Cada dia al matí, la primera feina que faig quan arribo a l'empresa és llegir el diari. Aquests darrers dia començava per la última pàgina, i concretament per les esqueles, amb l'esperança de no trobar-hi el seu nom. Des que em van dir que tenia una greu malaltia incurable, la manca de notícies em feia tenir l'esperança que algun dia em trucaria i em diria: "ningú sap ben bé com, però m'he curat. Anem a fer un bon dinar".
Ja no caldrà que miri més les esqueles perquè m'acaben de dir que en Dani és mort. I em sap molt greu.
No el descriuré com a persona perquè em quedaria curt. Jo només l'havia tractat en l'àmbit laboral. Explicaré el que vaig aprendre d'ell. Dues coses: corporativisme i bona taula.
Corporativisme perquè les nostres empreses partíem d'una posició de debilitat enfront de la totpoderosa Diputació. I tot i això li vam plantar cara i li vam posar molt difícil. Finalment s'han sortir amb la seva, però ho han pagat molt car. És el que n'hem tret, diners i una bona experiència.
Bona taula. Ens va ensenyar a ser gourmets. A saber triar carns, peixos i vi, sobretot vi. Des del Belondrade Lurton, fins al vi més senzill de l'Empordà. I a compartir la taula amb una bona colla d'amics on poder parlar de tot, sense trencar l'encant del moment. Realment hem compartit moments irrepetibles, i això per desgràcia no és un tòpic, és una realitat.
Em diuen que va tenir temps de preparar el seu enterrament. Quina ironia! I que ens va deixar uns punts de llibre amb algunes cites que tenien un sentit especial. Un record simple i especial a l'hora.
Espero tardar a veure't, però m'agradaria tornar-te a trobar en un bon restaurant. Espera'ns.
Posted in: Vida
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada