L'efecte Pelegrí

Fa uns anys, va sortir un senyor per televisió que es deia Pelegrí Pelegrí Pelegrí. En aquell moment em va fer molta gràcia sentir aquell senyor, amb el mateix nom i cognoms. Qui m'havia de dir que anys més tard coneixeria i faria amistat amb el seu fill, que tot primer va ser Director General d'Administració Local, i després Conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

El Sr. Pelegrí, quan li van preguntar d'on era, va contestar: què voleu saber, d'on soc? d'on vinc? on visc? o on he nascut?. Es va acabar l'estona de programa dedicada a les entrevistes amb el públic, i el presentador desencaixat no va poder aclarir d'on era aquell senyor.

En aquell moment això em va fer certa gràcia. Però ara a mi em passa el mateix. Quan em pregunten d'on sóc, ja fa temps que no sé què he de dir.

He de dir de Cabanes? Hi vaig néixer i en vaig marxar quan tenia 6 anys. Si conec algú és de relacions posteriors motivades per la feina, o pel futbol.

He de dir de Girona? Hi he viscut 19 anys. Hi he estudiat i m'hi he format com a persona. Els meus germans hi treballen i els meus pares encara hi viuen. I on hi conservo els millors amics, aquells que sobreviuen per damunt de les anades i vingudes de la vida.

Sóc de Ventalló? On hi he passat els millors i els pitjors anys de la meva vida. Els de viure la vida. De disfrutar sense treballar. On hi va néixer la meva filla i on hi vaig fer la major part dels meus amics. També els de solitud, de separació sentimental.

O potser he de dir de Figueres. On hi he treballat tota la meva vida, i on hi visc actualment.

Això no té cap rellevància. Tampoc tinc clar si sóc altempordanès, català o europeu. Com més volto pel món més m'adono que em sento altempordanès i europeu. Com més em miro la política del meu país, Catalunya, menys català em sento.

Em sento altempordanès perquè crec que és on la meva tasca hi pot fer alguna cosa per millorar-ne l'existència. No únicament com a gerent del Consell Comarcal, sinó com a persona individual. Com a català crec que no puc fer-hi gaire res, llevat d'enfadar-me cada vegada que sento parlar qualsevol d'aquests polítics que tan malament ens representen.

I sóc europeu de vocació. Crec fermament en una Europa sense fronteres i amb respecte igualitari per totes les cultures.

Read more »

Posted in: Pensament

Les nostres trifulgues i l’exemple europeu

Europa coneix ensopegades que la paralitzen i la deixen atontada durant un temps. La última fou la negativa dels francesos i dels holandesos a aprovar en referèndum el tractat constitucional. L’arquitectura institucional de la Unió és al taller de reparacions.

Però aquesta entrebancada no ha detingut el tempestuós camí de construcció europea. Hi ha diferències amb Polònia, han entrat dos nous membres, Romania i Bulgària, han continuat els mecanismes per assimilar als socis nouvinguts, hi ha un encès debat sobre si Turquia pot o no ser membre de ple dret, es fabriquen directives que arriben a tots els racons dels estats.

Europa, tot i això, funciona. Quan els dirigents històrics desapareixen de l’escenari, en sorgeixen d’altres. Àngela Merkel, la presidenta de torn i cancellera alemanya, s’està convertint en una líder inqüestionable.

El dia 9 de març es va aconseguir arribar a un acord per a contribuir al canvi climàtic. És una decisió històrica. Per l’any 2020, les emissions de CO2 en tota Europa s’hauran d’haver reduït en un 20 per cent, en comparació al 1999. Les fonts d’energia renovable han d’assolir un 20 per cent en tota la Unió. En l’actualitat només un 6,5 per cent de l’energia consumida és renovable.

És un acord intel·ligent i ambiciós. Europa consumeix més energia de la que produeix. La seva dependència de Rússia i dels països productors de petroli la fan vulnerable. I actua en conseqüència buscant el consens amb tots els 27 membres. És un club que exigeix a tots que acatin les mateixes normes. És una qüestió de principis que converteix a la UE en la maquinària de persuasió més prodigiosa del món.

Disposa dels exèrcits imprescindibles que, a causa de la impossibilitat d’entrar en guerra entre els seus membres, poden ser desplaçats a zones de conflicte per disminuir les tensions. La força d’aquesta Europa no és en el seu potencial militar, sinó en la seva capacitat de persuasió. Aquesta realitat s’ha construït el diversitat, acostumant-nos a viure pacíficament en les diferències.

Ens pesa tant la història, són tantes les guerres que hem lliurat absurdament, que hem arribat a la conclusió que esborrar les fronteres nacionals, mantenint intactes les diferències culturals, és la solució més intel·ligent.

Quin contrasta amb tot el que està passant a Madrid des de fa mesos en una qüestió tan rellevant com és la lluita contra el terrorisme. Aquest cap de setmana hem assistit a un espectacle del tancament de mitja Espanya contra l’altra mitja. Tot, menys esperit europeu. Europa és un espai de convivència i de protecció de minories ètniques, religioses, culturals i econòmiques.

No es tracta de donar lliçons a ningú. Jo mateix vaig quedar captivat a un debat sobre la instal·lació d’un centre de residus nuclears al Bàltic. Va ser interminable, però va acabar en un acord ho tothom s’hi trobava còmode.

Estats Units ha enviat tropes als seus veïns més de quinze vegades els últims cinquanta anys, però molts dels països d’aquest entorn gairebé no han canviat i continuant passant d’una crisi a una altra.

Tot i que les circumstàncies són diferents, la història del fracàs dels Estats Units per eradicar el narcotràfic de Colòmbia contracta de forma clara amb l’èxit d’Europa a Turquia o als Balcans, on la força la van posar els nord-americans i la gestió de la pau, amb cert èxit, corre a càrrec d’Europa.

Navarra ha obert la via cap a les energies renovables. El 70 per cent de l’electricitat que consumeixen els navarresos procedeix del sol i del vent. Més de 1.100 molins de vent s’estenen per tota Navarra. Produeix més energia d’aquest tipus Navarra que França i Polònia juntes.

La Unió Europea presidida per Àngela Merkel ha donat un pas històric, en la bona direcció, visualitzant un futur en el qual la dependència energètica no hagi de provocar més conflictes.

Read more »

Posted in: Política

Les modes d'aquest país

Si la democràcia espanyola ha d'agraïr alguna cosa al PP és que, durant la transició, Manuel Fraga aixoplugués el gruix del franquisme sociològic de dretes (el de centre, el modern, era el de la UCD d'Adolfo Suárez, al govern) sota el paraigua d'Alianza Popular. La rotunda personalitat de Manuel Fraga i el seu histrionisme patrioter (el recordo amb tirants amb rojigualda i diguent allò de "cuando digo España se me llena la boca de España") van fer que el gruix del facherio se n'anés amb ell o es quedés a casa.

L'altre aspirant del franquisme dur, Blas Piñar, líder de Fuerza Nueva, només va aconseguir un escó al Parlament, tot i que la presència al carrer de l'ultradreta, i sobretot després del 23-F, era més que notable. El seu òrgan públic d'expressió era el diari "El Alcázar", no precisament minoritari. I molts nens pijos portaven la bandera espanyola a la corretja del rellotge i les parets eren plenes de pintades fatxendes, tantes o més que de marxistes.

Quan Fraga va engruixir els vots d'AP amb el vot útil d'aquella ultradreta va fer un favor a la democràcia perquè així aquells es van acostumar a acceptar l'arbitri de les urnes. A partir del 82, quan va arribar el PSOE al poder, i al desastre de la UCD, AP es torna a eixamplar aquesta vegada amb els vots centristes i la ultradreta es fa gairebé invisible al carrer.

Què ha passat des de llavors perquè es torni a fer visible (el cas de Juana Chaos i les seves manifestacions)?

Doncs que per la Moncloa hi ha passat José M. Aznar (que el 78 es declarava falangista). Primer va refundar AP en PP i després es va estar 8 anys a la Moncloa (Fraga, mai). Des d'allà, Aznar va demostrar que ser ultra ja no volia dir ser antic: volia dir ser liberal, i espanyol sense complexos. I que, de fet, a Espanya avui ser modern és ser ultra, com als anys 30 ho era ser falangista.

Per això, la moda ultra és la que triomfa ara a cal PP.

Read more »

