"Hoy no me puedo levantar"

Dissabte passat, dia 20 de novembre, vam anar a veure el musical "Hoy no me puedo levantar" al Teatre Tívoli de Barcelona. Un grandíssim espectacle de més de 3 hores de durada. Aquest musical fa un repàs dels anys 80, a través de la música del grup Mecano. I a mi em van venir al cap un munt d'històries.

Vaig començar els anys 80 amb 15 anys i els vaig acabar amb 25, casat i amb una filla en camí. Déu n'hi do, quanta feina en 10 anys!

Van començar amb una hipertensió general per l'entrada de la democràcia a Espanya, després de 40 anys de dictadura. Recordo les manifestacions diàries a Girona, amb els grisos repartint garrotades a tothom qui es posava al davant. Repartir propaganda per aquells partits que tenien unes inicials que jo no entenia: CDC, PSC, PSUC, UDC, ERC, UCD, PSP, ... Anar a aquells locals que tenien on allà dintre tenia la sensació agradable d'estar cometent alguna ilegalitat, al local de CDC a la Rambla, del PSUC a la carretera de Barcelona, ... veient aquells senyors per allà que més tard veuria a cada telenotícies.

Vagues generals, vagues estudiantils, aprovats generals, que com sempre es van acabar quan em tocaven a mi. Què hi farem, sempre m'ha tocat treballar, cosa que fins i tot m'ha arribat a agradar.

I evidentment, ve venir el 23F del 1981. Aquella tarda que un dels meus germans va arribar a casa, del seu passeig per la Rambla, content perquè hi havia hagut un cop d'estat. El meu pare gairebé l'empastifa a la paret. L'endemà a classe el professor d'història s'hi va poder lluir, amb la ràdio engegada. Semblava que tornava la normalitat.

I l'any següent, el 1982, vaig aprovar COU, selectivitat, carnet de conduir i cap al servei militar. Vint mesos m'hi vaig passar! Quin encert quan en van treure l'obligatorietat.

L'aparició de les drogues, que va començar poc a poc i es va anar accelerant. Dels porros a l'aparició de la cocaïna, i després de l'heroïna que va arrasar entre un segment de jovent. I finalment, la SIDA, que va acabar amb els que encara quedaven drets. Recordo un bon amic que un dia li van regalar un sobre amb un polsim blanc, perquè ho provés "i així posaria a la seva xicota a cent". És un paio valent. Va posar la paperina sobre la tauleta de nit i no la va tocar. La seva mare li va preguntar què era allò: "Cocaïna" va dir. La mare no el va creure, però li va llençar la paperina. Tampoc l'hauria tocat. Era valent, i llest. Però tots coneixem algú que no va saber passar de les drogues.

Per cert, vaig descobrir que la cançó "Barco a Venus" es referia a un viatge  al·lucinògen per les drogues. Mai de la meva vida me n'havia adonat que tenia aquest missatge. Com tantes d'altres.

Tot això va fer que aquella dècada la visquéssim molt intensament. És com aquell cafè tan fort que et fan a segons quins llocs i que amb un passes tot el dia com un coet. Vam passar del blanc i negre a veure-les de tots colors en deu anys. I no teníem l'estómac preparat per una digestió tan pesada.

En el musical em van recordar que algú havia dit que dels 80 no en quedaria res. Doncs en vam quedar molts i van quedar moltes coses, molts records, moltes vivències. La meva filla gran, ve d'aquells anys. Va néixer el maig del 1990. Quina gran manera de tancar una dècada.

Read more »

Posted in: Història,Pensament,Vida

Història d'una superació. Biografia de Ferran Sunyer Balaguer

Nascut a Figueres amb una discapacitat física pràcticament total, Ferran Sunyer i Balaguer fou confinat per vida a una cadira de rodes que no podia moure ell sol, essent doncs constantment dependent de la cura dels altres. El seu pare va morir quan Ferran tenia només dos anys, deixant la seva mare, la senyora Àngela Balaguer, sola en la cura i atenció del seu fill, per la qual cosa es traslladaren a casa de l'àvia materna, on va conviure amb els seus cosins Maria, Àngels i Ferran. Posteriorment, es desplaçaren tots a Barcelona, constituint una família exemplar, plena de virtuts, en la qual va crèixer i madurar el nostre cèlebre matemàtic.

