27 de desembre 2007

Infants

Com cada any, ja tornem a ser enmig de les festes de Nadal, cap d'any i Reis. I com cada any els majors d'edat tornem a caure en els errors de fer-nos nostres aquestes festes i els hi prenem als veritables protagonistes: els nens.

Cada vegada volem que els nens creixin més de pressa i que juguin amb joguines menys educatives i més competitives, d'acord amb el món que hem construït de forma tan errònia els grans.

Posaré dos exemples d'aquest error: la pedrada i la masia de 1907.

Fa molts i molts anys, més de trenta, quan encara era un vailet de vuit o deu anys, em van fer aprendre de memòria (en els anys 70 l'ensenyament es basava en recitar de memòria com lloros) una poesia fantàstica de Gabriel y Galan que es diu "la pedrada". Narrava una processó de Setmana Santa on entre el públic hi ha un nen que veient com uns romans maltractaven Jesucrist, amb tota la seva innocència va tirar una pedra al cap del romà que estava fuetejant el personatge de Jesús. Quan en l'actualitat, aquell nen ja home, es plantava en una processó i veient que continuaven maltractant Jesucrist es preguntava com era possible que els homes d'avui fossim aquells nens d'ahir. Perquè els homes havíem de perdre la innocència.

Quant a la masia de 1907, aquest és un programa de TV3 on se situava dues famílies en una masia, amb les mateixes condicions que al 1907. És a dir, sense llum, ni aigua corrent, ni cap de les suposades comoditats de què gaudim en l'actualitat. Després de dos mesos d'estada, quan feien la maleta per tornar al 2007, a casa seva, tots sense excepció deien que no volien tornar. Que allò era gaudir de la vida.

Per una banda tenim de tot. A Catalunya el 2007 som una generació opulenta. Per altra banda, vivim pitjor que mai. Estem més endeutats que mai. El ritme de vida és insuportable. Hem perdut la innocència, i el pitjor és que la volem fer perdre als nostres fills.

No ho fem pas prou bé tot això. I jo mateix em fuetejo i em poso de mal exemple. Però prometo aplicar-me i millorar dels meus errors, i si puc fer-ho dels errors dels altres, molt millor.

06 de desembre 2007

Innovació

Fa una estona, em mirava el bloc d'en Santi Vila on es reflexionava sobre la innovació, barrejada amb les tendències polítiques.

Si he de fer una projecció de futur en aquest sentit, i quant al meu país Catalunya, soc força pessimista.

En primer lloc, genèticament ja no som una cultura amb una tendència a invertir en investigació tecnològica perquè els mediterranis som innovadors de mena. Tenim aquesta espurna de geni que ens va innovar on no hi ha cap base que faci pensar que podem arribar on arribem. Al llarg de la història ens ha anat força bé així, però en aquest moment penso que això ha canviat. Per innovar, en aquests moments es necessita una base molt més sòlida de la que disposem. A més, amb la forta immigració veig que la igualtat s'està fent per baix i no per dalt.

Tenim un nivell de vida altíssim. En aquests moments la qualitat de vida a Catalunya diria que és de les més altes del món. I la volem mantenir. Però ningú pensa què hem hagut de fer per arribar on som.

Per mantenir aquesta qualitat de vida penso en tres factors:
1. Nivell d'ocupació
2. Qualitat de l'ocupació
3. Qualitat de l'entorn


Quant al nivell de l'ocupació, no sembla que ens haguem de preocupar, si més no a curt termini, només de reconvertir l'ocupació en la construcció cap el sector dels serveis, per evitar el crac que ens ve a sobre.

Quant a la qualitat de l'ocupació, això ja és més pelut. Ens hauríem de preocupar per saber dirigir la instal·lació de noves empreses en les nostres comarques. Cal que vinguin aquelles que creen valor afegit. Aquelles que produeixen productes de qualitat, i per tant que necessiten les infraestructures adequades i, ... la mà d'obra qualificada. Ja hi som. Ningú hi ha pensat.

Quant a la qualitat de l'entorn hem de ser capaços de mantenir el nostre paisatge. El que ens hem trobat i el que hem de deixar en herència. I barallar-nos amb qui sigui perquè això segueixi així. L'ham de saber modelar, adaptar a les necessitats actuals, però amb respecte. I quan parlo de paisatge no em refereixo només a paisatge físic, sinó també al paisatge polític. Hem de saber integrar els nouvinguts i preservar la nostra cultura.

De la barreja que en fem d'aquests tres factors en depèn la nostra qualitat de vida. Això és fer política.

24 de novembre 2007

La piràmide de Kukulcan


Explicaré unes quantes coses sobre la piràmide de Kukulcan, que és la més representativa de la ciutat maia de Chichén Itzá.

La perfecció del coneixement maia va provocar que construíssin aquest edifici amb una desviació de 20 graus 30 minuts i 30 segons en relació al norest. Això permet que en els equinoccis coincideixi exactament amb l'angle de desviació que té la terra.

Però això no acaba aquí. Aquest monument, imponent i esplendorós, que els espanyols quan el van veure li van posar "el castillo", és avui una de les Set Noves Meravelles del Món. I mostra el domini matemàtic, la perfecció arquitectònica i el coneixement de l'astronomia per part dels maies. En sí mateix, aquest edifici precolombí és un calendarí exacte de pedra, així com un indicador del moviment de rotació de la terra i dels astres en la bòveda celestial.

Els seus quatre costats estan dirigits exactament als respectius punts cardinals. Cadascun de les seves nou terrasses escalonades està dividida en dos per una escalinata perquè així surten les 18 terrasses separades que representen els 18 mesos del calendari maia. A més, les quatre escalinates tenen 91 escalons cadascuna, que sumats amb els de la base del temple superior, fan un total de 365 escalons. Un per cada dia de l'any. Com a element ornamental hi ha 260 quadrànguls, que representa el nombre de dies del calendari de Venus, que a més coincideix exactament amb el temps de gestació de les dones.

Tot això, tenint en compte que la piràmide es va construir entre els anys 435 i 455 després de Crist. La seva construcció va durar cinc anys i dintre de la piràmide exterior n'hi ha una d'interior, construïda 52 anys abans.

Al peu de l'escalinata nord hi ha dos caps tallats en pedra d'una serp emplumada coneguda entre els maies com a Kukulcan (anomenada també Viracocha o Quetzacoatl), que durant els equinoccis de primavera i d'hivern cobra vida gràcies a varis fenòmens astronòmics. Conforme s'acosta l'hora exacta del canvi d'estació, primavera o hivern, la projecció del sol en l'escalinata nord crea un efecte de llum i ombra que permet la formació de set triànguls que semblen descendre i formar el cos de la serp maia, quan arriben als caps de la base. Uns 28 dies després,a mb l'aparició de la primera lluna plena, la seva llum dona forma al cos geomètric només que amb només sis triànguls.

A l'estiu la part norest de la piràmide s'il·lumina i la surest queda a l'ombra. El fenòmen s'inverteix a l'hivern. El significat religiós d'aquests fets anaven íntimament lligats a l'activitat agrícola.

I crec que encara no tots els secrets han estat descoberts. I vosaltres us creieu que tot això van poder-ho fer tot solets uns senyors que ni tan sols coneixien la roda? Jo sincerament crec que no.

Àfrica

Un dia d'aquesta setmana estava parlant amb unes persones molt implicades en el procés contra els assassins de mossèn Joaquim Vallmajó. Aquest senyor era un capellà empordanès, de Navata, al qual van assassinar a l'Àfrica Central pel fet d'incomodar el règim de Ruanda. Ell sempre exposava el fet que en aquell país manaven les multinacionals interessades en les riqueses naturals de Ruanda. I que mentre tinguessin interessos hi hauria guerra.

M'explicaven que des dels anys 90 allà hi va haver una guerra, en la qual hi estaven implicats sis o set països. En deien la I Guerra Mundial Africana. De fet, encara hi ha algún país d'aquells en guerra. I alguna nostra multinacional pel mig. Però aquí ningú en parla.

Aquesta és la tristesa del nostre món actual. Mentre en una part del món la gent es mor de gana pel carrer o tenen unes guerres que no deixen ni un bri d'herba dreta, l'altra part del món hem de seguir règims o passar pel quiròfan perquè no sabem com fer-ho per treure'ns els quilos de sobre. I la premsa, que només treu notícies sobre què diuen els nostres polítics, sondejos d'opinió i els quatre vividors de la premsa rosa.

Ja va essent hora que ens comencem a preocupar per les qüestions que són realment d'interès i no per les quatre bajanades que ens venen.

Els pobres africans, com si ja no tinguessin prou cru, a sobre deuen veure el tema dels biocombustibles com la que els hi faltava per acabar-ho d'arreglar. Ara a sobre, els cereals augmentaran tant de preu que no en tindrem prou per enviar-n'hi. De totes maneres, crec que deuen tenir el present tan dolent que dubto que pensen que tenen futur.

16 de novembre 2007

Cortines de fum

Els mitjans de comunicació estan manipulats pels governs, això vol dir que rebem una informació manipulada. En conseqüència, les opinions que prenem són errònies perquè estan mal basades.

A Catalunya, últimament ens estem acostumant a que ens aixequin cortines de fum per evitar que els catalans pensem en allò que realment ens preocupa. Veient les vagues que s'estan duent a terme aquests dies a Alemanya i a França ens adonem que els nostres veïns no estan d'orgues, i que per molt menys munten un tinglado monumental.

Però, en general, surt un periodista comença a parlar de que en Carod ha dit això o allò altra, i tots enganxats a la discusió. En Carod inclòs. I l'escàndol de rodalies i el TGV a segon terme.

Algú parla de les inversions de l'Estat a Catalunya. Surt algun periodista i posa en portada la patètica discusió del Rei amb en Chaves. I ja tenim les inversions a les pàgines dels anuncis classificats.

A l'estranger passa el mateix. O algú es creu que en Chaves ha parlat tant de les inversions espanyoles i del Rei perquè creu que té raó? A continuació he penjat un video que mostra el perquè a en Chaves li interessava amplificar la seva discussió amb l'Estat Espanyol.

Hem de ser crítics, no ens hem de creure res. Hem de contrastar les notícies, i sobretot centrar-nos en allò que és important. I què és important? Allò que condiciona el nostre present, però sobretot que hipoteca el nostre futur. I no ens deixem enredar, que ja estem cansats de gent que prometi coses. Potser està arribant el moment que anem al gra i no ens deixem alienar. Això sí, el Barça ha de guanyar-ho tot perquè si el Barça va malament no podem pensar en allò important.

13 de novembre 2007

Amèrica Llatina

Els darrers quatre o cinc anys, tant per motius laborals com estrictament personals, he viatjat força. M'he mogut per Amèrica Llatina: Argentina, Uruguai, Brasil, Perú, Cuba, Mèxic. També m'he mogut per Europa: Dinamarca, Suècia, França, Itàlia, Àustria, Turquia, Holanda. I com no, també per Espanya: Extremadura, Madrid, la Rioja, País Basc, Cantàbria i Canàries.
És evident que a tots aquests indrets hi he trobat coses bones i coses dolentes, en alguns més d'un costat i en d'altres més de l'altre costat. Però si m'ha captivat més alguna cosa ha estat, en general, la gent de parla hispana d'Amèrica Llatina. Viuen en una pobresa general bastant estesa, tot i que sense ser la pobresa extrema de l'Àfrica, i tot i això tenen un ànim per sobre del nostre enteniment. He vist gent convidant-me a entrar a casa seva, unes cases de 9 m2 on, sense cap separació hi vivien sis o set persones. Donant-me menjar quan ells mateixos tenen problemes per cobrir el mínim diari. I sense demanar-me res. Al contrari, donant-me les gràcies per fer alguna cosa que a ells potser ni els hi arribarà. Tot i això, estaven contents. I les cares dels nens. Aquelles nens que tenen uns ulls foscos grans com pans de quilo, i brillants, preciosos, vius. I jo me'ls miro i veig el futur que els hi espera, i em poso trist perquè em sento culpable quan penso que part del meu benestar els hi estic robant a ells.
Amèrica Llatina en general, la seva població, ha estat víctima històrica de saquejos per part de països externs. Des de l'ocupació colombina, fins a l'ocupació de potències estrangeres (sobretot els Estats Units) i després per part d'unes oligarquies dominants, sotmeses o no a potències estrangeres. Venezuela podria ser un clar exemple d'una oligarquia no sotmesa a cap potència estrangera.
Aquests dies ha estat molt comentada la cimera Iberoamericana i les seves conseqüències, i m'ha cridat molt l'atenció un fet: aquests països americans es queixen sobretot de la posició adoptada per les multinacionals espanyoles que s'han dedicat a fer beneficis i portar-los a Espanya, més que a reinvertir-los allà mateix. Això no és el mateix que han fet sempre al llarg de la història?
Més que a criticar aquest fet, el que m'agradaria exposar és la manca de visió que veig en aquestes empreses pel futur que té aquest mercat. Tot i el problema que representa la corrupció de les oligarquies dominants, crec que la posició de poder que té una multinacional inversora està per sobre d'ella. És un mercat potencialment molt millor que el mateix europeu, però s'ha de treballar.
Jo seria partidari d'invertir-hi, però amb una responsabilitat social molt alta, per equilibrar els desequilibris existents que són molt grans. I és que a mi, aquella gent em tenen el cor ben robat.

12 d’octubre 2007

Kit kats

Ara fa tres mesos que ocupo un nou lloc de treball. Com tots els llocs de responsabilitat tinc l'agenda molt atapeïda, i a sobre, cada dia algun imprevist fa que hagi de rebre més gent de la que cap dintre una agenda raonable. Però no és de la meva agenda que vull parlar.

A vegades, dintre d'aquesta agenda laboral tan intensa, m'hi entren persones que m'expliquen coses realment interessants. I m'agrada escoltar-les perquè és una barreja entre feina i cultura de ciutat o de país de la que m'agradaria estar-ne més impregnat.

N'explicaré una. Amb l'alcalde estem negociant aquests dies la disposició dels tres locals que encara tenen arrendataris, de l'edifici que ja és propietat de l'Ajuntament de Figueres, i on va néixer el Mestre Salvador Dalí. Parlant amb uns dels llogaters em va explicar una anècdota del Mestre en aquella casa. I és que en una visita que el Mestre va fer a l'edifici, mirant la casa on va viure els primers anys de la seva vida, recordava llocs i fets concrets. En un moment de la visita es va parar en un costat i va demanar si algú recordava què hi havia en aquell lloc. Un dels acompanyants va contestar que hi havia hagut un safareig. El Mestre va demanar si encara el tenien, perquè ell se'n recordava d'haver-s'hi capbussat i haver-se fet més d'un bossoga per culpa de les mides petites d'aquells safareig.

Per desgràcia, aquell safareig ja no existia. I mentida o no del Mestre, l'anècdota és veritat. I aquestes anècdotes que m'expliquen la gent gran són les que m'agraden i donen un punt diferent, de kit kat, a la meva agenda diària.

Per tal de recordar-me'n les intentaré escriure. Ara només falta que la meva agenda m'ho permeti.

23 de setembre 2007

Desenganyats

Ahir vaig anar a fer una petita excursió en globus, amb un grup de companys de tota la vida, perquè fa 25 anys que vam acabar COU a l'Institut Vicens Vives de Girona.

Tots aquests companys són bona gent, la majoria amb carreres universitàries, en tots els àmbits, hi ha metges, infermeres, enginyers, economistes, ... Tots son catalans, vull dir que viuen i treballen a Catalunya, i tenen en comú que estan desenganyats ... dels nostres polítics.

Cada any ens trobem per fer un sopar, i mai havíem parlat de política. Tan és així que jo sempre dic que no tinc ni idea de les tendències polítiques dels meus ex-companys d'estudis. Però ahir vam estar-ne parlant una bona estona, i crec que els nostres polítics tenen molta feina si volen reconduir l'abstenció de les darreres eleccions.

Estan desenganyats dels pactes de l'Estatut, dels pactes de després de les eleccions, de promeses incomplertes, dels sous de la Diputació de Girona, de polítics que no es preocupen pel país, i un llarg etcètera de coses que m'ocuparien tres dies. Em va agradar molt compartir aquesta qüestió perquè ara que estic molt implicat en el Govern de Figueres, l'opinió de gent que sap el què es diu és molt important. No demanen res que no demani la resta de la ciutadania.

Crec que els polítics han perdut el món i la societat de vista. El pitjor que pot passar a una empresa a l'hora d'operar és no tenir en compte l'entorn en el que es mou. Quan això passa, l'empresa és morta. L'oligarquia política que tenim s'ha instal·lat en una posició de prepotència i ha girat l'esquena a la societat. Com que per fer això, la política només interessa a quatre, així s'han apoderat dels llocs de decisió.

En molts casos, quan es parla de participació ciutadana això vol dir muntar una comissió, implicar-hi quatre associacions o entitats, i amb una pastanaga els tenim a tots quiets. Hauríem de tenir en compte què es fa a d'altres paisos europeus amb democràcies més consolidades que la nostra, i socialment més avançats: Suècia, Dinamarca, Holanda,... Aquests països, cada vegada que fan unes eleccions, aprofiten per fer cinc o sis consultes populars. Aquí demanem un referèndum d'autodeterminació i hem de començar a plorar ara, per demanar-lo pel 2014. Té nassos la cosa.

Vaig viure una consulta popular per la instal·lació d'un abocador de residus nuclears a la zona del Bàltic. Va sortir que sí. Però abans d'això, portaven dos anys amb una comissió consultiva formada per una cinquantena de persones i entitats, i discutint el tema de baix a dalt i tornar cap a baix. És evident, que la ciutadania no és tonta, i amb pastanagues no en fan prou.

29 d’agost 2007

Política i futbol

En aquest nostre país, si d'alguna cosa hi entén tothom és de futbol i de política. En qualsevol lloc que et trobis amb algú, i no saps de què parlar, només pots provar-ho en la política i el futbol. I no em refereixo a l'ascensor, perquè aquí el tema és clar: el temps.
El que em sap greu d'aquestes converses, és que quan parles amb algun gran entès en política, i jo exposo el meu punt de vista, de bona fe és clar, i dono una solució força més senzilla que la que em plantegen, em diuen no hi donis més voltes que la política és així. I jo em pregunto, com és la política?
Per mi la política és la manera de gestionar un grup de gent que viuen en un entorn proper. Per tant, posats a simplificar, segur que les solucions d'uns i altres no diferirien gaire. El problema sorgeix quan entren en joc els partits polítics. Ah amigo, fins aquí podríem arribar! És a partir d'aquest moment quan allò tan raonable deixa de ser-ho i ja només ho entenen dos o tres, els que remenen les cireres. La resta estem en fora de joc.
I parlant en termes futbolístics, passa tres quarts del mateix. Quan un equip juga bé i perd, se sol dir: coses del futbol. El que no diu ningú és que l'equip que ha jugat més bé durant tot un any, és el que guanya la lliga. Per tant, tampoc deu ser tan absurd, el futbol. Perquè sabeu que el futbol és l'esport que té menys regles de tots? Només en té tres: el joc amb les mans, el fora de joc, i el gol.
I la política, quantes regles té? Potser aquest és el problema, que no n'hi ha. Algun dia començaré per aquí.
En la meva vida laboral he tractat molts polítics, i aquells que han estat més àmpliament valorats han estat aquells més planers, que m'ha estat més fàcil entendre'ls. Que m'han fet veure que la política és allò que deia al principi. Aquesta gent, però, no han tingut càrrecs més enllà de president de consell comarcal, suposo que per culpa del mateix. Que per arribar més amunt has de deixar les regles de costat.
M'agradaria veure que això canvia.

19 d’agost 2007

Infraestructures passades de moda

Fa molts anys que els catalans sabem que a Madrid no ens estimen. Que els espanyols només ens volen per pagar la factura de l'estat del benestar. Per aquest motiu, per comptes d'enviar-nos un tant per cent important dels impostos que paguem, ens envien tots aquells immigrants indocumentats que arriben en pastera a les Canàries.

Tothom sap una cosa i una altra, que no inverteixen i que ens envien el que allà no volen. Però tothom callat. Fins el dia que això no aguanti. De moment el que peta són les infraestructures, però no patiu, no tardarem gaire a no poder pagar la factura social. I llavors què farem?

És cert que hem passat un llarg període de bonança econòmica, i que "totes ens ponien". Hem aguantat molt, i a sobre, hem de passar pels insolidaris. Fa uns quants anys vaig llegir un article a l'edició andalusa del Pais, en el qual una persona es queixava que els catalans som tan pesseteros que fins i tot fem pagar les autopistes. I això n'hi ha que es creuen que és per fastiguejar els que venen de fora.

Ja va sent hora que parem de lamentar-nos i que posem els punts sobre les is. En aquest país hi falta un gran pacte de govern sobre què volem ser, i sobre com volem ser tractats pels altres països. M'agrada quan el lehendakari Ibarretxe diu que ningú decidirà pels bascos. Ja m'agradaria sentir alguna cosa semblant, i que fos creïble, pels nostres responsables polítics. Però nosaltres no anem pel mateix camí. I a Madrid encara riuen.

Qüestió de talla política.

27 de juliol 2007

Joventut al poder!

Hem de deixar passar al jovent. Jo sóc de la generació dels 40s. Durant molt anys, en aquest país ha governat una gernació de polítics provinents de la transició democràtica que s'han situat inamovibles en situació de poder, ja sigui en posicions polítiques com empresarials privilegiades.
Al voltant d'aquests, i possiblement perquè aquesta gent van viure i conduir una situació complicada, hi va crèixer una generació submissa i dominada. Són la generació dels 50s.
Degut a aquesta debilitat de caràcter, producte de la seva formació tan emparada, els actuals conductors del país ho està fent francament malament i a més els costa deixar la cadira. Em remou l'estòmac veure algunes fotografies dels nous consistoris, municipals o comarcals, on hi veig dinosaures en retirada daurada.
Ja va sent hora, que deixem fer a la generació dels 30s. És el seu moment. És la generació més ben preparada de la història del nostre país. Són gent formada en la democràcia i en la cultura de la pau. Que no tenen experiència? Nosaltres els acompanyarem, per això hi som.
Hem treballat molt, hem patit alguna clatellada important, personal i laboral, i no estem per passar a davant de tot. Podem estar força endavant, però a davant de tot han d'estar-hi ells. Els bons de veritat, els que encara no s'han pelat els genolls. I nosaltres per ajudar-los a aixecar-se i continuar. I el país amunt!

