Una de les conseqüències tràgiques de la present crisi financera és que se n'ha anat en orris tot allò que els economistes hem estudiat i predicat durant dècades. Sembla que ara tot val: qualsevol polític que vulgui augmentar la despesa, només ha d'explicar que la crisi actual s'assembla a la del 1929, pronunciar la frase màgica "com va dir Keyness" i alehop! ja té carta blanca per dilapidar diners.
És clar que els llibres de macroeconomia diuen que durant les recessions econòmiques el dèficit fiscal ha d'augmentar. I també sé que s'associa aquesta expansió fiscal als postulats keynessians. El que els textos no diuen, és que una crisi obre les portes al dispendi il·limitat i indiscriminat per part de la classe política. I és que hi ha dues maneres d'incrementar el dèficit: una, augmentant la despesa pública i dues, reduint impostos perquè qui amplïi la despesa sigui el ciutadà.
Quina de les dues opcions és millor per lluitar contra la crisi? En termes econòmics es diu que aquella que tingui un millor efecte "multiplicador" i exerceixi un major impacte sobre el PIB. És a dir, si augmentar la despesa en 10.000 milions genera un augment del PIB del 20% i, en canvi, reduint els impostos un 10% es genera un increment del PIB del 10%, llavors diuen que és millor augmentar la despesa pública que reduir els impostos. Tot i que aquest raonament és molt corrent, no és cert del tot perquè no hi ha res que impedeixi al govern reduir els impostos un 40% per aconseguir un increment del PIB del 20%.
Per analitzar quina política fiscal és millor, s'han d'analitzar dos aspectes clau. Per un costat l'eficiència, fins i tot en època de crisi els contribuents ens hem d'assegurar que els nostres diners no són malgastats. En aquest sentit, quan se li dona al Govern la possibilitat de gastar, de seguida surten ministres, diputats, presidents de comunitats autònomes, de diputacions, alcaldes i tot tipus de malgastadors patològics que trobaran les maneres més pintoresques de malbaratar els nostres diners i que prendran decisions, no amb criteris d'eficiència econòmica, sino amb criteris polítics i electoralistes (per no ser acusats, per exemple, d'haver fet poc o res). Això fa que acabin adquirint coses que només interessen a ells mateixos. Pel contrari, quan es rebaixen els impostos són els propis ciutadans els que decideixen on van a parar els diners perquè ells son els que el gastaran. Així doncs, segons el primer criteri, el retall impositiu és superior a l'augment de la despesa pública.
El segon criteri que s'ha de tenir en compte és la immediatesa: quina política tindrà un efecte més ràpid sobre l'economia? La immediatesa és important perquè les necessitats tenen una durada curta i una política fiscal anticrisi que tingui efectes després de la crisi és inútil. En aquest sentit, l'augment de la despesa pública en infraestructures requereix concursos públics, adjudicació d'obres, escriptures de contractes, negociació de comissions (legals), etc... Un procés llarg que fàcilment pot retrassar la despesa en anys. I potser llavors ja serà massa tard... a no ser que el govern dugui a terme precisament aquest pla anticrisi perquè pensa que la recessió durarà varis anys.
Alguna cosa semblant passa amb la reducció de l'IRPF: quan els ciutadans ens adonem de que el Govern ens treurà menys diners (això passarà el juny, quan fem la declaració de renda) la crisi ja podria haver-se acabat.
En canvi, una reducció de l'IVA no té el mateix problema: si demà a les 10 del matí s'elimina l'IVA, a les 10 i un minut la gent veuria que allò que abans costava 100 ara costa 90, per la qual cosa, els 10 restants els podria destinar a comprar altres coses. De la mateixa forma, les empreses que han de guardar diners per pagar l'IVA, de cop tindrien recursos per gastar. S'ha parlat del Fons Estatal d'Inversió Local que ha insuflat 8.000 milions d'euros en inversions als ajuntaments. L'IVA representa 1.100 milions d'aquests. Per la qual cosa, sense l'IVA aquests diners haurien anat directament a despesa pública.
Conclusió: s'hauria d'anunciar la desaparició de l'IVA durant el 2009 (o fins que s'acabi la crisi) i la seva reaparició en el futur. Això induiria els ciutadans a gastar ara, que és quan es necessita. Tant l'argument de l'eficiència com el de la immediatesa suggereixen que la millor política fiscal per lluitar contra la crisi és la reducció o eliminació temporal de l'IVA.
Problema: Que la Unió Europea obliga els seus membres a mantenir un IVA mínim del 15%, per la qual cosa la decisió s'ha de prendre a Brusel·les. Però bé, potser ja va essent hora que tots aquells que són a Brusel·les demostrin que hi son per treballar i no en un cementiri d'elefants amb uns sous d'or i prenguin, finalment, una decisió útil i valenta que pot contribuir fermament a amortiguar la crisi: eliminar temporalment l'IVA.
Posted in: 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada