Què en fem del talent?

Ahir vaig anar a veure un partit de futbol de mainada de categoria infantil, que tenen entre 12 i 14 anys. El partit va ser sensacional perquè va ser molt igualat, emocionant i net. La mainada no especulen amb les forces. Feia temps que no gaudia tant d'un espectacle amateur. Només un punt negre quan un pare no va estar a l'alçada de la mainada al final del partit. Sempre els pares ...

Però no era d'això que volia escriure. Volia escriure sobre el talent, perquè damunt del camp hi havia 22 nens que jugaven, però només un parell que sobresortien de manera exagerada. Dos nens amb talent per jugar a futbol, i quan vaig arribar a casa el meu cap va començar a donar-hi voltes.

Als 14 anys un nen és una criatura, com a persona és allò que diguem un meló per obrir. Però en realitzat ho és tant?

Centrant-me en un dels dos nens, vaig veure com treballava, com animava la resta quan encaixaven un gol, com s'esforçava per robar la pilota, com treballava per fer una bona passada a un company quan probablement, per la força que se li veia, tenia més possibilitats d'èxit tot sol. Després com calculava força i distància per xutar. I finalment com celebrava els tres gols que va fer. Li vaig veure responsabilitat, esforç, humilitat, solidaritat i finalment, encert en les decisions. Va fer un gol amb la dreta amb un xut ras i fort, sortint d'una driblada, un gol amb l'esquerra després d'un control dintre de l'àrea i un gol des del mig del camp per sobre del porter, que només la va poder tocar amb la punta dels dits. Lluny de ser casualitat, en va provar una altra des del mig del camp que no va ser gol de miracle.

Però el que jo em pregunto és: i ara què poden fer aquests nens? En aquest país ens omplim la boca de talent però què fem per estimular-lo. Amb aquestes virtuts sembla clar que aquest nen pot triomfar en allò que es proposi. Però si li proposen pujar un graó i anar a un equip que el faci entrenar cada dia, ja hi serem. No hi ha tradició de compaginar estudis i esport i haurà de triar. A menys que sigui tant i tant bo, que vagi directament a un club de primer nivell on li facin un pla s'estudia a mida. Però això deu passar a un de cada 50.000 esportistes.

De casos com aquest en conec un munt, perquè bon estudiant i bon esportista sol anar agafat de la mà. Quan han de triar, només triomfen en l'esportista els mals estudiants. Lamentable.

Em venen al cap dos companys meus, un era un gran futbolista i ara és un endocrí de referència. L'altre era un gran jugador de hoquei patins i ara és un professor reconegut de física a la Universitat de Santiago de Compostela. Van prioritzar els estudis. Però no hauria de ser així. El talent l'hauríem de protegir en totes les seves expressions.

Sincerament, primer em vaig emocionar. Després va passar pel meu cap allò de plànyer els pares per trobar-se amb aquest dilema. Però finalment he conclós: benvinguts siguin els maldecaps a causa del talent, encara que siguem a Catalunya.

Read more »

Posted in: Actualitat,Pensament,Vida

Viatge en tren

Avui he anat en tren a Barcelona, i com que no hi estic gaire acostumat, he observat un seguit de situacions que em ve de gust explicar.

Primer de tot, només d'arribar a l'estació de Sants em refermo en que la senyalització a aquest nostre país està pensada per aquells que saben on van: veig un munt de gent que no sap d'on sortirà el seu tren, ni on han d'anar a preguntar. En aquestes situacions sempre em sap més greu per la gent gran.

La situació a les andanes és diferent perquè aquí ja no hi ha gent perduda, hi ha gent tirada. I dic tirada perquè la zona d'espera la trobo molt abandonada, incòmode i amb la semblança d'una obra permanentment inacabada. Tan bon punt hi arribo, la gent s'esperava en un punt i el tren de rodalies que arriba, es para uns metre més endavant d'on hi ha els pocs bancs d'espera. Per la qual cosa, els passatgers cames ajudeu-me i a córrer, els que poden fer-ho.

Arriba el segon tren, el de Figueres, pocs segons després d'haver-lo anunciat per una megafonia que no se sent res i que funciona així des de que en tinc record. Curiosament arriba a l'hora i es para en el lloc correcte. Mentre pugem, ajudo a pujar les maletes unes noies joves de l'Europa de l'Est perquè l'accés als vagons continua sense estar pensat per la gent gran, els que van carregats, o en general, per qualsevol que tingui problemes de mobilitat. Altra vegada penso en la pobra gent gran.

Ja dalt del tren, el primer problema de convivència apareix quan una dona gran mena la pressa a un jove d'aspectes magrebí i aquest li replica de males maneres, tot encarant-s'hi. Em penso que no havia entès bé el que li deia la senyora i s'ho ha agafat malament. A vegades estem predisposats a determinades actituds i tenim respostes fora de to quan no hi ha lloc.

El que passa seguidament em preocupa més. Una de les noies de l'Est comença a buscar nerviosament i va un parell de vegades amunt i avall del vagó com si hagués perdut alguna cosa. El bitllet, penso jo. Mouen i remouen abrics i maletes i explica a un senyor català de prop seu, en un castellà molt rudimentari, que ha perdut el mòbil, que està segura que el portava quan ha pujat al vagó, que és un iPhone que val 600 euros i que creu que li ha robat algun dels tres nois d'aspectes magrebí que estan asseguts al fons del vagó. La veritat és que ho diu en un to força tranquil.

Un dels nois s'hi encara i li diu que perquè els acusa sense saber res, quan hi ha tanta gent al vagó (una trentena de persones). Aquí si que la noia no s'acovardeix, al contrari, li planta cara i li diu que per l'aspecte que té només pot haver estat ell o algun dels seus amics. La situació es tensa, peró no passa d'aquí.

Quan arribem a Caldes de Malavella, els tres nois baixen i des de l'andana s'acomiaden de les tres noies diguent que ells no tenen el mòbil i que els sap greu que s'hagi malfiat d'ells. La noia, molt fredament, sembla haver-se fet a la idea que s'habilita quedat sense mòbil i se'ls mira amb cara d'incrèdula. Trobo curiós que el primer que es malfia d'un immigrant sigui un altre immigrant.

En aquesta estació de Caldes sento el comentari d'un senyor que parla per mòbil i que comenta que aviat serem a Girona perquè ja som a Caldes de Boadella. Penso dintre meu que espero que el tren no ens deixi aquí perquè el GPS de qui l'hagin de venir a buscar es tornarà boig, tant el pot portar a Ventallops com a Sant Martí de Llépara.

M,ha semblat molt curiosa la poca intimitat que hi ha al vagó on jo he observat tot això mentre treballava amb el meu flamant iPad i no em treia els auriculars de les orelles.

Quan he arribat a Figueres, l'Empordà m'ha semblat més preciós que mai.

Read more »

Posted in: Anècdotes

La democratització de les dades

Divendres dia 11 de febrer vaig assistir a una sessió a ESADE sobre el que s'anomena Open Data, o en català, les dades obertes. És a dir, totes aquelles dades que es volen obrir al públic en general des de qualsevol organització. Aquesta és una tendència cada vegada més estesa. Em va cridar l'atenció les diverses tendències que hi ha.

Per una banda els nord-americans, que amb una desregulació total, com és norma en ells i la base de la seva societat, són capaços d'obrir-ho tot i mostrar totes les dades. Però no tan sols des de les empreses, sinó fins i tots les administracions. Així per exemple, se'ns va mostrar una aplicació que en temps real, i funcionant sobre el GPS, mostra la perillositat de la zona per la qual estem circulant, calculada sobre el nombre d'atracaments i robatoris que s'estan donant. Evidentment, les dades han estat penjades directament per la policia. Quan li vam preguntar perquè es feia això, perquè a Catalunya ens pot semblar això una forma de crear alarmisme, el conferenciant va dir que no era una manera de fer més creïbles les dades de la policia, sinó que era per democratitzar les dades. Tenen molt clar que els contribuents paguen uns impostos i que les administracions estan obligades a mostrar la realitat del que hi ha, sigui bo o no. I que cadascú actuï en conseqüencia.

El conferenciant nord-americà també va mostrar la seva preocupació perquè cadascú que penja dades ho fa d'una forma molt personal i creu que s'haurien de trobar la fòrmula per unificar criteris a l'hora de penjar les dades, per tal que si circulem per Nova York o per Paris, el que ens trobem sigui similar, o fàcilment identificable per part de l'usuari. Ara, com a qualsevol tema incipient, això no és així.

A l'altre costat de l'Atlàntic, a Europa, les coses es veuen de diferent manera si som europeus del nord o europeus del sud. Van parlar conferenciants de Helsinki i de Berlin per una banda, i catalans per l'altre. Quant als nord-europeus van mostrar unes tendències semblants als nord-americans, però amb algunes precaucions. Els finesos per exemple, no tenen cap problema en mostrar totes les dades. Així ells comenten que no hi ha cap problema en saber els ingressos que ha tingut l'any anterior el veí del tercer tercera. Però ells tenen tendència a socialitzar més les dades, en el sentit que les dades que posen a disposició de tothom són més aviat les demogràfiques. A Helsinki pots trobar dades de qualsevol barri i la seva composició demogràfica: edat mitjana de la població, dades d'immigració, estudis de la població, ... perquè creuen que quan una persona decideix viure en un indret ha de saber què es trobarà.

Els alemanys, en canvi, també creuen que s'ha de socialitzar les dades però de moment només hi pengen dades que donen serveis directament a la població. Per exemple van parlar d'una eina que permet als sord-muts disposar de la informació de qualsevol edifici en llenguatge de signes, mitjançant una aplicació del telèfon mòbil.

Tant finesos com alemanys són molt respectuosos amb els impostos que cobren dels contribuents i consideren aquestes aplicacions molt interessants pel seu baix cost. Ambdós van explicar que convoquen concursos d'idees entre els joves estudiants, que son els majors usuaris d'aquestes noves tecnologies, amb uns premis d'uns 1000 euros, però que ajuden a generalitzar i posar de moda el seu ús.

A l'altre extrem de tot plegat hi som nosaltres els catalans, i per extensió, els espanyols. Resulta que tenim una llei de protecció de dades que protegeix sobremanera els drets dels particulars quant a la publicació de certes dades. Tothom està d'acord en considerar que això és una exageració perquè el conferenciant nord-americà va replicar que en dues hores seria capaç, a través de tot el que hi ha publicat a la xarxa de donar el perfil complet de qualsevol que estés a la sala. I si algú té fills adolescents usuaris de facebook, després ens podria donar en mitja hora fins a la fe de baptisme.

La meva opinió és que el món va cap a una democratització de les dades, però que evidentment les administracions no es poden saltar la normativa vigent. Però que hem d'anar pensant com utilitzem el que internet posa al nostre abast per tal de facilitar informació a la població que l'ajudi a prendre decisions. I això no farà que la població confïi més en l'administració, però certament se situarà més clarament en l'entorn on viu.

A l'altre extrem de la situació hi ha el Partit Popular que arriba a demanar l'obligatorietat de tenir en territori espanyol els servidors que continguin dades de caràcter personal de les persones d'Espanya. Valga'm Déu, això sí que és anacrònic. En un món un el mòbil és capaç d'enderrocar en deu dies un règim dictatorial de 30 anys, i algú demana això. I si no us ho creieu, mireu-vos això.

Read more »

Posted in: Noves tecnologies

La crisi d'Egipte

Com que el tema de la setmana, i suposo que de força mesos és la crisi originada a Tuníssia, però que ha tingut a Egipte el ressó més gran, m'he posat a buscar informació sobre el que penso que és el més important d'aquesta crisi.

Causes de la crisi a Egipte

Les raons de la revolta egípcia són les mateixes que les que van explicar l'aixecament popular a Tuníssia. No es tracta d'una revolta de caràcter religiós, és una revolta social per la pobresa, l'atur, l'absència de llibertat i l'horitzó sense futur que tenen els joves. Això en un país amb 80 milions d'habitants i on el 50% tenen menys de 25 anys

Alguns han anomenat wikirevolucions a aquests aixecaments. Però no són les revelacions de wikileaks les que han provocat això, perquè aquests pobles no necessiten ningú de fora que els expliqui la corrupció dels seus règims. Quan aquell jove tunecí, venedor ambulant, es va autoimmolar en protesta per la humiliació diària a què el sotmetia la policia local. En aquest gest de morir per la dignitat s'hi van veure reflexats molts joves. La revolta es va estendre fins que el govern ordena l'exèrcit a disparar contra el poble, els caps militars s'hi neguen i a partir d'aquí la història ja està explicada.

Com es propaga

La propagació ha seguit una pauta semblant a la de Tuníssia, on en un mes es van carregar un règim sòlidament assentat des del 1987. Un fet dramàtic va desbordar la indignació continguda pel temor, genera manifestacions que reprimeix la policia i immediatament les imatges de represió i els missatges de protesta es difonen en les xarxes socials d'internet, amplificant el moviment fins que els mitjans de comunicació no controlats pel govern informen i retransmeten les imatges i els missatges que pengen els manifestants a Youtube o a altres webs. Conforme es difon la protesta, l'activen les xarxes mòbils, els SMS, els twits i les pàgines del facebook i altres xarxes, fins a construir un sistema de comunicació i organització sense centre i sense líders, que funciona amb una gran eficàcia, desbordant censura i represió.

A Egipte, en pocs dies, desenes de milers de persones es van unir a Facebook i altres xarxes socials. El grup més popular es deia “la seva gent s'esta cremant, senyor President”. I tot i que els governs estan avisats i posen en marxa mecanismes de guerra cibernètica, el poder internauta es difícil de contenir. I és que la connexió entre la joventut i la cultura d'internet és a l'arrel del nou poder popular.

Perquè dura tant el president Mubárak?

Aquesta permanència no és deguda a la seva resistència. El que passa és que la situació és tan complexa que les parts implicades tant internes com externes el mantenen al poder de forma artificial. Per una banda, els dirigents occidentals que juntament amb Turquia diuen que s'ha d'escoltar el poble. En un altre extrem hi ha els dirigents saudíes que han arribat a dir que els manifestants són uns infiltrats (com si fossin quatre caps escalfats). Una altre posició diferent és la d'Israel, on els seus governants temen la caiguda de Mubarak ja que aquest senyor va ser el primer de signar un acord de pau amb Israel. I en els trenta anys que ha estat al poder, ha respectat els acords de pau.

La continuïtat de Mubarak s'explica per l'absència d'un lideratge clar. Fins ara tota l'oposició s'ha mostrat disposada a formar d'un govern de transició, però sense cap figura rellevant al capdavant.

I ara què?

Fins ara s'ha acusat la societat egípcia de ser passiva, algú l'ha comparat amb una fusta que sura sobre el Nil i es deixa portar pel corrent suau. Però ara resulta que de cop aquesta fusta ha saltat per una cascada. I això és perquè més de la meitat de la població no ha conegut cap més cap d'estat que Mubarak. I el perfil de la població ha canviat. Els joves tenen més educació, són altament urbanitzats, molt més exposats al món exterior i molt menys pacients. Només un parell de dades: les línies de telèfon han passat de 2,8 per mil, l'any 1990 a 79,1 l'any 2009; i que la mortalitat infantil ha passat del 78,5 per mil al 34,8 entre els mateixos anys.

El pla del govern per perpetuar-se en el càrrec, a través d'un galimaties electoral tradicional, és probable que segueixi endavant. El país s'enfronta ara a tres possibilitats principals. La primera és seguir el camí de Rússia i trobar un home fort des de dins del sistema. El segon és el camí de l'Iran, i que la ira arrasi tot el sistema actual, amb unes conseqüències mundials l'abast de les quals no es pot predir. O seguir el camí de Turquia i convertir-se en una mica menys fràgil i que tots els concernits fossin una mica més feliços.

Fonts: La Vanguardia, Ara, The Economist, Manuel Castells

Read more »

Posted in: Actualitat

El mur de Berlin, segona part

Aquests darrers dies estem assistint, una mica astorats, a la caiguda de les dictadures de Tuníssia i Egipte, i ja veurem si en cau alguna altra perquè sembla que Jordània també trontolla i el Marroc comença a tremolar.

De tots aquests països, el més important quant a la seva situació geoestratègica, nombre d'habitants i potència econòmica és Egipte. Un país on semblava que els Estats Units ho tenien tot ben lligat, i ves per on, el poble ajudat per les xarxes socials, en una setmana s'han carregat una dictadura de 30 anys.

Estic una astorat perquè em pensava que aquestes dictadures, si alguna dia havien de caure seria per causa de la religió. I altra vegada, qui ho havia de dir, la religió no hi té res a veure. El poble vol democràcia, vol llibertat. I aquí és on internet, les xarxes socials, la televisió, han fet molt mal a aquestes dictadures que, tot i utilitzar la censura i anar tan enllà com han pogut en la limitació de les xarxes socials, no han pogut aturar el boca - orella, o potser ara hauríem de dir el teclat – pantalla, i amb l'efecte bola de neu han quedat atrapades i s'han plegat a l'evidència.

De moment, sembla ser que no hi ha hagut vessament de sang. Cosa insòlita fa uns anys, on un procés així hauria acabat amb morts a dojo. Recordo Tiananmen. I l'efecte dòmino ha fet que després d'un país insignificant en l'ordre mundial com és Tuníssia, hagi caigut Egipte, que ja són figues d'un altre paner. I a partir d'avui què passa?

Doncs el que ha passat aquests dies no és el final d'un procés, sinó el principi. Ara cal articular transicions d'un sistema a un altre. Hi ha teories per tots els gustos, des d'aquells que pensen que sense sang no hi ha transició ben feta, fins a l'extrem contrari amb lleis de “punt i final”, o la mateixa transició espanyola. El meu avi, que era una persona molt sàvia i que havia fet la guerra civil espanyola sempre ens explicava que quan es va acabar la guerra i tothom va tornar a casa, “si no haguessim oblidat i personat, no hauríem pogut viure”, en clara alusió a les denúncies creuades que hi havia hagut en el període bèl·lic.

La transició espanyola també és un bon exemple, conduïda per una persona que penso que no ha estat mai prou ben tractada com és Adolfo Suárez. Suposo que d'aquí a uns anys es valorarà com li pertoca.

El que queda clar és que per poder començar la transició el dictador ha de ser fora. Les paraules de l'El Baradei m'han agradat: “que un dictador ens porti a la democràcia és un oxímoron”. I parlo d'aquest senyor perquè sembla ser qui té millor imatge exterior per conduir aquest procés. En el seu currículum hi ha el premi Nobel de la Pau del 2005 i la direcció general de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica. A partir d'aquí, el que també és important és que no tinguin la sensació de ser tutel·lats per les potències estrangeres, sobretot els Estats Units, molt menyspreats per la seva històrica política exterior.

Els motius que hi veig en aquesta revolució global del món islàmic són bàsicament la comparativa d'aquests pobles amb la resta del món. Les xarxes de telecomunicacions els mostren un món on es viu amb més o menys angoixes, però amb llibertat. I en els seus països hi ha una oligarquia que acumula riquesa i una grandíssima majoria que ha de passar amb dos dòlars al dia. I s'han fet grans, han madurat, i han dit que ja n'hi ha prou.

També em sobta que aquests processos agafin els Estats Units desprevinguts. No sé què hi pinta la CIA i el seu servei d'espionatge. Com tampoc van saber preveure la caiguda del mur de Berlin. No val la pena la despesa que els suposa aquest servei per la mala qualitat de la informació que pren.

I una pregunta que em ve al cap mentre observo tots aquests processos tan interessants és el que passarà amb la Xina. Si seran capaços de mantenir ferma la seva població sota un règim dictatorial, on la informació se subministra filtrada totalment. I m'ho pregunto perquè les coses que passen a un país que arribarà als 1.400 milions d'habitants el 2015. Aquí no es pot despreciar res. La primera vegada que hi va haver algun moviment no van dubtar d'utilitzar l'exèrcit, però no sé si l'exèrcit sempre estarà a disposició del govern. Potser algun dia se n'adonarà que el mateix exèrcit és poble, i que no està per anar en contra del poble.

Per acabar, el que li va dir Don Quijote a Sancho Panza: “La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierran la tierra y el mar: por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida.” I així ho han fet.

Read more »

Posted in: Actualitat,Política