X6 Team (Persistim)

Ahir l'equip de futbol del FC  Barcelona es va proclamar campió del món, tancat així un cicle triomfal i immaculat, inèdit en la història del futbol mundial. Després dels tres títols principals, Lliga, Copa del Rei i Champions League, han vingut els tres secundaris, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs. Mai ningú ho havia aconseguit fins ara. Així podem dir que el Barça del 2009 ha estat el millor equip de futbol de la història. Aquesta gesta es pot igualar, però no superar.

Al final del partit, escoltant la retransmissió d'en Puyal per Catalunya Ràdio parlava de miracle, i algun oient va enviar un SMS batejat l'equip amb aquest nom amb el qual he titulat aquesta entrada. Molt hàbilment aquell oient ha barrejat l'equip de les sis copes amb les paraules d'en Pep Guardiola, l'entrenador i el gran artífex d'aquests triomfs, quan va dir que no podia prometre títols però sí que persistirien. I ho han fet.

Aquesta persistència, o fe en el treball propi s'ha manifestat sobretot en dos moments puntuals, a Stamford Bridge on vam empatar en el descompte amb el celebrat gol d'Andrés Iniesta i ahir, en la final del Mundial, amb un gol de Pedro en el minut 87. Van picar pedra fins que la roca es va partir pel mig.

Evidentment, per guanyar-ho tot també hi ha hagut la dosi de sort necessària, però no més. La resta, treball i persistència. En aquests dos ingredients són els únics en els quals es pot basar la feina ben feta. La meva pregunta és fins quan aguantarà aquesta implicació en Pep Guardiola? Perquè si ens asserenem tots tindrem clar que l'èxit és a l'entorn de la seva persona i com ho ha fet per aïllar el grup de la borratxera d'èxits.

La seva implicació és tan gran que tinc por que caigui per sobredosi. No sé com està organitzat tot el club per poder aguantar això, però si em baso en un altre club triomfal, el Manchester United on tenen un entrenador que fa més de 25 anys que és el manager general, crec que el Barça és força més caòtic. Per tant, sisplau, qui pugui que organitzi això perquè podem mantenir en Pep durant 25 anys. Si no és així, se n'anirà cap a casa. I ho entenc perfectament.

Read more »

Posted in: Actualitat

Les consultes independentistes

No volia escriure sobre el tema, però és que estic molt esverat amb els aconteixements i no puc fer-hi res perquè el cor m'estira a fer el que no volia.

Resulta que demà, a molts municipis d'arreu de Catalunya hi ha la primera onada de votacions sobre la independència de Catalunya, després de la votació d'Arenys de Munt del passat 13 de setembre.

El que va començar com una consulta folklòrica, reduïda i tendenciosa té els aires de prendre forma de moviment massiu popular. I això fa mal, sobretot a tots aquells que hi estan en contra. De la independència, perquè de que es facin consultes sobre d'on ve el mal de cap de les dones, això ningú ho trobaria malament. Però aquesta va agafant embranzida i pren forma de bola de neu.

Estem en una democràcia del segle XXI. Això vol dir que el poder el té el poble, a través de les urnes. Doncs el poble, a través de les urnes pregunta si estem d'acord o no en esdevenir un estat lliure i democràtic dintre de la Unió Europea. Què té això de dolent? Pels catalans i per la resta del món res, però pels espanyols, ailàs! aquí sí que la fem grossa. Què ens hem pensat? Fer-nos aquest tipus de preguntes. Això per ells és com si els anys cinquanta algú hagués preguntat què eren les esquerres o sobre el sexe abans del matrimoni. Pecat mortal.

El president Zapatero ja s'ha afanyat a dir que no serveixen de res aquestes consultes. I per darrera, la càmera li marcava el cul apretadet, perquè sap que qüestions com aquestes han arribat molt enllà. Qüestions que no es tiren endavant pel programa dels partits polítics, sinó perquè el poble lliurement es posiciona. I aquest és el gran perill que ells veuen. I la nostra força. I sap que no pot fer travessar l'Ebre als tancs perquè ningú li faria costat. Quina por que tenen!

Fins i tot m'ha cridat l'atenció una entrevista amb la qui va ser Secretària d'Estat dels Estats Units d'Amèrica, Madeleine Albright. L'Antoni Bassas, li ha preguntat sobre aquestes consultes i ella ha dit que coneixia aquests moviments, però que no es volia posicionar perquè era perillós. Ho té clar, aquesta senyora. Podem arribar lluny. No sé d'on ha tret tant atreviment en Bassas potser l'enviaran a l'illa de Pascua.

El camí que seguim és el bo. Com bons minyons que som els catalans, anirem fent consultes populars fins que una part majoritària del país hagi dit que sí. Després tots al carrer i el president de la Generalitat de torn, al balcó del Palau declarant la República Catalana. Perquè la consulta seriosa no ens la deixaran fer. Per tant ens haurem de saltar un pas. D'altres ho han fet i tampoc els ha anat malament.

També hi ha un pas que ningú hi ha passat. Oferir a les Kiribati una parcel·la perquè s'hi instal·lin. I acabar independents igualment. Per qui no ho sàpiga, les Kiribati són un arxipièlag del Pacífic que corren el perill de quedar sota el nivell de l'oceà per l'augment del nivell del mar i que busquen un espai on establir-se quan es quedin sense territori. Llavors proclamaríem la República de Catalunya i Kiribati.

Read more »

Posted in: Actualitat

La fi de la fi del món

Des que el juny del 1988 James Hansen va assegurar davant una comissió del Senat dels Estats Units que el planeta s'estava escalfant i que molt probablement es devia a les emissions humanes de CO2, l'alarma climàtica ha anat creixent fins convertir-se en una notícia quotidiana en els mitjans de comunicació. I no era per menys. Hansen, director del famós Goddard Institute for Space Studies (GISS) de la NASA, havia desenvolupat un model que predeia que en els següents 10 anys el planeta s'escalfaria gairebé mig grau centígrad.

El moviment radical ecologista va abandonar la cançoneta del refredament global que havia propalat fins feia una anys i es va dedicar a parlar dels desastres als quals ens portaria l'escalfament global provocat per l'home. El missatge es va fer cada vegada més alarmista i, com de costum, la fi del món va atraure la premsa. Alhora, els polítics van veure mercat de vots i van pujar a aquest carro. Es va organitzar la gran reunió de Kioto i els Estats Units van proposar un acord internacional per racionar el CO2 donant uns permisos que es podien comprar i vendre.

Tot i això, la cimera de Kioto era el 1997, l'any pel qual Hansen havia fet el seu dramàtic pronòstic i la temperatura havia pujat 0,11 graus, quatre vegades menys del previst. Però la maquinària política ja estava en marxa i es va decidir que alguna cosa estranya hauria succeït aquell any per la qual cosa la temperatura no va pujar fins on devia en funció del CO2 emès per la indústria.

L'alarma havia greixat les negociacions d'un acord de racionament al qual difícilment s'hi hauria arribat davant perspectives menys catastrofistes. Les teories sobre la propera fi del món tal i com el coneixem es van succeir. El 1998 un equip dirigit per Michael Mann va desenvolupar la reconstrucció climàtica dels darrers mil anys coneguda com el pal de hockey, per la corba que descriu, que venia a dir que després de nou cents anys d'estabilitat climàtica, els darrers cent havien presenciat un creixement inèdit. El pal de hockey, es va convertir ràpidament en base científica i la icona de les reunions del Panell Intergovernamental de Nacions Unides pel Canvi Climàtic (IPCC).

Molts científics van dubtar de la validesa d'aquesta reconstrucció i van sol·licitar a Mann i al seu equip les dades sobre les quals havien fet la reconstrucció per poder fer comprovacions. No obstant això, Mann s'hi va negar sistemàticament.

Les teories alarmistes de Hansen, Mann i altres climatòlegs com Phil Jones van rebre un diluvi de subvencions amb càrrec al contribuent perquè continuessin investigant per aquesta línia. I van ser aquestes investigacions les que van constituir la base sobre la qual es va aixecar una torre de mesures d'intervenció sobre l'economia i restriccions de les llibertats individuals que costen molts mils de milions d'euros, deslocalitzacions massives, alentiment del creixement de països rics i pobres, distorsió de l'estructura productiva i increment del preu de l'energia via subvencions massives a les renovables, encara molt verdes per competir en el mercat sense ajuts de fins el 500% del preu de mercat de l'electricitat. El Govern espanyol (primer el PP i després el PSOE), com altres governs europeus, ha gastat desenes de mils de milions en cumplir amb Kioto i les polítiques que l'han acompanyat. Tot i això, ni Espanya (on les emissions han augmentat gairebé un 50%) ni quasi cap país complirà amb el seu compromís. El protocol pel qual els països europeus i un grapat d'acompanyants han tractat de resoldre el problema ha estat un fracàs monumental. El seu cost està essent astronòmic i els seus resultats propers a zero, es calculi com es calculi. En termes de reducció de les emissions de CO2 les consecucions són ridícules mentre que en termes de reducció de temperatures la influència és imperceptible.

Aquest era l'estat de la qüestió mentre es preparava la cimera de Copenhague. A Brusel·les la retòrica oficial sobre les grans consecucions de Kioto contrastava amb els discursos en els passadissos. Els polítics no sabien com sortir d'aquest embolic. La idea més generalitzada era aprofitar Copenhague per enterrar Kioto dissimuladament i substituir-ho per un altre acord que signin més països i quina relació cost - benefici no sigui tan absurd. Els ecologistes, en canvi, volien mantenir-se dintre de l'esquema de Kioto però redoblant-ne les exigències. El marc de la psicosi climàtica revifada a diari pels mitjans de comunicació, que es feien ressó de les tesis del moviment radical ecologista i els científics més catastrofistes, van donar ales a una fugida endavant.

Les crítiques no erren escoltades i els que plantegessin dubtes eren titllats de negacionistes, en clara referència als qui neguen l'holocaust. En aquest ambient no es pot ni tan sols cridar l'atenció sobre el fet que hi hagués hagut molts científics entre els més prestigiosos del món que no veiessin tal fi sinó que pensaven que no hi havia motius per l'alarmisme. Però potser més greu sigui que es va començar a considerar de mal gust observar les medicions de la temperatura global de la Terra. La notícia era la previsió catastròfica. Mai la temperatura real.

Tot i això, el cert és que tothom qui hagués fet una visita al web del GISS, dirigit pel pare del catastrofisme, podia observar com entre 1998 i l'actualitat no s'ha produit cap escalfament. Això tirava a terra totes les teories catastrofistes, substentades sobre uns models que preveien que el CO2 emès aquests anys havia d'haver provocat una veritable socarrimada planetària.

En això, algú (probablement un arrepentit) ha difós milers de correus i documents del Climate Research Unit del Regne Unit, una dels dos centres en torn als quals es concentren els teòrics del catastrofisme climàtic. En aquests correus i en els codis font dels programes qualsevol pot llegir com l'elit de l'alarmisme falsejava les dades, amagava les baixades de temperatures, destruïa proves que podien servir per refutar les seves teories, conspiraven per impedir la publicació d'articles científics contraris a les seves tesis, celebraven la mort de crítics i amagaven a la ciutadania el creixen abisme entre les seves prediccions i la realitat climàtica. És el Climagate i gràcies a ell, de cop i volta, la ciutadania i una part important dels mitjans de comunicació han pogut veure que l'emperador està despullat. La teoria catastrofista era una vestimenta bordada a base de mites i fraus a partir d'hipòtesis raonables.

El director del CRU ha dimitit i els mitjans han començat a publicar columnes d'alguns dels climatòlegs més importants del món, com  Richard Lindzen, assegurant que tot i que encara ens queda molt per investigar, no hi ha motiu per l'alarma. La visió del carrer sobre l'escalfament global està variant ràpidament en molt països. Copenhague ja no serà la volta de cargol alarmista que alguns havien planejat. Ans el contrari, es podria convertir en la fi de la fi del món.

Read more »

Posted in: Actualitat

Què farem ens divertirem o ens evadirem?

"Diga'm com et diverteixies i et diré qui ets”, José Ortega y Gasset

El temps d'oci és un tresor molt preuat per qualsevol ésser humà. Després de cinc dies d'intensa activitat laboral, el cap de setmana es veu com un oasi. És un espai aconseguit amb esforç. Però quan arriba el moment de gaudir-ne, en què l'invertim? La majoria ens dediquem a realitzar un reguitzell d'activitats que prometen, d'una forma o d'una altra, allò que col·loquialment anomenem “diversió”.

Les opcions són d'allò més variades, aptes per tots els gustos. I en general tenen com a denominador comú el verb fer. En consonància amb la societat accelerada de la qual formem part, omplim el nostre temps lliure consumint entreteniment, és a dir, fent coses. D'aquesta manera intentem fugir de l'avorriment. Tot i que, tot i la nostra perseverança, no sempre ho aconseguim.

No en va, l'avorriment és un símptoma que indica que alguna cosa no marxa prou bé en el nostre interior. Pot sorgir el qualsevol context, situació o companyia, i sol ser el preludi d'una paulatina i tediosa sensació de buidor. I ja sigui per por o per inseguretat, per comptes d'enfrontar-nos a aquest malestar, optem per anar fent. Així és com convertim la diversió en evasió, posposant al màxim el moment d'enfrontar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos: de què estem avorrits? O dit d'una altra manera, quina necessitat tenim d'entretenir-nos?

La cultura de l'entreteniment

“La fugida no ha portat ningú enlloc”, Antoine de Saint-Exupéry

La cultura de l'entreteniment en la qual vivim immersos deixa poc espai per la reflexió. Així, un dia qualsevol, després d'una intensa jornada laboral, decidim que no ens ve bé pensar en res. I la incomoditat que a vegades ens genera el fet d'estar-nos sols amb nosaltres mateixos ens porta a acomodar-nos en el sofà, i a anestesiar-nos amb les imatges que flueixen ininterrompudament a través de la televisió. Altres vegades, a l'arribar el cap de setmana, optem per abandonar-nos a la inalterable inèrcia d'escapar de la realitat mitjançant el consum d'alcohol i l'ús i l'abús d'altres tipus de drogues.

Però, perquè tenim aquesta tendència a fugir de nosaltres mateixos i de la nostra realitat? Probablement perquè a l'entrar en contacte amb l'avorriment i la buidor ens porta a connectar amb les nostres pors, inseguretats i dolors reprimits. Tot i això, també ens ajuda a fer-nos conscients de les nostres veritables necessitats, que solem obviar en la nostra eterna búsqueda de satisfacció immediata. Estem tan acostumats a fer que ens espanta parar i dedicar temps a escoltar-nos.

Ens han venut que el dolor, el patiment i la incomoditat desapareixen quan l'entreteniment entra en l'equació, però la realitat és que només queden enterrats. I per evitar que tornin a emergir, seguim cumplint els dictats de la cultura de l'entreteniment, apostant pel plaer momentani que proporciona l'evasió. Això sí, pel camí deixem en un segon pla el goig que proporciona la veritable diversió. La diferència entre ambdues radica en l'actitud amb la qual es viu l'experiència: mentre que la diversió és un fi en sí mateixa, l'evasió és només un mitjà per escapar del malestar.

Diversió sana i sostenible

“Qui coneix l'art de viure amb si mateix, ignora l'avorriment”. Erasme de Rotterdam

La fugida i l'autoengany no són sostenibles. Són el problema, no la solució. Per molt que intentem omplir el buit amb més i més dosis d'evasió, mai en tindrem prou. I és que l'única manera d'aconseguir un benestar intern durable és enfrontant-nos al nostre malestar. Al final, la trobada amb nosaltres mateixos, amb la nostra realitat interior, sigui la que sigui, és ineludible i inevitable.

Així, per aturar la inèrcia que ens mou a viure en la hiperactivitat, és imprescindible aprendre a estar a gust i còmodes amb nosaltres mateixos. I per aconseguir-ho, hem d'assumir i acceptar el que sentim i experimentem a cada moment. Aquest exercici d'honestedat és el primer pas per deixar de fer i començar a ser. Només així entrarem en contacte amb la veritable diversió, que neix de la capacitat d'astorament i gaudi davant les coses senzilles de la vida.

Una vegada abandonem el respir temporal que ens proporciona l'evasió i ens comprometem a cultivar el nostre benestar intern, prenem consciència de que connectar amb la diversió que ens omple d'alegria només depèn de la nostra actitud. I és que l'autèntica diversió, que és sana i sostenible, no es compra ni es ven. I tampoc conviu amb l'avorriment i la superficialitat: suposa llibertat, imaginació i creativitat. Avui podem fer una nova elecció: diversió o evasió?

Read more »

Posted in: Pensament,Vida

La setmana 42/2009

Aquesta setmana ha tingut dos pics.

El primer, començar la setmana amb un "Dia de la Hispanidad" aigualit pels espanyols per la no designació de Madrid com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 2016. Aquest fet, que semblava que a Madrid ja tenien coll avall que serien els designats, encara no entenc com no van fer els números que el 2016 tocava fer-los fora d'Europa, tenint en compte que el 2012 seran a Londres.

Personalment estic content que Madrid no s'hagi endut els Jocs sobretot perquè la caverna mediàtica aprofita cada oportunitat que té, i aquesta era molt bona, per aprofundir en la grandesa del país veí i per aprofundir en la negació de les cultures "perifèriques". Per altra banda, segur que haurien aprofitat que el Pisuerga pasa per Valladolid, per eixugar els deutes de la ciutat de Madrid i del Reial Madrid. Per tant, que n'aprenguin!

