En una entrevista publicada al diari “Libération”, l'economista ex-cap del Banc Mundial i Premi Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz, afirma que el camí d'austeritat triat per la Unió Europea retardarà la sortida de la crisi.
Sense dibuixar cap escenari dramàtic, assegura que el 2011 no serà un any fàcil per la zona euro perquè hi ha la mateixa incertesa que sis mesos enrera. El fons d'estabilitat, tot i que és essencial, no és suficient, només és un remei temporal per les petites economies atacades. Però si Europa s'aflebeix encara més, la soga apretarà més i l'ansietat creixerà per sobre de les seves possibilitats de fer front als deutes.
El que li fa més por és la via de l'austeritat escollida per Europa, sota la pressió dels mercats. Això retardarà la sortida de la crisi, afeblirà els lligams més febles de la zona euro i de la Unió Europea. L'any 2009 es va començar una resposta global coordinada, ràpidament aturada el 2010. Les divisions se l'han emportat i han reaparegut les velles idees ortodoxes. La ideologia del lliure mercat que ha permès les bombolles financeres, lliga les mans dels polítics; l'austeritat és la única resposta als desequilibris actuals. La majoria de líders europeus no han entès la necessitat d'atacar la regulació del sistema i tornar a donar energia a les finances, que no en saben res d'economia, del que s'ha de fer. El món del diner influencia tant els processos polítics ...
Per canviar aquesta dinàmica negativa, Stiglitz aconsella una acció concertada a Europa, però tamb als Estats Units per invertir i garantir que els més pobres, castigats per taxes d'atur mai vistes i les generacions futures no paguin el preu d'una crisi de la quan no en són els responsables. Només cal veure que la mitjana dels salaris americans és més baixa que fa deu anys. La gent amb menys estudis ha vist caure un 25% els seus salaris en 30 anys. Cal doncs, reiniciar la màquina i injectar fons a l'educació, la salut, la recerca i les infraestructures.
Stiglitz posa com a exemples d'actuacions encertades les de la Xina i de l'Argentina. En el cas de la Xina, es va fer un pla de rellançament tot i ser un estat menys tocat per la crisi que els països rics. El resultat ha estat que el país n'ha sortit enfortit i serà la primera potència mundial abans del que estava previst.
Quant a l'Argentina, va reestructurar el deute i va fixar un tipus de canvi fix amb el dòlar. Del 1999 al 2002 van ser anys de rescat pel FMI i d'austeritat, però en l'actualitat la taxa de pobresa s'ha reduit en un 80% i tot i que l'atur és elevat, no supera el 8%. Per la qual cosa està superant la crisi millor que els Estats Units.
Per tant, la conclusió és que no cal retardar les decisions, perquè el temps que perdem ara el podem trobar a faltar després.
Posted in: 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada