Durant molts anys, els monetaristes de l'escola de Chicago, amb Milton Friedman al capdavant, van ser la bandera dels neoliberals i conservadors que volien arrasar el keynesianisme. Tots dos plantejaments eren presentats com a radicalment incompatibles i contradictoris, i de fet, alguns es remuntaven a les discrepàncies existents entre Keynes i Hayek, el pare del liberalisme econòmic, i les exageraven per emportar-se l'aigual al seu molí. Se'ls presentava com un dilema entre La riquesa de les nacions d'Adam Smith (el mercat) i El capital de Karl Marx (l'Estat). Però, en realitat, quan Friedrich Augusta van Hayek va escriure en plena Segona Guerra Mundial El camí cap a la servitud, amb un atac ferotge a l'excés de planificació econòmica, Keynes el va escriure per compartir alguns dels seus punts de vista, tot dient que la gran qüestió era trobar el punt d'equilibri d'una planificació moderada que funcionés sota el control d'uns governants orientats pels valors morals i amb voluntat de serveis Déu i no el diable. De fet, ells dos eren perfectament conscients que les respectives posicions no eren mútuament excloents, atès que Keynes només pretenia rescatar el capitalisme i evitar la seva destrucció com a víctima dels seus propis defectes. Reclamava, evidentment, la socialització de la inversió, però només proposava el sacrifici d'una part per salvar el tot.
Segurament és per això mateix que alguns governants tracten, en aquests moments, d'aplicar el monetarisme i el keynesianisme alhora. Als Estats Units, per exemple, el president de la Reserva Federal, Ben Bernanke, fa de deixeble de Friedman i es dedica a injectar liquiditat amb l'objectiu d'evitar la implosió del sistema financer mitjançant la compra opaca d'actius probablement tòxics. Però, mentrestant, el secretari del Tresor, Henry Paulson, fa de seguidor de Keynes i assumeix un dèficit públic que estimuli la inversió i el consum del sector privat. L'empirisme més pragmàtic ha conduït, en conseqüència, a la conciliació de diferents posicions que aparentment resulten irreductibles. Una cosa que no ha impedit, tanmateix, que quan el debat semblava definitivament tancat, fes aparició en escena un tercer protagonista patrocinat per la cancellera alemanya, Angela Merkel.
En efecte, la líder del Govern de la Gran Coalició discrepa de Paulson quan ell es queixa de la falta de crèdits o de les restriccions de les targetes de crèdit a l'hora de finançar el consum. A Alemanya pensen que els Estats Units no han entès encara quines van ser la causes de la situació actual i que no és normal que els diners dels contribuents vagin destinats a fomentar préstecs d'alt risc, crèdits imprudents o un superconsum d'estirar més el braç que la màniga. No és un xoc de civilitzacions com el que es pronosticava entre Occident i l'Islam, però sí un xoc de cultures entre un poble germànic influït encara per les idees de considerar com a virtuts econòmiques la frugalitat, l'estalvi, la diligència, el treball i, sobretot, la norma de no manllevar diners que no s'estigui totalment segur que es podran tornar. Alemanya té una taxa d'estalvi del 12% de la renda familiar disponible, i un superàvit de la balança per compte corrent del 6% del PIB, a més d'un pressupost sense dèficit.
Ens trobem, doncs, davant de tot un país que es regeix per l'ètica protestant i per una líder política que contraposa a la pirotècnia de francesos i anglosaxons la mesura, la moderació i la pràctica del sentit comú. Diu que el que necessitem és “mesura i centrisme”, una expressió encunyada per l'altre gran economista antinazi, Wilhem Röpke, inventor de l'humanisme econòmic, partidari del mercat lliure, però defensor també de governs i bancs centrals, que estiguin guiats per valors morals i que siguin protectors dels més necessitats, garantia de la competència i obstacle insuperable de l'excessiva acumulació de poder. El seu pensament va esdevenir la pedra angular de la creació de l'economia social de mercat basada en l'esperit d'empresa i la responsabilitat social. De tornada del seu exili de Ginebra, va passar a ser assessor econòmic de Konrad Adenauer i Ludwig Erhardt, després d'haver escrit el 1937 La doctrina econòmica, una obra contrària al col·lectivisme i a l'intervencionisme estatal.
Aquestes són les premisses a partir de les quals Angela Merkel proposa actualment l'ortodòxia econòmica i un capitalisme de rostre humà i amb compassió. Creu que, després de tantes dècades de política orientada des del cantó de l'oferta, un keynesianisme total i obtús resulta preocupant. En resum, el debat és actualment trilateral. I una veu potent, la del primer país exportador del món i principal locomotora d'Europa, ens recorda a tots que demanar crèdits per endeutar-se fins a les celles quan s'està a punt de perdre la feina es pot considerar, com el fumar, un pecat venial. Però, igual que aquest petit vici, aparentment innocu, pot tenir unes conseqüències funestes. Per més que la política anticíclica de Keynes digués que la inversió no es pot augmentar sense un creixement del consum.
Posted in: Pensament
