Acabo de veure a casa la pel·lícula "The reader", "El lector", perquè compaginar l'atenció d'una criatura de set mesos i l'afició al cinema és difícil, per la qual cosa m'he convertit amb un "pirata" més. Així que em baixo les pel·lícules amb l'ares i ens les mirem tranquil·lament, o no, a casa.
És una bona pel·lícula, a més el fet de veure-la sol a casa m'ha donat temps a anar reflexionant sobre el tema que tracta. I a sobre venia avisat del tema.
En el decurs de la pel·lícula es jutja la protagonista per col·laboracionisme amb el règim nazi. Ella s'adreça al jutge del tribunal i li demana: "I vostè què hauria fet?".
Ho tenim molt fàcil per opinar sobre aquest tema, o en el cas del nostre país, sobre els col·laboracionistes amb el règim franquista, però clar una cosa és fer-ho quan han passat més de quaranta anys i des del sofà de casa i una altra de molt diferent és trobar-t'hi pel mig. L'esperit de supervivència fa fer moltes coses i alhora justifica moltes actuacions. Al final, d'herois n'hi ha molt pocs.
Per descomptat que jo mai de la vida he hagut de demostrar la meva heroïcitat, sortosament. Però la situació la veig comparable amb quan vaig fer el servei militar, a Girona, entre el novembre de 1982 i el juny del 1984. La vida dintre del quarter no tenia res a veure amb el que estava passant al carrer en aquells mateixos anys. El primer dia d'entrar ja ens ho van dir: havíem de deixar els pebrots penjats a l'entrada i recollir-los quan sortíssim llicenciats. Ni una paraula en català i a sobre veure que erem manats per una colla d'analfabets que feien vida al bar del quarter.
Però tot i això, la majoria acabàvem parlant-nos en castellà entre nosaltres, portant algun pernil al coronel i saludant a una pedra que hi havia per allà en honor "a los caídos por la patria". Portant la bandera espanyola al braç i cantant l'"Ardor guerrero" o l'himne d'artilleria que honora uns tals Velarde i Daoiz, dels quals no n'he sentit parlar mai més. Quèiem en l'error de copiar les novatades i d'anomenar els nous o els que estaven a punt de llicenciar-se amb els noms de jerga que es donaven allà dintre. I els que havien de tallar els cabells ho feien i els que havien d'arrestar ho feien. I tots ho enteníem, i mai ho he discutit.
Al cap de vint anys (i això és rigorosament cert) encara tenia pesadilles en què m'arribava un escrit que havia d'acabar un parell de mesos de mili que havia deixat penjats. No m'imagino com acaben els que viuen situacions límit o es juguen la pell.
Per tant, considero que ens hem de posar en el lloc de les persones que van viure aquestes situacions, que no és fàcil.
Per altra banda he vist les declaracions d'un gran esportista, en Manel Estiarte, en les quals explica que ha escrit un llibre. Un gran esportista i una millor persona. Segur que valdrà la pena llegir-lo.
Posted in: 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada