L'any que s'acaba

Aquests dies que he tingut més temps del que disposo normalment per mirar la televisió, m'he empassat algun d'aquests reportatges que repassen l'any que s'acaba. I la veritat, entre tots plegats no és pas per sentir-se massa satisfets.

Tres són els temes principals que han marcat la vida al nostre país durant aquest 2008:

1. La crisi econòmica

2. El finançament autonòmic

3. El problema de l'aigua

En primer lloc, i per ser el de més trascendència hi ha la crisi econòmica global. I el més greu ha estat la negació de la situació de crisi que va fer el Sr. Zapatero fins el mes de juny i la incapacitat de tots els governs per dimensionar-la i poder-la combatre. Però mentre els alemanys i sobretot el Sr. Sarkozy, president de torn de la Unió Europea, es van posar mans a l'obra per atacar-la d'alguna manera, el president Bush i el president Zapatero van mostrar una de les cares més despreciables de la política en no prendre mesures immediates.

Per una banda el president Bush, al qual disculpo en part perquè es troba sortint, només va provar d'injectar liquidesa al mercat imprimint dòlars per tapar els forats provocats per la manca de controls financers als Estats Units d'Amèrica. Aquesta manca de controls ha arrossegat la resta d'economies mundials, de les quals no se'n salva ni una, per molt que alguns ens vulguin fer creure que disposen de controls suficients i que només els arribarà algun esquitx.

Per altra banda el president Zapatero que el mes de març parlava de reajustament de l'economia i que el mes de juny va haver de dir que la situació era de crisi, i que en una cimera als Estats Units va dir que el sistema financer espanyol era el millor del món. Aquesta afirmació gairebé li costa la presència al G10, on només la caritat cristiana del Sr. Sarkozy li va permetre la seva presència.

Una afirmació: les coses mai més seran iguals, a la història econòmica mundial hi haurà un abans i un després de la crisi del 2008. Havíem anat massa enllà, i tots haurem d'ajustar el nostre consum a les capacitats globals del planeta. Consumíem en base a una bombolla financera i com deia aquell savi: fins i tot els castells a l'aire s'han de construir sobre una base sòlida. Ha petat la base i tot el sistema s'ha ensorrat per la globalització del sistema. Ara el sistema financer estarà més controlat, i això sol farà que tota la resta quedi regulada.

La segona de les qüestions és el finançament autonòmic. Qüestió que havia de quedar resolta el 30 de juny i que per culpa d'un president del govern mentider i d'uns responsables polítics massa disposats a deixar-se enganyar encara resta sobre la taula, i amb una resolució que de ben segur no ens deixarà satisfets. El president Zapatero ha mentit reiteradament en aquesta i en moltes altres qüestions, per tant queda clar que no ens regalarà res i es quedarà tan ample. Quant als nostres, el president Montilla és presoner del seu propi partit, aquell que l'ha fet President d'una Generalitat en la qual ni ell mateix hi creu. ERC són presoners del seu pacte de govern, i a més no saben ben bé on van perquè no saben qui condueix la nau, si el de popa o el de proa. Els d'ICV són presoners de la única possibilitat que tenen de ser al govern, tot i tenir vocació d'oposició i de la cultura del no. I CiU són presoners del fred que fa a l'oposició i les escasses oportunitats que han tingut per sortir en alguna foto, a sobre els hi ha sortit borrosa.

I per acabar, el problema de l'aigua. Mal resolt des de la base. Per definició els ecologistes no poden tenir una conselleria de medi ambient. A menys que t'interessi per col·lapsar un país, que és el que ens està passant. Un conseller que deia blanc, després que allò blanc era gris, i finalment allò va ser negre. Fins i tot, el conseller que es declara agnòstic es va encomanar a la moreneta! Però ell encara hi és. I quan tornem a estar 6 mesos sense aigua tornarem a estar allà mateix i tornarem a encendre un debat massa antic. Solucions? Jo encara no n'he vist cap. Factures? Moltes i de molts zeros.

En total, tres grans problemes i cap solució. Però aquí no plega ningú. Ni es demanen responsabilitats. Potser perquè el poble tampoc té alternativa?

Menys mal que sempre ens queda el Barça.

Read more »

Posted in: Pensament

Història d'un soldat

Si heu estat a París, sota l'Arc del Triomf hi ha una flama que crema sempre i que està permanentment custodiada. La primera vegada que vaig estar-hi vam tenir un incident perquè un dels meus amics s'hi va passejar per sobre, i vam estar a punt de passar la nit a la Gendarmeria. Era l'any 1980, teníem 16 anys, i per tant era una tonteria perdonable. Però a mi que m'agrada donar voltes a les coses vaig pensar que no entenia aquella veneració per un "soldat desconegut".

Amb el pas dels anys he anat veient a diferents llocs aquesta mateixa veneració, i sobretot a Normandia em va impactar sobremanera de la forma que tothom respecta els nombrosos cementiris tant dels aliats com dels alemanys. Per això em vaig preguntar d'on podia haver sorgit aquesta veneració al soldat desconegut. Vet aquí que ho he trobat.

Tot va començar quan a Londres preparaven les commemoracions per l'onze de novembre de 1920, el primer aniversari de l'armistici que va posar fi a la Primera Guerra Mundial. El reverend Railton havia quedat colpit, al front de guerra, per la visió d'una tomba coberta de neu amb una creu de fusta rònega que deia "un soldat britànic desconegut". El reverend va proposar al diaca de l'abadia de Westminster d'enterrar, amb tota pompa, el cos d'un soldat desconegut en aquell mausoleu de ciutadans il·lustres.

La idea era que fos el símbol de tota una generació i que portés la inscripció: "tomba del camarada desconegut". Lloyd George, el primer ministre, i el rei Jordi V van acordar que allò fos el centre de la commemoració. La idea es va aprovar amb un petit canvi. "Camarada" feia tuf de bolxevisme soviètic (la revolució russa va ser el 1917) i es va optar per la més tradicional i menys conflictiva de "soldat".

Ràpidament, el general Wyatt, comandant del front occidental, va demanar que li portessin les restes de quatre morts en combat sense identificar, un per cada batalla: Aisne, Somme, Ypres i Arras. Mentrestant, l'associació d'enterradors del Regne Unit hi havia enviat un bagul de la fusta més noble per a l'ocasió.

L'ossada dels quatre desgraciats va arribar coberta amb sengles banderes britàniques. El general va fer la seva tria. El que va assenyalar és ara enterrat a Westminster. Els altres tres va ser reenterrats en el cràter d'un obús en el mateix front. D'allà va partir la comitiva fúnebre que el rei va acabar rebent a les portes de l'abadia. Mai el país havia vist una explosió de respecte i emoció com la que van expressar les masses aquell onze de novembre de 1920. Només el funeral de Diana de Gal·les va provocar un altre dol popular tan sentit en el país de les emocions reprimides.

Read more »

Posted in: Cultura general

Contenció

Aquesta és la còpia de l'article d'en Josep M. Fonalleras, a la columna del Punt del dissabte 13 de desembre de 2008.

"Tinc un amic que em diu: "Cada dia sóc més partidari de la contenció. Miro d'allunyar-me del que entenem per romanticisme, en el sentit de tibar tant la corda que hi hagi el perill que es trenqui per culpa d'un excés de passió i, sobretot, el que em preocupa més és que això es pugui reflectir en el llenguatge, en la manera d'explicar-ho o d'explicar-t'ho. Sóc incapaç de creure'm, a aquestes altures, una novel·la d'amors arravatats, de frases grandiloqüents, d'aquesta mena d'exageracions que no fan sinó malmetre el que de veritat és important."

He pensat en aquest meu amic quan he llegit les últimes paraules pronunciades per aquest senyor anglès que s'ha suïcidat a la manera de la pel·lícula "Mar adentro". Es pot veure a internet: xucla el líquid d'un vas amb una palla i, a poc a poc, s'adorm. La seva dona s'hi acosta i li diu: "Et puc fer un petó?" "I tant" diu ell. Després, ella l'hi fa, a la galta, i li diu que l'estima. Ell respon: "Jo també. T'estimo tant!". L'última frase és de la dona: "Que tinguis un bon viatge. Un dia o un altre ja et veuré."

Segur que li hauria agradat un final així al meu amic. No es tracta pas d'un drama que segueixi un guió, d'una interpretació, d'un lluïment davant la càmera. La situació és prou definitiva, contundent. Quant l'home ha pres la droga ja no hi ha marxa enrera. No hi ha escarafalls ni plors, només aquesta extrema educació formal ("et puc fer un petó?"), quasi un ballet. Després, ella li agafa la mà i ell expira.

Davant de circumstàncies com aquestes, que són les més extremes, l'ésser humà té una tendència inesgotable cap a l'espectacle. I dic espectacle en el sentit de l'exacerbació, de futibunds comiats que són els que es reprodueixen en els serials que marquen l'imaginari col·lectiu. Res de tot això. En aquesta escena final hi ha ressons de la contenció de Racine, tan fred; de la gèlida llum de Dreyer; de les ombres clares de Hammershoi; del soterrament de Kierkegaard. 

Devia ser això el que reclamava el meu amic: el mínim de recursos per explicar el màxim del que ens passa, ens ha passat i ens passarà."

Read more »

Posted in: Articles interessants

Projecte pel canvi

Aquest és el títol del programa d'en Barack Obama pels Estats Units d'Amèrica. Si us el voleu baixa, només heu de clicar a la següent adreça: http://obama.3cdn.net/f3fe74c297f597139d_e4m6i2awh.pdf.

De la seva lectura n'he extret una conclusió: ser la primera potència mundial no comporta ser la nació on es viu millor del món. M'explico. És un programa explicat de forma molt pedagògica perquè tothom l'entengui. Evidentment el seu desplegament ja és una altra història.

Comença amb una senzilla explicació sobre la seva vida i com ha arribat fins aquí. A partir d'aquí desenvolupa els diferents apartats.

Economia. Proposa veure la crisi com una oportunitat, repartint més equitativament la càrrega impositiva desequilibrada pel govern Bush, que va reduir impostos a les classes més benestants. Obama proposa obligar a les grans empreses petrolieres a utilitzar una part raonable dels seus beneficis, que darrerament han batut tots els rècords, per ajudar a les famílies per maltractades per la crisi, amb un estalvi impositiu de 500 dòlars per individu. També preveu destinar uan Fons de Creixement Estatal (25 mil milions de dòlars) destinat a evitar que els estats i les ciutats es vegin obligats a retallar l'assistència mèdica, educacional i amb la vivenda, o a augmentar de forma contraproduent els impostos sobre la propietat, els peatges i altres càrrecs i quotes. Obama considera que invertint en el sector manufacturer es podrien arribar a crear 5 milions de llocs de treball "verds", és a dir, relacionats amb l'energia neta.

En educació es proposa donar a tots els nens una educació de primer ordre que li permeti competir en l'economia global.

Quant a l'atenció mèdica proposa la cobertura universal de la sanitat pública. En aquest moment als Estats Units hi ha 47 milions de persones sense cobertura.

Quant a la protecció de seguretat social i jubilació. Es proposa protegir la privatització de la seguretat social així com garantir que les empreses no abandonin les seves obligacions envers les pensions dels seus empleats. També proposa automatitzar els plans de pensions.

Quant a les dones proposa mesures per poder conciliar la vida familiar i la laboral. També proposa mesures en àmbits com: igualtat salarial, llibertat d'elecció en l'avortament, atenció mèdica universal i violència de gènere.

Quant als drets civils proposa enfortir l'aplicació dels drets civils, protegir el dret de vot i promoure l'equitat en els sistems de justícia penal i juvenil.

La pobresa és un dels grans problemes del país. Proposa quatre mesures: Generalitzar les promocions en l'escala laboral, aplicar una renda per atur, establir una mena de pla de barris per ampliar la gama de serveis als residents de zones pobres de 20 ciutats nordamericanes i, finalment, recolzar els empresaris locals a revitalitzar les zones urbanes deprimides.

Totes aquestes mesures em fan veure que la seva majoria fa molts anys que ja s'apliquen a Europa: protecció sanitària universal, pensions de seguretat social, ensenyament gratuït i universal, prestació d'atur, conciliació de la vida familiar i la laboral, ... en resum "l'estat del benestar". El problema el tindrà per aplicar-ho quant els Estats Units estan vivint la recessió més perllongada de la seva història. Li caldrà trobar qui pagarà la festa.

Per tant, he quedat una mica decebut perquè esperava grans mesures innovadores que em fessin pensar en la seva probable aplicació al nostre país. Només he trobat una mesura que m'ha impactat: la d'aplicar una part dels beneficis de les petrolieres a despesa social. Penso que a Europa hauríem de fer-ho amb els beneficis de les entitats bancàries. Perquè amb la sangria que s'haurà aplicat als fons estatals per apuntalar la seguretat de l'economia que repercutirà en una menor inversió pública i despesa social, al menys que siguem capaços de recuperar-ne una part.

Per altra banda, de tot el "pla Obama" em pregunto com pot ser que sigui etiquetat com a gran "esperança mundial", "el nou Kennedy" i mil adjectius pomposos. Probablement sigui perquè té "talante", en contra del seu antecessor Bush. Vaja, que ja tinc amb qui em fa pensar. No serà un nou "Zapatero"?

Estem ben arreglats.

Read more »

Posted in: Política

La realitat és tossuda

Cada dia al matí, la primera feina que faig quan arribo a l'empresa és llegir el diari. Aquests darrers dia començava per la última pàgina, i concretament per les esqueles, amb l'esperança de no trobar-hi el seu nom. Des que em van dir que tenia una greu malaltia incurable, la manca de notícies em feia tenir l'esperança que algun dia em trucaria i em diria: "ningú sap ben bé com, però m'he curat. Anem a fer un bon dinar".

Ja no caldrà que miri més les esqueles perquè m'acaben de dir que en Dani és mort. I em sap molt greu.

No el descriuré com a persona perquè em quedaria curt. Jo només l'havia tractat en l'àmbit laboral. Explicaré el que vaig aprendre d'ell. Dues coses: corporativisme i bona taula.

Corporativisme perquè les nostres empreses partíem d'una posició de debilitat enfront de la totpoderosa Diputació. I tot i això li vam plantar cara i li vam posar molt difícil. Finalment s'han sortir amb la seva, però ho han pagat molt car. És el que n'hem tret, diners i una bona experiència.

Bona taula. Ens va ensenyar a ser gourmets. A saber triar carns, peixos i vi, sobretot vi. Des del Belondrade Lurton, fins al vi més senzill de l'Empordà. I a compartir la taula amb una bona colla d'amics on poder parlar de tot, sense trencar l'encant del moment. Realment hem compartit moments irrepetibles, i això per desgràcia no és un tòpic, és una realitat.

Em diuen que va tenir temps de preparar el seu enterrament. Quina ironia! I que ens va deixar uns punts de llibre amb algunes cites que tenien un sentit especial. Un record simple i especial a l'hora.

Espero tardar a veure't, però m'agradaria tornar-te a trobar en un bon restaurant. Espera'ns.

Read more »

Posted in: Vida

L'art de parlar bé

Jo sóc un clàssic amb totes les de la llei. Com a tal, estic encantat amb aquells polítics -pocs- que són capaços de fer discursos que diuen coses. Que se'ls entén, i que a més son capaços d'introduir recursos retòrics i cites que fa més amena l'audició. Aquesta capacitat era molt més acceptada en el noucentisme o a principis del segle XX que en l'actualitat, on suposo que als nostres polítics se'ls valora més altres capacitats que aquesta.

Dies enrera estava parlant de forma informal amb un polític nostre que ostenta aquesta capacitat, i en parlar d'un tema concret ens va dir: "això és un oxímoron". Les dues persones que erem al davant ens vam mirar amb cara d'incrèduls, perquè no sabíem què volia dir.

Quan vaig tenir temps vaig posar-me a buscar informació al respecte, amb aquesta eina tan fantàstica que és internet on hi ha tanta informació inútil, que és la que m'agrada a mi.

Vaig trobar que un dels millors oradors del segle XX va ser Winston Churchill, que entenent la força dels recursos retòrics els feia servir tots. Així, faig un recull d'alguns dels tecnicismes retòrics utilitzats per ell mateix:

Asíndeton. Que es tracta de la supressió de conjuncions. "Aquell era el nostre temor constant; un cop rera l'altre, pèrdues enormes, perills tremends. Tot maleguanyat."

Anàfora (paral·lel·lisme). Repetició de paraules o locucions al començament d'oracions seguides. "Lluitarem a les platges. Lluitarem a les pistes d'aterratge. Lluitarem als camps i als carrers, lluitarem a les muntanyes. No ens rendirem mai."

Lítote. Restar importància a propòsit per aconseguir un efecte dramàtic o còmic. "Les coses seguien el seu curs mentre el mapa d'Europa canviava."

Paradoxa. Anomalia de la lògica per contradicció, però de sentit coherent i revelador. "... decidit només a ser indecís, resolt només a ser irresolut, ferm en deixar-se portar, sòlit en fluidesa, ..."

Catacresi. Imatge inesperada que varia l'ús normal d'una paraula. "... una nova Època Fosca més sinistra encara ... a la llum de la ciència pervertida."

Conversió. Repetició d'una paraula al final de frases successives. "... l'amor a la pau, l'esforç per la pau, la lluita per la pau, la búsqueda de la pau, ..."

Antítesi. Juxtaposició d'idees oposades enunciades simètricament. "Si ens unim res és impossible, si ens dividim tot fracassarà."

Pleonasme. Repetició de la mateixa idea per donar èmfasi. "Els perills i dificultats no desapareixeran tancant els ulls. No desapareixeran limitant-nos a veure què passa; ni desapareixeran amb una política d'apaivagament."

Assonància i aliteració. Repetició de sons vocals i consonants. "Que rodi. Que rodi en plena plenamar, inexorable, irresistible, benigne, fins costes més obertes i temps més favorables."

Joc de paraules. Canviar l'ordre de les paraules d'una frase emprada prèviament. "Això no és la fi. No és ni tan sols el principi de la fi. Però potser sigui la fi del principi."

Oxímoron. Juxtaposició de dues paraules o imatges contradictòries. "... un teló d'acer ha caigut de costat a costat del continent."

Perífrasi. Expressió retorcida, complicada. "... no és possible en la opinió del Govern de Sa Majestat classificar-lo d'esclavitut en l'accepció extrema de la paraula sense còrrer cert risc de caure en la inexactitud terminològica."

Metonímia. Utilització d'un sol terme o imatge per referir-se a un concepte més ampli. "Donem la benvinguda a Rússia al lloc que li correspon... Donem la benvinguda a la seva bandera sobre els mars."

Reduplicació. Repetició d'una o més paraules amb finalitat emfàtiques. "... aquesta és la lliçó: no rendir-se mai, no rendir-se mai, mai, mai, mai, ..."

En aquesta època tenim la sort que no tenia Òscar Wilde, quan deia "és molt trist que avui en dia escassegi tant la informació inútil".

Read more »

Posted in: Anècdotes

A través de la boira de la Cornualla

"A prop d'un poblet de vora mar anomenat Mousehole, a l'extremitat sud-occidental d'Anglaterra, és a dir a la cèltica Cornualla, es pot veure un petit obelisc adossat a la paret exterior del cementiri, a tocar de l'església. El text de l'obelisc, en anglès, ret homenatge a Dorothy Pentreath, morta l'any 1777 en aquest mateix poblet. Aquesta peixatera hauria estat l'última parlant del còrnic. La llegenda -no recollida damunt de l'obelisc- diu que les últimes paraules d'aquesta dona haurien estat: "Me ne vidn cewsel Sawznek!", és a dir "No vull parlar anglès".

El que sí que consta sobre l'obelisc és el nom de qui va finançar la seva edificació, Louis-Lucien Bonaparte, un nebot de Napoleó I que era príncep, senador i lingüista. Amb la col·laboració del reverend John Carrett, vicari d'aquesta parròquia als anys 1860, va fer erigir aquesta pedra en memòria no només d'una parlant, sinó d'una llengua desapareguda. A la part baixa de la pedra hi figura una cita de l'Antic Testament, en anglès i en còrnic, extret del llibre de l'Èxode (20, 12), és a dir el text que precedeix immediatament la llista dels deu manaments, i que diu això: "Gwra perthi de taz he de mam. Mal de dythiow bethenz hy war an tyr nes an arleth de dew ryes dees", la qual cosa correspon, en el text català de la traducció interconfessional de la Bíblia, a "honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu".

El còrnic va morir i, com una pura paràbola bíblica, va ressuscitar. Al segle XX va néixer la idea que, potser, a partir dels textos coneguts i gràcies al seu parentiu amb el bretó, es podia arribar a reconstituir una llengua viva. A finals de segle va aconseguir fer-se un lloc modest en l'ensenyament públic i avui alguns centenars de persones són capaces de parlar còrnic amb fluïdesa. Fins i tot comença a haver-hi alguns infants, pocs, que tenen aquesta llengua com a idioma matern. La ratificació per part del Regne Unit de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries ha obert algunes portes suplementàries a aquesta llengua, que va ser reconeguda com a llengua minoritària el 2002. El govern britànic ha creat una mena de consorci encarregat de concebre plans de desnvolupament del còrnic, amb un pressupost de 80.000 lliures (uns 100.000 euros) per any.

Així doncs, el còrnic és una llengua que ja no és morta però que encara no és ben bé viva, llengua en curs de reencarnació però ara per ara encara bastant translúcida. El seu ús ha estat complicat, a més, per la dificultat d'establir un sistema d'escriptura estable i per les picabaralles característiques dels moviments minoritaris. La primera normalització, que superava l'etapa de l'escriptura amb grafia fonètica anglesa, va ser proposada el 1929 i es basava en els textos medievals. Va ser batejada kernewek unnyes (còrnic unificat). Als anys 1980 es va intentar simplificar-ne les regles gràcies al curnoack (còrnic modern). Per apaivagar les inevitables guerres intestines entre els dos bàndols, un lingüista va proposar una tercera solució, sintètica, anomenada kernewek kemmyn (còrnic comú), fet que va tenir com a conseqüència principal afegir un bàndol a la guerra que, pel que sembla, encara no s'ha acabat. En qualsevol cas, amics o barallats, per romanticisme o per irredemptisme, els parlants del còrnic existeixen de nou i gaudeixen d'una protecció oficial envejada en altres territoris d'alguna altra democràcia europea."


Copiat de Joan-Lluís Lluís. Revista Presència.

Read more »

Posted in: Articles interessants,Història

Curiós, curiós

No deixa de ser curiosa la pàgina 14 del Punt Diari d'ahir, dijous dia 6 de novembre de 2008.

Resulta que l'editorial titulava "Un destorb que Barcelona vol encolomar a Figueres". Evidentment anava a l'entorn del Museu Militar del castell de Montjuïc que es vol traslladar al castell de Sant Ferran de Figueres. L'editorial es preguntava si el museu és un destorb a Montjuïc per què ha de ser bo per al castell de Figueres. Sobretot, tenint en compte que a Figueres fa anys que es treballa en una línia pedagògia envers la cultura de la pau.

Per altra banda, a la mateixa pàgina hi havia un escrit d'un lector en el qual es lamentava que el Ministeri de Defensa i l'Ajuntament de Barcelona haguessin acordat el trasllat del Museu Militar del Castell de Montjuïc. Ho justificava per la vocació de l'Ajuntament de Barcelona de desfer-se dels museus que condicionen la història del nostre país. Escrivia que "Barcelona sembla abocada a ser la ventafocs cultural, distreta com es troba amb les dèries efímeres de l'esport, i oblida que les possibilitats culturals únicament són possibles a Madrid".

Jo penso que ni tant, ni tan poc. És a dir, ni a Figueres som tan tontos que ens deixem entabanar, ni el Museu Militar és la joia de la corona que hem robat a Barcelona. Jo m'ho miro amb uns altres ulls.

El Castell de Sant Ferran és una instal·lació d'unes mides impressionants, en la qual hi caben moltes iniciatives com la que es proposa. I aquesta en concret no condiciona la instal·lació de cap de les que s'ha anat parlant. Però abans de pensar en res s'ha de dotar de les infraestructures mínimes: aigua, electricitat, clavegueram, telèfon, etc. Si aprofitem el trasllat del Museu Militar perquè el Ministerio de Defensa hi inverteixi una bona quantitat d'euros per preparar el Castell per acollir aquest museu i, evidentment, altres iniciatives, segur que serà bo per Figueres.

No negaré que és molt important el projecte museístic per mostrar les peces (de reconegut valor) de forma que els que no hem viscut la guerra en primera persona podem aprendre dels errors de les anteriors generacions, i no hi tornem a caure. I això no té res a veure en ser bel·licista.

El Museu Militar al Castell de Sant Ferran? Sí, però amb el pa sota el braç.

Read more »

Posted in: Política

Barack Obama

Per força he de parlar del nou president dels Estats Units d'Amèrica. I ho faré seguint la màxima d'algú que va dir que el president dels Estats Units l'hauríem de votar entre tota la població mundial, per la repercussió de les seves decisions.

És evident que aquest home representa un canvi. Un canvi que el seu país, i la resta del món necessitem. També és cert que les expectatives que hi han abocades a la seva persona i al seu equip són tan grans, que difícilment assolirà l'objectiu desitjat. Però si enfoca bé les seves accions ja podrem estar tots una mica més tranquils.

Els canvis que haurà d'afrontar són sobretot a dos nivells: econòmics i socials, tant en l'àmbit intern com en l'extern, per la incidència de les actuacions dels Estats Units.

A nivell econòmic, els Estats Units s'enfronten a una de les crisis més grans de la seva història. El model capitalista liberal se'ls enfonsa. Aquest model comporta l'aplicació del capitalisme sense normes. Dóna les màximes facilitats per muntar i desmuntar empreses, juga amb l'acomiadament lliure, la mobilitat de les persones i el consum intern del poble americà. Per altra banda, aquest model també comporta la mancança de millores socials (voluntàries) així com de l'estabilitat laboral. En aquest moment són un dels països on les desigualtats són més grans i on hi ha més pobres. El Govern, per altra banda, també està mancat de capacitat per intervenir en les regles del joc. Em repeteixo: no n'hi ha. I la població té els ulls posats a Europa.

A nivell social, el mestissatge natural del país es veu alterat quan el nombre d'hispans i de gent de color supera el nombre de blancs. I a més aquests ocupen els darrers llocs quant a la capacitat econòmica. I aquests han decidit el president del seu país. N'esperen unes mesures que els permetin l'accés a un millor nivell de vida, en igualtat de condicions. Qui millor que un dels seus per aconseguir-ho.

A nivell de política exterior tothom espera un canvi, des dels països musulmans de l'Orient Mitjà, passant per Europa i la Xina i fins a l'Amèrica Llatina dels Chavez, Morales o Castro. El món n'espera un ajut més del tipus de "pare protector", que no pas de "pare dictador", que era el que hi havia fins ara. Tots plegats n'esperem el lideratge polític del món global que ens porti cap un món millor, però que cadascú hi arribi al seu ritme. No al ritme que imposen els Estats Units a cops de fanal.

Jo sóc dels escèptics. Penso que pot passar com amb Lula da Silva al Brasil. Les expectatives que hi havia eren tan altes, que tot i la millora del país, n'hi ha molts de decebuts. A banda de les expectatives, crec que el president dels Estats Units també és presoner d'una oligarquia que dirigeix l'economia mundial sense compassió. I que no és facil disposar d'un equip prou ampli i sòlid per arribar a la destinació volguda.

Només de pensar amb el nombre de càrrecs que ha de nomenar ja em pugen les pulsacions. De tots aquests, la gran majoria els nomenarà perquè li ha aconsellat una persona concreta. Per tant, considero que el marge d'error és molt gran. I ja som al final del camí.

Que tingui molta sort, la seva sort serà la nostra.

Read more »

Posted in: Política

La crisi actual (i 2)

CONSEQÜÈNCIES I DURADA DE LA CRISI

Com els bancs no tenen diners:
a) Venen les seves participacions en empreses
b) Venen els seus edificis
c) Fan campanyes perquè fem imposicions de diners, oferint-nos millors condicions

Com que la gent comença a sentir-se apretada pel pagament de la hipoteca, va menys al Corte Inglés

Com que el Corte Inglés ho nota, compra menys al fabricant de mitjons de Mataró, que tampoc sabia que hi havia els ninja

El fabricant de mitjons de Mataró pensa que, com que ven menys mitjons, li comença a sobrar personal i acomiada uns quants treballadors

I això es reflexa en l’índex d’atur, fonamentalment a Mataró, on la gent comença a comprar menys a les botigues

La pregunta de la durada és molt difícil de contestar per vàries qüestions:

Perquè no se sap la dimensió del problema (les xifres varien de 100.000 a 500.000 milions de dòlars)

Perquè no saben qui són els afectats. No se sap si el meu banc, el de tota la vida, banc seriós i amb tradició a la zona, té molta porqueria a l’actiu. La cosa dolenta és que el meu banc tampoc ho sap.

Quan a Amèrica, les hipoteques no pagades pels ninja es vagin executant, o sigui, els bancs puguin vendre les cases hipotecades pel preu que sigui, alguna cosa valdran els MBS

Mentrestant, ningú es refia de ningú

Comentari sobre la situació:
Algú ha qualificat aquesta situació com “la gran estafa”
D’altres han dit que el crack del 29, comparat amb això, és un joc de nenes en el pati de recreo d’un convent de monges
Uns quants, qui sap si molts, s’han enriquit amb els interessos que han anat cobrant. Ara es quedaran sense ocupació, però tindran aquest benefici guardat en algun lloc, qui sap si en algun armari blindat, que es possible que sigui on estigui més segur i protegit d’altres innovacions financeres que se li puguin ocórrer a algú
Les autoritats financeres tenen una gran responsabilitat sobre tot el que ha ocorregut. Les Normes de Basilea, teòricament dissenyades per controlar el sistema, han estimulat la titulització fins extrems d’amagar i complicar enormement els mercats als que es pretenia protegir
Els consells d’administració de les entitats financeres involucrades en aquest gran daltabaix, tenen una gran responsabilitat, perquè no s’han assabentat de res. I aquí hi incloc el consell d’administració de la Caixa d’Estalvis de Figueres.
Les agències de qualificació de rics han estat incompetents o no independents respecte als seus clients, la qual cosa és molt seriosa

Final de la història, de moment. Els principals bancs centrals han anat injectant liquidesa monetària per que els bancs puguin tenir diners

Hi ha experts que diuen que sí que hi ha diners, però el que no hi ha és confiança. O sigui, que la crisi de la liquidesa és una autèntica crisi de no refiar-se del pròxim

Mentrestant, els fons sobirans, que són fons d’inversió creats per estats amb recursos procedents del superàvit en les seves comptes (provinents sobretot del petroli i el gas) com els fons dels emirats àrabs, països asiàtics, Rússia, ..., estan comprant participacions importants en els bancs americans per treure’ls de l’embús en el qual s’han ficat

Què està passant a Espanya?
La confiança està sota zero, i la gent es refia més de guardar els diners sota un rajol, com abans, que en un banc
Per la qual cosa els bancs no disposen de liquidesa per deixar diners i engegar la roda altra vegada
Gran part de l’ocupació generada els darrers anys s’havia produït en la construcció
Això vol dir que en aquest sector augmentarà l’atur de forma fàcil perquè hi havia molts contractes temporals
Moltes d’aquestes persones seran immigrants, que tenen l’avantatge de la flexibilitat que els permetrà moure’s fins allà on primer es generi ocupació
El problema és que continua venint gent de fora d’Espanya atrets per les antigues promeses d’un treball digne
Això provoca que es consumiran més recursos de l’Estat
Que el Govern haurà de ser molt prudent, encara que tingui diners, perquè tots sabem que el diner se sol acabar. I a més, a una certa velocitat.

Extret i adaptat del profesor de IESE Leopoldo Abadia

En una conversa familiar, fa uns mesos, vaig pronosticar el col·lapse de l’economia americana per la falta de control, pel seu capitalisme portat a l’extrem, on tot el que condueix a guanyar diners, val.

El que no podia pensar és que la globalització portés el descontrol als bancs europeus, i per extensió a tota l’economia.

Per tant, quan algú fa pocs dies em deia que els bancs americans s’havien saltat els mecanismes de control, gairebé em parteixo de riure. NO EN TENEN.

Read more »

Posted in: Economia

Les causes de la crisi 2007 - 2008

Escriuré dues entrades lligades. La primera sobre les causes de la crisi 2007 - 2008, que no vol dir que només duri fins al final del 2008, sinó que són les dates de la seva repercussió mundial. La segona entrada serà sobre la previsió de la durada i les seves conseqüències.

Intentaré explicar d’on arrenca i perquè es produeix l’actual crisi financera mundial.

1. L’any 2001 explota la bombolla d’internet (crisi de la “nova economia”)

2. La Reserva Federal d’Estats Units baixa en dos anys el preu del diner del 6,5% a l’1%

3. Això provoca un sobreestímul d’un mercat que començava a enlairar-se: el mercat immobiliari

4. En 10 anys, el preu dels habitatges els dupliquen als Estats Units

5. Durant anys (gairebé des del 1996), els tipus d’interès vigents en els mercats financers internacionals han estat excepcionalment baixos

6. Això ha provocat que els bancs hagin vist que el seu marge de negoci es reduïa
a. Donaven préstecs a un tipus d’interès molt baix
b. Pagaven poca cosa pels dipòsits dels clients (gairebé zero si el dipòsit era en compte corrent i, si a més cobren comissions de manteniment, per comptes de pagar, cobraven)
c. Tot i això, el marge d’intermediació baixava (a – b)

7. Als Estats Units, que sempre passen a davant, a algú se li va ocórrer que els bancs podien fer dues coses:
a. Donar préstecs més arriscats pels que podien cobrar més interessos
b. Compensar el poc marge augmentant el nombre d’operacions

8. Quant als crèdits més arriscats, van decidir:
a. Oferir hipoteques a un tipus de clients, els “ninja” (en anglès “no income, no job, no assets; o sigui, persones sense ingressos fixes, sense ocupació fixa, sense propietats)
b. Cobrar-los més interessos perquè hi havia més risc
c. Aprofitar el boom immobiliari
d. A més, van decidir concedir crèdits hipotecaris per un valor superior al valor de la casa que comprava el “ninja”, perquè amb el boom immobiliari, aquella casa en pocs mesos, valdria més que la quantitat donada en préstec.
e. A aquest tipus d’hipoteques se les va anomenar “subprime”
f. A més, com que l’economia nord-americana anava molt bé, el deutor avui insolvent podria trobar feina i pagar el deute sense problemes
g. Aquest plantejament va ser encertat durant alguns anys. En aquells anys, els “ninja” anaven pagant els terminis de la hipoteca i, a més com els havien donat més diners del que valia la seva casa, s’havien comprat un cotxe, havien fet reformes a la casa i se n’havien anat de vacances amb la família. Tot això amb els diners que els havien pagat de més i amb alguna ocupació que havien trobat.

9. Evidentment, no cal ser economista ni especialista financer per pensar que si alguna cosa falla, la garrotada pot ser important.

10. Quant a l’augment del nombre d’operacions:
a. Com els bancs anaven donant molts préstecs hipotecaris, se’ls acabaven els diners. La solució fou molt senzilla: anar als bancs estrangers perquè els deixessin diners, perquè per alguna cosa hi ha la globalització. Amb tot això, els diners que jo, avui al matí he ingressat en l’oficina central de la Caixa d’Estalvis de Figueres pot estar aquella mateixa tarda a Massachussets, perquè allà hi ha un banc que la meva Caixa d’Estalvis li ha deixat diners perquè li presti a un ninja. Per descomptat, que el de Massachussets no sap que els diners li arriben des de Figueres, i jo no sé que els meus diners, dipositats en una entitat seriosa com és la meva Caixa d’Estalvis, comencen a estar en situació de risc. Això tampoc ho sap el director de la meva oficina de la Caixa d’Estalvis, que només sap que té invertida una part dels diners de les seves inversions en un banc important dels Estats Units.

11. La globalització té els seus avantatges, però també els seus inconvenients, i els seus perills. La gent de Figueres no sap que està corrent un risc als Estats Units i quan comencen a llegir que allà es donen hipoteques “subprime”, pensa: “Quines bogeries que fan aquests americans!”

12. A més, resulta que hi ha les “Normes de Basilea”, que exigeixen als bancs de tot el món que tinguin un capital mínim en relació als seus actius. Simplificant molt, el balanç del Banc de Massachussets és:
ACTIU PASSIU
Diners a caixa Diners que li han deixat altres bancs
Crèdits concedits Capital
Reserves
Total X milions X milions

Les Normes de Basilea exigeixen que el capital d’aquell banc no pot ser inferior a un determinat percentatge de l’actiu. Llavors, si el banc va demanant diners a altres bancs i donant molts crèdits, el percentatge de capital sobre l’actiu d’aquell banc baixa, i no compleix amb les esmentades Normes de Basilea.

13. Cal inventar alguna cosa nova. I això nou es diu “titulització”: el banc de Massachussets “empaqueta” totes les hipoteques (bones i dolentes) en paquets que s’anomenen MBS (traduït “obligacions garantides per hipoteques”). O sigui, on abans hi havia 1000 hipoteques individualitzades, dintre del compte “crèdits concedits”, ara té 10 paquets de 100 hipoteques cadascun, en els que hi ha de tot, bo i dolent.

14. El banc de Massachussets va i ven ràpidament aquests 10 paquets:
a. On van els diners que obté per aquests paquets? Va a l’actiu, al compte de “diners a caixa” que augmenta, disminuïnt pel mateix import el compte de “crèdits concedits”, amb la qual cosa, ja torna a complir amb les Normes de Basilea
b. Qui compra aquests paquets tan ràpidament? El banc de Massachussets crea unes entitats filials, els “conduits”, que no són societats, sinó que són “trusts” o “fons” i que per aquest motiu no tenen l’obligació de consolidar els seus balanços amb els del banc matriu. És a dir, de cop i volta apareixen unes entitats en el mercat amb el següent balanç:
ACTIU PASSIU
Els 10 paquets d’hipoteques Capital: el que ha pagat pels paquets

15. Si qualsevol persona que treballa a la Caixa d’Estalvis de Figueres, des del president al director de l’oficina, sabessin alguna cosa de tot això, es buscarien ràpidament una altra feina. Mentrestant, tots parlen d’expansió de les seves inversions internacionals, de les que no tenen ni la més mínima idea.

16. Com es financen els “conduits”?
a. Mitjançant crèdits d’altres bancs, amb la qual cosa la bola es va fent més grossa
b. Contractant els serveis de bancs d’inversió que poden vendre aquests MBS a Fons d’Inversió, Societats de Capital Risc, Asseguradores, Financeres, Societats patrimonials familiars, ... Amb això, els de Figueres ja tenim el perill més a prop, perquè igual animat pel director de l’oficina de Figueres, poso diners en un Fons d’Inversió.

17. Arribats aquí, no hem de perdre de vista que tot el sistema està basat en que els ninja pagaran les seves hipoteques i que el percat immobiliari nord-americà seguirà pujant.

18. Però:
a. A principis de 2007, els preus de les vivendes nord-americanes es van desplomar
b. Molts dels ninja es van adonar que estaven pagant per la seva casa més del que ara valia i van decidir no seguir pagant les seves hipoteques (o no van poder)
c. Automàticament, ningú va voler comprar MBS i els que en tenien no els podien vendre
d. Tot el muntatge es va anar enfonsant i un dia, el director de l’oficina de Figueres va trucar a un veí per dir-li que aquell diner s’havia esvaït, o en el millor dels caos, havia perdut el 60% del seu valor
e. En aquests moments ningú, ni ells mateixos, saben la porqueria que tenen els bans en els paquets d’hipoteques que van comprar, i com que ningú ho sap, els bancs comencen a no fiar-se els uns dels altres
f. Com que no se’n refien, quan necessiten diners i van al MERCAT INTERBANCARI, que és on els bans es deixen diners els uns als altres, o no se’n deixen o se’l presten car. L’interès al qual es presten els diners els bans en aquest mercat és l’euríbor, taxa que ha anat pujant.

Conseqüència de tot plegat: ARA ELS BANCS NO TENEN DINERS

Read more »

Posted in: Economia

El consell de savis

Fa uns anys, un grup de professionals del mateix sector, ens reuníem periòdicament per dinar. En teoria eren dinars de treball, o així constaven a les nostres respectives agendes. A la pràctica era molt més que això.

Ens trobàvem a l'entorn d'una taula, cada vegada en un restaurant diferent. Com que entre tots abarcàvem la geografia gironina, cada vegada tocava a un de diferent d'organitzar la trobada. Així, mentre educàvem el paladar posàvem sobre la taula les experiències professionals que anàvem tenint cadascun a la seva empresa.

Començàvem triant el menjar, deixant-nos aconsellar sempre per l'amfitrió. El moment de triar el vi era el moment d'en Dani, que mostrava un coneixement extraordinari. En alguna ocasió ens havia arribat a explicar fins i tot la vinya d'on procedia el vi, o la història familiar d'alguna bodega de nom irreproduïble. La resta escoltàvem i gaudíem. I alguna cosa ens ha quedat. Fins i tot diria que força cosa.

A partir d'aquí, i sense ordre del dia, començàvem a comentar les situacions particulars que teníem entre mans i posant sobre la taula les probables solucions. Després continuavem debatent la situació política catalana i mundial. En aquest punt arreglàvem el món. Tots menys en Pitu, perquè ell sempre tenia molta feina rebent i fent trucades amb un mòbil que tenia cobertura fins i tot al mig del desert del Sàhara.

Després del cafè venia el moment Raül. Ell, un no fumador, es posava a la boca el millor cigar que trobava i es delectava de l'estona, allargant el plaer tan com podia. Sempre s'hi enganxava algun més.

En una de les xerrades, algú va expressar la idea de constituïr un consell de savis, de tipus consultiu. Aquest consell estaria constituit pels comensals que érem en aquell moment, sis o set. Estaríem a disposició de l'organització que ens demanés opinió. Penso que era una gran idea.

Ara em diuen que un dels savis està malalt, molt malalt. I estic molt afectat. En qualsevol cas m'agrada poder dir que ens hi vam aprofitar, no vam perdre ni un moment i que vam gaudir de llargues estones excepcionals. Espero que això acabi bé, que n'estic segur que hi acabarà. Però si no hi acabés, la filosofia del consell de savis era "carpe diem". Doncs això.

Read more »

Posted in: Anècdotes

El joc de l'àngel

Acabo de llegir aquesta novel·la, i la veritat és que potser perquè les expectatives eren molt altes amb l'anterior novel·la d'en Carlos Ruíz Zafón (l'ombra del vent), aquesta no té el mateix nivell.

El ritme inicial és bo i la trama final de la novel·la també està molt ben pensada. L'argument és bo amb una trama enrevessada però amb un nombre de personatges reduït que fa que no et perdis. El problema el trobo en el desenvolupament central de la trama que se m'ha fet pesat. M'ha costat molt passar dues-centes pàgines sense que m'aportéssin gaire res de nou. I menys mal que ho he fet, perquè el final està molt ben resolt.

Segur que se n'han venut molts exemplars d'aquesta novel·la per l'estirada de l'obra anterior, però aquesta no passarà als anals de la història com de les millors del Sr. Ruíz Zafón. És excessivament llarga.

Nom: El joc de l'àngel

Autor: Carlos Ruíz Zafón

Editorial Planeta

667 pàgines

Read more »

Posted in: Llibres

l'Avinguda Vilallonga

Al llarg de la història els models de ciutat han anat evolucionant. El que és cert és que amb la irrupció de l’automòbil es va fer necessari acomodar-lo en ciutats del segle XIX, però el que de ben segur no era necessari era destruir la “ciutat del vianant”, aquell model de ciutat pensada per circular a peu.

La ciutat l’estimem quan podem connectar amb ella de forma íntima. Conservem un record afectuós d’aquesta interacció. Aquest record està composat de connexions visuals, acústiques, olfatives i tàctils. Tots aquests records tan sols poden ser formats en el nivell del vianant, a una escala molt menor que la distància més curta que pugui ser recorreguda caminant.

L”ànima” d’una ciutat hi és únicament en les escales arquitectòniques més petites – una mica de color, ornaments arquitectònics, una escala, un passeig arbrat, alguna cosa on recolzar-se, un lloc on sentar-se, ...

La ciutat del vianant té alguna cosa important a oferir i que compensa els avantatges de la ciutat de l’automòbil. Hi ha plaer visual, l’alegria del moviment, l’emocionant experiència d’una vida urbana vibrant, l’estimulació sensorial d’un espai urbà ple de persones de diferents característiques i edats.

Figueres té la responsabiltiat d’exercir la capitalitat de l’Empordà i de mantenir un potent atractiu comercial i turístic. Això ens obliga a mantenir unes vies d’entrada que permetin l’accés des de qualsevol punt, tenint present “l’ànima” que volem conservar.

Per començar, hem pensat amb l’Avinguda Vilallonga. L’avinguda que permet l’accés al centre de la ciutat per la part de llevant, de traçat rectilini que prèn com a origen de visuals la coberta de la Plaça del Gra, un edifici singular de l’arquitectura de Figueres que forma part del seu patrimoni arquitectònic.

La seva consolidació com a avinguda s’ha produit al llarg del temps malgrat l’oposició que suposa la fractura territorial provocada per la línia de ferrocarril que, amb la seva cadència, pauta la relació entre les dues bandes de la ciutat i aquesta amb la resta de la comarca emplaçada a llevant de Figueres.

L’objecte de la remodelació reordena els usos de l’espai públic en favor de les persones, millora la seguretat dels vianants i permet consolidar la implantació de la xarxa viària per a bicicletes. Com diria Josep Pla, la reforma de l’avinguda ha de permetre passejar, comprar, civilitzar-se ...

Per altra banda, la qualitat del projecte recupera la tradició dels passeigs arbrats i permetrà la connexió del centre urbà i el barri de la Marca de l’Ham.

L’execució del projecte d’urbanització de l’Avinguda Vilallonga ens permetrà recuperar una mica de “l’ànima” perduda el segle passat.

Read more »

Posted in: Pensament

I doncs, quan tocarà?

Aquella frase que en un moment donat va pronunciar el president Pujol: això no toca! darrerament l'hem sentit més que mai.

Per una banda la pronuncien uns sectors conservadors, quan se'ls demanar per la sobirania del nostres país perquè consideren que en un context de crisi econòmica molt profunda, el que hem d'anar és per redreçar la situació i no distreure'ns en filosofades que no portaran enlloc.

Per altra banda el president Zapatero sembla que té prohibit pronunciar la paraula crisi i parla de reajustaments, bla, bla, bla, però no toca parlar de crisi.

Error d'uns i altres. Hi ha temes dels quals se'n pot parlar sempre, i d'altres que se n'ha de parlar en el moment que correspon. I ara toca parlar de crisi. I sempre es pot parlar de sobirania.

Durant uns anys, la construcció ha estat un gran negoci. Molts empresaris d'altres sectors, en diversificar la seva activitat han vist en la construcció la terra de fer pipes. I la construcció es va convertir en el motor de l'economia de l'Estat Espanyol i de Catalunya. L'error va ser quan aquesta diversificació de l'activitat es va convertir en la única activitat d'aquests empresaris. Ens hem quedat amb un sol motor a l'economia, i aquest motor ha patit un escalfament i s'ha parat. Molts professionals de sectors de l'hosteleria i dels serveis en general, s'havien desviat cap aquest sector perquè el diner fàcil és molt cridaner. L'Estat, que hauria de ser el director d'orquestra que ha de preveure aquestes situacions i establir mecanismes de control i redireccionament de l'activitat privada quan ella per sí sola no és capaç de fer-ho, ha estat assegut còmodament al balancí, fent calaix i ostentació del superàvit pressupostari, mentre alguna de les comunitats autònomes les passaven magres administrant les escarransides transferències pressupostàries amb les que han de desplegar les seves competències.

Catalunya, en part per inoperància del Govern, en part per impossibilitat pressupostària, també ha assistit com a espectadora a l'espectacle tant temps anunciat. I som on volia arribar. Hem de parlar de crisi perquè l'hem de resoldre i hem de parlar de sobirania perquè sols ens en sortiríem millor.

I tot i que sóc un home, sóc molt capaç de pensar en dues coses alhora. I fins i tot tres: el Barça serà campió de lliga. Aquest any si.

Read more »

Posted in: Pensament

El nostre caràcter

Aquests dies he estat donant voltes a unes quantes qüestions que passen pel nostre país, i per greu que em sàpiga, potser és que els catalans tenim un caràcter tan derrotista, que ens agrada anar a cops de fanal i no deixar que res s'aixequi i es consolidi.

Sense anar gaire enllà, en la constitució dels dos darrers governs de la Generalitat, s'han prioritzat per part d'ERC les carteres que els hi han donat, que no pas el sentiment nacionalista i el que es podia consolidar amb una pacte amb CiU. La mort era anunciada, no per això desitjada. Pels que ens estimem aquest país i que considerem que tenim una cultura en perill, tot el que passa a l'entorn dels dos partits nacionalistes i les seves diferències són males notícies.

Parlant de fa només quinze dies, hem assistit, jo particularment bocabadat al joc de despropòsits del Barça i el seu entorn. Moció de censura, adreçada directament a la persona del president, no superada però àmpliament votada. Dimissió d'una part important de la directiva, i el Sr. Laporta, al qual considero que tenia el dret d'arribar al final del seu mandat, aferrat a la cadira, pensant que és tan bo que farà girar els ganivets en clavells.

També he assistit, més que sorprès desencisat, a unes negociacions en que una de les parts associades negociava a la contra del seu soci. Com tot i així, se n'ha sortit, després el soci que juga brut, ha demanat gestionar aquesta part de negoci. El final no el sé, però la meva aposta és que quan un arbre és tort, s'ha de perseverar per adreçar-lo.

I de tot plegat arribo a la conclusió si és que no sabem més que anar a cops de fanal i ensorrar tot allò que no hem fet nosaltres mateixos, que és gairebé tot. Jo pensava que les generacions joves canviarien, però em penso que és qüestió de persones i no de generacions. En conec uns de joves que són incapaços de canviar res, i a més són barroers.

Alguna vegada m'han titllat d'ingenu perquè només treballo, no em fico en embolics i miro sempre endavant. No m'agrada sortir a les fotos, i me n'alegro de l'èxit dels altres, tan si en formo part com si no hi he tingut res a veure. Això no vol dir que vagi amb el lliri a la mà. Tot i que sóc un lluitador i que penso que la vida és una carrera de fons, en la qual l'èxit sempre s'ha de valorar a llarg termini.

Aquesta carrera la guanyarem, però haurem de perseverar.

Read more »

Posted in: Pensament

Líders i referents

Aquests dies que he fet vacances, he aprofitat per llegir i pensar una mica, sobretot en aquelles coses en que el dia a dia no em dones temps per pensar-hi.

Una de les coses que vaig pensar és la manca de persones amb capacitat per dirigir la nostra societat, cap a bon port. I què necessitem líders o referents? Entenc per líders aquelles persones que amb la seva visió i energia mobilitzen un poble a l'entorn d'un projecte comú. El líder planteja reptes i impulsa el canvi. En canvi, els referents són aquelles persones que exemplaritzen amb la seva conducta determinats valors i que influeixen positivament en la conducta dels demés.

Els referents no solen ser líders, però són persones que amb l'autenticitat del seu testimoni són capaços de commoure'ns, de provocar-nos una sacsejada vital perquè els seu exemple ens permet veure la materializació d'un ideal, ens recorda la seva existència i ens convida a arribar-hi.

Així com els líders ens transmeten el missatge que "podem aspirar a més", els referents transmeten el missatge que "podem ser millors".

Aquest exercici que acabo de fer, em recorda una vegada quan tenia quinze anys i un professor em va renyar. Jo li vaig contestar que en cap cas discutia la seva autoritat. Em va convidar a diferenciar entre autoritat i poder. Vaig aprendre que el poder el donar el càrrec que ocupes, l'autoritat te la guanyes amb el teu coneixement, sentit comú, manera d'actuar, ...

Doncs això, que potser estic allà mateix on estava, però aquest país està mancat de líders i, sobretot, de referents.

Read more »

Posted in: Pensament

La Societat de la Informació (II)

Per a una acció de govern eficaç, cal interpretar correctament la nova situació, identificar els canvis que afecten la mateixa acció de govern -administració de drets i gestió de serveis- i ajustar-la a les necessitats socials -explícites o no- de cada moment. L'ús intensiu de les TIC provoca canvis cada vegada més accelerats en les activitats humanes. Els intercanvis de mercaderies a escala planetària i, sobretot, els fluxos d'informació a la mateixa escala en temps real i sense limitacions de continguts, facilitats per la evolució i la convergència de la informàtica i les telecomunicacions, han provocat el fenomen de la globalització, amb els consegüents efectes sobre una economia, una cultura i, fins i tot, una demografia que fins ara tenien una base local/nacional. Només aquests dos elements, la celeritat dels canvis i la globalització, reclamen una reunió i posada al dia de l'acció del govern i de l'administració. La nova funció del govern comença amb la revisió de la seva estratègia. Per reduir les incerteses, per garantir el desenvolupament social i econòmic sostenible de la comunitat i el territori que es governa, cal elaborar i liderar actuacions estratègiques que impliquin, entorn dels objectius comuns generals, els diversos agents socials. El govern ja no pot fer les coses tot sol. En aquesta fase de desenvolupament social, al govern li toca més que mai exercir el lideratge: assenyalar els objectius d'interès general i articular els recursos -propis i aliens- per aconseguir-los.

En aquest context, les TIC comencen a incrementar el seu valor com a potencials eines de canvi. Des de les darreres dècades, les administracions estan començant a considerar les TIC i, en especial, Internet, un element clau del seu futur i un dels eixos vertebradors de la seva modernització. Això es basa en el fet que les noves tecnologies contribueixen a canviar les regles de funcionament del sector públic, possibilitant una comunicació molt més dinàmica i fluïda, no només entre les unitats de l'administració sinó també entre aquesta i altres actors externs; automatitzant i simplificant processos administratius sencers; incorporant el sector privat i les serves formes de gestió, i millorant l'eficiència interna de l'administració.

D'altra banda, la irrupció de les TIC ha afectat els àmbits clàssics d'acció dels ajuntaments. Així, i en primer lloc, les polítiques de benestar han de recollir els nous desafiaments que generen les TIC, com ara la fractura digital o els problemes derivats del consum de tecnologies de la informació i la comunicació i la necessitat de protecció i orientació que se'n deriva -tant pel que fa al tracte al consumidor de TIC com a les patologies provocades pel seu ús. Però, alhora, poden plantejar-se nous serveis o noves maneres de prestació de servies lligats a aquestes polítiques -telealarmes, telemedicina, habitatges domòtics, entre altres.

Les polítiques de promoció i desenvolupament dels pobles i ciutats tampoc en queden al marge, i han de prendre consciència que ara el coneixement és el factor clau, la tecnologia apareix com el camí obligat i les persones esdevenen l'actiu estratègic de les organitzacions i dels territoris. A partir d'aquí, els ajuntaments han d'impulsar i donar suport tant a la creació d'empreses de la nova economia -basades en les tecnologies de la informació, les telecomunicacions i l'audiovisual-, com a l'adaptació als paràmetres de l'era digital de les empreses ja existents. I això ho poden fer amb eines més tradicionals (els polígons o parcs especialitzats, la formació) o més noves (funcions de vigilància tecnològica, promoció de la transferència tecnològica, els vivers d'empreses TIC, el capital risc, etc.). En aquest context, disposar d'infraestructures bàsiques de telecomunicacions serà un element cabdal per al desenvolupament dels territoris. En tot cas, l'impacte de l'era digital sobre el mercat de treball local també és alt, amb l'aparició de nous filons d'ocupació i de noves formes de treball, com ara el teletreball. La projecció de la ciutat enfora i el treball en xarxa amb altres municipis i administracions són altres responsabilitats locals susceptibles de millorar amb l'aplicació intensiva de les TIC.

L'agenda de les polítiques locals de capital humà també es veu alterada. En primer lloc, les TIC poden canviar les maneres i les possibilitats dels conceptes d'aprendre i d'ensenyar. En segon lloc, cal preveure i proveir formació específica en TIC a la població, així com facilitar el seu accés a les noves tecnologies. Finalment, l'era digital té un reflex clar i directe sobre la cultura, el temps lliure i l'oci, i obliga els ens locals a repensar serveis (de les biblioteques als centres d'accés al coneixement, de la creació artísitca tradicional a la digital), les fòrmules i accions promocionals, i els perfils dels mateixos gestors.

Read more »

Posted in: Organització

L'Informe Phaeton d'Albert Salvadó

Acabo de deixar aquest llibre, després d'haver-ne llegit gairebé la meitat, però és que no vaig poder més.

El tema és dels que m'atrau d'allò més, però renoi, les voltes que hi dona el seu autor, això em mata. La novel·la està basada en una visió sobre el passat de la Humanitat, en la qual es revisa tota l'evolució del gènere humà. Segons aquesta teoria la Humanitat ja hauria tingut un moment d'esplendor, i aquesta pròpia esplendor hauria portat a una primera fi del món, o a un colapse que va fer retrocedir el coneixement i tornar a començar. Lliga aquesta teoria amb les escriptures bíbliques.

Fins aquí perfecte. Altra cosa és el desenvolupament argumental, tan lent pel meu gust, que mai sabré el final de la novel·la.

Read more »

Posted in: Llibres

La Societat de la Informació (I)

Estava pensant cap on han de caminar una administració mirant el futur. Per arribar allà, primer és important veure el camí fet. Com hem arribat aquí. Escriuré tres entrades sobre aquest tema. En el primer faré un seguiment a la història de les relacions Estat - administrat, en el segon parlaré de l'estat actual de l'era digital a Catalunya, i en el tercer intentaré plasmar la meva opinió sobre el camí futur (a 10 anys).

D'entrada, una breu revisió històrica ens pot permetre situar-nos en el moment actual per repensar els governs, els seus reptes, tasques i potencialitats d'atuació. En un nivell general, i pel que fa al nostre entorn històric i geogràfic europeu, en la primera societat d'hegemonia burgesa, des de la ruptura amb l'antic règim (Revolució Francesa) fins al desenvolupament d'una societat industrial avançada (primera metitat del segle XX) es configura l'estructura política del que anomenem estat liberal: l'estat com a productor de normes i com a garant del seu compliment per part de tothom. L'administració napoleònica va ser l'instrument per portar-ho endavant. Les seves principals funcions eren les relacionades amb la policia i el compliment de les normes establertes. El ciutadà era objecte d'observació per tal de constatar la legalitat de les seves actuacions. D'acord amb aquesta missió, les competències internes s'estructuren en funció de les relacions dels ciutadans amb l'administració, organitzades al voltant de temes específics. Davant els actes administatius, el ciutadà era un subjecte passiu i només pregava, demanava, sol·licitava autoritzacions per fer alguna cosa. El prinicipi orientador era l'exercici de l'autoritat més que el del servei a la societat.

L'absència de controls democràtics i les pràctiques caciquistes de l'estament polític i del poder econòmic contribuïen al divorci i a l'allunyament entre aquella estructura político-administrativa i una realitat social cada vegada més dinàmica. Per això, amb el creixement de la industrialització i la consolidació de la societat de masses, es van anar incrementant les tasques i competències de l'estat modern (produït, en certa mesura, pel creixement de demandes), que va ser portat endavant per l'administració burocràtica weberiana (coneguda pel nom del sociòleg Max Weber, que la va definir). L'estructura jeràrquica, organitzada al voltant dels càrrecs establerts en l'organització i la uniformitat de rutines i processos, garantida per procediments d'actuació formals, consolidava un sistema l'estabilitat del qual estava per sobre l'estabilitat de les persones, perquè això garantia l'equitat. Els objectius d'aquesta forma organitzativa eren l'eficiència, la racionalitat i la legalitat en la resolució d'actuacions. Així, a diferència de l'administració de tall napoleònic, que tenia una limitada vocació d'intervencionisme en la societat i que prioritzava les tasques de policia administrativa, l'administració weberiana va anar estenent el seu àmbit d'actuació com a producte del creixement de l'estat del benestar. En aquest procés, es van desenvolupar serveis orientats a incrementar les oportunitats i la qualitat de vida de la població.

En l'estat del benestar, el ciutadà ja no és només un subjecte passiu que demana o sol·licita autoritzacions, és un usuari d'uns serveis públics sobre els quals té consciència de tenir drets i dels quals espera qualitat. Quan s'adreça a l'administració, ho fa des d'una doble condició: la de l'usuari d'uns serveis, però també de la l'accionista que cada quatre anys escull els membres del consell d'administració de l'empresa que li presta els servies. En aquesta administració, doncs, el compliment de les normes es dóna per suposat i el caràcter d'aquestes normes el marquen els gestors i productors dels serveis i els decisors, els polítics, que els defineixen i prioritzen.

Malgrat aquest predomini de l'administració weberiana, als anys vuitanta tothom estava d'acord que aquest model estava esgotat. Les crítiques bàsiques eren que la rigidesa de la burocràcia, especialment la inflexibilitat dels processos i la normativa, no permetia donar respostes apropiades als nous problemes d'un entorn més complex i canviant, caracteritzat per la globalització dels mercats. D'altra banda, s'afirmava també que la baixa productivitat de la feina a l'administració era un resultat de l'estructura de treball al sector públic i es suggeria, doncs, la necessitat de posar en marxa mecanismes d'avaluació de resultats. La manca d'eficiència es posava com una de les explicacions del descontentament de la ciutadania, i calia buscar opcions diferents a l'exclusiva competència del sector públic per sostenir la provisió de serveis al ciutadà. Els canvis que s'han anat produint en els darrers temps porten el sector públic a replantejar-se el seu rol en dues direccions diferents: d'una banda, renunciant de vegades a la prestació directa dels serveis i encomanant-la al sector privat o no lucratiu (buscant més eficiència i més qualitat de servei i d'adaptació a l'usuari, o simplement cercant poder concentrar-se en altres vessants); de l'altra, assumint noves responsabilitats, com ara la dinamització de la comunitat local.

En la societat de la informació, el ciutadà, en el seu rol d'usuari de serveis públics, demana cada cop serveis més acurats a les seves necessitats, i també en el seu rol de ciutadà - subjecte polític, reclama un paper més actiu: conèixer les dades, els procediments, les normes, i poder participar en les deliberacions i les decisions que l'afectin. La primera accepció del ciutadà (usuari) implica reclamar uns serveis de qualitat creixent i una administració no solament eficaç, sinó també eficient (i amb serveis amb el mínim cost possible) i transparent, per assegurar-se l'eficiència d'una organització que actua en règim de monopoli. La segona (ciutadà - elector) reclama una administració oberta a la seva participació en els temes que li interessin.

Read more »

Posted in: Organització

Decisions

Dies enrera, en el bloc d'en Jordi Martí escrivíem sobre la dificultat de prendre decisions. La veritat, és que segons l'escala es complica la cosa.

L'Estat, quan pren decisions les pren per "interés general de Estado" que diuen ells. Això vol dir que hi ha interessos per sobre dels particulars i que l'Estat ha de vetllar perquè es compleixin. La dificultat pels de la perifèria és que aquestes decisions es prenen des de Madrid, que ens queda molt lluny.

La Generalitat pren les decisions pensant en Catalunya com a país, tot i que darrerament l'interés de l'àrea metropolitana pesa molt més que el de la resta del país. Així ens va, perquè a l'Alt Empordà tornem a ser a la perifèria i per més "inri" tenim cura d'un espai que els metropolitans utilitzen per venir-hi a passar les vacances.

Els ajuntaments són els veritables vertebradors i altaveus de la voluntat del poble. Les decisions a nivell municipal són les que escolten i valoren les opinions de la ciutadania, tenint en compte els seus interessos, que agregats haurien de mostrar aquell interés general que sempre mostra l'Estat.

L'Estat necessita un tren de gran velocitat per posar les comunicacions de les grans ciutats al nivell del segle XXI. A la Generalitat li sembla bé connectar Barcelona i la seva àrea metropolitana a través d'una línia d'alta velocitat, posant tantes estacions com convingui a cadascun dels municipis que la conformen. A Figueres ja ens sembla bé que ens facin una estació d'alta velocitat, aprofitant que la via ens passa a tocar del nostre terme, però quina raó ens donen tots plegats per desmantellar la que tenim al centre de la ciutat? La raó del més fort: o ho agafeu o ho perdreu tot.

I el poble? Com deia la Trinca: al poble que el donin pel xubuaua!!!

Ja en parlarem, perquè els empordanesos som molt marrans.

Read more »

Posted in: Vida

Genocidis

Ahir al vespre, en la intimitat de casa meva, vaig mirar la pel·lícula "el cónsul Perlasca", que feia uns dies m'havia descarregat d'internet (sí, jo també soc d'aquests!).

És una pel·lícula basada en fets reals, en el genocidi de jueus a Hongria durant la II Guerra Mundial, i la feina que va fer el Sr. Perlasca, un negociant de bestiar italià, fent-se passar per cònsul espanyol.

La pel·lícula en sí està bé, es corprenedera, com totes les que tracten del genocidi dels jueus. Però no volia parlar de la pel·lícula, sinó de la reflexió que em va provocar.

Tots aquests fets van passar fa quatre dies, i el que és cert que a l'acabament de la guerra i quan les potències guanyadores (Gran Bretanya, Estats Units i la URSS) feien balanç, la humanitat sentia vergonya de sí mateixa pel que havia passat. No parlem de l'Edat Mitjana, sinó de mitjan segle XX. Tothom es preguntava perquè havia passat i com era possible que, tot i que n'hi havia quatre que ho havien pensat, una bona colla més ho havien executat i la resta havia fet els ulls grossos davant d'uns fets tan horribles.

Hi ha una altra pel·lícula, en aquest una sèrie titulada "Hermanos de sangre" que té una altra escena molt ben aconseguida que és la d'uns soldats nordamericans que patrullen pel mig d'un bosc. De cop els arriba una pudor estranya. Continuen en direcció d'on els ve la pudor i en una clariana del bosc veuen la imatge més esfereïdora que han vist mai, explicat per boca dels propis soldats: un camp de concentració. No n'havien ni sentit a parlar i per tant no entenen què passava allà. Al cap d'un parell de dies, quan els havien explicat allò, després sentien una indignació fora de mare.

Com és possible que la humanitat siguem capaços de ser tan cruels els uns amb els altres? El més fort de tot plegat, és que quan els anys 80 va caure la Unió Soviètica, amb els seus murs i els seus països satèl·lits, després continuem posant murs entre els Estats Units i Mèxic, a Ceuta i Melilla, entre Israel i Palestina i que els genocidis no s'aturin com els de Turquia o els mateixos jueus amb els palestins.

Em costa entendre que la humanitat no siguem capaços de construir per comptes de destruir, i d'ajudar per comptes d'obstruir. Tenim enveja per comptes de respecte, i apliquem venjances per comptes de pactes.

Read more »

Posted in: Pensament

Un món sense fi

Amb el comentari d'aquest llibre inauguro un nou bloc d'etiquetes, la de comentaris de llibres.

"Un món sense fi" és el nom que Ken Follet ha posat a la continuació d'"Els pilars de la terra". Entre l'un i l'altre hi ha un decalatge de 200 anys. És un llibre llarg, té 1258 pàgines. La narració transcorre entre el 1327 i el 1361. El fil argumental descriu la vida d'uns personatges durant la seva adolescència i l'arribada a la maduresa, en una època on l'esperança de vida amb prou feines superava els 50 anys.

Es relata el pas de la pesta per Anglaterra on va delmar la vida de gairebé el 50% de la població. Com a aspectes generals, penso que n'hi ha un parell que estan molt ben explicats:

1er.- La relació entre l'església i la noblesa. Aquests eren els propietaris del 100% de les terres i de les persones. Les persones eren els serfs, i per tant tenien una relació d'esclavatge vers els seus propietaris. En aquesta època comencen a alliberar-se de la seva servitud en base a la major productivitat que ofereixen aquells que treballen la seva pròpia terra i per tant milloren l'aportació als nobles pel pagament de les guerres.

2on.- El naixement d'una burgesia comerciant. En contrapartida a l'agricultura, la població comença a agrupar-se a les ciutats. Com a conseqüència d'aquest canvi, neix una burgesia comerciant que planta cara a església i noblesa i passa a tenir cert poder, sobretot a partir del moment en que els pobles obtenen del rei la carta de ciutat. Aquest fet els dona un estatus diferent del que poden tenir mai els camperols.

Quant al fil argumental, seguint el del primer llibre, hi ha un parell de construccions i una història familiar. També, com no, hi ha els dolents, els fantasmes dels quals van apareixent durant tot el llibre com la gota malaia, que semblen que no s'han de morir mai. Evidentment, tots ens morim, els bons i els dolents.

Aquests dos protagonistes, a l'entorn dels quals es teixeix tot el fil argumental, tenen el paper de dona que reivindica el paper de les dones a la societat, i de l'home que desitja aquesta dona, per sobre de tots els problemes que van sorgint. És una relació amb un estira i arronsa continuat que manté el to al llarg de tota la narració.

Quant al tema de les construccions, penso que la qualitat de la narració és molt inferior a la primera part, i molt allunyat d'altres narracions com "la catedral del mar" de l'Ildefonso Falcones, per exemple.

També la narració en general no té la qualitat de la part anterior. Penso que aquest llibre, tot i que amb ell he passat una estona agradable, queda força allunyat de la qualitat de narracions com la ja citada de l'Ildefonso Falcones. També és cert que es manté un bon to al llarg de la narració. Sense aquest to es faria impossible llegir un llibre de 1250 pàgines.

Read more »

Posted in: Llibres

Sant Pau de la Calçada

Ahir, diumenge dia 27 de gener era l'aplec de Sant Pau de la Calçada. Aquest és un aplec tradicional de Figueres i rodalies que porta més de cent anys celebrant-se, tot i que es va interrompre entre el 1922 i el 1942, aproximadament.

Gràcies a l'amabilitat dels propietaris vaig tenir la possibilitat de veure el mas per dintre, i de compartir una estona molt agradable amb ells mateixos.

Del mas diré que és extraordinari. Està molt ben conservat, amb fotografies antigues i quadres de fa més de 100 anys. Tot el que hi ha allà respira noblesa. I noblesa en el doble sentit: la noblesa de la gent benestant, d'una nissaga de militars d'alta graduació. I noblesa en el sentit de bona gent, gent de fiar, de la que es desprèn dels militars constitucionalistes, dels que són a l'estament militar per defensar la població i no per donar cops d'estat. Parlant amb gent així, que cada vegada en queda menys, em sento desarmat, com un nen petit. Els escoltaria hores i més hores i no em cansarien mai. Tenen tantes coses per explicar, i totes tan interessants...

Dels propietaris només en puc parlar bé. Desprenen bonança i tranquil·litat. Aquella tranquil·litat que em transmetia el meu avi, de la persona que té anys, n'ha passat moltes i està de tornada de tot plegat. A més els Srs. Del Pozo transmeten seguretat. La seguretat d'una posició acomodada heretada i transmesa. El contrari del nou ric. Són persones que fan sentir-te còmode. L'Helena i jo vam quedar encantats de les explicacions que ens feien sobre la història del mas i de l'aplec que s'hi celebra. Penso que tant per aquesta història com pels seus propietaris, tenim l'obligació de deixar escrita aquesta tradició.

A tot això hi he d'afegir que a Sant Pau s'hi van casar els meus pares, per la qual cosa encara hi he d'afegir més sentiment a tot plegat.

Read more »

Posted in: Tradicions

Esser pare als 44

Fa pocs dies em van donar la gran notícia que havia de tornar a ser pare. I va ser una gran notícia perquè era un fet buscat i pensat.

Fa molts anys, quan encara m'havia de casar, pensava que els fills s'havien de tenir de jove perquè el fet de tenir pares joves ho considerava un avantatge per la comprensió dels problemes d'uns i altres. Han passat vint anys, el món ha fet moltes voltes, a mi m'ha caigut gairebé tot el cabell i no penso ben bé així.

Crec que els problemes entre pares i fills no venen per la diferència d'edat, sinó més aviat per les ganes que hi posi cadascú en fer el paper que li pertoca. Els pares hem de fer de pares, no de col·legues dels nostres fills. Ens toca educar-los, amb tot el que això comporta. I a ells els toca aprendre, evidentment amb tot el que això comporta. Potser ens passa que els pares no tenim temps de fer el nostre paper perquè quan tenim fills no volem renunciar a res. I els fills, mentre estan sota la nostra custòdia ja els va bé l'absència de pares perquè així fan el que els ve de gust. Però això ho pagarem molt car. La inversió en l'educació d'un fill té un rendiment il·limitat.

Totes aquestes coses les tinc molt clares i molt reflexionades, però clar, el meu fill tindrà un pare un xic massa vell. Espero no tenir minvades les energies per poder dedicar-me a aquesta criatura tal i com vaig fer, divuit anys enrera, amb la Mireia. Potser no el podré portar a coll tanta estona com amb ella, o potser no podrà tenir tantes hores de bicicleta. Probablement a alguna reunió de pares es pensaran que hi ha algun avi. Però la vida és així, i les coses no són mai com voldríem que fossin, per tant ho hem d'agafar com ve i buscar-hi el costat positiu.

També m'agafa molt més madur, amb una personalitat més consolidada, amb molta tranquil·litat d'esperit. He guanyat amb capacitat analítica i de relativització dels problemes. No he perdut les ganes de fer coses. Em sento capacitat per poder ser un bon pare.

El que estic en condicions d'afirmar rotundament són dues coses:

1. El naixement de la Mireia és la màxima alegria de la meva vida

2. Hi posaré tot l'esforç del que sigui capaç per educar aquesta criatura

Read more »

Posted in: Vida

Eleccions generals

Ja hi tornem a ser. Sembla que van ser abans d'ahir, però no. Ja fa quatre anys que hi va haver eleccions generals, i per tant el dia 9 de març haurem de tornar anar a votar.

La darrera vegada que vaig anar-hi, va ser amb molts nervis i els resultats els vaig rebre amb molta alegria: l'electorat havíem donat la majoria a en Santi Vila a les eleccions municipals de Figueres.

Aquesta vegada també aniré a votar perquè ho considero una obligació democràtica. El meu avi sempre em deia que ens havia costat molts anys poder tornar a votar, com perquè ara ens quedem a casa. Però no negaré que em fa molta mandra. I me'n fa sobretot perquè estic cansat que es riguin dels catalans. Jo me'n sento fins al fons de l'ànima, com perquè l'eslògan d'en ZP sigui "cumplimos lo que prometemos", més o menys, i el PP presenti com a número 2 el gran defensor dels catalans: el Sr. Pizarro, que voldria fer amb nosaltres el mateix que va fer el seu homònim amb els indis durant la colonització de Sudamèrica.

Els catalans, o els que ens estimem aquest país, ens hauríem d'agrupar en un sol partit i anar pel dret per la independència. No ens volen, i nosaltres tampoc els volem a ells. Sense embuts, clar i català. Tot el que estigui pel mig, no ens val. Jo he acabat la paciència. Respecte als espanyols, perquè anar a votar hi aniré.

Read more »

Posted in: Pensament