23 d’octubre 2010

Dades de l'aeroport de Girona

Dijous passat, dia 21 d'octubre, es va presentar a la seu de la Cambra de Comerç, l'estudi realitzat a l'estiu del 2010 sobre els indicadors del comportament dels visitants a l'Aeroport Girona Costa Brava. Aquest estudi està basat en 1620 enquestes fetes a passatgers de l'Aeroport de Girona. Amb la qual cosa, la sèrie és molt gran i en conseqüència el percentatge d'error és molt petit (a l'entorn del 5%).

Si us el voleu baixar, cliqueu aquí.

L'Aeroport de Girona presenta un 41,6% de viatgers emissors (que surten des d'aquest aeroport), una 52,1% de receptors i un 6,3% en trànsit. Aquesta darrera dada és molt elevada respecte al sector. Això és símptoma d'aeroport “madur”, que actua com a hub de comunicacions.

La franja d'edat majoritària dels passatgers és de 18 a 35 anys (per sobre del 60%) i de 36 a 50 anys (a l'entorn del 25%). L'edat mitjana és de 34,79 anys.

Quant a l'origen dels turistes receptors, el 27,4% són de la Gran Bretanya, el 20,3% d'Itàlia, el 9,2% d'Espanya, el 8.8% d'Alemanya i el 7,8% d'Holanda. Cal remarcar aquest nombre pel que representa en relació al nombre d'habitants d'Holanda que és molt més petit que la resta dels països anomenats.

Respecte d'anteriors enquestes realitzades l'any 2005, cal remarcar l'increment en percentatge dels passatgers anglesos o italians respecte dels espanyols.

Quant a les destinacions, els anglesos van preferentment a l'Alt Maresme, Sud de França i la Costa Brava. Els italians a Barcelona ciutat, els espanyosl a Girona i a l'interior i muntanya, els alemanys a Barcelona i els holandesos a la Costa Brava i l'Alt Maresme.

Quant a les preferències, les visites familiars són les principals motivacions pels anglesos i els espanyols. El sol i platja també és preferit pels anglesos. La cultura té una tirada significativa pels italians i els francesos. Quant al turisme urbà és el preferit pels italians i els anglesos. I l'oci nocturn, de forma molt remarcada pels italians.

Una dada molt curiosa i que ha sobtat especialment els experts en turisme ha estat les motivacions especials i secundàries dels receptors. Així, el sol i platja és la motivació principal del 22,4%, però això representa que el 77,6% ve per altres motivacions, i aquesta no és una qüestió menor. També representa un percentatge important les visites familiars que representen un 20% del total de motivacions principals, però la resta estan molt repartides i sense cap percentatge significatiu. Això ens fa veure que l'aeroport ha estat capaç de captar microsegments de mercat.

Quant al nombre de nits d'estada, la veritat és que des del 2005 hi ha una disminució perquè en l'actualitat l'estada mitjana és de 7,62 nits (el 2005 aquesta dada era de 9,57 nits). Evidentment la motivació principal es considera que és la crisi econòmica mundial, però caldria veure una sèrie més llarga per poder justificar aquest raonament. La dada important és que el 99,1% dels receptors pernocten.

Quant a la identificació de la destinació, una gran majoria (63%) identifiquen clarament la localitat de destinació. Un 13,5% diuen que venen a Espanya i un 11,7% l'identifiquen com a Costa Brava.

Quant al procés de decisió de compra, també és significatiu que únicament un 9% de receptors i un 14,6% d'emissors ho fa en base a la companyia aèria. Una gran majoria (63,4% de receptors i 69,9% d'emissors) ho fa en base a la destinació. I la resta (27,6% de receptors i 15,5% d'emissors) en base al tipus de vacances. Per la qual cosa això representa la baixa fidelització de les companyies aèries.

Quant al temps de decisió de compra, una gran majoria (27,3%) van prendre la decisió fa un mes i entre 1 i 3 mesos sumen el 61%. Aquesta estadística es manté en el temps de compra efectiva, el que revela que la compra és immediata al procés de decisió. És una compra per impuls, de forma majoritària.

Per veure l'efecte “low cost” es va preguntar directament “si no hi hagués vol de baix cost a aquesta destinació, l'hauria escollida?”. I de forma majoritària, més del 67% dels receptors i el 59% dels emissors van contestar que segur que sí o probablement si. La qual cosa reafirma la maduració de l'aeroport.

Entre els factors d'elecció de l'aeroport els percentatges estan repartits, però sobta que no es remarca de forma especial el preu o la facilitat d'aparcament. Els factors més valorats són: preu del bitllet (8,5%), temps d'arribada a destinació (6,8%), horaris (6,5%), temps de les operacions i freqüència (6%). Quant a l'aparcament (molt més barat que l'aeroport del Prat), només ho valora un 3,5%.

16 d’octubre 2010

Les ditxoses llistes d'espera

Quan vaig anar a Cuba, deu fer quatre o cinc anys, li vaig demanar a un cubà què feia tanta gent fent cua pertot arreu. Em va dir que els cubans sempre esperen, uns una cosa i els altres altres coses, però finalment sempre esperen. Ara ens toca a nosaltres esperar.

Aquests darrers mesos he pogut comprovar en la pròpia carn el mal funcionament del nostre país i la manca de previsió en la qual ens movem. Resulta que per una banda el president Zapatero diu que a l'hora de comptabilitzar l'atur no s'ha de tenir en compte els que s'estan formant perquè no estan aturats, sinó que s'estan preparant per entrar al mercat laboral. Però per altra banda, quan una persona que està a l'atur i decideix reemprendre els estudis es troba en llistes d'espera i manca de places en general.

Avui he llegit la notícia que hi ha una mancança d'unes 6000 places de formació professional. Jo diria que són moltes més. Però si tots estem d'acord en que falten professionals en tots els àmbits: lampistes, fusters, hostaleria, educació infantil, infermeria, ... com és que hi hagi gent disposada a entrar en aquests cursos de formació i que no hi hagi places! Manca de previsió.

Tampoc acabo d'entendre que hi hagi la limitació que hi ha a estudis universitaris com per exemple medicina i que per altra banda, els nostres hospitals estan plens de professionals d'altres països per la manca de titulats nacionals. Manca de previsió.

Si el Govern ha de tenir un paper, aquest ha de ser de regular i equilibrar oferta i demanda i dirigir els estudiants cap a les noves titulacions i a la idea que tenim de país. Aquí potser no tenim idea de cap on han d'anar el país ni de què ha de fer el govern.

14 d’octubre 2010

Rescatats els miners a Xile

Avui ha acabat amb èxit la gran notícia del dia, i probablement de l'any 2010, a menys que en passa encara una de més grossa. Avui ha acabat de sortir el darrers dels 33 miners que portaven 69 dies atrapats a la mina San José, al desert d'Atacama de Xile. Aquests miners havien quedats atrapats dintre la mina, a uns 700 metres de profunditat per un despreniment dintre la mina. Eren dintre una habitació de seguretat de 50 m2, on els 33 miners s'han hagut d'adaptar a les condicions de 35 graus i una humitat del 95%.

A partir d'aquest moment sortiran moltes històries sobre l'estada d'aquests pobres 33 miners, a més provocades per les ofertes que els plouran de la multitud de cadenes de televisió que ja els estaven esperant a fora. Però abans de saber res de tot això, em quedo amb la teoria de tot plegat. Segur que hi va haver alguna gran història de lideratge, de repartir les tasques, de rigidesa en l'aplicació de normes de convivència. Segur que hi va haver històries de rivalitats, de confrontació de personalitats. Però finalment, per sobre de tot, segur que allà dintre hi va triomfar l'esperança, sobretot a partir del moment que van tenir notícies regulars de l'exterior i saber que s'estava treballant per treure'ls.

Certament en aquest rescat s'hi ha abocat tota la tecnologia de què disposem al món. Ara diuen que tota aquesta operació ha costat 22 milions de dòlars americans. Però segur que aquestes persones, fossin 33, 450 o 2 s'ho mereixien. Sinó què en pensem fer de tota la tecnologia que tenim al nostre abast si no ha de ser en profit de les persones?.

L'aïllament de les persones pot portar a extrems impensables en condicions de normalitat, però en condicions extremes com són aquesta, l'home pot sobrepassar de quilòmetres els límits que ens suposem. He recordat, més de quatre vegades la tragèdia del 13 d'octubre de 1972, on van sobreviure 16 uruguaians, durant 72 dies en condicions extremes, a l'accident del seu avió al bell mig dels Andes.

Segur que en trobaríem unes quantes. Però segur que sempre hi ha lideratges que empenyen la resta i sobretot, l'esperança. En el moment que es perd l'esperança la gent s'abandona i es perden de vista els lideratges.

11 d’octubre 2010

La història s'escriu així

No pot comparar-se amb el descobriment de la tomba de Tutankamon per l'arqueòleg Howard Carter, o de la ciutat perduda dels inques, o de les piràmides maies, però en termes de la història anglesa resulta significatiu saber, tot i que sigui amb més de cinc-cents anys de retard, que la llegendària batalla de Bosworth Field que va posar fi a la Guerra de les Roses (vermella els Lancaster, blanca els York) no va tenir lloc a l'indret que es creia fins ara, sinó a tres quilòmetres de distància.

Més important encara, al menys per als historiadors, ha estat descobrir que els exèrcits de Ricard III i el que aviat seria Enric VII no es mamaven el dit i lluitaven encara amb llances, espases i escuts com suggereixen els dibuixos que reconstruïen el fragor de la batalla, sinó que ja utilitzaven artilleria amb mosquets i canons primitius que segurament resultaven molt difícils de moure en el fangar de la campinya de Leicestershire.

Bosworth Field està considerat com una dels quatre grans aconteixements bèlics de la història anglesa, juntament amb la batalla de Hastings (entre normands i saxons), de Naseby (en la qual l'exèrcit parlamenteri de Cromwell va derrotar al realista de Carles I) i Anglaterra (el frustrat intent de la Luftwaffe d'obtenir superioritat aèria sobre la Royal Air Force a la Segona Guerra Mundial). D'aquí l'emoció suscitada pel descobriment del lloc exacte on Ricard III va oferir desesperat el seu regne per un cavall, com va immortalitzar l'obra de Shakespeare que porta el seu nom.

Precisament la literatura de Shakespeare és el prisma a través del qual la història d'aquella època s'ha transmès a través de generacions, i hi ha la percepció de que Ricard III era un sanguinari tirà a qui al final van trair fins i tot alguns dels seus més fidels escuders. A la reconstrucció encertada dels aconteixements tampoc ha contribuit massa el cinema, ja la icònica pel·lícula de Sir Laurence Olivier (1955) no fou rodada en el comtat de Leicestershire ... sino a Espanya!. Les qüestions pressupostàries ja llavors eren importants.

En un capvespre de tardor, amb els arbres colorejats de vermell i groc i els prats del camp de batalla recoberts per una catifa de fulles humides, és com si el temps no hagués passat en un paisatge etern de pujols ondulats, ovelles, bales de palla i l'església d'alguna torre normanda a la distància. No gaire lluny hi ha, per descomptat, les granges, els tractors, els parcs eòlics i les autopistes que representen el progrés d'aquest racó de les Midlands angleses. La importància històrica de Bosworth Field és que va tancar el forrellat de l'Edat Mitjana a la Gran Bretanya i va obrir les portes a la modernitat.

Després de setmanes de buscar en va restes arqueològiques a la zona on se suposava que s'havia lliurat la batalla, un matí l'arqueòleg Glenn Foard va convocar els seus ajudants i els va dir: “No queden més llocs on rastrejar. Hem arribat al final del camí, o trobem alguna cosa avui o ens donem per vençuts”. Unes hores més tard, un company li va posar a la mà un bocí de munició de plom. De moment no es revelarà el lloc exacte de Bosworth Hill abans de negociar amb els grangers l'accés, al menys una vegada l'any dels turistes, perquè els curiosos no expolïin els camps a la recerca d'objectes de valor, i perquè diversos pobles de la zona portaven segles reclamant com a seu el camp de batalla.

Quina diferència amb l'entrada que vaig fer ahir sobre la procedència de Colom. A mi m'agrada aquest rigor. Potser tinc algun gen saxó.

10 d’octubre 2010

Mentides piadoses

Dies enrera sortia al diari la notícia de que l'alcalde de Felanitx (Mallorca) proclamava Cristòfor Colom com a felanitxer. D'altres ho havien abans això. Un dels que ha anat més enllà és Gabriel Verd Martorell, historiador.


Segons Verd Martorell, que ha dedicat més de vint-i-cinc anys d'intenses investigacions a l'assumpte, Colom hauria nascut a la possessió felanitxera de Son Ramonet, fill natural del príncep Carles de Viana, germà de Ferran el Catòlic, i de Margarida Colom, amb qui el príncep hauria mantingut un afer amorós durant el seu confinament a Mallorca. Això explicaria, entre d'altres coses, el suport dels Reis Catòlics a la seva visionària expedició marítima.

L'alcalde Biel Tauler, del Partit Popular, no es basa en fets tan ben argumentats, sinó que a l'hora de justificar la seva ferma proposta de convertir Colom en fill il·lustre de Felanitx diu: “Estic convençut que és felanitxer perquè el simple fet de fer-se a la mar sense saber amb certesa on aniria a parar, i de descobrir després una cosa tan grandiosa, indica un cert grau de bogeria que caracteritza els habitants del nostre municipi”.

De boigs (jo pronuncio boits) n'he conegut molts i de diversos indrets. A Girona hi havia una senyora que es declarava heredera de la Corona d'Aragó, hi havia l'home foca que es feia aguantar una cadira per una pota sobre el nas i el “tonto de Sant Josep” que es posava a dirigir el trànsit, a l'inrevés del que tocava. N'hi havia un altre que recitava la història universal de memòria a l'entrada de la facultat de lletres de la UdG. Un altre que deia que era la reencarnació de Jesucrist i anava només amb una túnica i sandàlies pel carrer.

A Figueres hi ha el que es creu l'hereu d'en Dalí, en piano man, i fa anys hi havia el sabater d'Ordis que dirigia la tramuntana com si fos una orquestra, i tants d'altres que ara no recordo. Per tant, de bojos n'hi ha per tot arreu. Altre cosa és que un arrauxat sigui capaç d'aconseguir tres barcos, una tripulació, travessar un mar desconegut i després tornar. Descobrir el continent americà podria ser, més o menys una casualitat, però la resta sembla lluny de la bogeria i de la rauxa.

Evidentment, la raó final és que l'alcalde busca que això contribueixi a fer anar fins a Felanitx turistes americans a carretades. I aquí és on entro a preguntar-me si finalment tot val. Allò que diuen que la finalitat justifica els mitjans. Home, doncs jo crec sincerament que no. El que és cert és que tenim una tendència a banalitzar històries com aquesta que poden treure pes a tota una investigació rigorosa d'anys i panys.

 
Design by Wordpress Theme | Bloggerized by Free Blogger Templates | free samples without surveys