Posted in: Política

Per bruixa i metzinera

La cacera de bruixes a Catalunya
Exposició del Museu d’Història de Catalunya, del 25 de gener al 27 de maig de 2007
Entre 1450 i 1750, moltes regions d’Europa van patir la cacera de bruixes. Els càlculs més ponderats apunten la xifra de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. Les víctimes van ser, majoritàriament dones pobres, sovint velles, que vivien soles.
A Catalunya es van produir més de 400 execucions. Tot i que s’han documentat processos als segles XV i XVI, la repressió va prendre un caire generalitzat i massiu durant els anys 1616 – 1622. En un context de crisi econòmica i de maltempsades, les suposades bruixes van ser acusades de pertànyer a una secta universal presidida pel dimoni i de provocar assassinats, infanticidis i destrucció de collites.
La iniciativa de la repressió va partir sovint de les comunitats locals. Els processos es van realitzar sense garanties jurídiques. Les tortures van ser habituals. La majoria de les encausades van acabar a la forca.
Només algunes veus es van alçar contra aquella carnisseria.
Bruixeria i màgia en època medieval
La societat medieval creia en el poder de la màgia i, conscientment o inconscient, molts dels seus membres la practicaven. Les finalitats eren diverses, des de curar o protegir fins a propiciar l’amor i el desig o perjudicar i destruir la salut o el patrimoni d’altres. Aleshores, la frontera entre ciència, màgia i religió era encara molt incerta.
Una saviesa femenina
Fins als temps moderns, certs col·lectius femenins es van constituir en dipositaris d’una saviesa tradicional. Mitjançant els efectes de diverses substàncies naturals o mitjançant la pràctica de conjurs només parcialment cristianitzats, les fetilleres o remeieres exercien un paper benèfic o malèfic en la vida de les persones. Fins al segle XV, les sentències judicials contra les suposades fetilleres eren observades amb gran incredulitat i considerades una modalitat de superstició.
La invenció de la bruixa diabòlica
La percepció cristiana de la fetillera o bruixa es va modificar a partir de mitjan segle XIII. La bruixeria era concebuda com una secta universal, presidida pel diable, que conspirava de manera efectiva contra la cristiandat. La nova concepció atià una primera onada repressiva al segle XV. Hi jugà un paper clau el llibre Malleus Maleficarum (martell de bruixes), escrit pels dominicans alemanys Kramer i Sprenger, i publicat per primer cop el 1486.
La nova bruixa a Catalunya
La nova concepció cristiana de la bruixeria va fer forat ben aviat a Catalunya. Cap a 1460, el poeta valencià Jaume Roig confirmava al Llibre de les dones, l’existència de pràctiques de bruixeria al Principat, motiu pel qual, "moltes n’han mortes / en foc cremades".
El sàbat de les bruixes
Els manuals dels perseguidors i els processos seguits arreu d’Europa mostren una gran coincidència. Les bruixes i bruixots es reuneixen al sàbat o aquelarre, anomenat "junta" o "aplec" en els textos catalans. Hi arriben volant a cavall dels seus dimoniets, que prenen forma de boc. Un cop aplegades, apareix el dimoni, que pren la forma d’un gran boc o d’un ase; els participants li fan un acte d’acatament. Després, ballen i mengen. Tot seguit es produeix un acte d’adoració al dimoni i una gran orgia. Finalment, emprenen el vol amb la intenció de realitzar malvestats.
La cacera de bruixes
La cacera de bruixes afectà una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social; també pel clima d’intolerància religiosa, sorgit de la Reforma i la Contrareforma, i pel creixent control polític dels estats moderns.
La Inquisició i el procés de Zugarramurdi
La Inquisició era el tribunal encarregat de vetllar per la puresa de la fe. Instituïda pels Reis Catòlics, va ser un important instrument en la lluita contra l’heterodòxia religiosa. El 1609 la Inquisició de Logronyo va iniciar el procés contra les bruixes de Zugarramurdi (Navarra). Des d’aleshores, l’actuació inquisitorial va avortar la majoria de processos locals –amb una única excepció clamorosa: Catalunya-.
La cacera de bruixes a Catalunya
En els anys 1616 – 1622 es va produir la gran cacera de bruixes a Catalunya. La repressió es va generalitzar després dels aiguats de novembre de 1617, "l’any del diluvi", segons les cròniques coetànies. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Cerdanya i les comarques centrals i occidentals. Es va avançar la xifra de 400 víctimes, que sembla plenament confirmada per les investigacions locals.
Processos i sentències
La majoria de processos van ser atiats per les mateixes comunitats locals. Els consells municipals van cridar endevinaires o saludadors per tal que identifiquessin les bruixes. Sense altre testimoni o prova, les acusades van ser detingudes. Els processos no van disposar de garanties jurídiques. La tortura hi va ser una pràctica freqüent. Els interrogatoris tenien com a únics objectius confirmar la culpabilitat de les encausades i conèixer altres col·laboradors. A la fi, la majoria de les detingudes van ser penjades.
La fi de la cacera
Entre 1621 i 1622, la majoria de bisbes catalans es van pronunciar a favor d’aturar la repressió. En aquest darrer any, la Reial Audiència va decidir evocar totes les causes pendents. Els processos van passar, doncs, a la seva jurisdicció, i, tot seguit, les encausades van ser alliberades. Era la fi de la cacera de bruixes a Catalunya.
Les víctimes
La majoria de víctimes de la repressió dibuixen un mateix perfil. Són dones grans, pobres i analfabetes, que viuen soles. Moltes són immigrants franceses o vídues d’immigrants. Algunes –i alguns- destaquen per les seves deformacions físiques, per comportaments més o menys estrafolaris o pels suposats poders excepcionals que el poble els atribueix. Hi ha també detingudes joves, i fins i tot adolescents. El percentatge d’homes és, en tots els casos, inferior al 10%.
El record popular de la bruixa
La bruixeria i la repressió han deixat una petjada important en la cultura popular, alhora que han generat una literatura anònima de gran interès. Avui, el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament davant altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.

Read more »

Posted in: Història