Com que el metge va considerar que el més prudent era apartar el jove malalt de possibles fatigues com l'educació i els mestres, a Ferran no li quedava altra opció que aprendre ell sol o a través de les lliçons de la seva mare, que pel seu esperit amorós i delicat no podien fer perillar la seva salut. En aquesta instrucció i educació hi va influir directament, sens dubte, la convivència amb els cosins, que foren més que germans per a ell durant tota la vida. Després d'un període d'àvida lectura, en el que se li despertà l'interès per l'astronomia i la física, va despertar la seva vocació matemàtica, que l'ocuparia la resta de la seva vida.

L'any 1938 Ferran Sunyer va comunicar els seus primers resultats al professor Jacques Hadamard de l'Acadèmia de Ciències de París, que va publicar un dels seus treballs als “Comptes Rendues” de l'Acadèmia i el va encoratjar a continuar pels camins de la investigació. A partir d'aquest moment, Ferran Sunyer va mantenir un intercanvi constant amb l'escola francesa d'analistes, en particular amb Szolem Mandelbrojt i els seus deixebles, i començà a publicar regularment. Les seves condicions físiques tan limitades no li permetien escriure ell mateix els seus articles. Els dictava primera a la seva mare fins a la seva mort l'any 1955 i, després d'un període de tristesa i desesperació, reprengué la recerca amb vigor i foren les seves cosines qui escrivien els treballs de recerca.

La continuïtat en el treball, unida a unes admirables dots intel·lectuals, donaren com a resultat una abundosa i valuosa producció reconeguda pel seu alt valor científic, que fou guardonada amb diversos premis: Premi Agell, de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcleona (1948); Premi Prat de la Riba, de l'Institut d'Estudis Catalans (1949), Premi de l'Academia de Ciencias de Zaragoza (1950), dos premis “Torres Quevedo” i “Francisco Franco” (1956) del Consell Superior d'Investigacions Científiques; Premi de l'Academia de Ciencias de Madrid, i Premi Martí d'Ardenya, de l'Institut d'Estudis Catalans (1966).

Malgrat el reconeixement dels seus mèrits, li fou molt més difícil assolir la posició social i professional que li corresponient pel seu treball i la seva posició econòmica, en algunes èpoques, no estigué exempta de dificultats. No fou fins el 9 de desembre de 1967, 18 dies abans de la seva mort, que es va confirmar el seu nomenament com a investigador científic de la Divisió de Ciències Matemàtiques, Mèdiques i de la Natura del CSIC.

Per les seves condicions físiques, els títols acadèmics per als estudis oficials arribaren molt tardanament. Quan va obtenir el títol de batxiller, ja havia estat guardonat per diverses acadèmies. Llicenciat l'any 1960, va obtenir el títol de doctor després del requisit legal de dos anys com estudiant. Encara que des l'any 1948 estava en la nòmina del Seminari Matemàtic com a “col·laborador eventual”, no va esdevenir-ne un membre de ple dret fins l'any 1962, malgrat que durant anys la seva feina no fou de col·laborar, sinó de dirigir.

Els seus articles apareixien regularment a la revista del Seminari Matemàtic de Barcelona Collectanea Mathematica, de la qual en fou referee i assessor. En diverses ocasions fou consultat com a assessor pels edtiros dels Proceedings of the American Mathematical Society. Participava activament en els cursos i conferències impartits a Barcelona per professors invitats, molts d'ells suggerits per ell mateix. En ocasió d'unes conferències l'any 1966, H. Mascart, de la Universitat de Toulouse, va manifestar que se sentia honorat per la presència de Sunyer i Balaguer, “le premier, de loin, parmi les Mathématicienes espagnols”.

