25 d’abril 2009

Llibertats

La Diada de Sant Jordi, en una de les parades de la Rambla de Figueres, un grup de persones, petit, molt petit, van exposar un fotomuntatge amb la cara de l'alcalde, Santi Vila, sobre un cos nu. Era la reivindicació de la pèrdua de la centralitat de la futura estació de TGV. Després, la guàrdia urbana va interventir, va desmuntar l'escena i va cursar una denúncia cap una sèria de gent. Fins aquí l'explicació dels fets, molt per sobre.

Ja té nassos que un diada d'explossió de catalanitat i de llibertat d'expressió algú se'l passi segregant sucs biliars i expressant odi amb qüestions que no tenen res a veure amb catalanitat, llibres, roses, amor, somriures, llibertat, cultura, ...

On comença i on acaba la nostra llibertat, i fins on podem arribar amb la llibertat d'expressió? En general, els fets que es denunciaven deriven d'una decisió presa fa uns quants anys molt lluny de Figueres i que ningú sabrà mai si per manca de capacitat de negociació o per impossibilitat real, va acabar amb la via del TGV per fora del teixit urbà de Figueres i, per extensió, la via convencional al mateix lloc. En Santi Vila, no va participar en aquella decisió i per tant, ara s'ha trobat en un moment en el qual no hi havia marxa enrera, tot i haver plantejat la possibilitat.

Quins errors ha comès en Santi Vila? Escoltar tothom? Deixar intervenir qui va voler al Ple? Creure que potser hi havia alguna possibilitat de marxa enrera? Postures de persecució personal com la de la diada de Sant Jordi fan pensar que d'altres polítics que han tingut com a forma d'actuació la de "tirar pel dret", més pròpies d'una dictadura que d'una democràcia, són les que finalment donen més rèdits. Perquè acabarem allà mateix, sense tan soroll.

Per altra banda, amb la caricaturització de la persona, del càrrec, nosaltres mateixos ens estem ridiculitzant. Jo com a figuerenc, quina visió he de tenir del meu alcalde i finalment, de la meva pròpia ciutat? La llibertat d'expressió té el límit de la ridiculització. Una cosa és demanar allò amb què tenim fortes conviccions, i una altra cosa és demanar-ho ridiculitzant els demés. Potser és que aquests mateixos tenien clar que demanaven un impossible i per tant el que perseguien era desgastar en Santi Vila, polític.

Per altra banda, aquestes postures per part d'una minoria porten a la radicalització de les postures, i em consta que una gran majoria silenciosa mostren postures de suport a l'actitud d'en Santi Vila, i per tant un aïllament d'una posició ciutadana determinada. Jo mateix era dels que creia que l'estació al centre de Figueres era el millor per la ciutat i que potser era possible. Ara tinc clar que el millor és l'estació a ponent, amb les vies de TGV i convencional juntes, i amb unes bones comunicacions i aparcaments.

Finalment, dono el meu suport incondicional a en Santi Vila, perquè és una bona persona, un bon demòcrata i el millor alcalde per portar Figueres al lloc on es mereix: una gran ciutat.

21 d’abril 2009

Malalties de la "modernitat"

Darrerament sento a dir més sovint que mai, que els pares de la meva generació (sóc del 64) som uns mals pares perquè no hem sabut repartir pinyes als nostres fills. De fet, jo em penso que a les meves filles no les hi n'he donat cap ni una. A nosaltres ens en van repartir les que ens tocaven, i les que no ens tocaven. I hem sortit "arregladets". Ara cada pinya que repartim diuen que representa un mes de psicòleg pel nen. Si no denuncien al pare/mare per maltractador.

Bé això, només és una introducció perquè de fet volia parlar de desviacions modernes, i no sw filla malcriats.

A principis del segle XVII, en un to pressumptuós tot i que avorrit, el baró de Münchhausen gaudia explicant les seves grans "batalles" inventades d'aventurer mercenari. Un amic li va publicar les històries i el va fer famós. Asher, un metge anglès, va fer desaparèixer una "h" de Münchhausen i va utilitzar el cognom per descubrir per primera vegada el 1951 una síndrome consistent en que el propi malalt, amb diferents mètodes, es causa i autoinflingeix els símptomes i senyals d'una malaltia inexistent, que pot semblar real i enganyar durant molt temps els professionals de la salut, o fins i tot a vegades esser impossible de detectar.

La síndrome de Münchausen sol impactar als nous practicants de la medicina més que qualsevol altre trastorn, però resulta definitiu pel que s'hi troba, per no posar mai més en dubte que els essers humans som capaços de tot, per molt incomprensible que pugui semblar. És un fenomen estrany, tot i que no tant (millor dit, és infradiagnosticat perquè molts casos passen desaparcebuts). En un hospital del Vallès Occidental van tenir entre mans el cas d'una senyora amb anèmia de llarga evolució per pèrdues de sang d'origen desconegut. Sovint es trobaven compreses i roba tacada, i els ginecòlegs no estaven segurs de la seva procedència. Això afegit a algunes incongruències clíniques van fer sospitar alguna cosa estranya, per la qual cosa van demanar consulta als psiquiatres. La pacient havia passat per altres hospitals abans d'aquest, però això no van saber-ho fins que van revisar la història clínica a fons. Un dia va ser sorpresa per l'equip d'infermeria "recolectant" menstruació i sang pròpia d'una ampolla. Amb això tacava la roba quan li convenia per insistir en les seves pèrdues continuades. Tot i haver-la atrapat "in fraganti", la pacient va seguir negant aquestes conductes.

Però hi ha un subtipus de síndrome de Münchausen molt més terrorífic. Aquell en el qual els adults (sobretot dones), són els que inflingeixen danys als seus propis fills per fer "veure" a tothom "el patiment" de tenir un fill amb una malaltia dramàtica. Poden arribar, per exemple, a injectar excrements a la sang dels seus fills o a mig afogar-los perquè semblin apnees. Els nens, sovint, arriben a morir. I hi ha algun cas en el qual la "mare Münchausen" torna a quedar-se embarassada i repeteix el mateix en el nou nadó, com si fos una "assassina en sèrie" del seus propis fills.

Costa entendre com algú pot, premeditadament, voler fer mal un fill, però hi ha casos així i ha d'haver-hi alguna explicació no transcendental sinó bàsica. Se sospita que els cervells d'aquestes persones tenen una constitució d'un o més greus trastonrs de personalitat que dispararien una mena de "gaudi" adictiu de tota la parafernàlia que suposa ser atès en el context de la infraestructura mèdica, així com del reconeixement social que rep quan fan el paper de "mares abnegades" amb fills greument malalts. Això i una fredor emocional monstruosa facilitaria aquestes conductes.

A la pregunta de si un desig de reconeixement i cura social transtornat pot arribar a matar un fill, la resposta, per bèstia que sembli és que sí.

 
Design by Wordpress Theme | Bloggerized by Free Blogger Templates | free samples without surveys