22 de juliol 2007

Feina per fer

El passat dia 9 de juliol em vaig incorporar a la nova feina de gerent de l'Ajuntament de Figueres. Porto per tant, dues setmanes en aquest lloc de treball. Temps suficient per situar-me i veure què hem de fer.
En aquests 15 dies de feina m'he adonat que l'Ajuntament de Figueres era una nau sense timoner, ni timó. No hi havia cap mena d'organització, ni estructura, ni estratègia. És a dir, s'anava passant el dia a dia com es podia. I això durant més de 10 anys, és de molt mal aguantar.
No em queixaré de la situació en què l'hem trobat. Som aquí per voluntat pròpia. Treballarem i canviarem aquesta inèrcia. Com diu el meu germà Benjamí, ens hem trobat amb la roda que roda a l'inrevés. L'hem de parar i fer-la girar cap on volem. Ens hi hem posat.
Aquests primers dies han estat molt intensos per la voluntat de l'alcalde i tot l'equip d'atendre tots aquells ciutadans que ens volen veure i ens volen explicar qualsevol cosa. Però ja els hi tenim el peu al coll. El primer d'agost tindrem el llibre de visites al dia.
A partir d'aquí? Estratègia, planificació i treball diari. M'explico. Nosaltres tenim molt clar com volem que sigui Figueres d'aquí a 20 anys. Ho portava en Santi Vila en el programa electoral. I encara que molts se n'obliden, nosaltres el complirem. Una ciutat educada, amable i amb els serveis escaients. No volem fixar quants habitants volem, sinó els serveis que els hi volem donar als que siguem.
L'estratègia comença amb el Pla Director Territorial de l'Empordà que fixa Figueres com a referència comarcal, i per tant amb les comunicacions escaients a aquest nivell. Després continua amb el Pla director urbanístic del sistema urbà de Figueres, que fixa els criteris urbanístics de l'àrea que abarca Figueres i els 15 municipis del seu entorn. Així es fixen les connexions entre tots aquests municipis veïns. Aquest document estem a punt de finalitzar-lo.
Acabarem amb la redacció del nou Pla General d'Ordenació Urbana de Figueres. Aquest document el començarem d'aquí a poc, per renovar el document antic que data ... del 1983! Ha plogut massa des de llavors. Espero que aquest document pugui estar acabar cap a finals del 2009, i que ens arribi amb el TGV.
També abans d'acabar aquest any 2007 hem de tenir finalitzats dos documents cabdals per Figueres. El mapa d'instal·lacions esportives municipals i el mapa d'equipaments culturals municipals. Per saber on hem d'ubicar les noves instal·lacions esportives i culturals, respectivament.
També hem de treballar el mapa escolar i l'allotjament i dimensió dels nous equipaments escolars en el mateix termini, finals del 2007.
A partir d'aquí, és evident que hem d'anar baixant fins arribar al dia a dia, i tornar a pujar per anar variant aquestes previsions estratègiques en base a l'evolució real del municipi.
Molta feina, i amb molt de gust!

27 de juny 2007

Sensacions per descobrir

Com pensava dies enrera, en Santi no tan sols va guanyar les eleccions, sino que ha estat capaç d'aguantar les temptacions d'uns i altres i és alcalde de Figueres. Jo em preguntava quines sensacions tindria si això passava. Doncs la meva alegria va ser tan gran, com si hagués guanyat algun dels meus germans. Perquè no hi ha cap satisfacció tan gran com veure guanyar algú que s'ho mereix, una persona que ha posat la veritat per davant i que té ganes de treballar pel bé comú. I en qui jo hi crec.
Altra cosa són les sensacions que m'han vingut a continuació com a conseqüència de tot plegat. Per una banda quan em va proposar d'anar a fer-li costat a l'Ajuntament de Figueres en aquesta nova empresa, em vaig sentir molt honorat per poder treballar per la ciutat on visc actualment, i al costat de la seva persona.
Per altra banda, una sensació de respecte per un lloc de treball calent, no per envejat, sinó per l'envergadura de l'empresa. De feina no me'n faltarà. Em sento capacitat i amb la il·lusió necessària per afrontar-ho.
I una doble responsabilitat. La professional, que sempre sento allà on treballo, i la personal perquè no m'agradaria fallar a una personal que sento molt propera.
Altres sensacions són les que sento vers el Consell Comarcal. Jo m'estimo molt la comarca de l'Alt Empordà i em sento com el constructor de l'actual consell comarcal. Han estat vuit anys de treball molt intens, però alhora molt gratificant. N'estic segur que han estat els millors vuit anys de la meva vida professional. Deixo el consell comarcal amb recança, però amb la seguretat que la oportunitat que se m'ha presentat no té segona part.
En Jordi Cabezas i en Joan Vilahú em van donar la seva confiança i els estaré sempre més agraït per l'oportunitat que em van donar. Per altra banda amb tot el personal, sobretot els tècnics i la meva secretària, amb els quals he compartit moments de tota mena, sempre hem treballat molt estretament i hem cregut en la feina que fèiem. Crec que tots junts hem fet una molt bona feina.

02 de juny 2007

Salmons al Iemen

Article de Xavier Moret al Periódico del dia 26/05/2007:
"Acabo de llegir una divertida novel·la, La pesca de salmó al Iemen (La Magrana), de Paul Torday, que parteix d'un supòsit força delirant. A un acabalat xeic se li acudeix l'absurda idea d'introduir salmons als rius d'un país on plou molt poc i on fa una calor molt sufocant. Com és ben sabut, els salmons viuen en aigües fredes i, per aquest motiu, el projecte està condemnat al fracàs. No obstant, hi ha dos factors que cal tenir en compte: els diners del xeic i la política internacional. Donat que el xeic en qüestió posseeix una fastigosa quantitat de milions, i donat que al Govern britànic li interessa quedar bé amb el Iemen, el tema segueix endavant, i dóna lloc a situacions per partir-se de riure.
Algú podria pensar que un supòsit com el de la novel·la és impossible que es produeixi a la vida real. No obstant, un dels personatges del llibre recorda que hi ha hagut en la història altres projectes absurds en què la fe ha superat el seny, com les piràmides d'Egipte, la Gran Muralla xinesa o la Cúpula del Mil·leni de Londres. També aquí, si repassem les promeses electorals, podríem afegir altres exemples delirants, com l'anunci d'Esperanza Aguirre de construir 1.400 quilòmetres de carril bici a Madrid, o el de Bernie Ecclestone, que condicionava un circuit de fórmula 1 a València a la reelecció dels candidats del PP. Tal com anem, no resultaria estrany que un candidat futur es despengés amb la gran idea d'introduir dofins al Llobregat o esturions a l'estany de Banyoles. Amb això aconseguiria sortir als diaris i, de passada, demostrar que fins i tot a les novel·les còmiques la realitat sempre pot superar força la ficció".
Doncs una de la realitat: Estàvem ensenyant l'abocador al delegat de medi ambient de la Generalitat de Catalunya, i nosaltres li expressàvem la nostra preocupació pel tema del tractament de residus. En un moment de la conversa, ens mira i ens diu que el seu objectiu personal de la legislatura era portar foques a Pals. Allà es va acabar la conversa, perquè teníem molt clar que no ens havia escoltat en res. La meva feina va ser meva per aguantar l'enginyer del Consell Comarcal, que se'l volia menjar. No n'hi havia per menys. El van tirar fora.

27 de maig 2007

Emocions

Sempre em passa, que quan hi ha un acte important, que considero important per la meva vida, abans de l'esdeveniment valoro totes les possibilitats: que el Barça guanyi o perdi, que un examen l'aprovi o el suspengui, o que la Mireia prengui una decisió o una altra. Tots fets que poden tenir un resultat gairebé aleatori.
Aquesta és la primera vegada que l'escriuré, entre altres coses perquè una vegada s'hagi produit l'esdeveniment en sí, em llegiré això i valoraré si m'havia deixat endur per la passió, o les sensacions eren les correctes.
D'aquí a poca estona sabrem els resultats de les eleccions municipals. És veritat que per la meva feina és molt important el resultat a tota la comarca, i no perquè el meu lloc de treball depengui d'una manera directa del resultat, sinó perquè durant vuit anys he estat treballant amb molts alcaldes, i quan estableixes relacions personals t'interesses pel seu resultat.
Altra cosa diferent és a Figueres. Les meves sensacions són que en Santi Vila guanyarà quant a vots, i tot i que molt ajustadament, crec que també quant a regidors. Les meves sensacions són evidentment molt subjectives perquè em considero amic d'en Santi. Crec que el conec prou per pensar d'ell que és una persona molt intel·ligent i capacitada per fer avançar la capital de la nostra comarca. Crec que els figuerencs no poden deixar passar aquesta oportunitat. Potser algú que llegeixi això pensarà que exagero, però la meva opinió és que en Santi està capacitat per objectius molt més alts, i que seria un error molt gran dels figuerencs no aprofitar els millors anys de la seva vida per utilitzar-lo com a alcalde.
En qualsevol cas, la resolució del primer problema, d'aquí a poca estona.
La resolució de la capacitat d'en Santi, d'aquí a deu anys.

21 de maig 2007

Carta a Telemadrid

Avui m'han passat un mail amb la carta que transcriuré literalment a continuació. És la resposta al reportatge editat fa pocs dies per Telemadrid, fent incís en la discriminació que pateixen els castellano-parlants a Catalunya. No té pèrdua.
"Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (se que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental llamado "Ciudadanos de segunda" ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos. Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de la Anoia (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato.
Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino. Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad. La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o la Celestina ? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano des de siempre!; de hecho, des de primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, renegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español. No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral.
¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas.
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi consciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo.
Ladran, luego cabalgamos, como se dice en castellano. Les dejo con una frase en catalán , como en su documental: Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància!."
Penseu que és l'únic article que veureu en castellà en aquest bloc.

08 de maig 2007

Seria possible?

Avui he vist un mail d'una persona que llegeix el meu bloc, i segurament pensa que estic desanimat amb la política. Per això li he contestat, breument, perquè he pensat que la meva idea la desenvoluparé més correctament al bloc.
Suposem un país on el poble està desencantat amb els polítics. Un país amb gent culta i una societat que té, de forma generalitzada, les seves necessitats bàsiques cobertes. Imaginem també que s'ha arribat aquí, després d'un llarg camí ple de prohibicions i de llibertats condicionades. I que s'ha arribat aquí, per la força del poble i a costa dels impostos del poble.
També podríem imaginar que s'han apoderat de la política uns grups d'aprofitats, que són un sector marginal d'aquesta societat, i que han perdut tota la credibilitat dels seus electors. Imaginem que aquest país ha arribat al punt de no sentir-se motivat per les eleccions.
Podríem imaginar a on ens podria portar això? Jo penso en un poble organitzant-se en associacions, entitats i funcionant al marge dels òrgans de poder polítics. Organitzant activitats que realment interessen a la gent, sense dretes ni esquerres, blancs ni negres, rics ni pobres, ni joves ni vells, ni dones ni homes. Tots junts, i amb una força social impressionant.
La democràcia ha desmuntat tot el moviment associatiu tradicional d'aquest país. S'ha desmuntat a base de subvencions. Quantes més subvencions es reparteixen, menys han de treballar les entitats per aconseguir finançament. I així els governs les han desmuntat, i les han fidelitzat. Les han "enganxat".
Quant un país arracona el moviment associatiu perd la base de la transmissió de les seves tradicions. I als polítics els ha interessat tenir una societat dèbil, inculta, aborregada i "enganxada".
Això, segurament són idees esbojarrades en un cap una mica atramuntanat. Però ... ens organitzem?

03 de maig 2007

Tendències polítiques

Avui en dia, els polítics s'omplen la boca de noms tècnics per designar les seves tendències polítiques: neoliberals, socialdemòcrates, conservadors, i els de més a prop nostre, amb una reculada d'un segle tornen a parlar de dretes i esquerres.
Els primers termes són confosos, i ni els mateixos que els pronuncien en saben la seva definició. Així el liberalisme és un grup d'ideologies polítiques que afirma la supremacia de l'acció individual per sobre de la col·lectiva. Això implica que les estructures de govern redueixin la seva intervenció al mínim necessari per a garantir la convivència, seguint la filosofia del laissez faire, laissez passé (en francès: "deixar fer, deixar que passi").
Més modernament, el terme neoliberalisme es refereix a la filosofia política-econòmica que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política. Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l'establiment dels drets de propietat. Quant a les polítiques internacionals, el neoliberalisme proposa l'obertura comercial per qualsevol mètode possible; l'obertura comercial es refereix a la creació de tractats de lliure comerç i la divisió internacional del treball, cap a una integració econòmica.
La socialdemocràcia emfatitza els següents principis:
- Primerament, llibertat; no només les llibertats individuals, sinó també la llibertat de la discriminació i la llibertat de la dependència, sigui dels propietaris dels mitjans de producció o sigui dels que abusin del poder polític.
- Després, igualtat i justícia social; no només davant la llei, sinó igualtat econòmica i socio-cultural també, i oportunitats iguals per a tots, incloent-hi aquells que tenen discapacitats físiques, mentals o socials.
- Finalment, solidaritat; unitat i un sentit de compassió per les vícitmes de la injustícia i la desigualtat.

El socialisme democràtic és una corrent de pensament distinta de la socialdemocràcia, atès que els socialistes democràtics volen treballar per establir una societat socialista amb un sistema econòmic socialista. Molts partits que es diuen "socialdemòcrates" han tractat de distanciar-se dels partits socialistes democràtics. Naturalment, hi ha temes comuns, i alguns socialistes democràtics segueixen associats amb els partits socialdemòcrates en un intent per convertir-los en partits més socialistes.

En la majoria dels casos, els socialdemòcrates es conformen en un estat entre el capitalisme i el socialisme, mentre que els socialistes democràtics proposen el socialisme absolut i volen abolir el capitalisme democràticament. En altres casos, però, alguns partits conserven un nom o un altre només per accidents històrics.
En un llenguatge clarament retrògrad ens movem a Catalunya, on parlem de dretes i esquerres. Al segle XX, a Europa aquest llenguatge ha quedat esborrat, perquè políticament han triomfat clarament les "esquerres" i tots els partits polítics s'han mogut clarament cap allà. Així, avui en dia, ningú discuteix les pensions d'invalidesa o de jubilació, ni els avantatges socials concedits per cap govern anterior. Som a l'Europa del benestar i això indica clarament en quin costat estem. Per tant, aquestes reminiscències de principis del segle XX potser les hauríem de començar a canviar.
La meva idea és que això és fruit d'una manipulació per uns interessos minoritaris, i la gran massa, per comptes de pensar-hi el que fem és seguir com xais.

19 d’abril 2007

Els pijos

Aquesta serà la segona vegada a la meva vida que faig un article per encàrrec. La primera vegada va ser quan un professor de llengua espanyola em va voler castigar, perquè li vaig discutir el seu "poder". Ell em va dir que m'equivocava, que el que li volia discutir era la seva "autoritat", perquè em va tirar fora de clase i els seu poder se'm va manifestar de cop. Perquè se m'aclaríssin les idees em va encarregar un article sobre la diferència entre "autoritat" i "poder".
El perquè de l'article
Una persona em va dir que li agradaria que parlés dels pijos. Com que sempre m'hi he sentit molt allunya d'ells, i moltes vegades m'han fet sentir inferior, he pensat que era un bon moment per fer-ne cinc cèntims.
Com neixen
Bé, el que és nèixer ho fan igual que els demés, però la seva personalitat se'ls manifesta molt ràpid. Així ells, tan bon punt han sortit, ja tenen un munt de roba que els espera. I tota nova. Els altres, moltes vegades teníem roba de segona mà, i algun de tercera. El seu cotxet, per exemple, incorpora les darrers novetats: aire condicionat, frens de disc i algun segur que té música estéreo. A ells els arriba la Playstation quan encara no és a les botigues. Entren a Port Aventura quan està tancat a la resta de mortals. I el que és més fort: a casa seva tenen un munt de canals i no miren la televisió perquè els avorreix.
Com creixen
Fan molta ràbia. Sempre estrenen esportives amb unes característiques que la resta de mortals només hi podem accedir quan el tema es globalitza. En contra d'ells hi ha que no són gaire bons en els esports, perquè això exigeix sacrifici. I així també es demostra que el que val és el reramànec. Tots juguen en equips bons: Fundació Esportiva Figueres, la Salle, Bell-lloc, on els hi donen molta educació, però no els ensenyen a jugar a futbol. Quan arriben als 18 anys tots han plegat. I per això totes aquestes entitats que he nomenat només fan futbol de base: pels que paguen perquè els seus fills juguin.
Com s'enamoren
En realitat ells no s'enamoren mai. Tot i que les noies els hi van molt al darrera, ells són éssers superiors, i per tant no s'immuten. El que els hi passa és que els altres, més llestos, i que s'han passat l'adolescència rascant, els hi pispen les millors noies. Per tant, ells només poden anar amb les noies de la seva categoria. Són endogàmics. I això porta problemes.
Com acaben
Ells se'n surten. Més aviat malament, però se n'acaben sortint pels recursos que els aporten els seus papes i mames. Tot i que són aquells que als 40 anys han tingut un munt de feines, totes bones, però no n'han consolidat cap. Bons tiberis, i poca feina. Amb la bandera espanyola a la corretja del Rolex. Tenen molta feina per arribar a la jubilació, i clar, sense amics. Entre ells la única cosa que compte són les aparences. I això no ho perden mai.
Al final, a la vida la única cosa que compte és estar bé amb un mateix i amb els de la pròpia casa. Prou problemes ens porta la vida, sense buscar-los, com per haver d'estar pendents dels altres.

09 d’abril 2007

Els nostres polítics

El diumenge dia 25 de maig, el senyor Xavier Vendrell, adjunt a la Secretaria General d'Esquerra i Diputat al Parlament de Catalunya va fer unes declaracions, diguent que Esquerra donaria la Presidència de la Generalitat a aquell grup polític que recolzés un referèndum per a l'autodeterminació. Això va provocar tot un seguit de declaracions i un debat encès la setmana següent, al Parlament de Catalunya.
Resultat de tot plegat, que els dos únics grups nacionalistes catalans al Parlament, Esquerra i Convergència i Unió, van votar diferent en les propostes, i per tant, no es va aprovar res.
Com a català trobo molt greu que els nostres polítics no siguin capaços de posar-se d'acord en una qüestió d'una claredat tan gran com és el dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya. És molt greu que posin per davant els interessos personals dels seus caps de fila i que, entre tots plegats, fem riure d'aquesta manera i veiem per darrera el somriure maquiavèl·lic del President de la Generalitat, tot fregant-se les mans. Així mateix, a Madrid ballen per un peu, perquè mentre ens esbatussem entre nosaltres no pensem amb ells.
I és que aquest és un dret irrenunciable dels pobles i de les persones, i per tant, és dels pocs articles que no caldria ni posar-se en un estatut, per obvi.
Per altra banda, el país té un munt de problemes per resoldre i que d'aquesta manera els anem deixant de banda:
  1. L'Estatut, segurament serà declarat anticonstitucional. Quina postura prendrem l'endemà?
  2. El finançament. El govern central en fa una lectura diferent al govern de la Generalitat. Finalment, què rebrem?
  3. El govern central incompleix reiteradament les inversions previstes a Catalunya. Ningú diu res, ni govern ni oposició.
  4. Traspassos de rodalies i aeroport del Prat. Quin termini hi ha?
  5. Cal redactar la Llei Electoral. El problema només està en la circumscripció electoral. Pel PSC ha de ser única, per Esquerra i CiU, per comarques o vegueries. Iniciativa és una titella del PSC.
  6. Cal redactar la Llei d'Organització Territorial. S'han d'eliminar les diputacions i desplegar les vegueries i les comarques. Com està això?

Ens queixem del Govern, però i l'oposició, què fa? Al Parlament hi ha molts sous, però poca dedicació. I així ens va!

17 de març 2007

L'efecte Pelegrí

Fa uns anys, va sortir un senyor per televisió que es deia Pelegrí Pelegrí Pelegrí. En aquell moment em va fer molta gràcia sentir aquell senyor, amb el mateix nom i cognoms. Qui m'havia de dir que anys més tard coneixeria i faria amistat amb el seu fill, que tot primer va ser Director General d'Administració Local, i després Conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

El Sr. Pelegrí, quan li van preguntar d'on era, va contestar: què voleu saber, d'on soc? d'on vinc? on visc? o on he nascut?. Es va acabar l'estona de programa dedicada a les entrevistes amb el públic, i el presentador desencaixat no va poder aclarir d'on era aquell senyor.
En aquell moment això em va fer certa gràcia. Però ara a mi em passa el mateix. Quan em pregunten d'on sóc, ja fa temps que no sé què he de dir.
He de dir de Cabanes? Hi vaig néixer i en vaig marxar quan tenia 6 anys. Si conec algú és de relacions posteriors motivades per la feina, o pel futbol.

He de dir de Girona? Hi he viscut 19 anys. Hi he estudiat i m'hi he format com a persona. Els meus germans hi treballen i els meus pares encara hi viuen. I on hi conservo els millors amics, aquells que sobreviuen per damunt de les anades i vingudes de la vida.
Sóc de Ventalló? On hi he passat els millors i els pitjors anys de la meva vida. Els de viure la vida. De disfrutar sense treballar. On hi va néixer la meva filla i on hi vaig fer la major part dels meus amics. També els de solitud, de separació sentimental.

O potser he de dir de Figueres. On hi he treballat tota la meva vida, i on hi visc actualment.

Això no té cap rellevància. Tampoc tinc clar si sóc altempordanès, català o europeu. Com més volto pel món més m'adono que em sento altempordanès i europeu. Com més em miro la política del meu país, Catalunya, menys català em sento.

Em sento altempordanès perquè crec que és on la meva tasca hi pot fer alguna cosa per millorar-ne l'existència. No únicament com a gerent del Consell Comarcal, sinó com a persona individual. Com a català crec que no puc fer-hi gaire res, llevat d'enfadar-me cada vegada que sento parlar qualsevol d'aquests polítics que tan malament ens representen.

I sóc europeu de vocació. Crec fermament en una Europa sense fronteres i amb respecte igualitari per totes les cultures.

11 de març 2007

Les nostres trifulgues i l’exemple europeu

Europa coneix ensopegades que la paralitzen i la deixen atontada durant un temps. La última fou la negativa dels francesos i dels holandesos a aprovar en referèndum el tractat constitucional. L’arquitectura institucional de la Unió és al taller de reparacions.

Però aquesta entrebancada no ha detingut el tempestuós camí de construcció europea. Hi ha diferències amb Polònia, han entrat dos nous membres, Romania i Bulgària, han continuat els mecanismes per assimilar als socis nouvinguts, hi ha un encès debat sobre si Turquia pot o no ser membre de ple dret, es fabriquen directives que arriben a tots els racons dels estats.

Europa, tot i això, funciona. Quan els dirigents històrics desapareixen de l’escenari, en sorgeixen d’altres. Àngela Merkel, la presidenta de torn i cancellera alemanya, s’està convertint en una líder inqüestionable.

El dia 9 de març es va aconseguir arribar a un acord per a contribuir al canvi climàtic. És una decisió històrica. Per l’any 2020, les emissions de CO2 en tota Europa s’hauran d’haver reduït en un 20 per cent, en comparació al 1999. Les fonts d’energia renovable han d’assolir un 20 per cent en tota la Unió. En l’actualitat només un 6,5 per cent de l’energia consumida és renovable.

És un acord intel·ligent i ambiciós. Europa consumeix més energia de la que produeix. La seva dependència de Rússia i dels països productors de petroli la fan vulnerable. I actua en conseqüència buscant el consens amb tots els 27 membres. És un club que exigeix a tots que acatin les mateixes normes. És una qüestió de principis que converteix a la UE en la maquinària de persuasió més prodigiosa del món.

Disposa dels exèrcits imprescindibles que, a causa de la impossibilitat d’entrar en guerra entre els seus membres, poden ser desplaçats a zones de conflicte per disminuir les tensions. La força d’aquesta Europa no és en el seu potencial militar, sinó en la seva capacitat de persuasió. Aquesta realitat s’ha construït el diversitat, acostumant-nos a viure pacíficament en les diferències.

Ens pesa tant la història, són tantes les guerres que hem lliurat absurdament, que hem arribat a la conclusió que esborrar les fronteres nacionals, mantenint intactes les diferències culturals, és la solució més intel·ligent.

Quin contrasta amb tot el que està passant a Madrid des de fa mesos en una qüestió tan rellevant com és la lluita contra el terrorisme. Aquest cap de setmana hem assistit a un espectacle del tancament de mitja Espanya contra l’altra mitja. Tot, menys esperit europeu. Europa és un espai de convivència i de protecció de minories ètniques, religioses, culturals i econòmiques.

No es tracta de donar lliçons a ningú. Jo mateix vaig quedar captivat a un debat sobre la instal·lació d’un centre de residus nuclears al Bàltic. Va ser interminable, però va acabar en un acord ho tothom s’hi trobava còmode.

Estats Units ha enviat tropes als seus veïns més de quinze vegades els últims cinquanta anys, però molts dels països d’aquest entorn gairebé no han canviat i continuant passant d’una crisi a una altra.

Tot i que les circumstàncies són diferents, la història del fracàs dels Estats Units per eradicar el narcotràfic de Colòmbia contracta de forma clara amb l’èxit d’Europa a Turquia o als Balcans, on la força la van posar els nord-americans i la gestió de la pau, amb cert èxit, corre a càrrec d’Europa.

Navarra ha obert la via cap a les energies renovables. El 70 per cent de l’electricitat que consumeixen els navarresos procedeix del sol i del vent. Més de 1.100 molins de vent s’estenen per tota Navarra. Produeix més energia d’aquest tipus Navarra que França i Polònia juntes.

La Unió Europea presidida per Àngela Merkel ha donat un pas històric, en la bona direcció, visualitzant un futur en el qual la dependència energètica no hagi de provocar més conflictes.

Les modes d'aquest país

Si la democràcia espanyola ha d'agraïr alguna cosa al PP és que, durant la transició, Manuel Fraga aixoplugués el gruix del franquisme sociològic de dretes (el de centre, el modern, era el de la UCD d'Adolfo Suárez, al govern) sota el paraigua d'Alianza Popular. La rotunda personalitat de Manuel Fraga i el seu histrionisme patrioter (el recordo amb tirants amb rojigualda i diguent allò de "cuando digo España se me llena la boca de España") van fer que el gruix del facherio se n'anés amb ell o es quedés a casa.
L'altre aspirant del franquisme dur, Blas Piñar, líder de Fuerza Nueva, només va aconseguir un escó al Parlament, tot i que la presència al carrer de l'ultradreta, i sobretot després del 23-F, era més que notable. El seu òrgan públic d'expressió era el diari "El Alcázar", no precisament minoritari. I molts nens pijos portaven la bandera espanyola a la corretja del rellotge i les parets eren plenes de pintades fatxendes, tantes o més que de marxistes.
Quan Fraga va engruixir els vots d'AP amb el vot útil d'aquella ultradreta va fer un favor a la democràcia perquè així aquells es van acostumar a acceptar l'arbitri de les urnes. A partir del 82, quan va arribar el PSOE al poder, i al desastre de la UCD, AP es torna a eixamplar aquesta vegada amb els vots centristes i la ultradreta es fa gairebé invisible al carrer.
Què ha passat des de llavors perquè es torni a fer visible (el cas de Juana Chaos i les seves manifestacions)?
Doncs que per la Moncloa hi ha passat José M. Aznar (que el 78 es declarava falangista). Primer va refundar AP en PP i després es va estar 8 anys a la Moncloa (Fraga, mai). Des d'allà, Aznar va demostrar que ser ultra ja no volia dir ser antic: volia dir ser liberal, i espanyol sense complexos. I que, de fet, a Espanya avui ser modern és ser ultra, com als anys 30 ho era ser falangista.
Per això, la moda ultra és la que triomfa ara a cal PP.

04 de març 2007

Per bruixa i metzinera

La cacera de bruixes a Catalunya
Exposició del Museu d’Història de Catalunya, del 25 de gener al 27 de maig de 2007

Entre 1450 i 1750, moltes regions d’Europa van patir la cacera de bruixes. Els càlculs més ponderats apunten la xifra de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. Les víctimes van ser, majoritàriament dones pobres, sovint velles, que vivien soles.
A Catalunya es van produir més de 400 execucions. Tot i que s’han documentat processos als segles XV i XVI, la repressió va prendre un caire generalitzat i massiu durant els anys 1616 – 1622. En un context de crisi econòmica i de maltempsades, les suposades bruixes van ser acusades de pertànyer a una secta universal presidida pel dimoni i de provocar assassinats, infanticidis i destrucció de collites.
La iniciativa de la repressió va partir sovint de les comunitats locals. Els processos es van realitzar sense garanties jurídiques. Les tortures van ser habituals. La majoria de les encausades van acabar a la forca.
Només algunes veus es van alçar contra aquella carnisseria.
Bruixeria i màgia en època medieval
La societat medieval creia en el poder de la màgia i, conscientment o inconscient, molts dels seus membres la practicaven. Les finalitats eren diverses, des de curar o protegir fins a propiciar l’amor i el desig o perjudicar i destruir la salut o el patrimoni d’altres. Aleshores, la frontera entre ciència, màgia i religió era encara molt incerta.
Una saviesa femenina
Fins als temps moderns, certs col·lectius femenins es van constituir en dipositaris d’una saviesa tradicional. Mitjançant els efectes de diverses substàncies naturals o mitjançant la pràctica de conjurs només parcialment cristianitzats, les fetilleres o remeieres exercien un paper benèfic o malèfic en la vida de les persones. Fins al segle XV, les sentències judicials contra les suposades fetilleres eren observades amb gran incredulitat i considerades una modalitat de superstició.
La invenció de la bruixa diabòlica
La percepció cristiana de la fetillera o bruixa es va modificar a partir de mitjan segle XIII. La bruixeria era concebuda com una secta universal, presidida pel diable, que conspirava de manera efectiva contra la cristiandat. La nova concepció atià una primera onada repressiva al segle XV. Hi jugà un paper clau el llibre Malleus Maleficarum (martell de bruixes), escrit pels dominicans alemanys Kramer i Sprenger, i publicat per primer cop el 1486.
La nova bruixa a Catalunya
La nova concepció cristiana de la bruixeria va fer forat ben aviat a Catalunya. Cap a 1460, el poeta valencià Jaume Roig confirmava al Llibre de les dones, l’existència de pràctiques de bruixeria al Principat, motiu pel qual, "moltes n’han mortes / en foc cremades".
El sàbat de les bruixes
Els manuals dels perseguidors i els processos seguits arreu d’Europa mostren una gran coincidència. Les bruixes i bruixots es reuneixen al sàbat o aquelarre, anomenat "junta" o "aplec" en els textos catalans. Hi arriben volant a cavall dels seus dimoniets, que prenen forma de boc. Un cop aplegades, apareix el dimoni, que pren la forma d’un gran boc o d’un ase; els participants li fan un acte d’acatament. Després, ballen i mengen. Tot seguit es produeix un acte d’adoració al dimoni i una gran orgia. Finalment, emprenen el vol amb la intenció de realitzar malvestats.
La cacera de bruixes
La cacera de bruixes afectà una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social; també pel clima d’intolerància religiosa, sorgit de la Reforma i la Contrareforma, i pel creixent control polític dels estats moderns.
La Inquisició i el procés de Zugarramurdi
La Inquisició era el tribunal encarregat de vetllar per la puresa de la fe. Instituïda pels Reis Catòlics, va ser un important instrument en la lluita contra l’heterodòxia religiosa. El 1609 la Inquisició de Logronyo va iniciar el procés contra les bruixes de Zugarramurdi (Navarra). Des d’aleshores, l’actuació inquisitorial va avortar la majoria de processos locals –amb una única excepció clamorosa: Catalunya-.
La cacera de bruixes a Catalunya
En els anys 1616 – 1622 es va produir la gran cacera de bruixes a Catalunya. La repressió es va generalitzar després dels aiguats de novembre de 1617, "l’any del diluvi", segons les cròniques coetànies. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Cerdanya i les comarques centrals i occidentals. Es va avançar la xifra de 400 víctimes, que sembla plenament confirmada per les investigacions locals.
Processos i sentències
La majoria de processos van ser atiats per les mateixes comunitats locals. Els consells municipals van cridar endevinaires o saludadors per tal que identifiquessin les bruixes. Sense altre testimoni o prova, les acusades van ser detingudes. Els processos no van disposar de garanties jurídiques. La tortura hi va ser una pràctica freqüent. Els interrogatoris tenien com a únics objectius confirmar la culpabilitat de les encausades i conèixer altres col·laboradors. A la fi, la majoria de les detingudes van ser penjades.
La fi de la cacera
Entre 1621 i 1622, la majoria de bisbes catalans es van pronunciar a favor d’aturar la repressió. En aquest darrer any, la Reial Audiència va decidir evocar totes les causes pendents. Els processos van passar, doncs, a la seva jurisdicció, i, tot seguit, les encausades van ser alliberades. Era la fi de la cacera de bruixes a Catalunya.
Les víctimes
La majoria de víctimes de la repressió dibuixen un mateix perfil. Són dones grans, pobres i analfabetes, que viuen soles. Moltes són immigrants franceses o vídues d’immigrants. Algunes –i alguns- destaquen per les seves deformacions físiques, per comportaments més o menys estrafolaris o pels suposats poders excepcionals que el poble els atribueix. Hi ha també detingudes joves, i fins i tot adolescents. El percentatge d’homes és, en tots els casos, inferior al 10%.
El record popular de la bruixa
La bruixeria i la repressió han deixat una petjada important en la cultura popular, alhora que han generat una literatura anònima de gran interès. Avui, el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament davant altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.

