La realitat és tossuda

Cada dia al matí, la primera feina que faig quan arribo a l'empresa és llegir el diari. Aquests darrers dia començava per la última pàgina, i concretament per les esqueles, amb l'esperança de no trobar-hi el seu nom. Des que em van dir que tenia una greu malaltia incurable, la manca de notícies em feia tenir l'esperança que algun dia em trucaria i em diria: "ningú sap ben bé com, però m'he curat. Anem a fer un bon dinar".

Ja no caldrà que miri més les esqueles perquè m'acaben de dir que en Dani és mort. I em sap molt greu.

No el descriuré com a persona perquè em quedaria curt. Jo només l'havia tractat en l'àmbit laboral. Explicaré el que vaig aprendre d'ell. Dues coses: corporativisme i bona taula.

Corporativisme perquè les nostres empreses partíem d'una posició de debilitat enfront de la totpoderosa Diputació. I tot i això li vam plantar cara i li vam posar molt difícil. Finalment s'han sortir amb la seva, però ho han pagat molt car. És el que n'hem tret, diners i una bona experiència.

Bona taula. Ens va ensenyar a ser gourmets. A saber triar carns, peixos i vi, sobretot vi. Des del Belondrade Lurton, fins al vi més senzill de l'Empordà. I a compartir la taula amb una bona colla d'amics on poder parlar de tot, sense trencar l'encant del moment. Realment hem compartit moments irrepetibles, i això per desgràcia no és un tòpic, és una realitat.

Em diuen que va tenir temps de preparar el seu enterrament. Quina ironia! I que ens va deixar uns punts de llibre amb algunes cites que tenien un sentit especial. Un record simple i especial a l'hora.

Espero tardar a veure't, però m'agradaria tornar-te a trobar en un bon restaurant. Espera'ns.

Read more »

Posted in: Vida

L'art de parlar bé

Jo sóc un clàssic amb totes les de la llei. Com a tal, estic encantat amb aquells polítics -pocs- que són capaços de fer discursos que diuen coses. Que se'ls entén, i que a més son capaços d'introduir recursos retòrics i cites que fa més amena l'audició. Aquesta capacitat era molt més acceptada en el noucentisme o a principis del segle XX que en l'actualitat, on suposo que als nostres polítics se'ls valora més altres capacitats que aquesta.

Dies enrera estava parlant de forma informal amb un polític nostre que ostenta aquesta capacitat, i en parlar d'un tema concret ens va dir: "això és un oxímoron". Les dues persones que erem al davant ens vam mirar amb cara d'incrèduls, perquè no sabíem què volia dir.

Quan vaig tenir temps vaig posar-me a buscar informació al respecte, amb aquesta eina tan fantàstica que és internet on hi ha tanta informació inútil, que és la que m'agrada a mi.

Vaig trobar que un dels millors oradors del segle XX va ser Winston Churchill, que entenent la força dels recursos retòrics els feia servir tots. Així, faig un recull d'alguns dels tecnicismes retòrics utilitzats per ell mateix:

Asíndeton. Que es tracta de la supressió de conjuncions. "Aquell era el nostre temor constant; un cop rera l'altre, pèrdues enormes, perills tremends. Tot maleguanyat."

Anàfora (paral·lel·lisme). Repetició de paraules o locucions al començament d'oracions seguides. "Lluitarem a les platges. Lluitarem a les pistes d'aterratge. Lluitarem als camps i als carrers, lluitarem a les muntanyes. No ens rendirem mai."

Lítote. Restar importància a propòsit per aconseguir un efecte dramàtic o còmic. "Les coses seguien el seu curs mentre el mapa d'Europa canviava."

Paradoxa. Anomalia de la lògica per contradicció, però de sentit coherent i revelador. "... decidit només a ser indecís, resolt només a ser irresolut, ferm en deixar-se portar, sòlit en fluidesa, ..."

Catacresi. Imatge inesperada que varia l'ús normal d'una paraula. "... una nova Època Fosca més sinistra encara ... a la llum de la ciència pervertida."

Conversió. Repetició d'una paraula al final de frases successives. "... l'amor a la pau, l'esforç per la pau, la lluita per la pau, la búsqueda de la pau, ..."

Antítesi. Juxtaposició d'idees oposades enunciades simètricament. "Si ens unim res és impossible, si ens dividim tot fracassarà."

Pleonasme. Repetició de la mateixa idea per donar èmfasi. "Els perills i dificultats no desapareixeran tancant els ulls. No desapareixeran limitant-nos a veure què passa; ni desapareixeran amb una política d'apaivagament."

Assonància i aliteració. Repetició de sons vocals i consonants. "Que rodi. Que rodi en plena plenamar, inexorable, irresistible, benigne, fins costes més obertes i temps més favorables."

Joc de paraules. Canviar l'ordre de les paraules d'una frase emprada prèviament. "Això no és la fi. No és ni tan sols el principi de la fi. Però potser sigui la fi del principi."

Oxímoron. Juxtaposició de dues paraules o imatges contradictòries. "... un teló d'acer ha caigut de costat a costat del continent."

Perífrasi. Expressió retorcida, complicada. "... no és possible en la opinió del Govern de Sa Majestat classificar-lo d'esclavitut en l'accepció extrema de la paraula sense còrrer cert risc de caure en la inexactitud terminològica."

Metonímia. Utilització d'un sol terme o imatge per referir-se a un concepte més ampli. "Donem la benvinguda a Rússia al lloc que li correspon... Donem la benvinguda a la seva bandera sobre els mars."

Reduplicació. Repetició d'una o més paraules amb finalitat emfàtiques. "... aquesta és la lliçó: no rendir-se mai, no rendir-se mai, mai, mai, mai, ..."

En aquesta època tenim la sort que no tenia Òscar Wilde, quan deia "és molt trist que avui en dia escassegi tant la informació inútil".

Read more »

Posted in: Anècdotes

A través de la boira de la Cornualla

"A prop d'un poblet de vora mar anomenat Mousehole, a l'extremitat sud-occidental d'Anglaterra, és a dir a la cèltica Cornualla, es pot veure un petit obelisc adossat a la paret exterior del cementiri, a tocar de l'església. El text de l'obelisc, en anglès, ret homenatge a Dorothy Pentreath, morta l'any 1777 en aquest mateix poblet. Aquesta peixatera hauria estat l'última parlant del còrnic. La llegenda -no recollida damunt de l'obelisc- diu que les últimes paraules d'aquesta dona haurien estat: "Me ne vidn cewsel Sawznek!", és a dir "No vull parlar anglès".

El que sí que consta sobre l'obelisc és el nom de qui va finançar la seva edificació, Louis-Lucien Bonaparte, un nebot de Napoleó I que era príncep, senador i lingüista. Amb la col·laboració del reverend John Carrett, vicari d'aquesta parròquia als anys 1860, va fer erigir aquesta pedra en memòria no només d'una parlant, sinó d'una llengua desapareguda. A la part baixa de la pedra hi figura una cita de l'Antic Testament, en anglès i en còrnic, extret del llibre de l'Èxode (20, 12), és a dir el text que precedeix immediatament la llista dels deu manaments, i que diu això: "Gwra perthi de taz he de mam. Mal de dythiow bethenz hy war an tyr nes an arleth de dew ryes dees", la qual cosa correspon, en el text català de la traducció interconfessional de la Bíblia, a "honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu".

El còrnic va morir i, com una pura paràbola bíblica, va ressuscitar. Al segle XX va néixer la idea que, potser, a partir dels textos coneguts i gràcies al seu parentiu amb el bretó, es podia arribar a reconstituir una llengua viva. A finals de segle va aconseguir fer-se un lloc modest en l'ensenyament públic i avui alguns centenars de persones són capaces de parlar còrnic amb fluïdesa. Fins i tot comença a haver-hi alguns infants, pocs, que tenen aquesta llengua com a idioma matern. La ratificació per part del Regne Unit de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries ha obert algunes portes suplementàries a aquesta llengua, que va ser reconeguda com a llengua minoritària el 2002. El govern britànic ha creat una mena de consorci encarregat de concebre plans de desnvolupament del còrnic, amb un pressupost de 80.000 lliures (uns 100.000 euros) per any.

Així doncs, el còrnic és una llengua que ja no és morta però que encara no és ben bé viva, llengua en curs de reencarnació però ara per ara encara bastant translúcida. El seu ús ha estat complicat, a més, per la dificultat d'establir un sistema d'escriptura estable i per les picabaralles característiques dels moviments minoritaris. La primera normalització, que superava l'etapa de l'escriptura amb grafia fonètica anglesa, va ser proposada el 1929 i es basava en els textos medievals. Va ser batejada kernewek unnyes (còrnic unificat). Als anys 1980 es va intentar simplificar-ne les regles gràcies al curnoack (còrnic modern). Per apaivagar les inevitables guerres intestines entre els dos bàndols, un lingüista va proposar una tercera solució, sintètica, anomenada kernewek kemmyn (còrnic comú), fet que va tenir com a conseqüència principal afegir un bàndol a la guerra que, pel que sembla, encara no s'ha acabat. En qualsevol cas, amics o barallats, per romanticisme o per irredemptisme, els parlants del còrnic existeixen de nou i gaudeixen d'una protecció oficial envejada en altres territoris d'alguna altra democràcia europea."


Copiat de Joan-Lluís Lluís. Revista Presència.

Read more »

Posted in: Articles interessants,Història

Curiós, curiós

No deixa de ser curiosa la pàgina 14 del Punt Diari d'ahir, dijous dia 6 de novembre de 2008.

Resulta que l'editorial titulava "Un destorb que Barcelona vol encolomar a Figueres". Evidentment anava a l'entorn del Museu Militar del castell de Montjuïc que es vol traslladar al castell de Sant Ferran de Figueres. L'editorial es preguntava si el museu és un destorb a Montjuïc per què ha de ser bo per al castell de Figueres. Sobretot, tenint en compte que a Figueres fa anys que es treballa en una línia pedagògia envers la cultura de la pau.

Per altra banda, a la mateixa pàgina hi havia un escrit d'un lector en el qual es lamentava que el Ministeri de Defensa i l'Ajuntament de Barcelona haguessin acordat el trasllat del Museu Militar del Castell de Montjuïc. Ho justificava per la vocació de l'Ajuntament de Barcelona de desfer-se dels museus que condicionen la història del nostre país. Escrivia que "Barcelona sembla abocada a ser la ventafocs cultural, distreta com es troba amb les dèries efímeres de l'esport, i oblida que les possibilitats culturals únicament són possibles a Madrid".

Jo penso que ni tant, ni tan poc. És a dir, ni a Figueres som tan tontos que ens deixem entabanar, ni el Museu Militar és la joia de la corona que hem robat a Barcelona. Jo m'ho miro amb uns altres ulls.

El Castell de Sant Ferran és una instal·lació d'unes mides impressionants, en la qual hi caben moltes iniciatives com la que es proposa. I aquesta en concret no condiciona la instal·lació de cap de les que s'ha anat parlant. Però abans de pensar en res s'ha de dotar de les infraestructures mínimes: aigua, electricitat, clavegueram, telèfon, etc. Si aprofitem el trasllat del Museu Militar perquè el Ministerio de Defensa hi inverteixi una bona quantitat d'euros per preparar el Castell per acollir aquest museu i, evidentment, altres iniciatives, segur que serà bo per Figueres.

No negaré que és molt important el projecte museístic per mostrar les peces (de reconegut valor) de forma que els que no hem viscut la guerra en primera persona podem aprendre dels errors de les anteriors generacions, i no hi tornem a caure. I això no té res a veure en ser bel·licista.

El Museu Militar al Castell de Sant Ferran? Sí, però amb el pa sota el braç.

Read more »

Posted in: Política

Barack Obama

Per força he de parlar del nou president dels Estats Units d'Amèrica. I ho faré seguint la màxima d'algú que va dir que el president dels Estats Units l'hauríem de votar entre tota la població mundial, per la repercussió de les seves decisions.

És evident que aquest home representa un canvi. Un canvi que el seu país, i la resta del món necessitem. També és cert que les expectatives que hi han abocades a la seva persona i al seu equip són tan grans, que difícilment assolirà l'objectiu desitjat. Però si enfoca bé les seves accions ja podrem estar tots una mica més tranquils.

Els canvis que haurà d'afrontar són sobretot a dos nivells: econòmics i socials, tant en l'àmbit intern com en l'extern, per la incidència de les actuacions dels Estats Units.

A nivell econòmic, els Estats Units s'enfronten a una de les crisis més grans de la seva història. El model capitalista liberal se'ls enfonsa. Aquest model comporta l'aplicació del capitalisme sense normes. Dóna les màximes facilitats per muntar i desmuntar empreses, juga amb l'acomiadament lliure, la mobilitat de les persones i el consum intern del poble americà. Per altra banda, aquest model també comporta la mancança de millores socials (voluntàries) així com de l'estabilitat laboral. En aquest moment són un dels països on les desigualtats són més grans i on hi ha més pobres. El Govern, per altra banda, també està mancat de capacitat per intervenir en les regles del joc. Em repeteixo: no n'hi ha. I la població té els ulls posats a Europa.

A nivell social, el mestissatge natural del país es veu alterat quan el nombre d'hispans i de gent de color supera el nombre de blancs. I a més aquests ocupen els darrers llocs quant a la capacitat econòmica. I aquests han decidit el president del seu país. N'esperen unes mesures que els permetin l'accés a un millor nivell de vida, en igualtat de condicions. Qui millor que un dels seus per aconseguir-ho.

A nivell de política exterior tothom espera un canvi, des dels països musulmans de l'Orient Mitjà, passant per Europa i la Xina i fins a l'Amèrica Llatina dels Chavez, Morales o Castro. El món n'espera un ajut més del tipus de "pare protector", que no pas de "pare dictador", que era el que hi havia fins ara. Tots plegats n'esperem el lideratge polític del món global que ens porti cap un món millor, però que cadascú hi arribi al seu ritme. No al ritme que imposen els Estats Units a cops de fanal.

Jo sóc dels escèptics. Penso que pot passar com amb Lula da Silva al Brasil. Les expectatives que hi havia eren tan altes, que tot i la millora del país, n'hi ha molts de decebuts. A banda de les expectatives, crec que el president dels Estats Units també és presoner d'una oligarquia que dirigeix l'economia mundial sense compassió. I que no és facil disposar d'un equip prou ampli i sòlid per arribar a la destinació volguda.

Només de pensar amb el nombre de càrrecs que ha de nomenar ja em pugen les pulsacions. De tots aquests, la gran majoria els nomenarà perquè li ha aconsellat una persona concreta. Per tant, considero que el marge d'error és molt gran. I ja som al final del camí.

Que tingui molta sort, la seva sort serà la nostra.

Read more »

Posted in: Política