La llar de foc

Ara que som a l'època freda de l'any, recordo les sensacions agradables que genera una llar de foc. Dies enrera parlava d'aquestes sensacions amb un bon amic i les compartíem totalment. La llar de foc m'evoca sensacions d'escalf, de companyonia, gairebé hipnòtiques com relata algú.

Recordo les escenes de la vora del foc, amb l'olor de la llenya cremant, el soroll de les flames i els espetecs de l'escorça o de les pinyes. Les xerrades, llargues, al seu voltant. Fer torrades o coure la carn, tot sentint xiular la tramuntana a través de la xemeneia. O senzillament estar sol contemplant els remolins de fum que marxen xemeneia amunt i el caliu de les brases. Alguna cosa màgica deu tenir el foc, que a la llar provoqui aquestes sensacions. Llàstima que, com va dir Esquilo al segle V abans de Crist "ni tan sols estant assegut davant del foc de la seva llar, les persones no poden escapar del seu destí".

Simplificant, el que fem a la llar de foc és alliberar en forma de calor l'energia emmagatzemada a la fusta. El foc no deixa de ser una reacció química exotèrmica, és a dir, que allibera calor.

Els components de la fusta són productes del metabolisme de les cèl·lules vegetals, amb un grapat d'enllaços químics a nivell molecular. En encendre el foc, el que fem és donar prou energia com perquè algun d'aquests enllaços es trenquin. En fer-ho alliberen energia que en part surt en forma de calor, però hi haurà una part que farà que els enllaços de les molècules veïnes també es trenquin.

Això genera una reacció en cadena. La calor generada pel trencament d'unes molècules fa que se'n trenquin més i així la flama s'anirà mantenint mentre quedi fusta per cremar (mentre quedin enllaços químics per trencar).

Les plantes capten energia del Sol i la guarden en la seva estructura. Després l'aprofitarem en forma de fusta, carbó o petroli. Així podríem dir que dins la llar de foc hi tenim un petit fragment del Sol. Potser d'aquí ve la seva màgia.

Read more »

Posted in: Vida

El Rellotger de Creixell

Aquest matí he d'anar a una casa que va ser propietat d'un cèlebre personatge empordanès de finals del segle XIX. Se m'ha ocorregut buscar la seva història perquè n'havia sentit a parlar, però no la coneixia exactament.

El Rellotger de Creixell va ser un bandit que va actuar en terres empordaneses durant la tercera guerra carlina. Quan el van executar a l'areny de l'Onyar a Girona, el 1882, estava acusat de gairebé una vintena d'assassinats, a més de nombrosos robatoris. Pla va escriure sobre ell un treball ameníssim, barreja de reportatge i assaig històric. Entre els aspectes de l'enigmàtica personalitat del Rellotger, li interessava a Pla, sobretot, esbrinar les causes que van portar a un menestral de bona reputació, visitant habitual de les famílies més honorables de la comarca, que els arreglava i mantenia en funcionament els rellotges, a convertir-se en un criminal temible que va comptar amb la complicitat d'una xarxa d'informadors. Pla descarta les motivacions polítiques: el Rellotger era un conservador espontani, sense simpaties carlines ni federals. Les seves tendències sanguinàries, però, haurien trobat un àmbit propici per manifestar-se en la situació d'anarquia i desordre que va travessar la regió sencera des de la revolució de 1868 fins a la Restauració. Una de les frases preferides del Rellotger era: "els morts no parlen".

Sembla que el van atrapar perquè durant un dels robatoris, mentre assassinava els masovers d'una casa, una nena va quedar dintre d'un armari i el va reconèixer, fent-ho saber a la policia.

El seu principal col·laborador fou el Menut de Pins (veïnat prop de Camallera), de Cal Menut, una masia propera a la carretera de Vilopriu a Camallera. Fou executat amb el seu cap. Les reunions per preparar les malifetes les feien a Can Vinardell de Malpàs, una masia de Valldevià, també a prop de Vilopriu.

És evident que Pla tenia en compte el que ha passat en temps més recents. Com ell mateix reconeix, "després de l'última guerra civil, la qüestió de la criminalitat se'm va presentar en termes d'una gran permptorietat". No essent un moralista, a Pla li interessava menys la criminalitat en general que l'aparició de l'individu criminal, i, simplificant al màxim, va establir una tipologia molt senzilla. Hi ha dues classes de criminals: els que ho són per naturalesa i "els que acaben aquí perquè el medi social, o bé polític, els dóna una determinada situació que creuen d'impunitat". Sembla que Pla s'inclinava a pensar que el rellotger de Creixell era d'aquesta segona classe, encara que no podia assegurar-ho perquè les notícies sobre el personatge eren ja molt escasses i vagues quan va començar la seva indagació, i es va trobar més amb una curiosa propensió a l'omertà, a la llei del silenci, entre els que donaven indicis d'haver sentit alguna cosa (setanta anys després de la mort del bandit!).

Reduint més encara, podríem parlar, i això és molt actual, de "monstres" i d'"oportunistes". El Rellotger, segons Pla, participava de les dues condicions. Sóc del parer que, en general, i per sort, abunden més els oportunistes que no pas els monstres;  és a dir, els perpetradors del mal pel mal. La resta només és qüestió d'habilitat. Certament el Rellotger fou hàbil. En cas contrari, tot i l'anarquia, no s'explicaria la perdurabilitat de l'acció criminal del bandoler.

Pla no s'esglaia del final del Rellotger. Era, en certa manera, un final cantat. S'entén que Josep Pla era partidari de la pena capital, amb una particularitat: que els reus fossin assistits espiritualment per la Confraria de la Puríssima Sang del Nostre Senyor Jesucrist. D'aquesta forma, se suposa, sempre hi havia la possibilitat del penediment i, per tant, de salvació, no pas terrenal sinó eterna. Trist consol, al meu entendre, per als condemnats, que ja l'havien feta.

Menys mal que el meu amic és molt bona persona, amb aquests antecedents qualsevol s'hi fica a Cal Rellotger.

Read more »

Posted in: Cultura general,Història,Llibres

Wasichu

Wasichu és una paraula de l'idioma dels lakota que significa dues coses: per una banda la utilitzen per anomenar "l'home blanc", per altra banda vol dir "aquell que pren la millor carn per sí mateix".

Veient aquest vídeo colpidor, podem veure com hem actuat els que "prenem la millor carn per nosaltres mateixos" vers els que s'han quedat sense carn.

Cliqueu sota de view subtitles per triar l'idioma en què voleu els subtítols, ja que la xerrada és en anglès.

Read more »

Posted in: Història,Pensament,Vida

Arsènic per a la vida

"A la pel·lícula “El presidente y Miss Wade”, en Michael Douglas feia d’un president dels Estats Units que acabava embolicant-se amb l’Annette Bening. Quan arriba l’escena en que s’han de ficar al llit per primera vegada, al president li agafa un atac de nerviosisme, típicament masculí, i li puntualitza que “les expectatives que ella pugui tenir, tenint en compte que ell és l’home més poderós del món, doncs que recordi que això només és una distinció política i…”

I és que això de crear grans expectatives acostuma a resultar en decepcions. Passa en llibres, pel·lícules i fins i tot persones de les que potser hauries valorat més les virtuts si no n’haguessin parlat tant. Doncs diria que el mateix li va passar ahir a la NASA.

Realment va crear moltes expectatives. Dilluns va convocar una roda de premsa per fer un anunci“de gran importància en la recerca de vida extraterrestre”. Home! Que la NASA digui això fa pensar com a mínim que han trobat algun organisme alienígena. Potser no hem contactat amb homenets verds, però un simple bacteri extraterrestre ja seria una bomba.

Però quan va arribar l’hora de la veritat, amb conferència de premsa emesa en directe per la xarxa, la notícia va causar un cert desencís. Una llàstima, perquè el descobriment és històric. Farà canviar els llibres de text i ens mirarem la vida d’una altra manera des d’ahir. Però amb les expectatives que van aixecar, sembla que la cosa sigui un bluf. Crec que haurien d’haver-ho anunciat amb menys rebombori.

El que han descobert no és cap bacteri extraterrestre (com en alguna noticia s’anuncia) sinó un d’aquí de la Terra. Un bacteri, anomenat GFAJ-1 que creix en un llac de Califòrnia i que tenen una particularitat mai vista fins ara: “Poden substituir el fòsfor per arsènic en les seves biomolècules”. No sembla una gran bomba informativa, oi? Doncs creieu-me, ho és. Però és una bomba encara a nivell molt acadèmic i que requereix unes quantes explicacions. No és la troballa d’un alien com esperàvem i la NASA semblava suggerir.

Quan s’estudia la vida una de les coses que més gràcia fan és que malgrat les immenses diferències que hi ha en formes, mides i estils de vida, la base química que tenen tots els organismes de la Terra és gairebé la mateixa. Des de les balenes fins els bacteris, les reaccions químiques que passen són les mateixes o molt semblants. El DNA, codificat amb el mateix codi genètic, és la molècula que fem servir per guardar la informació genètica. Les proteïnes, fetes amb els mateixos aminoàcids, son les peces amb que construïm els cossos. Els sucres els cremem per obtenir energia i molècules més especialitzades com una anomenada ATP és la que fem servir tots per transferir energia.

I tot aquest ventall és fa combinant uns pocs àtoms. Malgrat que hi ha molts elements químics disponibles a la natura, la vida, tal com la coneixem (coneixíem) es basa en sis tipus d’àtoms. Els estudiants fan servir la paraula CHONPS per recordar que la vida es basa en Carboni, Hidrogen, Oxigen, Nitrogen, Fòsfor i Sofre. Notareu que la P correspon al fòsfor perquè P és el seu símbol químic (per Phosphorus).

El fòsfor és un dels imprescindibles i forma part del DNA, del RNA, de l’ATP, i de molts processos biològics. És molt freqüent que es faci servir com “interruptor” i hi ha proteïnes que estan inactives i que comencen a funcionar quan fa falta simplement enganxant-hi un grup fosfat. Per això els fosfats són importants com fertilitzants. Les cèl·lules necessiten fòsfor, normalment en forma de fosfats, per sobreviure.

Doncs el que han descobert és un bacteri que pot sobreviure fent servir arsènic enlloc de fòsfor. No és només que pugui sobreviure en un indret amb arsènic. Aquest bacteris poden fer servir arsènic enlloc de fòsfor per fabricar coses com el DNA. Enlloc d’ATP (per adenosín trifosfat) fan ATAs (per adenosín triarseniat). Mai havíem vist una molècula de DNA que fos diferent de les altres. Però ara n’hem trobat una que funciona amb una química diferent.

Després venen els detalls. El bacteri fa servir preferentment el fòsfor, però si només té arsènic, doncs l’incorpora. Això vol dir que tindrà un metabolisme, uns enzims, ben particulars. L’arsènic per nosaltres és un verí perquè s’assembla força al fòsfor. Si el mengem, pot  ocupar el seu lloc, però aleshores fa que la nostra maquinària bioquímica deixi de funcionar. En canvi, aquests bacteris han trobat la manera de sortir-se’n, incorporar-lo i seguir funcionant. Per tant, si volem buscar vida extraterrestre, fins ahir, un indret sense fòsfor i amb arsènic l’hauríem considerat poc prometedor. Però ara l’arsènic acaba d’incorporar-se als elements que poden sustentar la vida. Tenim al davant tota una nova química de la vida, amb la que fins ara només especulàvem.

Com a biòleg ho trobo extraordinari. Els editors de llibres de ciències ja poden començar a reescriure alguns capítols. I això té moltes implicacions alhora de buscar vida fora a l’espai. No tinc dubtes que pot ser el descobriment de l’any. Però la manera com la NASA va fer l’anunci potser va ser una mica massa desmesurada. Que faran el dia que finalment trobin un organisme alienígena?"

Article publicat el divendres dia 3 de desembre de 2010 al bloc Centpeus, per en Daniel Closa.

Read more »

Posted in: Articles interessants

Nudo de sangre, d'Agustín Sánchez Vidal

"Nudo de sangre" és sobretot una novel·la d'aventures. Adornada amb un autèntic manual de quipus, els nusos que els inques van convertir en símbol d'identitat i que els historiadors comencen a interpretar com una forma de llenguatge, alternatiu a l'escriptura, atesa la seva complexitat. 

Sánchez Vidal fa d'un quipu el protagonista de la seva novel·la, guanyadora del Premi Primavera de l'editorial Espasa, i amb ell ens porta en busca del mític tresor dels inques. La llegenda diu que després de trenta anys resistint els atacs espanyols a Vilcabamba, la ciutat perduda, els inques van caure derrotats sense desvetllar a ningú on s'amagaven les seves inimaginables riqueses. L'or del Perú que els espanyols van buscar incansablement, tot i que per això haguessin de destruir una forma de vida mil·lenària. 

A cavall de la llegenda i de la història, l'autor desenvolupa una trama d'amor entre un espanyol i una mestissa en ple segle XVIII. El blasó familiar de Sebastián, amb un misteriós nus, sempre li ha fet sospitar que hi havia alguna cosa misteriosa entre els seus avantpassats, però fins que no s'embarca en l'aventura que relata "Nudo de sangre" no sabrà fins a quin punt. És una novel·la entretinguda, fàcil de llegir tot i que en alguns punts abusa de paraules tècniques del món de la navegació o quant a simbologia inca. Destacaria els recursos que utilitza per captar els lector, que no són gaire diferents de "El món perdut" de la Matilde Asensi, o del famós "Codi da Vinci" de Dan Brown: intriga a dojo, barreja d'historia i fantasia i una parella mantenint la tensió sexual pàgina a pàgina. M'hi ha sobrat algunes pàgines excessives en la persecució entre els bons i els dolents.

Read more »

Posted in: Llibres

El caos aeri a l'Estat Espanyol

La notícia d'aquest cap de setmana ha estat el caos aeri a tot Espanya provocat per la vaga encoberta, o no tant encoberta,dels controladors aeris. Aquests senyors, a conseqüència de la postura del govern de no acceptar les seves propostes, han efectuat un abandonament massiu dels seus llocs de treball, al·legant en alguns casos malaltia, en d'altres sense al·legar res.

Més que posicionar-me a favor o en contra de les seves reivindicacions, crec que aquestes queden totalment desvirtuades a partir del moment que aprofiten aquest pont festiu per realitzar-les i a més en la forma en què ho han fet. Conec la postura xulesca del Ministre Blanco que en els seus cercles més propers havia comentat que "posaria ferms tots aquests controladors", mesos abans del succés present. Res més enllà de la realitat perquè les forces armades han pres el control de la situació i, segons han comentat determinats periodistes, a l'aeroport de Palma de Mallorca, fins i tot han amenaçat a punta de pistola els controladors per tal que es disposessin a efectuar la seva feina.

Tal com està el país, amb una crisi gravíssima estic totalment en desacord en aquest tipus de protestes i sobretot deixant tanta gent abandonada en els aeroports en unes dates especials que la majoria volien aprofitar per fer visites familiars. No hi ha dret en la forma, i espero que més d'un d'aquests controladors hagi comès l'error de la seva vida. Un col·lectiu que disposa d'unes condicions laborals extraordinàries no pot posar un país al caos més absolut. Suposo que en uns quants dies sabrem totes les qüestions relacionades amb aquesta història, però a molts ens sembla una desmesura l'actitud dels "vaguistes".

També n'hi ha que critiquen la decisió del govern de militaritzar el servei, és a dir, de declarar l'estat d'alerta i per tant les forces armades prenen el control dels aeroports. A mi em sembla una decisió contundent i encertada. Només de veure el caos que es pot generar pel cessament absolut de l'activitat aèria al país, això ja ho justifica.

Penso que hi ha determinats serveis públics bàsics en la prestació dels quals el govern concernit n'és el responsable, per la qual cosa no es pot perdre el temps en pensar-se massa la decisió a prendre. Ja veurem com deriva aquesta situació.

Read more »

Posted in: Actualitat