L'any que s'acaba

Aquests dies que he tingut més temps del que disposo normalment per mirar la televisió, m'he empassat algun d'aquests reportatges que repassen l'any que s'acaba. I la veritat, entre tots plegats no és pas per sentir-se massa satisfets.

Tres són els temes principals que han marcat la vida al nostre país durant aquest 2008:

1. La crisi econòmica

2. El finançament autonòmic

3. El problema de l'aigua

En primer lloc, i per ser el de més trascendència hi ha la crisi econòmica global. I el més greu ha estat la negació de la situació de crisi que va fer el Sr. Zapatero fins el mes de juny i la incapacitat de tots els governs per dimensionar-la i poder-la combatre. Però mentre els alemanys i sobretot el Sr. Sarkozy, president de torn de la Unió Europea, es van posar mans a l'obra per atacar-la d'alguna manera, el president Bush i el president Zapatero van mostrar una de les cares més despreciables de la política en no prendre mesures immediates.

Per una banda el president Bush, al qual disculpo en part perquè es troba sortint, només va provar d'injectar liquidesa al mercat imprimint dòlars per tapar els forats provocats per la manca de controls financers als Estats Units d'Amèrica. Aquesta manca de controls ha arrossegat la resta d'economies mundials, de les quals no se'n salva ni una, per molt que alguns ens vulguin fer creure que disposen de controls suficients i que només els arribarà algun esquitx.

Per altra banda el president Zapatero que el mes de març parlava de reajustament de l'economia i que el mes de juny va haver de dir que la situació era de crisi, i que en una cimera als Estats Units va dir que el sistema financer espanyol era el millor del món. Aquesta afirmació gairebé li costa la presència al G10, on només la caritat cristiana del Sr. Sarkozy li va permetre la seva presència.

Una afirmació: les coses mai més seran iguals, a la història econòmica mundial hi haurà un abans i un després de la crisi del 2008. Havíem anat massa enllà, i tots haurem d'ajustar el nostre consum a les capacitats globals del planeta. Consumíem en base a una bombolla financera i com deia aquell savi: fins i tot els castells a l'aire s'han de construir sobre una base sòlida. Ha petat la base i tot el sistema s'ha ensorrat per la globalització del sistema. Ara el sistema financer estarà més controlat, i això sol farà que tota la resta quedi regulada.

La segona de les qüestions és el finançament autonòmic. Qüestió que havia de quedar resolta el 30 de juny i que per culpa d'un president del govern mentider i d'uns responsables polítics massa disposats a deixar-se enganyar encara resta sobre la taula, i amb una resolució que de ben segur no ens deixarà satisfets. El president Zapatero ha mentit reiteradament en aquesta i en moltes altres qüestions, per tant queda clar que no ens regalarà res i es quedarà tan ample. Quant als nostres, el president Montilla és presoner del seu propi partit, aquell que l'ha fet President d'una Generalitat en la qual ni ell mateix hi creu. ERC són presoners del seu pacte de govern, i a més no saben ben bé on van perquè no saben qui condueix la nau, si el de popa o el de proa. Els d'ICV són presoners de la única possibilitat que tenen de ser al govern, tot i tenir vocació d'oposició i de la cultura del no. I CiU són presoners del fred que fa a l'oposició i les escasses oportunitats que han tingut per sortir en alguna foto, a sobre els hi ha sortit borrosa.

I per acabar, el problema de l'aigua. Mal resolt des de la base. Per definició els ecologistes no poden tenir una conselleria de medi ambient. A menys que t'interessi per col·lapsar un país, que és el que ens està passant. Un conseller que deia blanc, després que allò blanc era gris, i finalment allò va ser negre. Fins i tot, el conseller que es declara agnòstic es va encomanar a la moreneta! Però ell encara hi és. I quan tornem a estar 6 mesos sense aigua tornarem a estar allà mateix i tornarem a encendre un debat massa antic. Solucions? Jo encara no n'he vist cap. Factures? Moltes i de molts zeros.

En total, tres grans problemes i cap solució. Però aquí no plega ningú. Ni es demanen responsabilitats. Potser perquè el poble tampoc té alternativa?

Menys mal que sempre ens queda el Barça.

Read more »

Posted in: Pensament

Història d'un soldat

Si heu estat a París, sota l'Arc del Triomf hi ha una flama que crema sempre i que està permanentment custodiada. La primera vegada que vaig estar-hi vam tenir un incident perquè un dels meus amics s'hi va passejar per sobre, i vam estar a punt de passar la nit a la Gendarmeria. Era l'any 1980, teníem 16 anys, i per tant era una tonteria perdonable. Però a mi que m'agrada donar voltes a les coses vaig pensar que no entenia aquella veneració per un "soldat desconegut".

