"A prop d'un poblet de vora mar anomenat Mousehole, a l'extremitat sud-occidental d'Anglaterra, és a dir a la cèltica Cornualla, es pot veure un petit obelisc adossat a la paret exterior del cementiri, a tocar de l'església. El text de l'obelisc, en anglès, ret homenatge a Dorothy Pentreath, morta l'any 1777 en aquest mateix poblet. Aquesta peixatera hauria estat l'última parlant del còrnic. La llegenda -no recollida damunt de l'obelisc- diu que les últimes paraules d'aquesta dona haurien estat: "Me ne vidn cewsel Sawznek!", és a dir "No vull parlar anglès".
El que sí que consta sobre l'obelisc és el nom de qui va finançar la seva edificació, Louis-Lucien Bonaparte, un nebot de Napoleó I que era príncep, senador i lingüista. Amb la col·laboració del reverend John Carrett, vicari d'aquesta parròquia als anys 1860, va fer erigir aquesta pedra en memòria no només d'una parlant, sinó d'una llengua desapareguda. A la part baixa de la pedra hi figura una cita de l'Antic Testament, en anglès i en còrnic, extret del llibre de l'Èxode (20, 12), és a dir el text que precedeix immediatament la llista dels deu manaments, i que diu això: "Gwra perthi de taz he de mam. Mal de dythiow bethenz hy war an tyr nes an arleth de dew ryes dees", la qual cosa correspon, en el text català de la traducció interconfessional de la Bíblia, a "honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu".
El còrnic va morir i, com una pura paràbola bíblica, va ressuscitar. Al segle XX va néixer la idea que, potser, a partir dels textos coneguts i gràcies al seu parentiu amb el bretó, es podia arribar a reconstituir una llengua viva. A finals de segle va aconseguir fer-se un lloc modest en l'ensenyament públic i avui alguns centenars de persones són capaces de parlar còrnic amb fluïdesa. Fins i tot comença a haver-hi alguns infants, pocs, que tenen aquesta llengua com a idioma matern. La ratificació per part del Regne Unit de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries ha obert algunes portes suplementàries a aquesta llengua, que va ser reconeguda com a llengua minoritària el 2002. El govern britànic ha creat una mena de consorci encarregat de concebre plans de desnvolupament del còrnic, amb un pressupost de 80.000 lliures (uns 100.000 euros) per any.
Així doncs, el còrnic és una llengua que ja no és morta però que encara no és ben bé viva, llengua en curs de reencarnació però ara per ara encara bastant translúcida. El seu ús ha estat complicat, a més, per la dificultat d'establir un sistema d'escriptura estable i per les picabaralles característiques dels moviments minoritaris. La primera normalització, que superava l'etapa de l'escriptura amb grafia fonètica anglesa, va ser proposada el 1929 i es basava en els textos medievals. Va ser batejada kernewek unnyes (còrnic unificat). Als anys 1980 es va intentar simplificar-ne les regles gràcies al curnoack (còrnic modern). Per apaivagar les inevitables guerres intestines entre els dos bàndols, un lingüista va proposar una tercera solució, sintètica, anomenada kernewek kemmyn (còrnic comú), fet que va tenir com a conseqüència principal afegir un bàndol a la guerra que, pel que sembla, encara no s'ha acabat. En qualsevol cas, amics o barallats, per romanticisme o per irredemptisme, els parlants del còrnic existeixen de nou i gaudeixen d'una protecció oficial envejada en altres territoris d'alguna altra democràcia europea."
Copiat de Joan-Lluís Lluís. Revista Presència.
Copiat de Joan-Lluís Lluís. Revista Presència.
Posted in: 
2 comentaris:
Aquest article no va ser escrit, com podria deduir-se per la seva presentació, per tu, sinó per Joan-Lluís Lluís, a la revista Presència. Seria un gest elegant per part teva de fer-ho constar.
Disculpa, Miquel. No et conec, però ara me n'ha adonat que no havia posat l'autoria. Evidentment, no tinc cap ganes de fer d'escriptor. En el moment de copiar-ho em pensava que al principi ja ho havia posat. Ara ho he rectificat. Diuen que mai és tard per rectificar.
Publica un comentari a l'entrada