28 de febrer 2009

Sobre la crisi

En la nostra societat de diaris impressos, digitals, blocs, setmanaris, revistes, tertúlies de ràdio o de televisió ... tothom es veu en cor d'opinar sobre qualsevol tema que se'ls plantegi. Veig escriptors de novel·les romàntiques, sociòlegs, filòlegs, poetes parlant d'economia, fins i tot els futbolistes s'hi atreveixen, bé tan potser no però gairebé. Ningú contradiu ningú perquè passem per sobre del 99 % dels escrits que ens passen per davant amb la sobredosi que tenim d'informació.

Però de tant en tant ens parem i n'analitzem algun en concret. Llavors ens esgarrifem. Jo m'he parat en un escrit que parla de l'origen de la crisi i, més o menys diu que "en bona mesura aquesta crisi econòmica en la que estem immersos té l'origen en l'abandonament dels valors del treball, l'esforç i el sacrifici, i és tornant a aquests que ens en sortirem".

De bones a primeres ja em pregunto si l'autor de l'escrit n'està patint alguna de crisi i si alguna vegada n'ha aplicat algun d'aquests valors, però aquest no és el motiu de la meva reflexió.

Per descomptat que en la nostra societat catalana aquests valors eren un dels trets diferencials i en el moment present estan en crisi. No els hem sabut transmetre a les generacions que ens segueixen. Però d'aquí a ser la causa d'alguna crisi hi ha un bon trajecte.

Aquesta crisi està provocada pel creixement basat en l'especulació i no en el valor afegit dels productes. D'aquí que quan la roda s'ha parat resulta que la criatura tenia el cap més gran que la resta del cos, no ha mantingut l'equilibri i ha caigut. Amb els bancs pel mig i la globalització de l'economia això ha provocat el tsunami que ara estem patint.

L'economia és com la naturalesa, que ella sola es posa al seu lloc, degudament adaptada. En aquests moments l'adaptació passa per l'estabilitat financera i la moderació dels preus. L'estabilitat financera només s'aconseguirà amb la deguda regulació del control sobre les entitats financeres. D'aquí que alguns diguin que és la fi del liberalisme. Quant a les entitats bancàries, molt probablement sí. Quant a la moderació dels preus, probablement haurem de passar per una deflació (decreixement dels preus) en algun sector (immobiliari) per tal d'adaptar els costos a la realitat.

Hi ha un tercer factor molt important que no puc deixar de banda en l'anàlisi que és l'energia. En aquests moments el descens de la demanda ha provocat una estabilitat a la baixa en els preus del petroli, però no podem oblidar que la dependència mundial d'aquesta font d'energia pot provocar fortes tensions si no es treballa per aconseguir fonts alternatives. Aquesta és la gran batalla que hauríem de lliurar una vegada haguem encarrilat la situació present.

I els valors. No me n'havia oblidat però és que crec que és la nostra obligació transmetre'ls. I la millor forma és predicant amb l'exemple, i no tan sols escriure-ho.

22 de febrer 2009

Amb Espanya o sense

Ramon Tremosa és un sòlid professor universitari amb una trajectòria marcada pel seu nacionalisme i el seu coratge intel.lectual, però la seva designació com a cap de llista de CiU en les pròximes eleccions europees i les reaccions de l'eurodiputat Ignasi Guardans, dolorosament desplaçat per aquesta decisió, han tornat a posar damunt de la taula la doble ànima del catalanisme: la que veu compatible el ple desenvolupament de l'autogovern dins d'una Espanya que visqui amb naturalitat la seva diversitat, i la que considera que Catalunya només pot assolir la plenitud separant-se d'Espanya.

En realitat, aquest debat de fons arrenca ja fa molt de temps i fins i tot alguns el podrien remuntar al Compromís de Casp, després de la fi de la dinastia catalana amb la mort sense descendència de Martí, l'Humà, o al matrimoni de Ferran II d'Aragó i Isabel de Castella, que suposarà la unió dinàstica, tot i que no pas la dels regnes, que mantindran les seves respectives institucions i lleis. Aquesta doble ànima --sovint en tensió-- la trobem des dels inicis de la formulació del catalanisme polític durant el segle XIX, es va manifestar tant en el període de la Mancomunitat com sobretot durant la Generalitat republicana i s'expressa avui amb claredat, tot i les inevitables contradiccions, dins de CiU.Jordi Pujol va aconseguir fer-les confluir en un projecte capaç d'aglutinar una part considerable del país en què sobiranistes i no sobiranistes treballaven junts per rellançar la Catalunya il.lusionada que deixava enrere el franquisme.

En el cas dels partits d'esquerra, és prou notòria la divisió que es produeix entre l'opció que encarna el PSC, un partit que representa majoritàriament l'aposta decidida per la reformulació d'Espanya, i la que propugna ERC, que directament aspira a trencar-la. És probable que CiU no torni a tenir la majoria suficient per governar si no aconsegueix tornar a sumar territoris del catalanisme propers encara que no coincidents, com es proposa, al capdavall, el projecte de l'anomenada Casa Gran. No obstant això, seria un error descriure el catalanisme com un moviment polític amb fronteres internes nítidament marcades, i podríem caure fàcilment en la temptació de simplificacions reduccionistes.

Perquè hi ha desplaçaments, com el que es va produir com a conseqüència de la duresa i l'agressivitat del segon mandat de José María Aznar com a president del Govern espanyol, que van empènyer segments significatius del catalanisme cap a posicions més partidàries de la ruptura amb Espanya. A hores d'ara, l'escenari d'aquesta relació queda marcat per un sentiment indefinit i ambivalent. D'una banda, la presidència de Rodríguez Zapatero ha permès de fer un pas endavant en l'autogovern arran de l'aprovació del nou Estatut, però al mateix temps els catalans no es poden sentir ben tractats a causa dels ajornaments successius en la negociació del nou sistema de finançament i per la manera com s'hi ha diluït el paper de Catalunya. I no cal dir també que, segons l'orientació que acabi tenint la persistentment ajornada sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut, es pot consolidar o afeblir la voluntat d'un sector del catalanisme compromès a implicar-se en la construcció d'un projecte comú per al conjunt d'Espanya.

Els estudis d'opinió i les dades de l'atur coincideixen a situar la crisi econòmica com la principal preocupació dels ciutadans. Les crisis són períodes on es fa difícil defensar la moderació i on l'alarmisme i les radicalitats troben un context propici per tenir ressò i expandir-se. Els polítics imprudents poden aprofitar els moments de crispació per estimular la confrontació, amb l'esperança de treure'n rèdits electorals. Ho veiem, per exemple, a l'afrontar el fenomen de la immigració. Un dels aspectes en què s'imposa la necessitat que els dirigents polítics facin servir discursos responsables i constructius és precisament el de la immigració, que, en un entorn de crisi, pot ser vista com un perill per als treballadors autòctons i pot acabar patint un tracte injust. Ja n'hem tingut indicis inquietants a la Gran Bretanya.

Sense la immigració no es pot explicar el desenvolupament econòmic català durant el segle XX i l'inici del segle XXI. El creixement demogràfic derivat de la immigració ha acompanyat el progrés econòmic. En etapes de crisi, la societat es torna més vulnerable i receptiva davant de missatges que promouen comportaments xenòfobs i actituds intolerants. Per això, resulta especialment important treballar per enfortir els valors cívics i el compromís ètic en moments d'adversitat. I cal reclamar de les formacions polítiques que assumeixin la cohesió i la construcció de confiança com un objectiu prioritari.

És per això que resulten especialment inoportuns i lamentables els moviments que des formacions com el PP, Ciutadans i la UPD de Rosa Díez es porten a terme amb l'objectiu de promoure votacions en el si del Parlament Europeu contràries a la política d'immersió de la Generalitat o d'organitzar manifestacions en les quals es difonen missatges com "el gallec és per parlar amb les vaques". Cap guany electoral no justifica perjudicar la cohesió en temps adversos i obrir ferides que afavoreixen confrontacions internes. Al capdavall, a més a més, amb aquest discurs de menyspreu al pes històric, a la funció institucional i a la dimensió social de la llengua catalana, es donen arguments als qui des de Catalunya consideren que el futur passa per allunyar-se d'Espanya.

Carles Duarte. La Vanguardia 22/02/2009

21 de febrer 2009

Europa i els diners

El divendres dia 20, vaig assistir a la conferència que va donar a Girona, en el marc del Cercle d'Infraestructures, el Sr. José Luis González Vallvé, Director de la representació a Espanya de la Comissió Europea. El títol de la conferència era "Xarxes transeuropees de transport".

La conferència va ser molt amena perquè el Sr. José Luis González va exposar la temàtica amb molta claredat i alhora va anar al gra perquè ho va fer en una mica menys d'una hora.

Del que va explicar em van cridar l'atenció algun dels missatges que va deixar anar, i més es veia que ho feia a consciència. El primer de tots, quan parlava del finançament del tram Madrid / Barcelona / frontera francesa del TAV. Va dir que el 72% anava finançat amb fons comunitaris, concretament amb fons de cohesió. No creia que fos tan elevat, certament. Però el missatge que em va quedar va ser quan deia que la competència per redactar programes i projectes és dels governs regionals. A partir d'aquí es va de baix a dalt, i per tant un projecte impulsat pel territori, Europa l'executa. I per aquí arribem on sempre petem de caps, no tenim cap sintonia amb el govern espanyol, ni som capaços de generar-hi cap empatia per aconseguir els nostres objectius en infraestructures.

Una altra de les idees que em va sobtar va ser quan va parlar de les xarxes elèctriques. Va comentar que el model energètic actual és un model que té pocs punts de producció, molt grans, amb grans línies de transport i a partir d'aquestes s'enganxen les línies de subministrament. Aquest model provoca colls d'ampolla a l'hora de posar a la xarxa l'energia produïda per renovables (eòlica, fotovoltaïca, ...) a punts dispersos. En aquests moments s'està canviant de model per un model comparable als autos de xoc, on la xarxa sigui molt extensa i permeti enganxar-hi a tothom, independentment del lloc on es generi l'energia. No vaig fer cap pregunta, però el meu cap ja es preguntava si la línia de la MAT quan estigui acabada ja estarà obsoleta... Aquest país acostumem a fer les coses així de malament.

Una altra de les idees que va deixar anar va ser que en l'Agenda de Lisboa, que és com es coneix el pla de desenvolupament de la Unió Europea que es va aprovar a Lisboa el 23 i 24 de març del 2000, es va marcar com a objectius augmentar la inversió en investigació, desenvolupament i innovació (I+D+I) per tal de reforçar la competitivitat exterior de la Unió Europea. La seva opinió és que en aquests moments aquests acords s'estan revisant a la baixa perquè així com les inversions en infraestructures tenen un impacte directe clar, la inversió en I+D+I és més difícil de veure'n la seva rendibilitat. Jo aquí discrepo totalment. La meva opinió és que la Unió Europea només podem competir en investigació, desenvolupament i innovació. La crisi financera actual ha demostrat que no hi havia base financera pel creixement mundial del consum i per tant de la producció, així que el nostre compromís ha d'anar encaminat cap el coneixement, on podrem competir amb avantatge.

El darrer missatge que em va cridar l'atenció va ser quan va comentar que del 70 al 80% de les decisions que ens afecten es prenen a Brusel·les. Els governs estatals cada vegada tenen menys pes decisori i que els fons europeus són molts i molt aprofitables. Que Europa és una gran desconeguda i que a nivell d'estat espanyol es presenten poc projectes i dolents. La seva opinió és que aprofitem poc les oportunitats que ens brinda Europa. És cert que aquesta sensació fa molts anys que la tinc, perquè crec que no s'explica a les administracions locals les possibilitats de finançament que tenim. En va posar una per mostra: el programa MEDIA, amb una dotació de 750 milions d'euros per a la producció de pel·lícules. Quanta gent el coneix? Jo era la primera vegada que en sentia parlar.

Finalment va exposar que en el moment present a Europa s'està treballant pel procés de construcció europea, després de la crisi provocada pel "no" d'alguns països al projecte de constitució europea, però que hi ha una manca de lideratge polític evident i que la situació econòmica mundial tampoc ajuda gaire. Ja vindran temps millors.

15 de febrer 2009

Crisi, Darwin i Lincoln

En aquesta entrada barrejaré tres temes que aquesta setmana estan d'actualitat. Bé, el tema de la crisi ja fa mesos que ho està,  i per desgràcia de tots crec que ho estarà durant força temps.

Els aturats que deixaran de cobrar la prestació d'atur

Ja fa unes setmanes advertia que el pitjor de la crisi a casa nostra ens arribaria amb el seu allargament. Doncs ja hi som. Segons les dades dels sindicats, extretes del Ministeri de Treball, en els propers sis mesos 300.000 aturats deixaran de percebre les prestacions de l'atur. Si allarguem el càlcul a 12 mesos, el nombre arribarà a 600.000 persones. A aquestes persones cal afegir els 800.000 aturats que a dia d'avui ja no perceben el subsidi. Així, amb la perspectiva de destrucció d'ocupació a 12 mesos vista, vol dir que el nombre de persones sense subsidi assolirà la xifra d'1.400.000!.

Per tant, ara sí que ha arribat el moment que les persones amb capacitat de decisió deixin de banda les seves postures més personals i partidistes i es posin d'acord per remar tots plegats en la mateixa direcció. Quan el president Montilla aposta per "presionar positivament" els bancs, la idea em sembla genial i a l'hora poruca. Genial perquè ja era hora, i poruca perquè ho diu amb la veu molt baixa i deixant de banda la resta de grups polítics. Artur Mas demana un canvi d'orientació i li diu que no el deixi de costat. Doncs, parleu junts amb la veu ben alta, i deixeu-vos de postures que en el moment present no donen cap rèdit. Feu el que calgui, però feu alguna cosa. El poble, l'empresariat, comença a estar cansat de no saber cap on anem. Ara veurem de quina talla són els nostre polítics.

El perill és que històricament, en moments com el present és quan passen coses. Però també de les dificultats més grans en surten les millors idees.

Charles Darwin

El dia 12 de febrer de 1809 va nèixer a Anglaterra Charles Darwin, pare de la teoria de l'origen de les espècies que va transformar la visió creacionista que es tenia fins llavors del naixement de la humanitat.

La teoria sobre l'evolució de les formes es concreta en quatre punts:
Primer, les formes de vida no són estàtiques, sinó que evolucionen; les espècies canvien contínuament, unes s'originen i altres s'extingeixen.
Segon, el procés de l'evolució és gradual, lent i continu, sens salts discontinus o canvis sobtats.
Tercer, els organismes semblants estan emparentats i descendeixen d'un avantpassat comú, un origen únic de la vida.
Finalment, en quart lloc, s'ha utilitzat la selecció natural per explicar tot el sistema. I aquesta selecció es fa de dues maneres: la variabilitat o generació de modificacions espontànies en els individus; i la selecció a través de la supervivència en la lluita per la vida. Així, els individus més ben dotats, amb modificacions espontànies favorables per fer front al medi ambient, tindran més possibilitats de sobreviure i de reproduir-se.

El que em fascina més d'aquest personatge és que mai va involucrar-se obertament en la polèmica que va generar la seva obra. Ell va estar sempre concentrat sobretot en els seus estudis de botànica.

Abraham Lincoln

El mateix dia que Charles Darwin, però a l'estat de Kentucky, als Estats Units, va nèixer Abraham Lincoln, el president dels Estats Units entre el 1861 i 1865 i unificador del país després de la Guerra de Secessió nord-americana. Més de moda que mai pel flamant president, Barack Obama, s'ha de tenir en compte els detalls i és que Obama no l'ha exalçat mai per haver tornat la llibertat a la població de color, als esclaus, sinó per trobar-se una nació dividida, similar a l'actual.

Quan va esclatar la guerra entre les dues parts en conflicte, era una guerra de dos sistemes productius diferents, el nord amb un sistema clarament capitalista, industrial i enfocat a la producció, i el sud amb un sistema esclavista, agrari i de grans extensions de terres. Lincoln va derivar el motiu del conflicte cap a la lluita per l'aboliment de l'esclavitud per evitar que França i Anglaterra es podessin posicionar amb el sud, cosa que hauria fet decantar la guerra cap aquell costat. La victòria del nord, però no va poder evitar que en aquells estats, encara 100 anys més tard els drets d'uns i altres no fossin els mateixos.

A l'acabar la guerra, les paraules de Lincoln són d'una emotivitat que val la pena ser recordades: "... A nosaltres ens pertoca dedicar-nos a la gran tasca que ens queda per davant (...) prendre la decisió ferma de que aquests morts no hagin mort en va, de que aquesta nació emparada per Déu tingui un nou naixement de llibertat i que el govern del poble, pel poble i per al poble no desaparegui de la Terra". Va ser assassinat 5 dies més tard, el 14 d'abril de 1865, no per un boig homicida, sinó fruit d'una conspiració.

10 de febrer 2009

Revelacions sobre l'Holocaust / 1

Avui començo una edició d'una sèrie de documents sobre l'holocaust jueu durant la II Guerra Mundial. És la meva traducció d'uns documents que han sortit a La Vanguardia al llarg del 2008. Espero que serveixin per cultivar-nos una mica a tots plegats, sobretot per no tornar a caure en els mateixos i horrorosos errors.

Els jueus són bactèries”

El règim de Hitler elaborà el 1944 un “tractat coherent” de 30 tesis per justificar l'holocaust. Entre els arguments per l'assassinat de jueus van sostenir que aquests tenien “instints de lladre”. “Els gangsterisme modern dels Estats Units és típicament jueu”, van escriure els ideòlegs del Reich.

El divendres 11 de gener de 2008 a George Bush el va trair el subconscient. Aquell dia el president dels Estats Units concloïa la seva primera visita a Israel i Cisjordània. El matí va visitar el Yad Vashem, el Museu de l'Holocaust de Jerusalem en memòria del assassinat pels nazis de sis milions de jueus. Tocat amb la kipà, un Bush emocionat, amb llàgrimes als ulls, recorria els passadissos del museu quan es va parar davant unes fotos aèries d'Auschwitz preses durant la Segona Guerra Mundial per la US Air Force. En aquell instant no es va poder reprimir i va cridar a la seva secretària d'Estat, Condoleezza Rice, a la que li va dir: “Havíem d'haver bombardejat Auschwitz per posar fi a l'extermini nazi. Havíem d'haver bombardejat les seves línies de tren ...”.

Amb aquella frase George Bush va desvetllar que el seu país tenia informació que li permetia considerar que els aliats no van fer tot el que podien per evitar l'holocaust, és a dir, l'assassinat industrial a mans del règim de Hitler del poble jueu i altres minories. Un genocidi que va començar a forjar-se el 30 de gener de 1933 quan el president d'Alemanya, el mariscal Von Hindenburg, va nomenar canceller a Hitler.

Aquest any es compleix el seixantè aniversari de l'Estat d'Israel, nascut just després de la postguerra mundial mentre la mala consciència de l'holocaust encara flotava sobre la humanitat. Una efemèride que ha servit de pretext per furgar entre documents secrets guardats en el Regne Unit, entre els que hem trobat un tardà compendi – és de 1944, en la recta final de la guerra – de demencials raons sostingudes pels nazis per odiar allò jueu. Un tractat de despropòsits que demostra com fins l'últim moment el III Reich va voler justificar el genocidi. Però anem per parts.

L'odi nazi als jueus va assolir la seva màxim expressió a partir del 20 de gener de 1942, quan 15 jerarques nazis es reuniren, sota la presidència de Reinhard Heydrich i amb assistència d'Adolf Eichmann, en un casalot del barri berlinès de Wannsee i en menys d'una hora i mitja van posar en marxa la solució final (Endlösung der Judenfrage) amb la finalitat d'eliminar onze milions de jueus. Per això van activar el símbol de la degradació de l'ésser humà: els camps d'extermini i les seves càmeres de gas.

Aquell pla criminal va tenir el seu suport teòric previ, tractat i difós àmpliament en els manuals d'història sobre aquest període del segle XX. Tot i això, el que no és tan conegut és que a mesura que avançà la guerra i la victòria alemanya es tornà inviable, el III Reich va seguir teoritzant sobre les qüestions que als seus ulls justificaven el genocidi. I així s'arriba fins el document alemany “Gfm33/2516-A/12”, interceptat pel servei secret britànic, redactat a Berlín el 28 de juliol de 1944 i titulat “Model per a 30 tesis antijueves”.

Una antologia del disbarat que La Vanguardia ha trobat desclassificada en els Arxius Nacionals del Regne Unit i que fou escrita a penes una setmana després de l'atemptat frustrat contra Adolf Hitler, en un temps en que els anglo-nordamericans avançaven per França després del desembarcament de Normandia i l'exèrcit roig destrossava els exèrcits alemanys del centre europeu.

Un document que s'inscriu en un pla anomenat “acció antijueva a l'estranger”, dispositiu repressiu que va motivar vàries reunions prèvies d'intel·lectuals nazis. Entre elles, destaca la celebrada el 14 de març de 1944 a Berlín sota l'auspici del Ministeri d'Afers Exteriors i fou seguida amb “un gran interès del Führer”, segons reflexa l'acta, que també s'ha trobat a Londres.

Aquest text, del qual els seus autors afirmen que “no es tracta d'una relació de tesis individuals sinó d'un treball coherent”, apareix com una guia de suposades raons per justificar l'assassinat massiu de jueus. Així, en els punts 19 i 20 els nazis apunten a “l'eliminació dels jueus” com “una mesura necessària” per que Alemanya assolís “una economia nacional a prova de crisis amb la creació de l'ordre nacionalsocialista econòmic i social (...) sense la participació dels jueus en la vida estatal”.

