Cap on caminem

Diumenge a la tarda vaig veure la darrera pel·lícula del gran Clint Eastwood, "Gran Torino". Una grandíssima pel·lícula. En aquesta pel·lícula es planteja el problema que genera la gent gran, pel sol fet de fer-se gran. Així, arriba un punt on el protagonista principal s'identifica més amb uns immigrants asiàtics que amb la seva mateixa família. "No conec els meus fills" i "tinc més en comú amb aquesta gent que amb la meva pròpia família" arriba a dir el protagonista.

Es presenta la confrontació entre la societat americana i la societat, en aquest cas, immigrant asiàtica. Per una banda, en la societat americana els fills se'n van de casa, i en el moment que els pares es fan grans, independentment de la seva autonomia, ni es plantegen tenir-los a casa, sinó que la única sortida és portar-los a una institució que en tingui cura. Per altra banda, la societat immigrant asiàtica integra la gent gran en la mateixa família, convivint dues o tres generacions en la mateixa casa, fins que es moren.

Aquesta evolució també l'hem fet a casa nostra. Quan els meu pares es van casa, en la mateixa casa hi vivien tres generacions i quan vaig nèixer jo, quatre generacions. És evident que amb les mides dels nostres pisos ara això és impensable, per impossibilitat d'espai físic. Però d'aquí a gairebé desfer-nos dels "vells" potser hi ha altres opcions.

Penso que si aquesta ha de ser l'evolució d'una societat moderna la tenim mal encarada. Després dels grandíssims esforços que han fet els nostres pares, durant una bona colla d'anys per portar-nos fins on som, potser en podríem fer algun per portar-los a ells a la línia d'arribada. Únicament es tracta de l'esprint final.

Cal intentar que la gent gran tingui tota l'autonomia del món, fins que la perdin. L'autonomia és qualitat de vida, però també és qualitat de vida que els fills t'estimin i tinguin cura de la teva persona fins que no siguis d'aquest món. Altra cosa molt diferent és quan una persona perd totalment el seny i no coneix ningú ni sap què es pesca. Aquí la caritat humana potser passa per un altre camí, que m'estimo més no haver de prendre mai, ni per mi ni per cap dels de casa.

Si és veritat això que diuen que la nostra generació arribarem als 120 anys, es plantejaran una sèrie d'opcions que la nostra societat s'ha d'espavilar en resoldre. I no tots són de tipus tècnic o d'intendència, els morals tenen molt més pes.

Com deia el meu avi, segurament és molt millor no arribar-hi. Em penso que me l'escoltaré.

Read more »

Posted in: Pensament,Vida

Eliminar l'IVA

Una de les conseqüències tràgiques de la present crisi financera és que se n'ha anat en orris tot allò que els economistes hem estudiat i predicat durant dècades. Sembla que ara tot val: qualsevol polític que vulgui augmentar la despesa, només ha d'explicar que la crisi actual s'assembla a la del 1929, pronunciar la frase màgica "com va dir Keyness" i alehop! ja té carta blanca per dilapidar diners.

És clar que els llibres de macroeconomia diuen que durant les recessions econòmiques el dèficit fiscal ha d'augmentar. I també sé que s'associa aquesta expansió fiscal als postulats keynessians. El que els textos no diuen, és que una crisi obre les portes al dispendi il·limitat i indiscriminat per part de la classe política. I és que hi ha dues maneres d'incrementar el dèficit: una, augmentant la despesa pública i dues, reduint impostos perquè qui amplïi la despesa sigui el ciutadà.

Quina de les dues opcions és millor per lluitar contra la crisi? En termes econòmics es diu que aquella que tingui un millor efecte "multiplicador" i exerceixi un major impacte sobre el PIB. És a dir, si augmentar la despesa en 10.000 milions genera un augment del PIB del 20% i, en canvi, reduint els impostos un 10% es genera un increment del PIB del 10%, llavors diuen que és millor augmentar la despesa pública que reduir els impostos. Tot i que aquest raonament és molt corrent, no és cert del tot perquè no hi ha res que impedeixi al govern reduir els impostos un 40% per aconseguir un increment del PIB del 20%.

Per analitzar quina política fiscal és millor, s'han d'analitzar dos aspectes clau. Per un costat l'eficiència, fins i tot en època de crisi els contribuents ens hem d'assegurar que els nostres diners no són malgastats. En aquest sentit, quan se li dona al Govern la possibilitat de gastar, de seguida surten ministres, diputats, presidents de comunitats autònomes, de diputacions, alcaldes i tot tipus de malgastadors patològics que trobaran les maneres més pintoresques de malbaratar els nostres diners i que prendran decisions, no amb criteris d'eficiència econòmica, sino amb criteris polítics i electoralistes (per no ser acusats, per exemple, d'haver fet poc o res). Això fa que acabin adquirint coses que només interessen a ells mateixos. Pel contrari, quan es rebaixen els impostos són els propis ciutadans els que decideixen on van a parar els diners perquè ells son els que el gastaran. Així doncs, segons el primer criteri, el retall impositiu és superior a l'augment de la despesa pública.