En tot moment es sentí vinculat al moviment científic del seu país i acceptava amb humilitat les limitacions resultants d'aquesta actitud, resistint diverses ofertes de l'exterior, en particular de França i d'algunes institucions dels Estats Units. L'any 1963 fou contractat per la US Navy i en els anys següents els seus resultats de recerca foren més respectats. “His value to the prestige of the Spanish Scientific community was outstanding and his work in mathematics was of a steady excellence that make his loss difficult to accept” (carta de condol de T. B. Owen, Rear Admiral de la US Navy).

Les circumstàncies en les quals Sunyer va aconseguir els seus èxits revelen ja les seves remarcables qualitats humanes. El seu tracte era d'una gran amabilitat i la seva conversa reflectia alegria, una alegria de viure, de treballar i de cultivar l'amistat, que era molt més que l'acceptació de les dificultats que la vida li deparava. Les seves opinions eren tan fermes com prudents, i al mateix temps tenia un delicat respecte per a les opinions i les obres dels demés. Amb humilitat autèntica procurava que es reconegués el seu treball, però les seves peticions sempre estaven exemptes de tota exigència o sobrevaloració. Però la més sorprenent de les seves qualitats era l'absència total de preocupació o de complex per les seves condicions físiques, que ben segur fou deguda en gran part a la sàvia educació rebuda de la seva mare, un model d'adaptació d'un discapacitat en la nostra societat.

El 27 de setembre de 1967, encara plenament actiu, moria Ferran Sunyer i Balaguer. El record d'aquesta destacada personalitat és una font constant d'estímul per al nostre propi treball. Extreta i traduïda de “Fernando Sunyer Balaguer (1912-1967), de Juan Augé. Gaceta Matemàtica, 1a serie, tomo XX, números 3 y 4, páginas 3-7.

Read more »

Posted in: Història,Vida

Estudi sobre ocupació pública

A principis del mes d'octubre, la patronal PIMEC va publica el seu estudi sobre l'ocupació pública en una fase de crisi econòmica. No escriure gaire res perquè en el mateix estudi queda tot dit. Només tres apunts:

1. Catalunya és la comunitat autònoma amb menys funcionaris per cada mil habitants, en oposició a Extremadura que és la comunitat amb més funcionaris. Això em fa pensar en allò de "cornuts i pagar el beure", en què tan sovint hi penso.

2. L'increment més alt de funcionaris a Catalunya es produeixen a les forces de seguretat (desplegament de Mossos), conselleries i els seus organismes autònoms (?) i la docència no universitaria (augment del nombre d'escoles).

3. Per contra es produeix un descens en el nombre de funcionaris universitaris (?).

No comento res, només deixo aquestes dades aquí perquè em penso que aquest no és el camí correcte per sortir de la crisi.

Read more »

Posted in: Actualitat,Economia

La Llei de Costes i Empúriabrava

Aquesta notícia apareixia a la Vanguardia d'ahir, 31 d'octubre de 2010:

La aplicación de la ley de Costas es un mal sueño para miles de propietarios deEmpuriabrava (Alt Empordà). La plácida imagen de la urbanización navegable, con yates amarrados al pie de parcela, ha quedado fulminada por los planes para aplicar la ley con un nuevo deslinde. El futuro de Empuriabrava, según los propietarios, está hipotecado con la delimitación costera en marcha.

