La feina dels polítics

Feia dies que no entrava res, no perquè no tingues coses a dir, sinó perquè l'actualitat va tant de pressa, que a vegades quan has acabat d'escriure, allò ja està superat.

Una vegada més, aquests darrers dies he assistit com espectador a la realitat d'un país que s'enfonsa. Espanya és una ombra de país. Només hem de veure com està dirigida i el que els està passant. L'afer Bankia només és una mostra més del descontrol i l'amiguisme que sempre ha presidit l'economia del "pelotazo".

A la mala gestió econòmica, hi he d'afegir l'agror històrica dels dirigents espanyols contra tot el que fa una olor diferent al que és seu: sempre amb declaracions racistes, amb declaracions contra els que som d'un altre país, fins i tot en l'esport, no han parat de criticar el Barça fins que el Madrid ha guanyat, legítimament, una lliga. Han parat perquè per ells, la situació ha tornat a la normalitat. Com farien si els immigrants marxessin tots, o si els catalans i els bascos ens pleguéssim a les seves demandes.

Però no, companys, això no serà així. Aquesta vegada va de debò. Més que mai, quantes més declaracions facin des d'Espanya, millor ens ho posen per demostrar que nosaltres som diferents. Som un altre país. I nosaltres som treballadors, discrets i integradors. Qualitats que no trobaríem entre les primeres a la majoria dels nostres veïns.

I si encara hi ha polítics nostres que no ho veuen així, que s'ho facin mirar, perquè la seva feina és conduir la voluntat del poble. I el que volen és conduir el poble a la seva voluntat. Però ens hem fet grans i tenim estudis.

Un model de país

Fa dies que un dels temes que té més ressó és la proposta del Sr. Sheldon Adelson d'instal.lar un macro espai d'oci d'unes 800 hectàrees, i per les disputes entre Madrid i Barcelona per acollir-lo.

El problema no és que algú pensi en Catalunya per venir a invertir, crear ocupació i finalment, guanyar-hi diners. El problema és en el model concret de negoci i si aquest topa o no amb el model que tenim de país. Si és que tenim model.

Aquest espai d'oci consisteix en sis casinos amb més de mil taules de joc i divuit mil màquines escurabutxaques, tres camps de golf, nou teatres, restaurants per a cinquanta mil persones i dotze hotels temàtics amb trenta-cinc mil habitacions. Això és una inversió que fa por d'escriure i feina per més de dues-cinquanta mil persones. Això també són exempcions fiscals, dos anys d'exempció a la Seguretat Social i algun canvi normatiu com l'eliminació de la llei del tabac o de la prohibició de l'entrada de menors als espais de joc i algun "petit" ajustament particular de la normativa laboral. Això també és màfia, drogues, blanqueig de diners, ludopaties i prostitució. La importància de cadascuna d'aquestes mesures es mereix un tracte particularitzat, però jo em centraré al projecte en la seva globalitat.

En el moment present, amb una crisi que ens està colpejant amb una violència tan gran, de la qual no en veiem el final i que els nostres dirigents no en saben trobar les mesures per acabar-la, els mateixos polítics troben imperdonable deixar escapar un projecte d'aquesta magnitud. I jo em pregunto: aquest és el nostre model? O ens hem d'empassar el model i deixar que aquest projecte tiri endavant.

La resposta no és fàcil i jo no tinc prou dades per donar-hi una resposta amb convenciment, però com que mai ens ho expliquen tot "perquè al poble no se l'ha de marejar", ho faré amb les dades que tinc.

Per una banda volem vendre Catalunya com un país de cultura, per atraure turistes de nivell, amables, respectuosos i civilitzats, que aquí hi trobin slow food, cultura, ecologisme, ... També se'ns reclama més ambició nacional, per altres qüestions, però podem aplicar-ho aquí. Si ara ens ho empassem tot per canviar de model, jo hi estic oposat frontalment. Un exemple: el País Basc va haver d'afrontar la reconversió dels alts forns siderúrgics. Va ser un procés molt traumàtic que va comportar la destrucció de molts llocs de treball i l'acceptació de centrals nuclears, empreses contaminants, un port de Bilbao que fa por de veure i una conflictivitat social que va derivar en l'auge d'ETA i la divisió de la societat basca. Potser teniu una imatge idílica del País Basc, però us aconsello un passeig per darrera del decorat i el paisatge és esfereïdor.

