Normalment, les grans discusions político-econòmiques es podrien arribar a resumir en els models d'Estat i el paper que té aquest en l'economia. Identifiquem un partit polític o un altre en funció del paper preponderant i el caràcter que pretenen implantar en les seves lleis i decrets, si arriben al poder.
El ciutadà mitjà assalariat veu en la figura de l'Estat un protector del seu benestar i de l'economia en general. Contràriament, l'emprenedor de forma majoritària vol un Estat de mínims, que no afogui l'economia productiva amb la sobreregulació legislativa i l'excessiva recaptació d'impostos, que és la que permet, finalment, el sosteniment global del sistema.
En el fons, el votant assalariat pretén un Estat vigilant, regulador i administrador de l'economia, que proporcioni serveis públics universals i gratuïts. Mentres que l'emprenedor vol un Estat inversor en educació, seguretat i infraestructures, que deixi en mans del mercat la seva pròpia regulació en un marc jurídic que doni seguretat a la inversió i al retorn dels capitals invertits. Tots dos models tenen els seus riscos i les seves virtuts:
a) El model proposat pel ciutadà mitjà assalariat garanteix uns serveis socials universals, probablement a un cost d'execució superior al que s'obtindria en el sector privat.
b) El model de l'Estat de mínims que proposa l'emprenedor, és un model que deixa l'assalariat relativament desprotegit i pretén reduir el paper de l'Estat en un simple organitzador dels sectors i serveis no rentables per a la iniciativa privada.
Per a l'emprenedor, l'Estat proposat pel ciutadà és ineficient, paternalista i inviable, ja que resta recursos de l'economia productiva que el mercat gestionaria de forma més eficient. Per al ciutadà assalariat, el model de l'emprenedor és una amenaça a l'Estat del benestar i una porta oberta a la pèrdua de drets i llibertats obtingudes pels treballadors durant el segle passat.
Desgraciadament no hi ha, o no conec, un model desenvolupat i flexible, suficientment provat, que agrupi les dues tendències. La seva possible implantació aixeca temors entre tots dos grups ideològics.
El repte d'aquesta situació de crisi podria o hauria de ser arribar a un punt de trobada. A mitjà termini els serveis de l'Estat hauran de reformular-se si volem un manteniment sostenible i viables d'aquests. Ens agradi o no, la supervivència de la nostra sobirania econòmica com Estat depèn de l'adaptació del model econòmic a un entorn en el qual podem competir amb els capitalismes més liberalitzats (Estats Units, Gran Bretanya) o els més centralitzats (Xina, Índia). Sense canvis que ens facin més eficients, no podrem competir en condicions. Elevar els impostos a la classe treballadora i als emprenedors no sembla la solució definitiva a llarg termini, si no va acompanyada d'una formació superior de riquesa.
La crisi econòmica representarà, en la meva opinió, un canvi sense precedents en la percepció del risc financer, de la seguretat econòmica-jurídica i del paper de l'Estat. L'Estat del Benestar té els dies comptats amb l'actual model econòmic. Ens agradi o no. Ens ho diguin ... o no. Els números manen i no menteixen. S'imposa a mig termini una redefinició dels serveis públics bàsics, del seu cost i de la repercussió impositiva respecte a l'economia privada. No veure-ho o no voler-lo veure és parlar amb el cor i no amb el cap (i tots tenim cor):
Quan els comptes de l'Estat o de les Administracions Públiques en general, no surtin, s'haurà de decidir què es prescindible i què es vol mantenir. El debat hauria d'estar servit ... perquè en democràcia si el Poble no opina, ho fan d'altres en el seu nom.
Seria aquest un tema per resoldre via referèndum? Potser si.
Posted in: Economia
