L'any que s'acaba

Aquests dies que he tingut més temps del que disposo normalment per mirar la televisió, m'he empassat algun d'aquests reportatges que repassen l'any que s'acaba. I la veritat, entre tots plegats no és pas per sentir-se massa satisfets.

Tres són els temes principals que han marcat la vida al nostre país durant aquest 2008:

1. La crisi econòmica

2. El finançament autonòmic

3. El problema de l'aigua

En primer lloc, i per ser el de més trascendència hi ha la crisi econòmica global. I el més greu ha estat la negació de la situació de crisi que va fer el Sr. Zapatero fins el mes de juny i la incapacitat de tots els governs per dimensionar-la i poder-la combatre. Però mentre els alemanys i sobretot el Sr. Sarkozy, president de torn de la Unió Europea, es van posar mans a l'obra per atacar-la d'alguna manera, el president Bush i el president Zapatero van mostrar una de les cares més despreciables de la política en no prendre mesures immediates.

Per una banda el president Bush, al qual disculpo en part perquè es troba sortint, només va provar d'injectar liquidesa al mercat imprimint dòlars per tapar els forats provocats per la manca de controls financers als Estats Units d'Amèrica. Aquesta manca de controls ha arrossegat la resta d'economies mundials, de les quals no se'n salva ni una, per molt que alguns ens vulguin fer creure que disposen de controls suficients i que només els arribarà algun esquitx.

Per altra banda el president Zapatero que el mes de març parlava de reajustament de l'economia i que el mes de juny va haver de dir que la situació era de crisi, i que en una cimera als Estats Units va dir que el sistema financer espanyol era el millor del món. Aquesta afirmació gairebé li costa la presència al G10, on només la caritat cristiana del Sr. Sarkozy li va permetre la seva presència.

Una afirmació: les coses mai més seran iguals, a la història econòmica mundial hi haurà un abans i un després de la crisi del 2008. Havíem anat massa enllà, i tots haurem d'ajustar el nostre consum a les capacitats globals del planeta. Consumíem en base a una bombolla financera i com deia aquell savi: fins i tot els castells a l'aire s'han de construir sobre una base sòlida. Ha petat la base i tot el sistema s'ha ensorrat per la globalització del sistema. Ara el sistema financer estarà més controlat, i això sol farà que tota la resta quedi regulada.

La segona de les qüestions és el finançament autonòmic. Qüestió que havia de quedar resolta el 30 de juny i que per culpa d'un president del govern mentider i d'uns responsables polítics massa disposats a deixar-se enganyar encara resta sobre la taula, i amb una resolució que de ben segur no ens deixarà satisfets. El president Zapatero ha mentit reiteradament en aquesta i en moltes altres qüestions, per tant queda clar que no ens regalarà res i es quedarà tan ample. Quant als nostres, el president Montilla és presoner del seu propi partit, aquell que l'ha fet President d'una Generalitat en la qual ni ell mateix hi creu. ERC són presoners del seu pacte de govern, i a més no saben ben bé on van perquè no saben qui condueix la nau, si el de popa o el de proa. Els d'ICV són presoners de la única possibilitat que tenen de ser al govern, tot i tenir vocació d'oposició i de la cultura del no. I CiU són presoners del fred que fa a l'oposició i les escasses oportunitats que han tingut per sortir en alguna foto, a sobre els hi ha sortit borrosa.

I per acabar, el problema de l'aigua. Mal resolt des de la base. Per definició els ecologistes no poden tenir una conselleria de medi ambient. A menys que t'interessi per col·lapsar un país, que és el que ens està passant. Un conseller que deia blanc, després que allò blanc era gris, i finalment allò va ser negre. Fins i tot, el conseller que es declara agnòstic es va encomanar a la moreneta! Però ell encara hi és. I quan tornem a estar 6 mesos sense aigua tornarem a estar allà mateix i tornarem a encendre un debat massa antic. Solucions? Jo encara no n'he vist cap. Factures? Moltes i de molts zeros.

En total, tres grans problemes i cap solució. Però aquí no plega ningú. Ni es demanen responsabilitats. Potser perquè el poble tampoc té alternativa?

Menys mal que sempre ens queda el Barça.

Posted in: Pensament