OTROS TIRA Y AFLOJA EN LA GEOGRAFÍA ESPAÑOLA

La Junta andaluza rechaza el deslinde en el litoral de Doñana

Al Gobierno se le ha ido la mano en el deslinde de la franja costera de Doñana, lo que ha provocado las iras de la Junta de Andalucía y de los propietarios particulares. El dominio marítimo terrestre se mete hasta casi cinco kilómetros tierra adentro. La principal afectada es la Junta de Andalucía, que gestiona el parque, aunque también la estación biológica de Doñana (dependiente del CSIC) y la familia González Gordon. El Gobierno andaluz espera conocer la posición de la nueva ministra de Medio Ambiente, Rosa Aguilar, antes de recurrir a los tribunales. Con la aplicación de la ley de Costas, Medio Ambiente pretende recuperar el control de una buena parte del parque de Doñana, cuya gestión tuvo que ceder a la Junta por una sentencia del Constitucional. Al trazar la línea de delimitación se adentra en algunos puntos 4,8 kilómetros; en la parte oriental se queda en poco más de dos kilómetros. La longitud es de 35 kilómetros, lo que suma un total de 9.200 hectáreas, casi el 12% del parque nacional. En ese territorio nadie podría hacer nada sin la autorización del ministerio, aunque el uso queda atribuido durante 30 años a los actuales propietarios. La causa del enfrentamiento no es a cuenta de la mayor o menor protección de la zona, sino del control que ejercen una y otra administración. Existe el temor de que esa franja sea utilizada para la batalla política. No ahora porque las dos administraciones son del mismo signo político. En la memoria está la lucha a brazo partido por el control de Doñana, con el vertido de Aznalcóllar inundando el Guadiamar, cuando José María Aznar mandaba en la Moncloa y Manuel Chaves en Sevilla.

---

Unas 800 familias afectadas tratan de salvar sus casas en Elx

"La ley de Costas ha destrozado la vida a más de 15.000 familias valencianas". Lo afirma así José Ortega, secretario, portavoz y asesor jurídico de la Plataforma Nacional de Afectados por la ley de Costas. Este abogado asegura que la relación de casos es "tan increíble" que se puede hablar de "desastre humano en grandes tramos de la costa valenciana". Se trata de historias como las de 800 familias de Los Arenales del Sol, en Elx (Alicante), a las que hicieron un deslinde del dominio público en sus fincas y que siguen luchando por salvar sus viviendas. Son familias que viven casi todo el año en apartamentos de primera línea de playa que fueron construidos en los años 70. Otro caso son las 140 familias de Santa Pola que viven en viviendas unifamiliares edificadas a finales de los 60. Pero hay más, como las 74 viviendas de El Saler; una serie de chalets y de edificios pequeños de tres plantas que fueron construidos por el Ayuntamiento de Valencia y el Ministerio de la Vivienda en los años 70. En ese mismo lugar, el emblemático hotel Sidi Saler lucha ahora en el Tribunal de Estrasburgo para evitar la expropiación por el deslinde promovido en la zona sur de Valencia. "Los casos son innumerables y han brotado en los últimos años en poblaciones con gran ocupación turística como Torrevieja, Cullera o Gandia", añade el letrado. Un sector muy activo contra la ley de Costas, con el apoyo de la Generalitat Valenciana e incluso del PSPV-PSOE, es el de los propietarios y concesionarios de chiringuitos de playa. La batalla, con fuerte apoyo de los medios locales, ha provocado que se incorpore al discurso político y victimista del PP frente al Gobierno Español.

---

El nuevo deslinde del Ministerio de Medio Ambiente marca un dominio público que alcanza el último confín entre los canales de este puerto interior situado un kilómetro y medio tierra adentro. La raya verde de la frontera de lo público serpentea los canales, sigue una traza en zigzag en este laberinto de parcelas y entra hasta los últimos embarcaderos (garajes náuticos domésticos cubiertos).

Se mete casi hasta las entrañas de cada parcela. Los propietarios perderán el carácter privado de su amarre o embarcadero; y, además, sus parcelas quedan tocadas por una zona de servidumbre de tránsito, franja de seis metros prevista en la ley para facilitar el acceso directo al mar. La zona de servidumbre cruza el jardín, las piscinas y las pérgolas con barbacoa, y "te pasa por mitad de las camas en la casa", dice Tim Pelters, secretario de la Asociación de Propietarios de Empuriabrava.

Varios miles de propiedades están afectados. Toda parcela inundada con agua pasará a ser dominio público. Unos 2.000 amarres situados en los canales, inscritos hasta ahora como propiedad privada, perderán esta condición. Y lo mismo decenas de embarcaderos de interior de parcela o los amarres situados en los minipuertos privados situados a final de canales y junto a las casas pareadas.

