30 d’octubre 2011

Tinc una idea

Fa pocs dies era en una reunió on assistien uns quants empresaris, d'aquells que mouen activitat econòmica i per tant, dels que es mouen pel món. Parlàvem de l'economia tant malmesa de la nostra comarca i del que han de fer ells per adaptar-se a les circumstàncies actuals i al nou model productiu que en sortirà. La veritat és que m'agraden aquest tipus de xerrades informals, on tothom té la possibilitat d'explicar experiències i posar les idees personals a discusió.

Em quedo amb dues. La primera, que per continuar essent una destinació turística de primer ordre mundial, ens cal posicionar-nos i que tots els empordanesos podem explicar què és la nostra comarca i què val la pena veure. Com ha de ser el nostre desenvolupament econòmic, urbanístic i turístic. Que la marca "Empordà" porti inherents uns atributs en què tots els empordanesos ens hi sentim identificats i que els podem explicar a qualsevol. Certament hi hem treballat en aquest sentit, i segurament no s'ha sabut explicar. Doncs haurem de fer-ho i picar pedra, perquè de mitjans no ens en sobraran.

La segona idea, és més una experiència però que m'ha fet pensar molt. Un empresari explicava que per adaptar-se als nous mercats buscava un punt on centrar la seva distribució. I que per sorpresa seva, agradable, es va trobar amb una professionalitat molt gran, al punt on es va adreçar, afirmant que fins i tot li havien fet part de la seva feina. Li havien trobat l'espai físic, les empreses interessades i li havien fixat tot un dia de reunions per tancar els tractes! I això m'ha fet pensar.

En aquest moment estem pensant què hem de fer per activar la malmesa economia de la nostra comarca. I pensem que amb els pocs mitjans que tenim a l'administració local ens hem centrat en la formació dels aturats. Segur que no ens equivoquem i que la formació és important, però em penso que hauríem de concentrar els esforços en un altre aspecte.

Hauríem de constituïr un consorci, amb Consell Comarcal i ajuntaments, empresaris i Cambra de Comerç. I hauria de tenir una finalitat concreta: esser capaç de captar inversions, empreses que vulguin desenvolupar la seva activitat a l'Alt Empordà. I nosaltres els ajudarem amb els tràmits davant l'administració, a trobar l'espai físic on desenvolupar-la, els treballadors amb la formació que els calgui i els proveïdors que els subministrin allò que els calgui.

Però per això no ens cal només posar-nos-hi. Cal un veritable esperit de treball en equip i deixar-nos de les polítiques de vol gallinaci per intentar apropiar-nos d'una inversió i que acabi marxant fora d'aquí per no parlar-ne amb el nostre poble veí. Hem d'entendre que la competència en aquest moment és la resta del món, i que geogràficament estem en un lloc clau, on tot hi pot passar, però encara no hi passa res.

En aquesta eina de desenvolupament també hi hauríem de concentrar totes les polítiques actives i passives d'ocupació, així com hauríem de ser capaços de captar les aportacions d'aquelles persones que volen legar recursos a la societat, com diverses fundacions que ja hi ha.

També seria important captar emprenedors. Tenia la temptació d'escriure "joves empresaris", però l'emprenedoria no té edat. I no se'ns hauria d'escapar ni un. I se'ls hauria de facilitar la posada en pràctica de les seves idees.

La qualitat només surt de la quantitat. La resta és sort. I no m'agrada jugar a la ruleta. De fet, no hi he jugat mai.

15 d’octubre 2011

Tot va molt de pressa

Feia dies, mesos, que no escrivia al meu blog. No era per una sola raó: absorbit per la feina, cansament físic i intel.lectual i que per l'entorn en el qual em moc crec que em complicaria la vida si expressés públicament la meva opinió. Per tant pensava que per escriure sobre trivialitats, no valia la pena escriure res. També tinc clar que el meu blog té un abast reduït; seria molt pretenciós per la meva part pensar que el que escric provocaria una mobilització com la dels indignats. Bàsicament no volia complicar-me la vida.

Però avui tinc sensacions més bones, i la panxa em fa rau-rau de pensar que no escric. Així que ja hi torno a ser.

Del segle XIX en diuen el segle llarg perquè es considera que va començar el 1789, després de la Revolució Francesa i que va acabar el 1914, quan va escatar la I Guerra Mundial i va acabar amb l'imperi Àustro-Húngar. Per contra del segle XX en diuen el segle curt perquè va començar el 1914 i va acabar el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, que va posar fi a la guerra freda i va deixar els Estats Units com la única potència dominant.

L'11 de setembre de 2001 a aquest gegant li van tremolar les cames i alguna cosa més quan va ser atacat al cor mateix per Al Qaeda. I el 2008 va començar la gran tormenta financera de les hipoteques que va contaminar Europa i que encara no sabem com treure'ns de sobre.

Hem entrat en una època, que no sé com la definiran, però els canvis se succeeixen molt ràpidament. Com si cada deu anys canviéssim de segle. I en aquest entorn, en l'era d'Internet i de la informació, on tenim tantes dades a la nostra disposició i la generació més formada de la història de la humanitat, no entenc com no som capaços de prendre les decisions encertades per sortir d'aquest sotrac. Aquesta ferida ens deixarà una marca profunda.

Segur que hi haurà un abans i un després d'aquesta situació, sobretot a Europa. Aquí hi ha un parell de mesures que espero que es prenguin immediatament: harmonització fiscal i lideratge polític.

03 de juny 2011

Defensa pròpia

Dimecres passat, dia 1 de juny de 2011, es va fer públic que un jurat popular ha absolt del càrrec d’homicidi al membre d’una família de la classe alta catalana. Aquesta absolució arriba per la interpretació que el jurat ha fet de la defensa pròpia. Algun jurista s’ha afanyat a declarar que amb una interpretació jurídica estricta d’aquest concepte, mai de la vida s’hauria d’haver absolt la persona jutjada.

Un periodista també ha escrit “en la justícia ideal, que la vida t’hagi donat bones cartes t’hauria de fer més culpable. Però en la real, t’ajuda a ser absolt”.

En l’altra banda n’hi ha que pensen que el fet que el mort era un lladre albano-kosovar ha predisposat el jurat popular en contra i ha defensat la propietat privada.

