27 de maig 2007

Emocions

Sempre em passa, que quan hi ha un acte important, que considero important per la meva vida, abans de l'esdeveniment valoro totes les possibilitats: que el Barça guanyi o perdi, que un examen l'aprovi o el suspengui, o que la Mireia prengui una decisió o una altra. Tots fets que poden tenir un resultat gairebé aleatori.
Aquesta és la primera vegada que l'escriuré, entre altres coses perquè una vegada s'hagi produit l'esdeveniment en sí, em llegiré això i valoraré si m'havia deixat endur per la passió, o les sensacions eren les correctes.
D'aquí a poca estona sabrem els resultats de les eleccions municipals. És veritat que per la meva feina és molt important el resultat a tota la comarca, i no perquè el meu lloc de treball depengui d'una manera directa del resultat, sinó perquè durant vuit anys he estat treballant amb molts alcaldes, i quan estableixes relacions personals t'interesses pel seu resultat.
Altra cosa diferent és a Figueres. Les meves sensacions són que en Santi Vila guanyarà quant a vots, i tot i que molt ajustadament, crec que també quant a regidors. Les meves sensacions són evidentment molt subjectives perquè em considero amic d'en Santi. Crec que el conec prou per pensar d'ell que és una persona molt intel·ligent i capacitada per fer avançar la capital de la nostra comarca. Crec que els figuerencs no poden deixar passar aquesta oportunitat. Potser algú que llegeixi això pensarà que exagero, però la meva opinió és que en Santi està capacitat per objectius molt més alts, i que seria un error molt gran dels figuerencs no aprofitar els millors anys de la seva vida per utilitzar-lo com a alcalde.
En qualsevol cas, la resolució del primer problema, d'aquí a poca estona.
La resolució de la capacitat d'en Santi, d'aquí a deu anys.

21 de maig 2007

Carta a Telemadrid

Avui m'han passat un mail amb la carta que transcriuré literalment a continuació. És la resposta al reportatge editat fa pocs dies per Telemadrid, fent incís en la discriminació que pateixen els castellano-parlants a Catalunya. No té pèrdua.
"Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (se que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental llamado "Ciudadanos de segunda" ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos. Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de la Anoia (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato.
Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino. Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad. La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o la Celestina ? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano des de siempre!; de hecho, des de primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, renegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español. No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral.
¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas.
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi consciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo.
Ladran, luego cabalgamos, como se dice en castellano. Les dejo con una frase en catalán , como en su documental: Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància!."
Penseu que és l'únic article que veureu en castellà en aquest bloc.

08 de maig 2007

Seria possible?

Avui he vist un mail d'una persona que llegeix el meu bloc, i segurament pensa que estic desanimat amb la política. Per això li he contestat, breument, perquè he pensat que la meva idea la desenvoluparé més correctament al bloc.
Suposem un país on el poble està desencantat amb els polítics. Un país amb gent culta i una societat que té, de forma generalitzada, les seves necessitats bàsiques cobertes. Imaginem també que s'ha arribat aquí, després d'un llarg camí ple de prohibicions i de llibertats condicionades. I que s'ha arribat aquí, per la força del poble i a costa dels impostos del poble.
També podríem imaginar que s'han apoderat de la política uns grups d'aprofitats, que són un sector marginal d'aquesta societat, i que han perdut tota la credibilitat dels seus electors. Imaginem que aquest país ha arribat al punt de no sentir-se motivat per les eleccions.
Podríem imaginar a on ens podria portar això? Jo penso en un poble organitzant-se en associacions, entitats i funcionant al marge dels òrgans de poder polítics. Organitzant activitats que realment interessen a la gent, sense dretes ni esquerres, blancs ni negres, rics ni pobres, ni joves ni vells, ni dones ni homes. Tots junts, i amb una força social impressionant.
La democràcia ha desmuntat tot el moviment associatiu tradicional d'aquest país. S'ha desmuntat a base de subvencions. Quantes més subvencions es reparteixen, menys han de treballar les entitats per aconseguir finançament. I així els governs les han desmuntat, i les han fidelitzat. Les han "enganxat".
Quant un país arracona el moviment associatiu perd la base de la transmissió de les seves tradicions. I als polítics els ha interessat tenir una societat dèbil, inculta, aborregada i "enganxada".
Això, segurament són idees esbojarrades en un cap una mica atramuntanat. Però ... ens organitzem?

03 de maig 2007

Tendències polítiques

Avui en dia, els polítics s'omplen la boca de noms tècnics per designar les seves tendències polítiques: neoliberals, socialdemòcrates, conservadors, i els de més a prop nostre, amb una reculada d'un segle tornen a parlar de dretes i esquerres.
Els primers termes són confosos, i ni els mateixos que els pronuncien en saben la seva definició. Així el liberalisme és un grup d'ideologies polítiques que afirma la supremacia de l'acció individual per sobre de la col·lectiva. Això implica que les estructures de govern redueixin la seva intervenció al mínim necessari per a garantir la convivència, seguint la filosofia del laissez faire, laissez passé (en francès: "deixar fer, deixar que passi").
Més modernament, el terme neoliberalisme es refereix a la filosofia política-econòmica que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política. Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l'establiment dels drets de propietat. Quant a les polítiques internacionals, el neoliberalisme proposa l'obertura comercial per qualsevol mètode possible; l'obertura comercial es refereix a la creació de tractats de lliure comerç i la divisió internacional del treball, cap a una integració econòmica.
La socialdemocràcia emfatitza els següents principis:
- Primerament, llibertat; no només les llibertats individuals, sinó també la llibertat de la discriminació i la llibertat de la dependència, sigui dels propietaris dels mitjans de producció o sigui dels que abusin del poder polític.
- Després, igualtat i justícia social; no només davant la llei, sinó igualtat econòmica i socio-cultural també, i oportunitats iguals per a tots, incloent-hi aquells que tenen discapacitats físiques, mentals o socials.
- Finalment, solidaritat; unitat i un sentit de compassió per les vícitmes de la injustícia i la desigualtat.

El socialisme democràtic és una corrent de pensament distinta de la socialdemocràcia, atès que els socialistes democràtics volen treballar per establir una societat socialista amb un sistema econòmic socialista. Molts partits que es diuen "socialdemòcrates" han tractat de distanciar-se dels partits socialistes democràtics. Naturalment, hi ha temes comuns, i alguns socialistes democràtics segueixen associats amb els partits socialdemòcrates en un intent per convertir-los en partits més socialistes.

En la majoria dels casos, els socialdemòcrates es conformen en un estat entre el capitalisme i el socialisme, mentre que els socialistes democràtics proposen el socialisme absolut i volen abolir el capitalisme democràticament. En altres casos, però, alguns partits conserven un nom o un altre només per accidents històrics.
En un llenguatge clarament retrògrad ens movem a Catalunya, on parlem de dretes i esquerres. Al segle XX, a Europa aquest llenguatge ha quedat esborrat, perquè políticament han triomfat clarament les "esquerres" i tots els partits polítics s'han mogut clarament cap allà. Així, avui en dia, ningú discuteix les pensions d'invalidesa o de jubilació, ni els avantatges socials concedits per cap govern anterior. Som a l'Europa del benestar i això indica clarament en quin costat estem. Per tant, aquestes reminiscències de principis del segle XX potser les hauríem de començar a canviar.
La meva idea és que això és fruit d'una manipulació per uns interessos minoritaris, i la gran massa, per comptes de pensar-hi el que fem és seguir com xais.

 
Design by Wordpress Theme | Bloggerized by Free Blogger Templates | free samples without surveys