Fa temps que explico que des de fa un parell d'anys em miro els partits del Barça de Guardiola com si es tractés d'una òpera o d'una orquestra simfònica.
Segueixo un ritual: la televisió pel canal que sigui, la locució d'en Puyal de Catalunya Ràdio, i el sopar al principi, a la mitja part o al final, però no durant el partit. Mentre transcorre el joc, la meva concentració és 100% pel joc del Barça. Pels canvis tàctics, pels moviments ofensius, per la pressió defensiva. I com que ho executen amb una rapidesa brutal, tot i així a vegades em perdo algun moviment. I quan s'acaba el partit necessito ben bé un quart d'hora per païr el que acabo de veure. Em sento com aquell que acaba de menjar un plat tan excel·lent que no vol que el sabor se'n vagi de les papil·les gustatives.
Tampoc no parlo gaire o gens durant els partits, ni expresso les meves emocions que interiorment són moltes. Tota la intensitat la dirigeixo cap a la vista i les sensacions. Si hagués d'escriure el que passa pel meu cap durant un partit, ompliria unes quantes webs.
I tampoc és que em senti tan estrany, perquè som molts que compartim aquestes sensacions. He llegit les opinions de quatre persones del món de l'art i coincideixen que probablement amb el pas del temps encara valorarem més com a art aquest Barça.
Per una banda, Cesc Gelabert, un dels ballarins més prestigiosos del món que afirma que un dels aspectes més difícils del futbol i que el Barça domina com ningú és què s'ha de fer quan no es té la pilota. Veure en directe com es mouen i es col·loquen els jugadors del Barça quan perden la pilota és una cosa fantàstica. Considera que en aquest aspecte Xavi és únic, que la grandesa d'aquest jugador només es veu bé en directe. És comparable al que fan els ballarins, en què el 70% de la seva feina és escoltar i mirar què estan fent els altres. De jugadors de futbol que sàpiguen fer això n'hi ha pocs perquè és molt difícil. I el Barça els té.
Gelabert afirma que el més difícil és quan Xavi o Puyol prenen la decisió de passar una pilota o d'anticipar-se en instants de segon, i fer-ho sempre bé, és perquè psicofísicament ho tenen interioritzat.
Afirma també que la segona part del 5-0 al Madrid va ser memorable, una coreografia perfecta. El futbol és bípede, com altres esports, però el que el fa diferent és que els altres agafen la pilota amb les mans, i en el futbol has de ser bípede i conduir la pilota amb els peus. Per exemple, la manera que té Messi de moure's i portar la pilota alhora l'ha de tenir totalment interioritzada perquè si no, és impossible que pugui pensar-ho. La tècnica del control dels moviments en la qual has de saber alliberar el pes és una coreografia molt complexa, com en la dansa.
Joan Pere Viladecans, un dels pintors catalans vius més reconeguts afirma que el Barça actual està marcant una època, res serà igual a partir d'ara. Afirma que la forma física és molt important, ja que hi ha moments concrets d'un partit en què et preguntes perquè un jugador ha fet això i no allò altre, i és perquè s'ha quedat sense aire. El Barça esgota els rivals, un a un.
Viladecans també opina que hi ha la creença equivocada que de futbol hi entén tothom, però ell creu que no tothom està capacitat per comprendre la sofisticació del futbol.
Rosa Novell, una de les actrius i directores de teatre amb més pes de l'escena catalana afirma que Xavi, que és el pal de paller de l'equip dintre el camp, té una virtut i és que en teatre, quan fas de protagonista en una obra de teatre, a vegades no ets tu qui diu la frase graciosa i s'endú els aplaudiments del públic. En futbol passa sovint que un fa tota la jugada perquè al final arribi el crac i marqui el gol.
Per Novell el líder del Barça és Pep Guardiola. Ell fa tota la seva feina durant la prèvia del partit, però un cop s'aixeca el tel·ló s'ha de retirar i deixar que la funció vagi sola. També afirma que el més important en el futbol com en el teatre, és la tècnica. Primer cal saber dominar la tècnica perfectament, saber-se el text i respirar bé. Així tens el cap lliure i clar per crear, per fer art.
Cesc Gay, un dels directors de cinema amb més present i futur opina que no totes les arts tenen la mateixa transcendència històrica, ja que mentre que la pintura i el cinema perduren en el temps, el teatre i la dansa són més efímers. De la mateixa manera que d'aquí uns anys hi haurà gent que dirà “jo vaig veure ballar en Cesc Gelabert o actuar la Rosa Novell”, també n'hi haurà que diran “jo vaig veure jugar el Barça de les Cinc Copes o el Barça de Guardiola”. Per Gay, els jugadors del Barça sempre estan atents cosa que també passa amb els actors: tant important és que diguin bé la frase com que escoltin després els companys per donar-los bé la rèplica.
Tots quatre artistes coincideixen en que un valor afegit a tot el que fan els jugadors del Barça és que la majoria d'ells són catalans o formats a Catalunya, i que són gent normal.
Com va dir l'anglès John Ruskin (1819-1900): “Cada vegada que les facultats humanes assoleixen la seva plenitud, necessàriament s'expressen mitjançant l'art”.
Posted in: Pensament
