Les set vides dels gats

Hi havia una vegada una nena que tenia un pare molt malcarat i amb una mala bava impressionant. Aquesta nena tenia una gata que li deien Muffin. Es veu que la gata un dia es va enfilar a la taula i va llepar la mantega. El pare ho va veure i la va ofegar, posant-la dintre una saca amb pedres i tirant la saca al mar.

La nena se'n va anar de casa plorant desconsolada. En això que un carruatge que passava pel camí, massa de pressa, va anar d'un pèl que no atropella la nena. El cotxer es va aixecar del seient i va començar a maleir-la, però el passatger (un home molt gros, amb un abric fosc i amb el coll de pell) va saltar de l'interior. Va dir al conductor que callés, es va ajupir davant la nena i li va preguntar si la podia ajudar.

La nena va dir que no, que no, que no s'hi podia fer res. Que el seu gat ja no hi era! Que el seu papa havia ofegat la Muffin, i que ara la Muffin era morta; era morta i no tornaria mai més.

L'home va dir: "És clar que no és morta, la Muffin. Ja saps que els gats tenen set vides, no?" Quan la nena va dir que sí, que alguna vegada ho havia sentit, l'home va dir: "Doncs resulta que jo sé que la teva Muffin només es trobava en la seva tercera vida, o sigui que li queden quatre vides."

La nena va preguntar com ho sabia. Ell va dir que ho sabia i punt, que ell sempre ho sabia, que havia nascut amb aquell do. No sabia com ni per què passava, però que els gats sovint li venien a la ment i li xerraven. Bé, evidentment no en paraules, sinó en imatges.

Llavors es va asseure al costat de la nena i li va dir que es quedessin quiets, molt quiets. Que veuria si la Muffin volia fer-li una visita. Van estar-se asseguts en silenci durant uns quants minuts, quan de sobte l'home va arreplegar la nena de la mà!

"Ah, sí! Aquí la tenim! Està naixent ara mateix! En una mansió. No, en un castell. Em sembla que és a França, sí, a França. Hi ha un nen que l'amanyaga, li acaricia el pèl. Ja se l'estima, i li posarà un nom. Que estrany, li posarà Solange. És un nom ben estrany per a un gat, però vaja. Viurà una vida llarga, rica i arriscada. Aquesta Solange té empenta, té nervi, ja se li veu!".

La nena va quedar tan embadalida amb el nou destí de la Muffin que va deixar de plorar. Però li va dir a l'home que tot i així trobaria a faltar molt la Muffin. L'home li va dir que això era normal, però que ell cridaria la Solange de tant en tant per esbrinar com li anava i quina en duia de cap. Va preguntar a la nena la seva adreça i se la va apuntar en una llibreta.

Aquella nena va rebre al llarg d'un any vuit llargues cartes, totes sobre la vida de la Muffin com a gata francesa Solange. Era, aparentment, una mena de mosquetera felina. No era una gata mandrosa, de les que s'escarxofen en coixins i beuen a llepades. Va viure una aventura perillosa rere una altra: era la única gata a qui se li va atorgar la insígnia roja de la Legió d'Honor.

Les cartes eren signades amb les inicials O.F.O'F.W.W.

L'anècdota s'atribueix a Oscar Wilde, el nom autèntica del qual era Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde.

Jo que sóc una persona que m'agrada fer contents els que tinc al meu voltant, comprendreu que aquesta anècdota la gravi per sempre més en la meva memòria. Ah, i a la nena li podem posar nom: Mireia, Xènia, Paula o fins i tot Helena també li estarien bé.

Read more »

Posted in: Anècdotes

Cal més regulació bancària

M'hauria agradat veure que després de la decisió inicial del govern dels Estats Units de rescatar les institucions financeres, s'hagués concentrat en estudiar la reforma de les regles del mercat financer. Als Estats Units, el shock va venir per la fallida de les institucions bancàries, dels intermediaris financers en els quals els clients van deixar-hi de tenir confiança. Alguns van fer fallida i a altres els hi va venir la por i senzillament, van deixar de prestar diners. Si aquesta és l'arrel del problema, és aquí on s'ha d'aplicar el remei. El problema inicial no va ser una frenada brusca en la demanda de béns i serveis. El problema fou financer.

Si abans del shock hi havia enormes fluxes de diner fresc procedent dels països emergents cap Europa, però sobretot cap els Estats Units, perquè tenien confiança en els nostres sistemes financers. I aquesta confiança estava basada en el nostre entorn legal i polític que és bàsicament bo, tot i que alguna cosa va funcionar malament. Per això cal canviar algunes regles.

Sempre he defensat que la llei de la selva no és bona i per tant cal certa regulació. El mercat lliure no pot existir de forma aillada, necessita estar recolzat per un entorn legal i polític adequat, que ara mateix necessita esser retocat.

Penso que una economia moderna necessita de l'existència dels intermediaris financers, però alhora hem de fer un esforç per conèixer-los. Tinc la sensació que, com en molts altres aspectes de la vida, la realitat és molt més ràpida que les mesures que els governs hi poden posar. Però, certament hem de reflexionar sobre l'impacte que la caiguda d'aquests intermediaris ha tingut en l'economia mundial.

Vàries idees que penso que servirien com a mesures anticrisi:

1. Modificació de la legislació de fallida de les entitats financeres. Així, quan les autoritats tinguin clara una alta probabilitat de crisi, els reguladors governamentals tinguin la capacitat d'obligar els bancs a recapitalitzar-se, ja sigui col·locant més accions per augmentar el seu capital, o tenir fins i tot algun tipus de fòrmula segons la qual, una part del deute sigui convertit en accions, de forma que les persones que tinguin obligacions a curt termini, per exemple, les puguin convertir en accions i així, passar a controlar i supervisar aquest procés, com a accionistes. En aquest aspecte, l'inversor tindria més seguretat i a Catalunya, per exemple, les caixes no haurien hagut de passar per les fusions, que tanta por em fan.

2. El percentatge d'exigència de capital hauria d'estar relacionat amb la mida de l'entitat. S'hauria de crear unes regles segons les quals quan les autoritats considerin que una entitat bancària té una mida massa considerable respecte a la capacitat del país, en el cas d'aguantar una fallida, les exigència de garanties serien més que proporcionals. Això incentivaria perquè faria més rentable l'existència d'entitats financeres de mida més petita.

Un petit problema, que és el de sempre. Les autoritats reguladores (qui legislen són els polítics) estan sotmeses a presions per les poderoses autoritats financeres i per tant, les seves decisions sempre estan sota sospita.

Read more »

Posted in: Economia

Recordem el Tractat dels Pirineus

El Tractat dels Pirineus va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Això pel rei espanyol, només van ser danys col·laterals. Pels catalans la partició per sempre més.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no es va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.

Sovint es considera el Tractat dels Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es consideren una conseqüència.

Antecedents

França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640 França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la revolta de la Fronde el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.

Després de 10 anys de guerra, França (aliada amb Anglaterra) va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.

Les negociacions

En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos, assessorats per dos experts en la geografia i la història de les terres que es trobaven en litigi (Pèire de Marca i per Ramon Trobat), van presentar una línia fronterera molt favorable al bàndol francès. Finalment, els representants castellans, ignorants de les caracterísitiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació, pel Jurament per les Illes, van preferir defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.

El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de la Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquenes al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya, pel desconeixement del territori pirinenc que això suposava. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.

El tractat va establir que, del comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret, on es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i en què Llívia es va mantenir en el Principat pel fet de ser vila i no poble.

En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana. Si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais (en el Franc Comtat) i les conquestes d'Itàlia.

El tractat també previa el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació econòmica no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.

Conseqüències per a Catalunya

Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la moarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues gran potències de l'època.

Els territoris de la Catalunya Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.

El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent la única llengua oficial, i la única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 "la llengua de la república és el francès". Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.

Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684, 1689-1697. En tots aquests períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.

A la Cerdanya, fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.

Read more »

Posted in: Història