07 de febrer 2007

Els antisistema

Entenc que una persona antisistema és aquella persona que està en contra de la tutela que exerceix l'Estat sobre les persones, i que pensa que no cal un Estat intervencionista, sino que les persones, com a individus, ja estem prou capacitats per organitzar-nos.
El més curiòs d'això és que darrerament, el fet d'autoproclamar-se com a antisistema és un símbol de modernitat, semblant a ser hippye els anys 70, fumar-se porros o fer-se objector de consciència els 80, o ecologista els 90.
I encara més curiòs és el fet que es declari antisistema una senyora com la Imma Mayol, regidora de l'Ajuntament de Barcelona, que va en cotxe oficial, i ostenta 4 o 5 càrrecs i entre tots ells cobra més de 10.000 euros mensuals del sistema.
També hi ha l'altre grup. El dels que es declaren antisistema, okupes, i que no volen treballar. Però després s'aprofiten del sistema quant a tots els ajuts socials, atur, PIRMIS, ...
Els primers són uns hipòcrites, i uns aprofitats. Són mala gent.
Els segons són uns pobrets, amb un gran embolic mental, i sobretot amb un problema: estan desubicats.

03 de febrer 2007

El català de l'any

Abans de res, els meus respectes a la Sra. Neus Català, proclamada ahir "catalana de l'any", perquè no li vull restar cap mèrit a tot el que va fer, i penso que segurament es mereix tots els premis del món, però aquest precisament no.
Ahir a TV3 es va fer la cerimònia d'entrega del premi de català de l'any. Aquest premi s'atorga a través d'una votació popular entre els teleespectadors del "Matí de TV3" i els lectors de "El Periòdico", en el qual hi sortíen unes fitxes per poder votar.
Entre els 10 finalistes hi havia gent tan popular com en Carles Puyol, en Joan Laporta o l'Emma Vilarasau. I ja se sap, quan apareix gent tan popular, i la resta són gent de l'àmbit de la investigació, o la Sra. Neus Català que es va passar l'exili salvant 180 nens catalans i espanyols, sempre guanyen els populars, a menys que hi hagi un jurat que acabi valorant tots els mèrits, i equilibri la popularitat.
Doncs resulta que la guanyadora va ser la Sra. Neus Català, i això representa tot un cant a la memòria històrica. Quant ens estan venent totes les manipulacions que patim des dels mitjans de comunicació, i en concret de TV3 (Víctor Alexandre n'ha fet un llibre), jo no m'ho crec. És totalment impossible que a través de votacions populars guanyi una persona que, tot i ser relativament coneguda, el seu gran mèrit el va fer entre el 1936 i el 1939, és a dir fa 70 anys. Potser es mereix el premi a la trajectòria, o alguna altra cosa, però el català de l'any 2006 hauria de ser triat pels seus mèrits durant l'any 2006, i no per política sectaria.
Som així, i hem de continuar treballant per canviar-ho. Això passa per fer desaparèixer una bona colla de primeres espases de la política catalana actual. Una bona colla!

28 de gener 2007

Catalunya, com a ciutat

Sovint parlem de la independència del nostre país, Catalunya. I hi tenim tot el dret. El dret a l'autodeterminació dels pobles és un dret inalienable, inherent a tots els pobles. De la mateixa forma que avui dia ningú discuteix la igualtat de drets entre homes i dones, algun dia ningú discutirà el dret a l'autodeterminació dels pobles. Després ens faran demostrar que som un poble.
Però la meva reflexió no va per aquí. Quan parlo de Catalunya, fora d'Europa, és a dir molt lluny, la gent em pregunta: però quants habitants sou? I quan els dic 7 milions, em diuen: i com es diu aquesta ciutat?
Des del moment que hi ha ciutat com Sao Paulo, Buenos Aires, Nova York, El Caire, Delhi, o tantes d'altres que superen amb escreix els 10 milions d'habitants, la gent no entén com 7 milions podem ser un país.
I el som, però tenim un problema greu a resoldre i que no és el de la identitat. Els responsables polítics d'aquest país haurien de veure Catalunya com una ciutat. I prendre les decisions respecte aquesta visió. No pot ser que de Figueres a Girona, per l'A-2 tardem 1 hora, igual com tardavem l'any 1970, quan no hi havia autopista. Per anar de la Val d'Aran a Barcelona, o de Portbou a Amposta no hauríem de tardar més d'una hora.
Ja en fem molt de discutir amb els impostos, el tripartit, o el nou Estatut, si ningú és posa d'acord amb un tema com són les comunicacions. Els romans van ser els primers de tenir clar que per aconseguir un desenvolupament econòmic és vital una bona xarxa de comunicacions.
Nosaltres mateixos, els empordanesos, tardem menys per anar al centre de París que per anar a Vielha. Són 4 hores des de Perpinyà. Increïble!
La meva reflexió va molt més enllà. A l'hora de dissenyar tots els serveis, i pensant que som al segle XXI i que tots hauríem de tenir ADSL a les nostres cases, cal pensar en Catalunya com a ciutat. Tant de bo algú del nostre Govern, amb capacitat de decisió, ho vegi tan clar i algún dia s'hi posi a treballar.

23 de gener 2007

Els escèptics

Els que em coneixen diuen de mi, que una de les meves característiques és que no dono res per cert fins que no ho he comprovat. Em va fer gràcia el diumenge, quan llegint el dossier sobre vida extraterrestre (Presència, 21 de gener de 2007) sortia la següent definició d'escèptics:
"Moviment internacional que promou la ciència i el pensament crític i que se centra sobretot en la recerca de proves fiables que donin una explicació científica i raonada als fets".
Per tant, ja tinc una de les meves definicions: soc un escèptic.

21 de gener 2007

El meu blog

Amb aquest escrit inauguro el meu blog personal. Aquest serà un blog, on com si fos un diari, aniré anotant els meus pensaments, fruit de les meves experiències, o d'allò que em passi pel cap en un moment donat.
Deixo oberts els comentaris perquè si algú cau per aquí em pugui fer arribar les seves impressions.

 
Design by Wordpress Theme | Bloggerized by Free Blogger Templates | free samples without surveys