Darrerament sento a dir més sovint que mai, que els pares de la meva generació (sóc del 64) som uns mals pares perquè no hem sabut repartir pinyes als nostres fills. De fet, jo em penso que a les meves filles no les hi n'he donat cap ni una. A nosaltres ens en van repartir les que ens tocaven, i les que no ens tocaven. I hem sortit "arregladets". Ara cada pinya que repartim diuen que representa un mes de psicòleg pel nen. Si no denuncien al pare/mare per maltractador.
Bé això, només és una introducció perquè de fet volia parlar de desviacions modernes, i no sw filla malcriats.
A principis del segle XVII, en un to pressumptuós tot i que avorrit, el baró de Münchhausen gaudia explicant les seves grans "batalles" inventades d'aventurer mercenari. Un amic li va publicar les històries i el va fer famós. Asher, un metge anglès, va fer desaparèixer una "h" de Münchhausen i va utilitzar el cognom per descubrir per primera vegada el 1951 una síndrome consistent en que el propi malalt, amb diferents mètodes, es causa i autoinflingeix els símptomes i senyals d'una malaltia inexistent, que pot semblar real i enganyar durant molt temps els professionals de la salut, o fins i tot a vegades esser impossible de detectar.
La síndrome de Münchausen sol impactar als nous practicants de la medicina més que qualsevol altre trastorn, però resulta definitiu pel que s'hi troba, per no posar mai més en dubte que els essers humans som capaços de tot, per molt incomprensible que pugui semblar. És un fenomen estrany, tot i que no tant (millor dit, és infradiagnosticat perquè molts casos passen desaparcebuts). En un hospital del Vallès Occidental van tenir entre mans el cas d'una senyora amb anèmia de llarga evolució per pèrdues de sang d'origen desconegut. Sovint es trobaven compreses i roba tacada, i els ginecòlegs no estaven segurs de la seva procedència. Això afegit a algunes incongruències clíniques van fer sospitar alguna cosa estranya, per la qual cosa van demanar consulta als psiquiatres. La pacient havia passat per altres hospitals abans d'aquest, però això no van saber-ho fins que van revisar la història clínica a fons. Un dia va ser sorpresa per l'equip d'infermeria "recolectant" menstruació i sang pròpia d'una ampolla. Amb això tacava la roba quan li convenia per insistir en les seves pèrdues continuades. Tot i haver-la atrapat "in fraganti", la pacient va seguir negant aquestes conductes.
Però hi ha un subtipus de síndrome de Münchausen molt més terrorífic. Aquell en el qual els adults (sobretot dones), són els que inflingeixen danys als seus propis fills per fer "veure" a tothom "el patiment" de tenir un fill amb una malaltia dramàtica. Poden arribar, per exemple, a injectar excrements a la sang dels seus fills o a mig afogar-los perquè semblin apnees. Els nens, sovint, arriben a morir. I hi ha algun cas en el qual la "mare Münchausen" torna a quedar-se embarassada i repeteix el mateix en el nou nadó, com si fos una "assassina en sèrie" del seus propis fills.
Costa entendre com algú pot, premeditadament, voler fer mal un fill, però hi ha casos així i ha d'haver-hi alguna explicació no transcendental sinó bàsica. Se sospita que els cervells d'aquestes persones tenen una constitució d'un o més greus trastonrs de personalitat que dispararien una mena de "gaudi" adictiu de tota la parafernàlia que suposa ser atès en el context de la infraestructura mèdica, així com del reconeixement social que rep quan fan el paper de "mares abnegades" amb fills greument malalts. Això i una fredor emocional monstruosa facilitaria aquestes conductes.
A la pregunta de si un desig de reconeixement i cura social transtornat pot arribar a matar un fill, la resposta, per bèstia que sembli és que sí.
Posted in: 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada