Fa dies que un dels temes que té més ressó és la proposta del Sr. Sheldon Adelson d'instal.lar un macro espai d'oci d'unes 800 hectàrees, i per les disputes entre Madrid i Barcelona per acollir-lo.
El problema no és que algú pensi en Catalunya per venir a invertir, crear ocupació i finalment, guanyar-hi diners. El problema és en el model concret de negoci i si aquest topa o no amb el model que tenim de país. Si és que tenim model.
Aquest espai d'oci consisteix en sis casinos amb més de mil taules de joc i divuit mil màquines escurabutxaques, tres camps de golf, nou teatres, restaurants per a cinquanta mil persones i dotze hotels temàtics amb trenta-cinc mil habitacions. Això és una inversió que fa por d'escriure i feina per més de dues-cinquanta mil persones. Això també són exempcions fiscals, dos anys d'exempció a la Seguretat Social i algun canvi normatiu com l'eliminació de la llei del tabac o de la prohibició de l'entrada de menors als espais de joc i algun "petit" ajustament particular de la normativa laboral. Això també és màfia, drogues, blanqueig de diners, ludopaties i prostitució. La importància de cadascuna d'aquestes mesures es mereix un tracte particularitzat, però jo em centraré al projecte en la seva globalitat.
En el moment present, amb una crisi que ens està colpejant amb una violència tan gran, de la qual no en veiem el final i que els nostres dirigents no en saben trobar les mesures per acabar-la, els mateixos polítics troben imperdonable deixar escapar un projecte d'aquesta magnitud. I jo em pregunto: aquest és el nostre model? O ens hem d'empassar el model i deixar que aquest projecte tiri endavant.
La resposta no és fàcil i jo no tinc prou dades per donar-hi una resposta amb convenciment, però com que mai ens ho expliquen tot "perquè al poble no se l'ha de marejar", ho faré amb les dades que tinc.
Per una banda volem vendre Catalunya com un país de cultura, per atraure turistes de nivell, amables, respectuosos i civilitzats, que aquí hi trobin slow food, cultura, ecologisme, ... També se'ns reclama més ambició nacional, per altres qüestions, però podem aplicar-ho aquí. Si ara ens ho empassem tot per canviar de model, jo hi estic oposat frontalment. Un exemple: el País Basc va haver d'afrontar la reconversió dels alts forns siderúrgics. Va ser un procés molt traumàtic que va comportar la destrucció de molts llocs de treball i l'acceptació de centrals nuclears, empreses contaminants, un port de Bilbao que fa por de veure i una conflictivitat social que va derivar en l'auge d'ETA i la divisió de la societat basca. Potser teniu una imatge idílica del País Basc, però us aconsello un passeig per darrera del decorat i el paisatge és esfereïdor.
Segurament el fet de no acceptar aquesta inversió ens retardarà la sortida de la crisi, però mantindrem el nostre model de país, serem fidels al nostre tarannà. I la cultura de l'emprenedoria i l'esforç continuarien lligades a la nostra genètica, que no és exactament la mateixa que la d'aquest inversor americà.
Posted in: 
