Els meus records del Reis

La setmana passada va haver-hi la cavalcada dels Reis Mags a Figueres, i mentre era allà veia com a tots els nens els brillava la cara, i quant els hi agradava. I pensava en els meus recors de quan era petit, i de cop, me'n vaig adonar de quins eren els meus records dels Reis.

Curiosament, jo no recordo les cavalcades que veia quan era petit, amb aquells Reis tan alts i grossos, vinguts de tan lluny, amb els cavalls, camells, carrosses, o el que sigui que els portessin. D'aquests no en tinc cap. Els records que tinc són de participar-hi, com a portador d'antorxes, com a rei, com a Sant Josep, o en qualsevol altre lloc de la cavalcada. Recordo els preparatius, sempre a Ventalló, muntant els focus i els adornos als remolcs. Fent la reunió prèvia amb tota la gent que hi volia participar i repartint els papers.

Arribat el gran dia, ben aviat a la tarda, començant a pintar gent, ajudant els més petits, o els nous, a vestir-se. Sobretot, anar molt abrigats perquè sempre feia molt fred. I després pujant als remolcs i a fer el recorregut per uns quants veïnats. I veure la cara dels nens, estant a l'altre costat de l'escena.

Recordo aquell nen que el seu pare em va comentar que els reis li portarien una bicicleta. Aquell any, jo anava de rei negre. I quan se'm va acostar li vaig dir: "Ets dius Josep, ets molt bon nen, i t'he deixat una bicicleta al menjador.". Efectivament, quan va arribar a casa es va trobar la bicicleta al mig del menjador. Ningú li podia fer creure altra cosa que el rei negre li havia portat aquella bicicleta.

O aquella cosina nostra, que van tocar el timbre de casa i aparegueren els reis en persona a portar-li els regals. Ella era al costat dels seus pares i va demanar que l'aguantessin o cauria de la impressió. Evidentment, ella veia els seus pares i veia els reis, per tant, tampoc era fàcil de creure altra cosa.

Suposo que deu haver-hi alguna cosa perquè els meus records se'n van més cap a fer feliços els altres, que no pas quan me'n feien a mi. Potser és que fa massa anys ...

Read more »

Posted in: Tradicions,Vida

Balanç d'un any

Quan estem a punt de tancar l'any 2012, em ve de gust fer una entrada d'aquest any i intentar veure què ens espera el proper.

En els nostres pensaments sempre queda el més recent, que no per això vol dir el més important. A nivell de país, la població hem fet segurament el pas endavant més important dels darrers 300 anys. Ens vam manifestar massivament l'11 de Setembre per demanar la independència del nostre país, Catalunya. I cosa insòlita, els polítics, amb el President Mas al capdavant ens van escoltar. A partir d'aquí, ja tot és sabut: convocatòria d'eleccions, majoria independentista, coalició de govern CiU - ERC i a córrer, que ens falta temps. Aquest procés és molt important, tan important, tant per la seva trascendència com per la seva fidelitat democràtica. Sembla mentida com a Europa al segle XXI encara això ens cridi l'atenció. I així volem continuar. Ara caldrà veure com es desenvolupa el procés, sobretot pel tracte feudal que en fa el govern central i pels silencis que venen de Brusel·les. Tot això barrejat amb la necessitat d'administrar un país en un moment de crisi terrible, agreujat pel tracte discriminatori de Madrid.

En el mateix sentit, el govern central segurament està batent tots els rècords de incompliment de programa electoral de tota la història de les democràcies. Amb una tàctica tan de barribaix com és aprofitar el moment, el mal moment econòmic, per aplicar el programa doctrinari de la centralització i la unificació administrativa de l'Estat. Espero que algun dia algú els faci passar comptes, i llavors potser si en veurem més d'un i més de quatre a la presó. El poble cada vegada més pobre, i alguns, pocs i amics, cada vegada més rics.

En l'apartat de les bones notícies hem continuat veient un FC Barcelona marcant estil, continuant en la seva línia dels darrers anys, fent un futbol diferent, espectacular, agradable a la vista, simpàtic, net, per sobre del canvi d'entrenador, fidel a la seva filosofia cruyffista i no renunciant a guanyar res ni ningú. També batent tots els rècords, tant individuals (Messi) com col·lectius. I res fa pensar que estem veient el final d'alguna cosa.

Quant al 2013, què n'espero. Diuen que no hi ha com fixar-se objectius baixos per assolir-los, i realment no n'espero gaire res. Salut per tothom, i el demés, que pugui aconseguir-ho treballant. Però també hi ha d'altres coses que vull escriure.

Espero que el Govern de Catalunya, la coalició de govern, estigui a l'alçada de les espectatives que hem dibuixat el poble de Catalunya, i que es deixi de debats interns i guerres inútils i es dediqui a governar i a fer camí cap a l'objectiu programàtic signat. I que s'apartin tots aquells que embruten l'aigua i es dediquen més a posar pals a les rodes, que a remar en la direcció bona.

Però per sobre de tot espero que el canvi que estem veient i olorant, es vagi produint, ja no sé si més de pressa del que aprecio. Estic veient que el poble català és democràticament impecable, té la formació més alta de la seva història i està socialment estructurat. Aquests tres factors fan que el poble necessiti informació, vol la informació. Per tant, les institucions catalanes han de fer un esforç per fer arribar la informació, tota la informació a la gent. Perquè el canvi que estic percebent és un canvi substancial en el nivell polític que demanem. Volem polítics clars i transparents. Que ens expliquin què fan, i que ho facin intel·ligible. Que cobrin sous justos i que siguin bons professionals. "Llum i taquígrafs" que va dir en David Fernández de la CUP en el debat d'investidura de dies enrera. I el que hagi obrat de forma injusta, doncs que el jutgin. No entenc cap més forma d'actuar.

Doncs, això, que tingueu un bon any 2013.

Read more »

Posted in: Actualitat,Pensament

Si el poble ho vol ...

La Llei de Claredat és una llei federal aprovada pel Parlament del Canadà que estableix les condicions en les quals el Govern del Canadà podria entrar en negociacions que podrien conduir a la secessió d'una de les seves províncies després d'un referèndum.

El 30 de setembre de 1996, Stéphane Dion, Ministre d'Afers Intergovernamentals del Govern del Canadà va presentar tres preguntes a la Cort Suprema del Canadà. Aquestes són les preguntes, amb les respectives respostes que va emetre la Cort Suprema el 20 d'agost de 1998:

1. Segons la Constitució del Canadà, pot l'Assemblea Nacional, el Legislatiu o el Govern del Quebec proclamar la secessió de Quebec de Canadà de forma unilateral?

• Quebec no té el dret a separar-se unilateralment per la legislació canadenca o internacional. Tot i això, el Govern del Canadà hauria d'entrar en negociacions amb el Govern del Quebec si els quebequesos expressessin una clara voluntat de separar-se.

2. Té l'Assemblea Nacional, el Legislatiu o el Govern del Quebec el dret a efectuar la secessió de Quebec de Canadà unilateralment segons el dret internacional?

• El Parlament del Canadà sí tindria la facultat de determinar si la pregunta del referèndum és suficientment clara per provocar aquestes negociacions.

3. En cas de conflicte entre la legislació nacional i la internacional sobre el dret de l'Assemblea Nacional, el Legislatiu o el Govern del Quebec a efectuar la secessió del Quebec de Canadà de manera unilateral, quina de les legislacions tindria preferència al Canadà, la nacional o la internacional?

• La Constitució del Canadà continuaria en vigor fins que els termes de la secessió fossin acordats per totes les parts involucrades, i aquests termes haurien de respectar els principis de la democràcia, els drets de les minories i els individus, com s'indica a la constitució canadenca.

La Llei de Claredat va ser aprovada per la Cambra dels Comuns del Canadà el 15 de març del 2000 i pel senat del Canadà el 29 de juny del 2000.

A l'octubre de 1999 va haver-hi una Conferència Internacional sobre Federalisme a Mont Tremblant, al Canadà. El discurs de clausura el va fer el President dels Estats Units, Bill Clinton, i va advertir “quan un poble creu que hauria de ser independent amb la finalitat de tenir una existència política significativa, s'hauríen de plantejar diverses qüestions … Es respectaran els drets de les minories i els de les majories? Com cooperarem amb els nostre veïns?”.

Per tant, la Llei de Claredat establia tres passos:

1. Cal fer un referèndum, amb una pregunta clara i que el vot afirmatiu tingui un nivell de recolzament significatiu perquè es pugui considerar aprovat.
2. Com que la constitució no permet la secessió, a partir del moment de tenir un resultat àmpliament significatiu en el referèndum, caldria obrir una negociació per comptes d'una declaració unilateral d'independència. I ambdues parts haurien de negociar de “bona fe”.
3. El Govern del Canadà hauria de modificar la Constitució per permetre la secessió, votada i negociada.

Suposo que aquests passos us sonen a tots. Doncs aquest és el camí que hem de fer. I l'hem de fer sense pressa, però sense pausa. I en el cas de “mala fe” d'alguna de les parts, demanar un arbitratge internacional.

Per altra banda, tinguem tots present que el dret a l'autodeterminació és el dret d'un pobles a decidir les seves pròpies formes de govern, perseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural i estructurar-se lliurement, sense ingerències externes i d'acord amb el principi d'igualtat. La lliure determinació està recollida en alguns dels documents internacionals més importants, com la Carta de les Nacions Unides o els Pactes Internacions de Drets Humans.

Read more »

Posted in: Actualitat,Política

Una altra raó ... més

Tots ens esforcem molt per trobar raons que expliquin les nostres diferències amb Espanya. I sobretot, per trobar raons que vagin més enllà del sentiment de pertinença al poble català, a la seva llengua i a la seva cultura. Perquè diuen que les raons econòmiques les entén tothom, en canvi aquestes lligades als sentiments només les entenem una minoria.

Bé, sigui per una cosa o sigui per l'altra, la veritat és que jo també n'he trobat una d'econòmica, que a mi m'ha fet pensar força. M'explico.

A setembre de 2012 sembla que la única via que té l'Estat Espanyol per sortir d'aquest forat econòmic és l'augment d'impostos, la rebaixa dels sous de tots els treballadors, no únicament dels empleats públics i la rebaixa de les prestacions socials, com l'atur o les pensions, per aconseguir esser més competitius. Com que pel govern d'Espanya, aquell país es tracta com una sola unitat, no es fan diferències entre les comunitats autònomes i per tant, tothom ha de passar per l'adreçador. Tot això amb l'atenta mirada dels alemanys, que en són els principals impulsors d'aquestes mesures, bàsicament perquè tenen la clau de l'aixeta econòmica que apreta i molt.

Quan una empresa, o en aquest cas un país, competeix només té dues alternatives: per preu o per qualitat. Espanya no discuteix res i té clar que competeix per preu, per tant, s'agafa les instruccions rebudes al peu de la lletra i tira endavant amb aquestes mesures.

Catalunya no competeix en la mateixa dimensió. Catalunya té empreses d'alta tecnologia ja sigui mèdica, mecànica, biològica, en tecnologies de la comunicació, etc... però per això necessita unes infraestructures i unes universitats, uns investigadors i una administració que estiguin a l'altura dels seus competidors. No ens poden posar al mateix sac perquè quan estem rebaixant sous i disminuint prestacions socials, no tenim forma de retenir el talent. I quan s'escanyen les inversions en infraestructures s'està eliminant la competitivitat del nostre país.

Per això necessitem la independència. Perquè som diferents. Perquè competim en una altra dimensió. I perquè volem decidir nosaltres mateixos a quin nivell competim. I per decidir que prioritzem aquelles infraestructures que ens facin més competitius. I per pagar un bon sou a aquells investigadors que ens fan ser capdavanters. I per tenir una administració que serveixi el país al nivell que el país es mereix.

Si algú en volia una altra, aquí la té.

Read more »

Posted in: Actualitat,Economia

La feina dels polítics

Feia dies que no entrava res, no perquè no tingues coses a dir, sinó perquè l'actualitat va tant de pressa, que a vegades quan has acabat d'escriure, allò ja està superat.

Una vegada més, aquests darrers dies he assistit com espectador a la realitat d'un país que s'enfonsa. Espanya és una ombra de país. Només hem de veure com està dirigida i el que els està passant. L'afer Bankia només és una mostra més del descontrol i l'amiguisme que sempre ha presidit l'economia del "pelotazo".

A la mala gestió econòmica, hi he d'afegir l'agror històrica dels dirigents espanyols contra tot el que fa una olor diferent al que és seu: sempre amb declaracions racistes, amb declaracions contra els que som d'un altre país, fins i tot en l'esport, no han parat de criticar el Barça fins que el Madrid ha guanyat, legítimament, una lliga. Han parat perquè per ells, la situació ha tornat a la normalitat. Com farien si els immigrants marxessin tots, o si els catalans i els bascos ens pleguéssim a les seves demandes.

