Aquests darrers dies estem assistint, una mica astorats, a la caiguda de les dictadures de Tuníssia i Egipte, i ja veurem si en cau alguna altra perquè sembla que Jordània també trontolla i el Marroc comença a tremolar.
De tots aquests països, el més important quant a la seva situació geoestratègica, nombre d'habitants i potència econòmica és Egipte. Un país on semblava que els Estats Units ho tenien tot ben lligat, i ves per on, el poble ajudat per les xarxes socials, en una setmana s'han carregat una dictadura de 30 anys.
Estic una astorat perquè em pensava que aquestes dictadures, si alguna dia havien de caure seria per causa de la religió. I altra vegada, qui ho havia de dir, la religió no hi té res a veure. El poble vol democràcia, vol llibertat. I aquí és on internet, les xarxes socials, la televisió, han fet molt mal a aquestes dictadures que, tot i utilitzar la censura i anar tan enllà com han pogut en la limitació de les xarxes socials, no han pogut aturar el boca - orella, o potser ara hauríem de dir el teclat – pantalla, i amb l'efecte bola de neu han quedat atrapades i s'han plegat a l'evidència.
De moment, sembla ser que no hi ha hagut vessament de sang. Cosa insòlita fa uns anys, on un procés així hauria acabat amb morts a dojo. Recordo Tiananmen. I l'efecte dòmino ha fet que després d'un país insignificant en l'ordre mundial com és Tuníssia, hagi caigut Egipte, que ja són figues d'un altre paner. I a partir d'avui què passa?
Doncs el que ha passat aquests dies no és el final d'un procés, sinó el principi. Ara cal articular transicions d'un sistema a un altre. Hi ha teories per tots els gustos, des d'aquells que pensen que sense sang no hi ha transició ben feta, fins a l'extrem contrari amb lleis de “punt i final”, o la mateixa transició espanyola. El meu avi, que era una persona molt sàvia i que havia fet la guerra civil espanyola sempre ens explicava que quan es va acabar la guerra i tothom va tornar a casa, “si no haguessim oblidat i personat, no hauríem pogut viure”, en clara alusió a les denúncies creuades que hi havia hagut en el període bèl·lic.
La transició espanyola també és un bon exemple, conduïda per una persona que penso que no ha estat mai prou ben tractada com és Adolfo Suárez. Suposo que d'aquí a uns anys es valorarà com li pertoca.
El que queda clar és que per poder començar la transició el dictador ha de ser fora. Les paraules de l'El Baradei m'han agradat: “que un dictador ens porti a la democràcia és un oxímoron”. I parlo d'aquest senyor perquè sembla ser qui té millor imatge exterior per conduir aquest procés. En el seu currículum hi ha el premi Nobel de la Pau del 2005 i la direcció general de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica. A partir d'aquí, el que també és important és que no tinguin la sensació de ser tutel·lats per les potències estrangeres, sobretot els Estats Units, molt menyspreats per la seva històrica política exterior.
Els motius que hi veig en aquesta revolució global del món islàmic són bàsicament la comparativa d'aquests pobles amb la resta del món. Les xarxes de telecomunicacions els mostren un món on es viu amb més o menys angoixes, però amb llibertat. I en els seus països hi ha una oligarquia que acumula riquesa i una grandíssima majoria que ha de passar amb dos dòlars al dia. I s'han fet grans, han madurat, i han dit que ja n'hi ha prou.
També em sobta que aquests processos agafin els Estats Units desprevinguts. No sé què hi pinta la CIA i el seu servei d'espionatge. Com tampoc van saber preveure la caiguda del mur de Berlin. No val la pena la despesa que els suposa aquest servei per la mala qualitat de la informació que pren.
I una pregunta que em ve al cap mentre observo tots aquests processos tan interessants és el que passarà amb la Xina. Si seran capaços de mantenir ferma la seva població sota un règim dictatorial, on la informació se subministra filtrada totalment. I m'ho pregunto perquè les coses que passen a un país que arribarà als 1.400 milions d'habitants el 2015. Aquí no es pot despreciar res. La primera vegada que hi va haver algun moviment no van dubtar d'utilitzar l'exèrcit, però no sé si l'exèrcit sempre estarà a disposició del govern. Potser algun dia se n'adonarà que el mateix exèrcit és poble, i que no està per anar en contra del poble.
Per acabar, el que li va dir Don Quijote a Sancho Panza: “La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierran la tierra y el mar: por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida.” I així ho han fet.
Posted in: 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada