30 d’octubre 2011

Tinc una idea

Fa pocs dies era en una reunió on assistien uns quants empresaris, d'aquells que mouen activitat econòmica i per tant, dels que es mouen pel món. Parlàvem de l'economia tant malmesa de la nostra comarca i del que han de fer ells per adaptar-se a les circumstàncies actuals i al nou model productiu que en sortirà. La veritat és que m'agraden aquest tipus de xerrades informals, on tothom té la possibilitat d'explicar experiències i posar les idees personals a discusió.

Em quedo amb dues. La primera, que per continuar essent una destinació turística de primer ordre mundial, ens cal posicionar-nos i que tots els empordanesos podem explicar què és la nostra comarca i què val la pena veure. Com ha de ser el nostre desenvolupament econòmic, urbanístic i turístic. Que la marca "Empordà" porti inherents uns atributs en què tots els empordanesos ens hi sentim identificats i que els podem explicar a qualsevol. Certament hi hem treballat en aquest sentit, i segurament no s'ha sabut explicar. Doncs haurem de fer-ho i picar pedra, perquè de mitjans no ens en sobraran.

La segona idea, és més una experiència però que m'ha fet pensar molt. Un empresari explicava que per adaptar-se als nous mercats buscava un punt on centrar la seva distribució. I que per sorpresa seva, agradable, es va trobar amb una professionalitat molt gran, al punt on es va adreçar, afirmant que fins i tot li havien fet part de la seva feina. Li havien trobat l'espai físic, les empreses interessades i li havien fixat tot un dia de reunions per tancar els tractes! I això m'ha fet pensar.

En aquest moment estem pensant què hem de fer per activar la malmesa economia de la nostra comarca. I pensem que amb els pocs mitjans que tenim a l'administració local ens hem centrat en la formació dels aturats. Segur que no ens equivoquem i que la formació és important, però em penso que hauríem de concentrar els esforços en un altre aspecte.

Hauríem de constituïr un consorci, amb Consell Comarcal i ajuntaments, empresaris i Cambra de Comerç. I hauria de tenir una finalitat concreta: esser capaç de captar inversions, empreses que vulguin desenvolupar la seva activitat a l'Alt Empordà. I nosaltres els ajudarem amb els tràmits davant l'administració, a trobar l'espai físic on desenvolupar-la, els treballadors amb la formació que els calgui i els proveïdors que els subministrin allò que els calgui.

Però per això no ens cal només posar-nos-hi. Cal un veritable esperit de treball en equip i deixar-nos de les polítiques de vol gallinaci per intentar apropiar-nos d'una inversió i que acabi marxant fora d'aquí per no parlar-ne amb el nostre poble veí. Hem d'entendre que la competència en aquest moment és la resta del món, i que geogràficament estem en un lloc clau, on tot hi pot passar, però encara no hi passa res.

En aquesta eina de desenvolupament també hi hauríem de concentrar totes les polítiques actives i passives d'ocupació, així com hauríem de ser capaços de captar les aportacions d'aquelles persones que volen legar recursos a la societat, com diverses fundacions que ja hi ha.

També seria important captar emprenedors. Tenia la temptació d'escriure "joves empresaris", però l'emprenedoria no té edat. I no se'ns hauria d'escapar ni un. I se'ls hauria de facilitar la posada en pràctica de les seves idees.

La qualitat només surt de la quantitat. La resta és sort. I no m'agrada jugar a la ruleta. De fet, no hi he jugat mai.

15 d’octubre 2011

Tot va molt de pressa

Feia dies, mesos, que no escrivia al meu blog. No era per una sola raó: absorbit per la feina, cansament físic i intel.lectual i que per l'entorn en el qual em moc crec que em complicaria la vida si expressés públicament la meva opinió. Per tant pensava que per escriure sobre trivialitats, no valia la pena escriure res. També tinc clar que el meu blog té un abast reduït; seria molt pretenciós per la meva part pensar que el que escric provocaria una mobilització com la dels indignats. Bàsicament no volia complicar-me la vida.

Però avui tinc sensacions més bones, i la panxa em fa rau-rau de pensar que no escric. Així que ja hi torno a ser.

Del segle XIX en diuen el segle llarg perquè es considera que va començar el 1789, després de la Revolució Francesa i que va acabar el 1914, quan va escatar la I Guerra Mundial i va acabar amb l'imperi Àustro-Húngar. Per contra del segle XX en diuen el segle curt perquè va començar el 1914 i va acabar el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, que va posar fi a la guerra freda i va deixar els Estats Units com la única potència dominant.

L'11 de setembre de 2001 a aquest gegant li van tremolar les cames i alguna cosa més quan va ser atacat al cor mateix per Al Qaeda. I el 2008 va començar la gran tormenta financera de les hipoteques que va contaminar Europa i que encara no sabem com treure'ns de sobre.

Hem entrat en una època, que no sé com la definiran, però els canvis se succeeixen molt ràpidament. Com si cada deu anys canviéssim de segle. I en aquest entorn, en l'era d'Internet i de la informació, on tenim tantes dades a la nostra disposició i la generació més formada de la història de la humanitat, no entenc com no som capaços de prendre les decisions encertades per sortir d'aquest sotrac. Aquesta ferida ens deixarà una marca profunda.

Segur que hi haurà un abans i un després d'aquesta situació, sobretot a Europa. Aquí hi ha un parell de mesures que espero que es prenguin immediatament: harmonització fiscal i lideratge polític.

 
Design by Wordpress Theme | Bloggerized by Free Blogger Templates | free samples without surveys