Sovint parlem de la independència del nostre país, Catalunya. I hi tenim tot el dret. El dret a l'autodeterminació dels pobles és un dret inalienable, inherent a tots els pobles. De la mateixa forma que avui dia ningú discuteix la igualtat de drets entre homes i dones, algun dia ningú discutirà el dret a l'autodeterminació dels pobles. Després ens faran demostrar que som un poble.
Però la meva reflexió no va per aquí. Quan parlo de Catalunya, fora d'Europa, és a dir molt lluny, la gent em pregunta: però quants habitants sou? I quan els dic 7 milions, em diuen: i com es diu aquesta ciutat?
Des del moment que hi ha ciutat com Sao Paulo, Buenos Aires, Nova York, El Caire, Delhi, o tantes d'altres que superen amb escreix els 10 milions d'habitants, la gent no entén com 7 milions podem ser un país.
I el som, però tenim un problema greu a resoldre i que no és el de la identitat. Els responsables polítics d'aquest país haurien de veure Catalunya com una ciutat. I prendre les decisions respecte aquesta visió. No pot ser que de Figueres a Girona, per l'A-2 tardem 1 hora, igual com tardavem l'any 1970, quan no hi havia autopista. Per anar de la Val d'Aran a Barcelona, o de Portbou a Amposta no hauríem de tardar més d'una hora.
Ja en fem molt de discutir amb els impostos, el tripartit, o el nou Estatut, si ningú és posa d'acord amb un tema com són les comunicacions. Els romans van ser els primers de tenir clar que per aconseguir un desenvolupament econòmic és vital una bona xarxa de comunicacions.
Nosaltres mateixos, els empordanesos, tardem menys per anar al centre de París que per anar a Vielha. Són 4 hores des de Perpinyà. Increïble!
La meva reflexió va molt més enllà. A l'hora de dissenyar tots els serveis, i pensant que som al segle XXI i que tots hauríem de tenir ADSL a les nostres cases, cal pensar en Catalunya com a ciutat. Tant de bo algú del nostre Govern, amb capacitat de decisió, ho vegi tan clar i algún dia s'hi posi a treballar.
Posted in: Pensament
