“Vaques boges”, grip porcina, aliments transgènics, tabaquisme, terrorisme d'Al Qaeda... Les acomodades societats occidentals viuen esgarrifades per esglais contínus, sovint més virtuals que reals.
És concebible, tot i que poc probable, que hi hagi hagut una altra època en la qual les vaques, els ocells i els porcs hagin estat motiu de tanta alarma per tanta gent com en la primera dècada del segle XXI. La cosa que no és possible és que s'hagi generat més fressa, o pres més mesures defensives, que avui a l'entorn dels riscos associats amb aquestes tres espècies.
L'anomenada malaltia de les vaques boges, la grip aviar i la grip porcina han generat una grau d'histèria col·lectiva i de despesa econòmica en vasta desproporció al seu perill real. Veiem la mateixa patologia de por, juntament al seu germà bessó, una obsessiva aversió al risc, en tots els terrenys de la vida contemporània. El terrorisme global, els telèfons mòbils, els fumadors passius, l'alcohol, els pedòfils, el canvi climàtic, l'islam, els aliments transgènics, la contaminació ambiental, la velocitat en les carreteres, representen alguns de la infinitat de pretextos que ens busquem per poder gaudir del pervers plaer que desperta viure la nostre breu estada a la Terra en un estat de gairebé permanent ansietat. A això s'hi afegeix la creença implícita de que si un mateix s'arma les defenses de manera eficaç, si hi ha un bon pla, els perills es poden evitar.
Aquesta tendència a la paranoia i a creure en la fantasia de que podem controlar els nostres destins solen tenir els seus origens en els Estats Units o en els països del nord d'Europa, però, com motivats per un antic i insuperable trauma, per una trista necessitat, potser, de sentir-se plenament “moderns” i “europeus”, els governants espanyols se sumen a ella entusiasmats. José María Aznar, paradigma de l'espanyolet acomplexat davant els gegants anglosaxons, es va menjar amb patates allò de les vaques boges. L'esglai es va originar en el Regne Unit. “Milions moriran”, cridaven els titulars, amb la qual cosa van exterminar, pels dubtes, a cinc milions de vaques. El llavors president del Govern espanyol va dir que, amb l'excepció de la bogeria del País Basc, aquesta era la crisi més greu que amenaçava Espanya. Les seves paraules van ser profètiques: el consum espanyol de carn va baixar un 30% i els ramaders van viure un malson. En el Regne Unit van morir més ramaders a causa de suicidis que de la tan temuda malaltia cerebral.
Avui, el Govern vol replicar a Espanya l'il·limitat terror al tabac que consumeix els britànics, alemanys, escandinaus, estadounidencs. No satisfets amb haver (molt responsablement) advertit la ciutadania sobre els perills que representen els cigarrets per la salut, ara prohibiran fumar en tots els bars i restaurants del país. El possible suicidi, o al menys la mort econòmica, d'una bona part dels propietaris de bars i restaurants no és un factor que es tingui en compte.
Els generadors de la por solen tenir bones intencions. Com en el cas del tabac. O el de les fruites i els vegetals transgènics, l'impacte dels quals sobre la salut, diuen alguns sense saber de ciència certa si és veritat, serà desastrós. O el dels telèfons mòbils i el suposat risc que el seu ús repetit pot tenir en la incidència del càncer cerebral. O la por a que si els musulmans continuen emigrant a Europa, els habitants del continent es despertin un dia d'aquí a 30 anys i descubreixin que estan vivint sota la sharia. O (una tesi més arrelada) la dels perills del canvi climàtic.
John Adams, professos emèrit de l'Universitu College London, ha dedicat la seva vida a estudiar el fenòmen del risc i a assessorar Governs i empreses sobre el tema. Adams distingeix entre riscos concrets, visibles, palpables -”He de creuar el carrer abans que arribi aquell autobús?” - i a allò que ell anomena “riscos virtuals”. Un risc virtual no és mesurable o visible, segons la definició d'Adams: “Els científics no estan d'acord. No hi ha proves demostrables”. En una reunió que Adams va tenir recentment amb un grup de psiquiatres, un d'ells va postular que es definís una nova malaltia amb el nom de “Psicosi d'avaluació de risc compulsiu” (CRAP en anglès que vol dir “merda”). “La veritat és que aquesta malaltia abunda i creix cada dia” diu Adams, que sosté: “Hi ha el perill de caure en una actitud absolutament desproporcionada quant als riscos que comporta una vida normal”.
Per Adams, el tema del canvi climàtic, que penetra més i més la vida normal de la gent, cau dintre de la definició de risc virtual, perquè no hi ha consens científic sobre la qüestió crucial del paper de l'home en l'escalfament planetari. Amb la qual cosa, diu Adams, “per als que no son científics nuclears o epidemiòlegs o experts sobre el medi ambient, acaba essent una qüsió no de veritat objectiva, sinó d'allò que un mateix creu”. Per això, el debat sobre el tema pren tonalitats més polítiques, o religioses que científiques.
És tan gran la desesperació per persuadir i la dificultat en explicar, que aquells que s'han convençut del paper de l'home en el canvi climàtic recorren a l'alarmisme; es veuen obligats a utilitzar adjectius com “catastròfic”, “irreversible” i “caòtic” a l'advertir sobre el daltabaix que ens espera. Com s'ha vist a les darreres setmanes, els científics responsables de l'informe oficial de Nacions Unides sobre el tema no van poder resistir la temptació d'inflar les dades a favor de la seva tesi. El propi Al Gore, en el seu cèl·lebre documental Una veritat incòmode, va caure en varis errors, en tots els casos adreçats a augmentar l'alarma general. Un d'ells fou que el desglaç en la zona de Groenlàndia faria pujar el nivll del mar de sis metres “en un futur proper”, quan el consens científic és que això no podria ocòrrer fins passats més de mil anys.
El més notable de l'època en què vivim, independentment de si el risc és virtual o real, de si Al Gore té raó o no, és la predisposició de la gent a creure's sempre el pitjor. Al Qaeda ha sabut treure'n profit. Un confús fill de papà nigerià fa un patètic intent de fer esclatar un avió amb una bomba als calçotets i, de cop i volta, es contempla la possibilitat d'instal·lar màquines als aeroports que permetran els agents de l'autoritat a sotmetre a escrutini les nostres parts més íntimes. Tota una victòria per Al Qaeda, una banda de fanàtics que està en davallada però que aconsegueix un impacte sobre la ment col·lectiva occidental admirablement desproporcionada si es considera la capacitat real que té per matar infidels. Osama Bin Laden, que serà un boig per no té un pèl de tonto, va dir en una entrevista el 2001 que els mitjans “implanten la por i el neguit en els pobles d'Europa i els Estats Units”. Bin Laden agraeix, per descomptat, que això sigui així. Si hi hagués més seny a Europa i els Estats Units la propaganda del terror d'Al Qaeda no només passaria més desaparcebuda, sinó que la guerra de l'Irak segurament s'hauria evitat.
D'on ve aquesta propensió a la por? Adams pensa que de la prosperitat. En el Congo i a Bangladesh hi ha massa riscos immediats com per donar-se el luxe de preocupar-se pels riscos virtuals també. La prosperitat d'Occident, la victòria que s'ha aconseguit sobre les penúries materials de la vida, també genera la noció de que el destí humà es pot controlar, que si un mateix es prepara bé i fa bons plans, evitarà el patiment; evitarà, fins i tot, la mateixa mort.
De totes formes, afegeix Adams, un senyor serè i rialler, l'obsessió per evitar el risc és una malaltia en la qual no tots han de caure-hi. L'individu pot elegir sucumbir o no al bombardeig d'emisions CRAP. El pessimista prendrà l'actitud de que “si no es pot comprovar que és segur, suposaré que és perillós”; l'optimista, que “si no es pot comprovar que és perillós, suposaré que és segur”.
L'optimista, reconciliat a la terrible veritat de que la vida és curta, s'encomana a la sort o, si és creient, a Déu. A proposit de tot això, Woody Allen va fer una pregunta: “Com fas riure a Déu?”. Resposta: “Explicant-li els teus plans”.
Posted in: 
