, perquè sap que qüestions com aquestes han arribat molt enllà. Qüestions que no es tiren endavant pel programa dels partits polítics, sinó perquè el poble lliurement es posiciona. I aquest és el gran perill que ells veuen. I la nostra força. I sap que no pot fer travessar l'Ebre als tancs perquè ningú li faria costat. Quina por que tenen!

Fins i tot m'ha cridat l'atenció una entrevista amb la qui va ser Secretària d'Estat dels Estats Units d'Amèrica, Madeleine Albright. L'Antoni Bassas, li ha preguntat sobre aquestes consultes i ella ha dit que coneixia aquests moviments, però que no es volia posicionar perquè era perillós. Ho té clar, aquesta senyora. Podem arribar lluny. No sé d'on ha tret tant atreviment en Bassas potser l'enviaran a l'illa de Pascua.

El camí que seguim és el bo. Com bons minyons que som els catalans, anirem fent consultes populars fins que una part majoritària del país hagi dit que sí. Després tots al carrer i el president de la Generalitat de torn, al balcó del Palau declarant la República Catalana. Perquè la consulta seriosa no ens la deixaran fer. Per tant ens haurem de saltar un pas. D'altres ho han fet i tampoc els ha anat malament.

També hi ha un pas que ningú hi ha passat. Oferir a les Kiribati una parcel·la perquè s'hi instal·lin. I acabar independents igualment. Per qui no ho sàpiga, les Kiribati són un arxipièlag del Pacífic que corren el perill de quedar sota el nivell de l'oceà per l'augment del nivell del mar i que busquen un espai on establir-se quan es quedin sense territori. Llavors proclamaríem la República de Catalunya i Kiribati.

La fi de la fi del món

2009-12-08T11:47:00.000+01:00

Des que el juny del 1988 James Hansen va assegurar davant una comissió del Senat dels Estats Units que el planeta s'estava escalfant i que molt probablement es devia a les emissions humanes de CO2, l'alarma climàtica ha anat creixent fins convertir-se en una notícia quotidiana en els mitjans de comunicació. I no era per menys. Hansen, director del famós Goddard Institute for Space Studies (GISS) de la NASA, havia desenvolupat un model que predeia que en els següents 10 anys el planeta s'escalfaria gairebé mig grau centígrad.

El moviment radical ecologista va abandonar la cançoneta del refredament global que havia propalat fins feia una anys i es va dedicar a parlar dels desastres als quals ens portaria l'escalfament global provocat per l'home. El missatge es va fer cada vegada més alarmista i, com de costum, la fi del món va atraure la premsa. Alhora, els polítics van veure mercat de vots i van pujar a aquest carro. Es va organitzar la gran reunió de Kioto i els Estats Units van proposar un acord internacional per racionar el CO2 donant uns permisos que es podien comprar i vendre.

Tot i això, la cimera de Kioto era el 1997, l'any pel qual Hansen havia fet el seu dramàtic pronòstic i la temperatura havia pujat 0,11 graus, quatre vegades menys del previst. Però la maquinària política ja estava en marxa i es va decidir que alguna cosa estranya hauria succeït aquell any per la qual cosa la temperatura no va pujar fins on devia en funció del CO2 emès per la indústria.

L'alarma havia greixat les negociacions d'un acord de racionament al qual difícilment s'hi hauria arribat davant perspectives menys catastrofistes. Les teories sobre la propera fi del món tal i com el coneixem es van succeir. El 1998 un equip dirigit per Michael Mann va desenvolupar la reconstrucció climàtica dels darrers mil anys coneguda com el pal de hockey, per la corba que descriu, que venia a dir que després de nou cents anys d'estabilitat climàtica, els darrers cent havien presenciat un creixement inèdit. El pal de hockey, es va convertir ràpidament en base científica i la icona de les reunions del Panell Intergovernamental de Nacions Unides pel Canvi Climàtic (IPCC).

Molts científics van dubtar de la validesa d'aquesta reconstrucció i van sol·licitar a Mann i al seu equip les dades sobre les quals havien fet la reconstrucció per poder fer comprovacions. No obstant això, Mann s'hi va negar sistemàticament.

Les teories alarmistes de Hansen, Mann i altres climatòlegs com Phil Jones van rebre un diluvi de subvencions amb càrrec al contribuent perquè continuessin investigant per aquesta línia. I van ser aquestes investigacions les que van constituir la base sobre la qual es va aixecar una torre de mesures d'intervenció sobre l'economia i restriccions de les llibertats individuals que costen molts mils de milions d'euros, deslocalitzacions massives, alentiment del creixement de països rics i pobres, distorsió de l'estructura productiva i increment del preu de l'energia via subvencions massives a les renovables, encara molt verdes per competir en el mercat sense ajuts de fins el 500% del preu de mercat de l'electricitat. El Govern espanyol (primer el PP i després el PSOE), com altres governs europeus, ha gastat desenes de mils de milions en cumplir amb Kioto i les polítiques que l'han acompanyat. Tot i això, ni Espanya (on les emissions han augmentat gairebé un 50%) ni quasi cap país complirà amb el seu compromís. El protocol pel qual els països europeus i un grapat d'acompanyants han tractat de resoldre el problema ha estat un fracàs monumental. El seu cost està essent astronòmic i els seus resultats propers a zero, es calculi com es calculi. En termes de reducció de les emissions de CO2 les consecucions són ridícules mentre que en termes de reducció de temperatures la influència és imperceptible.

Aquest era l'estat de la qüestió mentre es preparava la cimera de Copenhague. A Brusel·les la retòrica oficial sobre les grans consecucions de Kioto contrastava amb els discursos en els passadissos. Els polítics no sabien com sortir d'aquest embolic. La idea més generalitzada era aprofitar Copenhague per enterrar Kioto dissimuladament i substituir-ho per un altre acord que signin més països i quina relació cost - benefici no sigui tan absurd. Els ecologistes, en canvi, volien mantenir-se dintre de l'esquema de Kioto però redoblant-ne les exigències. El marc de la psicosi climàtica revifada a diari pels mitjans de comunicació, que es feien ressó de les tesis del moviment radical ecologista i els científics més catastrofistes, van donar ales a una fugida endavant.

Les crítiques no erren escoltades i els que plantegessin dubtes eren titllats de negacionistes, en clara referència als qui neguen l'holocaust. En aquest ambient no es pot ni tan sols cridar l'atenció sobre el fet que hi hagués hagut molts científics entre els més prestigiosos del món que no veiessin tal fi sinó que pensaven que no hi havia motius per l'alarmisme. Però potser més greu sigui que es va començar a considerar de mal gust observar les medicions de la temperatura global de la Terra. La notícia era la previsió catastròfica. Mai la temperatura real.

Tot i això, el cert és que tothom qui hagués fet una visita al web del GISS, dirigit pel pare del catastrofisme, podia observar com entre 1998 i l'actualitat no s'ha produit cap escalfament. Això tirava a terra totes les teories catastrofistes, substentades sobre uns models que preveien que el CO2 emès aquests anys havia d'haver provocat una veritable socarrimada planetària.

En això, algú (probablement un arrepentit) ha difós milers de correus i documents del Climate Research Unit del Regne Unit, una dels dos centres en torn als quals es concentren els teòrics del catastrofisme climàtic. En aquests correus i en els codis font dels programes qualsevol pot llegir com l'elit de l'alarmisme falsejava les dades, amagava les baixades de temperatures, destruïa proves que podien servir per refutar les seves teories, conspiraven per impedir la publicació d'articles científics contraris a les seves tesis, celebraven la mort de crítics i amagaven a la ciutadania el creixen abisme entre les seves prediccions i la realitat climàtica. És el Climagate i gràcies a ell, de cop i volta, la ciutadania i una part important dels mitjans de comunicació han pogut veure que l'emperador està despullat. La teoria catastrofista era una vestimenta bordada a base de mites i fraus a partir d'hipòtesis raonables.

El director del CRU ha dimitit i els mitjans han començat a publicar columnes d'alguns dels climatòlegs més importants del món, com Richard Lindzen, assegurant que tot i que encara ens queda molt per investigar, no hi ha motiu per l'alarma. La visió del carrer sobre l'escalfament global està variant ràpidament en molt països. Copenhague ja no serà la volta de cargol alarmista que alguns havien planejat. Ans el contrari, es podria convertir en la fi de la fi del món.

Què farem ens divertirem o ens evadirem?

2009-10-24T19:09:00.001+01:00

"Diga'm com et diverteixies i et diré qui ets”, José Ortega y Gasset

El temps d'oci és un tresor molt preuat per qualsevol ésser humà. Després de cinc dies d'intensa activitat laboral, el cap de setmana es veu com un oasi. És un espai aconseguit amb esforç. Però quan arriba el moment de gaudir-ne, en què l'invertim? La majoria ens dediquem a realitzar un reguitzell d'activitats que prometen, d'una forma o d'una altra, allò que col·loquialment anomenem “diversió”.

Les opcions són d'allò més variades, aptes per tots els gustos. I en general tenen com a denominador comú el verb fer. En consonància amb la societat accelerada de la qual formem part, omplim el nostre temps lliure consumint entreteniment, és a dir, fent coses. D'aquesta manera intentem fugir de l'avorriment. Tot i que, tot i la nostra perseverança, no sempre ho aconseguim.

No en va, l'avorriment és un símptoma que indica que alguna cosa no marxa prou bé en el nostre interior. Pot sorgir el qualsevol context, situació o companyia, i sol ser el preludi d'una paulatina i tediosa sensació de buidor. I ja sigui per por o per inseguretat, per comptes d'enfrontar-nos a aquest malestar, optem per anar fent. Així és com convertim la diversió en evasió, posposant al màxim el moment d'enfrontar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos: de què estem avorrits? O dit d'una altra manera, quina necessitat tenim d'entretenir-nos?

La cultura de l'entreteniment

“La fugida no ha portat ningú enlloc”, Antoine de Saint-Exupéry

La cultura de l'entreteniment en la qual vivim immersos deixa poc espai per la reflexió. Així, un dia qualsevol, després d'una intensa jornada laboral, decidim que no ens ve bé pensar en res. I la incomoditat que a vegades ens genera el fet d'estar-nos sols amb nosaltres mateixos ens porta a acomodar-nos en el sofà, i a anestesiar-nos amb les imatges que flueixen ininterrompudament a través de la televisió. Altres vegades, a l'arribar el cap de setmana, optem per abandonar-nos a la inalterable inèrcia d'escapar de la realitat mitjançant el consum d'alcohol i l'ús i l'abús d'altres tipus de drogues.