El nacionalsocialisme va veure als jueus (i a altres minories ètniques) com “bactèries paràsites” que contaminaven el món i en les que niava una maldat intrínseca. Un exemple el constitueix el punt número 4 de l'escrit, que diu: “instints paràsits de lladre: El judaisme representa una barreja de raça cohesionada per instints heretats de lladre. Per això seria més correcte anomenar el judaisme conspiració herètica contra la humanitat i no nació. El judaisme pretén que la destrucció de l'Estat jueu pels romans fou la cusa de la dispersió jueva. Degut a aquella dispersió, els jueus haurien desenvolupat necessàriament el seu esperit regatejador”.

I un altre bon exemple d'aquest malsà ideari es troba en el sorprenent apartat número 0. “Criminalitat jueva. El seu tret parasit predestina el jueu també en altres àmbits de la vida a ser antisocial i criminal. No es casualitat que l'argot de lladres estigui ben ple de paraules jueves. Qualsevol persona desperta sap que els jueus exploten criminalment les debilitats i vicis dels no jueus a l'hora de fer negocis: negoci de plaers, alcohol, narcotràfic, avortament, tracta de blanques, prostitució, falsificació de passaports, contraban de persones, etcètera (...). El gangsterisme modern als Estats Units és típicament jueu. És fals que la criminalitat jueva no provoqui vessaments de sang”. En fi, una visió tan peculiar de la criminalitat als Estats Units que es podria considerar fins i tot graciosa de no incloure un drama de proporcions còsmiques. El mateix podria dir-se de les estranyes teories que als seus ulls explicaven un desenvolupament “nociu” del poble hebreu. Els punts 1 i 3 del document analitzen aquest extrem.

Des de 1800 fins el principi de la guerra actual el judaisme mundial ha augmentat moltíssim (...). El 1800 hi havia 2,5 milions de jueus purs i avui n'hi ha 17 milions. Quasi set vegades més. No obstant, el 1800 tres de cada mil persones eren jueves i el 1936 ho eren vuit de cada mil. Si s'hi afegeixen els jueus de sang mixta (a partir de 1800 aproximadament hi ha matrimonis mixtes), resulta que els jueus s'han reproduït tres vegades més que els no jueus. L'era de l'emancipació i la pretesa democràcia fou molt favorable pels jueus. El 1800 tots els jueus vivien a Europa i la regió mediterrània. Des de llavors el judaisme oriental ha creat un segon centre als Estats Units”.

El gran poder econòmic jueu és un fet inqüestionable (...) i el poble rus està políticament sotmès als jueus i la potència mundial britànica i els Estats Units ho estan també pels seus líders estatals. Davant la instintiva aversió mundial que sempre s'ha manifestat contra els jueus, el poder actual dels jueus seria inexplicable si el seu èxit no tingués un secret. Aquest consisteix en aprofitar els seus instints paràsits, dels quals els no jueus no en sospiten res, i en l'existència de centres ocults sota comandament jueu, amagats sota la tapadora religiosa judaica (rabinat, Talmud). Els dos factors van íntimament lligats”.

Potser el raonament que mostra millor el pensament nazi és als punts 17 i 18: “Es pot fer inofensiu al jueu desemmascarat: el paper del paràsit mundial jueu en la vida quotidiana s'assembla al del bacteri en la naturalesa. També els gèrmens patògens viuen de la destrucció del seu hostatjant. Condició per vèncer una malaltia és conèixer l'agent. El món sanarà quan s'hagi reconegut al virus de pesta jueu (...). Alemanya, el país de la bacteriologia, s'ha avançat a les demés nacions quant a alliberar-se material i mentalment dels jueus. Aplica les lleis d'estrangeria als jueus (...). Perquè els jueus són com l'oli sobre l'aigua, que impedeix el moviment propi de l'aigua”.

Les lleis alemanyes antisemites que respiraven l'ideari descrit no van distingir entre els jueus alemanys i els que vivien en territoris ocupats encara que procedissin de països amics del III Reich. Com veurem més endavant, el seu pla s'aplicà als espanyols des d'abril de 1943.


Del Zyklon B a l'Estat d'Israel

Un dels fets que caracteritzen la Segona Guerra Mundial és la matança industrialitzada d'éssers humans. La creació pel règim nacionalsocialista alemany dels camps d'extermini, veritables fàbriques de mort, constitueix una fita en la història de la crueltat humana. Aquella mesura suposà l'assassinat d'al menys sis milions de jueus sense distinció d'edat o sexe. Al contrari, quan més dèbils i inadequats per a treballar com esclaus, abans els van matar. I ho van fer buscant eficàcia i rendibilitat. Les bales eren cares i el monòxid de carboni poc eficient. La solució final la trobaren en l'insecticida a base de cianur Zyklon B. Matava poc a poc, però barat. Les víctimes eren tancades en una habitació hermètica i una dutxes escampaven el gas. Llavors patien sufocació, pèrdua del control dels esfínters, inconsciència i la mort, que arribava als més forts uns 25 minuts després. Per això els cadàvers es trobaven per capes. A sota els més dèbils (ancians i nens), després les dones i en la part més alta del munt humà, els més joves.

Els fets que conduïren a aquest horror es remunten al 30 de gener de 1933 quan el president d'Alemanya, el mariscal Paul von Hindenburg, nomenà a Adolf Hitler canceller d'Alemanya. Poc després (27/02/1933) es produeix l'incendi del Reichstag (el Parlament alemany) i l'anul·lació dels partits polítics. Començava així la vertiginosa caiguda lliure cap a l'horror d'Alemanya.

A penes un mes després (20/03/1933) es crearen a Dachau el primer camp de concentració per a polítics i dissidents, mentre que el boicot als comerços jueus va arribar l'abril. Dies més tard la llei establí qui era jueu. Fou la primera de cents de lleis antisemites. Tres anys després, una Alemanya rearmada ocupà Renània i el setembre de 1938 es va annexar Àustria, on van estendre les seves lleis antisemites.

L'octubre es va produir el progrom conegut com Kristallnacht (la nit dels vidres trencats), que es va saldar amb el saqueig de botigues, vivendes, escoles, hospitals, sinagogues i cementiris, i amb la deportació de mils de jueus als camps de concentració, mentre que els diners que havien de pagar les companyies asseguradores pels danys a la propietat fou requisat.

A començaments de 1939, Adolf Hitler va acusar els jueus de portar a les nacions a una guerra mundial i va esmentar “l'aniquilació total de la raça jueva a Europa”.

El maig, la Gran Bretanya va restringir l'arribada de jueus a Palestina a 10.000 l'any, durant 5 anys, i l'1 de setembre de 1939 Hitler envaïa Polònia. Dos dies després la Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya. Després de cinc anys llargs de guerra, el 8 de maig de 1945 es va celebrar l'acabament de la Segona Guerra Mundial a Europa. Balanç: uns 60 milions de morts, 11 milions de desplaçats i 6 milions de jueus assassinats. L'agost d'aquell mateix any es va celebrar el segon Congrés Sionista, que va proposar l'admissió de 100.000 supervivents a la terra d'Israel, és a dir en el territori de Palestina administrat pel Regne Unit.

Font: Eduardo Martín de Pozuelo

La Vanguardia 25/05/2008

01 de febrer 2009

Inversions estratègiques

Aquests dies, una de les notícies més rellevants al nostre país és la compra de Spanair per part d'un grup format per empresaris i institucions catalanes. Aquesta és una bona notícia, una gran notícia, que ve a confirmar allò tan dit i escrit, que si no ens ho fem nosaltres, els altres no ens ajudaran mai de la vida.

L'alcalde Hereu ha estat el mestre de cerimònies, i la persona que més s'ha mogut per trobar una solució a l'Aeroport del Prat. Ara la Generalitat de Catalunya ha de fer la resta per tal d'aconsegir la gestió de l'aeroport. Bé, d'aquest i de la resta dels aeroports de Catalunya: Girona, Reus i Sabadell. Aquest és un bon model i s'hauria de poder copiar als altres tres aeroports.

El fet de la participació pública en l'aerolínia no és més que participar en la gestió de l'aeroport perquè a partir del moment de la posada en comú de les dues accions: la compra d'Spanair i de la gestió de l'aeroport, aquesta companyia seria la que portaria el gruix de l'activitat del propi aeroport.

Un aeroport és una infraestructura estratègica de transports. En entorns econòmics com el present queda clar que si el sector públic i el privat no van agafats de la mà, la situació es pot col·lapsar. D'aquí que si el Govern de l'Estat ha fet mans i mànigues perquè Iberia consolidés Barajas com el seu aeroport de referència, deixant de banda el Prat, és molt lògic que nosaltres ens espavilem per la nostra part. De la mateixa manera que hauríem d'aconseguir que d'altres companyies, amb iniciatives mixtes amb les nostres administracions, consolidéssin els altres tres aeroports catalans: Girona, Reus i Sabadell.

No entenc com el govern balear ha fet vista i no hagi aconseguit cap iniciativa semblant amb les empreses illenques. Fins i tot tinc la sensació que ni han fet l'esforç. Per la geografia de Mallorca, l'aeroport encara és una infraestructura més estratègica que al continent. En qualsevol cas, aquest no és el nostre problema.

Quant a les crítiques dels sindicats per la inversió pública en l'aeroport, aquestes deuen tenir algun altre motiu que no entenc, perquè és indiscutible l'estratègia de país. En aquest cas la inversió va destinada al funcionament d'un aeroport, i no únicament d'una empresa privada.

El meu aplaudiment per l'alcalde Hereu i per aquells polítics valents que emprenen accions de risc, encara que al final no surtin bé. Per voluntat que no quedi.

Obama ja actua

Barack Obama ha necessitat encara no dues setmanes per demostrar que sabia el que volia. Volia dir per desarmar els escèptics, però diguem que de moment els té callats, esperant que les seves mesures no funcionin per dir allò tan sentit "jo ja ho deia".

La bateria de disposicions que porten la firma del president i que, en bona mesura, liquiden el marc de referència moral dibuixat per l'anterior Administració segurament no tenen equivalent en la història recent dels Estats Units i excedeixen de bon tros la previsió inicial.

La fòrmula favorita d'Obama per fer oblidar Busch ha estat, curiosament la forma menys democràtica: les ordres presidencials (aquí en diríem "alcaldades"). Utilitzant aquests decrets que no necessiten passar pel Congrés, Obama ha pres dues de les decisions més impactants: ordenar el tancament de la presó de Guantánamo en un any i imposar a la CIA el final de les presons secretes i l'ús de la tortura.

Per altra banda, Bush va tardar anys i panys a entrar en el conflicte entre palestins i israelians. En canvi Obama, una de les primeres decisions que ha pres ha estat nomenar un enviat especial a la zona, George Mitchell. Si per a Busch el camp de batalla principal de la lluita contra el terrorisme era l'Iraq, per a Obama és l'Afganistan. Per això ha nomenat Richard Holbrooke com a enviat especial a l'Afganistan i el Pakistan.

Sense cap mena de dubte, les dues qüestions que m'han agradat més han estat l'entrevista al canal àrab Al-Arabia i les ordres legislatives per ordenar mesures pel canvi climàtic. Per la senzillesa i claredat del missatge.

Quant a l'entrevista amb la cadena de televisió, Obama va allargar la mà al món musulmà i va afirmar que els Estats Units no són el seu enemic. Obama va afirmar que el seu enemic són els grups terroristes, no els àrabs i els musulmans que puguin discrepar de les seves polítiques.

Quant a les mesures pel canvi climàtic, Obama ha deixat clar que la seva Administració serà "guiada per la ciència", no anirà en contra seu.

Per contra, quan porta temes al Congrés no es troba amb la mateixa rapidesa. D'aquí ve l'escepticisme de molta gent (i de la meva persona en concret) ja que tot i les bones formes del president, cap republicà va votar a favor de totes aquestes mesures a la Cambra de Representants. Quan les grans xarxes de poder comencin a posar-hi condicions serà el moment de mesurar la capacitat de maniobra del President.

La diversitat dels assumptes abordats, la consistència de les alternatives posades en marxa i els compromisos públics adquirits al posar fi a la tortura, amonestar els executius de Wall Street moguts per la cobdícia i que han portat el país a la fallida, promoure el desenvolupament de noves fonts d'energia, consagrar la igualtat salarial per a les dones i exercitar-se en el respecte dels aliats a penes es podia esperar en tan pocs dies.

Resultaria molt infantil pensar que està en mans del president donar satisfacció a tothom a tot arreu. Les gestions al Pròxim Orient encaran estan plenes d'incògnites. En molts altres assumptes, obtenir progressos no passa de ser un objectiu llunyà, però la disposició d'afrontar els problemes amb un enfocament nou no deixa de ser sorprenent i agradable. Molt agradable.

 
Design by Wordpress Theme | Bloggerized by Free Blogger Templates | free samples without surveys