Però no, companys, això no serà així. Aquesta vegada va de debò. Més que mai, quantes més declaracions facin des d'Espanya, millor ens ho posen per demostrar que nosaltres som diferents. Som un altre país. I nosaltres som treballadors, discrets i integradors. Qualitats que no trobaríem entre les primeres a la majoria dels nostres veïns.

I si encara hi ha polítics nostres que no ho veuen així, que s'ho facin mirar, perquè la seva feina és conduir la voluntat del poble. I el que volen és conduir el poble a la seva voluntat. Però ens hem fet grans i tenim estudis.

Read more »

Posted in: Actualitat

Un model de país

Fa dies que un dels temes que té més ressó és la proposta del Sr. Sheldon Adelson d'instal.lar un macro espai d'oci d'unes 800 hectàrees, i per les disputes entre Madrid i Barcelona per acollir-lo.

El problema no és que algú pensi en Catalunya per venir a invertir, crear ocupació i finalment, guanyar-hi diners. El problema és en el model concret de negoci i si aquest topa o no amb el model que tenim de país. Si és que tenim model.

Aquest espai d'oci consisteix en sis casinos amb més de mil taules de joc i divuit mil màquines escurabutxaques, tres camps de golf, nou teatres, restaurants per a cinquanta mil persones i dotze hotels temàtics amb trenta-cinc mil habitacions. Això és una inversió que fa por d'escriure i feina per més de dues-cinquanta mil persones. Això també són exempcions fiscals, dos anys d'exempció a la Seguretat Social i algun canvi normatiu com l'eliminació de la llei del tabac o de la prohibició de l'entrada de menors als espais de joc i algun "petit" ajustament particular de la normativa laboral. Això també és màfia, drogues, blanqueig de diners, ludopaties i prostitució. La importància de cadascuna d'aquestes mesures es mereix un tracte particularitzat, però jo em centraré al projecte en la seva globalitat.

En el moment present, amb una crisi que ens està colpejant amb una violència tan gran, de la qual no en veiem el final i que els nostres dirigents no en saben trobar les mesures per acabar-la, els mateixos polítics troben imperdonable deixar escapar un projecte d'aquesta magnitud. I jo em pregunto: aquest és el nostre model? O ens hem d'empassar el model i deixar que aquest projecte tiri endavant.

La resposta no és fàcil i jo no tinc prou dades per donar-hi una resposta amb convenciment, però com que mai ens ho expliquen tot "perquè al poble no se l'ha de marejar", ho faré amb les dades que tinc.

Per una banda volem vendre Catalunya com un país de cultura, per atraure turistes de nivell, amables, respectuosos i civilitzats, que aquí hi trobin slow food, cultura, ecologisme, ... També se'ns reclama més ambició nacional, per altres qüestions, però podem aplicar-ho aquí. Si ara ens ho empassem tot per canviar de model, jo hi estic oposat frontalment. Un exemple: el País Basc va haver d'afrontar la reconversió dels alts forns siderúrgics. Va ser un procés molt traumàtic que va comportar la destrucció de molts llocs de treball i l'acceptació de centrals nuclears, empreses contaminants, un port de Bilbao que fa por de veure i una conflictivitat social que va derivar en l'auge d'ETA i la divisió de la societat basca. Potser teniu una imatge idílica del País Basc, però us aconsello un passeig per darrera del decorat i el paisatge és esfereïdor.

Segurament el fet de no acceptar aquesta inversió ens retardarà la sortida de la crisi, però mantindrem el nostre model de país, serem fidels al nostre tarannà. I la cultura de l'emprenedoria i l'esforç continuarien lligades a la nostra genètica, que no és exactament la mateixa que la d'aquest inversor americà.

Read more »

Posted in: Actualitat,Pensament

Que m'ho expliquin

Darrerament només sentim que males notícies: retallades, acomiadaments, pujada d'impostos, ... i no sembla que això s'hagi d'acabar. Els polítics, per un motiu o per un altre no acaben d'explicar-ho mai tot. 

Dies enrera, el President Mas deia que no volia que el tractéssin com un mal alumne i que el renyin d'allò que ha fet malament. Doncs bé, jo em queixo del mateix: considero que a Catalunya tenim una societat prou madura i assenyada com perquè el nostre Govern ens expliqui el perquè de les seves mesures i on vol arribar.

Jo sóc un gestor públic i a mi no s'ha adreçat ningú per dir-me què retallaran i molt menys el motiu. Em trobo que de cop i volta, on deia 100 em diuen que seran 85, quan ja portem sis mesos vençuts. I a sobre no ens paguen. Després ens diran que som un desastre i que no ens sabem administrar. Així és molt dificil.

En aquest moment tant complicat, més que mai necessitem que el nostre Govern ens expliqui on anem, on ens vol portar i els motius. I a més, el país necessita un gran pacte d'una majoria àmplia de les forces polítiques al Parlament de Catalunya. I que deixin d'especular que ja som tots grans.

Tant de bo m'equivoqui, però aquestes situacions comporten que la societat de cop i volta diu prou i ens saltem tres passos de cop. Temps al temps.

Read more »

Posted in: Actualitat,Pensament

Tinc una idea

Fa pocs dies era en una reunió on assistien uns quants empresaris, d'aquells que mouen activitat econòmica i per tant, dels que es mouen pel món. Parlàvem de l'economia tant malmesa de la nostra comarca i del que han de fer ells per adaptar-se a les circumstàncies actuals i al nou model productiu que en sortirà. La veritat és que m'agraden aquest tipus de xerrades informals, on tothom té la possibilitat d'explicar experiències i posar les idees personals a discusió.

Em quedo amb dues. La primera, que per continuar essent una destinació turística de primer ordre mundial, ens cal posicionar-nos i que tots els empordanesos podem explicar què és la nostra comarca i què val la pena veure. Com ha de ser el nostre desenvolupament econòmic, urbanístic i turístic. Que la marca "Empordà" porti inherents uns atributs en què tots els empordanesos ens hi sentim identificats i que els podem explicar a qualsevol. Certament hi hem treballat en aquest sentit, i segurament no s'ha sabut explicar. Doncs haurem de fer-ho i picar pedra, perquè de mitjans no ens en sobraran.

La segona idea, és més una experiència però que m'ha fet pensar molt. Un empresari explicava que per adaptar-se als nous mercats buscava un punt on centrar la seva distribució. I que per sorpresa seva, agradable, es va trobar amb una professionalitat molt gran, al punt on es va adreçar, afirmant que fins i tot li havien fet part de la seva feina. Li havien trobat l'espai físic, les empreses interessades i li havien fixat tot un dia de reunions per tancar els tractes! I això m'ha fet pensar.

En aquest moment estem pensant què hem de fer per activar la malmesa economia de la nostra comarca. I pensem que amb els pocs mitjans que tenim a l'administració local ens hem centrat en la formació dels aturats. Segur que no ens equivoquem i que la formació és important, però em penso que hauríem de concentrar els esforços en un altre aspecte.

Hauríem de constituïr un consorci, amb Consell Comarcal i ajuntaments, empresaris i Cambra de Comerç. I hauria de tenir una finalitat concreta: esser capaç de captar inversions, empreses que vulguin desenvolupar la seva activitat a l'Alt Empordà. I nosaltres els ajudarem amb els tràmits davant l'administració, a trobar l'espai físic on desenvolupar-la, els treballadors amb la formació que els calgui i els proveïdors que els subministrin allò que els calgui.

Però per això no ens cal només posar-nos-hi. Cal un veritable esperit de treball en equip i deixar-nos de les polítiques de vol gallinaci per intentar apropiar-nos d'una inversió i que acabi marxant fora d'aquí per no parlar-ne amb el nostre poble veí. Hem d'entendre que la competència en aquest moment és la resta del món, i que geogràficament estem en un lloc clau, on tot hi pot passar, però encara no hi passa res.

En aquesta eina de desenvolupament també hi hauríem de concentrar totes les polítiques actives i passives d'ocupació, així com hauríem de ser capaços de captar les aportacions d'aquelles persones que volen legar recursos a la societat, com diverses fundacions que ja hi ha.

També seria important captar emprenedors. Tenia la temptació d'escriure "joves empresaris", però l'emprenedoria no té edat. I no se'ns hauria d'escapar ni un. I se'ls hauria de facilitar la posada en pràctica de les seves idees.