La gran notícia de la setmana ha estat, sense cap mena de dubte, la concessió del premi Nobel de la Pau a Barack Obama. Una concessió no exempta de crítiques per la rapidesa en la seva concessió, quan el Sr. Obama no fa més de vuit mesos que té la presidència dels Estats Units.

Quan s'han posicionat a favor gent tan heterogènia com Fidel Castro, el ministre d'exteriors de l'Iran Manuchehr Mottaki, Lula da Silva, Michelle Bachelet, l'OEA, Nicolas Sarkozy, Angela Merkel, Durao Barrosa, Benjamin Netanyahu, el Dalai Lama, Hugo Chávez, Lech Walesa, ... crec que sobren les paraules.

Personalment, estic d'acord en la concessió i dels arguments que giren a l'entorn que en vuit mesos aquest senyor ha refredat el planeta en dos sentits: el bèl·lic i el mediambiental. Un dels aspectes més destacats per polítics de tot el món ha estat l'aposta d'Obama per un món sense armament nuclear. 

És un Nobel a l'esperança, com va dir Robert Oppenheimer, "un geni és la resposta abans que la pregunta". I en aquest cas hem d'aplaudir que alguna decisió hagi estat en aquest sentit. Potser les crítiques venen perquè no hi estem acostumats a aquest tipus de decisions. El Comitè noruec que atorga el premi ha reconegut allò que Obama ha proposat al món: acabar amb el terrible superpolicia en el qual la majora d'antecessors van convertir els Estats Units, una tasca èpica si es té en compte els interessos i els segles que ha tardat corrompre un poder com aquest.

La importància de les paraules no pot ser negada perquè amb elles construïm primer la realitat. Obama no només ha pronunciat magnífics discursos. Estan en procés temes com les propostes concretes sobre el clima, el desarmament nuclear i el tancament de Guantánamo. La qualitat més important que té per la pau no és la seva oratòria, sinó els seus principis democràtics a prova d'insults i crítiques de vol gallinaci que li permeten governar amb justícia.

És curiós que els temes que li costen més tirar endavant siguin els domèstics com la implantació de la seguretat social universal o la reforma sobre la immigració. El tractament de la política a l'Amèrica Llatina també és un tema en el qual haurà de parar més atenció si se'n vol sortir de tot plegat. Que tingui sort. La nostra sort va lligada a la seva molt més del que ens pensem.

Read more »

Posted in: Actualitat

Les coses com són

A continuació publicaré un article que m'ha cridat l'atenció perquè sovint costa dir les coses pel seu nom i més quan una persona d'origen musulmà critica els seus. Però crec que és important que expliquem les coses tal com són.

"El Porsche y el fantasma.

El choque de civilizaciones se evidencia a veces en situaciones ridículas, en comportamientos estúpidos provocados por la arrogancia y la ignorancia. Hace unos días, en el sur de Marruecos, asistí a esta escena:

Un coche descapotable llega a toda velocidad por una carretera estrecha, por una pista llena de baches. Un vehículo deportivo, quizá un Porsche. Lo conduce un joven con la cabeza rapada, a la moda, gafas negras, un cigarrillo en los labios y un teléfono móvil en la mano. Un coche caro, que cuesta el precio de un terreno, el precio de una vida de trabjo en el extranjero o el salario de un príncipe. El coche se para a nuestra altura. El joven está orgulloso de su máquina. Enseña el país a una muchacha sentada a su lado, pero es una mujer envuelta completamente en un velo negro, con guantes negros en las manos, y con unas gafas negras sobre la única abertura que lleva para poder ver. Un fantasma, algo que apenas se mueve y que no habla. Me recuerda las últimas páginas de Voix de Marrakech, de Elías Canetti, donde habla de algo negro que se mueve pero de lo que no ve ni el cuerpo ni ningún miembro. Quizá allí haya algún ser humano.

El joven sale del Porsche, enciende un cigarrillo y dice en francés: "¡Qué bonito es mi país!". La mujer secuestrada en ese sudario negro mueve la cabeza. No pronuncia ninguna palabra. Sin que yo hable, el joven me dice: "Me he casado y me marcho con ella, pero quieren una foto suya para el cartnet de identidad con el rostro descubierto, están locos. En fin, ¡Dios es el más Grande!". Pasa varias veces la mano por el lado del coche como si acariciara la pierna de una joven desnuda. Por su acento constato que es del Rif, país donde se cultiva el kif con el que se hace el hachís. Dinero fácil. conduce una máquina como si estuviera a punto de partir hacia la Luna y trata a su mujer, o a aquella que se supone es su mujer, como a una esclava, como a un bulto, un paquete envuelto en un servicio funerario. Telefonea con su móvil y habla en holandés. Viene de Rotterdam, de donse es la matrícula del coche. ¿Le seguirá "la cosa" a su país de emigración o és encargará a sus padres que le envíen el paquete por correo?.

Al partir, se las arregla para que no nos alcance una nube de polvo. Ya no se ve la cosa negra.

No le dirigí la palabra, no hubiera servido de nada. Debe de tener miedo de las mujeres. Es un problema de orden íntimo y concierne a la psiquiatría. Tiene miedo de que le quiten a la mujer, que la violen con la mirada, que la deseen en sueños. De modo que la retiene esperando que un día la pobre se despierte y se tome la revancha. Y ese día ha llegado.

Este individuo encarna en sí mismo todas las contradicciones de una mentalidad de la edad de piedra con un pie en el siglo XXI. Utiliza los medios técnicos más sofisticados y al mismo tiempo trata a su mujer como ganado.

Este tipo de situaciones ha sido denunciado de manera clara y valiente por una mujer árabe, una psicóloga que vive en Los Ángeles y que debatió hace unos meses con un teólogo egipcio en la cadea Al Jazeera. Fue el enfrentamiento del año. Transcribo lo que ella dijo en algunos párrafos: "A lo que asistimos hoy en día no es a un choque de civilizaciones, sino a una oposición entre mentalidades de la edad media y mentalidades del siglo XXI; entre la civilización y el retraso, entre la barbarie y la racionalidad, entre la democracia y la dictadura, entre la libertad y la represión; es un choque entre los derechos humanos por un lado y la violación de estos derechos por otro; es un choque entre los que tratan a las mujeres como bestias y los que las tratan como seres humanos..."

Esta mujer, por supuesto con el rostro descubierto, habla calmadamente, amartilla sus palabras y dice verdades a un mundo donde reina la hipocresía y el oscurantismo. Cuando dice alto y claro que es laica y que la fe corresponde a la esfera privada, su interlocutor grita, enloquecido: "¡Atea, atea, enemiga del islam!".

Se quiera o no, hoy en día hay dos mundos que se enfrentan: el de la libertad y el de la barbarie, el que hi zo demoler las estatuas budistas en Afganistán y prohíbe a las mujeres ir a la escuela o enseñar, ser curadas por un médico masculino, reír de modo audible, escuchar música, maquillarse (hay mujeres a las que se les han cortado los dedos porque tenían esmalte en sus uñas), etcétera. La barbarie que envía a jóvenes a hacerse estallar en lugares públicos, que amenaza la paz mundial reclamándose de un islam que no tiene nada que ver con esta brutalidad y esta locura. Como dijo la mujer valiente: "Los musulmanes deben preguntarse lo que pueden hacer por la humanidad antes de exigir que la humanidad les respete".

Se ha dicho y repetido que Afganistán y sus talibanes no representan el islam, que lo que haces es totalmente contrario al espíritu y la letra musulmanas, que en nombre de esta religión intentan contaminar a una parte de la juventud de origen musulmán, esté en Europa o en los países del Magreb.

El joven inmigrante del Porsche negro con la joven de negro desapareció convencido de que es un buen musulmán, un hombre de su tiempo y probablemente un marido que nunca será un cornudo."

Tahar ben Jelloun

Escriptor, membre de l'Acadèmia Goncourt

La Vanguardia, dissabte 3 d'octubre de 2009

Read more »

Posted in: Articles interessants

Amèrica es torna verda (II)

Seguint la proposta de Barack Obama de que l'any 2025 el 25% de l'energia consumida als Estats Units procedeixi de fonts renovables, a Atlanta ja hi ha iniciatives puntuals enfocades a un consum responsable d'energia i a millorar l'entorn, sobretot en centre relacionats amb la investigació com són la Universitat d'Emory o l'Institut de Tecnologia de Georgia (GaTech).

Desgraciadament, iniciatives d'aquest tipus no abunden fora de l'ambient acadèmic. A Atlanta, per continuar en el mateix lloc, les energies verdes són poc palpables. Els supermercats continuen donant moltes bosses de plàstic, no hi ha contenidors de reciclatge i la gent continua comprant cotxes de gran cilindrada i alt consum, tot i que es comencen a veure alguns híbrids. Sobre això dels cotxes híbrids, els entesos diuen que tot i la crisi, la gent preferirà comprar cotxes de gasolina perquè les reparacions són més barates i a més, és difícil trobar un taller, fora del propi concessionari, on es pugui arreglar un híbrid.

Una altra opinió que comença a prendre cos entre els nordamericans és que, partint de la idea que han pres consciència que hi ha un problema ambiental, però que els volen vendre una altra causa, fins i tot una altra guerra, la guerra verda. Les dues administracions Bush es van embolicar en guerres a l'Orient Pròxim. L'administració Clinton va tenir Somàlia i va treballar molt per intentar pactar una solució al problema entre jueus i palestins. Reagan va tenir la URSS. Obama haurà de retirar les tropes d'Irak i els deu una causa contra la que lluitar. És la història dels Estats Units.

Molts treballadors tenen grans esperances dipositades en la indústria verda degut a la pitjor crisi de la història del país per la qual estan travessant. Aquesta vegada a l'atur hi ha molta gent preparada que només està mancada d'experiència, per la resta estan preparats per treballar en empreses verdes.

Read more »

Posted in: Economia

Amèrica es torna verda (I)

En el seu discurs al congrés del dia 24 de febrer de 2009, el president Barack Obama va proposar que el 2025 el 25% de l'energia consumida en els Estats Units procedeixi de fonts renovables. Obama també va proposar un sistema de regulació ambiental que estableixi un límit en l'emissió de determinats contaminants. Aquest sistema serà flexible de manera que una empresa amb facilitats per no excedir d'aquest límit pot vendre crèdit a altres a les quals els resulta difícil. La idea és que de promig, el màxim en emissions contaminants no se superi. L'aposta d'Obama per l'ús d'energies netes ha impulsat la legislació de nous estàndars en energia que substituiran o s'afegiran als ja existents. Per exemple, una llei encara pendent d'aprovació en el congrés americà requerirà a les companyies elèctriques que el 2012 un 6% de l'energia produïda sigui de fonts renovables, arribant al esmentat 25% el 2025.

L'objectiu de l'administració Obama no és purament mediambiental. El passat mes de gener es va crear un grup de treball encapçalat pel vicepresident Joe Biden, amb l'objectiu d'impulsar "llocs de treball verds" per reforçar l'economia i la situació actual de la classe mitjana nordamericana. Per a Biden, "invertir en llocs de treball verds representa sincronitzar-se amb l'economia moderna. En un moment en el qual treballs ben remunerats són més i més difícils de trobar, hem de buscar oportunitats noves i innovadores. Hem començat a fer les inversions necessàries per deixar un món més net als nostres fills al mateix temps que crear llocs de treball". En declaracions del propi Obama, aquesta és una via per ajudar a desencallar la situació econòmica dels Estats Units ja que "pel govern és el moment d'actuar i assistir a la classe mitjana de manera ràpida i eficaç".

Tot i que encara està en fase d'implantació, aquest nou concepte que hi ha qui el qualifica d'"economia verda" ha estat ben rebut per part de diferents sectors dels Estats Units. Així, John Podesta, que va ser cap de personal del president Clinton durant tres anys i que ara representa un corrent americà de progrés va manifestar que "els desafiaments actuals en energia i clima ens ofereixen una oportunitat d'invertir en noves infraestructures, nous edificis, nous models de negocis i noves habilitats pels treballadors americans".

El que és cert és que tornar a energitzar i transformar una nació és un repte mai complert amb anterioritat. És un repte tecnològic, és un repte legislatiu, és un repte empresarial i industrial, però també és un repte moral.

Read more »

Posted in: Economia

Les set vides dels gats

Hi havia una vegada una nena que tenia un pare molt malcarat i amb una mala bava impressionant. Aquesta nena tenia una gata que li deien Muffin. Es veu que la gata un dia es va enfilar a la taula i va llepar la mantega. El pare ho va veure i la va ofegar, posant-la dintre una saca amb pedres i tirant la saca al mar.

La nena se'n va anar de casa plorant desconsolada. En això que un carruatge que passava pel camí, massa de pressa, va anar d'un pèl que no atropella la nena. El cotxer es va aixecar del seient i va començar a maleir-la, però el passatger (un home molt gros, amb un abric fosc i amb el coll de pell) va saltar de l'interior. Va dir al conductor que callés, es va ajupir davant la nena i li va preguntar si la podia ajudar.

La nena va dir que no, que no, que no s'hi podia fer res. Que el seu gat ja no hi era! Que el seu papa havia ofegat la Muffin, i que ara la Muffin era morta; era morta i no tornaria mai més.

L'home va dir: "És clar que no és morta, la Muffin. Ja saps que els gats tenen set vides, no?" Quan la nena va dir que sí, que alguna vegada ho havia sentit, l'home va dir: "Doncs resulta que jo sé que la teva Muffin només es trobava en la seva tercera vida, o sigui que li queden quatre vides."

La nena va preguntar com ho sabia. Ell va dir que ho sabia i punt, que ell sempre ho sabia, que havia nascut amb aquell do. No sabia com ni per què passava, però que els gats sovint li venien a la ment i li xerraven. Bé, evidentment no en paraules, sinó en imatges.

Llavors es va asseure al costat de la nena i li va dir que es quedessin quiets, molt quiets. Que veuria si la Muffin volia fer-li una visita. Van estar-se asseguts en silenci durant uns quants minuts, quan de sobte l'home va arreplegar la nena de la mà!

"Ah, sí! Aquí la tenim! Està naixent ara mateix! En una mansió. No, en un castell. Em sembla que és a França, sí, a França. Hi ha un nen que l'amanyaga, li acaricia el pèl. Ja se l'estima, i li posarà un nom. Que estrany, li posarà Solange. És un nom ben estrany per a un gat, però vaja. Viurà una vida llarga, rica i arriscada. Aquesta Solange té empenta, té nervi, ja se li veu!".

La nena va quedar tan embadalida amb el nou destí de la Muffin que va deixar de plorar. Però li va dir a l'home que tot i així trobaria a faltar molt la Muffin. L'home li va dir que això era normal, però que ell cridaria la Solange de tant en tant per esbrinar com li anava i quina en duia de cap. Va preguntar a la nena la seva adreça i se la va apuntar en una llibreta.

Aquella nena va rebre al llarg d'un any vuit llargues cartes, totes sobre la vida de la Muffin com a gata francesa Solange. Era, aparentment, una mena de mosquetera felina. No era una gata mandrosa, de les que s'escarxofen en coixins i beuen a llepades. Va viure una aventura perillosa rere una altra: era la única gata a qui se li va atorgar la insígnia roja de la Legió d'Honor.

Les cartes eren signades amb les inicials O.F.O'F.W.W.

L'anècdota s'atribueix a Oscar Wilde, el nom autèntica del qual era Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde.

Jo que sóc una persona que m'agrada fer contents els que tinc al meu voltant, comprendreu que aquesta anècdota la gravi per sempre més en la meva memòria. Ah, i a la nena li podem posar nom: Mireia, Xènia, Paula o fins i tot Helena també li estarien bé.

Read more »

Posted in: Anècdotes

Cal més regulació bancària

M'hauria agradat veure que després de la decisió inicial del govern dels Estats Units de rescatar les institucions financeres, s'hagués concentrat en estudiar la reforma de les regles del mercat financer. Als Estats Units, el shock va venir per la fallida de les institucions bancàries, dels intermediaris financers en els quals els clients van deixar-hi de tenir confiança. Alguns van fer fallida i a altres els hi va venir la por i senzillament, van deixar de prestar diners. Si aquesta és l'arrel del problema, és aquí on s'ha d'aplicar el remei. El problema inicial no va ser una frenada brusca en la demanda de béns i serveis. El problema fou financer.

Si abans del shock hi havia enormes fluxes de diner fresc procedent dels països emergents cap Europa, però sobretot cap els Estats Units, perquè tenien confiança en els nostres sistemes financers. I aquesta confiança estava basada en el nostre entorn legal i polític que és bàsicament bo, tot i que alguna cosa va funcionar malament. Per això cal canviar algunes regles.

Sempre he defensat que la llei de la selva no és bona i per tant cal certa regulació. El mercat lliure no pot existir de forma aillada, necessita estar recolzat per un entorn legal i polític adequat, que ara mateix necessita esser retocat.

Penso que una economia moderna necessita de l'existència dels intermediaris financers, però alhora hem de fer un esforç per conèixer-los. Tinc la sensació que, com en molts altres aspectes de la vida, la realitat és molt més ràpida que les mesures que els governs hi poden posar. Però, certament hem de reflexionar sobre l'impacte que la caiguda d'aquests intermediaris ha tingut en l'economia mundial.

Vàries idees que penso que servirien com a mesures anticrisi:

1. Modificació de la legislació de fallida de les entitats financeres. Així, quan les autoritats tinguin clara una alta probabilitat de crisi, els reguladors governamentals tinguin la capacitat d'obligar els bancs a recapitalitzar-se, ja sigui col·locant més accions per augmentar el seu capital, o tenir fins i tot algun tipus de fòrmula segons la qual, una part del deute sigui convertit en accions, de forma que les persones que tinguin obligacions a curt termini, per exemple, les puguin convertir en accions i així, passar a controlar i supervisar aquest procés, com a accionistes. En aquest aspecte, l'inversor tindria més seguretat i a Catalunya, per exemple, les caixes no haurien hagut de passar per les fusions, que tanta por em fan.

2. El percentatge d'exigència de capital hauria d'estar relacionat amb la mida de l'entitat. S'hauria de crear unes regles segons les quals quan les autoritats considerin que una entitat bancària té una mida massa considerable respecte a la capacitat del país, en el cas d'aguantar una fallida, les exigència de garanties serien més que proporcionals. Això incentivaria perquè faria més rentable l'existència d'entitats financeres de mida més petita.

Un petit problema, que és el de sempre. Les autoritats reguladores (qui legislen són els polítics) estan sotmeses a presions per les poderoses autoritats financeres i per tant, les seves decisions sempre estan sota sospita.

Read more »

Posted in: Economia

Recordem el Tractat dels Pirineus

El Tractat dels Pirineus va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Això pel rei espanyol, només van ser danys col·laterals. Pels catalans la partició per sempre més.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no es va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.

Sovint es considera el Tractat dels Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es consideren una conseqüència.

Antecedents

França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640 França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la revolta de la Fronde el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.

Després de 10 anys de guerra, França (aliada amb Anglaterra) va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.

Les negociacions

En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos, assessorats per dos experts en la geografia i la història de les terres que es trobaven en litigi (Pèire de Marca i per Ramon Trobat), van presentar una línia fronterera molt favorable al bàndol francès. Finalment, els representants castellans, ignorants de les caracterísitiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació, pel Jurament per les Illes, van preferir defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.

El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de la Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquenes al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya, pel desconeixement del territori pirinenc que això suposava. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.

El tractat va establir que, del comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret, on es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i en què Llívia es va mantenir en el Principat pel fet de ser vila i no poble.

En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana. Si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais (en el Franc Comtat) i les conquestes d'Itàlia.

El tractat també previa el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació econòmica no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.

Conseqüències per a Catalunya

Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la moarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues gran potències de l'època.

Els territoris de la Catalunya Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.

El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent la única llengua oficial, i la única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 "la llengua de la república és el francès". Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.

Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684, 1689-1697. En tots aquests períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.

A la Cerdanya, fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.

Read more »

Posted in: Història

L'Estat i els serveis públics universals

Normalment, les grans discusions político-econòmiques es podrien arribar a resumir en els models d'Estat i el paper que té aquest en l'economia. Identifiquem un partit polític o un altre en funció del paper preponderant i el caràcter que pretenen implantar en les seves lleis i decrets, si arriben al poder.

El ciutadà mitjà assalariat veu en la figura de l'Estat un protector del seu benestar i de l'economia en general. Contràriament, l'emprenedor de forma majoritària vol un Estat de mínims, que no afogui l'economia productiva amb la sobreregulació legislativa i l'excessiva recaptació d'impostos, que és la que permet, finalment, el sosteniment global del sistema.

En el fons, el votant assalariat pretén un Estat vigilant, regulador i administrador de l'economia, que proporcioni serveis públics universals i gratuïts. Mentres que l'emprenedor vol un Estat inversor en educació, seguretat i infraestructures, que deixi en mans del mercat la seva pròpia regulació en un marc jurídic que doni seguretat a la inversió i al retorn dels capitals invertits. Tots dos models tenen els seus riscos i les seves virtuts:

a) El model proposat pel ciutadà mitjà assalariat garanteix uns serveis socials universals, probablement a un cost d'execució superior al que s'obtindria en el sector privat.

b) El model de l'Estat de mínims que proposa l'emprenedor, és un model que deixa l'assalariat relativament desprotegit i pretén reduir el paper de l'Estat en un simple organitzador dels sectors i serveis no rentables per a la iniciativa privada.

Per a l'emprenedor, l'Estat proposat pel ciutadà és ineficient, paternalista i inviable, ja que resta recursos de l'economia productiva que el mercat gestionaria de forma més eficient. Per al ciutadà assalariat, el model de l'emprenedor és una amenaça a l'Estat del benestar i una porta oberta a la pèrdua de drets i llibertats obtingudes pels treballadors durant el segle passat.

Desgraciadament no hi ha, o no conec, un model desenvolupat i flexible, suficientment provat, que agrupi les dues tendències. La seva possible implantació aixeca temors entre tots dos grups ideològics.

El repte d'aquesta situació de crisi podria o hauria de ser arribar a un punt de trobada. A mitjà termini els serveis de l'Estat hauran de reformular-se si volem un manteniment sostenible i viables d'aquests. Ens agradi o no, la supervivència de la nostra sobirania econòmica com Estat depèn de l'adaptació del model econòmic a un entorn en el qual podem competir amb els capitalismes més liberalitzats (Estats Units, Gran Bretanya) o els més centralitzats (Xina, Índia). Sense canvis que ens facin més eficients, no podrem competir en condicions. Elevar els impostos a la classe treballadora i als emprenedors no sembla la solució definitiva a llarg termini, si no va acompanyada d'una formació superior de riquesa.

La crisi econòmica representarà, en la meva opinió, un canvi sense precedents en la percepció del risc financer, de la seguretat econòmica-jurídica i del paper de l'Estat. L'Estat del Benestar té els dies comptats amb l'actual model econòmic. Ens agradi o no. Ens ho diguin ... o no. Els números manen i no menteixen. S'imposa a mig termini una redefinició dels serveis públics bàsics, del seu cost i de la repercussió impositiva respecte a l'economia privada. No veure-ho o no voler-lo veure és parlar amb el cor i no amb el cap (i tots tenim cor):

Quan els comptes de l'Estat o de les Administracions Públiques en general, no surtin, s'haurà de decidir què es prescindible i què es vol mantenir. El debat hauria d'estar servit ... perquè en democràcia si el Poble no opina, ho fan d'altres en el seu nom.

Seria aquest un tema per resoldre via referèndum? Potser si.

Read more »

Posted in: Economia

Corporativisme

Avui els diaris i els informatius en general van plens de l'acord del finançament per la Generalitat de Catalunya. I els polítics, tots, s'estan esbatussant de valent sobre el gran acord aconseguit per uns, i la pantomima que ens pinten els altres. Modestament, no estic en condicions d'afirmar si l'acord és bo o dolent. I suposo que la majoria dels que s'esbatussen, tampoc. El que ja fa temps que m'han deixat molt clar tots plegats és la manca de corporativisme entre la classe política.

Quan parlem dels metges, els arquitectes, els mestres, ... entre tots, ben poques vegades he vist públicament parlar malament de la seva classe en genèric. Únicament hi ha dos col·lectius que contínuament es desprestigien, amb una manca de corporativisme increïble: els polítics i els periodistes.

Els periodistes perquè, per comptes de limitar-se a descriure els aconteixements acostumen a prendre-hi part. I llavors es posicionen descaradament. Per tant, quan llegim les notícies hem de ser conscients de cap a quin costat carrega aquella persona. Aplicar-hi el transportador d'angles i dividir-ho per dos. A partir d'aquest moment tindrem una descripció més o menys ajustada a la realitat. Hi ha excepcions. Poques.

Al mateix costat de la balança hi ha els polítics. Es queixen del seu desprestigi, però no perden l'oportunitat d'augmentar el del rival, sense tenir en compte que el rival fa el mateix amb ell. I per tant queden tots a l'alçada de les sabates.

Amb aquesta darrera qüestió del finançament, resulta que el Govern de la Generalitat ens vol fer creure que estaven negociant el finançament de Catalunya! Valga'm Déu, quina mentida més gran. El que s'ha pactat és el finançament de la Generalitat de Catalunya, que és un ens territorial que presta serveis per delegació del Govern Espanyol. I que durant molts anys els catalans hem estat pagant els serveis que rebien altres comunitats autònomes. I que no em crec que s'hagi canviat gaire res.

Quant al que s'ha pactat si és millor o pitjor, crec que només amb el pas del temps podrem tenir elements d'anàlisi. Que no hi entenguem res ja se n'encarregaran entre els polítics i els periodistes.

Read more »

Posted in: Política

Culé

Copiaré un article que m'ha fet arribar una companya malaguenya, que va sortir publicat ahir el Diario Sur, sobre el Barça.

"Tenía once o doce años y buscaba impresionar a una niña de ojos marrones, profundos y un poco bizcos. Y el mejor modo que se me ocurría para hacerlo era quitarme delante de ella un viejo jersey de lana y lucir mi camiseta azulgrana, como si a través de ese símbolo la niña pudiera captar no sé qué mensaje, una declaración secreta de amor. Quizá pretendía transmitirle era mitología de nombres sonoros, Montjuic, las Ramblas, el Raval, que se amontonaban en mi cabeza gracias a las cartas de mi hermano mayor y por los que luego tantas veces se perderían mis pasos. Fue un fracaso de la telepatía. Ni la camiseta ni los regates por el campo terrizo impresionaron nunca a la niña, ya madura, ya apegada a la tierra y capaz de discernir entre las quimeras de un soñador y aquellos tipos, menos rápidos, pero más director y contundentes que iban con ella. Era el tiempo de los vencedores absolutos. Y aunque uno no asociaba política y futbol sí sentía un natural desapego hacía aquella épica grandilocuente que lucían los vencedores de entonces.

La niña desapareció, pero la camiseta se quedó pegada a la piel para siempre. Dicen que el fútbol es la proyección de los deseos imposibles, de lo que no pudimos vivir y otros ejecutan. PUede ser. Pero, ¿qué otra cosa es sino la literatura? Albert Camus dijo que todo lo que sabía sobre la condición humana lo había aprendido gracias al fútbol. Uno lo ha aprendido gracias al fútbol y a Albert Camus. Una metáfora de la vida o la guerra, un lenguaje, una pasión, el fútbol también es un código ético. Y ahí es donde el triunfo del Barça de Guardiola ha sido más alto. En ese mundo de muchachos millonarios y propensos a la frivolidad ha salido victorioso el esfuerzo continuado, la humildad y el respeto al adversario. Mientras otros al marcar un gol se señalaban su nombre en la espalda, aquí se rendía homenaje al trabajo colectivo, al equipo, al compañero.

Germinó la semilla de Cruyff, se demostró que además de lo apuntado el fútbol también puede ser un tratado de belleza o de geometría. La quimera, el sueño convertido en realidad. Sí, pero, con todo, lo mejor ha sido el ejemplo que aquel 4 mágico y valiente le ha regalado a una sociedad deslumbrada por el éxito llovido del cielo. ¿Es inteligencia o es el seny elevado al cubo? Es voluntad y es talento. Un culé sabe de travesías del desierto, pero también de tesón. Quizá lo uno vaya unido a lo otro. Lo aprendimos ya entonces, cuando los domingos tanían aquella tristeza profunda del túnel, aquella melancolía de transistores y luces de pocos vatios alumbrando unas calles por las que volvíamos de jugar, y a pesar del cansancio sabíamos que el domingo siguiente estaríamos allí, otra vez, pegados a la banda, con la misma camiseta, corriendo con el mismo o más empuje. Aunque ninguna diosa, altiva y un poco bizca, se dignara mirarnos."

Antonio Soler. Diario Sur. 31.05.09

Read more »

Posted in: Articles interessants

Valors

Faig aquesta entrada quan el Barça encara no ha guanyat cap títol, però és més que evident que algun en caurà. No vull parlar dels títols del Barça (ja en parlo prou en la intimitat) sinó de l'eufòria que ha desfermat el seu joc i les seves victòries.

Ha estat una eufòria generalitzada. Dimecres passat, quan van empatar al camp del Chelsea i aquell gol al darrer segon representava la classificació per la final de la Lliga de Campions, l'eufòria es va desfermar. Jo era a Figueres, i semblava que hi havia un terratrèmol, però amics i parents de Girona, de Ventalló, de pertot arreu em deien que havia passat tres quarts del mateix.

Jo que soc una persona més aviat freda en aquestes circumstàncies també em sentia en un estat catatònic. L'endemà tenia la sensació d'haver begut més del compte, quan no havia begut res de res. Un gran amic meu de Ventalló em va explicar que li va passar el mateix, i encara és menys apassionat que jo mateix.

He pensat perquè crec que ens passa això i em sembla que hi ha dos motius. Un de conjuntural i un d'estructural.

El conjuntural és que estem immersos en una situació econòmica molt complicada. I aquests moments ens ajuden a no pensar, al menys durant unes hores, en els problemes quotidians. Això es veu en la quantitat d'immigrants àrabs, de color o sudamericans que van amb samarretes del Barça i que vibren amb les victòries.

El motiu estructural és que aquest equip, els seus components i el seu entrenador ens han recuperat els valors del poble català que havíem oblidat en gran manera: la cultura de l'esforç, la perseverança i l'estima a les nostres arrels. I és aquí on ens toquen la fibra sensible de persones, com jo mateix, més aviat fredes. 

Quan veiem l'entrenador amb el seu discurs assenyat i culte, que s'explica tan bé en català com en castellà com en anglès, amb una elegància fora de discussió, en contraposició als cromanyons de Madrid. Quan veiem en Carles Puyol fer un gol al Bernabeu i fent un petó a la senyera tot mostrant-la a aquell públic enfurismat. Quin no va somiar en canviar-li els papers a en Puyol aquella nit? O bé jugadors tan "normals" com l'Andrés Iniesta o en Xavi passejar-se per un camp així, divertint-se com si fossin al pati de l'escola. I en Gerard Piquè, que també ens representa a tots, amb els seus pares a la grada i el seu germà a Canaletes. L'elegància d'en Titi Henry, la fam de l'Eto'o, les curses de l'Alves, la discreció d'en Valdés i la modesta diferència d'en Messi. A la grada, discret, un mestre ja de tornada, en Manel Estiarte, tot un model per tots. Amb el seu treball en equip han arribat els triomfs. N'hi ha que diuen que amb una mica de sort. Em venen al cap les paraules d'un gran jugador de golf que deia: "És curiós, quant més entreno més sort tinc".

El millor regal que ens poden fer a tots plegats aquest grup majestuós és la recuperació dels nostres valors en un moment difícil: per sortir del forat només podem treballar, perseverar i no oblidar les nostres arrels. La resta és aferrar-se a la sort.

Read more »

Posted in: Vida

Llibertats

La Diada de Sant Jordi, en una de les parades de la Rambla de Figueres, un grup de persones, petit, molt petit, van exposar un fotomuntatge amb la cara de l'alcalde, Santi Vila, sobre un cos nu. Era la reivindicació de la pèrdua de la centralitat de la futura estació de TGV. Després, la guàrdia urbana va interventir, va desmuntar l'escena i va cursar una denúncia cap una sèria de gent. Fins aquí l'explicació dels fets, molt per sobre.

Ja té nassos que un diada d'explossió de catalanitat i de llibertat d'expressió algú se'l passi segregant sucs biliars i expressant odi amb qüestions que no tenen res a veure amb catalanitat, llibres, roses, amor, somriures, llibertat, cultura, ...

On comença i on acaba la nostra llibertat, i fins on podem arribar amb la llibertat d'expressió? En general, els fets que es denunciaven deriven d'una decisió presa fa uns quants anys molt lluny de Figueres i que ningú sabrà mai si per manca de capacitat de negociació o per impossibilitat real, va acabar amb la via del TGV per fora del teixit urbà de Figueres i, per extensió, la via convencional al mateix lloc. En Santi Vila, no va participar en aquella decisió i per tant, ara s'ha trobat en un moment en el qual no hi havia marxa enrera, tot i haver plantejat la possibilitat.

Quins errors ha comès en Santi Vila? Escoltar tothom? Deixar intervenir qui va voler al Ple? Creure que potser hi havia alguna possibilitat de marxa enrera? Postures de persecució personal com la de la diada de Sant Jordi fan pensar que d'altres polítics que han tingut com a forma d'actuació la de "tirar pel dret", més pròpies d'una dictadura que d'una democràcia, són les que finalment donen més rèdits. Perquè acabarem allà mateix, sense tan soroll.

Per altra banda, amb la caricaturització de la persona, del càrrec, nosaltres mateixos ens estem ridiculitzant. Jo com a figuerenc, quina visió he de tenir del meu alcalde i finalment, de la meva pròpia ciutat? La llibertat d'expressió té el límit de la ridiculització. Una cosa és demanar allò amb què tenim fortes conviccions, i una altra cosa és demanar-ho ridiculitzant els demés. Potser és que aquests mateixos tenien clar que demanaven un impossible i per tant el que perseguien era desgastar en Santi Vila, polític.

Per altra banda, aquestes postures per part d'una minoria porten a la radicalització de les postures, i em consta que una gran majoria silenciosa mostren postures de suport a l'actitud d'en Santi Vila, i per tant un aïllament d'una posició ciutadana determinada. Jo mateix era dels que creia que l'estació al centre de Figueres era el millor per la ciutat i que potser era possible. Ara tinc clar que el millor és l'estació a ponent, amb les vies de TGV i convencional juntes, i amb unes bones comunicacions i aparcaments.

Finalment, dono el meu suport incondicional a en Santi Vila, perquè és una bona persona, un bon demòcrata i el millor alcalde per portar Figueres al lloc on es mereix: una gran ciutat.

Read more »

Posted in: Pensament,Política,Vida

Malalties de la "modernitat"

Darrerament sento a dir més sovint que mai, que els pares de la meva generació (sóc del 64) som uns mals pares perquè no hem sabut repartir pinyes als nostres fills. De fet, jo em penso que a les meves filles no les hi n'he donat cap ni una. A nosaltres ens en van repartir les que ens tocaven, i les que no ens tocaven. I hem sortit "arregladets". Ara cada pinya que repartim diuen que representa un mes de psicòleg pel nen. Si no denuncien al pare/mare per maltractador.

Bé això, només és una introducció perquè de fet volia parlar de desviacions modernes, i no sw filla malcriats.

A principis del segle XVII, en un to pressumptuós tot i que avorrit, el baró de Münchhausen gaudia explicant les seves grans "batalles" inventades d'aventurer mercenari. Un amic li va publicar les històries i el va fer famós. Asher, un metge anglès, va fer desaparèixer una "h" de Münchhausen i va utilitzar el cognom per descubrir per primera vegada el 1951 una síndrome consistent en que el propi malalt, amb diferents mètodes, es causa i autoinflingeix els símptomes i senyals d'una malaltia inexistent, que pot semblar real i enganyar durant molt temps els professionals de la salut, o fins i tot a vegades esser impossible de detectar.

La síndrome de Münchausen sol impactar als nous practicants de la medicina més que qualsevol altre trastorn, però resulta definitiu pel que s'hi troba, per no posar mai més en dubte que els essers humans som capaços de tot, per molt incomprensible que pugui semblar. És un fenomen estrany, tot i que no tant (millor dit, és infradiagnosticat perquè molts casos passen desaparcebuts). En un hospital del Vallès Occidental van tenir entre mans el cas d'una senyora amb anèmia de llarga evolució per pèrdues de sang d'origen desconegut. Sovint es trobaven compreses i roba tacada, i els ginecòlegs no estaven segurs de la seva procedència. Això afegit a algunes incongruències clíniques van fer sospitar alguna cosa estranya, per la qual cosa van demanar consulta als psiquiatres. La pacient havia passat per altres hospitals abans d'aquest, però això no van saber-ho fins que van revisar la història clínica a fons. Un dia va ser sorpresa per l'equip d'infermeria "recolectant" menstruació i sang pròpia d'una ampolla. Amb això tacava la roba quan li convenia per insistir en les seves pèrdues continuades. Tot i haver-la atrapat "in fraganti", la pacient va seguir negant aquestes conductes.

Però hi ha un subtipus de síndrome de Münchausen molt més terrorífic. Aquell en el qual els adults (sobretot dones), són els que inflingeixen danys als seus propis fills per fer "veure" a tothom "el patiment" de tenir un fill amb una malaltia dramàtica. Poden arribar, per exemple, a injectar excrements a la sang dels seus fills o a mig afogar-los perquè semblin apnees. Els nens, sovint, arriben a morir. I hi ha algun cas en el qual la "mare Münchausen" torna a quedar-se embarassada i repeteix el mateix en el nou nadó, com si fos una "assassina en sèrie" del seus propis fills.

Costa entendre com algú pot, premeditadament, voler fer mal un fill, però hi ha casos així i ha d'haver-hi alguna explicació no transcendental sinó bàsica. Se sospita que els cervells d'aquestes persones tenen una constitució d'un o més greus trastonrs de personalitat que dispararien una mena de "gaudi" adictiu de tota la parafernàlia que suposa ser atès en el context de la infraestructura mèdica, així com del reconeixement social que rep quan fan el paper de "mares abnegades" amb fills greument malalts. Això i una fredor emocional monstruosa facilitaria aquestes conductes.

A la pregunta de si un desig de reconeixement i cura social transtornat pot arribar a matar un fill, la resposta, per bèstia que sembli és que sí.

Read more »

Posted in: Pensament,Vida

Cap on caminem

Diumenge a la tarda vaig veure la darrera pel·lícula del gran Clint Eastwood, "Gran Torino". Una grandíssima pel·lícula. En aquesta pel·lícula es planteja el problema que genera la gent gran, pel sol fet de fer-se gran. Així, arriba un punt on el protagonista principal s'identifica més amb uns immigrants asiàtics que amb la seva mateixa família. "No conec els meus fills" i "tinc més en comú amb aquesta gent que amb la meva pròpia família" arriba a dir el protagonista.

Es presenta la confrontació entre la societat americana i la societat, en aquest cas, immigrant asiàtica. Per una banda, en la societat americana els fills se'n van de casa, i en el moment que els pares es fan grans, independentment de la seva autonomia, ni es plantegen tenir-los a casa, sinó que la única sortida és portar-los a una institució que en tingui cura. Per altra banda, la societat immigrant asiàtica integra la gent gran en la mateixa família, convivint dues o tres generacions en la mateixa casa, fins que es moren.

Aquesta evolució també l'hem fet a casa nostra. Quan els meu pares es van casa, en la mateixa casa hi vivien tres generacions i quan vaig nèixer jo, quatre generacions. És evident que amb les mides dels nostres pisos ara això és impensable, per impossibilitat d'espai físic. Però d'aquí a gairebé desfer-nos dels "vells" potser hi ha altres opcions.

Penso que si aquesta ha de ser l'evolució d'una societat moderna la tenim mal encarada. Després dels grandíssims esforços que han fet els nostres pares, durant una bona colla d'anys per portar-nos fins on som, potser en podríem fer algun per portar-los a ells a la línia d'arribada. Únicament es tracta de l'esprint final.

Cal intentar que la gent gran tingui tota l'autonomia del món, fins que la perdin. L'autonomia és qualitat de vida, però també és qualitat de vida que els fills t'estimin i tinguin cura de la teva persona fins que no siguis d'aquest món. Altra cosa molt diferent és quan una persona perd totalment el seny i no coneix ningú ni sap què es pesca. Aquí la caritat humana potser passa per un altre camí, que m'estimo més no haver de prendre mai, ni per mi ni per cap dels de casa.

Si és veritat això que diuen que la nostra generació arribarem als 120 anys, es plantejaran una sèrie d'opcions que la nostra societat s'ha d'espavilar en resoldre. I no tots són de tipus tècnic o d'intendència, els morals tenen molt més pes.

Com deia el meu avi, segurament és molt millor no arribar-hi. Em penso que me l'escoltaré.

Read more »

Posted in: Pensament,Vida

Eliminar l'IVA

Una de les conseqüències tràgiques de la present crisi financera és que se n'ha anat en orris tot allò que els economistes hem estudiat i predicat durant dècades. Sembla que ara tot val: qualsevol polític que vulgui augmentar la despesa, només ha d'explicar que la crisi actual s'assembla a la del 1929, pronunciar la frase màgica "com va dir Keyness" i alehop! ja té carta blanca per dilapidar diners.

És clar que els llibres de macroeconomia diuen que durant les recessions econòmiques el dèficit fiscal ha d'augmentar. I també sé que s'associa aquesta expansió fiscal als postulats keynessians. El que els textos no diuen, és que una crisi obre les portes al dispendi il·limitat i indiscriminat per part de la classe política. I és que hi ha dues maneres d'incrementar el dèficit: una, augmentant la despesa pública i dues, reduint impostos perquè qui amplïi la despesa sigui el ciutadà.

Quina de les dues opcions és millor per lluitar contra la crisi? En termes econòmics es diu que aquella que tingui un millor efecte "multiplicador" i exerceixi un major impacte sobre el PIB. És a dir, si augmentar la despesa en 10.000 milions genera un augment del PIB del 20% i, en canvi, reduint els impostos un 10% es genera un increment del PIB del 10%, llavors diuen que és millor augmentar la despesa pública que reduir els impostos. Tot i que aquest raonament és molt corrent, no és cert del tot perquè no hi ha res que impedeixi al govern reduir els impostos un 40% per aconseguir un increment del PIB del 20%.

Per analitzar quina política fiscal és millor, s'han d'analitzar dos aspectes clau. Per un costat l'eficiència, fins i tot en època de crisi els contribuents ens hem d'assegurar que els nostres diners no són malgastats. En aquest sentit, quan se li dona al Govern la possibilitat de gastar, de seguida surten ministres, diputats, presidents de comunitats autònomes, de diputacions, alcaldes i tot tipus de malgastadors patològics que trobaran les maneres més pintoresques de malbaratar els nostres diners i que prendran decisions, no amb criteris d'eficiència econòmica, sino amb criteris polítics i electoralistes (per no ser acusats, per exemple, d'haver fet poc o res). Això fa que acabin adquirint coses que només interessen a ells mateixos. Pel contrari, quan es rebaixen els impostos són els propis ciutadans els que decideixen on van a parar els diners perquè ells son els que el gastaran. Així doncs, segons el primer criteri, el retall impositiu és superior a l'augment de la despesa pública.

El segon criteri que s'ha de tenir en compte és la immediatesa: quina política tindrà un efecte més ràpid sobre l'economia? La immediatesa és important perquè les necessitats tenen una durada curta i una política fiscal anticrisi que tingui efectes després de la crisi és inútil. En aquest sentit, l'augment de la despesa pública en infraestructures requereix concursos públics, adjudicació d'obres, escriptures de contractes, negociació de comissions (legals), etc... Un procés llarg que fàcilment pot retrassar la despesa en anys. I potser llavors ja serà massa tard... a no ser que el govern dugui a terme precisament aquest pla anticrisi perquè pensa que la recessió durarà varis anys.

Alguna cosa semblant passa amb la reducció de l'IRPF: quan els ciutadans ens adonem de que el Govern ens treurà menys diners (això passarà el juny, quan fem la declaració de renda) la crisi ja podria haver-se acabat.

En canvi, una reducció de l'IVA no té el mateix problema: si demà a les 10 del matí s'elimina l'IVA, a les 10 i un minut la gent veuria que allò que abans costava 100 ara costa 90, per la qual cosa, els 10 restants els podria destinar a comprar altres coses. De la mateixa forma, les empreses que han de guardar diners per pagar l'IVA, de cop tindrien recursos per gastar. S'ha parlat del Fons Estatal d'Inversió Local que ha insuflat 8.000 milions d'euros en inversions als ajuntaments. L'IVA representa 1.100 milions d'aquests. Per la qual cosa, sense l'IVA aquests diners haurien anat directament a despesa pública.

Conclusió: s'hauria d'anunciar la desaparició de l'IVA durant el 2009 (o fins que s'acabi la crisi) i la seva reaparició en el futur. Això induiria els ciutadans a gastar ara, que és quan es necessita. Tant l'argument de l'eficiència com el de la immediatesa suggereixen que la millor política fiscal per lluitar contra la crisi és la reducció o eliminació temporal de l'IVA.

Problema: Que la Unió Europea obliga els seus membres a mantenir un IVA mínim del 15%, per la qual cosa la decisió s'ha de prendre a Brusel·les. Però bé, potser ja va essent hora que tots aquells que són a Brusel·les demostrin que hi son per treballar i no en un cementiri d'elefants amb uns sous d'or i prenguin, finalment, una decisió útil i valenta que pot contribuir fermament a amortiguar la crisi: eliminar temporalment l'IVA.

Read more »

Posted in: Economia,Pensament,Política

Motí al Bounty

Dades del llibre

Títol del llibre: Motí al Bounty

Autor: John Boyne

Traducció: Jordi Cussà

Novel·la d'aventures

Editorial Empúries

506 pàgines

Síntesi del llibre

Narra les aventures i desventures de John Jacob Turnstile, un jove orfe de catorze anys que sobreviu a base d'escurar les butxaques dels altres i buscar-se seriosos problemes amb la llei. Quan és a punt d'entrar a la presó, però, una oferta temptadora i arriscada fa que se n'allunyi: el capità d'un vaixell a punt de salpar en una missió molt important s'ha quedat sense criat. Així serà com Turnstile, un encantador i desvergonyit antiheroi amb el cor d'or i la paraula àgil, s'embarcarà al Bounty cap a unes terres llunyanes i un futur incert.

Comentari del llibre

Molt bon llibre. Basat en una història real, ara en interpretació nova, tal i com ho diu al mateix llibre, és una novel·la absorbent. Narra la convivència a bord d'un barco en una missió mercantil, que intenta sense èxit creuar el Cap d'Hornos per anar a Tahití i ha de fer marxa enrera per fer-ho creuant el Cap de Bona Esperança. La missió es tracta de portar esqueixos de l'arbre del pa a Indonèssia i d'allà a Anglaterra. Una aventura de dos anys on apareixen les capacitats i incapacitats del capità per mantenir l'ordre durant el trajecte i en els períodes on el vaixell està amarrat. Les aventures succeeixen als volts del 1789, on encara hi havia una part del món per descobrir i qui s'embarcava en la majoria de vegades era per fugir endavant, com és el cas del narrador.

El llenguatge és fresc i àgil. Molt agradable de llegir. Em feia mandra posar-m'hi perquè la història és prou coneguda, sobretot per la pel·lícula protagonitzada per Marlon Brando. Però no m'ha decebut gens.

La meva puntuació és de 81 punts sobre 100.

Read more »

Posted in: Llibres

I tú què hauríes fet

Acabo de veure a casa la pel·lícula "The reader", "El lector", perquè compaginar l'atenció d'una criatura de set mesos i l'afició al cinema és difícil, per la qual cosa m'he convertit amb un "pirata" més. Així que em baixo les pel·lícules amb l'ares i ens les mirem tranquil·lament, o no, a casa.

És una bona pel·lícula, a més el fet de veure-la sol a casa m'ha donat temps a anar reflexionant sobre el tema que tracta. I a sobre venia avisat del tema.

En el decurs de la pel·lícula es jutja la protagonista per col·laboracionisme amb el règim nazi. Ella s'adreça al jutge del tribunal i li demana: "I vostè què hauria fet?".

Ho tenim molt fàcil per opinar sobre aquest tema, o en el cas del nostre país, sobre els col·laboracionistes amb el règim franquista, però clar una cosa és fer-ho quan han passat més de quaranta anys i des del sofà de casa i una altra de molt diferent és trobar-t'hi pel mig. L'esperit de supervivència fa fer moltes coses i alhora justifica moltes actuacions. Al final, d'herois n'hi ha molt pocs.

Per descomptat que jo mai de la vida he hagut de demostrar la meva heroïcitat, sortosament. Però la situació la veig comparable amb quan vaig fer el servei militar, a Girona, entre el novembre de 1982 i el juny del 1984. La vida dintre del quarter no tenia res a veure amb el que estava passant al carrer en aquells mateixos anys. El primer dia d'entrar ja ens ho van dir: havíem de deixar els pebrots penjats a l'entrada i recollir-los quan sortíssim llicenciats. Ni una paraula en català i a sobre veure que erem manats per una colla d'analfabets que feien vida al bar del quarter.

Però tot i això, la majoria acabàvem parlant-nos en castellà entre nosaltres, portant algun pernil al coronel i saludant a una pedra que hi havia per allà en honor "a los caídos por la patria". Portant la bandera espanyola al braç i cantant l'"Ardor guerrero" o l'himne d'artilleria que honora uns tals Velarde i Daoiz, dels quals no n'he sentit parlar mai més. Quèiem en l'error de copiar les novatades i d'anomenar els nous o els que estaven a punt de llicenciar-se amb els noms de jerga que es donaven allà dintre. I els que havien de tallar els cabells ho feien i els que havien d'arrestar ho feien. I tots ho enteníem, i mai ho he discutit.

Al cap de vint anys (i això és rigorosament cert) encara tenia pesadilles en què m'arribava un escrit que havia d'acabar un parell de mesos de mili que havia deixat penjats. No m'imagino com acaben els que viuen situacions límit o es juguen la pell.

Per tant, considero que ens hem de posar en el lloc de les persones que van viure aquestes situacions, que no és fàcil.

Per altra banda he vist les declaracions d'un gran esportista, en Manel Estiarte, en les quals explica que ha escrit un llibre. Un gran esportista i una millor persona. Segur que valdrà la pena llegir-lo.

Read more »

Posted in: Anècdotes,Vida

Ensenyar

Una vegada era un forner. Assajava farines i més farines per a fer pans cada cop millors. Diàriament enfornava milers de barres. Mentrestant, estudiosos diversos que no havien fet mai un trist llonguet, escrivien sobre el tema. Un dia van demanar al forner de fer la ponència inaugural d'un congrés sobre panificació. "No puc", els va dir. "Estic molt enfeinat fent el pa que us menjareu tot parlant".

Qui sap fer les coses, les fa, qui no les sap fer, només les explica. I qui no sap ni explicar-les, les ensenya. És un acudit maliciós que ha corrigut tota la vida entre els estudiants. Injust amb tants professors competents i esforçats com hi ha. Però descriptiu de la mediocritat real que, al llarg de la història ha campat per càtedres, tribunals, escoles i acadèmies.

Què en devien saber d'astronomia aquells ara obscurs inquisidors que condemnaren Galileu?. Com es pot exercir el magisteri des de la ignorància? Doncs molt fàcil: amb aplom.

El mateix aplom amb què els analistes financers comentaven un món que no entenien abans que se'ls quedés als dits fa només quatre dies, per exemple. Per què ens hem de continuar refiant de gent que s'equivoca tan clamorosament, siguin bisbes, banquers, catedràtics o sociòlegs? Els forners d'obrador ja comencem a estar cansats de tanta errada de saló. 

Qui sempre ensenya mai no aprèn. Aprendre és una actitud. Una actitud lligada a l'experimentació, a més. Aquesta és la grandesa del mètode científic. Tot és revisable, qualsevol certesa provisional ha de ser recomprovada. Aprèn el bon forner que millora la mescla ja excel·lent, assajada el dia abans. No aprèn l'acadèmic que refregeix especulacions. I si pares d'aprendre, comences a ignorar.

Aprendre costa. Per començar, és un acte d'humilitat. En segon lloc demana esforç. Esforç, sobretot, per a subvertir els propis convenciments. He penjat aquest video perquè demostra que aprendre passa per desaprendre tics i mals costums, o bons costums obsolets.

Read more »

Posted in: Cultura general,Vida