Què farem ens divertirem o ens evadirem?

"Diga'm com et diverteixies i et diré qui ets”, José Ortega y Gasset

El temps d'oci és un tresor molt preuat per qualsevol ésser humà. Després de cinc dies d'intensa activitat laboral, el cap de setmana es veu com un oasi. És un espai aconseguit amb esforç. Però quan arriba el moment de gaudir-ne, en què l'invertim? La majoria ens dediquem a realitzar un reguitzell d'activitats que prometen, d'una forma o d'una altra, allò que col·loquialment anomenem “diversió”.

Les opcions són d'allò més variades, aptes per tots els gustos. I en general tenen com a denominador comú el verb fer. En consonància amb la societat accelerada de la qual formem part, omplim el nostre temps lliure consumint entreteniment, és a dir, fent coses. D'aquesta manera intentem fugir de l'avorriment. Tot i que, tot i la nostra perseverança, no sempre ho aconseguim.

No en va, l'avorriment és un símptoma que indica que alguna cosa no marxa prou bé en el nostre interior. Pot sorgir el qualsevol context, situació o companyia, i sol ser el preludi d'una paulatina i tediosa sensació de buidor. I ja sigui per por o per inseguretat, per comptes d'enfrontar-nos a aquest malestar, optem per anar fent. Així és com convertim la diversió en evasió, posposant al màxim el moment d'enfrontar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos: de què estem avorrits? O dit d'una altra manera, quina necessitat tenim d'entretenir-nos?

La cultura de l'entreteniment

“La fugida no ha portat ningú enlloc”, Antoine de Saint-Exupéry

La cultura de l'entreteniment en la qual vivim immersos deixa poc espai per la reflexió. Així, un dia qualsevol, després d'una intensa jornada laboral, decidim que no ens ve bé pensar en res. I la incomoditat que a vegades ens genera el fet d'estar-nos sols amb nosaltres mateixos ens porta a acomodar-nos en el sofà, i a anestesiar-nos amb les imatges que flueixen ininterrompudament a través de la televisió. Altres vegades, a l'arribar el cap de setmana, optem per abandonar-nos a la inalterable inèrcia d'escapar de la realitat mitjançant el consum d'alcohol i l'ús i l'abús d'altres tipus de drogues.

Però, perquè tenim aquesta tendència a fugir de nosaltres mateixos i de la nostra realitat? Probablement perquè a l'entrar en contacte amb l'avorriment i la buidor ens porta a connectar amb les nostres pors, inseguretats i dolors reprimits. Tot i això, també ens ajuda a fer-nos conscients de les nostres veritables necessitats, que solem obviar en la nostra eterna búsqueda de satisfacció immediata. Estem tan acostumats a fer que ens espanta parar i dedicar temps a escoltar-nos.

Ens han venut que el dolor, el patiment i la incomoditat desapareixen quan l'entreteniment entra en l'equació, però la realitat és que només queden enterrats. I per evitar que tornin a emergir, seguim cumplint els dictats de la cultura de l'entreteniment, apostant pel plaer momentani que proporciona l'evasió. Això sí, pel camí deixem en un segon pla el goig que proporciona la veritable diversió. La diferència entre ambdues radica en l'actitud amb la qual es viu l'experiència: mentre que la diversió és un fi en sí mateixa, l'evasió és només un mitjà per escapar del malestar.

Diversió sana i sostenible

“Qui coneix l'art de viure amb si mateix, ignora l'avorriment”. Erasme de Rotterdam

La fugida i l'autoengany no són sostenibles. Són el problema, no la solució. Per molt que intentem omplir el buit amb més i més dosis d'evasió, mai en tindrem prou. I és que l'única manera d'aconseguir un benestar intern durable és enfrontant-nos al nostre malestar. Al final, la trobada amb nosaltres mateixos, amb la nostra realitat interior, sigui la que sigui, és ineludible i inevitable.

Així, per aturar la inèrcia que ens mou a viure en la hiperactivitat, és imprescindible aprendre a estar a gust i còmodes amb nosaltres mateixos. I per aconseguir-ho, hem d'assumir i acceptar el que sentim i experimentem a cada moment. Aquest exercici d'honestedat és el primer pas per deixar de fer i començar a ser. Només així entrarem en contacte amb la veritable diversió, que neix de la capacitat d'astorament i gaudi davant les coses senzilles de la vida.

Una vegada abandonem el respir temporal que ens proporciona l'evasió i ens comprometem a cultivar el nostre benestar intern, prenem consciència de que connectar amb la diversió que ens omple d'alegria només depèn de la nostra actitud. I és que l'autèntica diversió, que és sana i sostenible, no es compra ni es ven. I tampoc conviu amb l'avorriment i la superficialitat: suposa llibertat, imaginació i creativitat. Avui podem fer una nova elecció: diversió o evasió?

Read more »

Posted in: Pensament,Vida

La setmana 42/2009

Aquesta setmana ha tingut dos pics.

El primer, començar la setmana amb un "Dia de la Hispanidad" aigualit pels espanyols per la no designació de Madrid com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 2016. Aquest fet, que semblava que a Madrid ja tenien coll avall que serien els designats, encara no entenc com no van fer els números que el 2016 tocava fer-los fora d'Europa, tenint en compte que el 2012 seran a Londres.

Personalment estic content que Madrid no s'hagi endut els Jocs sobretot perquè la caverna mediàtica aprofita cada oportunitat que té, i aquesta era molt bona, per aprofundir en la grandesa del país veí i per aprofundir en la negació de les cultures "perifèriques". Per altra banda, segur que haurien aprofitat que el Pisuerga pasa per Valladolid, per eixugar els deutes de la ciutat de Madrid i del Reial Madrid. Per tant, que n'aprenguin!

La gran notícia de la setmana ha estat, sense cap mena de dubte, la concessió del premi Nobel de la Pau a Barack Obama. Una concessió no exempta de crítiques per la rapidesa en la seva concessió, quan el Sr. Obama no fa més de vuit mesos que té la presidència dels Estats Units.

Quan s'han posicionat a favor gent tan heterogènia com Fidel Castro, el ministre d'exteriors de l'Iran Manuchehr Mottaki, Lula da Silva, Michelle Bachelet, l'OEA, Nicolas Sarkozy, Angela Merkel, Durao Barrosa, Benjamin Netanyahu, el Dalai Lama, Hugo Chávez, Lech Walesa, ... crec que sobren les paraules.

Personalment, estic d'acord en la concessió i dels arguments que giren a l'entorn que en vuit mesos aquest senyor ha refredat el planeta en dos sentits: el bèl·lic i el mediambiental. Un dels aspectes més destacats per polítics de tot el món ha estat l'aposta d'Obama per un món sense armament nuclear. 

És un Nobel a l'esperança, com va dir Robert Oppenheimer, "un geni és la resposta abans que la pregunta". I en aquest cas hem d'aplaudir que alguna decisió hagi estat en aquest sentit. Potser les crítiques venen perquè no hi estem acostumats a aquest tipus de decisions. El Comitè noruec que atorga el premi ha reconegut allò que Obama ha proposat al món: acabar amb el terrible superpolicia en el qual la majora d'antecessors van convertir els Estats Units, una tasca èpica si es té en compte els interessos i els segles que ha tardat corrompre un poder com aquest.

La importància de les paraules no pot ser negada perquè amb elles construïm primer la realitat. Obama no només ha pronunciat magnífics discursos. Estan en procés temes com les propostes concretes sobre el clima, el desarmament nuclear i el tancament de Guantánamo. La qualitat més important que té per la pau no és la seva oratòria, sinó els seus principis democràtics a prova d'insults i crítiques de vol gallinaci que li permeten governar amb justícia.

És curiós que els temes que li costen més tirar endavant siguin els domèstics com la implantació de la seguretat social universal o la reforma sobre la immigració. El tractament de la política a l'Amèrica Llatina també és un tema en el qual haurà de parar més atenció si se'n vol sortir de tot plegat. Que tingui sort. La nostra sort va lligada a la seva molt més del que ens pensem.

Read more »

Posted in: Actualitat

Les coses com són

A continuació publicaré un article que m'ha cridat l'atenció perquè sovint costa dir les coses pel seu nom i més quan una persona d'origen musulmà critica els seus. Però crec que és important que expliquem les coses tal com són.

"El Porsche y el fantasma.

El choque de civilizaciones se evidencia a veces en situaciones ridículas, en comportamientos estúpidos provocados por la arrogancia y la ignorancia. Hace unos días, en el sur de Marruecos, asistí a esta escena:

Un coche descapotable llega a toda velocidad por una carretera estrecha, por una pista llena de baches. Un vehículo deportivo, quizá un Porsche. Lo conduce un joven con la cabeza rapada, a la moda, gafas negras, un cigarrillo en los labios y un teléfono móvil en la mano. Un coche caro, que cuesta el precio de un terreno, el precio de una vida de trabjo en el extranjero o el salario de un príncipe. El coche se para a nuestra altura. El joven está orgulloso de su máquina. Enseña el país a una muchacha sentada a su lado, pero es una mujer envuelta completamente en un velo negro, con guantes negros en las manos, y con unas gafas negras sobre la única abertura que lleva para poder ver. Un fantasma, algo que apenas se mueve y que no habla. Me recuerda las últimas páginas de Voix de Marrakech, de Elías Canetti, donde habla de algo negro que se mueve pero de lo que no ve ni el cuerpo ni ningún miembro. Quizá allí haya algún ser humano.

