28 de juliol 2008

l'Avinguda Vilallonga

Al llarg de la història els models de ciutat han anat evolucionant. El que és cert és que amb la irrupció de l’automòbil es va fer necessari acomodar-lo en ciutats del segle XIX, però el que de ben segur no era necessari era destruir la “ciutat del vianant”, aquell model de ciutat pensada per circular a peu.

La ciutat l’estimem quan podem connectar amb ella de forma íntima. Conservem un record afectuós d’aquesta interacció. Aquest record està composat de connexions visuals, acústiques, olfatives i tàctils. Tots aquests records tan sols poden ser formats en el nivell del vianant, a una escala molt menor que la distància més curta que pugui ser recorreguda caminant.

L”ànima” d’una ciutat hi és únicament en les escales arquitectòniques més petites – una mica de color, ornaments arquitectònics, una escala, un passeig arbrat, alguna cosa on recolzar-se, un lloc on sentar-se, ...

La ciutat del vianant té alguna cosa important a oferir i que compensa els avantatges de la ciutat de l’automòbil. Hi ha plaer visual, l’alegria del moviment, l’emocionant experiència d’una vida urbana vibrant, l’estimulació sensorial d’un espai urbà ple de persones de diferents característiques i edats.

Figueres té la responsabiltiat d’exercir la capitalitat de l’Empordà i de mantenir un potent atractiu comercial i turístic. Això ens obliga a mantenir unes vies d’entrada que permetin l’accés des de qualsevol punt, tenint present “l’ànima” que volem conservar.

Per començar, hem pensat amb l’Avinguda Vilallonga. L’avinguda que permet l’accés al centre de la ciutat per la part de llevant, de traçat rectilini que prèn com a origen de visuals la coberta de la Plaça del Gra, un edifici singular de l’arquitectura de Figueres que forma part del seu patrimoni arquitectònic.

La seva consolidació com a avinguda s’ha produit al llarg del temps malgrat l’oposició que suposa la fractura territorial provocada per la línia de ferrocarril que, amb la seva cadència, pauta la relació entre les dues bandes de la ciutat i aquesta amb la resta de la comarca emplaçada a llevant de Figueres.

L’objecte de la remodelació reordena els usos de l’espai públic en favor de les persones, millora la seguretat dels vianants i permet consolidar la implantació de la xarxa viària per a bicicletes. Com diria Josep Pla, la reforma de l’avinguda ha de permetre passejar, comprar, civilitzar-se ...

Per altra banda, la qualitat del projecte recupera la tradició dels passeigs arbrats i permetrà la connexió del centre urbà i el barri de la Marca de l’Ham.

L’execució del projecte d’urbanització de l’Avinguda Vilallonga ens permetrà recuperar una mica de “l’ànima” perduda el segle passat.

15 de juliol 2008

I doncs, quan tocarà?

Aquella frase que en un moment donat va pronunciar el president Pujol: això no toca! darrerament l'hem sentit més que mai.

Per una banda la pronuncien uns sectors conservadors, quan se'ls demanar per la sobirania del nostres país perquè consideren que en un context de crisi econòmica molt profunda, el que hem d'anar és per redreçar la situació i no distreure'ns en filosofades que no portaran enlloc.

Per altra banda el president Zapatero sembla que té prohibit pronunciar la paraula crisi i parla de reajustaments, bla, bla, bla, però no toca parlar de crisi.

Error d'uns i altres. Hi ha temes dels quals se'n pot parlar sempre, i d'altres que se n'ha de parlar en el moment que correspon. I ara toca parlar de crisi. I sempre es pot parlar de sobirania.

Durant uns anys, la construcció ha estat un gran negoci. Molts empresaris d'altres sectors, en diversificar la seva activitat han vist en la construcció la terra de fer pipes. I la construcció es va convertir en el motor de l'economia de l'Estat Espanyol i de Catalunya. L'error va ser quan aquesta diversificació de l'activitat es va convertir en la única activitat d'aquests empresaris. Ens hem quedat amb un sol motor a l'economia, i aquest motor ha patit un escalfament i s'ha parat. Molts professionals de sectors de l'hosteleria i dels serveis en general, s'havien desviat cap aquest sector perquè el diner fàcil és molt cridaner. L'Estat, que hauria de ser el director d'orquestra que ha de preveure aquestes situacions i establir mecanismes de control i redireccionament de l'activitat privada quan ella per sí sola no és capaç de fer-ho, ha estat assegut còmodament al balancí, fent calaix i ostentació del superàvit pressupostari, mentre alguna de les comunitats autònomes les passaven magres administrant les escarransides transferències pressupostàries amb les que han de desplegar les seves competències.

Catalunya, en part per inoperància del Govern, en part per impossibilitat pressupostària, també ha assistit com a espectadora a l'espectacle tant temps anunciat. I som on volia arribar. Hem de parlar de crisi perquè l'hem de resoldre i hem de parlar de sobirania perquè sols ens en sortiríem millor.

I tot i que sóc un home, sóc molt capaç de pensar en dues coses alhora. I fins i tot tres: el Barça serà campió de lliga. Aquest any si.

12 de juliol 2008

El nostre caràcter

Aquests dies he estat donant voltes a unes quantes qüestions que passen pel nostre país, i per greu que em sàpiga, potser és que els catalans tenim un caràcter tan derrotista, que ens agrada anar a cops de fanal i no deixar que res s'aixequi i es consolidi.

Sense anar gaire enllà, en la constitució dels dos darrers governs de la Generalitat, s'han prioritzat per part d'ERC les carteres que els hi han donat, que no pas el sentiment nacionalista i el que es podia consolidar amb una pacte amb CiU. La mort era anunciada, no per això desitjada. Pels que ens estimem aquest país i que considerem que tenim una cultura en perill, tot el que passa a l'entorn dels dos partits nacionalistes i les seves diferències són males notícies.

Parlant de fa només quinze dies, hem assistit, jo particularment bocabadat al joc de despropòsits del Barça i el seu entorn. Moció de censura, adreçada directament a la persona del president, no superada però àmpliament votada. Dimissió d'una part important de la directiva, i el Sr. Laporta, al qual considero que tenia el dret d'arribar al final del seu mandat, aferrat a la cadira, pensant que és tan bo que farà girar els ganivets en clavells.

També he assistit, més que sorprès desencisat, a unes negociacions en que una de les parts associades negociava a la contra del seu soci. Com tot i així, se n'ha sortit, després el soci que juga brut, ha demanat gestionar aquesta part de negoci. El final no el sé, però la meva aposta és que quan un arbre és tort, s'ha de perseverar per adreçar-lo.

I de tot plegat arribo a la conclusió si és que no sabem més que anar a cops de fanal i ensorrar tot allò que no hem fet nosaltres mateixos, que és gairebé tot. Jo pensava que les generacions joves canviarien, però em penso que és qüestió de persones i no de generacions. En conec uns de joves que són incapaços de canviar res, i a més són barroers.

Alguna vegada m'han titllat d'ingenu perquè només treballo, no em fico en embolics i miro sempre endavant. No m'agrada sortir a les fotos, i me n'alegro de l'èxit dels altres, tan si en formo part com si no hi he tingut res a veure. Això no vol dir que vagi amb el lliri a la mà. Tot i que sóc un lluitador i que penso que la vida és una carrera de fons, en la qual l'èxit sempre s'ha de valorar a llarg termini.

Aquesta carrera la guanyarem, però haurem de perseverar.

 
Design by Wordpress Theme | Bloggerized by Free Blogger Templates | free samples without surveys