La Llei de
Claredat és una llei federal aprovada pel Parlament del Canadà que
estableix les condicions en les quals el Govern del Canadà podria
entrar en negociacions que podrien conduir a la secessió d'una de
les seves províncies després d'un referèndum.
El 30 de
setembre de 1996, Stéphane Dion, Ministre d'Afers
Intergovernamentals del Govern del Canadà va presentar tres
preguntes a la Cort Suprema del Canadà. Aquestes són les preguntes,
amb les respectives respostes que va emetre la Cort Suprema el 20
d'agost de 1998:
- Segons la Constitució del Canadà, pot l'Assemblea Nacional, el Legislatiu o el Govern del Quebec proclamar la secessió de Quebec de Canadà de forma unilateral?
- Quebec no té el dret a separar-se unilateralment per la legislació canadenca o internacional. Tot i això, el Govern del Canadà hauria d'entrar en negociacions amb el Govern del Quebec si els quebequesos expressessin una clara voluntat de separar-se.
- Té l'Assemblea Nacional, el Legislatiu o el Govern del Quebec el dret a efectuar la secessió de Quebec de Canadà unilateralment segons el dret internacional?
- El Parlament del Canadà sí tindria la facultat de determinar si la pregunta del referèndum és suficientment clara per provocar aquestes negociacions.
- En cas de conflicte entre la legislació nacional i la internacional sobre el dret de l'Assemblea Nacional, el Legislatiu o el Govern del Quebec a efectuar la secessió del Quebec de Canadà de manera unilateral, quina de les legislacions tindria preferència al Canadà, la nacional o la internacional?
- La Constitució del Canadà continuaria en vigor fins que els termes de la secessió fossin acordats per totes les parts involucrades, i aquests termes haurien de respectar els principis de la democràcia, els drets de les minories i els individus, com s'indica a la constitució canadenca.
La Llei de
Claredat va ser aprovada per la Cambra dels Comuns del Canadà el 15
de març del 2000 i pel senat del Canadà el 29 de juny del 2000.
A l'octubre
de 1999 va haver-hi una Conferència Internacional sobre Federalisme
a Mont Tremblant, al Canadà. El discurs de clausura el va fer el
President dels Estats Units, Bill Clinton, i va advertir “quan un
poble creu que hauria de ser independent amb la finalitat de tenir
una existència política significativa, s'hauríen de plantejar
diverses qüestions … Es respectaran els drets de les minories i
els de les majories? Com cooperarem amb els nostre veïns?”.
Per tant, la
Llei de Claredat establia tres passos:
- Cal fer un referèndum, amb una pregunta clara i que el vot afirmatiu tingui un nivell de recolzament significatiu perquè es pugui considerar aprovat.
- Com que la constitució no permet la secessió, a partir del moment de tenir un resultat àmpliament significatiu en el referèndum, caldria obrir una negociació per comptes d'una declaració unilateral d'independència. I ambdues parts haurien de negociar de “bona fe”.
- El Govern del Canadà hauria de modificar la Constitució per permetre la secessió, votada i negociada.
Suposo que
aquests passos us sonen a tots. Doncs aquest és el camí que hem de
fer. I l'hem de fer sense pressa, però sense pausa. I en el cas de
“mala fe” d'alguna de les parts, demanar un arbitratge
internacional.
Per altra
banda, tinguem tots present que el dret a l'autodeterminació és el
dret d'un pobles a decidir les seves pròpies formes de govern,
perseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural i
estructurar-se lliurement, sense ingerències externes i d'acord amb
el principi d'igualtat. La lliure determinació està recollida en
alguns dels documents internacionals més importants, com la Carta de
les Nacions Unides o els Pactes Internacions de Drets Humans.
Posted in: 