El joven sale del Porsche, enciende un cigarrillo y dice en francés: "¡Qué bonito es mi país!". La mujer secuestrada en ese sudario negro mueve la cabeza. No pronuncia ninguna palabra. Sin que yo hable, el joven me dice: "Me he casado y me marcho con ella, pero quieren una foto suya para el cartnet de identidad con el rostro descubierto, están locos. En fin, ¡Dios es el más Grande!". Pasa varias veces la mano por el lado del coche como si acariciara la pierna de una joven desnuda. Por su acento constato que es del Rif, país donde se cultiva el kif con el que se hace el hachís. Dinero fácil. conduce una máquina como si estuviera a punto de partir hacia la Luna y trata a su mujer, o a aquella que se supone es su mujer, como a una esclava, como a un bulto, un paquete envuelto en un servicio funerario. Telefonea con su móvil y habla en holandés. Viene de Rotterdam, de donse es la matrícula del coche. ¿Le seguirá "la cosa" a su país de emigración o és encargará a sus padres que le envíen el paquete por correo?.

Al partir, se las arregla para que no nos alcance una nube de polvo. Ya no se ve la cosa negra.

No le dirigí la palabra, no hubiera servido de nada. Debe de tener miedo de las mujeres. Es un problema de orden íntimo y concierne a la psiquiatría. Tiene miedo de que le quiten a la mujer, que la violen con la mirada, que la deseen en sueños. De modo que la retiene esperando que un día la pobre se despierte y se tome la revancha. Y ese día ha llegado.

Este individuo encarna en sí mismo todas las contradicciones de una mentalidad de la edad de piedra con un pie en el siglo XXI. Utiliza los medios técnicos más sofisticados y al mismo tiempo trata a su mujer como ganado.

Este tipo de situaciones ha sido denunciado de manera clara y valiente por una mujer árabe, una psicóloga que vive en Los Ángeles y que debatió hace unos meses con un teólogo egipcio en la cadea Al Jazeera. Fue el enfrentamiento del año. Transcribo lo que ella dijo en algunos párrafos: "A lo que asistimos hoy en día no es a un choque de civilizaciones, sino a una oposición entre mentalidades de la edad media y mentalidades del siglo XXI; entre la civilización y el retraso, entre la barbarie y la racionalidad, entre la democracia y la dictadura, entre la libertad y la represión; es un choque entre los derechos humanos por un lado y la violación de estos derechos por otro; es un choque entre los que tratan a las mujeres como bestias y los que las tratan como seres humanos..."

Esta mujer, por supuesto con el rostro descubierto, habla calmadamente, amartilla sus palabras y dice verdades a un mundo donde reina la hipocresía y el oscurantismo. Cuando dice alto y claro que es laica y que la fe corresponde a la esfera privada, su interlocutor grita, enloquecido: "¡Atea, atea, enemiga del islam!".

Se quiera o no, hoy en día hay dos mundos que se enfrentan: el de la libertad y el de la barbarie, el que hi zo demoler las estatuas budistas en Afganistán y prohíbe a las mujeres ir a la escuela o enseñar, ser curadas por un médico masculino, reír de modo audible, escuchar música, maquillarse (hay mujeres a las que se les han cortado los dedos porque tenían esmalte en sus uñas), etcétera. La barbarie que envía a jóvenes a hacerse estallar en lugares públicos, que amenaza la paz mundial reclamándose de un islam que no tiene nada que ver con esta brutalidad y esta locura. Como dijo la mujer valiente: "Los musulmanes deben preguntarse lo que pueden hacer por la humanidad antes de exigir que la humanidad les respete".

Se ha dicho y repetido que Afganistán y sus talibanes no representan el islam, que lo que haces es totalmente contrario al espíritu y la letra musulmanas, que en nombre de esta religión intentan contaminar a una parte de la juventud de origen musulmán, esté en Europa o en los países del Magreb.

El joven inmigrante del Porsche negro con la joven de negro desapareció convencido de que es un buen musulmán, un hombre de su tiempo y probablemente un marido que nunca será un cornudo."

