Infants

Com cada any, ja tornem a ser enmig de les festes de Nadal, cap d'any i Reis. I com cada any els majors d'edat tornem a caure en els errors de fer-nos nostres aquestes festes i els hi prenem als veritables protagonistes: els nens.

Cada vegada volem que els nens creixin més de pressa i que juguin amb joguines menys educatives i més competitives, d'acord amb el món que hem construït de forma tan errònia els grans.

Posaré dos exemples d'aquest error: la pedrada i la masia de 1907.

Fa molts i molts anys, més de trenta, quan encara era un vailet de vuit o deu anys, em van fer aprendre de memòria (en els anys 70 l'ensenyament es basava en recitar de memòria com lloros) una poesia fantàstica de Gabriel y Galan que es diu "la pedrada". Narrava una processó de Setmana Santa on entre el públic hi ha un nen que veient com uns romans maltractaven Jesucrist, amb tota la seva innocència va tirar una pedra al cap del romà que estava fuetejant el personatge de Jesús. Quan en l'actualitat, aquell nen ja home, es plantava en una processó i veient que continuaven maltractant Jesucrist es preguntava com era possible que els homes d'avui fossim aquells nens d'ahir. Perquè els homes havíem de perdre la innocència.

Quant a la masia de 1907, aquest és un programa de TV3 on se situava dues famílies en una masia, amb les mateixes condicions que al 1907. És a dir, sense llum, ni aigua corrent, ni cap de les suposades comoditats de què gaudim en l'actualitat. Després de dos mesos d'estada, quan feien la maleta per tornar al 2007, a casa seva, tots sense excepció deien que no volien tornar. Que allò era gaudir de la vida.

Per una banda tenim de tot. A Catalunya el 2007 som una generació opulenta. Per altra banda, vivim pitjor que mai. Estem més endeutats que mai. El ritme de vida és insuportable. Hem perdut la innocència, i el pitjor és que la volem fer perdre als nostres fills.

No ho fem pas prou bé tot això. I jo mateix em fuetejo i em poso de mal exemple. Però prometo aplicar-me i millorar dels meus errors, i si puc fer-ho dels errors dels altres, molt millor.

Read more »

Posted in: Pensament

Innovació

Fa una estona, em mirava el bloc d'en Santi Vila on es reflexionava sobre la innovació, barrejada amb les tendències polítiques.

Si he de fer una projecció de futur en aquest sentit, i quant al meu país Catalunya, soc força pessimista.

En primer lloc, genèticament ja no som una cultura amb una tendència a invertir en investigació tecnològica perquè els mediterranis som innovadors de mena. Tenim aquesta espurna de geni que ens va innovar on no hi ha cap base que faci pensar que podem arribar on arribem. Al llarg de la història ens ha anat força bé així, però en aquest moment penso que això ha canviat. Per innovar, en aquests moments es necessita una base molt més sòlida de la que disposem. A més, amb la forta immigració veig que la igualtat s'està fent per baix i no per dalt.

Tenim un nivell de vida altíssim. En aquests moments la qualitat de vida a Catalunya diria que és de les més altes del món. I la volem mantenir. Però ningú pensa què hem hagut de fer per arribar on som.

Per mantenir aquesta qualitat de vida penso en tres factors:

1. Nivell d'ocupació

2. Qualitat de l'ocupació

3. Qualitat de l'entorn

Quant al nivell de l'ocupació, no sembla que ens haguem de preocupar, si més no a curt termini, només de reconvertir l'ocupació en la construcció cap el sector dels serveis, per evitar el crac que ens ve a sobre.

Quant a la qualitat de l'ocupació, això ja és més pelut. Ens hauríem de preocupar per saber dirigir la instal·lació de noves empreses en les nostres comarques. Cal que vinguin aquelles que creen valor afegit. Aquelles que produeixen productes de qualitat, i per tant que necessiten les infraestructures adequades i, ... la mà d'obra qualificada. Ja hi som. Ningú hi ha pensat.

Quant a la qualitat de l'entorn hem de ser capaços de mantenir el nostre paisatge. El que ens hem trobat i el que hem de deixar en herència. I barallar-nos amb qui sigui perquè això segueixi així. L'ham de saber modelar, adaptar a les necessitats actuals, però amb respecte. I quan parlo de paisatge no em refereixo només a paisatge físic, sinó també al paisatge polític. Hem de saber integrar els nouvinguts i preservar la nostra cultura.

De la barreja que en fem d'aquests tres factors en depèn la nostra qualitat de vida. Això és fer política.

Read more »

Posted in: Pensament