Arribats aquí, sembla que ningú sigui capaç de jutjar sense prejudicis. I que es dubti de la capacitat de prendre decisions judicials d’un tribunal popular, i per tant, no professional de la judicatura.

Però el que és evident és que quan contrasto la decisió del tribunal popular sento que un percentatge molt elevat de la població està d’acord en la decisió presa. Evidentment, sense haver estudiat a fons el concepte de defensa pròpia ni les proves presentades per uns i altres. Però la conclusió és senzilla: uns lladres van entrar a robar a una propietat privada, i un membre de la família en va matar un d’ells. D’aquest desenvolupament dels fets a que el mort hagués estat el gendre, segurament la ratlla va ser tan fina, que tothom entén que en aquesta situació, algú pugui disparar sense contemplacions.

No defenso la violència, però estem en un temps molt convuls en el qual la inseguretat ciutadana ens preocupa molt a tots.

Però per sobre de tot, el que m’agradaria deixar clar és que si ja pels professionals de la judicatura deu esser complicat jutjar una persona i declarar-li la innocència o la culpabilitat, no voldria posar-me en la pell del tribunal popular. Per tant, i considerant que ningú discuteix que van argumentar molt bé el veredicte, no m’agrada que es posi més en entredit la seva decisió.

27 de març 2011

Els problemes energètics

El desenvolupament econòmic actual està basat en l'energia procedent del petroli i de les centrals nuclears. En aquests darrers dies, entre les conseqüències del terratrèmol del Japó sobre la central nuclear de Fukushima i de les revoltes en el món àrab, s'ha reobert el debat sobre la dependència energètica.

Comentant-ho amb una bona amiga, molt preocupada sobretot per les conseqüències de les explosions a les centrals nuclears, vaig expressar el meu convenciment que tenim prou base científica per haver inventat altes fonts energètiques. Altra cosa són els interessos creats a l'entorn del petroli. Molts i poderosos. No serà tan fàcil canviar això.

Un parell de dies després d'això, em va portar un document, del qual en transcriuré alguns paràgrafs i que té molt a veure en aquest tema. Es tracta d'un escrit fet pel Dr. Eugene F. Marlowe, enginyer per partida doble en el MIT i doctorat en Salut Pública a Harvard. Fou president de la Fundació Nova Energia i editor de la Revista Energia Infinita. Sens dubte, un dels científics més valents del segle XX i començaments del XXI en el desenvolupament d'un nou escenari.

Aquesta és la seva darrera carta:
"A totes les persones de món que són curioses i de ment oberta, amb tota la meva bona voluntat, i amb la capacitat que teniu vosaltres de jutjar aquestes coses. Per als científics i enginyers, per als filàntrops, els ecologistes, els experts en energia, els inversors en alta tecnologia, als professionals de la salut, als periodistes, artistes, escriptors, financers, empresaris i líders polítics mireu la realitat. Tant si sou conservador, liberal, demòcrata, republicà o anarquista, poc importa, fins i tot no importa si sou agnòstic, budista, cristià, jueu, hindú, musulmà, ateu, o de qualsevol altra creença espiritual, aquest missatge va adreçat a totes les persones de bona voluntat com sou vosaltres.

Estimats amic:
Comencem amb la memòria per aquells homes savis, que han lluitat des de sempre per portar el coneixement a la humanitat, i que han estat ignorats fins que el futur els va donar la raó, aquesta és una crida sincera, vull que es recolzi la investigació i el desenvolupament de les noves formes d'energia perquè són viables i de ben segur marcarà un nou començament i albada per la humanitat.

(...)

La física és lliure i a vegades s'endinsa en territoris aparentment acotats a causa dels interessos d'una pocs que no renunciaran als seus actuals beneficis.

En nombroses ocasions, tot i els resultats favorables, es desestimen amb facilitat projectes viables per no ser rendibles econòmicament per les multinacionals o els interessos d'uns quants. Les noves generacions s'han de despertar i veure les coses amb ulls nous, han de ser capaços d'assumir amb entusiasme i capacitat crítica el tancament economista dels seus predecessors, han d'erradicara la dependència de certes institucions que només pretenen esclavitzar la humanitat en tots els ordres de la vida. Els joves físics no poden oblidar el passat, i els prego que prenguin com a tasca trencar amb les incerteses del present. Percy Bridgman W., premi Nobel de Física (1946).

Per exemple, el premi Nobel de Física de 1988, Leo M. Lederman, no és partidari de la búsqueda de formes radicalment noves d'energia. És un escèptic "patològic", però tot i això, ell sent que d'alguna forma ens trobem en el llindar de la revolució de la física.

(...)

Les solucions als nostres problemes d'energia estan a l'abast, i sens dubte requereixen d'investigació i de la necessària inversió inicial, però no es tracta de milers de milions de dòlars.

La ciència moderna ha passat per alt i ha ignorat importants descobriments científics que serien puntals en tecnologia, i que resoldrien pràcticament en la seva totalitat els problemes principals de la nostra civilització? Sí, ho ha fet. No entraré en la llarga llista d'horrors innombrables als quals pot conduir la tecnologia si aquesta és utilitzada per finalitats bèl.liques. Prefereixo parlar d'aquells que poden ajudar la humanitat a assolir un nou paradigma i ajudar a resoldre els problemes.

O tal vegada heu pensat que tot això no existeix en absolut? Us puc ben assegurar que existeix, i en aquest moment milers de científics estan encaminada en aquest sentit. Segurament no hem assolit encara els nostres objectius, però gràcies a una investigació científica i minuciosa que exigeix un enorme sacrifici i treball, els objectius són ara molt més a prop d'aconseguir-se. El camí, en sentit científic, ja està marcat. Ara necessitem el recolzament de tothom per tirar endavant i arribar al nostre destí comú: un món amb energia abundant, neta i segura, lluny del control geopolític centralitzat. Sisplau, presteu atenció a aquesta crida, no us quedeu creuats de braços.

(...)

La investigació que cobreix la revista de divulgació Energia Infinita suggereix que hi ha almenys tres grans categories de radicalment noves fonts d'energia que la civilització està a punt de ser capaç de d'aprofitar i reduir a tecnologies pràctiques:
- Categoria 1: Física de l'hidrogen, més coneguda com a fusió freda. Aquest energia seria no contaminant, no tindria radiacions perilloses i que a més té un cost combustible zero. Només un quilòmetre cúbic d'aigua de mar proporcionaria l'energia equivalent a totes les reserves de petroli conegudes a la Terra.
- Categoria 2: Energia del buit, o Zero Point Energy.
- Categoria 3: Energia ambiental o energia tèrmica sensible.

Què passa amb l'energia solar, l'eòlica o les piles de combustible d'hidrogen?  Aquests estan molt bé i l'Energia Infinita també les dedica un espai petit per escriure sobre elles, però en un futur on es necessitarà energia en abundància, l'energia neta no té gairebé cap possibilitat de sortir de les bones intencions, beneficioses, però extremadament limitades d'aquestes energies i d'altres energies renovables convencionals.

(...)"

Dies enrera saltava a les portades dels mitjans alternatius l'intent dels mitjans de comunicació i algunes revistes científiques de ridiculitzar la fusió freda plantejada per Andrea Rossi i Sergio Focardi. La magnitud d'aquesta investigació suggereix que hi ha una tecnologia viable que usa comunisme materials disponibles i que no produeix CO2 ni radioactivitat i té l'avantatge de ser molt econòmica, tant des del punt de vista de la producció com de la implementació.

La raó per la qual aquesta demostració ha estat censurada i rebutjada per la seva publicació en revistes científiques és que no interessa a les grans corporacions assumir un sistema d'energia basat en la gestió de l'abundància.

Sempre acabem topant amb aquesta oligarquia que té tot el poder. Però les noves tecnologies ens han obert un canal de difusió barat i gairebé universal. Això vol dir que igualment com sense pressupost la població s'ha carregat els règims autoritaris d'Egipte i Tuníssia, que disposaven d'un pressupost immens per la seva cronificació, en el tema de les noves fonts d'energia podria passar alguna cosa semblant. I són moltes llebres que corren alhora.

13 de març 2011

Terretrèmol al Japó

Avui fa un dia plujós, fred, d'aquells de finals d'hivern, en els quals les persones només tenim ganes de fer el mandrós al sofà, embolicats amb una manta. Si no he fet això més estona és perquè tenia feina. Però quan a la tarda m'he posat a escriure alguna cosa he pensat que només podia fer-ho del terratrèmol del Japó.

Resulta que ahir dia 11 de març, va haver-hi un terratrèmol de 8'9 graus a uns 200 km de la costa del Japó, a 10 km sota terra, amb moltes rèpliques i un posterior tsunami que ha causat milers de morts, una devastació de proporcions incalculables i una alarma nuclear que no sabem fins in pot arribar. Diuen que és el setè per ordre de magnitud des de que es mesuren els seïsmes.

Les imatges en directe del tsunami, veient com cinc quilòmetres d'aigua de mar avançava de forma lenta, però imparable, són esgarrifoses. Veure el poder devastador de l'aigua com s'emporta cases com si fossin barcos i com doblega edifics com si fossin de paper. Centenars de cotxes arrossegats amb una facilitat esfereïdora. I posteriorment, en la reculada, emportar-s'ho tot mar endintre, deixant barcos com edifici de sis plantes enmig de carrers i, en general, un panorama desolador.

Evidentment, el Japó ja ha demanat ajut internacional per fer front a les milionàries pèrdues, que tardaran anys a recuperar-se. De tota aquesta gran desgràcia m'han cridat l'atenció dues coses.

La primera, la disciplina amb la qual la població va encaixar el terratrèmol i les actuacions posteriors. És una població plenament conscient que la seva situació geogràfica els ubica geològicament a dos passos d'una zona de fredament de dues plaques tectòniques. I com que han decidit viure allà, han pres totes les mesures constructives que han pogut i després s'han preparat per fer-hi front d'una manera molt disciplinada. Això per una banda és fruit de la seva cultura, però per altra banda també mostra la capacitat que tenim la humanitat d'adaptar-nos a les circumstàncies. Per això hem arribat fins aquí.

La segona, veure com afecta una catàstrofe un país del món desenvolupat. Avui en dia estem acostumats a veure, gairebé en temps real,tsunami s'emporta barraques de vora el mar d'Indonèssia, com l'aigua arrasa faveles al Brasil o de com una sequera afecta algun païs de l'Àfrica. Però quan es colpeja Nova Zelanda o el Japó, que són països igual o més desenvolupats que nosaltres, i especialment els japonesos, preparats per aquestes eventualitats, a Occident ens en fem més ressó i redescobrim que no som res, que la nostra vulnerabilitat és molt gran.

El major seïsme de la història, des de que es mesuren, es va produir a Xile el 1960, i mirant les reaccions d'aquella època veig que amb prou feines s'hi dedica una columna, molt més preocupats en qui era el campió mundial de boxa i, per descomptat, en la cinquena Copa d'Europa consecutiva de l'equipatge oficial del Régimen. Certament, les noves tecnologies han democratitzat la xarxa.

27 de febrer 2011

Què en fem del talent?

Ahir vaig anar a veure un partit de futbol de mainada de categoria infantil, que tenen entre 12 i 14 anys. El partit va ser sensacional perquè va ser molt igualat, emocionant i net. La mainada no especulen amb les forces. Feia temps que no gaudia tant d'un espectacle amateur. Només un punt negre quan un pare no va estar a l'alçada de la mainada al final del partit. Sempre els pares ...

Però no era d'això que volia escriure. Volia escriure sobre el talent, perquè damunt del camp hi havia 22 nens que jugaven, però només un parell que sobresortien de manera exagerada. Dos nens amb talent per jugar a futbol, i quan vaig arribar a casa el meu cap va començar a donar-hi voltes.

Als 14 anys un nen és una criatura, com a persona és allò que diguem un meló per obrir. Però en realitzat ho és tant?

Centrant-me en un dels dos nens, vaig veure com treballava, com animava la resta quan encaixaven un gol, com s'esforçava per robar la pilota, com treballava per fer una bona passada a un company quan probablement, per la força que se li veia, tenia més possibilitats d'èxit tot sol. Després com calculava força i distància per xutar. I finalment com celebrava els tres gols que va fer. Li vaig veure responsabilitat, esforç, humilitat, solidaritat i finalment, encert en les decisions. Va fer un gol amb la dreta amb un xut ras i fort, sortint d'una driblada, un gol amb l'esquerra després d'un control dintre de l'àrea i un gol des del mig del camp per sobre del porter, que només la va poder tocar amb la punta dels dits. Lluny de ser casualitat, en va provar una altra des del mig del camp que no va ser gol de miracle.

Però el que jo em pregunto és: i ara què poden fer aquests nens? En aquest país ens omplim la boca de talent però què fem per estimular-lo. Amb aquestes virtuts sembla clar que aquest nen pot triomfar en allò que es proposi. Però si li proposen pujar un graó i anar a un equip que el faci entrenar cada dia, ja hi serem. No hi ha tradició de compaginar estudis i esport i haurà de triar. A menys que sigui tant i tant bo, que vagi directament a un club de primer nivell on li facin un pla s'estudia a mida. Però això deu passar a un de cada 50.000 esportistes.

De casos com aquest en conec un munt, perquè bon estudiant i bon esportista sol anar agafat de la mà. Quan han de triar, només triomfen en l'esportista els mals estudiants. Lamentable.

Em venen al cap dos companys meus, un era un gran futbolista i ara és un endocrí de referència. L'altre era un gran jugador de hoquei patins i ara és un professor reconegut de física a la Universitat de Santiago de Compostela. Van prioritzar els estudis. Però no hauria de ser així. El talent l'hauríem de protegir en totes les seves expressions.

Sincerament, primer em vaig emocionar. Després va passar pel meu cap allò de plànyer els pares per trobar-se amb aquest dilema. Però finalment he conclós: benvinguts siguin els maldecaps a causa del talent, encara que siguem a Catalunya.

26 de febrer 2011

Viatge en tren

Avui he anat en tren a Barcelona, i com que no hi estic gaire acostumat, he observat un seguit de situacions que em ve de gust explicar.

Primer de tot, només d'arribar a l'estació de Sants em refermo en que la senyalització a aquest nostre país està pensada per aquells que saben on van: veig un munt de gent que no sap d'on sortirà el seu tren, ni on han d'anar a preguntar. En aquestes situacions sempre em sap més greu per la gent gran.

La situació a les andanes és diferent perquè aquí ja no hi ha gent perduda, hi ha gent tirada. I dic tirada perquè la zona d'espera la trobo molt abandonada, incòmode i amb la semblança d'una obra permanentment inacabada. Tan bon punt hi arribo, la gent s'esperava en un punt i el tren de rodalies que arriba, es para uns metre més endavant d'on hi ha els pocs bancs d'espera. Per la qual cosa, els passatgers cames ajudeu-me i a córrer, els que poden fer-ho.

Arriba el segon tren, el de Figueres, pocs segons després d'haver-lo anunciat per una megafonia que no se sent res i que funciona així des de que en tinc record. Curiosament arriba a l'hora i es para en el lloc correcte. Mentre pugem, ajudo a pujar les maletes unes noies joves de l'Europa de l'Est perquè l'accés als vagons continua sense estar pensat per la gent gran, els que van carregats, o en general, per qualsevol que tingui problemes de mobilitat. Altra vegada penso en la pobra gent gran.

Ja dalt del tren, el primer problema de convivència apareix quan una dona gran mena la pressa a un jove d'aspectes magrebí i aquest li replica de males maneres, tot encarant-s'hi. Em penso que no havia entès bé el que li deia la senyora i s'ho ha agafat malament. A vegades estem predisposats a determinades actituds i tenim respostes fora de to quan no hi ha lloc.

El que passa seguidament em preocupa més. Una de les noies de l'Est comença a buscar nerviosament i va un parell de vegades amunt i avall del vagó com si hagués perdut alguna cosa. El bitllet, penso jo. Mouen i remouen abrics i maletes i explica a un senyor català de prop seu, en un castellà molt rudimentari, que ha perdut el mòbil, que està segura que el portava quan ha pujat al vagó, que és un iPhone que val 600 euros i que creu que li ha robat algun dels tres nois d'aspectes magrebí que estan asseguts al fons del vagó. La veritat és que ho diu en un to força tranquil.

Un dels nois s'hi encara i li diu que perquè els acusa sense saber res, quan hi ha tanta gent al vagó (una trentena de persones). Aquí si que la noia no s'acovardeix, al contrari, li planta cara i li diu que per l'aspecte que té només pot haver estat ell o algun dels seus amics. La situació es tensa, peró no passa d'aquí.

Quan arribem a Caldes de Malavella, els tres nois baixen i des de l'andana s'acomiaden de les tres noies diguent que ells no tenen el mòbil i que els sap greu que s'hagi malfiat d'ells. La noia, molt fredament, sembla haver-se fet a la idea que s'habilita quedat sense mòbil i se'ls mira amb cara d'incrèdula. Trobo curiós que el primer que es malfia d'un immigrant sigui un altre immigrant.

En aquesta estació de Caldes sento el comentari d'un senyor que parla per mòbil i que comenta que aviat serem a Girona perquè ja som a Caldes de Boadella. Penso dintre meu que espero que el tren no ens deixi aquí perquè el GPS de qui l'hagin de venir a buscar es tornarà boig, tant el pot portar a Ventallops com a Sant Martí de Llépara.

M,ha semblat molt curiosa la poca intimitat que hi ha al vagó on jo he observat tot això mentre treballava amb el meu flamant iPad i no em treia els auriculars de les orelles.

Quan he arribat a Figueres, l'Empordà m'ha semblat més preciós que mai.

13 de febrer 2011

La democratització de les dades

Divendres dia 11 de febrer vaig assistir a una sessió a ESADE sobre el que s'anomena Open Data, o en català, les dades obertes. És a dir, totes aquelles dades que es volen obrir al públic en general des de qualsevol organització. Aquesta és una tendència cada vegada més estesa. Em va cridar l'atenció les diverses tendències que hi ha.

Per una banda els nord-americans, que amb una desregulació total, com és norma en ells i la base de la seva societat, són capaços d'obrir-ho tot i mostrar totes les dades. Però no tan sols des de les empreses, sinó fins i tots les administracions. Així per exemple, se'ns va mostrar una aplicació que en temps real, i funcionant sobre el GPS, mostra la perillositat de la zona per la qual estem circulant, calculada sobre el nombre d'atracaments i robatoris que s'estan donant. Evidentment, les dades han estat penjades directament per la policia. Quan li vam preguntar perquè es feia això, perquè a Catalunya ens pot semblar això una forma de crear alarmisme, el conferenciant va dir que no era una manera de fer més creïbles les dades de la policia, sinó que era per democratitzar les dades. Tenen molt clar que els contribuents paguen uns impostos i que les administracions estan obligades a mostrar la realitat del que hi ha, sigui bo o no. I que cadascú actuï en conseqüencia.

El conferenciant nord-americà també va mostrar la seva preocupació perquè cadascú que penja dades ho fa d'una forma molt personal i creu que s'haurien de trobar la fòrmula per unificar criteris a l'hora de penjar les dades, per tal que si circulem per Nova York o per Paris, el que ens trobem sigui similar, o fàcilment identificable per part de l'usuari. Ara, com a qualsevol tema incipient, això no és així.

A l'altre costat de l'Atlàntic, a Europa, les coses es veuen de diferent manera si som europeus del nord o europeus del sud. Van parlar conferenciants de Helsinki i de Berlin per una banda, i catalans per l'altre. Quant als nord-europeus van mostrar unes tendències semblants als nord-americans, però amb algunes precaucions. Els finesos per exemple, no tenen cap problema en mostrar totes les dades. Així ells comenten que no hi ha cap problema en saber els ingressos que ha tingut l'any anterior el veí del tercer tercera. Però ells tenen tendència a socialitzar més les dades, en el sentit que les dades que posen a disposició de tothom són més aviat les demogràfiques. A Helsinki pots trobar dades de qualsevol barri i la seva composició demogràfica: edat mitjana de la població, dades d'immigració, estudis de la població, ... perquè creuen que quan una persona decideix viure en un indret ha de saber què es trobarà.

Els alemanys, en canvi, també creuen que s'ha de socialitzar les dades però de moment només hi pengen dades que donen serveis directament a la població. Per exemple van parlar d'una eina que permet als sord-muts disposar de la informació de qualsevol edifici en llenguatge de signes, mitjançant una aplicació del telèfon mòbil.

Tant finesos com alemanys són molt respectuosos amb els impostos que cobren dels contribuents i consideren aquestes aplicacions molt interessants pel seu baix cost. Ambdós van explicar que convoquen concursos d'idees entre els joves estudiants, que son els majors usuaris d'aquestes noves tecnologies, amb uns premis d'uns 1000 euros, però que ajuden a generalitzar i posar de moda el seu ús.

A l'altre extrem de tot plegat hi som nosaltres els catalans, i per extensió, els espanyols. Resulta que tenim una llei de protecció de dades que protegeix sobremanera els drets dels particulars quant a la publicació de certes dades. Tothom està d'acord en considerar que això és una exageració perquè el conferenciant nord-americà va replicar que en dues hores seria capaç, a través de tot el que hi ha publicat a la xarxa de donar el perfil complet de qualsevol que estés a la sala. I si algú té fills adolescents usuaris de facebook, després ens podria donar en mitja hora fins a la fe de baptisme.

La meva opinió és que el món va cap a una democratització de les dades, però que evidentment les administracions no es poden saltar la normativa vigent. Però que hem d'anar pensant com utilitzem el que internet posa al nostre abast per tal de facilitar informació a la població que l'ajudi a prendre decisions. I això no farà que la població confïi més en l'administració, però certament se situarà més clarament en l'entorn on viu.

A l'altre extrem de la situació hi ha el Partit Popular que arriba a demanar l'obligatorietat de tenir en territori espanyol els servidors que continguin dades de caràcter personal de les persones d'Espanya. Valga'm Déu, això sí que és anacrònic. En un món un el mòbil és capaç d'enderrocar en deu dies un règim dictatorial de 30 anys, i algú demana això. I si no us ho creieu, mireu-vos això.

06 de febrer 2011

La crisi d'Egipte

Com que el tema de la setmana, i suposo que de força mesos és la crisi originada a Tuníssia, però que ha tingut a Egipte el ressó més gran, m'he posat a buscar informació sobre el que penso que és el més important d'aquesta crisi.

Causes de la crisi a Egipte
Les raons de la revolta egípcia són les mateixes que les que van explicar l'aixecament popular a Tuníssia. No es tracta d'una revolta de caràcter religiós, és una revolta social per la pobresa, l'atur, l'absència de llibertat i l'horitzó sense futur que tenen els joves. Això en un país amb 80 milions d'habitants i on el 50% tenen menys de 25 anys

Alguns han anomenat wikirevolucions a aquests aixecaments. Però no són les revelacions de wikileaks les que han provocat això, perquè aquests pobles no necessiten ningú de fora que els expliqui la corrupció dels seus règims. Quan aquell jove tunecí, venedor ambulant, es va autoimmolar en protesta per la humiliació diària a què el sotmetia la policia local. En aquest gest de morir per la dignitat s'hi van veure reflexats molts joves. La revolta es va estendre fins que el govern ordena l'exèrcit a disparar contra el poble, els caps militars s'hi neguen i a partir d'aquí la història ja està explicada.

Com es propaga
La propagació ha seguit una pauta semblant a la de Tuníssia, on en un mes es van carregar un règim sòlidament assentat des del 1987. Un fet dramàtic va desbordar la indignació continguda pel temor, genera manifestacions que reprimeix la policia i immediatament les imatges de represió i els missatges de protesta es difonen en les xarxes socials d'internet, amplificant el moviment fins que els mitjans de comunicació no controlats pel govern informen i retransmeten les imatges i els missatges que pengen els manifestants a Youtube o a altres webs. Conforme es difon la protesta, l'activen les xarxes mòbils, els SMS, els twits i les pàgines del facebook i altres xarxes, fins a construir un sistema de comunicació i organització sense centre i sense líders, que funciona amb una gran eficàcia, desbordant censura i represió.

A Egipte, en pocs dies, desenes de milers de persones es van unir a Facebook i altres xarxes socials. El grup més popular es deia “la seva gent s'esta cremant, senyor President”. I tot i que els governs estan avisats i posen en marxa mecanismes de guerra cibernètica, el poder internauta es difícil de contenir. I és que la connexió entre la joventut i la cultura d'internet és a l'arrel del nou poder popular.

Perquè dura tant el president Mubárak?
Aquesta permanència no és deguda a la seva resistència. El que passa és que la situació és tan complexa que les parts implicades tant internes com externes el mantenen al poder de forma artificial. Per una banda, els dirigents occidentals que juntament amb Turquia diuen que s'ha d'escoltar el poble. En un altre extrem hi ha els dirigents saudíes que han arribat a dir que els manifestants són uns infiltrats (com si fossin quatre caps escalfats). Una altre posició diferent és la d'Israel, on els seus governants temen la caiguda de Mubarak ja que aquest senyor va ser el primer de signar un acord de pau amb Israel. I en els trenta anys que ha estat al poder, ha respectat els acords de pau.

La continuïtat de Mubarak s'explica per l'absència d'un lideratge clar. Fins ara tota l'oposició s'ha mostrat disposada a formar d'un govern de transició, però sense cap figura rellevant al capdavant.

I ara què?
Fins ara s'ha acusat la societat egípcia de ser passiva, algú l'ha comparat amb una fusta que sura sobre el Nil i es deixa portar pel corrent suau. Però ara resulta que de cop aquesta fusta ha saltat per una cascada. I això és perquè més de la meitat de la població no ha conegut cap més cap d'estat que Mubarak. I el perfil de la població ha canviat. Els joves tenen més educació, són altament urbanitzats, molt més exposats al món exterior i molt menys pacients. Només un parell de dades: les línies de telèfon han passat de 2,8 per mil, l'any 1990 a 79,1 l'any 2009; i que la mortalitat infantil ha passat del 78,5 per mil al 34,8 entre els mateixos anys.

El pla del govern per perpetuar-se en el càrrec, a través d'un galimaties electoral tradicional, és probable que segueixi endavant. El país s'enfronta ara a tres possibilitats principals. La primera és seguir el camí de Rússia i trobar un home fort des de dins del sistema. El segon és el camí de l'Iran, i que la ira arrasi tot el sistema actual, amb unes conseqüències mundials l'abast de les quals no es pot predir. O seguir el camí de Turquia i convertir-se en una mica menys fràgil i que tots els concernits fossin una mica més feliços.

Fonts: La Vanguardia, Ara, The Economist, Manuel Castells

01 de febrer 2011

El mur de Berlin, segona part

Aquests darrers dies estem assistint, una mica astorats, a la caiguda de les dictadures de Tuníssia i Egipte, i ja veurem si en cau alguna altra perquè sembla que Jordània també trontolla i el Marroc comença a tremolar.

De tots aquests països, el més important quant a la seva situació geoestratègica, nombre d'habitants i potència econòmica és Egipte. Un país on semblava que els Estats Units ho tenien tot ben lligat, i ves per on, el poble ajudat per les xarxes socials, en una setmana s'han carregat una dictadura de 30 anys.

Estic una astorat perquè em pensava que aquestes dictadures, si alguna dia havien de caure seria per causa de la religió. I altra vegada, qui ho havia de dir, la religió no hi té res a veure. El poble vol democràcia, vol llibertat. I aquí és on internet, les xarxes socials, la televisió, han fet molt mal a aquestes dictadures que, tot i utilitzar la censura i anar tan enllà com han pogut en la limitació de les xarxes socials, no han pogut aturar el boca - orella, o potser ara hauríem de dir el teclat – pantalla, i amb l'efecte bola de neu han quedat atrapades i s'han plegat a l'evidència.

De moment, sembla ser que no hi ha hagut vessament de sang. Cosa insòlita fa uns anys, on un procés així hauria acabat amb morts a dojo. Recordo Tiananmen. I l'efecte dòmino ha fet que després d'un país insignificant en l'ordre mundial com és Tuníssia, hagi caigut Egipte, que ja són figues d'un altre paner. I a partir d'avui què passa?

Doncs el que ha passat aquests dies no és el final d'un procés, sinó el principi. Ara cal articular transicions d'un sistema a un altre. Hi ha teories per tots els gustos, des d'aquells que pensen que sense sang no hi ha transició ben feta, fins a l'extrem contrari amb lleis de “punt i final”, o la mateixa transició espanyola. El meu avi, que era una persona molt sàvia i que havia fet la guerra civil espanyola sempre ens explicava que quan es va acabar la guerra i tothom va tornar a casa, “si no haguessim oblidat i personat, no hauríem pogut viure”, en clara alusió a les denúncies creuades que hi havia hagut en el període bèl·lic.

La transició espanyola també és un bon exemple, conduïda per una persona que penso que no ha estat mai prou ben tractada com és Adolfo Suárez. Suposo que d'aquí a uns anys es valorarà com li pertoca.

El que queda clar és que per poder començar la transició el dictador ha de ser fora. Les paraules de l'El Baradei m'han agradat: “que un dictador ens porti a la democràcia és un oxímoron”. I parlo d'aquest senyor perquè sembla ser qui té millor imatge exterior per conduir aquest procés. En el seu currículum hi ha el premi Nobel de la Pau del 2005 i la direcció general de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica. A partir d'aquí, el que també és important és que no tinguin la sensació de ser tutel·lats per les potències estrangeres, sobretot els Estats Units, molt menyspreats per la seva històrica política exterior.

Els motius que hi veig en aquesta revolució global del món islàmic són bàsicament la comparativa d'aquests pobles amb la resta del món. Les xarxes de telecomunicacions els mostren un món on es viu amb més o menys angoixes, però amb llibertat. I en els seus països hi ha una oligarquia que acumula riquesa i una grandíssima majoria que ha de passar amb dos dòlars al dia. I s'han fet grans, han madurat, i han dit que ja n'hi ha prou.