"Todas estas propiedades y sus amarres están legalmente inscritas en los registros de propiedad como parcelas sin cargas ni limitaciones", explica Pelters. Se han ido comprando y vendiendo legalmente mediante escrituras notariales durante cuarenta años. "El Estado español ha legimitado todo esto. Ha habido centenares de operaciones de compraventa.

Notarios y registradores han ido legalizando de facto la situación. Se han hecho ventas sin advertencia alguna. Han intervenido tasadores y los bancos han hecho hipotecas. Además, hemos pagado impuestos a todas las administraciones por la totalidad de la parcela. Y nunca se nos ha advertido de la afectación", apunta Pelters. "El Estado ha cobrado por nuestras propiedades y dice ahora que esa propiedad no es nuestra", agrega otra propietaria, Brigitte Anquetil.

Centenares de propietarios (con el apartamento o la casa a pie de canal) están alarmados por las consecuencias de la zona de servidumbre de tránsito que se reservará en el interior de las parcelas para un posible y futuro paso público. Esta servidumbre no supone en sí una pérdida de propiedad legal, pero comporta drásticas restricciones. En esa franja no se podrán hacer obras de consolidación, aumento de volumen o modernización. No obstante, los técnicos del Ministerio de Medio Ambiente que ultiman el deslinde destacan que no será necesario tirar vallas en las parcelas (para habilitar el paso) si existe una servidumbre de tránsito alternativa.

Pero los propietarios temen el sacrificio de esos seis metros de parcela. Para ellos, es un expolio. La consecuencia de todo esto es el desplome económico. Las ventas y los precios de las casas se han hundido. La inseguridad jurídica hace que muchos desconfíen a la hora de comprar. "¿Qué pasará con el valor de nuestras casas, qué pasará con el valor de las hipotecas?", se pregunta Susana Hoffmann, dueña de una inmobiliaria. Hay gente que ha pedido una hipoteca a cuarenta años. ¿Usted compraría?

Mientras tanto, los notarios empiezan a advertir de la posible afectación por el deslinde; y los registradores se echan atrás ante escrituras conflictivas. Otro riesgo es la degradación de la zona por falta de inversiones. Las empresas constructoras dejarán de tener encargos. ¿Arreglar, conservar, para qué si ya es una propiedad marcada? Estigmatizada.

"Colocar una servidumbre de tránsito no tiene sentido. Esto no es la costa, es una urbanización artificial. No nos oponemos al espíritu de la ley de Costas, pero no es de aplicación en este caso", dice Pelters. Los propietarios han promovidos diversas iniciativas en el Congreso para modificar la ley –la última, instada por Pere Macias, de CiU– para que se admita esa excepción.

Los técnicos de Medio Ambiente destacan que la concesión dada en su día a los promotores de Empuriabrava (31 de julio de 1980) ya señalaba que la tierra ocupada por el agua formaba parte del dominio público. "No sabemos por qué se registraron los embarcaderos. Los registradores de propiedad debieron hacer mejor su trabajo; pero la legislación anterior ya decía que eso era zona de dominio público", indican.

Sobre la zona de servidumbre, las mismas fuentes señalan que "generalmente" la afectación se da sobre jardines y piscinas. El reglamento de la ley de Costas no obliga a abrir al paso de manera inmediata la zona de servidumbre de tránsito, sino que permite dejar la situación tal como está "si hay una servidumbre de tránsito alternativa", es decir, "si está garantizado el paso por detrás de todas la parcelas". No obstante, la zona de servidumbre (en mitad de la propiedad) sí tendría que habilitarse en caso de que "sí se hiciera en la zona una nueva marina".

"Compramos de buena fe. Confiamos en notarios y el registro. ¿Cómo podíamos imaginarnos que iban a aplicar la ley de Costas veintidós años después de aprobarla", dice desolada Susana Hoffmann.

Evidentment, això no acabarà així perquè dubto que una llei pugui carregar-se o expropiar el domini privat, sense més. Suposo que encara en parlarem molts anys més, però ho trobo fort.

Read more »

Posted in: Actualitat,Articles interessants