Segurament el fet de no acceptar aquesta inversió ens retardarà la sortida de la crisi, però mantindrem el nostre model de país, serem fidels al nostre tarannà. I la cultura de l'emprenedoria i l'esforç continuarien lligades a la nostra genètica, que no és exactament la mateixa que la d'aquest inversor americà.

Que m'ho expliquin

Darrerament només sentim que males notícies: retallades, acomiadaments, pujada d'impostos, ... i no sembla que això s'hagi d'acabar. Els polítics, per un motiu o per un altre no acaben d'explicar-ho mai tot. 

Dies enrera, el President Mas deia que no volia que el tractéssin com un mal alumne i que el renyin d'allò que ha fet malament. Doncs bé, jo em queixo del mateix: considero que a Catalunya tenim una societat prou madura i assenyada com perquè el nostre Govern ens expliqui el perquè de les seves mesures i on vol arribar.

Jo sóc un gestor públic i a mi no s'ha adreçat ningú per dir-me què retallaran i molt menys el motiu. Em trobo que de cop i volta, on deia 100 em diuen que seran 85, quan ja portem sis mesos vençuts. I a sobre no ens paguen. Després ens diran que som un desastre i que no ens sabem administrar. Així és molt dificil.

En aquest moment tant complicat, més que mai necessitem que el nostre Govern ens expliqui on anem, on ens vol portar i els motius. I a més, el país necessita un gran pacte d'una majoria àmplia de les forces polítiques al Parlament de Catalunya. I que deixin d'especular que ja som tots grans.

Tant de bo m'equivoqui, però aquestes situacions comporten que la societat de cop i volta diu prou i ens saltem tres passos de cop. Temps al temps.

Tinc una idea

Fa pocs dies era en una reunió on assistien uns quants empresaris, d'aquells que mouen activitat econòmica i per tant, dels que es mouen pel món. Parlàvem de l'economia tant malmesa de la nostra comarca i del que han de fer ells per adaptar-se a les circumstàncies actuals i al nou model productiu que en sortirà. La veritat és que m'agraden aquest tipus de xerrades informals, on tothom té la possibilitat d'explicar experiències i posar les idees personals a discusió.

Em quedo amb dues. La primera, que per continuar essent una destinació turística de primer ordre mundial, ens cal posicionar-nos i que tots els empordanesos podem explicar què és la nostra comarca i què val la pena veure. Com ha de ser el nostre desenvolupament econòmic, urbanístic i turístic. Que la marca "Empordà" porti inherents uns atributs en què tots els empordanesos ens hi sentim identificats i que els podem explicar a qualsevol. Certament hi hem treballat en aquest sentit, i segurament no s'ha sabut explicar. Doncs haurem de fer-ho i picar pedra, perquè de mitjans no ens en sobraran.

La segona idea, és més una experiència però que m'ha fet pensar molt. Un empresari explicava que per adaptar-se als nous mercats buscava un punt on centrar la seva distribució. I que per sorpresa seva, agradable, es va trobar amb una professionalitat molt gran, al punt on es va adreçar, afirmant que fins i tot li havien fet part de la seva feina. Li havien trobat l'espai físic, les empreses interessades i li havien fixat tot un dia de reunions per tancar els tractes! I això m'ha fet pensar.

En aquest moment estem pensant què hem de fer per activar la malmesa economia de la nostra comarca. I pensem que amb els pocs mitjans que tenim a l'administració local ens hem centrat en la formació dels aturats. Segur que no ens equivoquem i que la formació és important, però em penso que hauríem de concentrar els esforços en un altre aspecte.

Hauríem de constituïr un consorci, amb Consell Comarcal i ajuntaments, empresaris i Cambra de Comerç. I hauria de tenir una finalitat concreta: esser capaç de captar inversions, empreses que vulguin desenvolupar la seva activitat a l'Alt Empordà. I nosaltres els ajudarem amb els tràmits davant l'administració, a trobar l'espai físic on desenvolupar-la, els treballadors amb la formació que els calgui i els proveïdors que els subministrin allò que els calgui.

Però per això no ens cal només posar-nos-hi. Cal un veritable esperit de treball en equip i deixar-nos de les polítiques de vol gallinaci per intentar apropiar-nos d'una inversió i que acabi marxant fora d'aquí per no parlar-ne amb el nostre poble veí. Hem d'entendre que la competència en aquest moment és la resta del món, i que geogràficament estem en un lloc clau, on tot hi pot passar, però encara no hi passa res.

En aquesta eina de desenvolupament també hi hauríem de concentrar totes les polítiques actives i passives d'ocupació, així com hauríem de ser capaços de captar les aportacions d'aquelles persones que volen legar recursos a la societat, com diverses fundacions que ja hi ha.

També seria important captar emprenedors. Tenia la temptació d'escriure "joves empresaris", però l'emprenedoria no té edat. I no se'ns hauria d'escapar ni un. I se'ls hauria de facilitar la posada en pràctica de les seves idees.

La qualitat només surt de la quantitat. La resta és sort. I no m'agrada jugar a la ruleta. De fet, no hi he jugat mai.

Tot va molt de pressa

Feia dies, mesos, que no escrivia al meu blog. No era per una sola raó: absorbit per la feina, cansament físic i intel.lectual i que per l'entorn en el qual em moc crec que em complicaria la vida si expressés públicament la meva opinió. Per tant pensava que per escriure sobre trivialitats, no valia la pena escriure res. També tinc clar que el meu blog té un abast reduït; seria molt pretenciós per la meva part pensar que el que escric provocaria una mobilització com la dels indignats. Bàsicament no volia complicar-me la vida.

Però avui tinc sensacions més bones, i la panxa em fa rau-rau de pensar que no escric. Així que ja hi torno a ser.

Del segle XIX en diuen el segle llarg perquè es considera que va començar el 1789, després de la Revolució Francesa i que va acabar el 1914, quan va escatar la I Guerra Mundial i va acabar amb l'imperi Àustro-Húngar. Per contra del segle XX en diuen el segle curt perquè va començar el 1914 i va acabar el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, que va posar fi a la guerra freda i va deixar els Estats Units com la única potència dominant.

L'11 de setembre de 2001 a aquest gegant li van tremolar les cames i alguna cosa més quan va ser atacat al cor mateix per Al Qaeda. I el 2008 va començar la gran tormenta financera de les hipoteques que va contaminar Europa i que encara no sabem com treure'ns de sobre.

Hem entrat en una època, que no sé com la definiran, però els canvis se succeeixen molt ràpidament. Com si cada deu anys canviéssim de segle. I en aquest entorn, en l'era d'Internet i de la informació, on tenim tantes dades a la nostra disposició i la generació més formada de la història de la humanitat, no entenc com no som capaços de prendre les decisions encertades per sortir d'aquest sotrac. Aquesta ferida ens deixarà una marca profunda.

Segur que hi haurà un abans i un després d'aquesta situació, sobretot a Europa. Aquí hi ha un parell de mesures que espero que es prenguin immediatament: harmonització fiscal i lideratge polític.

Defensa pròpia

Dimecres passat, dia 1 de juny de 2011, es va fer públic que un jurat popular ha absolt del càrrec d’homicidi al membre d’una família de la classe alta catalana. Aquesta absolució arriba per la interpretació que el jurat ha fet de la defensa pròpia. Algun jurista s’ha afanyat a declarar que amb una interpretació jurídica estricta d’aquest concepte, mai de la vida s’hauria d’haver absolt la persona jutjada.

Un periodista també ha escrit “en la justícia ideal, que la vida t’hagi donat bones cartes t’hauria de fer més culpable. Però en la real, t’ajuda a ser absolt”.

En l’altra banda n’hi ha que pensen que el fet que el mort era un lladre albano-kosovar ha predisposat el jurat popular en contra i ha defensat la propietat privada.

Arribats aquí, sembla que ningú sigui capaç de jutjar sense prejudicis. I que es dubti de la capacitat de prendre decisions judicials d’un tribunal popular, i per tant, no professional de la judicatura.

Però el que és evident és que quan contrasto la decisió del tribunal popular sento que un percentatge molt elevat de la població està d’acord en la decisió presa. Evidentment, sense haver estudiat a fons el concepte de defensa pròpia ni les proves presentades per uns i altres. Però la conclusió és senzilla: uns lladres van entrar a robar a una propietat privada, i un membre de la família en va matar un d’ells. D’aquest desenvolupament dels fets a que el mort hagués estat el gendre, segurament la ratlla va ser tan fina, que tothom entén que en aquesta situació, algú pugui disparar sense contemplacions.

No defenso la violència, però estem en un temps molt convuls en el qual la inseguretat ciutadana ens preocupa molt a tots.

Però per sobre de tot, el que m’agradaria deixar clar és que si ja pels professionals de la judicatura deu esser complicat jutjar una persona i declarar-li la innocència o la culpabilitat, no voldria posar-me en la pell del tribunal popular. Per tant, i considerant que ningú discuteix que van argumentar molt bé el veredicte, no m’agrada que es posi més en entredit la seva decisió.

Els problemes energètics

El desenvolupament econòmic actual està basat en l'energia procedent del petroli i de les centrals nuclears. En aquests darrers dies, entre les conseqüències del terratrèmol del Japó sobre la central nuclear de Fukushima i de les revoltes en el món àrab, s'ha reobert el debat sobre la dependència energètica.

Comentant-ho amb una bona amiga, molt preocupada sobretot per les conseqüències de les explosions a les centrals nuclears, vaig expressar el meu convenciment que tenim prou base científica per haver inventat altes fonts energètiques. Altra cosa són els interessos creats a l'entorn del petroli. Molts i poderosos. No serà tan fàcil canviar això.

Un parell de dies després d'això, em va portar un document, del qual en transcriuré alguns paràgrafs i que té molt a veure en aquest tema. Es tracta d'un escrit fet pel Dr. Eugene F. Marlowe, enginyer per partida doble en el MIT i doctorat en Salut Pública a Harvard. Fou president de la Fundació Nova Energia i editor de la Revista Energia Infinita. Sens dubte, un dels científics més valents del segle XX i començaments del XXI en el desenvolupament d'un nou escenari.

Aquesta és la seva darrera carta:

"A totes les persones de món que són curioses i de ment oberta, amb tota la meva bona voluntat, i amb la capacitat que teniu vosaltres de jutjar aquestes coses. Per als científics i enginyers, per als filàntrops, els ecologistes, els experts en energia, els inversors en alta tecnologia, als professionals de la salut, als periodistes, artistes, escriptors, financers, empresaris i líders polítics mireu la realitat. Tant si sou conservador, liberal, demòcrata, republicà o anarquista, poc importa, fins i tot no importa si sou agnòstic, budista, cristià, jueu, hindú, musulmà, ateu, o de qualsevol altra creença espiritual, aquest missatge va adreçat a totes les persones de bona voluntat com sou vosaltres.

Estimats amic:

Comencem amb la memòria per aquells homes savis, que han lluitat des de sempre per portar el coneixement a la humanitat, i que han estat ignorats fins que el futur els va donar la raó, aquesta és una crida sincera, vull que es recolzi la investigació i el desenvolupament de les noves formes d'energia perquè són viables i de ben segur marcarà un nou començament i albada per la humanitat.

(...)

La física és lliure i a vegades s'endinsa en territoris aparentment acotats a causa dels interessos d'una pocs que no renunciaran als seus actuals beneficis.

En nombroses ocasions, tot i els resultats favorables, es desestimen amb facilitat projectes viables per no ser rendibles econòmicament per les multinacionals o els interessos d'uns quants. Les noves generacions s'han de despertar i veure les coses amb ulls nous, han de ser capaços d'assumir amb entusiasme i capacitat crítica el tancament economista dels seus predecessors, han d'erradicara la dependència de certes institucions que només pretenen esclavitzar la humanitat en tots els ordres de la vida. Els joves físics no poden oblidar el passat, i els prego que prenguin com a tasca trencar amb les incerteses del present. Percy Bridgman W., premi Nobel de Física (1946).

Per exemple, el premi Nobel de Física de 1988, Leo M. Lederman, no és partidari de la búsqueda de formes radicalment noves d'energia. És un escèptic "patològic", però tot i això, ell sent que d'alguna forma ens trobem en el llindar de la revolució de la física.

(...)

Les solucions als nostres problemes d'energia estan a l'abast, i sens dubte requereixen d'investigació i de la necessària inversió inicial, però no es tracta de milers de milions de dòlars.

La ciència moderna ha passat per alt i ha ignorat importants descobriments científics que serien puntals en tecnologia, i que resoldrien pràcticament en la seva totalitat els problemes principals de la nostra civilització? Sí, ho ha fet. No entraré en la llarga llista d'horrors innombrables als quals pot conduir la tecnologia si aquesta és utilitzada per finalitats bèl.liques. Prefereixo parlar d'aquells que poden ajudar la humanitat a assolir un nou paradigma i ajudar a resoldre els problemes.

O tal vegada heu pensat que tot això no existeix en absolut? Us puc ben assegurar que existeix, i en aquest moment milers de científics estan encaminada en aquest sentit. Segurament no hem assolit encara els nostres objectius, però gràcies a una investigació científica i minuciosa que exigeix un enorme sacrifici i treball, els objectius són ara molt més a prop d'aconseguir-se. El camí, en sentit científic, ja està marcat. Ara necessitem el recolzament de tothom per tirar endavant i arribar al nostre destí comú: un món amb energia abundant, neta i segura, lluny del control geopolític centralitzat. Sisplau, presteu atenció a aquesta crida, no us quedeu creuats de braços.

(...)

La investigació que cobreix la revista de divulgació Energia Infinita suggereix que hi ha almenys tres grans categories de radicalment noves fonts d'energia que la civilització està a punt de ser capaç de d'aprofitar i reduir a tecnologies pràctiques:

- Categoria 1: Física de l'hidrogen, més coneguda com a fusió freda. Aquest energia seria no contaminant, no tindria radiacions perilloses i que a més té un cost combustible zero. Només un quilòmetre cúbic d'aigua de mar proporcionaria l'energia equivalent a totes les reserves de petroli conegudes a la Terra.

- Categoria 2: Energia del buit, o Zero Point Energy.

- Categoria 3: Energia ambiental o energia tèrmica sensible.

Què passa amb l'energia solar, l'eòlica o les piles de combustible d'hidrogen?  Aquests estan molt bé i l'Energia Infinita també les dedica un espai petit per escriure sobre elles, però en un futur on es necessitarà energia en abundància, l'energia neta no té gairebé cap possibilitat de sortir de les bones intencions, beneficioses, però extremadament limitades d'aquestes energies i d'altres energies renovables convencionals.

(...)"

Dies enrera saltava a les portades dels mitjans alternatius l'intent dels mitjans de comunicació i algunes revistes científiques de ridiculitzar la fusió freda plantejada per Andrea Rossi i Sergio Focardi. La magnitud d'aquesta investigació suggereix que hi ha una tecnologia viable que usa comunisme materials disponibles i que no produeix CO2 ni radioactivitat i té l'avantatge de ser molt econòmica, tant des del punt de vista de la producció com de la implementació.

La raó per la qual aquesta demostració ha estat censurada i rebutjada per la seva publicació en revistes científiques és que no interessa a les grans corporacions assumir un sistema d'energia basat en la gestió de l'abundància.

Sempre acabem topant amb aquesta oligarquia que té tot el poder. Però les noves tecnologies ens han obert un canal de difusió barat i gairebé universal. Això vol dir que igualment com sense pressupost la població s'ha carregat els règims autoritaris d'Egipte i Tuníssia, que disposaven d'un pressupost immens per la seva cronificació, en el tema de les noves fonts d'energia podria passar alguna cosa semblant. I són moltes llebres que corren alhora.

Terretrèmol al Japó

Avui fa un dia plujós, fred, d'aquells de finals d'hivern, en els quals les persones només tenim ganes de fer el mandrós al sofà, embolicats amb una manta. Si no he fet això més estona és perquè tenia feina. Però quan a la tarda m'he posat a escriure alguna cosa he pensat que només podia fer-ho del terratrèmol del Japó.

Resulta que ahir dia 11 de març, va haver-hi un terratrèmol de 8'9 graus a uns 200 km de la costa del Japó, a 10 km sota terra, amb moltes rèpliques i un posterior tsunami que ha causat milers de morts, una devastació de proporcions incalculables i una alarma nuclear que no sabem fins in pot arribar. Diuen que és el setè per ordre de magnitud des de que es mesuren els seïsmes.

Les imatges en directe del tsunami, veient com cinc quilòmetres d'aigua de mar avançava de forma lenta, però imparable, són esgarrifoses. Veure el poder devastador de l'aigua com s'emporta cases com si fossin barcos i com doblega edifics com si fossin de paper. Centenars de cotxes arrossegats amb una facilitat esfereïdora. I posteriorment, en la reculada, emportar-s'ho tot mar endintre, deixant barcos com edifici de sis plantes enmig de carrers i, en general, un panorama desolador.

Evidentment, el Japó ja ha demanat ajut internacional per fer front a les milionàries pèrdues, que tardaran anys a recuperar-se. De tota aquesta gran desgràcia m'han cridat l'atenció dues coses.

La primera, la disciplina amb la qual la població va encaixar el terratrèmol i les actuacions posteriors. És una població plenament conscient que la seva situació geogràfica els ubica geològicament a dos passos d'una zona de fredament de dues plaques tectòniques. I com que han decidit viure allà, han pres totes les mesures constructives que han pogut i després s'han preparat per fer-hi front d'una manera molt disciplinada. Això per una banda és fruit de la seva cultura, però per altra banda també mostra la capacitat que tenim la humanitat d'adaptar-nos a les circumstàncies. Per això hem arribat fins aquí.

La segona, veure com afecta una catàstrofe un país del món desenvolupat. Avui en dia estem acostumats a veure, gairebé en temps real,tsunami s'emporta barraques de vora el mar d'Indonèssia, com l'aigua arrasa faveles al Brasil o de com una sequera afecta algun païs de l'Àfrica. Però quan es colpeja Nova Zelanda o el Japó, que són països igual o més desenvolupats que nosaltres, i especialment els japonesos, preparats per aquestes eventualitats, a Occident ens en fem més ressó i redescobrim que no som res, que la nostra vulnerabilitat és molt gran.

El major seïsme de la història, des de que es mesuren, es va produir a Xile el 1960, i mirant les reaccions d'aquella època veig que amb prou feines s'hi dedica una columna, molt més preocupats en qui era el campió mundial de boxa i, per descomptat, en la cinquena Copa d'Europa consecutiva de l'equipatge oficial del Régimen. Certament, les noves tecnologies han democratitzat la xarxa.

Què en fem del talent?

Ahir vaig anar a veure un partit de futbol de mainada de categoria infantil, que tenen entre 12 i 14 anys. El partit va ser sensacional perquè va ser molt igualat, emocionant i net. La mainada no especulen amb les forces. Feia temps que no gaudia tant d'un espectacle amateur. Només un punt negre quan un pare no va estar a l'alçada de la mainada al final del partit. Sempre els pares ...

Però no era d'això que volia escriure. Volia escriure sobre el talent, perquè damunt del camp hi havia 22 nens que jugaven, però només un parell que sobresortien de manera exagerada. Dos nens amb talent per jugar a futbol, i quan vaig arribar a casa el meu cap va començar a donar-hi voltes.

Als 14 anys un nen és una criatura, com a persona és allò que diguem un meló per obrir. Però en realitzat ho és tant?

Centrant-me en un dels dos nens, vaig veure com treballava, com animava la resta quan encaixaven un gol, com s'esforçava per robar la pilota, com treballava per fer una bona passada a un company quan probablement, per la força que se li veia, tenia més possibilitats d'èxit tot sol. Després com calculava força i distància per xutar. I finalment com celebrava els tres gols que va fer. Li vaig veure responsabilitat, esforç, humilitat, solidaritat i finalment, encert en les decisions. Va fer un gol amb la dreta amb un xut ras i fort, sortint d'una driblada, un gol amb l'esquerra després d'un control dintre de l'àrea i un gol des del mig del camp per sobre del porter, que només la va poder tocar amb la punta dels dits. Lluny de ser casualitat, en va provar una altra des del mig del camp que no va ser gol de miracle.

Però el que jo em pregunto és: i ara què poden fer aquests nens? En aquest país ens omplim la boca de talent però què fem per estimular-lo. Amb aquestes virtuts sembla clar que aquest nen pot triomfar en allò que es proposi. Però si li proposen pujar un graó i anar a un equip que el faci entrenar cada dia, ja hi serem. No hi ha tradició de compaginar estudis i esport i haurà de triar. A menys que sigui tant i tant bo, que vagi directament a un club de primer nivell on li facin un pla s'estudia a mida. Però això deu passar a un de cada 50.000 esportistes.

De casos com aquest en conec un munt, perquè bon estudiant i bon esportista sol anar agafat de la mà. Quan han de triar, només triomfen en l'esportista els mals estudiants. Lamentable.

Em venen al cap dos companys meus, un era un gran futbolista i ara és un endocrí de referència. L'altre era un gran jugador de hoquei patins i ara és un professor reconegut de física a la Universitat de Santiago de Compostela. Van prioritzar els estudis. Però no hauria de ser així. El talent l'hauríem de protegir en totes les seves expressions.

Sincerament, primer em vaig emocionar. Després va passar pel meu cap allò de plànyer els pares per trobar-se amb aquest dilema. Però finalment he conclós: benvinguts siguin els maldecaps a causa del talent, encara que siguem a Catalunya.

Viatge en tren

Avui he anat en tren a Barcelona, i com que no hi estic gaire acostumat, he observat un seguit de situacions que em ve de gust explicar.

Primer de tot, només d'arribar a l'estació de Sants em refermo en que la senyalització a aquest nostre país està pensada per aquells que saben on van: veig un munt de gent que no sap d'on sortirà el seu tren, ni on han d'anar a preguntar. En aquestes situacions sempre em sap més greu per la gent gran.

La situació a les andanes és diferent perquè aquí ja no hi ha gent perduda, hi ha gent tirada. I dic tirada perquè la zona d'espera la trobo molt abandonada, incòmode i amb la semblança d'una obra permanentment inacabada. Tan bon punt hi arribo, la gent s'esperava en un punt i el tren de rodalies que arriba, es para uns metre més endavant d'on hi ha els pocs bancs d'espera. Per la qual cosa, els passatgers cames ajudeu-me i a córrer, els que poden fer-ho.

Arriba el segon tren, el de Figueres, pocs segons després d'haver-lo anunciat per una megafonia que no se sent res i que funciona així des de que en tinc record. Curiosament arriba a l'hora i es para en el lloc correcte. Mentre pugem, ajudo a pujar les maletes unes noies joves de l'Europa de l'Est perquè l'accés als vagons continua sense estar pensat per la gent gran, els que van carregats, o en general, per qualsevol que tingui problemes de mobilitat. Altra vegada penso en la pobra gent gran.

Ja dalt del tren, el primer problema de convivència apareix quan una dona gran mena la pressa a un jove d'aspectes magrebí i aquest li replica de males maneres, tot encarant-s'hi. Em penso que no havia entès bé el que li deia la senyora i s'ho ha agafat malament. A vegades estem predisposats a determinades actituds i tenim respostes fora de to quan no hi ha lloc.

El que passa seguidament em preocupa més. Una de les noies de l'Est comença a buscar nerviosament i va un parell de vegades amunt i avall del vagó com si hagués perdut alguna cosa. El bitllet, penso jo. Mouen i remouen abrics i maletes i explica a un senyor català de prop seu, en un castellà molt rudimentari, que ha perdut el mòbil, que està segura que el portava quan ha pujat al vagó, que és un iPhone que val 600 euros i que creu que li ha robat algun dels tres nois d'aspectes magrebí que estan asseguts al fons del vagó. La veritat és que ho diu en un to força tranquil.

Un dels nois s'hi encara i li diu que perquè els acusa sense saber res, quan hi ha tanta gent al vagó (una trentena de persones). Aquí si que la noia no s'acovardeix, al contrari, li planta cara i li diu que per l'aspecte que té només pot haver estat ell o algun dels seus amics. La situació es tensa, peró no passa d'aquí.

Quan arribem a Caldes de Malavella, els tres nois baixen i des de l'andana s'acomiaden de les tres noies diguent que ells no tenen el mòbil i que els sap greu que s'hagi malfiat d'ells. La noia, molt fredament, sembla haver-se fet a la idea que s'habilita quedat sense mòbil i se'ls mira amb cara d'incrèdula. Trobo curiós que el primer que es malfia d'un immigrant sigui un altre immigrant.

En aquesta estació de Caldes sento el comentari d'un senyor que parla per mòbil i que comenta que aviat serem a Girona perquè ja som a Caldes de Boadella. Penso dintre meu que espero que el tren no ens deixi aquí perquè el GPS de qui l'hagin de venir a buscar es tornarà boig, tant el pot portar a Ventallops com a Sant Martí de Llépara.

M,ha semblat molt curiosa la poca intimitat que hi ha al vagó on jo he observat tot això mentre treballava amb el meu flamant iPad i no em treia els auriculars de les orelles.

Quan he arribat a Figueres, l'Empordà m'ha semblat més preciós que mai.