Genocidis

Ahir al vespre, en la intimitat de casa meva, vaig mirar la pel·lícula "el cónsul Perlasca", que feia uns dies m'havia descarregat d'internet (sí, jo també soc d'aquests!).

És una pel·lícula basada en fets reals, en el genocidi de jueus a Hongria durant la II Guerra Mundial, i la feina que va fer el Sr. Perlasca, un negociant de bestiar italià, fent-se passar per cònsul espanyol.

La pel·lícula en sí està bé, es corprenedera, com totes les que tracten del genocidi dels jueus. Però no volia parlar de la pel·lícula, sinó de la reflexió que em va provocar.

Tots aquests fets van passar fa quatre dies, i el que és cert que a l'acabament de la guerra i quan les potències guanyadores (Gran Bretanya, Estats Units i la URSS) feien balanç, la humanitat sentia vergonya de sí mateixa pel que havia passat. No parlem de l'Edat Mitjana, sinó de mitjan segle XX. Tothom es preguntava perquè havia passat i com era possible que, tot i que n'hi havia quatre que ho havien pensat, una bona colla més ho havien executat i la resta havia fet els ulls grossos davant d'uns fets tan horribles.

Hi ha una altra pel·lícula, en aquest una sèrie titulada "Hermanos de sangre" que té una altra escena molt ben aconseguida que és la d'uns soldats nordamericans que patrullen pel mig d'un bosc. De cop els arriba una pudor estranya. Continuen en direcció d'on els ve la pudor i en una clariana del bosc veuen la imatge més esfereïdora que han vist mai, explicat per boca dels propis soldats: un camp de concentració. No n'havien ni sentit a parlar i per tant no entenen què passava allà. Al cap d'un parell de dies, quan els havien explicat allò, després sentien una indignació fora de mare.

Com és possible que la humanitat siguem capaços de ser tan cruels els uns amb els altres? El més fort de tot plegat, és que quan els anys 80 va caure la Unió Soviètica, amb els seus murs i els seus països satèl·lits, després continuem posant murs entre els Estats Units i Mèxic, a Ceuta i Melilla, entre Israel i Palestina i que els genocidis no s'aturin com els de Turquia o els mateixos jueus amb els palestins.

Em costa entendre que la humanitat no siguem capaços de construir per comptes de destruir, i d'ajudar per comptes d'obstruir. Tenim enveja per comptes de respecte, i apliquem venjances per comptes de pactes.

Read more »

Posted in: Pensament

Un món sense fi

Amb el comentari d'aquest llibre inauguro un nou bloc d'etiquetes, la de comentaris de llibres.

"Un món sense fi" és el nom que Ken Follet ha posat a la continuació d'"Els pilars de la terra". Entre l'un i l'altre hi ha un decalatge de 200 anys. És un llibre llarg, té 1258 pàgines. La narració transcorre entre el 1327 i el 1361. El fil argumental descriu la vida d'uns personatges durant la seva adolescència i l'arribada a la maduresa, en una època on l'esperança de vida amb prou feines superava els 50 anys.

Es relata el pas de la pesta per Anglaterra on va delmar la vida de gairebé el 50% de la població. Com a aspectes generals, penso que n'hi ha un parell que estan molt ben explicats:

1er.- La relació entre l'església i la noblesa. Aquests eren els propietaris del 100% de les terres i de les persones. Les persones eren els serfs, i per tant tenien una relació d'esclavatge vers els seus propietaris. En aquesta època comencen a alliberar-se de la seva servitud en base a la major productivitat que ofereixen aquells que treballen la seva pròpia terra i per tant milloren l'aportació als nobles pel pagament de les guerres.

2on.- El naixement d'una burgesia comerciant. En contrapartida a l'agricultura, la població comença a agrupar-se a les ciutats. Com a conseqüència d'aquest canvi, neix una burgesia comerciant que planta cara a església i noblesa i passa a tenir cert poder, sobretot a partir del moment en que els pobles obtenen del rei la carta de ciutat. Aquest fet els dona un estatus diferent del que poden tenir mai els camperols.

Quant al fil argumental, seguint el del primer llibre, hi ha un parell de construccions i una història familiar. També, com no, hi ha els dolents, els fantasmes dels quals van apareixent durant tot el llibre com la gota malaia, que semblen que no s'han de morir mai. Evidentment, tots ens morim, els bons i els dolents.

Aquests dos protagonistes, a l'entorn dels quals es teixeix tot el fil argumental, tenen el paper de dona que reivindica el paper de les dones a la societat, i de l'home que desitja aquesta dona, per sobre de tots els problemes que van sorgint. És una relació amb un estira i arronsa continuat que manté el to al llarg de tota la narració.

Quant al tema de les construccions, penso que la qualitat de la narració és molt inferior a la primera part, i molt allunyat d'altres narracions com "la catedral del mar" de l'Ildefonso Falcones, per exemple.

També la narració en general no té la qualitat de la part anterior. Penso que aquest llibre, tot i que amb ell he passat una estona agradable, queda força allunyat de la qualitat de narracions com la ja citada de l'Ildefonso Falcones. També és cert que es manté un bon to al llarg de la narració. Sense aquest to es faria impossible llegir un llibre de 1250 pàgines.

Read more »

Posted in: Llibres