Amb el pas dels anys he anat veient a diferents llocs aquesta mateixa veneració, i sobretot a Normandia em va impactar sobremanera de la forma que tothom respecta els nombrosos cementiris tant dels aliats com dels alemanys. Per això em vaig preguntar d'on podia haver sorgit aquesta veneració al soldat desconegut. Vet aquí que ho he trobat.

Tot va començar quan a Londres preparaven les commemoracions per l'onze de novembre de 1920, el primer aniversari de l'armistici que va posar fi a la Primera Guerra Mundial. El reverend Railton havia quedat colpit, al front de guerra, per la visió d'una tomba coberta de neu amb una creu de fusta rònega que deia "un soldat britànic desconegut". El reverend va proposar al diaca de l'abadia de Westminster d'enterrar, amb tota pompa, el cos d'un soldat desconegut en aquell mausoleu de ciutadans il·lustres.

La idea era que fos el símbol de tota una generació i que portés la inscripció: "tomba del camarada desconegut". Lloyd George, el primer ministre, i el rei Jordi V van acordar que allò fos el centre de la commemoració. La idea es va aprovar amb un petit canvi. "Camarada" feia tuf de bolxevisme soviètic (la revolució russa va ser el 1917) i es va optar per la més tradicional i menys conflictiva de "soldat".

Ràpidament, el general Wyatt, comandant del front occidental, va demanar que li portessin les restes de quatre morts en combat sense identificar, un per cada batalla: Aisne, Somme, Ypres i Arras. Mentrestant, l'associació d'enterradors del Regne Unit hi havia enviat un bagul de la fusta més noble per a l'ocasió.

L'ossada dels quatre desgraciats va arribar coberta amb sengles banderes britàniques. El general va fer la seva tria. El que va assenyalar és ara enterrat a Westminster. Els altres tres va ser reenterrats en el cràter d'un obús en el mateix front. D'allà va partir la comitiva fúnebre que el rei va acabar rebent a les portes de l'abadia. Mai el país havia vist una explosió de respecte i emoció com la que van expressar les masses aquell onze de novembre de 1920. Només el funeral de Diana de Gal·les va provocar un altre dol popular tan sentit en el país de les emocions reprimides.

Read more »

Posted in: Cultura general

Contenció

Aquesta és la còpia de l'article d'en Josep M. Fonalleras, a la columna del Punt del dissabte 13 de desembre de 2008.

"Tinc un amic que em diu: "Cada dia sóc més partidari de la contenció. Miro d'allunyar-me del que entenem per romanticisme, en el sentit de tibar tant la corda que hi hagi el perill que es trenqui per culpa d'un excés de passió i, sobretot, el que em preocupa més és que això es pugui reflectir en el llenguatge, en la manera d'explicar-ho o d'explicar-t'ho. Sóc incapaç de creure'm, a aquestes altures, una novel·la d'amors arravatats, de frases grandiloqüents, d'aquesta mena d'exageracions que no fan sinó malmetre el que de veritat és important."

He pensat en aquest meu amic quan he llegit les últimes paraules pronunciades per aquest senyor anglès que s'ha suïcidat a la manera de la pel·lícula "Mar adentro". Es pot veure a internet: xucla el líquid d'un vas amb una palla i, a poc a poc, s'adorm. La seva dona s'hi acosta i li diu: "Et puc fer un petó?" "I tant" diu ell. Després, ella l'hi fa, a la galta, i li diu que l'estima. Ell respon: "Jo també. T'estimo tant!". L'última frase és de la dona: "Que tinguis un bon viatge. Un dia o un altre ja et veuré."

Segur que li hauria agradat un final així al meu amic. No es tracta pas d'un drama que segueixi un guió, d'una interpretació, d'un lluïment davant la càmera. La situació és prou definitiva, contundent. Quant l'home ha pres la droga ja no hi ha marxa enrera. No hi ha escarafalls ni plors, només aquesta extrema educació formal ("et puc fer un petó?"), quasi un ballet. Després, ella li agafa la mà i ell expira.

Davant de circumstàncies com aquestes, que són les més extremes, l'ésser humà té una tendència inesgotable cap a l'espectacle. I dic espectacle en el sentit de l'exacerbació, de futibunds comiats que són els que es reprodueixen en els serials que marquen l'imaginari col·lectiu. Res de tot això. En aquesta escena final hi ha ressons de la contenció de Racine, tan fred; de la gèlida llum de Dreyer; de les ombres clares de Hammershoi; del soterrament de Kierkegaard. 

Devia ser això el que reclamava el meu amic: el mínim de recursos per explicar el màxim del que ens passa, ens ha passat i ens passarà."

Read more »

Posted in: Articles interessants

Projecte pel canvi

Aquest és el títol del programa d'en Barack Obama pels Estats Units d'Amèrica. Si us el voleu baixa, només heu de clicar a la següent adreça: http://obama.3cdn.net/f3fe74c297f597139d_e4m6i2awh.pdf.

De la seva lectura n'he extret una conclusió: ser la primera potència mundial no comporta ser la nació on es viu millor del món. M'explico. És un programa explicat de forma molt pedagògica perquè tothom l'entengui. Evidentment el seu desplegament ja és una altra història.

Comença amb una senzilla explicació sobre la seva vida i com ha arribat fins aquí. A partir d'aquí desenvolupa els diferents apartats.

Economia. Proposa veure la crisi com una oportunitat, repartint més equitativament la càrrega impositiva desequilibrada pel govern Bush, que va reduir impostos a les classes més benestants. Obama proposa obligar a les grans empreses petrolieres a utilitzar una part raonable dels seus beneficis, que darrerament han batut tots els rècords, per ajudar a les famílies per maltractades per la crisi, amb un estalvi impositiu de 500 dòlars per individu. També preveu destinar uan Fons de Creixement Estatal (25 mil milions de dòlars) destinat a evitar que els estats i les ciutats es vegin obligats a retallar l'assistència mèdica, educacional i amb la vivenda, o a augmentar de forma contraproduent els impostos sobre la propietat, els peatges i altres càrrecs i quotes. Obama considera que invertint en el sector manufacturer es podrien arribar a crear 5 milions de llocs de treball "verds", és a dir, relacionats amb l'energia neta.

En educació es proposa donar a tots els nens una educació de primer ordre que li permeti competir en l'economia global.

Quant a l'atenció mèdica proposa la cobertura universal de la sanitat pública. En aquest moment als Estats Units hi ha 47 milions de persones sense cobertura.

Quant a la protecció de seguretat social i jubilació. Es proposa protegir la privatització de la seguretat social així com garantir que les empreses no abandonin les seves obligacions envers les pensions dels seus empleats. També proposa automatitzar els plans de pensions.

Quant a les dones proposa mesures per poder conciliar la vida familiar i la laboral. També proposa mesures en àmbits com: igualtat salarial, llibertat d'elecció en l'avortament, atenció mèdica universal i violència de gènere.

Quant als drets civils proposa enfortir l'aplicació dels drets civils, protegir el dret de vot i promoure l'equitat en els sistems de justícia penal i juvenil.

La pobresa és un dels grans problemes del país. Proposa quatre mesures: Generalitzar les promocions en l'escala laboral, aplicar una renda per atur, establir una mena de pla de barris per ampliar la gama de serveis als residents de zones pobres de 20 ciutats nordamericanes i, finalment, recolzar els empresaris locals a revitalitzar les zones urbanes deprimides.

Totes aquestes mesures em fan veure que la seva majoria fa molts anys que ja s'apliquen a Europa: protecció sanitària universal, pensions de seguretat social, ensenyament gratuït i universal, prestació d'atur, conciliació de la vida familiar i la laboral, ... en resum "l'estat del benestar". El problema el tindrà per aplicar-ho quant els Estats Units estan vivint la recessió més perllongada de la seva història. Li caldrà trobar qui pagarà la festa.

Per tant, he quedat una mica decebut perquè esperava grans mesures innovadores que em fessin pensar en la seva probable aplicació al nostre país. Només he trobat una mesura que m'ha impactat: la d'aplicar una part dels beneficis de les petrolieres a despesa social. Penso que a Europa hauríem de fer-ho amb els beneficis de les entitats bancàries. Perquè amb la sangria que s'haurà aplicat als fons estatals per apuntalar la seguretat de l'economia que repercutirà en una menor inversió pública i despesa social, al menys que siguem capaços de recuperar-ne una part.

Per altra banda, de tot el "pla Obama" em pregunto com pot ser que sigui etiquetat com a gran "esperança mundial", "el nou Kennedy" i mil adjectius pomposos. Probablement sigui perquè té "talante", en contra del seu antecessor Bush. Vaja, que ja tinc amb qui em fa pensar. No serà un nou "Zapatero"?

Estem ben arreglats.

Read more »

Posted in: Política