Ja hi tornem a ser. Sembla que van ser abans d'ahir, però no. Ja fa quatre anys que hi va haver eleccions generals, i per tant el dia 9 de març haurem de tornar anar a votar.
La darrera vegada que vaig anar-hi, va ser amb molts nervis i els resultats els vaig rebre amb molta alegria: l'electorat havíem donat la majoria a en Santi Vila a les eleccions municipals de Figueres.
Aquesta vegada també aniré a votar perquè ho considero una obligació democràtica. El meu avi sempre em deia que ens havia costat molts anys poder tornar a votar, com perquè ara ens quedem a casa. Però no negaré que em fa molta mandra. I me'n fa sobretot perquè estic cansat que es riguin dels catalans. Jo me'n sento fins al fons de l'ànima, com perquè l'eslògan d'en ZP sigui "cumplimos lo que prometemos", més o menys, i el PP presenti com a número 2 el gran defensor dels catalans: el Sr. Pizarro, que voldria fer amb nosaltres el mateix que va fer el seu homònim amb els indis durant la colonització de Sudamèrica.
Els catalans, o els que ens estimem aquest país, ens hauríem d'agrupar en un sol partit i anar pel dret per la independència. No ens volen, i nosaltres tampoc els volem a ells. Sense embuts, clar i català. Tot el que estigui pel mig, no ens val. Jo he acabat la paciència. Respecte als espanyols, perquè anar a votar hi aniré.
Posted in: Pensament
2 comentaris:
Josep Maria,
Hi ha diversos tipus d'eleccions en funció del context temporal en què aquestes es presenten. En aquest sentit, les de fa 4 anys varen ser excepcionals i s'han d'entendre com a tals.
Les properes eleccions del 9 de març són molt més importants del que molts pensen, especialment quan encara penja la resolució del recurs d'inconstitucionalitat presentat pel PP a l'Estat de Catalunya.
Mai com ara una massa tant important de gent (independentment del seu orígen) havia estat a favor de la independència. Alguna cosa deu estar passant, alguna cosa s'està movent a nivell transversal entre totes les forces catalanistes per fer-nos posar d'acord a molts que el millor és desendollar la màquina sense atendre exclusivament a la ideologia o color polític.
En aquest sentit, el que anomenem societat civil sembla anar un pas per davant dels partits polítics, segurament perquè no es veuen obligats a actuar de manera políticament correcta i poden expressar allò que pensen sense tacticismes.
Només hi ha una cosa clara. Segons el meu parer, si retallen l'Estatut cal tornar a sotmetre la qüestió al poble català perquè es pronuncïi i no tornar a presentar una proposta d'Estatut com déu mana fins que totes les forces polítiques siguin capaces de posar-se d'acord i negociar conjuntament sense fer que sentim vergonya aliena de tot plegat i el sentiment de desafecció envers la política no deixi de créixer i créixer.
Aviat el més normal serà l'abstenció i no anar a votar, i ja se sap que si no governes has de deixar que et governin.
Tant de bo el sobiranisme sigui capaç d'aglutinar sota el seu paraigua els diferents moviments aparescuts darrerament.
Algú em pot dir la diferència entre independència, sobirania i el dret a decidir. Que jo sàpiga, tots tres conceptes expressen el mateix, malgrat algun d'ells representi anar a un ritme més baix o més alt, segon el cas.
Hi ha qui diu que en el cas d'ERC, per exemple, s'hi aixopluguen persones que volen un estat federal de veritat, altres un estat confederal i d'altres la independència.
A la pràctica, l'estat espanyol ja compleix amb algunes de les característiques d'estat federal, tot i que els models federals no són iguals a Alemanya que als Estats Units, per citar-ne alguns, i caldria analitzar els països segons competències concretes o blocs d'aquestes, en tot cas.
Ara bé, la diferència entre un estat confederal i la independència de facto no ho és tant si atenem al que és més important: qui decideix? Un estat confederal és una unió de, com a mínim, dos estats perquè lliurement ho decideixen així i, per tant, des d'aquest punt de vista la independència política és evident. El salt qualitatiu de veritat ens el donaria el reconeixement com a sobirans en una relació bilateral de tú a tú amb l'estat espanyol.
Constituir-nos en un estat confederal o ser independents de ple dret és una conseqüènica de decidir el que volem com a poble en un estadi següent al del reconeixement al dret a l'autodeterminació.
Al marge d'això, estic d'acord que si hi ha una consulta popular sobre el dret a l'autodeterminació, no hi haurà marxa enrere i el procés serà irreversible cap a un estat independent.
Home Jordi, això teu és una lliçó magistral. Jo én aquest apartat sóc molt més intuïtiu, i menys versat, per deferència professional.
Estic totalment d'acord amb tú en el sentit que el poble està per davant dels polítics. Penso que cal una regeneració política i aquí hi entreu els de la generació dels setantes. Vosaltres ja heu estat educats en la democràcia i això és molt important.
Si no comencem a repensar aquest país sense rèmores del passat i sense rancúnies dels nostres col·laterals, els catalans no ens en sortirem.
Estic amb tots vosaltres.
Publica un comentari a l'entrada