Diumenge a la tarda vaig veure la darrera pel·lícula del gran Clint Eastwood, "Gran Torino". Una grandíssima pel·lícula. En aquesta pel·lícula es planteja el problema que genera la gent gran, pel sol fet de fer-se gran. Així, arriba un punt on el protagonista principal s'identifica més amb uns immigrants asiàtics que amb la seva mateixa família. "No conec els meus fills" i "tinc més en comú amb aquesta gent que amb la meva pròpia família" arriba a dir el protagonista.
Es presenta la confrontació entre la societat americana i la societat, en aquest cas, immigrant asiàtica. Per una banda, en la societat americana els fills se'n van de casa, i en el moment que els pares es fan grans, independentment de la seva autonomia, ni es plantegen tenir-los a casa, sinó que la única sortida és portar-los a una institució que en tingui cura. Per altra banda, la societat immigrant asiàtica integra la gent gran en la mateixa família, convivint dues o tres generacions en la mateixa casa, fins que es moren.
Aquesta evolució també l'hem fet a casa nostra. Quan els meu pares es van casa, en la mateixa casa hi vivien tres generacions i quan vaig nèixer jo, quatre generacions. És evident que amb les mides dels nostres pisos ara això és impensable, per impossibilitat d'espai físic. Però d'aquí a gairebé desfer-nos dels "vells" potser hi ha altres opcions.
Penso que si aquesta ha de ser l'evolució d'una societat moderna la tenim mal encarada. Després dels grandíssims esforços que han fet els nostres pares, durant una bona colla d'anys per portar-nos fins on som, potser en podríem fer algun per portar-los a ells a la línia d'arribada. Únicament es tracta de l'esprint final.
Cal intentar que la gent gran tingui tota l'autonomia del món, fins que la perdin. L'autonomia és qualitat de vida, però també és qualitat de vida que els fills t'estimin i tinguin cura de la teva persona fins que no siguis d'aquest món. Altra cosa molt diferent és quan una persona perd totalment el seny i no coneix ningú ni sap què es pesca. Aquí la caritat humana potser passa per un altre camí, que m'estimo més no haver de prendre mai, ni per mi ni per cap dels de casa.
Si és veritat això que diuen que la nostra generació arribarem als 120 anys, es plantejaran una sèrie d'opcions que la nostra societat s'ha d'espavilar en resoldre. I no tots són de tipus tècnic o d'intendència, els morals tenen molt més pes.
Com deia el meu avi, segurament és molt millor no arribar-hi. Em penso que me l'escoltaré.
Posted in: 
1 comentaris:
Quanta raó! Certament la gent ens estem tornant uns desagraits, pero els que ho són no saben el que es perden, sobretot quan el desagraiment és amb els propis pares i avis. Jo, que en tinc molta experiencia en aixó de vetllar per els meus, tal i com ho varen fer ells en el seu dia amb mi i també amb els seus néts, he tingut el plaer, dur per altra part, de cuidar el meu pare malalt d'Alzheimer, a casa, junt amb la meva mare i amb l'ajut incondicional dels meus fills i el meu home. Ara, mesos després d'haver mort, contraresto el dolor de la seva abséncia amb el confort d'haber fet tot i més del que podía fer per ell, que malgrat que en el últim any no em coneixia, si que a vegades amb un gest o una petita expresió em deia moltes coses.
Ell sempre deia que calia estalviar per tenir una bona vellesa i no tenir que anar a un "d'aquets hotels per vells" . I no hi va anar mai, i malgrat que a vegades la situació era dificil de suportar, més ho hauría estat portar-lo a un centre.
Jo crec que si he obrat així, es perque així ho vaig veure i m'ho varen ensenyar i així ho veuran els meus fills, l'exemple continua i per ells els avis son intocables i avui per avui continuen demostrant-ho amb la meva mare.
No soc ningú ni em crec capacitada per jutjar a ningú que no obri de la meva manera, ans al contrari, respecto altres maneres de fer, pero jo em sento molt compensada i confortada per haber-ho fet.
Potser a la societat ens cal mirar una mica més de costat i no tant el nostre melic. El del costat demà podem ser nosaltres.
Salutacions. Rosa.
Publica un comentari a l'entrada