També em sobta que aquests processos agafin els Estats Units desprevinguts. No sé què hi pinta la CIA i el seu servei d'espionatge. Com tampoc van saber preveure la caiguda del mur de Berlin. No val la pena la despesa que els suposa aquest servei per la mala qualitat de la informació que pren.

I una pregunta que em ve al cap mentre observo tots aquests processos tan interessants és el que passarà amb la Xina. Si seran capaços de mantenir ferma la seva població sota un règim dictatorial, on la informació se subministra filtrada totalment. I m'ho pregunto perquè les coses que passen a un país que arribarà als 1.400 milions d'habitants el 2015. Aquí no es pot despreciar res. La primera vegada que hi va haver algun moviment no van dubtar d'utilitzar l'exèrcit, però no sé si l'exèrcit sempre estarà a disposició del govern. Potser algun dia se n'adonarà que el mateix exèrcit és poble, i que no està per anar en contra del poble.

Per acabar, el que li va dir Don Quijote a Sancho Panza: “La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierran la tierra y el mar: por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida.” I així ho han fet.

31 de gener 2011

El futbol com una obra d'art

Fa temps que explico que des de fa un parell d'anys em miro els partits del Barça de Guardiola com si es tractés d'una òpera o d'una orquestra simfònica.

Segueixo un ritual: la televisió pel canal que sigui, la locució d'en Puyal de Catalunya Ràdio, i el sopar al principi, a la mitja part o al final, però no durant el partit. Mentre transcorre el joc, la meva concentració és 100% pel joc del Barça. Pels canvis tàctics, pels moviments ofensius, per la pressió defensiva. I com que ho executen amb una rapidesa brutal, tot i així a vegades em perdo algun moviment. I quan s'acaba el partit necessito ben bé un quart d'hora per païr el que acabo de veure. Em sento com aquell que acaba de menjar un plat tan excel·lent que no vol que el sabor se'n vagi de les papil·les gustatives.

Tampoc no parlo gaire o gens durant els partits, ni expresso les meves emocions que interiorment són moltes. Tota la intensitat la dirigeixo cap a la vista i les sensacions. Si hagués d'escriure el que passa pel meu cap durant un partit, ompliria unes quantes webs.

I tampoc és que em senti tan estrany, perquè som molts que compartim aquestes sensacions. He llegit les opinions de quatre persones del món de l'art i coincideixen que probablement amb el pas del temps encara valorarem més com a art aquest Barça.

Per una banda, Cesc Gelabert, un dels ballarins més prestigiosos del món que afirma que un dels aspectes més difícils del futbol i que el Barça domina com ningú és què s'ha de fer quan no es té la pilota. Veure en directe com es mouen i es col·loquen els jugadors del Barça quan perden la pilota és una cosa fantàstica. Considera que en aquest aspecte Xavi és únic, que la grandesa d'aquest jugador només es veu bé en directe. És comparable al que fan els ballarins, en què el 70% de la seva feina és escoltar i mirar què estan fent els altres. De jugadors de futbol que sàpiguen fer això n'hi ha pocs perquè és molt difícil. I el Barça els té.

Gelabert afirma que el més difícil és quan Xavi o Puyol prenen la decisió de passar una pilota o d'anticipar-se en instants de segon, i fer-ho sempre bé, és perquè psicofísicament ho tenen interioritzat.

Afirma també que la segona part del 5-0 al Madrid va ser memorable, una coreografia perfecta. El futbol és bípede, com altres esports, però el que el fa diferent és que els altres agafen la pilota amb les mans, i en el futbol has de ser bípede i conduir la pilota amb els peus. Per exemple, la manera que té Messi de moure's i portar la pilota alhora l'ha de tenir totalment interioritzada perquè si no, és impossible que pugui pensar-ho. La tècnica del control dels moviments en la qual has de saber alliberar el pes és una coreografia molt complexa, com en la dansa.

Joan Pere Viladecans, un dels pintors catalans vius més reconeguts afirma que el Barça actual està marcant una època, res serà igual a partir d'ara. Afirma que la forma física és molt important, ja que hi ha moments concrets d'un partit en què et preguntes perquè un jugador ha fet això i no allò altre, i és perquè s'ha quedat sense aire. El Barça esgota els rivals, un a un.

Viladecans també opina que hi ha la creença equivocada que de futbol hi entén tothom, però ell creu que no tothom està capacitat per comprendre la sofisticació del futbol.

Rosa Novell, una de les actrius i directores de teatre amb més pes de l'escena catalana afirma que Xavi, que és el pal de paller de l'equip dintre el camp, té una virtut i és que en teatre, quan fas de protagonista en una obra de teatre, a vegades no ets tu qui diu la frase graciosa i s'endú els aplaudiments del públic. En futbol passa sovint que un fa tota la jugada perquè al final arribi el crac i marqui el gol.

Per Novell el líder del Barça és Pep Guardiola. Ell fa tota la seva feina durant la prèvia del partit, però un cop s'aixeca el tel·ló s'ha de retirar i deixar que la funció vagi sola. També afirma que el més important en el futbol com en el teatre, és la tècnica. Primer cal saber dominar la tècnica perfectament, saber-se el text i respirar bé. Així tens el cap lliure i clar per crear, per fer art.

Cesc Gay, un dels directors de cinema amb més present i futur opina que no totes les arts tenen la mateixa transcendència històrica, ja que mentre que la pintura i el cinema perduren en el temps, el teatre i la dansa són més efímers. De la mateixa manera que d'aquí uns anys hi haurà gent que dirà “jo vaig veure ballar en Cesc Gelabert o actuar la Rosa Novell”, també n'hi haurà que diran “jo vaig veure jugar el Barça de les Cinc Copes o el Barça de Guardiola”. Per Gay, els jugadors del Barça sempre estan atents cosa que també passa amb els actors: tant important és que diguin bé la frase com que escoltin després els companys per donar-los bé la rèplica.

Tots quatre artistes coincideixen en que un valor afegit a tot el que fan els jugadors del Barça és que la majoria d'ells són catalans o formats a Catalunya, i que són gent normal.

Com va dir l'anglès John Ruskin (1819-1900): “Cada vegada que les facultats humanes assoleixen la seva plenitud, necessàriament s'expressen mitjançant l'art”.

