Dissabte passat, dia 20 de novembre, vam anar a veure el musical "Hoy no me puedo levantar" al Teatre Tívoli de Barcelona. Un grandíssim espectacle de més de 3 hores de durada. Aquest musical fa un repàs dels anys 80, a través de la música del grup Mecano. I a mi em van venir al cap un munt d'històries.
Vaig començar els anys 80 amb 15 anys i els vaig acabar amb 25, casat i amb una filla en camí. Déu n'hi do, quanta feina en 10 anys!
Van començar amb una hipertensió general per l'entrada de la democràcia a Espanya, després de 40 anys de dictadura. Recordo les manifestacions diàries a Girona, amb els grisos repartint garrotades a tothom qui es posava al davant. Repartir propaganda per aquells partits que tenien unes inicials que jo no entenia: CDC, PSC, PSUC, UDC, ERC, UCD, PSP, ... Anar a aquells locals que tenien on allà dintre tenia la sensació agradable d'estar cometent alguna ilegalitat, al local de CDC a la Rambla, del PSUC a la carretera de Barcelona, ... veient aquells senyors per allà que més tard veuria a cada telenotícies.
Vagues generals, vagues estudiantils, aprovats generals, que com sempre es van acabar quan em tocaven a mi. Què hi farem, sempre m'ha tocat treballar, cosa que fins i tot m'ha arribat a agradar.
I evidentment, ve venir el 23F del 1981. Aquella tarda que un dels meus germans va arribar a casa, del seu passeig per la Rambla, content perquè hi havia hagut un cop d'estat. El meu pare gairebé l'empastifa a la paret. L'endemà a classe el professor d'història s'hi va poder lluir, amb la ràdio engegada. Semblava que tornava la normalitat.
I l'any següent, el 1982, vaig aprovar COU, selectivitat, carnet de conduir i cap al servei militar. Vint mesos m'hi vaig passar! Quin encert quan en van treure l'obligatorietat.
L'aparició de les drogues, que va començar poc a poc i es va anar accelerant. Dels porros a l'aparició de la cocaïna, i després de l'heroïna que va arrasar entre un segment de jovent. I finalment, la SIDA, que va acabar amb els que encara quedaven drets. Recordo un bon amic que un dia li van regalar un sobre amb un polsim blanc, perquè ho provés "i així posaria a la seva xicota a cent". És un paio valent. Va posar la paperina sobre la tauleta de nit i no la va tocar. La seva mare li va preguntar què era allò: "Cocaïna" va dir. La mare no el va creure, però li va llençar la paperina. Tampoc l'hauria tocat. Era valent, i llest. Però tots coneixem algú que no va saber passar de les drogues.
Per cert, vaig descobrir que la cançó "Barco a Venus" es referia a un viatge al·lucinògen per les drogues. Mai de la meva vida me n'havia adonat que tenia aquest missatge. Com tantes d'altres.
Tot això va fer que aquella dècada la visquéssim molt intensament. És com aquell cafè tan fort que et fan a segons quins llocs i que amb un passes tot el dia com un coet. Vam passar del blanc i negre a veure-les de tots colors en deu anys. I no teníem l'estómac preparat per una digestió tan pesada.
En el musical em van recordar que algú havia dit que dels 80 no en quedaria res. Doncs en vam quedar molts i van quedar moltes coses, molts records, moltes vivències. La meva filla gran, ve d'aquells anys. Va néixer el maig del 1990. Quina gran manera de tancar una dècada.
Posted in: 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada