Els pijos

Aquesta serà la segona vegada a la meva vida que faig un article per encàrrec. La primera vegada va ser quan un professor de llengua espanyola em va voler castigar, perquè li vaig discutir el seu "poder". Ell em va dir que m'equivocava, que el que li volia discutir era la seva "autoritat", perquè em va tirar fora de clase i els seu poder se'm va manifestar de cop. Perquè se m'aclaríssin les idees em va encarregar un article sobre la diferència entre "autoritat" i "poder".

El perquè de l'article

Una persona em va dir que li agradaria que parlés dels pijos. Com que sempre m'hi he sentit molt allunya d'ells, i moltes vegades m'han fet sentir inferior, he pensat que era un bon moment per fer-ne cinc cèntims.

Com neixen

Bé, el que és nèixer ho fan igual que els demés, però la seva personalitat se'ls manifesta molt ràpid. Així ells, tan bon punt han sortit, ja tenen un munt de roba que els espera. I tota nova. Els altres, moltes vegades teníem roba de segona mà, i algun de tercera. El seu cotxet, per exemple, incorpora les darrers novetats: aire condicionat, frens de disc i algun segur que té música estéreo. A ells els arriba la Playstation quan encara no és a les botigues. Entren a Port Aventura quan està tancat a la resta de mortals. I el que és més fort: a casa seva tenen un munt de canals i no miren la televisió perquè els avorreix.

Com creixen

Fan molta ràbia. Sempre estrenen esportives amb unes característiques que la resta de mortals només hi podem accedir quan el tema es globalitza. En contra d'ells hi ha que no són gaire bons en els esports, perquè això exigeix sacrifici. I així també es demostra que el que val és el reramànec. Tots juguen en equips bons: Fundació Esportiva Figueres, la Salle, Bell-lloc, on els hi donen molta educació, però no els ensenyen a jugar a futbol. Quan arriben als 18 anys tots han plegat. I per això totes aquestes entitats que he nomenat només fan futbol de base: pels que paguen perquè els seus fills juguin.

Com s'enamoren

En realitat ells no s'enamoren mai. Tot i que les noies els hi van molt al darrera, ells són éssers superiors, i per tant no s'immuten. El que els hi passa és que els altres, més llestos, i que s'han passat l'adolescència rascant, els hi pispen les millors noies. Per tant, ells només poden anar amb les noies de la seva categoria. Són endogàmics. I això porta problemes.

Com acaben

Ells se'n surten. Més aviat malament, però se n'acaben sortint pels recursos que els aporten els seus papes i mames. Tot i que són aquells que als 40 anys han tingut un munt de feines, totes bones, però no n'han consolidat cap. Bons tiberis, i poca feina. Amb la bandera espanyola a la corretja del Rolex. Tenen molta feina per arribar a la jubilació, i clar, sense amics. Entre ells la única cosa que compte són les aparences. I això no ho perden mai.

Al final, a la vida la única cosa que compte és estar bé amb un mateix i amb els de la pròpia casa. Prou problemes ens porta la vida, sense buscar-los, com per haver d'estar pendents dels altres.

Read more »

Posted in: Pensament

Els nostres polítics

El diumenge dia 25 de maig, el senyor Xavier Vendrell, adjunt a la Secretaria General d'Esquerra i Diputat al Parlament de Catalunya va fer unes declaracions, diguent que Esquerra donaria la Presidència de la Generalitat a aquell grup polític que recolzés un referèndum per a l'autodeterminació. Això va provocar tot un seguit de declaracions i un debat encès la setmana següent, al Parlament de Catalunya.

Resultat de tot plegat, que els dos únics grups nacionalistes catalans al Parlament, Esquerra i Convergència i Unió, van votar diferent en les propostes, i per tant, no es va aprovar res.

Com a català trobo molt greu que els nostres polítics no siguin capaços de posar-se d'acord en una qüestió d'una claredat tan gran com és el dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya. És molt greu que posin per davant els interessos personals dels seus caps de fila i que, entre tots plegats, fem riure d'aquesta manera i veiem per darrera el somriure maquiavèl·lic del President de la Generalitat, tot fregant-se les mans. Així mateix, a Madrid ballen per un peu, perquè mentre ens esbatussem entre nosaltres no pensem amb ells.

I és que aquest és un dret irrenunciable dels pobles i de les persones, i per tant, és dels pocs articles que no caldria ni posar-se en un estatut, per obvi.

Per altra banda, el país té un munt de problemes per resoldre i que d'aquesta manera els anem deixant de banda:

1. L'Estatut, segurament serà declarat anticonstitucional. Quina postura prendrem l'endemà?
2. El finançament. El govern central en fa una lectura diferent al govern de la Generalitat. Finalment, què rebrem?
3. El govern central incompleix reiteradament les inversions previstes a Catalunya. Ningú diu res, ni govern ni oposició.
4. Traspassos de rodalies i aeroport del Prat. Quin termini hi ha?
5. Cal redactar la Llei Electoral. El problema només està en la circumscripció electoral. Pel PSC ha de ser única, per Esquerra i CiU, per comarques o vegueries. Iniciativa és una titella del PSC.
6. Cal redactar la Llei d'Organització Territorial. S'han d'eliminar les diputacions i desplegar les vegueries i les comarques. Com està això?

Ens queixem del Govern, però i l'oposició, què fa? Al Parlament hi ha molts sous, però poca dedicació. I així ens va!

Read more »

Posted in: Política