Tahar ben Jelloun

Escriptor, membre de l'Acadèmia Goncourt

La Vanguardia, dissabte 3 d'octubre de 2009

Read more »

Posted in: Articles interessants

Amèrica es torna verda (II)

Seguint la proposta de Barack Obama de que l'any 2025 el 25% de l'energia consumida als Estats Units procedeixi de fonts renovables, a Atlanta ja hi ha iniciatives puntuals enfocades a un consum responsable d'energia i a millorar l'entorn, sobretot en centre relacionats amb la investigació com són la Universitat d'Emory o l'Institut de Tecnologia de Georgia (GaTech).

Desgraciadament, iniciatives d'aquest tipus no abunden fora de l'ambient acadèmic. A Atlanta, per continuar en el mateix lloc, les energies verdes són poc palpables. Els supermercats continuen donant moltes bosses de plàstic, no hi ha contenidors de reciclatge i la gent continua comprant cotxes de gran cilindrada i alt consum, tot i que es comencen a veure alguns híbrids. Sobre això dels cotxes híbrids, els entesos diuen que tot i la crisi, la gent preferirà comprar cotxes de gasolina perquè les reparacions són més barates i a més, és difícil trobar un taller, fora del propi concessionari, on es pugui arreglar un híbrid.

Una altra opinió que comença a prendre cos entre els nordamericans és que, partint de la idea que han pres consciència que hi ha un problema ambiental, però que els volen vendre una altra causa, fins i tot una altra guerra, la guerra verda. Les dues administracions Bush es van embolicar en guerres a l'Orient Pròxim. L'administració Clinton va tenir Somàlia i va treballar molt per intentar pactar una solució al problema entre jueus i palestins. Reagan va tenir la URSS. Obama haurà de retirar les tropes d'Irak i els deu una causa contra la que lluitar. És la història dels Estats Units.

Molts treballadors tenen grans esperances dipositades en la indústria verda degut a la pitjor crisi de la història del país per la qual estan travessant. Aquesta vegada a l'atur hi ha molta gent preparada que només està mancada d'experiència, per la resta estan preparats per treballar en empreses verdes.

Read more »

Posted in: Economia

Amèrica es torna verda (I)

En el seu discurs al congrés del dia 24 de febrer de 2009, el president Barack Obama va proposar que el 2025 el 25% de l'energia consumida en els Estats Units procedeixi de fonts renovables. Obama també va proposar un sistema de regulació ambiental que estableixi un límit en l'emissió de determinats contaminants. Aquest sistema serà flexible de manera que una empresa amb facilitats per no excedir d'aquest límit pot vendre crèdit a altres a les quals els resulta difícil. La idea és que de promig, el màxim en emissions contaminants no se superi. L'aposta d'Obama per l'ús d'energies netes ha impulsat la legislació de nous estàndars en energia que substituiran o s'afegiran als ja existents. Per exemple, una llei encara pendent d'aprovació en el congrés americà requerirà a les companyies elèctriques que el 2012 un 6% de l'energia produïda sigui de fonts renovables, arribant al esmentat 25% el 2025.

L'objectiu de l'administració Obama no és purament mediambiental. El passat mes de gener es va crear un grup de treball encapçalat pel vicepresident Joe Biden, amb l'objectiu d'impulsar "llocs de treball verds" per reforçar l'economia i la situació actual de la classe mitjana nordamericana. Per a Biden, "invertir en llocs de treball verds representa sincronitzar-se amb l'economia moderna. En un moment en el qual treballs ben remunerats són més i més difícils de trobar, hem de buscar oportunitats noves i innovadores. Hem començat a fer les inversions necessàries per deixar un món més net als nostres fills al mateix temps que crear llocs de treball". En declaracions del propi Obama, aquesta és una via per ajudar a desencallar la situació econòmica dels Estats Units ja que "pel govern és el moment d'actuar i assistir a la classe mitjana de manera ràpida i eficaç".

Tot i que encara està en fase d'implantació, aquest nou concepte que hi ha qui el qualifica d'"economia verda" ha estat ben rebut per part de diferents sectors dels Estats Units. Així, John Podesta, que va ser cap de personal del president Clinton durant tres anys i que ara representa un corrent americà de progrés va manifestar que "els desafiaments actuals en energia i clima ens ofereixen una oportunitat d'invertir en noves infraestructures, nous edificis, nous models de negocis i noves habilitats pels treballadors americans".

El que és cert és que tornar a energitzar i transformar una nació és un repte mai complert amb anterioritat. És un repte tecnològic, és un repte legislatiu, és un repte empresarial i industrial, però també és un repte moral.

Read more »

Posted in: Economia