No pot comparar-se amb el descobriment de la tomba de Tutankamon per l'arqueòleg Howard Carter, o de la ciutat perduda dels inques, o de les piràmides maies, però en termes de la història anglesa resulta significatiu saber, tot i que sigui amb més de cinc-cents anys de retard, que la llegendària batalla de Bosworth Field que va posar fi a la Guerra de les Roses (vermella els Lancaster, blanca els York) no va tenir lloc a l'indret que es creia fins ara, sinó a tres quilòmetres de distància.
Més important encara, al menys per als historiadors, ha estat descobrir que els exèrcits de Ricard III i el que aviat seria Enric VII no es mamaven el dit i lluitaven encara amb llances, espases i escuts com suggereixen els dibuixos que reconstruïen el fragor de la batalla, sinó que ja utilitzaven artilleria amb mosquets i canons primitius que segurament resultaven molt difícils de moure en el fangar de la campinya de Leicestershire.
Bosworth Field està considerat com una dels quatre grans aconteixements bèlics de la història anglesa, juntament amb la batalla de Hastings (entre normands i saxons), de Naseby (en la qual l'exèrcit parlamenteri de Cromwell va derrotar al realista de Carles I) i Anglaterra (el frustrat intent de la Luftwaffe d'obtenir superioritat aèria sobre la Royal Air Force a la Segona Guerra Mundial). D'aquí l'emoció suscitada pel descobriment del lloc exacte on Ricard III va oferir desesperat el seu regne per un cavall, com va immortalitzar l'obra de Shakespeare que porta el seu nom.
Precisament la literatura de Shakespeare és el prisma a través del qual la història d'aquella època s'ha transmès a través de generacions, i hi ha la percepció de que Ricard III era un sanguinari tirà a qui al final van trair fins i tot alguns dels seus més fidels escuders. A la reconstrucció encertada dels aconteixements tampoc ha contribuit massa el cinema, ja la icònica pel·lícula de Sir Laurence Olivier (1955) no fou rodada en el comtat de Leicestershire ... sino a Espanya!. Les qüestions pressupostàries ja llavors eren importants.
En un capvespre de tardor, amb els arbres colorejats de vermell i groc i els prats del camp de batalla recoberts per una catifa de fulles humides, és com si el temps no hagués passat en un paisatge etern de pujols ondulats, ovelles, bales de palla i l'església d'alguna torre normanda a la distància. No gaire lluny hi ha, per descomptat, les granges, els tractors, els parcs eòlics i les autopistes que representen el progrés d'aquest racó de les Midlands angleses. La importància històrica de Bosworth Field és que va tancar el forrellat de l'Edat Mitjana a la Gran Bretanya i va obrir les portes a la modernitat.
Després de setmanes de buscar en va restes arqueològiques a la zona on se suposava que s'havia lliurat la batalla, un matí l'arqueòleg Glenn Foard va convocar els seus ajudants i els va dir: “No queden més llocs on rastrejar. Hem arribat al final del camí, o trobem alguna cosa avui o ens donem per vençuts”. Unes hores més tard, un company li va posar a la mà un bocí de munició de plom. De moment no es revelarà el lloc exacte de Bosworth Hill abans de negociar amb els grangers l'accés, al menys una vegada l'any dels turistes, perquè els curiosos no expolïin els camps a la recerca d'objectes de valor, i perquè diversos pobles de la zona portaven segles reclamant com a seu el camp de batalla.
Quina diferència amb l'entrada que vaig fer ahir sobre la procedència de Colom. A mi m'agrada aquest rigor. Potser tinc algun gen saxó.
Posted in: 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada