Estava pensant cap on han de caminar una administració mirant el futur. Per arribar allà, primer és important veure el camí fet. Com hem arribat aquí. Escriuré tres entrades sobre aquest tema. En el primer faré un seguiment a la història de les relacions Estat - administrat, en el segon parlaré de l'estat actual de l'era digital a Catalunya, i en el tercer intentaré plasmar la meva opinió sobre el camí futur (a 10 anys).
D'entrada, una breu revisió històrica ens pot permetre situar-nos en el moment actual per repensar els governs, els seus reptes, tasques i potencialitats d'atuació. En un nivell general, i pel que fa al nostre entorn històric i geogràfic europeu, en la primera societat d'hegemonia burgesa, des de la ruptura amb l'antic règim (Revolució Francesa) fins al desenvolupament d'una societat industrial avançada (primera metitat del segle XX) es configura l'estructura política del que anomenem estat liberal: l'estat com a productor de normes i com a garant del seu compliment per part de tothom. L'administració napoleònica va ser l'instrument per portar-ho endavant. Les seves principals funcions eren les relacionades amb la policia i el compliment de les normes establertes. El ciutadà era objecte d'observació per tal de constatar la legalitat de les seves actuacions. D'acord amb aquesta missió, les competències internes s'estructuren en funció de les relacions dels ciutadans amb l'administració, organitzades al voltant de temes específics. Davant els actes administatius, el ciutadà era un subjecte passiu i només pregava, demanava, sol·licitava autoritzacions per fer alguna cosa. El prinicipi orientador era l'exercici de l'autoritat més que el del servei a la societat.
L'absència de controls democràtics i les pràctiques caciquistes de l'estament polític i del poder econòmic contribuïen al divorci i a l'allunyament entre aquella estructura político-administrativa i una realitat social cada vegada més dinàmica. Per això, amb el creixement de la industrialització i la consolidació de la societat de masses, es van anar incrementant les tasques i competències de l'estat modern (produït, en certa mesura, pel creixement de demandes), que va ser portat endavant per l'administració burocràtica weberiana (coneguda pel nom del sociòleg Max Weber, que la va definir). L'estructura jeràrquica, organitzada al voltant dels càrrecs establerts en l'organització i la uniformitat de rutines i processos, garantida per procediments d'actuació formals, consolidava un sistema l'estabilitat del qual estava per sobre l'estabilitat de les persones, perquè això garantia l'equitat. Els objectius d'aquesta forma organitzativa eren l'eficiència, la racionalitat i la legalitat en la resolució d'actuacions. Així, a diferència de l'administració de tall napoleònic, que tenia una limitada vocació d'intervencionisme en la societat i que prioritzava les tasques de policia administrativa, l'administració weberiana va anar estenent el seu àmbit d'actuació com a producte del creixement de l'estat del benestar. En aquest procés, es van desenvolupar serveis orientats a incrementar les oportunitats i la qualitat de vida de la població.
En l'estat del benestar, el ciutadà ja no és només un subjecte passiu que demana o sol·licita autoritzacions, és un usuari d'uns serveis públics sobre els quals té consciència de tenir drets i dels quals espera qualitat. Quan s'adreça a l'administració, ho fa des d'una doble condició: la de l'usuari d'uns serveis, però també de la l'accionista que cada quatre anys escull els membres del consell d'administració de l'empresa que li presta els servies. En aquesta administració, doncs, el compliment de les normes es dóna per suposat i el caràcter d'aquestes normes el marquen els gestors i productors dels serveis i els decisors, els polítics, que els defineixen i prioritzen.
Malgrat aquest predomini de l'administració weberiana, als anys vuitanta tothom estava d'acord que aquest model estava esgotat. Les crítiques bàsiques eren que la rigidesa de la burocràcia, especialment la inflexibilitat dels processos i la normativa, no permetia donar respostes apropiades als nous problemes d'un entorn més complex i canviant, caracteritzat per la globalització dels mercats. D'altra banda, s'afirmava també que la baixa productivitat de la feina a l'administració era un resultat de l'estructura de treball al sector públic i es suggeria, doncs, la necessitat de posar en marxa mecanismes d'avaluació de resultats. La manca d'eficiència es posava com una de les explicacions del descontentament de la ciutadania, i calia buscar opcions diferents a l'exclusiva competència del sector públic per sostenir la provisió de serveis al ciutadà. Els canvis que s'han anat produint en els darrers temps porten el sector públic a replantejar-se el seu rol en dues direccions diferents: d'una banda, renunciant de vegades a la prestació directa dels serveis i encomanant-la al sector privat o no lucratiu (buscant més eficiència i més qualitat de servei i d'adaptació a l'usuari, o simplement cercant poder concentrar-se en altres vessants); de l'altra, assumint noves responsabilitats, com ara la dinamització de la comunitat local.
En la societat de la informació, el ciutadà, en el seu rol d'usuari de serveis públics, demana cada cop serveis més acurats a les seves necessitats, i també en el seu rol de ciutadà - subjecte polític, reclama un paper més actiu: conèixer les dades, els procediments, les normes, i poder participar en les deliberacions i les decisions que l'afectin. La primera accepció del ciutadà (usuari) implica reclamar uns serveis de qualitat creixent i una administració no solament eficaç, sinó també eficient (i amb serveis amb el mínim cost possible) i transparent, per assegurar-se l'eficiència d'una organització que actua en règim de monopoli. La segona (ciutadà - elector) reclama una administració oberta a la seva participació en els temes que li interessin.
Posted in: Organització