Però, perquè tenim aquesta tendència a fugir de nosaltres mateixos i de la nostra realitat? Probablement perquè a l'entrar en contacte amb l'avorriment i la buidor ens porta a connectar amb les nostres pors, inseguretats i dolors reprimits. Tot i això, també ens ajuda a fer-nos conscients de les nostres veritables necessitats, que solem obviar en la nostra eterna búsqueda de satisfacció immediata. Estem tan acostumats a fer que ens espanta parar i dedicar temps a escoltar-nos.

Ens han venut que el dolor, el patiment i la incomoditat desapareixen quan l'entreteniment entra en l'equació, però la realitat és que només queden enterrats. I per evitar que tornin a emergir, seguim cumplint els dictats de la cultura de l'entreteniment, apostant pel plaer momentani que proporciona l'evasió. Això sí, pel camí deixem en un segon pla el goig que proporciona la veritable diversió. La diferència entre ambdues radica en l'actitud amb la qual es viu l'experiència: mentre que la diversió és un fi en sí mateixa, l'evasió és només un mitjà per escapar del malestar.

Diversió sana i sostenible

“Qui coneix l'art de viure amb si mateix, ignora l'avorriment”. Erasme de Rotterdam

La fugida i l'autoengany no són sostenibles. Són el problema, no la solució. Per molt que intentem omplir el buit amb més i més dosis d'evasió, mai en tindrem prou. I és que l'única manera d'aconseguir un benestar intern durable és enfrontant-nos al nostre malestar. Al final, la trobada amb nosaltres mateixos, amb la nostra realitat interior, sigui la que sigui, és ineludible i inevitable.

Així, per aturar la inèrcia que ens mou a viure en la hiperactivitat, és imprescindible aprendre a estar a gust i còmodes amb nosaltres mateixos. I per aconseguir-ho, hem d'assumir i acceptar el que sentim i experimentem a cada moment. Aquest exercici d'honestedat és el primer pas per deixar de fer i començar a ser. Només així entrarem en contacte amb la veritable diversió, que neix de la capacitat d'astorament i gaudi davant les coses senzilles de la vida.

Una vegada abandonem el respir temporal que ens proporciona l'evasió i ens comprometem a cultivar el nostre benestar intern, prenem consciència de que connectar amb la diversió que ens omple d'alegria només depèn de la nostra actitud. I és que l'autèntica diversió, que és sana i sostenible, no es compra ni es ven. I tampoc conviu amb l'avorriment i la superficialitat: suposa llibertat, imaginació i creativitat. Avui podem fer una nova elecció: diversió o evasió?

La setmana 42/2009

2009-10-17T15:15:00.003+01:00

Aquesta setmana ha tingut dos pics.

El primer, començar la setmana amb un "Dia de la Hispanidad" aigualit pels espanyols per la no designació de Madrid com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 2016. Aquest fet, que semblava que a Madrid ja tenien coll avall que serien els designats, encara no entenc com no van fer els números que el 2016 tocava fer-los fora d'Europa, tenint en compte que el 2012 seran a Londres.

Personalment estic content que Madrid no s'hagi endut els Jocs sobretot perquè la caverna mediàtica aprofita cada oportunitat que té, i aquesta era molt bona, per aprofundir en la grandesa del país veí i per aprofundir en la negació de les cultures "perifèriques". Per altra banda, segur que haurien aprofitat que el Pisuerga pasa per Valladolid, per eixugar els deutes de la ciutat de Madrid i del Reial Madrid. Per tant, que n'aprenguin!

La gran notícia de la setmana ha estat, sense cap mena de dubte, la concessió del premi Nobel de la Pau a Barack Obama. Una concessió no exempta de crítiques per la rapidesa en la seva concessió, quan el Sr. Obama no fa més de vuit mesos que té la presidència dels Estats Units.

Quan s'han posicionat a favor gent tan heterogènia com Fidel Castro, el ministre d'exteriors de l'Iran Manuchehr Mottaki, Lula da Silva, Michelle Bachelet, l'OEA, Nicolas Sarkozy, Angela Merkel, Durao Barrosa, Benjamin Netanyahu, el Dalai Lama, Hugo Chávez, Lech Walesa, ... crec que sobren les paraules.

Personalment, estic d'acord en la concessió i dels arguments que giren a l'entorn que en vuit mesos aquest senyor ha refredat el planeta en dos sentits: el bèl·lic i el mediambiental. Un dels aspectes més destacats per polítics de tot el món ha estat l'aposta d'Obama per un món sense armament nuclear.

És un Nobel a l'esperança, com va dir Robert Oppenheimer, "un geni és la resposta abans que la pregunta". I en aquest cas hem d'aplaudir que alguna decisió hagi estat en aquest sentit. Potser les crítiques venen perquè no hi estem acostumats a aquest tipus de decisions. El Comitè noruec que atorga el premi ha reconegut allò que Obama ha proposat al món: acabar amb el terrible superpolicia en el qual la majora d'antecessors van convertir els Estats Units, una tasca èpica si es té en compte els interessos i els segles que ha tardat corrompre un poder com aquest.

La importància de les paraules no pot ser negada perquè amb elles construïm primer la realitat. Obama no només ha pronunciat magnífics discursos. Estan en procés temes com les propostes concretes sobre el clima, el desarmament nuclear i el tancament de Guantánamo. La qualitat més important que té per la pau no és la seva oratòria, sinó els seus principis democràtics a prova d'insults i crítiques de vol gallinaci que li permeten governar amb justícia.

És curiós que els temes que li costen més tirar endavant siguin els domèstics com la implantació de la seguretat social universal o la reforma sobre la immigració. El tractament de la política a l'Amèrica Llatina també és un tema en el qual haurà de parar més atenció si se'n vol sortir de tot plegat. Que tingui sort. La nostra sort va lligada a la seva molt més del que ens pensem.

Les coses com són

2009-10-13T18:49:00.002+01:00

A continuació publicaré un article que m'ha cridat l'atenció perquè sovint costa dir les coses pel seu nom i més quan una persona d'origen musulmà critica els seus. Però crec que és important que expliquem les coses tal com són.

"El Porsche y el fantasma.

El choque de civilizaciones se evidencia a veces en situaciones ridículas, en comportamientos estúpidos provocados por la arrogancia y la ignorancia. Hace unos días, en el sur de Marruecos, asistí a esta escena:

Un coche descapotable llega a toda velocidad por una carretera estrecha, por una pista llena de baches. Un vehículo deportivo, quizá un Porsche. Lo conduce un joven con la cabeza rapada, a la moda, gafas negras, un cigarrillo en los labios y un teléfono móvil en la mano. Un coche caro, que cuesta el precio de un terreno, el precio de una vida de trabjo en el extranjero o el salario de un príncipe. El coche se para a nuestra altura. El joven está orgulloso de su máquina. Enseña el país a una muchacha sentada a su lado, pero es una mujer envuelta completamente en un velo negro, con guantes negros en las manos, y con unas gafas negras sobre la única abertura que lleva para poder ver. Un fantasma, algo que apenas se mueve y que no habla. Me recuerda las últimas páginas de Voix de Marrakech, de Elías Canetti, donde habla de algo negro que se mueve pero de lo que no ve ni el cuerpo ni ningún miembro. Quizá allí haya algún ser humano.

El joven sale del Porsche, enciende un cigarrillo y dice en francés: "¡Qué bonito es mi país!". La mujer secuestrada en ese sudario negro mueve la cabeza. No pronuncia ninguna palabra. Sin que yo hable, el joven me dice: "Me he casado y me marcho con ella, pero quieren una foto suya para el cartnet de identidad con el rostro descubierto, están locos. En fin, ¡Dios es el más Grande!". Pasa varias veces la mano por el lado del coche como si acariciara la pierna de una joven desnuda. Por su acento constato que es del Rif, país donde se cultiva el kif con el que se hace el hachís. Dinero fácil. conduce una máquina como si estuviera a punto de partir hacia la Luna y trata a su mujer, o a aquella que se supone es su mujer, como a una esclava, como a un bulto, un paquete envuelto en un servicio funerario. Telefonea con su móvil y habla en holandés. Viene de Rotterdam, de donse es la matrícula del coche. ¿Le seguirá "la cosa" a su país de emigración o és encargará a sus padres que le envíen el paquete por correo?.

Al partir, se las arregla para que no nos alcance una nube de polvo. Ya no se ve la cosa negra.

No le dirigí la palabra, no hubiera servido de nada. Debe de tener miedo de las mujeres. Es un problema de orden íntimo y concierne a la psiquiatría. Tiene miedo de que le quiten a la mujer, que la violen con la mirada, que la deseen en sueños. De modo que la retiene esperando que un día la pobre se despierte y se tome la revancha. Y ese día ha llegado.

Este individuo encarna en sí mismo todas las contradicciones de una mentalidad de la edad de piedra con un pie en el siglo XXI. Utiliza los medios técnicos más sofisticados y al mismo tiempo trata a su mujer como ganado.

Este tipo de situaciones ha sido denunciado de manera clara y valiente por una mujer árabe, una psicóloga que vive en Los Ángeles y que debatió hace unos meses con un teólogo egipcio en la cadea Al Jazeera. Fue el enfrentamiento del año. Transcribo lo que ella dijo en algunos párrafos: "A lo que asistimos hoy en día no es a un choque de civilizaciones, sino a una oposición entre mentalidades de la edad media y mentalidades del siglo XXI; entre la civilización y el retraso, entre la barbarie y la racionalidad, entre la democracia y la dictadura, entre la libertad y la represión; es un choque entre los derechos humanos por un lado y la violación de estos derechos por otro; es un choque entre los que tratan a las mujeres como bestias y los que las tratan como seres humanos..."

Esta mujer, por supuesto con el rostro descubierto, habla calmadamente, amartilla sus palabras y dice verdades a un mundo donde reina la hipocresía y el oscurantismo. Cuando dice alto y claro que es laica y que la fe corresponde a la esfera privada, su interlocutor grita, enloquecido: "¡Atea, atea, enemiga del islam!".

Se quiera o no, hoy en día hay dos mundos que se enfrentan: el de la libertad y el de la barbarie, el que hi zo demoler las estatuas budistas en Afganistán y prohíbe a las mujeres ir a la escuela o enseñar, ser curadas por un médico masculino, reír de modo audible, escuchar música, maquillarse (hay mujeres a las que se les han cortado los dedos porque tenían esmalte en sus uñas), etcétera. La barbarie que envía a jóvenes a hacerse estallar en lugares públicos, que amenaza la paz mundial reclamándose de un islam que no tiene nada que ver con esta brutalidad y esta locura. Como dijo la mujer valiente: "Los musulmanes deben preguntarse lo que pueden hacer por la humanidad antes de exigir que la humanidad les respete".

Se ha dicho y repetido que Afganistán y sus talibanes no representan el islam, que lo que haces es totalmente contrario al espíritu y la letra musulmanas, que en nombre de esta religión intentan contaminar a una parte de la juventud de origen musulmán, esté en Europa o en los países del Magreb.

El joven inmigrante del Porsche negro con la joven de negro desapareció convencido de que es un buen musulmán, un hombre de su tiempo y probablemente un marido que nunca será un cornudo."

Tahar ben Jelloun

Escriptor, membre de l'Acadèmia Goncourt

La Vanguardia, dissabte 3 d'octubre de 2009

Amèrica es torna verda (II)

2009-10-11T17:25:00.001+01:00

Seguint la proposta de Barack Obama de que l'any 2025 el 25% de l'energia consumida als Estats Units procedeixi de fonts renovables, a Atlanta ja hi ha iniciatives puntuals enfocades a un consum responsable d'energia i a millorar l'entorn, sobretot en centre relacionats amb la investigació com són la Universitat d'Emory o l'Institut de Tecnologia de Georgia (GaTech).

Desgraciadament, iniciatives d'aquest tipus no abunden fora de l'ambient acadèmic. A Atlanta, per continuar en el mateix lloc, les energies verdes són poc palpables. Els supermercats continuen donant moltes bosses de plàstic, no hi ha contenidors de reciclatge i la gent continua comprant cotxes de gran cilindrada i alt consum, tot i que es comencen a veure alguns híbrids. Sobre això dels cotxes híbrids, els entesos diuen que tot i la crisi, la gent preferirà comprar cotxes de gasolina perquè les reparacions són més barates i a més, és difícil trobar un taller, fora del propi concessionari, on es pugui arreglar un híbrid.

Una altra opinió que comença a prendre cos entre els nordamericans és que, partint de la idea que han pres consciència que hi ha un problema ambiental, però que els volen vendre una altra causa, fins i tot una altra guerra, la guerra verda. Les dues administracions Bush es van embolicar en guerres a l'Orient Pròxim. L'administració Clinton va tenir Somàlia i va treballar molt per intentar pactar una solució al problema entre jueus i palestins. Reagan va tenir la URSS. Obama haurà de retirar les tropes d'Irak i els deu una causa contra la que lluitar. És la història dels Estats Units.

Molts treballadors tenen grans esperances dipositades en la indústria verda degut a la pitjor crisi de la història del país per la qual estan travessant. Aquesta vegada a l'atur hi ha molta gent preparada que només està mancada d'experiència, per la resta estan preparats per treballar en empreses verdes.

Amèrica es torna verda (I)

2009-10-03T17:52:00.008+01:00

En el seu discurs al congrés del dia 24 de febrer de 2009, el president Barack Obama va proposar que el 2025 el 25% de l'energia consumida en els Estats Units procedeixi de fonts renovables. Obama també va proposar un sistema de regulació ambiental que estableixi un límit en l'emissió de determinats contaminants. Aquest sistema serà flexible de manera que una empresa amb facilitats per no excedir d'aquest límit pot vendre crèdit a altres a les quals els resulta difícil. La idea és que de promig, el màxim en emissions contaminants no se superi. L'aposta d'Obama per l'ús d'energies netes ha impulsat la legislació de nous estàndars en energia que substituiran o s'afegiran als ja existents. Per exemple, una llei encara pendent d'aprovació en el congrés americà requerirà a les companyies elèctriques que el 2012 un 6% de l'energia produïda sigui de fonts renovables, arribant al esmentat 25% el 2025.

L'objectiu de l'administració Obama no és purament mediambiental. El passat mes de gener es va crear un grup de treball encapçalat pel vicepresident Joe Biden, amb l'objectiu d'impulsar "llocs de treball verds" per reforçar l'economia i la situació actual de la classe mitjana nordamericana. Per a Biden, "invertir en llocs de treball verds representa sincronitzar-se amb l'economia moderna. En un moment en el qual treballs ben remunerats són més i més difícils de trobar, hem de buscar oportunitats noves i innovadores. Hem començat a fer les inversions necessàries per deixar un món més net als nostres fills al mateix temps que crear llocs de treball". En declaracions del propi Obama, aquesta és una via per ajudar a desencallar la situació econòmica dels Estats Units ja que "pel govern és el moment d'actuar i assistir a la classe mitjana de manera ràpida i eficaç".

Tot i que encara està en fase d'implantació, aquest nou concepte que hi ha qui el qualifica d'"economia verda" ha estat ben rebut per part de diferents sectors dels Estats Units. Així, John Podesta, que va ser cap de personal del president Clinton durant tres anys i que ara representa un corrent americà de progrés va manifestar que "els desafiaments actuals en energia i clima ens ofereixen una oportunitat d'invertir en noves infraestructures, nous edificis, nous models de negocis i noves habilitats pels treballadors americans".

El que és cert és que tornar a energitzar i transformar una nació és un repte mai complert amb anterioritat. És un repte tecnològic, és un repte legislatiu, és un repte empresarial i industrial, però també és un repte moral.

Les set vides dels gats

2009-09-18T18:30:00.005+01:00

Hi havia una vegada una nena que tenia un pare molt malcarat i amb una mala bava impressionant. Aquesta nena tenia una gata que li deien Muffin. Es veu que la gata un dia es va enfilar a la taula i va llepar la mantega. El pare ho va veure i la va ofegar, posant-la dintre una saca amb pedres i tirant la saca al mar.

La nena se'n va anar de casa plorant desconsolada. En això que un carruatge que passava pel camí, massa de pressa, va anar d'un pèl que no atropella la nena. El cotxer es va aixecar del seient i va començar a maleir-la, però el passatger (un home molt gros, amb un abric fosc i amb el coll de pell) va saltar de l'interior. Va dir al conductor que callés, es va ajupir davant la nena i li va preguntar si la podia ajudar.

La nena va dir que no, que no, que no s'hi podia fer res. Que el seu gat ja no hi era! Que el seu papa havia ofegat la Muffin, i que ara la Muffin era morta; era morta i no tornaria mai més.

L'home va dir: "És clar que no és morta, la Muffin. Ja saps que els gats tenen set vides, no?" Quan la nena va dir que sí, que alguna vegada ho havia sentit, l'home va dir: "Doncs resulta que jo sé que la teva Muffin només es trobava en la seva tercera vida, o sigui que li queden quatre vides."

La nena va preguntar com ho sabia. Ell va dir que ho sabia i punt, que ell sempre ho sabia, que havia nascut amb aquell do. No sabia com ni per què passava, però que els gats sovint li venien a la ment i li xerraven. Bé, evidentment no en paraules, sinó en imatges.

Llavors es va asseure al costat de la nena i li va dir que es quedessin quiets, molt quiets. Que veuria si la Muffin volia fer-li una visita. Van estar-se asseguts en silenci durant uns quants minuts, quan de sobte l'home va arreplegar la nena de la mà!

"Ah, sí! Aquí la tenim! Està naixent ara mateix! En una mansió. No, en un castell. Em sembla que és a França, sí, a França. Hi ha un nen que l'amanyaga, li acaricia el pèl. Ja se l'estima, i li posarà un nom. Que estrany, li posarà Solange. És un nom ben estrany per a un gat, però vaja. Viurà una vida llarga, rica i arriscada. Aquesta Solange té empenta, té nervi, ja se li veu!".

La nena va quedar tan embadalida amb el nou destí de la Muffin que va deixar de plorar. Però li va dir a l'home que tot i així trobaria a faltar molt la Muffin. L'home li va dir que això era normal, però que ell cridaria la Solange de tant en tant per esbrinar com li anava i quina en duia de cap. Va preguntar a la nena la seva adreça i se la va apuntar en una llibreta.

Aquella nena va rebre al llarg d'un any vuit llargues cartes, totes sobre la vida de la Muffin com a gata francesa Solange. Era, aparentment, una mena de mosquetera felina. No era una gata mandrosa, de les que s'escarxofen en coixins i beuen a llepades. Va viure una aventura perillosa rere una altra: era la única gata a qui se li va atorgar la insígnia roja de la Legió d'Honor.

Les cartes eren signades amb les inicials O.F.O'F.W.W.

L'anècdota s'atribueix a Oscar Wilde, el nom autèntica del qual era Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde.

Jo que sóc una persona que m'agrada fer contents els que tinc al meu voltant, comprendreu que aquesta anècdota la gravi per sempre més en la meva memòria. Ah, i a la nena li podem posar nom: Mireia, Xènia, Paula o fins i tot Helena també li estarien bé.

Cal més regulació bancària

2009-09-11T18:08:00.004+01:00

M'hauria agradat veure que després de la decisió inicial del govern dels Estats Units de rescatar les institucions financeres, s'hagués concentrat en estudiar la reforma de les regles del mercat financer. Als Estats Units, el shock va venir per la fallida de les institucions bancàries, dels intermediaris financers en els quals els clients van deixar-hi de tenir confiança. Alguns van fer fallida i a altres els hi va venir la por i senzillament, van deixar de prestar diners. Si aquesta és l'arrel del problema, és aquí on s'ha d'aplicar el remei. El problema inicial no va ser una frenada brusca en la demanda de béns i serveis. El problema fou financer.

Si abans del shock hi havia enormes fluxes de diner fresc procedent dels països emergents cap Europa, però sobretot cap els Estats Units, perquè tenien confiança en els nostres sistemes financers. I aquesta confiança estava basada en el nostre entorn legal i polític que és bàsicament bo, tot i que alguna cosa va funcionar malament. Per això cal canviar algunes regles.

Sempre he defensat que la llei de la selva no és bona i per tant cal certa regulació. El mercat lliure no pot existir de forma aillada, necessita estar recolzat per un entorn legal i polític adequat, que ara mateix necessita esser retocat.

Penso que una economia moderna necessita de l'existència dels intermediaris financers, però alhora hem de fer un esforç per conèixer-los. Tinc la sensació que, com en molts altres aspectes de la vida, la realitat és molt més ràpida que les mesures que els governs hi poden posar. Però, certament hem de reflexionar sobre l'impacte que la caiguda d'aquests intermediaris ha tingut en l'economia mundial.

Vàries idees que penso que servirien com a mesures anticrisi:

1. Modificació de la legislació de fallida de les entitats financeres. Així, quan les autoritats tinguin clara una alta probabilitat de crisi, els reguladors governamentals tinguin la capacitat d'obligar els bancs a recapitalitzar-se, ja sigui col·locant més accions per augmentar el seu capital, o tenir fins i tot algun tipus de fòrmula segons la qual, una part del deute sigui convertit en accions, de forma que les persones que tinguin obligacions a curt termini, per exemple, les puguin convertir en accions i així, passar a controlar i supervisar aquest procés, com a accionistes. En aquest aspecte, l'inversor tindria més seguretat i a Catalunya, per exemple, les caixes no haurien hagut de passar per les fusions, que tanta por em fan.

2. El percentatge d'exigència de capital hauria d'estar relacionat amb la mida de l'entitat. S'hauria de crear unes regles segons les quals quan les autoritats considerin que una entitat bancària té una mida massa considerable respecte a la capacitat del país, en el cas d'aguantar una fallida, les exigència de garanties serien més que proporcionals. Això incentivaria perquè faria més rentable l'existència d'entitats financeres de mida més petita.

Un petit problema, que és el de sempre. Les autoritats reguladores (qui legislen són els polítics) estan sotmeses a presions per les poderoses autoritats financeres i per tant, les seves decisions sempre estan sota sospita.

Recordem el Tractat dels Pirineus

2009-09-11T16:57:00.005+01:00

El Tractat dels Pirineus va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Això pel rei espanyol, només van ser danys col·laterals. Pels catalans la partició per sempre més.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no es va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.

Sovint es considera el Tractat dels Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es consideren una conseqüència.

Antecedents

França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640 França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la revolta de la Fronde el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.

Després de 10 anys de guerra, França (aliada amb Anglaterra) va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.

Les negociacions

En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos, assessorats per dos experts en la geografia i la història de les terres que es trobaven en litigi (Pèire de Marca i per Ramon Trobat), van presentar una línia fronterera molt favorable al bàndol francès. Finalment, els representants castellans, ignorants de les caracterísitiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació, pel Jurament per les Illes, van preferir defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.

El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de la Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquenes al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya, pel desconeixement del territori pirinenc que això suposava. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.

El tractat va establir que, del comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret, on es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i en què Llívia es va mantenir en el Principat pel fet de ser vila i no poble.

En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana. Si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais (en el Franc Comtat) i les conquestes d'Itàlia.

El tractat també previa el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació econòmica no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.

Conseqüències per a Catalunya

Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la moarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues gran potències de l'època.

Els territoris de la Catalunya Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.

El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent la única llengua oficial, i la única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 "la llengua de la república és el francès". Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.

Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684, 1689-1697. En tots aquests períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.

A la Cerdanya, fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.

L'Estat i els serveis públics universals

2009-08-13T19:02:00.004+01:00

Normalment, les grans discusions político-econòmiques es podrien arribar a resumir en els models d'Estat i el paper que té aquest en l'economia. Identifiquem un partit polític o un altre en funció del paper preponderant i el caràcter que pretenen implantar en les seves lleis i decrets, si arriben al poder.

El ciutadà mitjà assalariat veu en la figura de l'Estat un protector del seu benestar i de l'economia en general. Contràriament, l'emprenedor de forma majoritària vol un Estat de mínims, que no afogui l'economia productiva amb la sobreregulació legislativa i l'excessiva recaptació d'impostos, que és la que permet, finalment, el sosteniment global del sistema.

En el fons, el votant assalariat pretén un Estat vigilant, regulador i administrador de l'economia, que proporcioni serveis públics universals i gratuïts. Mentres que l'emprenedor vol un Estat inversor en educació, seguretat i infraestructures, que deixi en mans del mercat la seva pròpia regulació en un marc jurídic que doni seguretat a la inversió i al retorn dels capitals invertits. Tots dos models tenen els seus riscos i les seves virtuts:

a) El model proposat pel ciutadà mitjà assalariat garanteix uns serveis socials universals, probablement a un cost d'execució superior al que s'obtindria en el sector privat.

b) El model de l'Estat de mínims que proposa l'emprenedor, és un model que deixa l'assalariat relativament desprotegit i pretén reduir el paper de l'Estat en un simple organitzador dels sectors i serveis no rentables per a la iniciativa privada.

Per a l'emprenedor, l'Estat proposat pel ciutadà és ineficient, paternalista i inviable, ja que resta recursos de l'economia productiva que el mercat gestionaria de forma més eficient. Per al ciutadà assalariat, el model de l'emprenedor és una amenaça a l'Estat del benestar i una porta oberta a la pèrdua de drets i llibertats obtingudes pels treballadors durant el segle passat.

Desgraciadament no hi ha, o no conec, un model desenvolupat i flexible, suficientment provat, que agrupi les dues tendències. La seva possible implantació aixeca temors entre tots dos grups ideològics.

El repte d'aquesta situació de crisi podria o hauria de ser arribar a un punt de trobada. A mitjà termini els serveis de l'Estat hauran de reformular-se si volem un manteniment sostenible i viables d'aquests. Ens agradi o no, la supervivència de la nostra sobirania econòmica com Estat depèn de l'adaptació del model econòmic a un entorn en el qual podem competir amb els capitalismes més liberalitzats (Estats Units, Gran Bretanya) o els més centralitzats (Xina, Índia). Sense canvis que ens facin més eficients, no podrem competir en condicions. Elevar els impostos a la classe treballadora i als emprenedors no sembla la solució definitiva a llarg termini, si no va acompanyada d'una formació superior de riquesa.

La crisi econòmica representarà, en la meva opinió, un canvi sense precedents en la percepció del risc financer, de la seguretat econòmica-jurídica i del paper de l'Estat. L'Estat del Benestar té els dies comptats amb l'actual model econòmic. Ens agradi o no. Ens ho diguin ... o no. Els números manen i no menteixen. S'imposa a mig termini una redefinició dels serveis públics bàsics, del seu cost i de la repercussió impositiva respecte a l'economia privada. No veure-ho o no voler-lo veure és parlar amb el cor i no amb el cap (i tots tenim cor):

Quan els comptes de l'Estat o de les Administracions Públiques en general, no surtin, s'haurà de decidir què es prescindible i què es vol mantenir. El debat hauria d'estar servit ... perquè en democràcia si el Poble no opina, ho fan d'altres en el seu nom.

Seria aquest un tema per resoldre via referèndum? Potser si.

Corporativisme

2009-07-13T18:38:00.003+01:00

Avui els diaris i els informatius en general van plens de l'acord del finançament per la Generalitat de Catalunya. I els polítics, tots, s'estan esbatussant de valent sobre el gran acord aconseguit per uns, i la pantomima que ens pinten els altres. Modestament, no estic en condicions d'afirmar si l'acord és bo o dolent. I suposo que la majoria dels que s'esbatussen, tampoc. El que ja fa temps que m'han deixat molt clar tots plegats és la manca de corporativisme entre la classe política.

Quan parlem dels metges, els arquitectes, els mestres, ... entre tots, ben poques vegades he vist públicament parlar malament de la seva classe en genèric. Únicament hi ha dos col·lectius que contínuament es desprestigien, amb una manca de corporativisme increïble: els polítics i els periodistes.

Els periodistes perquè, per comptes de limitar-se a descriure els aconteixements acostumen a prendre-hi part. I llavors es posicionen descaradament. Per tant, quan llegim les notícies hem de ser conscients de cap a quin costat carrega aquella persona. Aplicar-hi el transportador d'angles i dividir-ho per dos. A partir d'aquest moment tindrem una descripció més o menys ajustada a la realitat. Hi ha excepcions. Poques.

Al mateix costat de la balança hi ha els polítics. Es queixen del seu desprestigi, però no perden l'oportunitat d'augmentar el del rival, sense tenir en compte que el rival fa el mateix amb ell. I per tant queden tots a l'alçada de les sabates.

Amb aquesta darrera qüestió del finançament, resulta que el Govern de la Generalitat ens vol fer creure que estaven negociant el finançament de Catalunya! Valga'm Déu, quina mentida més gran. El que s'ha pactat és el finançament de la Generalitat de Catalunya, que és un ens territorial que presta serveis per delegació del Govern Espanyol. I que durant molts anys els catalans hem estat pagant els serveis que rebien altres comunitats autònomes. I que no em crec que s'hagi canviat gaire res.

Quant al que s'ha pactat si és millor o pitjor, crec que només amb el pas del temps podrem tenir elements d'anàlisi. Que no hi entenguem res ja se n'encarregaran entre els polítics i els periodistes.

Culé

2009-06-01T18:13:00.004+01:00

Copiaré un article que m'ha fet arribar una companya malaguenya, que va sortir publicat ahir el Diario Sur, sobre el Barça.

"Tenía once o doce años y buscaba impresionar a una niña de ojos marrones, profundos y un poco bizcos. Y el mejor modo que se me ocurría para hacerlo era quitarme delante de ella un viejo jersey de lana y lucir mi camiseta azulgrana, como si a través de ese símbolo la niña pudiera captar no sé qué mensaje, una declaración secreta de amor. Quizá pretendía transmitirle era mitología de nombres sonoros, Montjuic, las Ramblas, el Raval, que se amontonaban en mi cabeza gracias a las cartas de mi hermano mayor y por los que luego tantas veces se perderían mis pasos. Fue un fracaso de la telepatía. Ni la camiseta ni los regates por el campo terrizo impresionaron nunca a la niña, ya madura, ya apegada a la tierra y capaz de discernir entre las quimeras de un soñador y aquellos tipos, menos rápidos, pero más director y contundentes que iban con ella. Era el tiempo de los vencedores absolutos. Y aunque uno no asociaba política y futbol sí sentía un natural desapego hacía aquella épica grandilocuente que lucían los vencedores de entonces.

La niña desapareció, pero la camiseta se quedó pegada a la piel para siempre. Dicen que el fútbol es la proyección de los deseos imposibles, de lo que no pudimos vivir y otros ejecutan. PUede ser. Pero, ¿qué otra cosa es sino la literatura? Albert Camus dijo que todo lo que sabía sobre la condición humana lo había aprendido gracias al fútbol. Uno lo ha aprendido gracias al fútbol y a Albert Camus. Una metáfora de la vida o la guerra, un lenguaje, una pasión, el fútbol también es un código ético. Y ahí es donde el triunfo del Barça de Guardiola ha sido más alto. En ese mundo de muchachos millonarios y propensos a la frivolidad ha salido victorioso el esfuerzo continuado, la humildad y el respeto al adversario. Mientras otros al marcar un gol se señalaban su nombre en la espalda, aquí se rendía homenaje al trabajo colectivo, al equipo, al compañero.

Germinó la semilla de Cruyff, se demostró que además de lo apuntado el fútbol también puede ser un tratado de belleza o de geometría. La quimera, el sueño convertido en realidad. Sí, pero, con todo, lo mejor ha sido el ejemplo que aquel 4 mágico y valiente le ha regalado a una sociedad deslumbrada por el éxito llovido del cielo. ¿Es inteligencia o es el seny elevado al cubo? Es voluntad y es talento. Un culé sabe de travesías del desierto, pero también de tesón. Quizá lo uno vaya unido a lo otro. Lo aprendimos ya entonces, cuando los domingos tanían aquella tristeza profunda del túnel, aquella melancolía de transistores y luces de pocos vatios alumbrando unas calles por las que volvíamos de jugar, y a pesar del cansancio sabíamos que el domingo siguiente estaríamos allí, otra vez, pegados a la banda, con la misma camiseta, corriendo con el mismo o más empuje. Aunque ninguna diosa, altiva y un poco bizca, se dignara mirarnos."

Antonio Soler. Diario Sur. 31.05.09

Valors

2009-05-10T10:10:00.002+01:00

Faig aquesta entrada quan el Barça encara no ha guanyat cap títol, però és més que evident que algun en caurà. No vull parlar dels títols del Barça (ja en parlo prou en la intimitat) sinó de l'eufòria que ha desfermat el seu joc i les seves victòries.

Ha estat una eufòria generalitzada. Dimecres passat, quan van empatar al camp del Chelsea i aquell gol al darrer segon representava la classificació per la final de la Lliga de Campions, l'eufòria es va desfermar. Jo era a Figueres, i semblava que hi havia un terratrèmol, però amics i parents de Girona, de Ventalló, de pertot arreu em deien que havia passat tres quarts del mateix.

Jo que soc una persona més aviat freda en aquestes circumstàncies també em sentia en un estat catatònic. L'endemà tenia la sensació d'haver begut més del compte, quan no havia begut res de res. Un gran amic meu de Ventalló em va explicar que li va passar el mateix, i encara és menys apassionat que jo mateix.

He pensat perquè crec que ens passa això i em sembla que hi ha dos motius. Un de conjuntural i un d'estructural.

El conjuntural és que estem immersos en una situació econòmica molt complicada. I aquests moments ens ajuden a no pensar, al menys durant unes hores, en els problemes quotidians. Això es veu en la quantitat d'immigrants àrabs, de color o sudamericans que van amb samarretes del Barça i que vibren amb les victòries.

El motiu estructural és que aquest equip, els seus components i el seu entrenador ens han recuperat els valors del poble català que havíem oblidat en gran manera: la cultura de l'esforç, la perseverança i l'estima a les nostres arrels. I és aquí on ens toquen la fibra sensible de persones, com jo mateix, més aviat fredes.

Quan veiem l'entrenador amb el seu discurs assenyat i culte, que s'explica tan bé en català com en castellà com en anglès, amb una elegància fora de discussió, en contraposició als cromanyons de Madrid. Quan veiem en Carles Puyol fer un gol al Bernabeu i fent un petó a la senyera tot mostrant-la a aquell públic enfurismat. Quin no va somiar en canviar-li els papers a en Puyol aquella nit? O bé jugadors tan "normals" com l'Andrés Iniesta o en Xavi passejar-se per un camp així, divertint-se com si fossin al pati de l'escola. I en Gerard Piquè, que també ens representa a tots, amb els seus pares a la grada i el seu germà a Canaletes. L'elegància d'en Titi Henry, la fam de l'Eto'o, les curses de l'Alves, la discreció d'en Valdés i la modesta diferència d'en Messi. A la grada, discret, un mestre ja de tornada, en Manel Estiarte, tot un model per tots. Amb el seu treball en equip han arribat els triomfs. N'hi ha que diuen que amb una mica de sort. Em venen al cap les paraules d'un gran jugador de golf que deia: "És curiós, quant més entreno més sort tinc".

El millor regal que ens poden fer a tots plegats aquest grup majestuós és la recuperació dels nostres valors en un moment difícil: per sortir del forat només podem treballar, perseverar i no oblidar les nostres arrels. La resta és aferrar-se a la sort.

Llibertats

2009-04-25T08:51:00.004+01:00

La Diada de Sant Jordi, en una de les parades de la Rambla de Figueres, un grup de persones, petit, molt petit, van exposar un fotomuntatge amb la cara de l'alcalde, Santi Vila, sobre un cos nu. Era la reivindicació de la pèrdua de la centralitat de la futura estació de TGV. Després, la guàrdia urbana va interventir, va desmuntar l'escena i va cursar una denúncia cap una sèria de gent. Fins aquí l'explicació dels fets, molt per sobre.

Ja té nassos que un diada d'explossió de catalanitat i de llibertat d'expressió algú se'l passi segregant sucs biliars i expressant odi amb qüestions que no tenen res a veure amb catalanitat, llibres, roses, amor, somriures, llibertat, cultura, ...

On comença i on acaba la nostra llibertat, i fins on podem arribar amb la llibertat d'expressió? En general, els fets que es denunciaven deriven d'una decisió presa fa uns quants anys molt lluny de Figueres i que ningú sabrà mai si per manca de capacitat de negociació o per impossibilitat real, va acabar amb la via del TGV per fora del teixit urbà de Figueres i, per extensió, la via convencional al mateix lloc. En Santi Vila, no va participar en aquella decisió i per tant, ara s'ha trobat en un moment en el qual no hi havia marxa enrera, tot i haver plantejat la possibilitat.

Quins errors ha comès en Santi Vila? Escoltar tothom? Deixar intervenir qui va voler al Ple? Creure que potser hi havia alguna possibilitat de marxa enrera? Postures de persecució personal com la de la diada de Sant Jordi fan pensar que d'altres polítics que han tingut com a forma d'actuació la de "tirar pel dret", més pròpies d'una dictadura que d'una democràcia, són les que finalment donen més rèdits. Perquè acabarem allà mateix, sense tan soroll.

Per altra banda, amb la caricaturització de la persona, del càrrec, nosaltres mateixos ens estem ridiculitzant. Jo com a figuerenc, quina visió he de tenir del meu alcalde i finalment, de la meva pròpia ciutat? La llibertat d'expressió té el límit de la ridiculització. Una cosa és demanar allò amb què tenim fortes conviccions, i una altra cosa és demanar-ho ridiculitzant els demés. Potser és que aquests mateixos tenien clar que demanaven un impossible i per tant el que perseguien era desgastar en Santi Vila, polític.

Per altra banda, aquestes postures per part d'una minoria porten a la radicalització de les postures, i em consta que una gran majoria silenciosa mostren postures de suport a l'actitud d'en Santi Vila, i per tant un aïllament d'una posició ciutadana determinada. Jo mateix era dels que creia que l'estació al centre de Figueres era el millor per la ciutat i que potser era possible. Ara tinc clar que el millor és l'estació a ponent, amb les vies de TGV i convencional juntes, i amb unes bones comunicacions i aparcaments.

Finalment, dono el meu suport incondicional a en Santi Vila, perquè és una bona persona, un bon demòcrata i el millor alcalde per portar Figueres al lloc on es mereix: una gran ciutat.

Malalties de la "modernitat"

2009-04-21T18:47:00.002+01:00

Darrerament sento a dir més sovint que mai, que els pares de la meva generació (sóc del 64) som uns mals pares perquè no hem sabut repartir pinyes als nostres fills. De fet, jo em penso que a les meves filles no les hi n'he donat cap ni una. A nosaltres ens en van repartir les que ens tocaven, i les que no ens tocaven. I hem sortit "arregladets". Ara cada pinya que repartim diuen que representa un mes de psicòleg pel nen. Si no denuncien al pare/mare per maltractador.

Bé això, només és una introducció perquè de fet volia parlar de desviacions modernes, i no sw filla malcriats.

A principis del segle XVII, en un to pressumptuós tot i que avorrit, el baró de Münchhausen gaudia explicant les seves grans "batalles" inventades d'aventurer mercenari. Un amic li va publicar les històries i el va fer famós. Asher, un metge anglès, va fer desaparèixer una "h" de Münchhausen i va utilitzar el cognom per descubrir per primera vegada el 1951 una síndrome consistent en que el propi malalt, amb diferents mètodes, es causa i autoinflingeix els símptomes i senyals d'una malaltia inexistent, que pot semblar real i enganyar durant molt temps els professionals de la salut, o fins i tot a vegades esser impossible de detectar.

La síndrome de Münchausen sol impactar als nous practicants de la medicina més que qualsevol altre trastorn, però resulta definitiu pel que s'hi troba, per no posar mai més en dubte que els essers humans som capaços de tot, per molt incomprensible que pugui semblar. És un fenomen estrany, tot i que no tant (millor dit, és infradiagnosticat perquè molts casos passen desaparcebuts). En un hospital del Vallès Occidental van tenir entre mans el cas d'una senyora amb anèmia de llarga evolució per pèrdues de sang d'origen desconegut. Sovint es trobaven compreses i roba tacada, i els ginecòlegs no estaven segurs de la seva procedència. Això afegit a algunes incongruències clíniques van fer sospitar alguna cosa estranya, per la qual cosa van demanar consulta als psiquiatres. La pacient havia passat per altres hospitals abans d'aquest, però això no van saber-ho fins que van revisar la història clínica a fons. Un dia va ser sorpresa per l'equip d'infermeria "recolectant" menstruació i sang pròpia d'una ampolla. Amb això tacava la roba quan li convenia per insistir en les seves pèrdues continuades. Tot i haver-la atrapat "in fraganti", la pacient va seguir negant aquestes conductes.

Però hi ha un subtipus de síndrome de Münchausen molt més terrorífic. Aquell en el qual els adults (sobretot dones), són els que inflingeixen danys als seus propis fills per fer "veure" a tothom "el patiment" de tenir un fill amb una malaltia dramàtica. Poden arribar, per exemple, a injectar excrements a la sang dels seus fills o a mig afogar-los perquè semblin apnees. Els nens, sovint, arriben a morir. I hi ha algun cas en el qual la "mare Münchausen" torna a quedar-se embarassada i repeteix el mateix en el nou nadó, com si fos una "assassina en sèrie" del seus propis fills.

Costa entendre com algú pot, premeditadament, voler fer mal un fill, però hi ha casos així i ha d'haver-hi alguna explicació no transcendental sinó bàsica. Se sospita que els cervells d'aquestes persones tenen una constitució d'un o més greus trastonrs de personalitat que dispararien una mena de "gaudi" adictiu de tota la parafernàlia que suposa ser atès en el context de la infraestructura mèdica, així com del reconeixement social que rep quan fan el paper de "mares abnegades" amb fills greument malalts. Això i una fredor emocional monstruosa facilitaria aquestes conductes.

A la pregunta de si un desig de reconeixement i cura social transtornat pot arribar a matar un fill, la resposta, per bèstia que sembli és que sí.

Cap on caminem

2009-03-31T18:26:00.002+01:00

Diumenge a la tarda vaig veure la darrera pel·lícula del gran Clint Eastwood, "Gran Torino". Una grandíssima pel·lícula. En aquesta pel·lícula es planteja el problema que genera la gent gran, pel sol fet de fer-se gran. Així, arriba un punt on el protagonista principal s'identifica més amb uns immigrants asiàtics que amb la seva mateixa família. "No conec els meus fills" i "tinc més en comú amb aquesta gent que amb la meva pròpia família" arriba a dir el protagonista.

Es presenta la confrontació entre la societat americana i la societat, en aquest cas, immigrant asiàtica. Per una banda, en la societat americana els fills se'n van de casa, i en el moment que els pares es fan grans, independentment de la seva autonomia, ni es plantegen tenir-los a casa, sinó que la única sortida és portar-los a una institució que en tingui cura. Per altra banda, la societat immigrant asiàtica integra la gent gran en la mateixa família, convivint dues o tres generacions en la mateixa casa, fins que es moren.

Aquesta evolució també l'hem fet a casa nostra. Quan els meu pares es van casa, en la mateixa casa hi vivien tres generacions i quan vaig nèixer jo, quatre generacions. És evident que amb les mides dels nostres pisos ara això és impensable, per impossibilitat d'espai físic. Però d'aquí a gairebé desfer-nos dels "vells" potser hi ha altres opcions.

Penso que si aquesta ha de ser l'evolució d'una societat moderna la tenim mal encarada. Després dels grandíssims esforços que han fet els nostres pares, durant una bona colla d'anys per portar-nos fins on som, potser en podríem fer algun per portar-los a ells a la línia d'arribada. Únicament es tracta de l'esprint final.

Cal intentar que la gent gran tingui tota l'autonomia del món, fins que la perdin. L'autonomia és qualitat de vida, però també és qualitat de vida que els fills t'estimin i tinguin cura de la teva persona fins que no siguis d'aquest món. Altra cosa molt diferent és quan una persona perd totalment el seny i no coneix ningú ni sap què es pesca. Aquí la caritat humana potser passa per un altre camí, que m'estimo més no haver de prendre mai, ni per mi ni per cap dels de casa.

Si és veritat això que diuen que la nostra generació arribarem als 120 anys, es plantejaran una sèrie d'opcions que la nostra societat s'ha d'espavilar en resoldre. I no tots són de tipus tècnic o d'intendència, els morals tenen molt més pes.

Com deia el meu avi, segurament és molt millor no arribar-hi. Em penso que me l'escoltaré.

Eliminar l'IVA

2009-03-21T11:14:00.003+01:00

Una de les conseqüències tràgiques de la present crisi financera és que se n'ha anat en orris tot allò que els economistes hem estudiat i predicat durant dècades. Sembla que ara tot val: qualsevol polític que vulgui augmentar la despesa, només ha d'explicar que la crisi actual s'assembla a la del 1929, pronunciar la frase màgica "com va dir Keyness" i alehop! ja té carta blanca per dilapidar diners.

És clar que els llibres de macroeconomia diuen que durant les recessions econòmiques el dèficit fiscal ha d'augmentar. I també sé que s'associa aquesta expansió fiscal als postulats keynessians. El que els textos no diuen, és que una crisi obre les portes al dispendi il·limitat i indiscriminat per part de la classe política. I és que hi ha dues maneres d'incrementar el dèficit: una, augmentant la despesa pública i dues, reduint impostos perquè qui amplïi la despesa sigui el ciutadà.

Quina de les dues opcions és millor per lluitar contra la crisi? En termes econòmics es diu que aquella que tingui un millor efecte "multiplicador" i exerceixi un major impacte sobre el PIB. És a dir, si augmentar la despesa en 10.000 milions genera un augment del PIB del 20% i, en canvi, reduint els impostos un 10% es genera un increment del PIB del 10%, llavors diuen que és millor augmentar la despesa pública que reduir els impostos. Tot i que aquest raonament és molt corrent, no és cert del tot perquè no hi ha res que impedeixi al govern reduir els impostos un 40% per aconseguir un increment del PIB del 20%.

Per analitzar quina política fiscal és millor, s'han d'analitzar dos aspectes clau. Per un costat l'eficiència, fins i tot en època de crisi els contribuents ens hem d'assegurar que els nostres diners no són malgastats. En aquest sentit, quan se li dona al Govern la possibilitat de gastar, de seguida surten ministres, diputats, presidents de comunitats autònomes, de diputacions, alcaldes i tot tipus de malgastadors patològics que trobaran les maneres més pintoresques de malbaratar els nostres diners i que prendran decisions, no amb criteris d'eficiència econòmica, sino amb criteris polítics i electoralistes (per no ser acusats, per exemple, d'haver fet poc o res). Això fa que acabin adquirint coses que només interessen a ells mateixos. Pel contrari, quan es rebaixen els impostos són els propis ciutadans els que decideixen on van a parar els diners perquè ells son els que el gastaran. Així doncs, segons el primer criteri, el retall impositiu és superior a l'augment de la despesa pública.

El segon criteri que s'ha de tenir en compte és la immediatesa: quina política tindrà un efecte més ràpid sobre l'economia? La immediatesa és important perquè les necessitats tenen una durada curta i una política fiscal anticrisi que tingui efectes després de la crisi és inútil. En aquest sentit, l'augment de la despesa pública en infraestructures requereix concursos públics, adjudicació d'obres, escriptures de contractes, negociació de comissions (legals), etc... Un procés llarg que fàcilment pot retrassar la despesa en anys. I potser llavors ja serà massa tard... a no ser que el govern dugui a terme precisament aquest pla anticrisi perquè pensa que la recessió durarà varis anys.

Alguna cosa semblant passa amb la reducció de l'IRPF: quan els ciutadans ens adonem de que el Govern ens treurà menys diners (això passarà el juny, quan fem la declaració de renda) la crisi ja podria haver-se acabat.

En canvi, una reducció de l'IVA no té el mateix problema: si demà a les 10 del matí s'elimina l'IVA, a les 10 i un minut la gent veuria que allò que abans costava 100 ara costa 90, per la qual cosa, els 10 restants els podria destinar a comprar altres coses. De la mateixa forma, les empreses que han de guardar diners per pagar l'IVA, de cop tindrien recursos per gastar. S'ha parlat del Fons Estatal d'Inversió Local que ha insuflat 8.000 milions d'euros en inversions als ajuntaments. L'IVA representa 1.100 milions d'aquests. Per la qual cosa, sense l'IVA aquests diners haurien anat directament a despesa pública.

Conclusió: s'hauria d'anunciar la desaparició de l'IVA durant el 2009 (o fins que s'acabi la crisi) i la seva reaparició en el futur. Això induiria els ciutadans a gastar ara, que és quan es necessita. Tant l'argument de l'eficiència com el de la immediatesa suggereixen que la millor política fiscal per lluitar contra la crisi és la reducció o eliminació temporal de l'IVA.

Problema: Que la Unió Europea obliga els seus membres a mantenir un IVA mínim del 15%, per la qual cosa la decisió s'ha de prendre a Brusel·les. Però bé, potser ja va essent hora que tots aquells que són a Brusel·les demostrin que hi son per treballar i no en un cementiri d'elefants amb uns sous d'or i prenguin, finalment, una decisió útil i valenta que pot contribuir fermament a amortiguar la crisi: eliminar temporalment l'IVA.

Motí al Bounty

2009-03-21T10:41:00.003+01:00

Dades del llibre

Títol del llibre: Motí al Bounty

Autor: John Boyne

Traducció: Jordi Cussà

Novel·la d'aventures

Editorial Empúries

506 pàgines

Síntesi del llibre

Narra les aventures i desventures de John Jacob Turnstile, un jove orfe de catorze anys que sobreviu a base d'escurar les butxaques dels altres i buscar-se seriosos problemes amb la llei. Quan és a punt d'entrar a la presó, però, una oferta temptadora i arriscada fa que se n'allunyi: el capità d'un vaixell a punt de salpar en una missió molt important s'ha quedat sense criat. Així serà com Turnstile, un encantador i desvergonyit antiheroi amb el cor d'or i la paraula àgil, s'embarcarà al Bounty cap a unes terres llunyanes i un futur incert.

Comentari del llibre

Molt bon llibre. Basat en una història real, ara en interpretació nova, tal i com ho diu al mateix llibre, és una novel·la absorbent. Narra la convivència a bord d'un barco en una missió mercantil, que intenta sense èxit creuar el Cap d'Hornos per anar a Tahití i ha de fer marxa enrera per fer-ho creuant el Cap de Bona Esperança. La missió es tracta de portar esqueixos de l'arbre del pa a Indonèssia i d'allà a Anglaterra. Una aventura de dos anys on apareixen les capacitats i incapacitats del capità per mantenir l'ordre durant el trajecte i en els períodes on el vaixell està amarrat. Les aventures succeeixen als volts del 1789, on encara hi havia una part del món per descobrir i qui s'embarcava en la majoria de vegades era per fugir endavant, com és el cas del narrador.

El llenguatge és fresc i àgil. Molt agradable de llegir. Em feia mandra posar-m'hi perquè la història és prou coneguda, sobretot per la pel·lícula protagonitzada per Marlon Brando. Però no m'ha decebut gens.

La meva puntuació és de 81 punts sobre 100.

I tú què hauríes fet

2009-03-15T20:51:00.002+01:00

Acabo de veure a casa la pel·lícula "The reader", "El lector", perquè compaginar l'atenció d'una criatura de set mesos i l'afició al cinema és difícil, per la qual cosa m'he convertit amb un "pirata" més. Així que em baixo les pel·lícules amb l'ares i ens les mirem tranquil·lament, o no, a casa.

És una bona pel·lícula, a més el fet de veure-la sol a casa m'ha donat temps a anar reflexionant sobre el tema que tracta. I a sobre venia avisat del tema.

En el decurs de la pel·lícula es jutja la protagonista per col·laboracionisme amb el règim nazi. Ella s'adreça al jutge del tribunal i li demana: "I vostè què hauria fet?".

Ho tenim molt fàcil per opinar sobre aquest tema, o en el cas del nostre país, sobre els col·laboracionistes amb el règim franquista, però clar una cosa és fer-ho quan han passat més de quaranta anys i des del sofà de casa i una altra de molt diferent és trobar-t'hi pel mig. L'esperit de supervivència fa fer moltes coses i alhora justifica moltes actuacions. Al final, d'herois n'hi ha molt pocs.

