31 de gener 2011

El futbol com una obra d'art

Fa temps que explico que des de fa un parell d'anys em miro els partits del Barça de Guardiola com si es tractés d'una òpera o d'una orquestra simfònica.

Segueixo un ritual: la televisió pel canal que sigui, la locució d'en Puyal de Catalunya Ràdio, i el sopar al principi, a la mitja part o al final, però no durant el partit. Mentre transcorre el joc, la meva concentració és 100% pel joc del Barça. Pels canvis tàctics, pels moviments ofensius, per la pressió defensiva. I com que ho executen amb una rapidesa brutal, tot i així a vegades em perdo algun moviment. I quan s'acaba el partit necessito ben bé un quart d'hora per païr el que acabo de veure. Em sento com aquell que acaba de menjar un plat tan excel·lent que no vol que el sabor se'n vagi de les papil·les gustatives.

Tampoc no parlo gaire o gens durant els partits, ni expresso les meves emocions que interiorment són moltes. Tota la intensitat la dirigeixo cap a la vista i les sensacions. Si hagués d'escriure el que passa pel meu cap durant un partit, ompliria unes quantes webs.

I tampoc és que em senti tan estrany, perquè som molts que compartim aquestes sensacions. He llegit les opinions de quatre persones del món de l'art i coincideixen que probablement amb el pas del temps encara valorarem més com a art aquest Barça.

Per una banda, Cesc Gelabert, un dels ballarins més prestigiosos del món que afirma que un dels aspectes més difícils del futbol i que el Barça domina com ningú és què s'ha de fer quan no es té la pilota. Veure en directe com es mouen i es col·loquen els jugadors del Barça quan perden la pilota és una cosa fantàstica. Considera que en aquest aspecte Xavi és únic, que la grandesa d'aquest jugador només es veu bé en directe. És comparable al que fan els ballarins, en què el 70% de la seva feina és escoltar i mirar què estan fent els altres. De jugadors de futbol que sàpiguen fer això n'hi ha pocs perquè és molt difícil. I el Barça els té.

Gelabert afirma que el més difícil és quan Xavi o Puyol prenen la decisió de passar una pilota o d'anticipar-se en instants de segon, i fer-ho sempre bé, és perquè psicofísicament ho tenen interioritzat.

Afirma també que la segona part del 5-0 al Madrid va ser memorable, una coreografia perfecta. El futbol és bípede, com altres esports, però el que el fa diferent és que els altres agafen la pilota amb les mans, i en el futbol has de ser bípede i conduir la pilota amb els peus. Per exemple, la manera que té Messi de moure's i portar la pilota alhora l'ha de tenir totalment interioritzada perquè si no, és impossible que pugui pensar-ho. La tècnica del control dels moviments en la qual has de saber alliberar el pes és una coreografia molt complexa, com en la dansa.

Joan Pere Viladecans, un dels pintors catalans vius més reconeguts afirma que el Barça actual està marcant una època, res serà igual a partir d'ara. Afirma que la forma física és molt important, ja que hi ha moments concrets d'un partit en què et preguntes perquè un jugador ha fet això i no allò altre, i és perquè s'ha quedat sense aire. El Barça esgota els rivals, un a un.

Viladecans també opina que hi ha la creença equivocada que de futbol hi entén tothom, però ell creu que no tothom està capacitat per comprendre la sofisticació del futbol.

Rosa Novell, una de les actrius i directores de teatre amb més pes de l'escena catalana afirma que Xavi, que és el pal de paller de l'equip dintre el camp, té una virtut i és que en teatre, quan fas de protagonista en una obra de teatre, a vegades no ets tu qui diu la frase graciosa i s'endú els aplaudiments del públic. En futbol passa sovint que un fa tota la jugada perquè al final arribi el crac i marqui el gol.

Per Novell el líder del Barça és Pep Guardiola. Ell fa tota la seva feina durant la prèvia del partit, però un cop s'aixeca el tel·ló s'ha de retirar i deixar que la funció vagi sola. També afirma que el més important en el futbol com en el teatre, és la tècnica. Primer cal saber dominar la tècnica perfectament, saber-se el text i respirar bé. Així tens el cap lliure i clar per crear, per fer art.

Cesc Gay, un dels directors de cinema amb més present i futur opina que no totes les arts tenen la mateixa transcendència històrica, ja que mentre que la pintura i el cinema perduren en el temps, el teatre i la dansa són més efímers. De la mateixa manera que d'aquí uns anys hi haurà gent que dirà “jo vaig veure ballar en Cesc Gelabert o actuar la Rosa Novell”, també n'hi haurà que diran “jo vaig veure jugar el Barça de les Cinc Copes o el Barça de Guardiola”. Per Gay, els jugadors del Barça sempre estan atents cosa que també passa amb els actors: tant important és que diguin bé la frase com que escoltin després els companys per donar-los bé la rèplica.

Tots quatre artistes coincideixen en que un valor afegit a tot el que fan els jugadors del Barça és que la majoria d'ells són catalans o formats a Catalunya, i que són gent normal.

Com va dir l'anglès John Ruskin (1819-1900): “Cada vegada que les facultats humanes assoleixen la seva plenitud, necessàriament s'expressen mitjançant l'art”.

26 de gener 2011

Una Catalunya independent és viable

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.
JORDI PUJOL

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer. Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col·lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat. Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.

Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya. Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?
En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència. Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.

Article publicat al diari Ara el dia 26 de gener de 2011

22 de gener 2011

La sortida de la crisi

En una entrevista publicada al diari “Libération”, l'economista ex-cap del Banc Mundial i Premi Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz, afirma que el camí d'austeritat triat per la Unió Europea retardarà la sortida de la crisi.

Sense dibuixar cap escenari dramàtic, assegura que el 2011 no serà un any fàcil per la zona euro perquè hi ha la mateixa incertesa que sis mesos enrera. El fons d'estabilitat, tot i que és essencial, no és suficient, només és un remei temporal per les petites economies atacades. Però si Europa s'aflebeix encara més, la soga apretarà més i l'ansietat creixerà per sobre de les seves possibilitats de fer front als deutes.

El que li fa més por és la via de l'austeritat escollida per Europa, sota la pressió dels mercats. Això retardarà la sortida de la crisi, afeblirà els lligams més febles de la zona euro i de la Unió Europea. L'any 2009 es va començar una resposta global coordinada, ràpidament aturada el 2010. Les divisions se l'han emportat i han reaparegut les velles idees ortodoxes. La ideologia del lliure mercat que ha permès les bombolles financeres, lliga les mans dels polítics; l'austeritat és la única resposta als desequilibris actuals. La majoria de líders europeus no han entès la necessitat d'atacar la regulació del sistema i tornar a donar energia a les finances, que no en saben res d'economia, del que s'ha de fer. El món del diner influencia tant els processos polítics ...

Per canviar aquesta dinàmica negativa, Stiglitz aconsella una acció concertada a Europa, però tamb als Estats Units per invertir i garantir que els més pobres, castigats per taxes d'atur mai vistes i les generacions futures no paguin el preu d'una crisi de la quan no en són els responsables. Només cal veure que la mitjana dels salaris americans és més baixa que fa deu anys. La gent amb menys estudis ha vist caure un 25% els seus salaris en 30 anys. Cal doncs, reiniciar la màquina i injectar fons a l'educació, la salut, la recerca i les infraestructures.

Stiglitz posa com a exemples d'actuacions encertades les de la Xina i de l'Argentina. En el cas de la Xina, es va fer un pla de rellançament tot i ser un estat menys tocat per la crisi que els països rics. El resultat ha estat que el país n'ha sortit enfortit i serà la primera potència mundial abans del que estava previst.

Quant a l'Argentina, va reestructurar el deute i va fixar un tipus de canvi fix amb el dòlar. Del 1999 al 2002 van ser anys de rescat pel FMI i d'austeritat, però en l'actualitat la taxa de pobresa s'ha reduit en un 80% i tot i que l'atur és elevat, no supera el 8%. Per la qual cosa està superant la crisi millor que els Estats Units.

Per tant, la conclusió és que no cal retardar les decisions, perquè el temps que perdem ara el podem trobar a faltar després.

15 de gener 2011

La revolució de Wikileaks

Una de les notícies del 2010 i que segurament s'allargarà força temps, ha estat la publicació de suposats “secrets d'Estat” de nombrosos estats a la pàgina web anomenada wikileaks, creada per l'australià Julian Assange. L'impacte mundial que han tingut aquestes publicacions i la posterior detenció del seu propietari obren moltes incògnites, sobretot en la forma en què ha de circular la informació “top secret” dels governs, l'intervencionisme de determinades potències i les actuacions quan són descobertes.

Per intentar seguir el fil de tot plegat, tinc unes quantes preguntes que intentaré anar explicant.

Què és wikileaks?
És una pàgina web dedicada a treure a la llum documents secrets. Ofereix anonimat a les fonts, verifica la informació i la publica a la xarxa, sovint filtrant-la primer a diaris de referència, que n'acrediten l'autenticitat. S'ha guanyat fama mundial per haver publicat material sensible de governs, sobretot dels Estats Units. Com a wikipedia, l'enciclopèdia digital de qui va copiar el format, són els internautes els qui alimenten el portal enviant documents secrets als quals tenen accés. D'aquí el nom de la web, que afegeix el prefix wiki a la paraula anglesa leaks (filtracions).

Com funciona?
Un nombre indeterminat de voluntaris (els experts creuen que poden ser més d'un miler) s'encarreguen de llegir els documents que envien els internautes, verificar-los i donar-los forma. També són voluntaris els que defensen la infraestrucutra dels ciberatacs. Només un equip reduit treballa a temps complet per Assange. El sistema està protegit amb la millor tecnologia digital, i molts dels seus membres només es coneixen a través de xats. Wikileaks treballa amb servidors de diferents països, com Suècia i Islàndia, on les lleis de protecció dels drets digitals són més estrictes. Quan reben un atac ràpidament es mouen a d'altres països. Amb tot l'enrenou per l'empresonament d'Assange, Wikileaks no ha deixat de difondre cables diplomàtics secrets ni un sol dia.

És periodisme?
Tot i no cenyir-se a les formes convencionals (en procés de canvi per la ràpida irrupció de noves tecnologies) les filtracions de Wikileaks són una manera de difondre informació que, prèviament, s'ha contrastat (cal remarca que fins ara no ha aparegut cap freu) i són, també, una bona base informativa per als mitjans que en treuen el suc.

Què en penso de tot plegat?
Per al degà de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, Josep Maria Català, no hi ha dubtes que “és una forma periodística que forçarà a evolucionar estructures massa ancorades en el passat”. Per tant, segur que d'entrada forçarà canvis en el sistema d'intercanvis de cables diplomàtics cap a sistemes encriptats i que assegurin la confidencialitat. Per altra banda, també sobta determinada informació que circula en aquests cables basada en anàlisis subjectius molt superficials i les importans decisions que se'n poden derivar. Finalment, també vull destacar l'intervencionisme dels governs afectats per les filtracions en forma de la detenció de Julian Assange basada en una acusació de poca consistència per delictes sexuals a Suècia. Segur que en continuarem sentint a parlar.

Font: Ara

11 de gener 2011

El corredor mediterrani

La Comissió Europea ha elaborat un Document de Treball corresponent a la Consulta sobre la política futura en relació a la Xarxa Transeuropea de Transport.

FERRMED es tracta d'una associació de caràcter multisectorial, creada a iniciativa del món empresarial, per contribuir a: la millora de la competitivitat europea a través de la promoció dels anomenats "Estàndars FERRMED", la potenciació de les connexions dels ports i aeroports amb els seus respectius "hinterlands", la impulsió del Gran Eix Ferroviari de mercaderies Escandinàvia - Rin - Ròdan - Mediterrànea Occidental i a un desenvolupament més sostenible a través de la reducció de la polució i de les emissions de gasos que afecten el canvi climàtic.

El punt de vista de FERRMED, pel que fa a l'esmentat Document de Treball, es concentra bàsicament en el transport de mercaderies per ferrocarril. Per tant, el Manifest de FERRMED fa referència tan sols a la Xarxa Transeuropea ferroviària de mercaderies.

CONSIDERACIONS DE FERRMED

1.- Doble xarxa: xarxa global i xarxa principal
Els ports i aeroports "hub" i intercontinentals que interrelacionen la Unió Europea amb tercers països, les àrees industrials més importants, els ports fluvials i les terminals logístiques haurien d'estar interconnectades amb l'anomenada "Xarxa Principal".

La definició de Xarxa Principal i el desenvolupament gradual dels corredors que la configuren s'ha de dur a terme amb criteris econòmics, socials i mediambientals.

D'acord amb el criteri establert pels "Estàndars FERRMED", la configuació d'aquesta Xarxa Principal ha de ser reticular i policèntrica, incloent-hi els corredors de major impacte socioeconòmic i intermodal, amb dues línies "paral·leles" a cada corredor, una per a trens d'alta velocitat (bàsicament per a passatgers) i l'altra per a trens convencionals de passatgers i de mercaderies amb idèntica prioritat.

Cal emprar mètodes d'avaluació eficaços per definir la Xarxa Principal: Cost-benefit Analisis (CBA), Spatial Computed General Equilibrium Models (SGCE) and System Dynamics Modelling (SDM).

La metodologia emprada en l'"Estudi Global Oferta / Demanda, Tècnic i Socieconòmic del Gran Eix FERRMED i la seva àrea d'influència", hauria de ser tinguda en consideració.

2.- Estàndars comuns per al transport ferroviari de mercaderies en la Xarxa Principal
Aquest tema és un aspecte bàsic per aconseguir que la Xarxa ferroviària transeuropea sigui altament competitiva. La interoperatibilitat és un punt clau, però cal fer possible que aquesta interoperatibilitat permeti augmentar significativament la capacitat i la rendibilitat de la xarxa.

De fet, tal com es demostra en l'"Estudi Global" esmentat anteriorment, l'aplicació dels Estàndars FERRMED és la única manera capaç d'invertir la participació decreixent del ferrocarril en el transport terrestre de mercaderies a la Unió Europea i d'augmentar la seva competitivitat.

Per totes aquestes raons, recomanem rotundament la implantació gradual dels Estàndars FERRMED a la Xarxa ferroviària principal de la Unió Europea, amb terminis definits i ple compromís dels Estats membres.

En l'"Estudi Global" esmentat en l'apartat primer, s'ha analitzat l'impacte d'aquests estàndars en la xarxa ferroviària de la seva àrea d'influència inclosa la resolució dels colls d'ampolla, les circumval·lacions en les grans ciutats, noves línies, terminals, adaptació de material rodant, etc. Els resultats socioeconòmics de l'estudi són altament significatius donat que, malgrat la exhaustivitat de les inversions contemplades, s'aconsegueix una taxa de rendibilitat (Economic Internal Rate of Return) de l'11,1%, amb la possibilitat de passar de 266 mil milions de tones transportades per any en el 2005, a 524 mil milions de tones per any el 2025 i amb una reducció d'emissions de CO2 de més de 145 milions de tones en el període 2016-2045.

3.- Coordinació estratègica, operativa i de governament de la Xarxa Principal
Cal establir una coordinació global a nivell de la Unió Europea basada en estructures de coordinació definida a nivell de Megaregions i de corredors principals.

Aquesta funció ha d'incloure: identificació de necessitats de tràfic en la Xarxa Principal, gestió de la capacitat (balanç entre demanda i oferta), "monitoring", assignació de solcs, estandardització, coordinació del manteniment, polítiques per incentivar l'ús eficient de les infraestructures, aspectes tecnològics i d'innovació, etc. A més, ha d'incorporar un organisme líder a nivell de la Unió Europea pel que fa a la coordinació de l'assignació de fons econòmics per al desenvolupament de la Xarxa Ferroviària Principal i la implantació de Estàndars comuns.

4.- Xarxa Principal del Gran Eix Ferroviari FERRMED
Es tracta d'una xarxa ferroviària que uneix Escandinàvia amb l'Europa Central i la Mediterrània Occidental, amb una columna vertebral constituïda per les valls del Rhin i el Roine i la seva perllongació cap el Nord fins arribar a Suècia i Finlàndia i cap el Sud enllaçant tot l'Arc Mediterrani des de Gènova i Livorno fins a Algesires.

Donat el seu gran impacte socioeconòmic i intermodal (54% de la població, 66% del PIB i 80% del tràfic marítim de contenidors de la Unió Europea) FERRMED considera que tota la Xarxa Principal d'aquest gran eix ha de ser declarada "Projecte prioritari" i inclosa en la Xarxa Principal TEN-T, conjuntament amb les línies que uneixen els seus nuclis més importants amb la resta de la Unió Europea, fonamentalment països de l'Est i de la zona Mediterrània.

Particularment, és important tenir en compte les línies següents que, a dia d'avui, encara no han estat considerades "Projecte Prioritari" i que haurien de ser incloses en la Xarxa Principal Transeuropea:
- Bothnian Corridor
- Hamburg - Berlin
- Bremen - Münster - Duisburg
- Duisburg - Hannover - Berlin - Warsaw
- Koblenz - Luxembourg / Apach
- Calais / Dunkerque - Lille - Metz - Dijon
- Le Havre - Amiens - Reims - Dijon
- Avignon - Marseille / Fos - Toulon
- Tarragona - Castelló - València - Alacant - Murcia / Cartagena - Almería - Motril - Málaga - Algeciras
- Lorca - Granada – Antequera
- Enllaços amb els països balcànics

Això és més important del que tots plegats ens podem pensar. Només una dada: les infraestructures qualificades de “prioritàries” tenen possibilitats de finançament per part del Banc Central Europeu. En cas contrari no. Fins ara tothom s'omplia la boca del corredor mediterrani d'infraestructures i no tenia ni tan sols possibilitats de finançament. Això sol ja és raó suficient per donar-hi suport.

09 de gener 2011

Els secrets del Barça, de Lluís Canut

Per primera vegada en la meva vida, un llibre que diu que treu secrets a la llum, ho fa.

El periodista esportiu Lluís Canut, tant estimat pels barcelonistes com odiat pels espanyolistes, exposa com es van arreglar aquells apassionants finals de lliga del Dream Team, perquè s'emocionava tant Josep Lluís Núñez, per quins motius Koeman no ha arribat, de moment, a ser entrenador del Barça i, en canvi, Guardiola sí, quin tècnic va dir que Messi era un “jugador de futbolí”, quin era el feeling entre Guardiola i Eto'o, o per què les eleccions no les guanya mai el favorit.

En el periodisme esportiu, la immediatesa dels resultats comporta que no s'aprofundeixi en les notícies que ens superen de forma vertiginosa, Lluís Canut ho fa en aquest llibre utilitzant tots els seus coneixements i contactes de tants anys exercint la professió al costat del club blaugrana.

Escrit en llenguatge periodístic, és molt ràpid de llegir. A mi personalment em va bé insertar llibres com aquest, de literatura “divulgativa” entre tanta literatura més “culta”.

06 de gener 2011

La corba de la felicitat

Tinc un amic meu que va tenir una malaltia coronària. Va visitar 10 cardiòlegs. Els 9 primers li van dir que s'havia d'operar, el desè li va dir que no. I es va creure aquest darrer. Uns mesos més tard, va tenir una aturada cardíaca i el van haver d'operar a cor obert amb urgència. D'això fa més de vint anys i encara corre per Figueres. Jo he fet una cosa semblant perquè escric aquesta entrada quan estem tancant l'any 2010 i tot són estadístiques negatives, números vermells, hipoteques, crèdits impagats, governs endeutats, empreses en fallida, ... Mirant entre tota aquesta maranya de notícies de mal empassar n'he trobat una de positiva, i d'aquesta en vull parlar.

Si preguntem a la gent què opina sobre l'envelliment, motl probablement ens contestin com va fer Maurice Chevalier: “la vellesa no es tan dolenta si tenim en compte l'alternativa”. La rigidesa de les articulacions, la debilitat dels músculs, la decoloració de la vista i la pèrdua de memòria, juntament amb el menyspreu creixent del món modern cap a la vellesa, sembla una terrible perspectiva no gaire millor que la mort. No obstant això, la humanitat s'equivoca de tenir por de l'envelliment. La vida no és un llarg i lent declivi des de les terres altes assolellades cap a la fosca vall de la mort. És més aviat un sifó.

Quan la gent enceta la vida adulta és, de mitjana, molt alegre. Les coses van costa avall des de la joventut fins a l'edat madura, arribant al seu punt més baix en allò conegut com la crisi de la mitjana edat. Fins aquí, tot més o menys conegut. La part sorprenent ve a partir d'aquí, perquè tot i que en el camí cap a la vellesa es perden coses com la vitalitat, l'agudesa mental i visual, el cert és que es guanya en allò que ens passem al vida perseguint: la felicitat.

Aquesta curiosa troballa ha sorgit d'una nova branca de l'economia que tracta d'una mesura del benestar humà més satisfactòria que els diners. L'economia convencional utilitza els diners com a mesura d'utilitat, però en cap cas fa referència al benestar. No obstant això, alguns economistes convençuts de la relació directa entre diners i benestar, han decidit anar al moll de la qüestió i mesurar la felicitat mateixa.

Aquestes idees han penetrat en el camp de la política, a partir del Bhutan, on el concepte de Felicitat Nacional Bruta forma part del procés de planificació (algú amb mala bava ha dit que és perquè els diners els acumula el seu rei absolutista). Totes les noves polítiques han de tenir una avalució del FIB, similar a l'impacte ambiental que fem servir aquí. L'any 2008 el president Sarkozy va demanar a dos economistes premis Nobel, Amartya Seu i Joseph Stiglitz, una mesura més àmplia del benestar que el PIB nacional. En el mateix sentit, el mes passat, David Cameron, va anunciar que el govern britànic començaria a recollir dades sobre el benestar.

