Un polític d'alta volada em comentava fa poc que estava cansat. Està cansat de la política. Em comentava que en un moment donat es preguntava com havia arribat on era, una persona que els seus estudis l'havien preparat per una vida professional ben allunyada de tot plegat.
El seu cansament no venia per aquí. El seu cansament venia pel poc reconeixement que veia que tindria el fet d'haver dedicat els millors anys de la seva vida a la política. A intentar millorar la vida de tots els catalans, i fer-ho des d'un nivell de decisió en el qual creia que podia tenir-hi influència. I a l'altra banda de la balança hi havia tota la resta: les escasses satisfaccions rebudes, el poc temps dedicat a la parella i a la resta de la família i que, finalment, quan faci el pas enrera haurà quedat desubicat de pertot arreu.
Em deia que les properes seran les darreres eleccions a les quals es pensa presentar. I sap que la seva decisió tindrà impacte. Però ho té clar.
Quan una persona implicada fins el moll de l'òs en qualsevol aspecte de la nostra vida social prèn una decisió d'aquest tipus, ens ho hem de mirar i analitzar molt profundament. No perquè aquesta persona sigui un política de nivell, de primera divisió que diríem. No és menys important quan als nostres pobles o ciutats, alguna d'aquelles persones que han estirat de les festes majors, del futbol, del bàsquet o dels moviments culturals (representacions de pastorets, passions, pessebres vivents, esbarts, ...) ens diu que plega perquè està cansat. Normalment darrera d'una d'aquestes persones no n'hi ha una altra, sinó que ve un buit molt gran.
Això ens passa massa sovint. I el que sap greu és que a vegades hi ha a qui li sembla que això va bé per ventilar les organitzacions. Quin comentari més desafortunat! Hi ha determinats perfils que no els hauríem de desaprofitar mai de la vida. Ni amb 90 anys.
En el passat, les civilitzacions que van esdevenir més avançades no desaprofitaven cap dels seus líders. Aquelles societats que tinguin moviments socials actius, que motivin la societat a organitzar-se, triomfaran. Aquells que facin caure en el pou de l'oblit els "activistes socials" quedaran orfes d'idees.
Però també és responsabilitat de tots plegats que això no passi. Hi perdríem un pòsit massa valuós.
Posted in: Pensament
2 comentaris:
No em conmou que un polític d'alta volada faci aquestes reflexions. Ja suposo que desde el moment que s'hi va embarcar sabia on es ficava i si en qualsevol cas l'ingenuitat no li permetia veure-ho, el pas del temps veig que si que li ha demostrat, malgrat que com a persona responsable que deu esser, asumeixi el seus deures fins al final de la legislatura, pero quan diu que les properes seran les darreres eleccions a les quals es pensa presentar, ja no em resulta tant coherent.
Ara que ja li ha vist les dents al llop i és conscient del que ha deixat enrrere, que sápiga aturar-se i que es torni a ubicar a la vida quotidiana, que quatre anys de la qualitat de vida que no disfruta son de molt bon aprofitar, si no fós que potser a vegades no tothom desitja sincerament qualitat de vida, sino que en fons, el poder, els diners, l'influéncia, els privilegis i la vida pública, tenen tanta força i son tant llaminers, que fan que hom deixi de viure bé a l'ombra per viure malament a la galeria.
I si no es aixó, m'he perdut, perque tornar-se a presentar, diu molt poc a favor seu, com a persona qui lamenta el perdut i no es creu compensada per l'esforç. Qui no sap aturar-se, qui no sap dir prou, qui segueix per seguir, aquest és el de la postura fácil, el que no afronta, el que ja li está bé com està malgrat sap que no ho està, aquest es el que no em fa pena. El que ho afronta i pren la decisió que sap que té que pendre malgrat tot, aquest es el valent.
Mai s'hem acudiria comparar aquest polític o altres amb les persones que tiren endavant actes i moviments culturals, esportius...en els seus pobles, ja tots ells ho fan en benefici de la seva comunitat pero sense lucrar-se, ans el contrari, i per satisfació, o dels infants, o dels jubilats o per ganes de que es mantinguin unes tradicions arrelades que s'han de traspasar als més joves. I plegar, no es pas que pleguin, en qualsevol cas es queden a la reraguarda, perque malgrat que a vegades no els veus, si els hi vas a demanar consell sempre hi son per orienta-te. A més tots aquets activistes socials mai han deixat res enrrere per fer aquesta mena d'activitats sino que han sigut un plaer més de la seva vida o si no ja no ho farien.Qui vol feina per res?
Sempre hi pot haver algún desagrait pero en general, ningú oblida l'activista social, el veí, l'avi de..., la mare de... que fa, sense demanar res a canvi. En canvi si que oblidem el polític, que obté molt a canvi i moltes vegades demostra poc, que no dic que sigui aquest el cas, pero que pensi que després d'ell en vindrán d'altres amb empenta i ganes, que encara no hauran vist el futur i el que deixaran per el camí, i que serán pocs qui recordarán aquell que hi havia avans, aixó sí, sortirà a la Wikipedia i el voluntari no. Aquest només el recordarà tot el seu poble o ciutat.
No seré jo qui defensi als polítics. Al final, són els únics culpables de la seva pròpia mala fama. Però pensa que també n'hi, perquè jo en conec, que no són com els pintes.
Quant a les comparacions, saps que la majoria d'alcaldes que conec de l'Alt Empordà, que són una colla, provenen de moviments associacionistes? Per tant la comparació tampoc és tan esborrajada.
Quant a l'oblit de l'activista social, això sí que t'ho discutiré perquè és una evidència. No em refereixo al reconeixement públic perquè quan et poses davant d'algun esdeveniment és veritat el que dius, que es fa de forma desinteressada, però jo em refereixo a la manca de suport desinteressat de la resta de la societat. Vivim en una societat molt materialista.
Publica un comentari a l'entrada