Una vegada era un forner. Assajava farines i més farines per a fer pans cada cop millors. Diàriament enfornava milers de barres. Mentrestant, estudiosos diversos que no havien fet mai un trist llonguet, escrivien sobre el tema. Un dia van demanar al forner de fer la ponència inaugural d'un congrés sobre panificació. "No puc", els va dir. "Estic molt enfeinat fent el pa que us menjareu tot parlant".
Qui sap fer les coses, les fa, qui no les sap fer, només les explica. I qui no sap ni explicar-les, les ensenya. És un acudit maliciós que ha corrigut tota la vida entre els estudiants. Injust amb tants professors competents i esforçats com hi ha. Però descriptiu de la mediocritat real que, al llarg de la història ha campat per càtedres, tribunals, escoles i acadèmies.
Què en devien saber d'astronomia aquells ara obscurs inquisidors que condemnaren Galileu?. Com es pot exercir el magisteri des de la ignorància? Doncs molt fàcil: amb aplom.
El mateix aplom amb què els analistes financers comentaven un món que no entenien abans que se'ls quedés als dits fa només quatre dies, per exemple. Per què ens hem de continuar refiant de gent que s'equivoca tan clamorosament, siguin bisbes, banquers, catedràtics o sociòlegs? Els forners d'obrador ja comencem a estar cansats de tanta errada de saló.
Qui sempre ensenya mai no aprèn. Aprendre és una actitud. Una actitud lligada a l'experimentació, a més. Aquesta és la grandesa del mètode científic. Tot és revisable, qualsevol certesa provisional ha de ser recomprovada. Aprèn el bon forner que millora la mescla ja excel·lent, assajada el dia abans. No aprèn l'acadèmic que refregeix especulacions. I si pares d'aprendre, comences a ignorar.
Aprendre costa. Per començar, és un acte d'humilitat. En segon lloc demana esforç. Esforç, sobretot, per a subvertir els propis convenciments. He penjat aquest video perquè demostra que aprendre passa per desaprendre tics i mals costums, o bons costums obsolets.
Posted in: 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada