Fa pocs dies em van donar la gran notícia que havia de tornar a ser pare. I va ser una gran notícia perquè era un fet buscat i pensat.
Fa molts anys, quan encara m'havia de casar, pensava que els fills s'havien de tenir de jove perquè el fet de tenir pares joves ho considerava un avantatge per la comprensió dels problemes d'uns i altres. Han passat vint anys, el món ha fet moltes voltes, a mi m'ha caigut gairebé tot el cabell i no penso ben bé així.
Crec que els problemes entre pares i fills no venen per la diferència d'edat, sinó més aviat per les ganes que hi posi cadascú en fer el paper que li pertoca. Els pares hem de fer de pares, no de col·legues dels nostres fills. Ens toca educar-los, amb tot el que això comporta. I a ells els toca aprendre, evidentment amb tot el que això comporta. Potser ens passa que els pares no tenim temps de fer el nostre paper perquè quan tenim fills no volem renunciar a res. I els fills, mentre estan sota la nostra custòdia ja els va bé l'absència de pares perquè així fan el que els ve de gust. Però això ho pagarem molt car. La inversió en l'educació d'un fill té un rendiment il·limitat.
Totes aquestes coses les tinc molt clares i molt reflexionades, però clar, el meu fill tindrà un pare un xic massa vell. Espero no tenir minvades les energies per poder dedicar-me a aquesta criatura tal i com vaig fer, divuit anys enrera, amb la Mireia. Potser no el podré portar a coll tanta estona com amb ella, o potser no podrà tenir tantes hores de bicicleta. Probablement a alguna reunió de pares es pensaran que hi ha algun avi. Però la vida és així, i les coses no són mai com voldríem que fossin, per tant ho hem d'agafar com ve i buscar-hi el costat positiu.
També m'agafa molt més madur, amb una personalitat més consolidada, amb molta tranquil·litat d'esperit. He guanyat amb capacitat analítica i de relativització dels problemes. No he perdut les ganes de fer coses. Em sento capacitat per poder ser un bon pare.
El que estic en condicions d'afirmar rotundament són dues coses:
1. El naixement de la Mireia és la màxima alegria de la meva vida
2. Hi posaré tot l'esforç del que sigui capaç per educar aquesta criatura
Posted in: Vida
1 comentaris:
Felicitats JM!! Quina al.legria ser pare als 44. Ho tens tot, el dynamisme, l'experiència, les ganes de fer les coses bé, i també molt "tendressa" per compartir amb aquest nen/a que de ben segur serà un infant immensament feliç de la mà del seu pare... i tens tantes coses per explicar-li, ensenyar-li, i ell/a segurament moltes ganes d'aprendre del seu pare. Quina sort que tindrà aquest nen/a que encara ha de nèixer amb un pare així...
El naixement del teu segon fill/a serà diferent, però de ben segur que també será molt important.
Felicitats... sense oblidar l'Helena.
Publica un comentari a l'entrada