La qualitat només surt de la quantitat. La resta és sort. I no m'agrada jugar a la ruleta. De fet, no hi he jugat mai.

Read more »

Posted in: Actualitat,Economia,Organització

Tot va molt de pressa

Feia dies, mesos, que no escrivia al meu blog. No era per una sola raó: absorbit per la feina, cansament físic i intel.lectual i que per l'entorn en el qual em moc crec que em complicaria la vida si expressés públicament la meva opinió. Per tant pensava que per escriure sobre trivialitats, no valia la pena escriure res. També tinc clar que el meu blog té un abast reduït; seria molt pretenciós per la meva part pensar que el que escric provocaria una mobilització com la dels indignats. Bàsicament no volia complicar-me la vida.

Però avui tinc sensacions més bones, i la panxa em fa rau-rau de pensar que no escric. Així que ja hi torno a ser.

Del segle XIX en diuen el segle llarg perquè es considera que va començar el 1789, després de la Revolució Francesa i que va acabar el 1914, quan va escatar la I Guerra Mundial i va acabar amb l'imperi Àustro-Húngar. Per contra del segle XX en diuen el segle curt perquè va començar el 1914 i va acabar el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, que va posar fi a la guerra freda i va deixar els Estats Units com la única potència dominant.

L'11 de setembre de 2001 a aquest gegant li van tremolar les cames i alguna cosa més quan va ser atacat al cor mateix per Al Qaeda. I el 2008 va començar la gran tormenta financera de les hipoteques que va contaminar Europa i que encara no sabem com treure'ns de sobre.

Hem entrat en una època, que no sé com la definiran, però els canvis se succeeixen molt ràpidament. Com si cada deu anys canviéssim de segle. I en aquest entorn, en l'era d'Internet i de la informació, on tenim tantes dades a la nostra disposició i la generació més formada de la història de la humanitat, no entenc com no som capaços de prendre les decisions encertades per sortir d'aquest sotrac. Aquesta ferida ens deixarà una marca profunda.

Segur que hi haurà un abans i un després d'aquesta situació, sobretot a Europa. Aquí hi ha un parell de mesures que espero que es prenguin immediatament: harmonització fiscal i lideratge polític.

Read more »

Posted in: Actualitat

Defensa pròpia

Dimecres passat, dia 1 de juny de 2011, es va fer públic que un jurat popular ha absolt del càrrec d’homicidi al membre d’una família de la classe alta catalana. Aquesta absolució arriba per la interpretació que el jurat ha fet de la defensa pròpia. Algun jurista s’ha afanyat a declarar que amb una interpretació jurídica estricta d’aquest concepte, mai de la vida s’hauria d’haver absolt la persona jutjada.

Un periodista també ha escrit “en la justícia ideal, que la vida t’hagi donat bones cartes t’hauria de fer més culpable. Però en la real, t’ajuda a ser absolt”.

En l’altra banda n’hi ha que pensen que el fet que el mort era un lladre albano-kosovar ha predisposat el jurat popular en contra i ha defensat la propietat privada.

Arribats aquí, sembla que ningú sigui capaç de jutjar sense prejudicis. I que es dubti de la capacitat de prendre decisions judicials d’un tribunal popular, i per tant, no professional de la judicatura.

Però el que és evident és que quan contrasto la decisió del tribunal popular sento que un percentatge molt elevat de la població està d’acord en la decisió presa. Evidentment, sense haver estudiat a fons el concepte de defensa pròpia ni les proves presentades per uns i altres. Però la conclusió és senzilla: uns lladres van entrar a robar a una propietat privada, i un membre de la família en va matar un d’ells. D’aquest desenvolupament dels fets a que el mort hagués estat el gendre, segurament la ratlla va ser tan fina, que tothom entén que en aquesta situació, algú pugui disparar sense contemplacions.

No defenso la violència, però estem en un temps molt convuls en el qual la inseguretat ciutadana ens preocupa molt a tots.

Però per sobre de tot, el que m’agradaria deixar clar és que si ja pels professionals de la judicatura deu esser complicat jutjar una persona i declarar-li la innocència o la culpabilitat, no voldria posar-me en la pell del tribunal popular. Per tant, i considerant que ningú discuteix que van argumentar molt bé el veredicte, no m’agrada que es posi més en entredit la seva decisió.

Read more »

Posted in: Actualitat,Pensament