El segon criteri que s'ha de tenir en compte és la immediatesa: quina política tindrà un efecte més ràpid sobre l'economia? La immediatesa és important perquè les necessitats tenen una durada curta i una política fiscal anticrisi que tingui efectes després de la crisi és inútil. En aquest sentit, l'augment de la despesa pública en infraestructures requereix concursos públics, adjudicació d'obres, escriptures de contractes, negociació de comissions (legals), etc... Un procés llarg que fàcilment pot retrassar la despesa en anys. I potser llavors ja serà massa tard... a no ser que el govern dugui a terme precisament aquest pla anticrisi perquè pensa que la recessió durarà varis anys.

Alguna cosa semblant passa amb la reducció de l'IRPF: quan els ciutadans ens adonem de que el Govern ens treurà menys diners (això passarà el juny, quan fem la declaració de renda) la crisi ja podria haver-se acabat.

En canvi, una reducció de l'IVA no té el mateix problema: si demà a les 10 del matí s'elimina l'IVA, a les 10 i un minut la gent veuria que allò que abans costava 100 ara costa 90, per la qual cosa, els 10 restants els podria destinar a comprar altres coses. De la mateixa forma, les empreses que han de guardar diners per pagar l'IVA, de cop tindrien recursos per gastar. S'ha parlat del Fons Estatal d'Inversió Local que ha insuflat 8.000 milions d'euros en inversions als ajuntaments. L'IVA representa 1.100 milions d'aquests. Per la qual cosa, sense l'IVA aquests diners haurien anat directament a despesa pública.

Conclusió: s'hauria d'anunciar la desaparició de l'IVA durant el 2009 (o fins que s'acabi la crisi) i la seva reaparició en el futur. Això induiria els ciutadans a gastar ara, que és quan es necessita. Tant l'argument de l'eficiència com el de la immediatesa suggereixen que la millor política fiscal per lluitar contra la crisi és la reducció o eliminació temporal de l'IVA.

Problema: Que la Unió Europea obliga els seus membres a mantenir un IVA mínim del 15%, per la qual cosa la decisió s'ha de prendre a Brusel·les. Però bé, potser ja va essent hora que tots aquells que són a Brusel·les demostrin que hi son per treballar i no en un cementiri d'elefants amb uns sous d'or i prenguin, finalment, una decisió útil i valenta que pot contribuir fermament a amortiguar la crisi: eliminar temporalment l'IVA.

Read more »

Posted in: Economia,Pensament,Política

Motí al Bounty

Dades del llibre

Títol del llibre: Motí al Bounty

Autor: John Boyne

Traducció: Jordi Cussà

Novel·la d'aventures

Editorial Empúries

506 pàgines

Síntesi del llibre

Narra les aventures i desventures de John Jacob Turnstile, un jove orfe de catorze anys que sobreviu a base d'escurar les butxaques dels altres i buscar-se seriosos problemes amb la llei. Quan és a punt d'entrar a la presó, però, una oferta temptadora i arriscada fa que se n'allunyi: el capità d'un vaixell a punt de salpar en una missió molt important s'ha quedat sense criat. Així serà com Turnstile, un encantador i desvergonyit antiheroi amb el cor d'or i la paraula àgil, s'embarcarà al Bounty cap a unes terres llunyanes i un futur incert.

Comentari del llibre

Molt bon llibre. Basat en una història real, ara en interpretació nova, tal i com ho diu al mateix llibre, és una novel·la absorbent. Narra la convivència a bord d'un barco en una missió mercantil, que intenta sense èxit creuar el Cap d'Hornos per anar a Tahití i ha de fer marxa enrera per fer-ho creuant el Cap de Bona Esperança. La missió es tracta de portar esqueixos de l'arbre del pa a Indonèssia i d'allà a Anglaterra. Una aventura de dos anys on apareixen les capacitats i incapacitats del capità per mantenir l'ordre durant el trajecte i en els períodes on el vaixell està amarrat. Les aventures succeeixen als volts del 1789, on encara hi havia una part del món per descobrir i qui s'embarcava en la majoria de vegades era per fugir endavant, com és el cas del narrador.

El llenguatge és fresc i àgil. Molt agradable de llegir. Em feia mandra posar-m'hi perquè la història és prou coneguda, sobretot per la pel·lícula protagonitzada per Marlon Brando. Però no m'ha decebut gens.

La meva puntuació és de 81 punts sobre 100.

Read more »

Posted in: Llibres

I tú què hauríes fet

Acabo de veure a casa la pel·lícula "The reader", "El lector", perquè compaginar l'atenció d'una criatura de set mesos i l'afició al cinema és difícil, per la qual cosa m'he convertit amb un "pirata" més. Així que em baixo les pel·lícules amb l'ares i ens les mirem tranquil·lament, o no, a casa.

És una bona pel·lícula, a més el fet de veure-la sol a casa m'ha donat temps a anar reflexionant sobre el tema que tracta. I a sobre venia avisat del tema.

En el decurs de la pel·lícula es jutja la protagonista per col·laboracionisme amb el règim nazi. Ella s'adreça al jutge del tribunal i li demana: "I vostè què hauria fet?".

Ho tenim molt fàcil per opinar sobre aquest tema, o en el cas del nostre país, sobre els col·laboracionistes amb el règim franquista, però clar una cosa és fer-ho quan han passat més de quaranta anys i des del sofà de casa i una altra de molt diferent és trobar-t'hi pel mig. L'esperit de supervivència fa fer moltes coses i alhora justifica moltes actuacions. Al final, d'herois n'hi ha molt pocs.

Per descomptat que jo mai de la vida he hagut de demostrar la meva heroïcitat, sortosament. Però la situació la veig comparable amb quan vaig fer el servei militar, a Girona, entre el novembre de 1982 i el juny del 1984. La vida dintre del quarter no tenia res a veure amb el que estava passant al carrer en aquells mateixos anys. El primer dia d'entrar ja ens ho van dir: havíem de deixar els pebrots penjats a l'entrada i recollir-los quan sortíssim llicenciats. Ni una paraula en català i a sobre veure que erem manats per una colla d'analfabets que feien vida al bar del quarter.

Però tot i això, la majoria acabàvem parlant-nos en castellà entre nosaltres, portant algun pernil al coronel i saludant a una pedra que hi havia per allà en honor "a los caídos por la patria". Portant la bandera espanyola al braç i cantant l'"Ardor guerrero" o l'himne d'artilleria que honora uns tals Velarde i Daoiz, dels quals no n'he sentit parlar mai més. Quèiem en l'error de copiar les novatades i d'anomenar els nous o els que estaven a punt de llicenciar-se amb els noms de jerga que es donaven allà dintre. I els que havien de tallar els cabells ho feien i els que havien d'arrestar ho feien. I tots ho enteníem, i mai ho he discutit.

Al cap de vint anys (i això és rigorosament cert) encara tenia pesadilles en què m'arribava un escrit que havia d'acabar un parell de mesos de mili que havia deixat penjats. No m'imagino com acaben els que viuen situacions límit o es juguen la pell.

Per tant, considero que ens hem de posar en el lloc de les persones que van viure aquestes situacions, que no és fàcil.

Per altra banda he vist les declaracions d'un gran esportista, en Manel Estiarte, en les quals explica que ha escrit un llibre. Un gran esportista i una millor persona. Segur que valdrà la pena llegir-lo.

Read more »

Posted in: Anècdotes,Vida

Ensenyar

Una vegada era un forner. Assajava farines i més farines per a fer pans cada cop millors. Diàriament enfornava milers de barres. Mentrestant, estudiosos diversos que no havien fet mai un trist llonguet, escrivien sobre el tema. Un dia van demanar al forner de fer la ponència inaugural d'un congrés sobre panificació. "No puc", els va dir. "Estic molt enfeinat fent el pa que us menjareu tot parlant".

Qui sap fer les coses, les fa, qui no les sap fer, només les explica. I qui no sap ni explicar-les, les ensenya. És un acudit maliciós que ha corrigut tota la vida entre els estudiants. Injust amb tants professors competents i esforçats com hi ha. Però descriptiu de la mediocritat real que, al llarg de la història ha campat per càtedres, tribunals, escoles i acadèmies.

Què en devien saber d'astronomia aquells ara obscurs inquisidors que condemnaren Galileu?. Com es pot exercir el magisteri des de la ignorància? Doncs molt fàcil: amb aplom.

El mateix aplom amb què els analistes financers comentaven un món que no entenien abans que se'ls quedés als dits fa només quatre dies, per exemple. Per què ens hem de continuar refiant de gent que s'equivoca tan clamorosament, siguin bisbes, banquers, catedràtics o sociòlegs? Els forners d'obrador ja comencem a estar cansats de tanta errada de saló. 

Qui sempre ensenya mai no aprèn. Aprendre és una actitud. Una actitud lligada a l'experimentació, a més. Aquesta és la grandesa del mètode científic. Tot és revisable, qualsevol certesa provisional ha de ser recomprovada. Aprèn el bon forner que millora la mescla ja excel·lent, assajada el dia abans. No aprèn l'acadèmic que refregeix especulacions. I si pares d'aprendre, comences a ignorar.

Aprendre costa. Per començar, és un acte d'humilitat. En segon lloc demana esforç. Esforç, sobretot, per a subvertir els propis convenciments. He penjat aquest video perquè demostra que aprendre passa per desaprendre tics i mals costums, o bons costums obsolets.

Read more »

Posted in: Cultura general,Vida