Per descomptat que jo mai de la vida he hagut de demostrar la meva heroïcitat, sortosament. Però la situació la veig comparable amb quan vaig fer el servei militar, a Girona, entre el novembre de 1982 i el juny del 1984. La vida dintre del quarter no tenia res a veure amb el que estava passant al carrer en aquells mateixos anys. El primer dia d'entrar ja ens ho van dir: havíem de deixar els pebrots penjats a l'entrada i recollir-los quan sortíssim llicenciats. Ni una paraula en català i a sobre veure que erem manats per una colla d'analfabets que feien vida al bar del quarter.

Però tot i això, la majoria acabàvem parlant-nos en castellà entre nosaltres, portant algun pernil al coronel i saludant a una pedra que hi havia per allà en honor "a los caídos por la patria". Portant la bandera espanyola al braç i cantant l'"Ardor guerrero" o l'himne d'artilleria que honora uns tals Velarde i Daoiz, dels quals no n'he sentit parlar mai més. Quèiem en l'error de copiar les novatades i d'anomenar els nous o els que estaven a punt de llicenciar-se amb els noms de jerga que es donaven allà dintre. I els que havien de tallar els cabells ho feien i els que havien d'arrestar ho feien. I tots ho enteníem, i mai ho he discutit.

Al cap de vint anys (i això és rigorosament cert) encara tenia pesadilles en què m'arribava un escrit que havia d'acabar un parell de mesos de mili que havia deixat penjats. No m'imagino com acaben els que viuen situacions límit o es juguen la pell.

Per tant, considero que ens hem de posar en el lloc de les persones que van viure aquestes situacions, que no és fàcil.

Per altra banda he vist les declaracions d'un gran esportista, en Manel Estiarte, en les quals explica que ha escrit un llibre. Un gran esportista i una millor persona. Segur que valdrà la pena llegir-lo.

Ensenyar

2009-03-01T21:50:00.003+01:00

Una vegada era un forner. Assajava farines i més farines per a fer pans cada cop millors. Diàriament enfornava milers de barres. Mentrestant, estudiosos diversos que no havien fet mai un trist llonguet, escrivien sobre el tema. Un dia van demanar al forner de fer la ponència inaugural d'un congrés sobre panificació. "No puc", els va dir. "Estic molt enfeinat fent el pa que us menjareu tot parlant".

Qui sap fer les coses, les fa, qui no les sap fer, només les explica. I qui no sap ni explicar-les, les ensenya. És un acudit maliciós que ha corrigut tota la vida entre els estudiants. Injust amb tants professors competents i esforçats com hi ha. Però descriptiu de la mediocritat real que, al llarg de la història ha campat per càtedres, tribunals, escoles i acadèmies.

Què en devien saber d'astronomia aquells ara obscurs inquisidors que condemnaren Galileu?. Com es pot exercir el magisteri des de la ignorància? Doncs molt fàcil: amb aplom.

El mateix aplom amb què els analistes financers comentaven un món que no entenien abans que se'ls quedés als dits fa només quatre dies, per exemple. Per què ens hem de continuar refiant de gent que s'equivoca tan clamorosament, siguin bisbes, banquers, catedràtics o sociòlegs? Els forners d'obrador ja comencem a estar cansats de tanta errada de saló.

Qui sempre ensenya mai no aprèn. Aprendre és una actitud. Una actitud lligada a l'experimentació, a més. Aquesta és la grandesa del mètode científic. Tot és revisable, qualsevol certesa provisional ha de ser recomprovada. Aprèn el bon forner que millora la mescla ja excel·lent, assajada el dia abans. No aprèn l'acadèmic que refregeix especulacions. I si pares d'aprendre, comences a ignorar.

Aprendre costa. Per començar, és un acte d'humilitat. En segon lloc demana esforç. Esforç, sobretot, per a subvertir els propis convenciments. He penjat aquest video perquè demostra que aprendre passa per desaprendre tics i mals costums, o bons costums obsolets.

Sobre la crisi

2009-02-28T16:25:00.002+01:00

En la nostra societat de diaris impressos, digitals, blocs, setmanaris, revistes, tertúlies de ràdio o de televisió ... tothom es veu en cor d'opinar sobre qualsevol tema que se'ls plantegi. Veig escriptors de novel·les romàntiques, sociòlegs, filòlegs, poetes parlant d'economia, fins i tot els futbolistes s'hi atreveixen, bé tan potser no però gairebé. Ningú contradiu ningú perquè passem per sobre del 99 % dels escrits que ens passen per davant amb la sobredosi que tenim d'informació.

Però de tant en tant ens parem i n'analitzem algun en concret. Llavors ens esgarrifem. Jo m'he parat en un escrit que parla de l'origen de la crisi i, més o menys diu que "en bona mesura aquesta crisi econòmica en la que estem immersos té l'origen en l'abandonament dels valors del treball, l'esforç i el sacrifici, i és tornant a aquests que ens en sortirem".

De bones a primeres ja em pregunto si l'autor de l'escrit n'està patint alguna de crisi i si alguna vegada n'ha aplicat algun d'aquests valors, però aquest no és el motiu de la meva reflexió.

Per descomptat que en la nostra societat catalana aquests valors eren un dels trets diferencials i en el moment present estan en crisi. No els hem sabut transmetre a les generacions que ens segueixen. Però d'aquí a ser la causa d'alguna crisi hi ha un bon trajecte.

Aquesta crisi està provocada pel creixement basat en l'especulació i no en el valor afegit dels productes. D'aquí que quan la roda s'ha parat resulta que la criatura tenia el cap més gran que la resta del cos, no ha mantingut l'equilibri i ha caigut. Amb els bancs pel mig i la globalització de l'economia això ha provocat el tsunami que ara estem patint.

L'economia és com la naturalesa, que ella sola es posa al seu lloc, degudament adaptada. En aquests moments l'adaptació passa per l'estabilitat financera i la moderació dels preus. L'estabilitat financera només s'aconseguirà amb la deguda regulació del control sobre les entitats financeres. D'aquí que alguns diguin que és la fi del liberalisme. Quant a les entitats bancàries, molt probablement sí. Quant a la moderació dels preus, probablement haurem de passar per una deflació (decreixement dels preus) en algun sector (immobiliari) per tal d'adaptar els costos a la realitat.

Hi ha un tercer factor molt important que no puc deixar de banda en l'anàlisi que és l'energia. En aquests moments el descens de la demanda ha provocat una estabilitat a la baixa en els preus del petroli, però no podem oblidar que la dependència mundial d'aquesta font d'energia pot provocar fortes tensions si no es treballa per aconseguir fonts alternatives. Aquesta és la gran batalla que hauríem de lliurar una vegada haguem encarrilat la situació present.

I els valors. No me n'havia oblidat però és que crec que és la nostra obligació transmetre'ls. I la millor forma és predicant amb l'exemple, i no tan sols escriure-ho.

Amb Espanya o sense

2009-02-22T10:29:00.002+01:00

Ramon Tremosa és un sòlid professor universitari amb una trajectòria marcada pel seu nacionalisme i el seu coratge intel.lectual, però la seva designació com a cap de llista de CiU en les pròximes eleccions europees i les reaccions de l'eurodiputat Ignasi Guardans, dolorosament desplaçat per aquesta decisió, han tornat a posar damunt de la taula la doble ànima del catalanisme: la que veu compatible el ple desenvolupament de l'autogovern dins d'una Espanya que visqui amb naturalitat la seva diversitat, i la que considera que Catalunya només pot assolir la plenitud separant-se d'Espanya.

En realitat, aquest debat de fons arrenca ja fa molt de temps i fins i tot alguns el podrien remuntar al Compromís de Casp, després de la fi de la dinastia catalana amb la mort sense descendència de Martí, l'Humà, o al matrimoni de Ferran II d'Aragó i Isabel de Castella, que suposarà la unió dinàstica, tot i que no pas la dels regnes, que mantindran les seves respectives institucions i lleis. Aquesta doble ànima --sovint en tensió-- la trobem des dels inicis de la formulació del catalanisme polític durant el segle XIX, es va manifestar tant en el període de la Mancomunitat com sobretot durant la Generalitat republicana i s'expressa avui amb claredat, tot i les inevitables contradiccions, dins de CiU.Jordi Pujol va aconseguir fer-les confluir en un projecte capaç d'aglutinar una part considerable del país en què sobiranistes i no sobiranistes treballaven junts per rellançar la Catalunya il.lusionada que deixava enrere el franquisme.

En el cas dels partits d'esquerra, és prou notòria la divisió que es produeix entre l'opció que encarna el PSC, un partit que representa majoritàriament l'aposta decidida per la reformulació d'Espanya, i la que propugna ERC, que directament aspira a trencar-la. És probable que CiU no torni a tenir la majoria suficient per governar si no aconsegueix tornar a sumar territoris del catalanisme propers encara que no coincidents, com es proposa, al capdavall, el projecte de l'anomenada Casa Gran. No obstant això, seria un error descriure el catalanisme com un moviment polític amb fronteres internes nítidament marcades, i podríem caure fàcilment en la temptació de simplificacions reduccionistes.

Perquè hi ha desplaçaments, com el que es va produir com a conseqüència de la duresa i l'agressivitat del segon mandat de José María Aznar com a president del Govern espanyol, que van empènyer segments significatius del catalanisme cap a posicions més partidàries de la ruptura amb Espanya. A hores d'ara, l'escenari d'aquesta relació queda marcat per un sentiment indefinit i ambivalent. D'una banda, la presidència de Rodríguez Zapatero ha permès de fer un pas endavant en l'autogovern arran de l'aprovació del nou Estatut, però al mateix temps els catalans no es poden sentir ben tractats a causa dels ajornaments successius en la negociació del nou sistema de finançament i per la manera com s'hi ha diluït el paper de Catalunya. I no cal dir també que, segons l'orientació que acabi tenint la persistentment ajornada sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut, es pot consolidar o afeblir la voluntat d'un sector del catalanisme compromès a implicar-se en la construcció d'un projecte comú per al conjunt d'Espanya.

Els estudis d'opinió i les dades de l'atur coincideixen a situar la crisi econòmica com la principal preocupació dels ciutadans. Les crisis són períodes on es fa difícil defensar la moderació i on l'alarmisme i les radicalitats troben un context propici per tenir ressò i expandir-se. Els polítics imprudents poden aprofitar els moments de crispació per estimular la confrontació, amb l'esperança de treure'n rèdits electorals. Ho veiem, per exemple, a l'afrontar el fenomen de la immigració. Un dels aspectes en què s'imposa la necessitat que els dirigents polítics facin servir discursos responsables i constructius és precisament el de la immigració, que, en un entorn de crisi, pot ser vista com un perill per als treballadors autòctons i pot acabar patint un tracte injust. Ja n'hem tingut indicis inquietants a la Gran Bretanya.

Sense la immigració no es pot explicar el desenvolupament econòmic català durant el segle XX i l'inici del segle XXI. El creixement demogràfic derivat de la immigració ha acompanyat el progrés econòmic. En etapes de crisi, la societat es torna més vulnerable i receptiva davant de missatges que promouen comportaments xenòfobs i actituds intolerants. Per això, resulta especialment important treballar per enfortir els valors cívics i el compromís ètic en moments d'adversitat. I cal reclamar de les formacions polítiques que assumeixin la cohesió i la construcció de confiança com un objectiu prioritari.

És per això que resulten especialment inoportuns i lamentables els moviments que des formacions com el PP, Ciutadans i la UPD de Rosa Díez es porten a terme amb l'objectiu de promoure votacions en el si del Parlament Europeu contràries a la política d'immersió de la Generalitat o d'organitzar manifestacions en les quals es difonen missatges com "el gallec és per parlar amb les vaques". Cap guany electoral no justifica perjudicar la cohesió en temps adversos i obrir ferides que afavoreixen confrontacions internes. Al capdavall, a més a més, amb aquest discurs de menyspreu al pes històric, a la funció institucional i a la dimensió social de la llengua catalana, es donen arguments als qui des de Catalunya consideren que el futur passa per allunyar-se d'Espanya.

Carles Duarte. La Vanguardia 22/02/2009

Europa i els diners

2009-02-21T19:02:00.002+01:00

El divendres dia 20, vaig assistir a la conferència que va donar a Girona, en el marc del Cercle d'Infraestructures, el Sr. José Luis González Vallvé, Director de la representació a Espanya de la Comissió Europea. El títol de la conferència era "Xarxes transeuropees de transport".

La conferència va ser molt amena perquè el Sr. José Luis González va exposar la temàtica amb molta claredat i alhora va anar al gra perquè ho va fer en una mica menys d'una hora.

Del que va explicar em van cridar l'atenció algun dels missatges que va deixar anar, i més es veia que ho feia a consciència. El primer de tots, quan parlava del finançament del tram Madrid / Barcelona / frontera francesa del TAV. Va dir que el 72% anava finançat amb fons comunitaris, concretament amb fons de cohesió. No creia que fos tan elevat, certament. Però el missatge que em va quedar va ser quan deia que la competència per redactar programes i projectes és dels governs regionals. A partir d'aquí es va de baix a dalt, i per tant un projecte impulsat pel territori, Europa l'executa. I per aquí arribem on sempre petem de caps, no tenim cap sintonia amb el govern espanyol, ni som capaços de generar-hi cap empatia per aconseguir els nostres objectius en infraestructures.

Una altra de les idees que em va sobtar va ser quan va parlar de les xarxes elèctriques. Va comentar que el model energètic actual és un model que té pocs punts de producció, molt grans, amb grans línies de transport i a partir d'aquestes s'enganxen les línies de subministrament. Aquest model provoca colls d'ampolla a l'hora de posar a la xarxa l'energia produïda per renovables (eòlica, fotovoltaïca, ...) a punts dispersos. En aquests moments s'està canviant de model per un model comparable als autos de xoc, on la xarxa sigui molt extensa i permeti enganxar-hi a tothom, independentment del lloc on es generi l'energia. No vaig fer cap pregunta, però el meu cap ja es preguntava si la línia de la MAT quan estigui acabada ja estarà obsoleta... Aquest país acostumem a fer les coses així de malament.

Una altra de les idees que va deixar anar va ser que en l'Agenda de Lisboa, que és com es coneix el pla de desenvolupament de la Unió Europea que es va aprovar a Lisboa el 23 i 24 de març del 2000, es va marcar com a objectius augmentar la inversió en investigació, desenvolupament i innovació (I+D+I) per tal de reforçar la competitivitat exterior de la Unió Europea. La seva opinió és que en aquests moments aquests acords s'estan revisant a la baixa perquè així com les inversions en infraestructures tenen un impacte directe clar, la inversió en I+D+I és més difícil de veure'n la seva rendibilitat. Jo aquí discrepo totalment. La meva opinió és que la Unió Europea només podem competir en investigació, desenvolupament i innovació. La crisi financera actual ha demostrat que no hi havia base financera pel creixement mundial del consum i per tant de la producció, així que el nostre compromís ha d'anar encaminat cap el coneixement, on podrem competir amb avantatge.

El darrer missatge que em va cridar l'atenció va ser quan va comentar que del 70 al 80% de les decisions que ens afecten es prenen a Brusel·les. Els governs estatals cada vegada tenen menys pes decisori i que els fons europeus són molts i molt aprofitables. Que Europa és una gran desconeguda i que a nivell d'estat espanyol es presenten poc projectes i dolents. La seva opinió és que aprofitem poc les oportunitats que ens brinda Europa. És cert que aquesta sensació fa molts anys que la tinc, perquè crec que no s'explica a les administracions locals les possibilitats de finançament que tenim. En va posar una per mostra: el programa MEDIA, amb una dotació de 750 milions d'euros per a la producció de pel·lícules. Quanta gent el coneix? Jo era la primera vegada que en sentia parlar.

Finalment va exposar que en el moment present a Europa s'està treballant pel procés de construcció europea, després de la crisi provocada pel "no" d'alguns països al projecte de constitució europea, però que hi ha una manca de lideratge polític evident i que la situació econòmica mundial tampoc ajuda gaire. Ja vindran temps millors.

Crisi, Darwin i Lincoln

2009-02-15T15:40:00.003+01:00

En aquesta entrada barrejaré tres temes que aquesta setmana estan d'actualitat. Bé, el tema de la crisi ja fa mesos que ho està, i per desgràcia de tots crec que ho estarà durant força temps.

Els aturats que deixaran de cobrar la prestació d'atur

Ja fa unes setmanes advertia que el pitjor de la crisi a casa nostra ens arribaria amb el seu allargament. Doncs ja hi som. Segons les dades dels sindicats, extretes del Ministeri de Treball, en els propers sis mesos 300.000 aturats deixaran de percebre les prestacions de l'atur. Si allarguem el càlcul a 12 mesos, el nombre arribarà a 600.000 persones. A aquestes persones cal afegir els 800.000 aturats que a dia d'avui ja no perceben el subsidi. Així, amb la perspectiva de destrucció d'ocupació a 12 mesos vista, vol dir que el nombre de persones sense subsidi assolirà la xifra d'1.400.000!.

Per tant, ara sí que ha arribat el moment que les persones amb capacitat de decisió deixin de banda les seves postures més personals i partidistes i es posin d'acord per remar tots plegats en la mateixa direcció. Quan el president Montilla aposta per "presionar positivament" els bancs, la idea em sembla genial i a l'hora poruca. Genial perquè ja era hora, i poruca perquè ho diu amb la veu molt baixa i deixant de banda la resta de grups polítics. Artur Mas demana un canvi d'orientació i li diu que no el deixi de costat. Doncs, parleu junts amb la veu ben alta, i deixeu-vos de postures que en el moment present no donen cap rèdit. Feu el que calgui, però feu alguna cosa. El poble, l'empresariat, comença a estar cansat de no saber cap on anem. Ara veurem de quina talla són els nostre polítics.

El perill és que històricament, en moments com el present és quan passen coses. Però també de les dificultats més grans en surten les millors idees.

Charles Darwin

El dia 12 de febrer de 1809 va nèixer a Anglaterra Charles Darwin, pare de la teoria de l'origen de les espècies que va transformar la visió creacionista que es tenia fins llavors del naixement de la humanitat.

La teoria sobre l'evolució de les formes es concreta en quatre punts:

Primer, les formes de vida no són estàtiques, sinó que evolucionen; les espècies canvien contínuament, unes s'originen i altres s'extingeixen.

Segon, el procés de l'evolució és gradual, lent i continu, sens salts discontinus o canvis sobtats.

Tercer, els organismes semblants estan emparentats i descendeixen d'un avantpassat comú, un origen únic de la vida.

Finalment, en quart lloc, s'ha utilitzat la selecció natural per explicar tot el sistema. I aquesta selecció es fa de dues maneres: la variabilitat o generació de modificacions espontànies en els individus; i la selecció a través de la supervivència en la lluita per la vida. Així, els individus més ben dotats, amb modificacions espontànies favorables per fer front al medi ambient, tindran més possibilitats de sobreviure i de reproduir-se.

El que em fascina més d'aquest personatge és que mai va involucrar-se obertament en la polèmica que va generar la seva obra. Ell va estar sempre concentrat sobretot en els seus estudis de botànica.

Abraham Lincoln

El mateix dia que Charles Darwin, però a l'estat de Kentucky, als Estats Units, va nèixer Abraham Lincoln, el president dels Estats Units entre el 1861 i 1865 i unificador del país després de la Guerra de Secessió nord-americana. Més de moda que mai pel flamant president, Barack Obama, s'ha de tenir en compte els detalls i és que Obama no l'ha exalçat mai per haver tornat la llibertat a la població de color, als esclaus, sinó per trobar-se una nació dividida, similar a l'actual.

Quan va esclatar la guerra entre les dues parts en conflicte, era una guerra de dos sistemes productius diferents, el nord amb un sistema clarament capitalista, industrial i enfocat a la producció, i el sud amb un sistema esclavista, agrari i de grans extensions de terres. Lincoln va derivar el motiu del conflicte cap a la lluita per l'aboliment de l'esclavitud per evitar que França i Anglaterra es podessin posicionar amb el sud, cosa que hauria fet decantar la guerra cap aquell costat. La victòria del nord, però no va poder evitar que en aquells estats, encara 100 anys més tard els drets d'uns i altres no fossin els mateixos.

A l'acabar la guerra, les paraules de Lincoln són d'una emotivitat que val la pena ser recordades: "... A nosaltres ens pertoca dedicar-nos a la gran tasca que ens queda per davant (...) prendre la decisió ferma de que aquests morts no hagin mort en va, de que aquesta nació emparada per Déu tingui un nou naixement de llibertat i que el govern del poble, pel poble i per al poble no desaparegui de la Terra". Va ser assassinat 5 dies més tard, el 14 d'abril de 1865, no per un boig homicida, sinó fruit d'una conspiració.