Faig aquesta entrada quan el Barça encara no ha guanyat cap títol, però és més que evident que algun en caurà. No vull parlar dels títols del Barça (ja en parlo prou en la intimitat) sinó de l'eufòria que ha desfermat el seu joc i les seves victòries.
Ha estat una eufòria generalitzada. Dimecres passat, quan van empatar al camp del Chelsea i aquell gol al darrer segon representava la classificació per la final de la Lliga de Campions, l'eufòria es va desfermar. Jo era a Figueres, i semblava que hi havia un terratrèmol, però amics i parents de Girona, de Ventalló, de pertot arreu em deien que havia passat tres quarts del mateix.
Jo que soc una persona més aviat freda en aquestes circumstàncies també em sentia en un estat catatònic. L'endemà tenia la sensació d'haver begut més del compte, quan no havia begut res de res. Un gran amic meu de Ventalló em va explicar que li va passar el mateix, i encara és menys apassionat que jo mateix.
He pensat perquè crec que ens passa això i em sembla que hi ha dos motius. Un de conjuntural i un d'estructural.
El conjuntural és que estem immersos en una situació econòmica molt complicada. I aquests moments ens ajuden a no pensar, al menys durant unes hores, en els problemes quotidians. Això es veu en la quantitat d'immigrants àrabs, de color o sudamericans que van amb samarretes del Barça i que vibren amb les victòries.
El motiu estructural és que aquest equip, els seus components i el seu entrenador ens han recuperat els valors del poble català que havíem oblidat en gran manera: la cultura de l'esforç, la perseverança i l'estima a les nostres arrels. I és aquí on ens toquen la fibra sensible de persones, com jo mateix, més aviat fredes.
Quan veiem l'entrenador amb el seu discurs assenyat i culte, que s'explica tan bé en català com en castellà com en anglès, amb una elegància fora de discussió, en contraposició als cromanyons de Madrid. Quan veiem en Carles Puyol fer un gol al Bernabeu i fent un petó a la senyera tot mostrant-la a aquell públic enfurismat. Quin no va somiar en canviar-li els papers a en Puyol aquella nit? O bé jugadors tan "normals" com l'Andrés Iniesta o en Xavi passejar-se per un camp així, divertint-se com si fossin al pati de l'escola. I en Gerard Piquè, que també ens representa a tots, amb els seus pares a la grada i el seu germà a Canaletes. L'elegància d'en Titi Henry, la fam de l'Eto'o, les curses de l'Alves, la discreció d'en Valdés i la modesta diferència d'en Messi. A la grada, discret, un mestre ja de tornada, en Manel Estiarte, tot un model per tots. Amb el seu treball en equip han arribat els triomfs. N'hi ha que diuen que amb una mica de sort. Em venen al cap les paraules d'un gran jugador de golf que deia: "És curiós, quant més entreno més sort tinc".
El millor regal que ens poden fer a tots plegats aquest grup majestuós és la recuperació dels nostres valors en un moment difícil: per sortir del forat només podem treballar, perseverar i no oblidar les nostres arrels. La resta és aferrar-se a la sort.
Posted in: Vida