Hi ha un munt de dades sobre aquest tema recollides pel General Social Survey, l'Eurobaròmetre i Gallup. La qüestió és trobar la resposta a la pregunta: què fa feliç a la gent?

Hi ha quatre factors principals que influeixen en la felicitat: el gènere, la personalitat, les circumstàncies externes i l'edat.

Em centraré en l'edat. Si es demana a un grup de gent de 30 anys i a un grup de 70 anys (com ja s'ha fet als Estats Units) qui creieu que és més feliç, tots dos grups coincideixen en que és el grup de 30 anys. Però quan s'avalua el seu propi benestar, els de 70 són el grup més feliç. Aquesta corba anomenada “sifó” (té forma d'U) es repeteix en tots els països, amb variacions. Així en la part superior de la taula hi hauria els ucraïnesos que arriben al punt més baix de benestar als 62 anys. A l'altre extrem hi ha els suïssos que assoleixen el mateix punt als 35 anys, però en la gran majoria de països aquest punt se situa entre els 40 i els 50 anys. La mitjana mundial és de 46 anys.

Per la qual cosa, i posats a estrenar aquest any 2011 i que jo en tinc 46, a partir d'aquest moment la meva felicitat / benestar només ha de fer que augmentar. Hem de ser optimistes. Bon any 2011 a tothom.

Fonts: The economist, Jean Paul Fitoussi

01 de gener 2011

Anuari econòmic de "la Caixa" 2010

“La Caixa” té un anuari econòmic al qual podeu accedir clicant aquí. D'aquest anuari n'he fet una extracció de dades, les primeres per comparar l'evolució de les dades de Figueres amb les de Girona, Olot, Blanes, Lloret i Salt, pel nombre de població i pel pes que tenen dintre del seu espai comarcal. Aquest document també el podeu veure en aquest enllaç.

Anàlisi per municipis
  1. Població. Aquests augments de població no s'han produit gaire vegades a la nostra història i menys en el cas de Figueres on la població d'espanyols s'ha reduit. Veient el percentatge d'immigrants (aproximadament 30%) hem de tenir molt present la integració d'aquesta població: “O ens integrem o ens desintegrem”.
  2. Atur. Aquest aspecte ha colpit especialment les poblacions on l'augment de la població estrangera ha estat més elevada.
  3. Quota de mercat. Cal remarca la pèrdua de quota d'Olot i el guany espectacular a Blanes i Lloret. En conjunt les comarques de Girona quanyen quota de mercat.
  4. Variació de vehicles a motor. No ho he tingut en compte.
  5. Oficines bancàries. No ho he tingut en compte.
  6. Nombre d'activitats industrials. Aquest important increment de l'activitat industrial, molt concentrat en la construcció ha provocat que la crisi del sector ha colpejat especialment Figueres. Hem posat tots els ous a la mateixa cistella.
  7. Nombre d'activitats comercials. Molt important el creixement de figueres i Blanes i els minoristes al mateix Blanes i a Salt.
  8. Superfícies m2. No s'aprecien dades remarcables.
  9. Índexs. Cal analitzar la pèrdua d'activitat econòmica a Figueres i sobretot a Girona.
Anàlisi per comunitats autònomes

Hi ha una sèrie de dades conegudes, o comentades per tothom a Catalunya. Però amb números a la mà, ja és escandalós.

Catalunya és el motor de l'Estat Espanyol. Tenim una quota de mercat paral·lela a Andalusia, amb un milió menys d'habitants. I això que les transferències internes els fan augmentar quota de mercat i a nosaltres ens la fan disminuir. I ens diuen que no som solidaris!

I quan comparem amb el País Basc, anem amb compte. Perquè quadripliquem la seva quota de mercat, tripliquem els índexs d'activitat econòmica i d'activitat comercial i dupliquem l'índex d'activitat industrial. Quant a l'activitat industrial dupliquem el de Madrid, la Comunitat Valenciana i Andalusia.

Com podem pretendre la independència. Amb aquests números, si marxem Espanya deuria quedar a l'alçada de Xipre o de Bulgària.

 
Design by Wordpress Theme | Bloggerized by Free Blogger Templates | free samples without surveys