26 de gener 2011

Una Catalunya independent és viable

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.
JORDI PUJOL

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer. Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col·lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat. Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.

Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya. Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?
En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència. Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.

Article publicat al diari Ara el dia 26 de gener de 2011

22 de gener 2011

La sortida de la crisi

En una entrevista publicada al diari “Libération”, l'economista ex-cap del Banc Mundial i Premi Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz, afirma que el camí d'austeritat triat per la Unió Europea retardarà la sortida de la crisi.

Sense dibuixar cap escenari dramàtic, assegura que el 2011 no serà un any fàcil per la zona euro perquè hi ha la mateixa incertesa que sis mesos enrera. El fons d'estabilitat, tot i que és essencial, no és suficient, només és un remei temporal per les petites economies atacades. Però si Europa s'aflebeix encara més, la soga apretarà més i l'ansietat creixerà per sobre de les seves possibilitats de fer front als deutes.

El que li fa més por és la via de l'austeritat escollida per Europa, sota la pressió dels mercats. Això retardarà la sortida de la crisi, afeblirà els lligams més febles de la zona euro i de la Unió Europea. L'any 2009 es va començar una resposta global coordinada, ràpidament aturada el 2010. Les divisions se l'han emportat i han reaparegut les velles idees ortodoxes. La ideologia del lliure mercat que ha permès les bombolles financeres, lliga les mans dels polítics; l'austeritat és la única resposta als desequilibris actuals. La majoria de líders europeus no han entès la necessitat d'atacar la regulació del sistema i tornar a donar energia a les finances, que no en saben res d'economia, del que s'ha de fer. El món del diner influencia tant els processos polítics ...

Per canviar aquesta dinàmica negativa, Stiglitz aconsella una acció concertada a Europa, però tamb als Estats Units per invertir i garantir que els més pobres, castigats per taxes d'atur mai vistes i les generacions futures no paguin el preu d'una crisi de la quan no en són els responsables. Només cal veure que la mitjana dels salaris americans és més baixa que fa deu anys. La gent amb menys estudis ha vist caure un 25% els seus salaris en 30 anys. Cal doncs, reiniciar la màquina i injectar fons a l'educació, la salut, la recerca i les infraestructures.

Stiglitz posa com a exemples d'actuacions encertades les de la Xina i de l'Argentina. En el cas de la Xina, es va fer un pla de rellançament tot i ser un estat menys tocat per la crisi que els països rics. El resultat ha estat que el país n'ha sortit enfortit i serà la primera potència mundial abans del que estava previst.

Quant a l'Argentina, va reestructurar el deute i va fixar un tipus de canvi fix amb el dòlar. Del 1999 al 2002 van ser anys de rescat pel FMI i d'austeritat, però en l'actualitat la taxa de pobresa s'ha reduit en un 80% i tot i que l'atur és elevat, no supera el 8%. Per la qual cosa està superant la crisi millor que els Estats Units.

Per tant, la conclusió és que no cal retardar les decisions, perquè el temps que perdem ara el podem trobar a faltar després.

15 de gener 2011

La revolució de Wikileaks

Una de les notícies del 2010 i que segurament s'allargarà força temps, ha estat la publicació de suposats “secrets d'Estat” de nombrosos estats a la pàgina web anomenada wikileaks, creada per l'australià Julian Assange. L'impacte mundial que han tingut aquestes publicacions i la posterior detenció del seu propietari obren moltes incògnites, sobretot en la forma en què ha de circular la informació “top secret” dels governs, l'intervencionisme de determinades potències i les actuacions quan són descobertes.

Per intentar seguir el fil de tot plegat, tinc unes quantes preguntes que intentaré anar explicant.

Què és wikileaks?
És una pàgina web dedicada a treure a la llum documents secrets. Ofereix anonimat a les fonts, verifica la informació i la publica a la xarxa, sovint filtrant-la primer a diaris de referència, que n'acrediten l'autenticitat. S'ha guanyat fama mundial per haver publicat material sensible de governs, sobretot dels Estats Units. Com a wikipedia, l'enciclopèdia digital de qui va copiar el format, són els internautes els qui alimenten el portal enviant documents secrets als quals tenen accés. D'aquí el nom de la web, que afegeix el prefix wiki a la paraula anglesa leaks (filtracions).

Com funciona?
Un nombre indeterminat de voluntaris (els experts creuen que poden ser més d'un miler) s'encarreguen de llegir els documents que envien els internautes, verificar-los i donar-los forma. També són voluntaris els que defensen la infraestrucutra dels ciberatacs. Només un equip reduit treballa a temps complet per Assange. El sistema està protegit amb la millor tecnologia digital, i molts dels seus membres només es coneixen a través de xats. Wikileaks treballa amb servidors de diferents països, com Suècia i Islàndia, on les lleis de protecció dels drets digitals són més estrictes. Quan reben un atac ràpidament es mouen a d'altres països. Amb tot l'enrenou per l'empresonament d'Assange, Wikileaks no ha deixat de difondre cables diplomàtics secrets ni un sol dia.

És periodisme?
Tot i no cenyir-se a les formes convencionals (en procés de canvi per la ràpida irrupció de noves tecnologies) les filtracions de Wikileaks són una manera de difondre informació que, prèviament, s'ha contrastat (cal remarca que fins ara no ha aparegut cap freu) i són, també, una bona base informativa per als mitjans que en treuen el suc.

Què en penso de tot plegat?
Per al degà de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, Josep Maria Català, no hi ha dubtes que “és una forma periodística que forçarà a evolucionar estructures massa ancorades en el passat”. Per tant, segur que d'entrada forçarà canvis en el sistema d'intercanvis de cables diplomàtics cap a sistemes encriptats i que assegurin la confidencialitat. Per altra banda, també sobta determinada informació que circula en aquests cables basada en anàlisis subjectius molt superficials i les importans decisions que se'n poden derivar. Finalment, també vull destacar l'intervencionisme dels governs afectats per les filtracions en forma de la detenció de Julian Assange basada en una acusació de poca consistència per delictes sexuals a Suècia. Segur que en continuarem sentint a parlar.

Font: Ara

 
Design by Wordpress Theme | Bloggerized by Free Blogger Templates | free samples without surveys